Iniciar Sessió

He oblidat la meva contrasenya

Últimos temas
» Ens traslladem!
Dt 29 Set 2015 - 16:15 por Hanako

» Seireitei no Fansub. Bleach 641
Dj 3 Set 2015 - 11:43 por Minato

» Seireitei no Fansub. Bleach 640
Dj 27 Ago 2015 - 11:16 por Minato

» Seireitei no Fansub. Bleach 639
Dj 20 Ago 2015 - 16:46 por Kaito

» Seireitei no Fansub. Bleach 638
Dv 7 Ago 2015 - 14:59 por Minato

» Yakisoba estil Meina
Dt 4 Ago 2015 - 12:42 por Meina

» Bleach 13 Blades
Dl 3 Ago 2015 - 17:32 por Hanako

» Seireitei no Fansub. Bleach 637
Dv 31 Jul 2015 - 19:32 por Banknana

» Bleach Brave Souls
Dv 31 Jul 2015 - 17:35 por Minato

Usuari del mes
  • Pròximament... Pel·lícules de l'Estudi Gibli

El Shinigami Daurat! Segona edició.

Ir abajo

El Shinigami Daurat! Segona edició.

Missatge  Hanako el Dg 20 Gen 2013 - 18:06

-A mi em poses una botella de sake –va dir en Samael molt emocionat.
-Jo prefereixo un cacaolat ben calentet –va dir en Víctor traient els morritos un poc avergonyit.
-I jo vull... –va dir la Hanako posant-se un dit als llavis amb indecisió- El combinat especial de la casa! Un Seireitei Magnum!
-Ah reina, sempre tries super bé! Samael, guapo, vols alguna coseta més? –va dir el conegut i famós cambrer gay d’El shinigami Daurat prenent nota amb gràcia. En Samael no va contestar, es va limitar a posar-se una gorra que tenia una banya d’unicorn al cap. El cambrer ho va mal interpretar i va fer un renou de tigre mentre imitava unes garres amb la seva mà.
-Em ficarà droga al sake... –va dir en Samael en veu baixa- Víctor, ens intercanviem les begudes!
-Ni parlar-ne!! –va dir en Víctor- Jo he demanat un cacaolat...
-Ningú et drogarà, Onii-san –va dir la Hanako- Ah! Se m’ha oblidat demanar l’olla gegant de nachos!! Ara torno.

La Hanako es va aixecar de la taula i va avançar entre la multitud que poblava el millor bar del Seireitei. Arribà a la barra, però hi havia massa gent i, com que no era gaire alta, el nostre estimat cambrer no la veia. La Hanako es posà de puntetes, però ni així.

De sobte, va veure una encletxa entre la multitud i anà a col•lar-se però ensopegà de ple amb el braç d’un noi que estava assegut a la barra.

-Aaaah! –va dir la Hanako posant-se les mans al nas- Ves alerta!! M’has fotut un bon cop.
-Doncs mira per on vas... –va contestar el noi, molt antipàtic. La Hanako es va llevar les mans de la cara i va obrir la boca per contestar de la pitjor manera possible quan, de sobte, es va adonar que coneixia el seu interlocutor.
-TU! –va cridar la Hanako fent un gran escàndol.
-Merda! –va contestar l’Ifrit deixant caure al terra la cervesa- Oh, doble merda!
-Què fas aquí, Quincy? –va demanar la Hanako emprenyada. Fins i tot la feina l’havia de seguir al bar?
-No és culpa meva si a aquest bar la birra és tan bona, shinigami –va respondre l’Ifrit malhumorat- Em deus una cervesa.
-Jo no et dec res... –va contestar la Hanako malcarada.
-Què passa? –va demanar en Samael- T’estàs ficant amb la meva germana? Vaja, sembla que la teva bici té uns retrovisors molt bonics seria una llàstima que algú... els tirés una pedra.

En Samael, que encara duia el barret amb la banya d’unicorn, es va treure una pedra de la butxaca.
-Des que sóc petit que no vaig en bici... –va dir l’Ifrit sospirant i girant-se de nou cap a la Hanako- Què passa a la vostra família, no hi ha ningú normal?
-El pare i la mare bevien molt. No és culpa nostra –va respondre en Samael enfadat.
-Però quin desastre! –va cridar en cambrer gay en veure la cervesa pel terra- Estimats, estimats! Aneu a la taula i ara us emportaré una de nova!
-I una olla de nachoooooos! –va demanar la Hanako amb veu molt alegre i amb corets que li sortien dels ulls.
-Clar que sí carinyo! –va dir el gay besant la galta de la noia i mirant d’arribar amb la mà al Samael que s’allunyava amb dissimulació- Vinga Samael, que era et duc lo teu, guapo.
-Deixa’m estar!! –va cridar en Samael mentre el cambrer gay els empenyia cap a la taula de nou.
-No em penso seure amb vosaltres... –va dir l’Ifrit en veure que el cambrer disposava una quarta cadira entorn a la taula.
-Vinga, seu reina! –li va ordenar el cambrer pegant-li un fort cop a les natges. L’Ifrit va seure d’immediat.
-Hauries de canviar el servei, shinigami –va dir l’Ifrit emprenyat.
-Que potser t’ha agradat? –va demanar la Hanako amb ganes d’emprenyar.
-Seràs... –va dir l’Ifrit estirant les mans cap a la Capitana quan va rebre la pedra d’en Samael al front.- Maleïts shinigamis! Ja ni es pot prendre una cervesa a un bar sense que m’emprenyin!

Dos minuts més tard, el cambrer gay va dur les begudes i l’olla gegant de nachos. La Hanako emanava cors en veure l’olla i en Samael ensumava la seva beguda desconfiat.

-Tasta-la –va demanar a la seva germana que ja tenia la boca plena de nachos.
-Bé... –va dir l’Ifrit- I què feu per passar l’estona?
-Ens contem històries del nostre passat! –va contestar en Víctor molt emocionat mentre l’Ifrit alçava una cella incrèdul.
-No està malament... així sabré un poc més dels meus enemics –va contestar l’Ifrit- I qui comença?
-Fooo!! –va dir la Hanako alçant la mà.
-Empassa’t els nachos abans de parlar –va contestar l’Ifrit amb la cara plena de formatge que havia sortit disparat de la boca de la Sotaicho.
-Bé doooooooncs... –va dir la Hanako- Què us podria contar?

__________________________________________________________________________________________________




浮竹 十四郎♥️:






avatar
Hanako
Administrador
Administrador

Nombre de missatges : 5434
Reiatsu : 9293
Edat : 29
Ubicació : Seireitei, Primera Divisió

Tornar a dalt Ir abajo

Re: El Shinigami Daurat! Segona edició.

Missatge  Hanako el Dt 22 Gen 2013 - 19:17

-L’altre dia us vaig explicar com em vaig convertir en Sotaicho… -va recordar la Hanako- Però, abans d’això vaig rebre un entrenament molt intensiu! Des de ben petita em feren entrenar i estudiar moltíssim.

La Hanako va callar i sospirà, mirant un punt indeterminat de la taula.

-Bé –va dir a la fi trencant el silenci que s’havia produït- Voleu que us expliqui com em vaig fer shinigami?
-I tant! –va dir en Víctor emocionat.
-En realitat no vaig tenir opció. No vaig poder triar si em volia convertir en shinigami o no, com tampoc vaig poder decidir si volia entrenar tantes hores cada dia o si preferia jugar com les nenes normals. No vaig poder decidir res de tot això...
-A casa la disciplina era molt dura... –va recordar en Samael- Jo tampoc vaig tenir opció, encara que per sort vaig poder decidir que preferia investigar a passar-me el dia dins el dojo de casa entrenant o estudiant encanteris kidos fins tard.
-Em pensava que per a vosaltres tot havia estat fàcil –va dir en Víctor un poc ressentit. L’anterior vegada els havia contat la seva vida al Rukongai i com havia hagut de cuidar de la seva germana sense tenir tan sols l’oportunitat de proporcionar-li menjar.
-Bé, evidentment sí que hem dut una vida molt còmoda. La nostra família és de l’alta aristocràcia i el pare era un dels Capitans més antics. No ens va faltar mai de res. -va contestar la Hanako avergonyida- Però no es pot dir que haguem decidit el nostre destí. Ni tan sols tinguérem infantesa. Des que vàrem néixer ens entrenaren per ser Capitans d’alt nivell.
-Recordo que una vegada ens vàrem saltar l’entrenament per anar a jugar. Devíem ser ben petits! –va dir en Samael.
-Tens raó! –va dir la Hanako rient- Adormirem al professor de kendo i sortírem a jugar amb un unicorn de peluix que t’havien regalat feia poc! Anàrem a sota d’uns arbres de la part de darrere de la mansió i jugàrem als experiments! Va ser molt divertit! De fet, va ser una de les poques tardes divertides que vàrem tenir quan érem petits!
-Però el pare es va enfadar moltíssim quan va veure que no havíem anat a la lliçó de kendo –va contestar en Samael- L’endemà ens va fer entrenar amb ell tot el dia. Mai en la vida m’he cansat tant...
-Va ser horrible! –va admetre la Hanako tenint calfreds només de recordar-ho.


En aquell moment, es va fer una imatge mental molt nítida d’aquell record. Recordà al Samael un poc més alt que ell agafant l’espasa amb força i es recorda a ella mateixa petitona, amb dues cues de color taronja i un quimono de papallones.

Només era una nena, però agafava la katana amb més correcció i destresa que molts shinigamis nous. Quants anys devia tenir en aquell moment? Per l’aparença semblava una nena d’uns 4 anys humans... Recordà el rostre de decepció del seu pare quan no pogueren aturar els seus cops i deixaren anar la katana al terra, plorant.

-Shunsui! –va dir la Matsumoto entrant al dojo- Vinga, que el professor de kido els està esperant!
-Si són tan dolents amb el kido com amb l’espasa... –va contestar en Kyoraku enfadat.
-Però si encara són molt nens per aturar-te els cops –va respondre la Matsumoto.
-No són nens! No tenen temps per perdre! –va contestar en Kyoraku molt enfadat- No te n’adones, Rangiku? No seran uns shinigamis qualsevols! Són els nostres fills, tenen un poder espiritual innat que se’ls ha de potenciar des d’ara mateix! Podran arribar a ser Capitans al poc temps d’haver deixat l’acadèmia.
-Com vulguis... –va dir la Matsumoto, indiferent, perdent la batalla. Tampoc tenia molt d’amor maternal, així que si el seu home matava els fills d’esgotament tampoc li sabria un greu excessiu. Per sort, ser mare per a la Rangiku havia estat fàcil amb tantes comoditats que li proporcionava el benestar i la posició social del seu marit. Fins i tot hauria pogut deixar de ser tinent en casar-se, però hauria estat molt avorrit.

Esperava que per a la seva filla el destí fos semblant: un bon matrimoni i una feina no massa complicada a alguna divisió. En canvi, l’ambició del seu pare era realment molt gran i esperava fer dels seus fills un guerrers que es fessin un nom a la història de la Societat d’Ànimes.

Una vegada el Shunsui li havia dit a la Matsumoto: “Si els meus pares m’haguessin entrenat més, potser ara en comptes de ser el gandul Capità de la Vuitena seria Soitacho... Per a mi ja no hi ha esperança.” La seva ambició anava molt lluny, així com el deure de mantenir l’honor de la família i donar al Seireitei uns bons guerrers que duguessin el seu cognom.

-Vinga, una vegada més! –va dir en Shunsui- Agafeu les espases.
Els nens obeïren el seu pare mentre la Rangiku, des de l’entrada, els observava amb indiferència.
-Samael, aquí venc –va dir en Kyoraku, però en Samael es va fer enrere i no va aturar el cop del seu pare. Va llençar l’espasa ben lluny enfadat i sortí corrent del dojo, sense que ningú l’aturés.

El Shunsui mirà la Hanako, amb dubtes. Recordà que, quan la Rangiku li havia dit que esperava una nena s’havia sentit estafat. Les nenes no eren tan fortes com ho podia ser un home. Ja tenia un primogènit, però el Samael tenia un caràcter molt fort i un cervell privilegiat. A vegades, com avui, s’enfadava i deixava l’entrenament per anar a jugar i construir aparells estranys.

Sense cap mena de dubte, havia d’estar molt orgullós del seu fill. El Samael era un geni, un nen molt intel•ligent i tenia talent per la batalla, però no semblava gaire interessat. La Hanako, per costum, havia seguit els passos del seu germà i rebia també l’entrenament intensiu.

En canvi, en Shunsui mai s’havia aturat a pensar si la nena tenia talent o no pel combat. Era filla seva, així que havia de tenir predisposició. El Capità de la Vuitena aixecà l’espasa. La Hanako aturà aquella estocada amb determinació. El seu pare, desconfiat i pensant que havia estat sort, tragué l’espasa més petita i repetí l’acció. La Hanako aturà el cop de l’espasa amb més facilitat que abans.

-Com pot ser...? –va demanar-se fluixet el Shunsui. Però si només era una nena... Era possible que hagués heretat tant de talent? Per què? Mai havia pensat en la nena, sempre s’havia centrat en el Samael...
-Un altre! –va cridar en Shunsui tornant a alçar l’espasa, però la seva filla el va poder aturar, així com també el cop de la seva espasa petita. Estava convençut que no havia aturat els cops per sort, hi veia una tècnica per als moviments de la Hanako.
Agafava bé l’espasa i tenia la mirada plena de seguretat. Si només l’entrenava més fort, si modelava el seu caràcter com ell volia, aquella nena es podria convertir en tot el que ell no havia estat.

La Matsumoto estava al costat del Shunsui, mirant la Hanako. Els pares es miraren, sorpresos. Havien invertit temps i diners perquè els nens entrenessin i estudiessin tot el dia sense descans, però ells mateixos mai s’havien aturat a pensar quina classe de shinigamis podien arribar a ser.

-Shunsui... –va dir la Matsumoto- Crec que tenies raó. Poden ser molt forts si els entrenem com cal. Però ja has pensat que potser el Samael i la Hanako necessiten un entrenament diferent? En Samael té un gran cervell, no l’hauríem de desaprofitar...
-Què proposes? –va demanar en Shunsui guardant-se les espases- Que potenciem la seva intel•ligència en comptes de la seva destresa amb l’espasa?
-Potser no seria una mala opció –va dir la Rangiku- I a la nena la pots entrenar tu...
-És la millor opció –va dir el Kyoraku sospirant, com si la tasca de cuidar dels seus fills fos una gran càrrega- Caram, mai m’hauria imaginat que em tocaria educar els nens... Quin és l’horari de la Hanako?
-Al matí classes de cal•ligrafia i lectura de kanjis, lluita cos a cos i shumpo –va recordar la Matsumoto- Després de dinar practica amb l’espasa i acaba el dia amb els kido.
-Entenc –va dir en Kyoraku- Doncs a partir d’ara també entrenarà els matins amb mi abans de les classes, seguirem practicant després del dinar i potser podria venir a l’entrenament de la divisió quatre dies a la setmana després de sopar.
-A la teva Divisió? –va demanar la Matsumoto- Amb el grup dels shinigamis novells, oi? Uhmmm... no em sembla mala idea. Fes el que vulguis.


-Que macabre... –va dir el Victor- Us feien entrenar tantes hores? Tot el dia? I no heu anat mai al camp? No us heu enfilat a un arbre? No us heu pelat la pell dels genolls jugant? No us heu llençat mai boles de fang?
-Si tornava a casa amb el quimono ple de fang la mare m’hauria matat. No pel fet d’haver-lo de fer net, perquè això ho feien uns altres, sinó pel fet d’haver-li causat aixecar-se del sofà per renyar-me... –va respondre la Hanako somrient. -Bé, però segueixo explicant-vos com va continuar el meu entrenament! Vaig seguir entrenant amb el pare al matí, l’horabaixa i el vespre i alguns dies anava a la seva Divisió també a entrenar!
-En canvi jo anava a la Dotzena! Em deixaven maltractar els cavalls! Va ser una època molt feliç... –va dir en Samael molt orgullós d’haver-se pogut escabullir.
-Sí, però uns quants anys més tard tu te’n vares anar a l’acadèmia! –li va retreure la Hanako- I com que tu no hi eres... el pare em va fer entrenar encara més!
-Sí, tens raó! –va riure en Samael- Jo ja era shinigami quan la Momo va néixer! I tu entrares a l’acadèmia al poc temps! Ella encara era un nadó.
-No vares aguantar l’embaràs de la mare... va ser horrible, estava molt pesada! –la Hanako va tremolar recordant a la seva mare embarassada i cridant que volia xocolata per tota la casa- Per sort, havien passat més de deu anys i ja havia après molt del pare. Va ser després d’aquest temps que em deixaren anar a l’acadèmia!
-I quin sentit tenia anar a l’acadèmia aquesta si ja ho sabies tot? –va demanar l’Ifrit avorrit robant un Nacho i guanyant-se una mirada d’odi de la noia.
-Cap... simplement va ser un ritual. Realment no vaig aprendre res... –va admetre la Hanako- Però tots els shinigamis s’han de graduar a l’acadèmia i jo no vaig ser una excepció, Quincy. Hi havia d’anar per entrar a una de les Tretze Divisions.
-El pare et volia a la Vuitena! –va riure en Samael, descollonant-se.
-Ni parlar-ne –va confessar la Hanako mirant com el seu germà es descollonava i quasi s’ofegava.
-I quan et graduares a l’acadèmia? –va demanar en Víctor- Quant de temps fa? Per què la Primera si la teva família pertanyia a la Dotzena, la Vuitena i la Desena?
-D’acord! –va dir la Hanako agafant més nachos- Doncs ara t’explicaré el meu ràpid pas per l’Acadèmia de Shinigamis!

__________________________________________________________________________________________________




浮竹 十四郎♥️:






avatar
Hanako
Administrador
Administrador

Nombre de missatges : 5434
Reiatsu : 9293
Edat : 29
Ubicació : Seireitei, Primera Divisió

Tornar a dalt Ir abajo

Re: El Shinigami Daurat! Segona edició.

Missatge  Hanako el Dj 24 Gen 2013 - 15:53


La Hanako berenava tranquil•lament al menjador de casa seva. Com cada dia, la noia s’havia despertat a l’alba i havia entrenat al dojo amb la katana. El pare, per variar, s’havia quedat adormit però quan això passava, ella entrenava tota sola.

Havia crescut molt des que el pare havia començat a entrenar-la, feia més de 10 anys. Era tan petita que ni tan sols quasi se’n recordava de quan el Kyoraku, mogut per la seva ambició, havia decidit ensenyar-li a lluitar. Això era el més semblant a amor paternal que la Hanako coneixia.

Després d’entrenar tota sola, la Hanako anà a la cuina i es preparà un esmorzar ràpid. Quan quasi acabava els cereals, entrà la seva mare amb una bata rosa i amb una carta a les mans.

-Aquí estan els teus resultats de l’examen de l’Acadèmia! –va dir la Matsumoto obrint el sobre.
-Els exàmens, en plural –es va queixar la Hanako- En vaig haver de fer molts...
-Vaaaaja, els has aprovat tots! –va dir la Matsumoto- Tal com m’esperava. El pare estarà content. Uhmmm... tenc la sensació que se m’oblida alguna cosa...
-La Momo? –va demanar la Hanako.
-Aaaah, tens raó! He de donar de menjar al nadó! –va dir la Matsumoto i es va agafar els pits entre les mans- Voldria deixar de donar-li el pit perquè després de dos nens se m’estan quedant com una pansa...
-Massa informació... –murmurà la Hanako mentre la Matsumoto corria cap a la seva habitació per alimentar el seu oblidat nadó.

La noia agafà la carta de qualificacions i la llegí. Havia superat els exàmens per entrar al primer curs però, per recomanació del seu pare, havia fet també els exàmens d’avaluació extraordinaris d’alt nivell que permetien entrar directament a cursos més elevats. També els havia aprovat, per tant, entrava directament al darrer curs. Sentí unes passes a l’entrada.

-Pare! –cridà la Hanako molt contenta i corregué cap allà molt de pressa- Ja m’han arribat les qualificacions!
-Eh? –va contestar en Kyoraku ignorant-la completament- Ah, de l’acadèmia. Quan comences?
-La setmana que ve! –va contestar la Hanako alegre- Entraré al darrer curs!
-Sí, sí. Impressionant –va dir el seu pare en to de burla i col•locant-se el haori rosa- Segueix estudiant, no t’adormis. Vull que treguis les millors notes del teu curs.
-Clar... –va dir la Hanako abaixant la mirada tristament i anà a continuar el seu entrenament. Es pensava que, després de tants anys i tant d’entrenament, li deixarien una setmana lliure, però descansar no entrava en els plans de la família Kyoraku.


A la setmana següent, es posà el quimono blanc i vermell i agafà els seus llibres, disposada a partir cap a l’Acadèmia i quedar-s’hi durant un any.
-Mare! Me’n vaig –va dir la Hanako entrant a la cuina. La Matsumoto intentava que la Momo mengés un puré que feia una olor molt estranya.
-Adéu –murmurà la Matsumoto de mal humor mentre la Momo ficava les mans a dins del puré i llençava el plat- MOMO!!
-Escolta... i el pare? –va demanar la Hanako- No hi és?
-No, se n’ha anat molt prest –va contestar la Matsumoto recollint el desastre mentre la Momo plorava.
-Vaja... Avui entro a l’acadèmia i després de tants d’anys d’entrenament esperava que m’acomiadés. –es va sincerar la Hanako bastant decebuda.
-Encara segueixes aquí? –va contestar la Matsumoto a la seva filla major.

La Hanako agafà la maleta i se n’anà de casa. Abans d’enfilar el carrer cap amunt, tornà a mirar casa seva, de la qual quasi no havia sortit mai, només per anar a la divisió del seu pare a entrenar. No tornaria a aquella casa durant un any sencer... i després entraria a una divisió. Se n’anava de casa seva per no tornar.

Caminant sota el sol amable del final de l’estiu, arribà prest a l’Acadèmia per a la cerimònia d’ingrés. Hi veié molts alumnes nous, però d’entre ells cap seria company seu de classe. Tots ells començarien a primer, en canvi, ella entraria al darrer curs directament.

Aquell dia només es va dur a terme la cerimònia i ensenyaren als nous alumnes l’acadèmia: les aules, els dormitoris, el menjador... Els nous alumnes es miraven tot amb els ulls plens d’il•lusió, fins el més mínim detall de la sala d’entrenaments, la taca d’humitat al sostre del menjador o les finestres rompudes dels dormitoris.

Curiosament, el dormitori que li tocà a la Hanako era més gran que el de la resta d’alumnes. Eren les coses que passaven quan els teus pares eren de l’elit dels shinigamis, tot i que a la Hanako aquell tracte de favor no li agradava gens.

L’endemà, després del primer vespre dormint a l’acadèmia, començaren les classes. A primera hora la Hanako tenia classe de kendo. No seria cap problema, així que amb peresa anà cap a l’aula i hi entrà sigil•losament, mirant de passar desapercebuda. Ara, si realment no vols que ningú se n’adoni que hi ets, no hauries de tenir els cabells d’un color tan llampant.

De seguida, les noies de la classe se n’adonaren de la presència de la Hanako.

-Nena, t’has equivocat –va dir una d’elles rient-se. A la Hanako no li va passar per alt el detall que totes eren majors que ella i li treien un pam d’alçada- Aquests marrecs del primer curs...
-No, no m’he equivocat –va dir la Hanako- Ara em toca classe aquí.
-Eh! –va dir un noi arribant fins al costat de la Hanako. Era magre, tenia els cabells negres molt llargs i els ulls blaus- Tu deus ser la filla del Capità que ha entrat directament al darrer curs, oi?

Les noies miraren la Hanako i començaren a xiuxiuejar en grup i a riure baixet.
-El teu pare és el Capità aquell gandul que es passa el dia bevent i perseguint les noies? –va demanar la noia que havia parlat primer. Tenia els cabells vermells i duia unes ulleres de pasta molt primes. El seu grupet d’amigues li va riure la pregunta, però la Hanako no va contestar. El noi dels cabells negres tornà a parlar una altra vegada.

-Eh, Nagano –digué adreçant-se a la noia dels cabells vermells- No saps qui és la seva mare? La tinent de la desena divisió...
-La vella exhibicionista dels pits enormes? –va demanar la Nagano i començà a riure desesperadament- La teva família sembla un circ, nena.
-Em sembla que els fills han sortit bastant assenyats per tenir els pares que tenen –va dir el noi dels cabells negres també rient- Fa uns quants anys un dels seus fills es va graduar en un any i va entrar a la Dotzena. He sentit que ascendeix molt ràpid...
-Sí, però també diuen que està com una cabra, Miyazawa –respongué la Nagano al noi- I si jo fos filla d’un Capità també ascendiria molt ràpid, no té cap secret. Bé, m’agradarà veure com de fàcil serà pegar-te una pallissa. No et pensis que per ser de casa bona em contendré davant teu. Et penso apallissar sempre que pugui.
-No crec que això passi –va respondre la Hanako molt enfadada. El rostre de la Nagano s’omplí de fúria i agafà pels cabells a la Hanako i els estirà amb molta força.
-Qui et penses que ets, nena mimada? –va cridar la Nagano- No deus haver tocat una espasa a la teva vida i ara entres directament al darrer curs només per ser qui ets. No siguis prepotent!

El professor entrà a la classe.
-Nagano-san! –va cridar el professor- Deixi anar la senyoreta Kyoraku-sama.
-Però professor... –es queixà la Nagano.
-Res de però... –va dir el professor mentre la Nagano deixava anar la Hanako- Et quedaràs castigada després de classe. Es troba bé, Kyoraku-sama?
-Sí –va contestar la Hanako- No ha estat res.



La resta de companys es posaren en un lateral de la classe, deixant la Hanako tota sola. La noia abaixà el cap, decebuda. No encaixava allà i ningú s’atreviria a dir-li res per por a les conseqüències. Seria un any molt llarg...

-Kyoraku-sama! –va dir el professor adreçant-se a ella- Si us plau, començarem les lluites amb vostè.

Per què la tractava d’aquella manera? Així la resta de companys també l’acabarien odiant... Mentre pensava això, la Hanako agafà l’espasa de fusta que el professor li donà i es preparà per lluitar contra un company.

El company agafà impuls i va fer molta força per colpejar la noia, molt segur de si mateix. Massa fàcil... la Hanako l’esquivà amb molta rapidesa i aconseguí ferir-lo a l’estómac.
-Ha pogut amb el Mashima? –va dir una noia- Però si és el més fort del nostre curs! No ha perdut mai contra cap de nosaltres!


A l’hora del dinar la Hanako ja s’havia guanyat l’admiració i el respecte de tots els seus professors i l’aversió i odi dels seus companys. Dinà tota sola, a un racó del menjador notant les rialletes dels seus companys.

Deixà el dinar a mitges i sortí al pati on es recolzà a sota d’un arbre un poc amagat. Des d’allà esperava que ningú la pogués molestar. Es va fer una bolla i s’agafà els genolls amb força, mentre pensava en la mare, el pare i la petitona Momo. No els enyorava, però tampoc es podria dir que, en aquell moment, no tingués ganes de tornar a casa. Com s’ho havia fet en Samael per aguantar a l’acadèmia?

-Kyoraku-senpai? –va demanar la veu tímida d’una noieta. La Hanako va alçar els ulls i va veure una nena petitona, amb dues cues i aspecte feble. –T’he seguit des del menjador... que puc seure?

La Hanako va assentir mentre aquella noia petitona, molt avergonyida, s’asseia al seu costat i s’agafava les mans.

-Em dic Kanade i estic al cinquè curs. –va dir amb les galtes vermelles- Molt de gust.
-Igualment –va dir la Hanako- Però no cal que em diguis senpai perquè no sóc més gran que tu... Estic al darrer any però és el meu primer any a l’acadèmia.
-Impressionant! –va dir la Kanade- Deus ser molt bona. Jo només sóc bona en Kido, la resta ho faig molt malament. Per això, quan avui els companys m’han dit que hi havia una noia molt bona amb l’espasa he pensat que potser em podries donar una mà.
-No sóc pas tan bona... –va dir la Hanako avergonyida- És que...
-M’ajudaràs, Kyoraku-san? –va demanar la noia posant-se de genolls i fent una reverència.
-Uhmmm... –va respondre la Hanako. Realment no li aportaria res el fet d’ajudar una companya, però podria ser divertit i, com a mínim, així passaria el temps.- D’acord, suposo que et podria ajudar...
-MOLTES GRÀCIES, KYORAKU-SAN!! –va dir la noia abraçant-la.
-Eh, res de Kyoraku-san! –va dir la noia- Em dic Hanako.

-D’acord –va dir la noia molt contenta. Les dues varen estar parlant una estona, fins que va sortir un tema important.
-Hanako, ja saps a quina divisió vols entrar? –va demanar la Kanade
-Doncs no, encara no ho he decidit... –va confessar la Hanako- El meu pare vol que vagi a la seva però no m’atreu gaire.
-No ho saps? –va demanar estranyada l’altra noia- Com pot ser? Si és de les primeres coses que et planteges quan decideixes ser shinigami!
-Jo no he decidit fer-me shinigami –va dir la Hanako.

La Kanade la va mirar estranyada i no va contestar a aquest comentari.
-Jo vull anar a la Cinquena o a la Quarta! Són les Divisions més bones en kido –va explicar la noia molt contenta- Però potser tu estaries bé a una Divisió més forta.
-No m’ho he plantejat. Alguna ja m’agafarà... –va dir la Hanako- No em preocupa gaire, sé que entraré a una de les Tretze Divisions.
-Clar que hi entraràs, però hauries d’entrar allà on vols estar, oi? –va demanar la Kanade contenta- Imagina’t a quina Divisió t’agradaria estar! La Segona, la Quarta, l’Onzena i la Dotzena són les més especialitzades.
-No m’agrada cap d’aquestes quatre. Tampoc vull anar a la Vuitena o la Desena... –va contestar la Hanako.
-Així de cada vegada et queden menys Divisions... –va dir la Kanade contant amb els dits- Tu tindries possibilitats d’entrar a la Primera.
-La Primera? –demanà la Hanako- I què té aquesta d’especial?
-Estàs de broma? –cridà la Kanade- És l’elit! No hi pot entrar tothom que vol a la Primera! De fet, no és com les altres divisions que tu pots demanar entrar i et diuen si sí o si no. A la Primera no ho pots demanar! Tots els seus membres són molt poderosos i els trien d’entre els millors...
-I com vols que la Primera li demani d’entrar a un estudiant? –se’n va riure la Hanako.
-T’equivoques! –va cridar la Kanade emocionada- Els estudiants amb una mitjana molt alta reben la possibilitat d’entrar a la Primera! Només hauries de treure molt bones notes...
-Uhmm... –va contestar la Hanako i es va quedar en silenci.


Realment li interessava formar part de l’elit dels shinigamis? Era el seu lloc, realment? S’hi sentiria a gust? Fes el que fes, sempre els seus companys es pensarien que era allà per influència del seu pare... Valia la pena esforçar-s’hi tant?

Però, a la Primera no hi entrava qualsevol, li acabava de dir la Kanade. Si realment només entraven els bons, ningú podria dir-li mai que era allà per ser filla del Capità de la Vuitena. Entrar a la Primera era una cosa que costava molt i que no es podia fer mitjançant influències familiars. Potser allà estava el seu lloc!

A poc a poc, aquella idea es va anar formant a la ment de la Hanako.

__________________________________________________________________________________________________




浮竹 十四郎♥️:






avatar
Hanako
Administrador
Administrador

Nombre de missatges : 5434
Reiatsu : 9293
Edat : 29
Ubicació : Seireitei, Primera Divisió

Tornar a dalt Ir abajo

Re: El Shinigami Daurat! Segona edició.

Missatge  Hanako el Ds 26 Gen 2013 - 20:21

Quatre mesos més tard...

-Puja molt més les mans! Així no, amb l’esquena més recta! Flexiona els genolls –indicava la Hanako a la Kanade.
-I si ho deixem per avui? –va demanar la noia, suada i cansada- Estic molt cansada, Hanako-chan. No és necessari intentar-ho tant, vaig aprovant els exàmens gràcies a la teva ajuda...
-D’acord, descansem –va dir la Hanako obrint les portes del dojo i deixant que l’aire pur entrés. La Kanade es llevava la suor amb una tovallola petita i es desfeia la cua.
-Aquest cap de setmana ens donen lliure, aniràs a casa? –va demanar la Kanade.
-No, no hi aniré –va contestar la noia dels cabells taronja, asseguda al passadís de fusta movent les cames que no arribaven al terra- He d’estudiar.
-Més? –va demanar la Kanade- Però si tens molt bones notes...
-Però s’han de mantenir! –va contestar la Hanako inflant les galtes.
-No t’exigeixis tant, Hanako-chan... –digué la Kanade seient al seu costat.
-No et preocupis, està tot bé. A casa no m’enyoren, de fet, faré nosa. I quan no hi ha ningú a la biblioteca s’estudia molt millor... –va confessar la Hanako- Ja saps que el meu objectiu és entrar a la Primera Divisió.
-Però això és molt difícil –va cridar la Kanade- Entra a qualsevol altra! N’hi ha moltes i no són tan elitistes. Gaudeix un poc del temps lliure, va!
-Necessito entrar a la Primera... –va dir la Hanako molt convençuda- I només hi entraré si trec molt bones notes. Em sap greu, però t’he de deixar. Hauria de repassar un poc per l’examen de Kido de la setmana que ve.

La Hanako continuà estudiant cada dia. Estudiar era pesat i no li venia de gust, però ho havia de fer si volia aconseguir entrar a la Primera Divisió. Allà s’hi sentiria realment bé i ningú pensaria que havia entrat per ser filla del Capità de la Vuitena. Així, l’any va passar i arribà el juny, després dels exàmens.

La calor era insuportable i a les aules dels exàmens quasi no s’hi podia estar de calor que feia. Algunes noietes de primer es varen desmaiar per la pressió i per l’onada de calor. La Hanako havia acabat els seus exàmens i a l’ombra d’un om ajudava a la Kanade a memoritzar la teoria del kendo quan, de sobte...

-Ja han sortit les qualificacions? –va demanar un noi de darrer curs al passadís cridant.
-Anem a veure-les! –va cridar una altra noia deixant els llibres al terra i corrent cap a l’entrada de l’Acadèmia.
La Hanako es va quedar immòbil. Tenia por, en aquell moment, tenia moltíssima por. No estava segura d’haver fet bé tots els exàmens i tenia por de no haver aconseguit el seu objectiu.
-Va, Hanako-chan –va dir la Kanade- Anem a veure les teves notes!
-No, Kana-chan! –va contestar la Hanako mentre la noia l’estirava les mànigues del quimono perquè s’aixequés del terra- No puc!
-Vinga! –va cridar la Kanade i la va fer aixecar. La Hanako corria estirada per la seva amiga cap al vestíbul on s’havia col•locat un gran panell ple de qualificacions. L’entrada estava plena d’alumnes de tots els cursos que miraven les seves notes però, a un racó, estava concentrada una gran massa de nois i noies del darrer curs.
-Espero que em doni per entrar a la Novena! –va dir un noi molt nerviós. Una noia de darrer curs plorava a un racó, i la tristor de les seves llàgrimes contrastava amb l’alegria d’altres.
-Ho he aconseguit!! –cridava el Miyazawa- Ja sóc shinigami!
-Una nota un poc justa però jo també he aprovat... –va dir la Nagano.
-Sí, però amb aquesta nota no sé quina divisió et voldrà... –se’n va riure en Miyazawa- Eh, Kyoraku! Enhorabona.
-Per què? –va demanar la Hanako arribant al panell de qualificacions i començant a buscar el seu nom. No li va ser gaire difícil de trobar, havia aconseguit el primer lloc.
-Ho has fet, Hanako-chan! –va cridar la Kanade- Ara entraràs segur a la Primera Divisió!
-No cridis! –va dir la Hanako mirant el seu nom a aquell panell.
-Quan és la tutoria de les recomanacions? –va demanar la Nagano.
-Tutoria? –preguntà la Kanade.
-Quan ja tenim les notes fem una tutoria amb un professor que ens mostra les diferents opcions que tenim per entrar a les Divisions. Generalment et mostren les teves notes i les divisions on encaixes i a quina hauries de demanar l’accés. Si tens bones notes les Divisions et fan arribar una carta demanant-te que t’hi uneixis... Si tens bones notes, tu pots triar. Ara, si no les tens... aniràs a la Divisió que t’agafi. –va explicar la Hanako.
-Tu no tindràs problema –va somriure la Kanade- Rebràs recomanacions de totes les Divisions!
-Uhm... –va dir la Hanako no gaire entusiasmada mentre consultava la llista de les tutories. Li tocava demà al matí, a les 10h. –Kanade... i si no m’arriba una recomanació de la Primera?
-Com que no? –se’n va riure la Kanade.
-Crec que avui vespre no dormiré... –va confessar la Hanako.

Al matí següent, la Hanako picava a la porta del seu tutor, el senyor Buibagawara.
-Kyoraku-san –la va rebre l’home ample, calb i amb ulleres convidant-la a seure a la cadira de l’altre costat de la taula.- Enhorabona per les qualificacions.
-Moltes gràcies, sensei –va respondre la Hanako fent una reverència abans de seure.
-Aquí tenc les cartes que t’han arribat de les Tretze Divisions –va dir el tutor traient un sobre molt gran que contenia molts altres sobre petits- Te les pots mirar amb deteniment.

La Hanako va treure tots els sobres. Hi havia una carta de les Forces Especials que ni tan sols va obrir, així com una altra de la Quarta Divisió. Aquestes dues les va descartar des del primer moment. Hi havia pràcticament una carta de cada Divisió, totes molt formals i amb l’emblema molt gran a la part superior dreta.

No li interessava unir-se a la Tercera, ni a la Cinquena, ni a la Sisena. Tampoc li cridava l’atenció la Setena, ni la Novena. No hi havia carta de l’Onzena perquè no cercaven pas persones gaire llestes, en canvi, de la Dotzena n’hi havia dues. La Tretzena Divisió també li havia enviat una carta i la Hanako la mirà amb interès, però la descartà ràpidament llevant la vista com si fos alguna cosa dolenta.

- Buibagawara-sensei –va dir la Hanako trencant el silenci- Realment voldria ingressar a la Primera Divisió però... veig que no m’han enviat cap carta. M’hi he esforçat molt...
-La Primera no funciona així –va recordar-li el sensei.- Són ells qui et trien i no pas tu qui tries unir-te a ells.
-D’acord... –va dir la Hanako derrotada- Doncs optaré per la...
-No obstant això... –va dir el sensei- Hi ha una plaça a la Primera Divisió per a tu, si la vols.
-DE DEBÒ? –va cridar la Hanako.
-No cridi, Kyoraku-san –la va reprendre el professor.
-Perdoni... –es disculpà la noia acotant el cap.
-Que no t’estranyi, la Primera Divisió sempre s’interessa pels alumnes de l’acadèmia amb millors notes –va exposar Buibagawara-sensei- Però generalment a ningú li interessa afegir-se a aquesta Divisió, així que no acostumen a fer ofertes i jo tampoc demano mai a ningú si vol entrar-hi. És una Divisió de veterans, no hi ha gaire gent jove i ningú mai està especialment interessat en formar-ne part. En canvi, com que tu estàs interessada, podria concertar un encontre a la Primera perquè realment veiessis si t’interessa.
-No serà necessari –va dir la Hanako molt decidida- Ja estic decidida. Si no li importa, Buibagawara-sensei, m’agradaria emplenar el formulari per accedir a la Primera Divisió.

El professor va mirar la Hanako, estranyat i va cercar entre els formularis. Finalment el va trobar, un formulari en paper gruixut amb l’emblema de la primera molt gran a la part superior.

-Emplena les dades i demà mateix sabràs si t’han agafat o no... –va ordenar Buibagawara-sensei- Però, sincerament, t’agrada complicar-te, Kyoraku-san. A la Vuitena ho tindries molt fàcil per entrar.

La Hanako no va contestar mentre emplenava a consciència el formulari estàndard d’accés a la Primera Divisió. Estava molt contenta, realment estava eufòrica. En aquell tros de paper hi escrivia el seu futur.




Demà l'acabo!

__________________________________________________________________________________________________




浮竹 十四郎♥️:






avatar
Hanako
Administrador
Administrador

Nombre de missatges : 5434
Reiatsu : 9293
Edat : 29
Ubicació : Seireitei, Primera Divisió

Tornar a dalt Ir abajo

Re: El Shinigami Daurat! Segona edició.

Missatge  Hanako el Dg 27 Gen 2013 - 13:20

-Hana-chan, Hana-chan –tocava algú molt fort a la porta de la seva habitació. La Hanako es va despertar i va reconèixer la veu de la Kanade. S’aixecà del llit i, sense posar-se tan sols les sabatilles anà a obrir la porta.
-Què passa? És molt prest... –va demanar la Hanako mentre la Kanade entrava a la seva habitació amb un paquet molt gran i un sobre amb l’emblema de la Primera Divisió.

La Hanako s’hi llençà a sobre, desesperada i començà a obrir el sobre amb les mans tremoloses. Mentre llegia aquella carta, unes llàgrimes caigueren pel rostre de la noia.

-Hana... –va dir fluixet la Kanade.
-Sóc molt feliç! –va dir la Hanako- M’han acceptat, Kana-chan!
-ENHORABONA! –va cridar la Kanade- Ha valgut la pena tot l’esforç que hi has posat.
-I tant –va contestar la Hanako mentre s’eixugava les llàgrimes amb la màniga del pijama. De sobte, es mostrà molt trista- Kana-chan... no ens tornarem a veure.
-Ho sé –va dir la noia- A mi encara em queda un any.
-Això em fa pensar que tenc una cosa per a tu! –va cridar la Hanako agafant un paquet i donant-li a la seva amiga- Mira, són els meus apunts d’aquest any. No és gran cosa, però m’agradaria que te’ls quedessis...
La Kanade els va rebre amb molta emoció i es va abraçar amb la Hanako.
-Moltes gràcies, Hanako –va dir la noia- Espero que et vagi molt bé a la Primera i... quan jo també sigui shinigami et vindré a veure.

La Kanade va rompre l’abraçada de les dues amigues i se’n va anar de l’habitació plorant. La Hanako va agafar els paquets que li havia pujat la seva amiga. A més del sobre de confirmació de la Primera Divisió, hi havia unes instruccions que la noia es va anar llegint amb deteniment. Tenia tot el matí per preparar-se, ja que no l’esperaven a la Divisió fins la tarda.

La Hanako es va llegir tots els papers de la Primera Divisió molt contenta, tombada en pijama a sobre del llit en el qual havia dormit per darrera vegada. Es fitxà en els altres paquets.

Un era allargat i tenia també l’emblema de la Primera. Va reconèixer què era de seguida: la seva asauchi. Amb aquella espasa simple aconseguiria forjar la seva Zanpakuto. La noia es demanava com seria...

L’altre paquet era el seu uniforme a partir d’aquell dia... el traje de shinigami. La Hanako se’l mirà, acabat de treure de la bossa, i acaronà amb els dits la suau tela negra. Li agradava molt el seu tacte, el color i l’olor que feia. Ensumà aquelles robes amb molta cura i se n’adonà que, a partir d’aquell dia, les duria sempre.

La Hanako acabà de guardar totes les seves pertinences en una petita maleta. No tenia gaires coses, però havia de deixar la seva habitació de l’acadèmia aquella tarda. Com que tenia poques coses, fer la maleta va ser la cosa més fàcil que havia fet fins aleshores a l’acadèmia.

Després de deixar l’habitació despullada i sense la presència del seu pas, la Hanako es dutxà i es posà per primera vegada les robes de Shinigami, inclosa la seva asauchi, el que algun dia esdevindria la seva Zanpakuto.

Una vegada havent pres un dinar ràpid, la Hanako tornà a la seva habitació, agafà les seves coses i pegà una darrera ullada a l’habitació abans de deixar-la per sempre.

-Kyoraku! –va cridar-la la Nagano mentre baixava per l’escala- Ja te’n vas?
La Hanako va assentir, sense respondre.
-I a quina divisió vas? A la Vuitena? –se’n va riure la noia. La Hanako alçà una cella.
-OSTRES! –va cridar la Hanako- Encara no li he dit al pare que m’han acceptat a la Primera!

La Hanako se’n va anar deixant parada la Nagano que no havia aconseguit entrar a cap Divisió. La noia dels cabells taronja baixà ràpid les escales i aterrà al vestíbul de l’acadèmia. Allà hi havia un telèfon, així que marcà el número privat de l’oficina del seu pare.

Un toc, dos tocs, tres tocs...

-Sí? –va demanar la veu d’una dona. Era la Nanao Ise, la tinent estricta i estirada del pare. La Hanako sentia els batecs del seu cor, molt forts i insistents ressonant al seu cap. No sabia com dir-li al seu pare... de fet, feia molt de temps que no parlava amb ell. Per què havia telefonat?
-Que hi ha algú? –va demanar la Nanao.
-Tinent Ise... –va dir la Hanako- Sóc la Kyoraku... la Hanako Kyoraku. Que hi és el pare?
-Ah, Hanako... –va dir la Tinent- Un moment, ara el vaig a buscar.

La Hanako anava pensant en mil maneres de donar aquella informació al seu pare. Amb un poc de sort estaria acabat de despertar i li diria que sí a tot.

-Hanako-chaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaan –va contestar a l’altre banda del telèfon la veu d’un home content.
-Ah, pare... –va dir la Hanako sense saber per on començar.
-Avui al matí he parlat de tu amb el Capità General... –va dir en Kyoraku. La Hanako va empassar saliva.
-Per... per això et telefonava... –va dir la Hanako plena de determinació- He sol•licitat l’ingrés a la Primera Divisió! Espero que et sembli bé.

El Kyoraku no va contestar de seguida, es va prendre el seu temps per pensar.
-Si és el que vols... –va dir el seu pare sense donar-li massa importància- De debò que estaràs bé allà?
-Sí! M’hi he esforçat molt i... és on vull estar! –va contestar la Hanako- Ara mateix me n’hi vaig... Fins una altra!
-Eh, Hanako-chaaaaaaaaaaan –va cridar el pare però la Hanako va penjar corrent. Hauria de repetir aquesta telefonada, per la seva mare com a mínim i dir-li alguna cosa al seu germà gran. Però ja hi hauria temps per a això més tard. Agafà altra vegada la maleta i travessà el pati que hi havia al davant de l’acadèmia.

Quasi no quedaven alumnes, la gran majoria havien partit a casa seva de vacances abans del dinar. La Hanako travessà el pati en silenci i sortí al carrer amb molta calma, enfilant cap al centre del Seireitei. Després d’una estona, trobà la Primera Divisió, gran i majestuosa al ben mig del Seireitei.
-Bé... –es va dir a si mateixa- Ara això és casa meva.



-Ja està? –va demanar l’Ifrit avorrit.
-Com que ja està? Ha estat una història avorridíssima... –es va queixar en Samael.
-Bah, calleu –va dir la Hanako enfadada- Sereu cabrons! Us heu menjat els meus nachos!! N’hauré de demanar més!
La Hanako s’aixecà i anà a demanar una altra olla enorme de nachos amb extra de picant mentre el Víctor s’animava a contar altra història... I si algú s'ho ha llegit tot, el convido a nachos de debò... són 14 pàgines de word!




The end!
Victor et toca!

__________________________________________________________________________________________________




浮竹 十四郎♥️:






avatar
Hanako
Administrador
Administrador

Nombre de missatges : 5434
Reiatsu : 9293
Edat : 29
Ubicació : Seireitei, Primera Divisió

Tornar a dalt Ir abajo

Re: El Shinigami Daurat! Segona edició.

Missatge  Victor Kudo el Dc 30 Gen 2013 - 12:04

Vaig esperar a que la Hanako tingues la seva olla de Nachos per començar a parlar, el cacaolat ja s'havia acabat, havia de dir que el cacaolat del Shinigami Daurat es ben bo Content
- Cambrer! Un altre cacaolat siusplau - Deia jo a crit pelat - Bé avui m'ha agradaria parlar sobre com va ser la meva epoca a l'academia
- Oh guay.... - Deia l'Ifrit que mirava amb cara de poc interes amb les histories dels Shinigamis
- A qui tens nano, el teu cacaolat 100% natural i amb sabor exotic - Deia el Cambrer mentre marxava, però abans li fa un somriure al Samael
- Arg...Perquè a mi? - Deia el Samael amb cara de fastic
- Be.....que començo - Deia jo
- Xiiiii, parla,parla Joan - Deia la Hanako posant-se les botes amb tants nachos
- Dons.....

~ Flashback ~

- Viiiiictor! Viiiiiictor! - Cridava una noia - Hi eres aqui? Vinga aixeca't
- Ehhh? Buaaaaah Badall Bon Dia Shiyo - Deia jo aixecant-me
- Com que bon dia? Que ja es l'hora de la següent clase i arribaras tard dormilega - Deia la Nanami una amiga meva del meu curs
- Si ja anava, nomes 5 min
- Nomes portem dos dies en aquest nou curs i a tu ja t'han fet moltes bronques, trencar el vidre amb una pilota de futbol, arribar tard, dormir en clase etc - Deia ella sarmonejant-me
- Jajajajaja ho sento ^^'
- No riguis ¬¬ I a més de que tota la clase ja et tenen mala reputació, si no era suficient de que vinguesis del Rukongai ara a més pel que fas ja et tenen dit com un mandros, rebel i violent - Deia ella que semblava sapiguer-li greu
- Gomen vv' - Deia jo que ho lamentava de veritat - Almenys et tinc a tu que et preocupes per mi, t'ho agraeixo Nanami
- Pe-pe-però que dius!? - Deia ella mentre es posava com un tomaquet
- Que et pasa? - Deia jo curios
- R-res! Anem - Em va agafar la mà i em va emportar corrents a clase
- Tranquilaaaaaa - Em portava literalment a rastres
* A clase al cap d'una estona*
- I això es tot per avui sobre Biologia dels Hollows - Deia el professor que em feia dormir, jo tractava de no fer-ho
- Ufff per fi el descans de migdia - Em vaig sacar un bocata tamany extra gran - Que aprofiti! Babes! *Mosegada*
- Mare meva com et menjes tot això sense engreixar? Deu meu ets tot un mon, jajajaja ^^ - Deia la Nanami rient
- Ei no riguis, jajajaja ^^ - Dei jo content
- Tu Victor! - Deia un de clase que es deia Seigen mentre la resta mirava - Volem parlar amb tu
- Mmmm? Que voleu? - Deia mentre continuava el meu entrepà de Nozilla de la bona
- Em estat parlant i no volem a un company com tu a clase, ets massa dessastre,sempre a la teva bola, dormint quant no pots etc
- I ? Vosaltres no sou ningu per dir-me el que haig de fer a més a vosaltres mai us faig res de dolent com bromes per exemple - Deia jo que ja m'estava pujant la mosca al nas
- Dona igual! A més tu ets del Rukongai, no saps lo que significa el respecte, disciplina, treballar - Deia el Seigen - Aixi que no volem que siguis per aqui
- Vosaltres no sabeu com es la vida al Rukongai! No sabeu per lo que he tingut de pasar! No sabeu res de mi, aixi que deixeu-me en pau! - Deia jo cabrejat i mentre marxava corrent
- Tsk, coi de nano ¬¬ - Deia el Seigen molest
- Però que us pasa? No veieu que us paseu amb ell perquè es comporta diferent a vosaltres? Potser es del Rukongai però continua sent una persona normal, i vosaltres ja el mireu de mala manera per com és i d'on és - Deia la Nanami
- I tu perquè el defensas tant? - Preguntava un company d'alla
- Perquè jo m'he esforçat em veure més alla de les apariencies i se que en el fons es un noi agradable i que es preocupa pel demes, si fos qualsevol altre ja hauria marxat o ficar-se em problemes encara més greus. - Deia la Nanami - Tots sou uns superficials! - Tot segui ella va marxar a buscar-me
- Nanami..... - Deia el Seigen






Continuara. D\'acord!



__________________________________________________________________________________________________
Si caus, aixeca't. Si somies no et despertis. Si lluites no et rendeixis. I si creus en alguna cosa, no paris fins aconseguir-ho.








Spoiler:












avatar
Victor Kudo
Tinent fruit d'experiments
Tinent fruit d'experiments

Nombre de missatges : 665
Reiatsu : 597
Edat : 21
Ubicació : Fent una becaina a les teulades de la 5ª divisió

Tornar a dalt Ir abajo

Re: El Shinigami Daurat! Segona edició.

Missatge  Victor Kudo el Dv 1 Feb 2013 - 18:05

- Mare.......on s'haura ficat ara el Victor? - Preguntava la Nanami preocupada - Potser....
Una estona més tard:
- Aqui estas Victor! - Deia ella
- Ahhh! Com m'has trobat? - Deia jo que era a munt d'un arbre observant el paisatge
- Jo sempre se on ets, estic acostumada - Deia ella mentre feia un somriure - Com et trobes?
- Eh? Ah bé..... - Deia jo que mentia clarament
- Bueno..... - Deia ella que s'havia adonat que mentia - Vinga no et preocupis més
- Ja.... però em cabreja tot això,que jo nomes vull viure i poder portar-me bé amb tots però sembla que ells no els acabo d'agradar per com soc o no se potser es culpa meva vv'
- No es culpa teva, nomes es que ells encara no han fet el pas de coneixer-te, vinga va vine cap aqui - Em va agafar i em va abraçar - Millor?
- Gracies, de debo gracies Nanami - Deia jo que em feia ella sentir millor
- Vinga estem una estona aqui observant el paisatge que es força bonic, vale? ^^ - Deia ella fent lo possible per animar-me
- Si, d'acord ^^ - Deia jo que tenia un petit somriu mentre m'animava
Tres dies després
- Bé clase, avui com ja sabeu tenim excursió a la montanya on aprenerem com sentir-nos unit a la natura - Deia el professor Hippie que era el tipic vell que se li anava la pinça
- Quin rollo nano - Deia jo
- Vinga, vinga - Deia la Nanami
- Profe fa molt de pal - Deia un dels companys
- Va nois, sou de primer any, teniu que aprendre aquestes coses,encara que semblin molt basiques - Deia el professor
- Valeeee..... - Vam dir tots
A la montanya haviem de fer un circuit d'agilitat i de velocitat i a mi se'm donava especialment bé, es podria dir que en aquest aspecte era el millor de la meva clase.
- Molt bé Victor, el primer - Deia el profe que m'aplaudia i tot
- Això no era massa dificil - Deia jo satisfet dels meus resultats , poc després arrivaven la resta
- Uffff, uffff, Victor no se com t'ho fas però aguantes aquest coi de circuit - Deia la Nanami que semblava que s'ofegues i tot
- Jajajaja ^^ es que el Hoho se'm dona força bé - Deia jo
- Tsk, no té gens de merit que sigui el primer en aquest circuit tan facil, no es res del mon - Deia el Seigen
- Dons tu has arribat dels ultims Rolling Eyes - Deia jo mentre veia com es rabiava el Seigen
- Ugh.... Bé dona igual, per a una cosa que se t'adona bé,al Kido ets força inutil i se't dona malament, al Hakuda no crec que siguis bo perquè amb aquest cos tan feble i fluixet no podries ni guanyar a una mosca i al Zantjusu igual - Deia el Seigen i encara que no ho sabia bé tothom es reia
- Seras! - Deia jo mentre l'agafava del coll de l'uniform de l'academia
- No! Victor, no ho facis! - Deia la Nanami
- Victor perquè no vas a donar una volta per tomar l'aire? - Deia el profe
- Si, profe..... - Vaig marxar a donar una volta encara que estva molt enfurismat
- Profe el puc acompanyar per animar-lo? - Deia la Nanami que sempre estava per fer-me un cop de mà
- D'acord, però no trigeu massa - Deia ell
- Vale - La Nanami marxava mentre mirava al Seigen de reüll
- Coi de Victor, es un tros d'ase - Deia el Seigen
- Bah deixa'l, saps que no serveix per res - Deia un company
- Si si, es un ruc - Deia un altre companya
- Es veritat jajaja - Deia un altre
Al bosc de per alla
- Fastic de clase! - Deia jo mentre em cargava un pobre arbre que no tenia culpa de res
- Victor saps perfectament que no tenen raó,jo t'he vist entrenant sól i em posaves la pell de gallina mentre et veia tot el que podies fer,segur que ets molt millor que la resta - Deia la Nanami que sap perfectament el que diu perquè sempre em té un ull a sobre per això quan entreno sempre m'observa
- Ja però si no ho puc demostrar no serveix de res, continuaran igual - Deia jo impotent
- Segur que tard o d'hora arrivara el teu moment per demostrar qui ets, animat vale? ^^ - Deia la Nanami, pobre sempre tractant d'ajudar-me, si no fos per ella no hauria arribat tant lluny
- Vale,gracies Nanami, la veritat es que aqui l'ambient es força tranquil i relaxant
- Es veritat ^^ Però em de marxar amb la resta dins de poc
- D'acord - Deia jo mentre de cop vaig sentir una pertuvació de cop
- Que es això? - Deia la Nanami
- Sembla una gran força espiritual - Deia jo
- No....no potser....son.... - Deia la Nanami mig tremolant
- Hollows! - Vaig dir jo impressionat




Demà acabo la part final D\'acord!






__________________________________________________________________________________________________
Si caus, aixeca't. Si somies no et despertis. Si lluites no et rendeixis. I si creus en alguna cosa, no paris fins aconseguir-ho.








Spoiler:












avatar
Victor Kudo
Tinent fruit d'experiments
Tinent fruit d'experiments

Nombre de missatges : 665
Reiatsu : 597
Edat : 21
Ubicació : Fent una becaina a les teulades de la 5ª divisió

Tornar a dalt Ir abajo

Re: El Shinigami Daurat! Segona edició.

Missatge  Victor Kudo el Ds 2 Feb 2013 - 20:08

- Que fem Victor? - Preguntava la Nanami
- Anem amb la resta immediatament - Vaig dir
Una estona després
- Ostras! - Quan vam arribar els hollows eren allà i molts companys estaven malferits inclos el profe
- Arg.... Coi de Hollows - Deia el Seigen mentre un Hollow l'atacava - Ahhhhh!
- Nanami agafa els ferits i porta'ls a un lloc segur jo lluitare i us aconseguire temps - Deia jo
- Però....però.... - Deia ella
- No hi ha temps per vacilar, no podem deixar que morrin - Acte seguit vaig llançar-me a per els Hollows
- D'acord! - La Nanami va agafar als ferits i se'ls portar per torns a un lloc segur
- Quants poden arribar a ser? 10? 20? 30 - Pensava que haurien de ser una mica més de 30 i nosaltres erem com 10
- Compte! - Un company em va avisar de que venia un Hollow i jo el vaig fer miques al Hollow
- Em d'anar amb compte, si lluitem junts i bé podrem conseguir-ho - Deia jo que semblava un Capità i tot, la resta va seguir el que deia
- Ahhhh.... - Un altre company va caure malferit, la Nanami corria per rescatar-los mentre jo els repelia
- Uffff, uffff, uffff - Estava mig esgotat, la batalla va durar una estona i al final vaig quedar jo sól contra 19 Hollows
- Auxili! - Un Hollow anava a atacar a la Nanami mentre estava ella ajudant als ferits
- Nanami! - Vaig llançar-me contra el Hollow, el vaig poder matar però vaig acabar amb el braç sagnant
- Victor....estas bé? - Deia ella
- Que fas aqui? Emporta't als ferits,vinga - Deia jo tractant de que no li ocurres res a ella - Estic bé nomes es una rascada
- V-vale - Deia ella que no havia pogut veure la gravetat de la ferida, va marxar amb els ultims ferits
- Bé els ferits ja estan tots a un lloc segur i ella també, ara - Em vaig aixecar i vaig posar-me en posició de batalla - VENIU HOLLOWS FASTIGOSOS!
Al lloc segur
- Aqui segur que no ens troben - Deia el professor - Ja som tots?
- No.....ufff - Deia la Nanami que acabava d'arribar amb els ultims ferits que quedaven - El Victor encara es allà amb els Hollows
- Que? - Deia un
- El Victor, de debo? - Deia una altre asombrat
- Si, esta aconseguint tot el temps que pot, però no podra aguantar amb la resta de Hollows perquè son més de una dotzena, em de fer alguna cosa - Deia la Nanami
- Merda.....em d'anar....arghhhh - Deia el Seigen - No podem deixar sól al Victor
- Es veritat, sempre ens fiquem amb ell i ara.....esta lluitant per nosaltres - Deia un altre
- Però estem tots ferits - Deia el professor - Si fos més jove....
- Tranquils! - Va arribar un grup de persones - Ja no us preocupeu ja em arribat
- Shinigamis! - Va dir el profe
- Ara nosaltres ens encarregarem de la situació, soc el Tinent Iduru Kira de la Tercera Divisió - És va presentar el Shinigami - Quina es la situació actual?
- Uns Hollows han aparegut de sobte i em fet tot lo possible per sobreviure però encara hi ha un alumne enfrontant-se a aquells Hollows per guanyar temps - Deia el profe
- Que!? - Va dir el Tinent Kira asombrat - Com pot ser que algú sól s'enfrenti a tants Hollows? Esta boig...potser ja esta mort....
- No esta mort! Encara és alla, lluitant per nosaltres - Va cridar el Seigen
- Seigen.... - Va dir la Nanami emocionada
- Esta bé, esquadro A aneu a per els Hollows, esquadro B estigueu aqui amb els ferits - Va dir el Tinent Kira - Jo anire amb l'esquadro A
Al lloc on era la batalla
- Aqui és....un moment - Va dir el Kira mentre veia aquella escena - Com pot ser això?
- Uffffff - Jo era davant davant d'una pila de Hollows morts, malferit i ple de sang, però de peu
- Tu....qui ets? -Preguntava el Kira
- Jo? Soc en Victor Kudo estudiant de l'academia de Shinigamis, un plaer - Deia jo mentre estava apunt de caure al terra, dos Shinigamis van venir a aguantar-me perquè no caigues
- Has guanyat a tots els Hollows tu sól? No m'ho puc creure - Deia un Shinigami
- Si.....quasi no ho explico, sort que no eren massa forts
- Mare..... (Si aquest Hollows no son tant debils com els que solen haver) - Deia el Kira per a ell mateix
- Uffff estic esgotat - Deia jo, de la pila de cosos que hi havia va sortit un Hollow que no era mort i va marxar cap a on eren els ferits
- Tinent encara queda un viu i es dirigeix a per els ferits! - Va cridar un Shinigami
- No! Merdà! - Va dir el Tinent
- Nanami! - Vaig fer un Shumpo i vaig anar a per ell deseguida que vaig escoltar això
Al lloc dels ferits
- Que estara fen el Victor? Estara bé? - Es preguntava la Nanami
- Arghhhhhhhhhh! - El Hollow va apareixer i es llançava a per els ferits mentre els Shinigamis estaven distrets
- Merdà! Compte! - Va dir el Seigen que veia com s'apropava el Hollow i ell no es podia quasi moure
- Noooooo - Va cridar la Nanami morta de por
- Ahhhhhhhhhhhhhh! - De sobte vaig apareixer - Moooooooooooooor cabró!
- Arghhhhhhhh - Vaig atravessar al Hollow mentre sortia com una bala de cano dels arbres
- Victoooor! - Tothom va cridar el meu nom quan em van veure
- Ahhhhhh - Després d'atravessar el Hollow i matar-lo vaig caure al terra i les ferides em van fer molt de mal - Auuuuuu - Tothom va riure però aquest cop va ser diferent, es reien amb mi i no de mi
- Victor que estas bé? - Preguntava la Nanami feliç de veure'm
- Si ^^ - Estava sagnant per tot arreu i aguantan el dolor
- Si? segur? e.e - Em va fer un cop per assegurar-se
- Auuuuuu, que això fa mal....ups merdà ^^' - Em va descobrir
- Jajajajaja - Ella i la resta van riure
- Coi de nano.....ufffff.....mig mort i encara de conyas - Deia el Tinent Kira que acabava d'arribar - Aquest té 7 vidas com a minim
- Tinent Kira! -Va dir un dels Shinigamis
- Però almenys ha demostrat un coratje digne d'admiració - Deia el Kira
- Victor.... -Deia el Seigen - Perdona'm, sento haver-me passat amb tu tant aquests dies, de debo que ho sento
- Jo també Victor - Deia un altre
- I jo - Tota la clase es va disculpar amb mi
- No pasa res, ja esta oblidat Very Happy - Deia jo
- Ohhhh Victor - Tothom es va emocionar
- Al final tot a acabat bé,quina alegria - La Nanami es va llançar a abraçar-me
- Eiiii,que encara fa mal.....bé,es igual,segueix xD - Deia jo riguen


~ Fi del Flasback ~

- Sembla com si fos una pelicula - Va dir l'Ifrit
- Falten Unicorns i invents estranvotics però es una historia interessant - Deia el Samael
- Va ser bons temps aquells - Deia jo bebent el meu Cacaolat
- Quina historia! - Deia la Hanako mentre buscava més nachos, però l'Ifrit i el Samael se'ls havian menjant un altre cop - Cabrooooons! :enfadat:



Fi!
Et toca Ifrit Joan

__________________________________________________________________________________________________
Si caus, aixeca't. Si somies no et despertis. Si lluites no et rendeixis. I si creus en alguna cosa, no paris fins aconseguir-ho.








Spoiler:












avatar
Victor Kudo
Tinent fruit d'experiments
Tinent fruit d'experiments

Nombre de missatges : 665
Reiatsu : 597
Edat : 21
Ubicació : Fent una becaina a les teulades de la 5ª divisió

Tornar a dalt Ir abajo

Re: El Shinigami Daurat! Segona edició.

Missatge  Ifrit el Dl 4 Feb 2013 - 18:49

Els tres shinigàmis es varen quedar mirant al quincy, que ressaltava un munt entre tots aquells paios vestits de negre.
-Que mireu, malcarats? Pareu ja o us envio a l’altre barri-
-Deu meu, ets mes curt que els camals d’un tanga- Va riure la sotaicho- Et toca a tu, Quincy-
-Em toca a mi que?-
-Contar una historia- Va dir Victor.
-I qui ha dit que jo anava a contar una història? Jo només volia fer una birra tranquil•lament i tirar la canya a alguna noieta però haveu aparegut vosaltres. No penso contar-vos res de res.-
I va ser llavors quan Samael va cridar: -Cambrer!! Que el noi aquet diu que ets molt ben plant..-
Agafant-lo de la boca ràpidament, va contestar:-Està bé, està bé. Contaré quelcom-
Però va ser massa tard, el cambrer ja hi era allí.
-Dèieu alguna cosa my honeyyyyys?-
-Eh, uh... si, porta’m una altra birra, sisplau. I deixa’t estar de nachos i a mi treu-me unes braves- El cambrer va tornar de seguida amb les viandes requerides. Seguidament va marxar revolotejant com una papallona sobre un arc de sant Martí.
-Bé, voleu una historia? Doncs una historia tindreu. A diferència de vosaltres (els va mira de forma despectiva) La meva vida no era a l’alta societat, ni vaig passar per aquell “highschool musical” que vosaltres dieu acadèmia ( els shinigamis el miraven amb odi. Era terriblement bo fent-se odiar). Jo vaig viure quasi tota la meva vida a un petit poblet a la vora del Volga. Sobreviure no era fàcil. Feia molt de fred i érem pobres com a rates. Però això no volia dir que no passaren coses...-

Com tot adolescent Ifrit era un noi difícil. Sempre estava discutint amb el seu pare i rebel•lant-se.
-Que vagis a per llenya, collons!! Que no en tenim prou per passar la nit i per demà per a mi per al forn!!-
-Ja es de nit!! Com merdes vols que vagi ara a per llenya??!! Moriré del fred!!-
-Que vagis t’he dit!!- Va ser llavors quan va vorer que a una cadira la seva germana petita, la Shiro, tremolava.
-Esta bé. Agafo la destral i marxo-
-Talla els arbres de la vorera del bosc. No hi entres o..-
-ja ho se... o els llops m’atacaran... mira que n’ets de pesat- La seva mare es va girar i va dir amb veu greu: - Hi ha coses mes perilloses que els llops en eixe bosc. Es molt antic, moltes coses han passat en ell-
-Para ja, deixa de contar contes d’aquestos o acollonaras a la nena-
I així va ser com Ifrit va agafar una bona destral i va anar cap al bosc, en busca d’algun arbre vell per poder fer llenya. Òbviament, i com tot bon adolescent va desobeir els seus pares. Va entrar a la part mes profunda del bosc. Evitava els camins, ja que els llops esperaven els caminants incauts. Botava entre els arbres, així si algun llop apareixia simplement tindria que escalar i ja està.
Caminant, caminant va aplegar a un descampat on semblava que inclús la llum de la lluna intentava no entrar-hi. Al centre del descampat, amb una llum blava imperceptible, una foguera ho calfava tot. Era ben estranya, ja que les flames estaven quietes. No ondulaven. I no feien llum. El fred i el silenci eren els únics ocupants d’aquell indret, i acariciaven la nuca d’Ifrit, provocant-li unes punxades tenebroses.
Que es la por? La por no es altra cosa que instint de supervivència. La por es un avis del nostre cos. Marxa, quelcom no va bé. Marxa, aquí hi ha alguna cosa que et pot fer mal.
I això va intentar fer Ifrit. Marxar. Tenia unes ganes horribles de córrer. Però abans de tan sols moure, una figura va aparèixer. Era una noia rossa preciosa. Tenia els ulls blaus i semblava encantadora. Duia uns “jeans” una mica estripats i una caçadora blanca que la camuflava perfectament en aquell bosc nevat. Estava plorant.
-Que fas aquí?- va preguntar Ifrit.
-M’he perdut, busque a la meva germaneta, es diu Eve, l’has vist? Es baixeta, de cabells negres i ulls verds. Diga’m que l’has vist, sisplau.-costava molt entendre aquella noia, entre tant de sanglot i tant de plor.- Oh, sisplau, ajuda’m. Fa hores que la busco!! No tinc altra persona al mon..-
-Està bé, t’ajudaré- Ifrit va recordar lo molt que estimava la seva germaneta i lo molt que patiria si la perdés- Però cal que siguem prests. No tinc una bona sensació amb aquest bosc-
-Gràcies... moltíssimes gràcies...-
Un núvol va tapar la lluna. El foc es va apagar. Un nou convidat es va unir al silenci i al fred. La foscor.


__________________________________________________________________________________________________


avatar
Ifrit
Tercer al càrrec
Tercer al càrrec

Nombre de missatges : 479
Reiatsu : 842
Edat : 29

Tornar a dalt Ir abajo

Re: El Shinigami Daurat! Segona edició.

Missatge  Ifrit el Dg 10 Feb 2013 - 19:13

-Ei! On ets noia? Collons, açò està molt fosc! M’escoltes maca? On ets?-
-Tranquil sisplau, no passa res. Només s’ha apagat el foc. La meva germaneta, la meva pobra germaneta. Segur que està plorant a un racó buscant-me. Sabies que en certes cultures el foc blau representa als morts i al dimoni?. Eve, espera’m, que ara et trobaré.-
La foscor es va dissipar, reticent, en el moment en el que el núvol va deixar al descobert la lluna un altre cop. La noia estava perfectament. No obstant a Ifrit li va semblar vorer una ombra gegantina darrere de la noia. La ombra els mirava amb ulls de serp i tenia uns dits llargs i esgarrifosos. No obstant, abans de que Ifrit pogués dir res, aquesta ja havia desaparegut. Va pensar que la imaginació li jugava males passades.
-I es pot saber que fèieu la teva germana i tu a aquestes hores pel bosc? Estàveu avorrides o que?-
La noia no tenia altra cosa en el cap que la seva germana, i no parava de cridar-la de forma desesperant, ignorant per complet a Ifrit.
Realment aquell bosc era de tot excepte encantador. Els arbres que el formaven estaven tots pelats. Alguns estaven cremats també. El vent creava estranyes melodies al passar entre aquestes branques nues i horripilants. Era ben inquietant ja que a pesar de que els arbres no tenien fulles era mínima la llum que aplegava al terra del bosc. Ni tan sols la llum volia estar-hi allí. O tal volta els arbres, desesperats, xuclaven cada raig de llum, en un intent fútil de sobreviure.
Altres boscs de la regió estaven plens de vida animal. Llops, esquirols, aus... No era el cas d’aquell bosc. No s’escoltava res. Els llops no udolaven, els mussols no llençaven a la nit el seu característic soroll. Ni tan sols el soroll que fan els conills al moure’s pel terra ple de fulles seques.
Només es veien restes de fogueres i alguns troncs caiguts. Una altre aspecte era l’olor. Ni olor a terra mullada, ni olor herba fresca. Feia olor a mort.
Continuaren caminant una bona estona. Eren ja ben endins del bosc, quan van vorer una cabanya en molt mal estat.
-Corre, segur que la meva germana està allí dins-
-Està bé, som-hi. Però si no hi es tal volta deuríem fer nit allí dins i continuar demà. Amb aquesta foscor no veiem res i segur que la teva germana ja s’ha buscat algun refu....-
Però la noia innominada no l’escoltava. I ja era a dins de la cabanya.
Ifrit va entrar, remugant sobre aquella mal educada i lo tòfol que era per haver-la seguit. De segur que a casa estarien tots patint fred. La bronca que li esperaria al tornar seria menina.
I al entrar la única cosa que va vorer va ser una nena morena d’esquenes. Vestia un uniforme de col•legi blau.
-Tu deus ser Eve, no? La teva germana porta tota la nit buscant-te!!- Després de dir-li això a la nena es va fixar detingudament en l’ambient d’aquella cabanya. Era molt més gran del que semblava per fora i tenia totes les parets farcides de fotos emmarcades amb els cristalls trencats. Eren fotos quotidianes de noies jugant, de nens rient, de famílies dinant. Però al trencar-se els cristalls les fotografies s’havien fet malbé. Estaven descolorides i en algunes no es podia veure ja res. Quan Ifrit va girar el cap per vorer a la nena on altre cop no hi era. Va avançar poc a poc per la cabanya, mentre el terra es queixava.
Al fons de la cabanya hi havia un carret de la compra oxidat i cobert per una manta grisa i desfeta. Com tothom sap, lo mes coherent era tal volta no llevar eixa manta, però Ifrit no era pas massa coherent.
Va retirar eixa manta.
I no va trobar res, com era d’esperar.
-A la merda tot ja. Marxo a casa-
I en girar-se la va vorer. La petita Eve, que mirava al terra. La tenia ben empegada, era impossible que havera aplegat tan prop seu sense que ell ho sentira.
La nena va aixecar el cap i va mostrar el seu rostre. Tenia la cara cremada. Dels seus ulls només sortia sang. Va obrir la boca i va cridar. Va cridar molt. El seu crit era molt agut, feia mal. La mandíbula quasi li queia al cridar. Allò no era una nena normal. Era el moment de córrer.
Va apartar la nena com va poder (al tocar-la va sentir com un llampec) i va anar cap a la porta. La va obrir d’una bona puntada de peu que va fer caure molts dels quadres i va sortir.
La noia rossa no havia tingut temps de dir-li el seu nom. Penjava d’un arbre. Tenia un somriure sinistre a la cara. El seu cos mort es balancejava poc a poc. Tenia el coll trencat i de la comissura de la boca sortia un petit riuet de sang.
-Oh, l’has trobada. Gràcies, moltes gràcies!!-
Al vorer la noia es va quedar parat uns instants i va intentar córrer el la direcció contraria. Però va ensopegar amb alguna cosa dura com una pedra. Era la nena.
Aquest cop no va cridar. Simplement va aixecar el dit i va tocar el braç de l’Ifrit. Aquest va començar a fer-li molt de mal. Semblava com si es cremara, però no hi havia flames enlloc. Li va caure el braç, com cau una fulla podrida d’un arbre. Allò era l’infern. La nena plorava llàgrimes de sang que no expressaven altra cosa que tristor. Va intentar abraçar l’Ifrit però en tocar la cintura d’Ifrit aquest va sofrir el mateix destí que el braç. El dolor era insofrible. La nena plorava i plorava. Ella tan sols volia abraçar algú. Tan sols volia estimar. Però no podia.
Per la seva part, Ifrit ja no podia resistir-ho mes. Va agafa la mà de la nena amb el braç que li quedava i la va dirigir cap al seu cor. Tot va començar a fer-se fosc. Mentre queia en aquesta profunditat la nena continuava plorant i la seva germana, penjada d’un arbre, reia fortament.
Va despertar en aquell clar del bosc. Per sort tot havia estat un malson. Quina imprudència haver-se adormit allà, en aquell indret, amb aquella foguera blava.
Es va aixecar,va anar a per llenya i va tornar cap a casa. Feia molt de vent aquella nit. A l’entrada del poble una ventada li va estampar un full a la cara. Era un periòdic de feia anys, estava groc ja.
A la fulla hi havia una noticia esfereïdora:

Trobades mortes dues germanes a la cabanya del bosc. Pressuntament la germana gran no podia suportar els crits de la menuda i va decidir cremar la cabanya amb la seva germana a dintre, seguidament es va suïcidar ahorcant-se a un arbre prop. Era de sobre coneguda la inestabilitat psíquica de les dues germanes que sempre havien rebutjat ajuda social... [..]


Ara ho va entendre tot. Va sentir una fiblada de dolor a un braç. Tenia una cremada, era com si algun nen petit havera intentar agafar-li’l

-Bah, no creuràs que açò ens ha fet por, vitat, quincy?-
-Clar que no, si açò us havera fet por serieu una merda de capitans del gotei, no?-
A la barra hi havia sentada una nena amb la que segurament seria la seva germana. Una era alta i rossa, l'altra petita i morena, duia un vestit blau. Les dos reien mentre bevien un batut.

Fin
Et toca, Samael.




__________________________________________________________________________________________________


avatar
Ifrit
Tercer al càrrec
Tercer al càrrec

Nombre de missatges : 479
Reiatsu : 842
Edat : 29

Tornar a dalt Ir abajo

Re: El Shinigami Daurat! Segona edició.

Missatge  Samael el Dl 18 Feb 2013 - 1:39

Bon dia
D’aixo que us parlaré es de fa molt temps. En aquell temps jo encara era jove, massa i tot, i la Hanako un nado,com que de moment jo era l’unic hereu de la família, el meu pare m’obligava a entrenar durament cada dia i a estudiar moltes cosses, un pal en general. Tot sempre anava més o menys aixi:
-Va petitonet, a anem a entrenar una mica!
-Però si avui ja em entrenat mooolt… Per quina rao em fas entrenar tant...?
-ja t’ho he dit mil vegades,si vols fer algo de profit en aquesta segona vida, hauras de començar a pencar desde el principi
-Doncs no… jo segur que me les enpesco per a fer algo important sense fer gaire feina
-Aixo es impossible, si no tens talent, no et voldran en lloc, ni a la quarta
-Ja..però qui t’ha dit que vulgui ser shinigami…
-Doncs jo! Aquí es casa meva i tu com a fill meu seras un shinigami i a més important!!!
-…Però…
-Res de peros i ha entrenar que avui tindràs sessió doble.
I aixi era el pa de cada dia… El meu temps d'esbarjo era poc i per aquesta rao quan tenia una estona lliure la aprofitava per llegir una mica. Tenia un conte que era el meu preferit es titulava: “La muntanya de plata” aquest conte narrava la existència d’una illa voladora en algún indret del mon,era una illa fantàstica, on els nens podien jugar tot el dia sense que cap adult els crides ja que ells no tenien permesa la entrada al regne, les casses eren de llaminadures i estava plena d'animals estranys. Però el que més m’agradava es que en aquella illa només hi vivia un adult, un savi de llarga barba que segons explicava podia curar tots els mals i era un gran inventor de aparells extranyisims. Aquest home vivía en un magnific palau platejat. El conte em meravellava i cada cop que el rellegia em venien moltes ganes de seguir els passos d’en Takeo, el protagonista del llibre, que emprenia una aventura per anar a visitar el savi de la illa per tal de preguntarli si podría curar a la seva mare d’una estranya malaltia. Però mai em vaig aventurar a sortir de casa ja que em feia por el meu pare. Però un bon dia…
(Inici del flashback amb distorsió ascendent de pantalla)
Un calorós dia primaveral, em vaig llevar del llit cansat degut a l’esforç del entrenament nocturn que va acabar tard, al aixecar-me vaig contemplar orgullos la meva col·lecció de petites cosses que havia anat costruint els ultims mesos, estava molt orgullos d’un aparell que feia llum al premer un boto, i per això el tenia al centre de totes les meves construccions, era conscient que tenia talent, però el meu pare preferia que fos un guerrer més que un inventor, ja que segons ell era una manera de tirar el temps , després de sortir de la meva habitació vaig baixar les escales per dirigir-me al menjador, alla vaig veure a la meva mare al sofà tranquil·lament mentre sentía la Hanako plorar a la seva habitació.
-Mama… em sembla que la Hanako esta plorant-
No va haver-hi cap resposta.
-Mama!!!!!!!!-
-Eh??, que passa… estava dormint…que vols rei?...-
-Mama, la Hana esta plorant… crec que te gana-
-Ostres si la nena! Ara vaig a buscar-la, de moment preparat l’esmorzar-
-D’acord, vaig!-
Al cap d’una estona va baixar la Matsumoto amb la Hanako al braços.
-Carinyo, que la pots aguantar una estoneta mentre vaig a comprar?-
-Si- vaig dir mentre em posava la meva germaneta als meus braços.
-Ara torno, fins després!-
-Espera un moment-
-Que pasa??-
-On es el pare?-
-No t’ho va dir? Es veu que esta tenint uns lios amb la feina i estarà un temps fora, però això no vol dir que no et lliuraràs d'entrenar-
-D’acord mare-
I la meva mare va marxar deixant-me tot sol amb la Hanako, ella es movia lentament en els meus braços, però jo estava pensat una altra cosa, que ja que el meu pare no em podia controlar i la meva mare no ho faria, podria intentar evitar no entrenar durant uns dies i ningu ho sabria. Així que després de esmorzar vaig agafar a la meva germana i la vaig deixar a la seu llitet per que descanses una mica. Vaig anar a la meva habitació a dormir una mica. Em vaig despertar al cap de poc quan algu estava picant la porta, i vaig anar a veure qui era. Era la mare que tornava de comprar i s’havia deixat les Claus. Com que ja m’havia desvetllat i no podía dormir em vaig posar a rellegir el meu conte preferit. Despres de arribar al final que sempre em deixava un regust desagradable, vaig avaluar la situació, jo sempre havia somiat trobar aquell savi del llibre per ensenyar-li les cosses que feia i com que es inventor m’ajudes a fer cosses més utils. Despres de divagar durant uns minuts vaig decidir que aquesta poder era la millor oportunitat que tenia per poder escapar-me de casa a veure mon. Vaig agafar un sac i vaig posar les cosses indispensables, menjar, un coixi i tots els meus invents. Sense despedirme de la meva mare i resant per que ningu em veies vaig baixar sigil·losament les escales i vaig comprovar que la meva mare dormia al sofà. L’unica persona que em va veure marxar va ser la Hanako que gatejava pel terra, però no va dir res, només em va mirar fixament guardant silenci. I aleshores vaig marxar de casa…
Continuarà…

__________________________________________________________________________________________________
Capità de la 12ª divisió i el millor artista de l'història

Samael   Samael
Dat Samael:


avatar
Samael
Tinent insegur
Tinent insegur

Nombre de missatges : 760
Reiatsu : 767
Edat : 24
Ubicació : Laboratori de la 12ª divisió

http://www.yourgamercards.net/profile/elpoupoweroso

Tornar a dalt Ir abajo

Re: El Shinigami Daurat! Segona edició.

Missatge  Contenido patrocinado


Contenido patrocinado


Tornar a dalt Ir abajo

Tornar a dalt


 
Permisos d'aquest fòrum:
No pots respondre a temes en aquest fòrum