El col·lapse del Dangai i la Invasió del Món dels Vius!

Com que sóc conscient que no acabarem la primera saga del rol històric, creo aquest rol xorra sense argument predissenyat. Escriviu el que us surti del

-El Kototsu s'encarrega de netejar el Dangai dels possibles... -deia un professor amb unes ulleres de montura daurada. Una noia de cabells taronges que vestia l'uniforme d'estudiant, mirava distreta per la finestra.
-Però professor -va dir un altre alumne a prop de la noia. La Hanako va sortir de la seva distracció fent un lleu grunyit i va tornar a atendre- I si el Kototsu fos destruït, hauria possibilitats que el Dangai col·lapsés i la comunicació del Seireitei amb el món dels Vius fos impossible?
Tots els alumnes varen mirar al professor amb cara d'interès. Era possible que una catàstrofe així pogués arribar a ocórrer?
-Això no ha passat mai -va dir l'home suant- I no passarà mai!! És impossible que el Kototsu sigui destruït. Ara torneu als vostres llibres de text.


La mateixa noia, quasi quatre-cents anys més tard, obria els ulls de color verd fosc sortint del seu somni per un fort renou de papers que estaven sent arxivats.
-Dormies? -va demanar l'home de cabells blancs amb sentiment de culpa reflectit a la veu.
-Ah, Jushiro -va dir la Hanako que s'havia quedat adormida a la cadira- Estava somniant amb l'Acadèmia i el Kototsu.
-El Kototsu? -va demanar l'antic Capità de la Tretzena rient i preocupat a l'hora- Passes molt de temps dins aquest despatx... Per què no vas a passejar un poc?
-Saps què? Que no és una mala idea! -va dir la Hanako aixecant-se i sortint del seu despatx. Va baixar els pisos que conformaven la Primera Divisió i va sortir ala carrers del Seireitei sense cap rumb fixe. Després de molt de temps passejant, algú conegut es va adreçar a la Hanako
-Eh, Capitana! -va dir algú des de darrere cridant per la noia.


Mentre, al Dangai...
-Si volem invair el món dels Vius, hem de deixar aïllats completament a tots els shinigamis!! -va dir el Haku, líder dels Espada, mentre els Arrancars feien guàrdia i esperaven el Kototsu per destruir-lo.
-No passeu pena, que amb el meu experiment aquell monstre quedarà fet miques en un tres i no res... -va dir la Shunsuiko
-Però encara que destrossis el monstre, potser que el Dangai no col·lapsi! -va dir la Yami
-Tranquils, està tot pensat -va riure la Nuriko- Només un poc més de paciència i... el món dels Vius caurà a les nostres mans sense que els Shinigamis puguin sortir de la seva gàbia!!!!

-Us explicaré el pla per tancar aquesta cosa tan fastigosa. Primer caldrà destruir el trenent infernal aquest. Per a aconseguir-ho caldran els vostres ceros més potents en la vostra forma de resurrección- -Però això alertarà als shinigamis!- -Clar, i? Que creus que tardarien en adonarse'n de que no poden creuar el dangai? Ademés aquest Kototsu no serà fàcil d'eliminar, cal el vostre màxim poder- -I per qué ceros? Tenim tècniques més poderoses!- Voleu deixa d'interrompre'm!! Si usem ceros es perque no podeu deixar que us toqui el tren. Cal que el vostri reiatsu hagi sortit disparat però no estiga en contacte amb vosaltres, o us engaxarà i us enviarà a un viatge temporal que riute tu de "regreso al futuro", amb la diferència de que aqui acabareu morts i no hi haurà "Doc" que us salve. Bé, continue. Després jo enganxaré aquestos joguets al corrent- Va treure uns claus amb forma de cap de gamba nigats a uns fils finíssims- Un cop jo enganxé aquest trasto al corrent i estiri fort aquest es tancarà ràpidament, fent un gran BUUMM!. He tret la idea del aparell aquell que tenien els shinigamis per a mantindre a ratlla el corrent, però li he afegit una mica de diversió. Repàs ràpid. Resurreción-cero-enganxar aquestes merdes- estirar-sortir a cagalló per sequia d'aqui cap al món dels vius i conquistarlo. Preguntes? No? Doncs vinga. Comencem-

-Ensordece Cascabel!!-
-Rugeix al cel , Lleó!!-
-Kishire Kitsune!!!-
-Horobosu Tora!!-
-Matal's i lleval's la closca Gamba!!!-
-Surt de l'infern Dragón!-

L'esclat de reiatsu al Dangai va ser indescriptible. A la dotzena divisió van esclatar tots els monitors. Els shinigamis ja n'estaven més que assabentats, el show havia començat.

El pla Arrancar va començar. Un fum de ceros ben ciclats van ser disparats envers el Kototsu, que en un principi es va resistir a desaparèixer però que al final va cedir. Seguidament van enganxar els claus i van estirar fort. El col·lapse va ser impressionant. Els Arrancars (que havien regressat a la seva forma original) i part del corrent van sortir catapultats cap a Karakura.

-Bé, ja som aquí. I ara aquesta ciutat és nostra-

A la societat d'ànimes la cosa començava a animarse. Després de haver rebut la informació, la capitana comandant havia organitzat una reunió urgent de tots els capitans. Feia mols anys que ningú col·lapsava el Dangai. No li agradava gens la violència, però l'única possibilitat viable era reconstruir el Dangai ràpidament, anar i destrossar els culpables i pregar per que la ciutat aguantés. O tal volta... hi havia alguna manera de enviar als capitans a la ciutat sense emprar el Dangai?...

Mentrestant, a Karakura un home sense samarreta estava assegut a sobre d'una farola, menjant una poma. -Merda, ara aquestos que volen? Tinc que fer la feina que els shinigamis deixen escapar?-

A la societat d'Animes...
-Una reunió de tinents? I ara, que ha passat? -vaig dir mentre em dirigia cap a la reunió-
-Oh, sembla que tenim un nou tinent, i a mes conegut -va dir en Victor-
-Ah, hola Victor, que saps perque fan la reunió de tinents? -vaig preguntar-
-Doncs sembla que hi ha un problema... -va dir l'Slyth- Sembla que som nous en aixo, eh Ryota.
-Si... Veig que tu tambe t'has fet tinent de la teva divisió en poc temps com jo... -vaig dir-
-Bah! No es per tant! Nomes parlem... -va dir en Victor, vam arribar a la sala de tinents, la Tsunade va começar a parlar-
-Sembla que ha hagut un colapse al dangai, pel que m'han informat en kototsu ha sigut destruit... -va dir seriosa-
-En kototsu!? Pero es imposible! -vaig dir una mica espantat pel que ha dit-
-Tranquilitza't Ryota... -va dir en Victor posant la seva ma a la meva espatlla- Segueix Tsunade, si us plau
-Be, doncs tenim que averiguar qui ha sigut el culpable i escoltar alguns membres de la 12 divisio perque puguin buscar reiatsu en el Kototsu i veure si es pot arreglar... Aixo es tot el que m'han dit per ara... Pero per ara hem d'esperar ordres dels capitans -va dir conluint la Tsunade-
- Que et passa Ryota? -va dir l'Slyth-
-... Em pregunto qui ha pogut ser el que ha destruit en Kototsu... Doncs es posible que fos destruit amb el poder de 3 o 4 capitans... Pero els unics que estan al nivell de capitans son els Espada i potser alguns dels tinents...
-... Ryota a vegades em sorprens... Doncs si la veritat es que es una bona conclusió la teva... Pero els espada no tenen cap via per passar al Dangai -va dir en Victor-
-Si, aixo es veritat, no tenen cap via pero... si que hi ha una i es la garganta... si ells fan una garganta al pas del dangai potser si que hi poden passar atraves d'ell, saps? -vaig dir girant el cap mirant cap en Victor-
-Si, potser tens rao, pero en cap moment els espada han estat en el pas del dangai, i encara que fos aixi s'haurien detectat els seus reiatsus -va dir l'Slyth-
-Te n'oblides d'una cosa l'Slyth, els espada tambe poden ocultar el reiatsu... -vaig dir- El problema ara es que el dangai a colapsat... I no es pot anar al mon huma... -vaig dir concluint i fent un sospir-

Tots els capitans ens vam reunir a la sala principal:
- Falten dos capitans! On són! - Va demanara la Hanako
- En Kami le vist bevent sake al Shinigami Dorado - Va dir el Reyespada - I en Samael no se
- Ja sóc aquí! Perdoneu per arribar tard, es que estava somiant amb unicorns! - Va entrar en Samael amb la seva bata de laboratori
- Que algú vagi a buscar en Kami, per l'amor de déu! - Va cridar la Hanako
//Al cap de 15 minuts//
- Deixeu'me,deixeu'me jo no ser res dels ovnis! - Cridava una veu borratxa al fons del passadís,i les portes es van obrir de cop - Puc caminar sol! - El capità Kami va intentar fer una passa però va caure a terra donant'se un cop molt fort al cap
- Porteu'li una cadira - Va dir la Hanako - I ara que ja estem tots, comencem la reunió! Capitana Goora siusplau, llegeix-hi l'informe
- El Dangai hi ha hagut una forat explosió al punt 13-45-1
- Bingo! - Va cridar en Kami - Que he guanyat?
- Una bufetada com no callis - Va dir en Samael
- Seguim, els tinents han enviat alguns de la divisò 12, i els han acompanyat en Ryota,la Tsunade i en Victor, ara hem de enviar un capità, ja pensem que el culpable podria ser un Espada.
- I a qui enviem? - Vaig preguntar
- Bona pregunta Eloi, ho decidirem jugant al joc de les cadires, els primer que perdí hi anirà - Va dir la Hanako
- Jo crec que en Kami no esta en condicions de jugar - Va dir en Joan - Ara mateix està mossegant el dit....
- Siusplau, treieu el capità Kami de la sala, i comencem el joc! - Vam ficar totes les cadires al mig, i un shinigami ras va engegar l'equip de musica, amb aquesta canço:

Spoiler:

Al final va perdre l'Ashtal:
- No val! M'he entravencat amb la cadira! - Es queixava
- Capità Ashtal siusplau, no es queixi, hem decidit d'una manera justa qui hi anirà
- Molt bé, molt bé, ja marxo.

L'Ashtal se'n va anar al Dangai a investigar els fets.
-I ara que ho penso, -va dir en Samael més tard- No hi hauria d'haver anat jo al Dangai?
-No, millor que no -va dir la Hanako- Perquè tu ets el cervell del Seireitei i, si al Dangai passa alguna cosa et quedaràs allà per sempre. Millor que no surtis del Seireitei. A més, ja saps que tinc feina per tu.
-Ah, si? -va dir en Samael sense gaire emoció quan va sentir la paraula feina.
-Clar -va respondre la Hanako com si fos evident- Has de desenvolupar alguna forma per posar-nos en contacte d'immediat amb el món dels vius i, a més, alguna alternativa de transport ràpida i eficient.
-Però a canvi vull pienso del bo per l'Uni -va dir en Samael somrient mentre pujava a una finestra i es llençava 30 pisos a baix en caiguda lliure i, com a conseqüència, s'estampava contra el terra fent un gran enrenou. La Hanako va guaitar per la finestra i va veure el Samael estampat mentre diversos membres de la Primera Divisió cridaven i muntaven un gran escàndol al seu voltant. La Hanako va sospirar i es va posar en contacte amb la Quarta Divisió.

Mentre, al Món dels vius.
-El meu experiment va ser tot un èxit!! -va cridar la Shunsuiko tota contenta mentre es menjava un humà que acabava de convertir en gamba.
-Shunsuiko, hem vingut aquí per esclavitzar la humanitat, no perquè els devoris -va puntualitzar el Haku. La Shunsuiko va callar mentre engullia aquell humà al qual havia untat amb salsa guacamole.
-Per on comencem? -va demanar la Nuriko.
-Primer destrossarem el pont de sortida a la ciutat -va dir en Haku- Anem amb calma, els shinigamis tardaran tant a venir que el món dels humans ja serà nostre. El següent que heu de fer és destrossar els carrers més importants de la ciutat, fer que regni el caos a tota Karakura.
-Això serà divertit -va dir la Yami rient
-No repareu en destrosses -va dir en Haku- Si han de morir uns quants humans, que morin! La resta ens serviran com a esclaus amb el sistema de control que ha desenvolupat la Shunsuiko.
-Seeeeeee! -va dir la esmentada amb la boca plena de gamba mentre treia un paquet verd ple d'espores- Avui al vespre, quan la ciutat estigui en el caos i el descontrol, llençaré aquestes espores des de la torre més alta.
-I quin poder tenen? -va demanar el Hiroto
-No ho imagines? -va riure la Shunsuiko- Quan els humans les respirin, estaran totalment sota el nostre control i els podrem fer servir com a escut contra els shinigamis!!!

-Merda, remerda i recontramerda- L'Ifrit tenia les de perdre amb tots els espada fent la mà per Karakura. I els mandrosos dels Shinigamis, com de costum no fotent res. El més lògic seria despatxar Haku, però segur que tindria a la resta d'espadas ben a prop. Si volen conquistar i esclavitzar els humans deuen impedir que escapin, i si cal un pla estúpid, maquiavèlic, dolentot i amb gambes a tutiplen no quedava altra persona per fer-lo que no fos la Shunshuiko. Morta ella, fi del pla. Ademés estava clarissim que de voler que el plan anara bé calia despatxar el pont de la ciutat. Va botar de la farola, i mentre cantava la cançò de "Gatigós" va anar cap al pont fent una rialla.

Va aplegar al pont, allí hi era la pèlrosa.

-Que contes, Arrancar? has torturat algú últimament?-
-Si, de fet em preparo per torturarte a tu, ara mateix-
-M'afalagues...-
-Ets tan sols un trofeu, un dels pocs humans que valen la pena investigar. Ara mateix vindran la resta dels espada i anem a fotret la pallissa de la teva vida-
-Merda..-
De sobte van començar a sentir tots els reiatsus dels Arrancar. I va fer una rialla.

-Que, per qué no venen?-
-Sou massa per a mi, amb vosaltres cal fer la tàctica d'aïllar i destruir, un per un. He colocat nadel al nostre voltant per crear múltiples sprenger, els teus amics saben de sobra que si s'apropen molt hi cauran. I creume, els sprenger fan mooooooooolt de mal. Bé, comencem amb allò que m'interesa. Que coi voleu exactamen? Menjar humans, conquistar-los? Vinga va, això ho podeu fer sense col·lapsar el Dangai, ja que els shinigamis no vindrien a emprenyarvos. I
segona pregunta. Algun epitafi en especial?-

-T'ho torne a repetir, ets només un trofeu, i els trofeus no parlen. No creguis que no he vingut preparada, quincy. Sabiem massa bé que vindries aquí i que vindries a per mi,la resta dels espada acompliran el plan mentre jo et faig desaparèixer com la cobertura de Orange a un poble del pirineu-


L'Asthal va aplegar a la vora del dangai. Estava tot col·lapsat, però va aconseguir localitzar els puns causants de dit col·lapse. . Mentrestant Samael, al seu laboratori no parava d'exclamar: Interesant... mooolt interessant

-Interessant, molt interessant… -va dir en Samael al seu laboratori mentre sonava de fons la cançó de Los osos amorosos.
-Què és tan interessant? –va demanar la Hanako.
-He descobert per accident un beuratge màgic que fa que els unicorns tinguin un pèl molt més blan i lluent –va cridar en Samael.
-Sí? De debò? I la feina del Dangai com la tens? Estem aïllats i sense comunicació!! –va cridar la Hanako bellugant el seu germà gran.
-Això de Dangai pot esperar... ho tenc a la pila de coses per fer –va dir assenyalant una gran pila de papers de tres metres d’alt.
-Sotaicho... –va dir l’Ashtal arribant molt alterat al laboratori de la Dotzena- El Dangai es troba completament col•lapsat, és impossible obrir un túnel per accedir al món dels vius.
-Ja m’ho temia... –va confessar la Hanako.
-I a més, a la superfície que hem pogut analitzar... -va continuar l’Ashtal- Hi ha restes evidents de reiatsu d’Espadas.
-COM? –va demanar en Samael- Vull aquestes mostres!!
-ONII-SAN! –va cridar la Hanako enfadada- No te n’adones? Els espadas campen tan tranquils pel món dels vius i nosaltres no hi podem fer res!
-Fes alguna cosa, no? –va contestar en Samael.
-Fes-la tu, que per alguna cosa ets el Director de l’Institut de Desenvolupament i Recerca! –va cridar la Hanako mentre els dos germans es barallaven com si fossin nens.
-És aquest un bon moment per dir-te que les comunicacions del Seireitei han estat tallades? –va demanar l’Onii-san somrient.
-Convocaré una reunió urgent de Capitans... –va sospirar la Hanako mentre el seu germà emprenyava l’Ashtal demanant-li les mostres dels Arrancars.

-Vinga va, noieta xiclet. avui em pilles content, no se perqué-
-Acàs has "frungit". Ah, no, espera, que fa tant de temps que no ho fas que la teva virginita s'està regenerant-
Ifrit va fer una ganyota, estava acostumat a insultar ell. No a que l'insultaren.
-Tan de temps que en George R. Martin t'ha trucat per dir-te que te un lloc especial per a tu a la "Guardia de la nit"- la arrancar va començar a riure desmesuradament. Ifrit en canvi es va posar seriós. I després d'alliberar una gran quantitat de reiatsu va sentenciar:
-Odie l'habilitat que tens per fer-me emprenyar.-
-A mi en canvi m'encanta que caiguis tan de ple en les meves provocacions. Això i que siguis tan beneit- I treient la llengua de forma burleta va desaparèixer. Va començar a parlar com si d'una veu en off es tractara.
-Pensaves que no coneixia tots els teus trucs? Vinga va!!. Ara bé, pots sentirte afortunat. Em establert que eres una mosca una mica molesta i difícil d'eliminar, així que t'arrancarem les ales abans de fer res-

I així va ser com la primera espada, en Haku, va aparèixer davant del quincy. Les trampes preparades van esclatar sense que ningú les activara.

-No he pogut treurem del cap les ganes de devorar la teva ànima, quincy. Desde aquell dia que ens vares fer la visita-
Mentre encara sonaven les explosions, Ifrit va fer una reverència burleta, d'eixes típiques que ell sempre feia i va dir, amb un somriure a la boca:
-Quin gran honor, oh lider dels espada!!- El seu semblant va canviar. -Us penso eliminar ràpidament. Abans però, deixam donar-te les gràcies. Ara vindran com a mínim un parell de capitans. I m'encanta esclafar capitans. I tu tampoc sembles un mal aperitiu-

Les explosions vàren acabar. Van intercanviar mirades d'odi i els dos reiatsus imponents van inundar la ciutat.

Meanwhile, a la ss

-Corre, anem a la primera i ves cridant tothom per fer una reunió. No se quina merda de capità de la dotzena estàs fet si no tens ni idea de com trencar la nostra incomunicació-
-Va vinga, no sigues així. Últimament el meu unicorn no es troba bé del tot, i estic patint per ell T.T-
Ashtal anava al darrere, pensatiu. Fins que la Goora va aparèixer enfront de la comparsa.
-Sotaicho... no entenc per que coi no has enviat ningú al mon dels vius?-
-Aquelles bèsties ens han deixat incomunicats, el dangai està colapsat- La Hanako va fer una cara d'alleujament, per fi havia trobat algú minimament coherent amb qui parlar-hi.
-Però tenim aquella via d'emergència per poder enviar un capità almenys, no? Crec que amb un ja hi haurà de sobres-
Mentre a la Hanako li va canviar el semblant, en Samael feia una cara estranya, de no entendre res.
-Es clar!! podem enviar algú al mon real a traves del hueco mundo!!-
-Exacte, sotaicho- va dir la Gooraa amb cara d'obvietat- sent com t'inunda la lògica-
-I qui enviaràs?-
-Us ho diré a la reunió. Suposo que no haureu oblidat que hi ha algú a Karakura que em preocupa molt mes que els arrancars. Aquell quincy pot ser perillós-

Instants després tots els capitans estaven allà. FIns i tot els tinents havien sigut convocats. La capitana comandant va agafar aire i va començar a parlar, de forma molt calmada.

Les portes de la sala hermètica de reunions dels Capitans es varen tancar lentament, produint un cop sec i, posteriorment, es va fer el silenci. Els Capitans es miraven els uns als altres, temerosos.

Ningú desitjava travessar la Garganta... uns no se'n refiaven del Samael, i els altres no se'n refiaven del que trobarien més enllà. Un exèrcit d'Espadas? Això com a mínim! I la Sotaicho només volia enviar una persona. Era un suíïcidi. A més, si afegíem que aquell Quincy estava a Karakura, les coses es posaven encara pitjor. La Hanako es va aixecar, llesta per donar la sentència que no volien escoltar. Passà la mirada pels Capitans en silenci.

-Ja coneixeu la situació -va dir amb veu imperiosa- Enviaré a un de vosaltres per la Garganta.
-Només a un? -va demanar el Reyespada temerós.- No és una bona idea.
-Per què no? -va demanar la Gooraa- Som Capitans, no ens ha de fer por el que trobem a l'altre costat! Nosaltres podem enfrontar-nos amb el que sigui!
-Això és fàcil de dir per tu que ets una de les Capitanes més fortes i antigues -es va excusar el Víctor- Però els nous no tenim tanta força.
-No enviarem a ningú nou... -es queixà la Momo- Jo mateixa hi puc anar.
-Hi anirà l'Ashtal -sentencià la Hanako. El Capità de la Segona es va moure inquiet i mirà la Capitana General.
-Jo? -demanà nerviós.
-El líder de les forces especials i de l'esquadró de càstig serà un bon enemic per aquesta colla d'Arrancars -va contestar la Hanako- Onii-san, vés a obrir la Garganta. Partirà de seguida que l'hagis obert.


Mentre, al món dels Vius.
-Vaja, vaja, Haku... Et dius així, no? -va demanar l'Ifrit rient com un condemnat- Digue'm una cosa... quan els Espada us vàreu convertir en aquesta bírria? Sou pocs i els pocs que sou esteu acabats...
-No estic acabat -va dir el Haku aixecant-se del terra
-Que vaaaaaaaaaaaa... -se'n va enriure l'Ifrit- Sou un desastre. Tu ets el líder d'aquesta colla d'ineptes? Feu pena...
-Que no has acabat amb mi, encara -va contestar el Haku
-Però mire't noi, si quasi no pots estar dret -va contestar l'Ifrit donant-li l'esquena- Torna al Hueco Mundo, i no torneu més al món dels Vius. No hi teniu res a fer.

El Haku va agafar un kunai i el llençà contra l'Ifrit que aconseguí esquivar-lo sense gens d'esforç.
-El teu reiatsu és tan ínfim que fas massa renou... -va contestar l'Ifrit rient i traient un Nadel- Si vols lluitar amb projectils mira això...

Es va sentir una gran explosió a algun lloc i centenars de caps de gamba varen aterrar entre el Haku i l'Ifrit provinents de no se sabia on.
-Maleïts Espada... -va dir l'Ifrit- Tots aquests caps de gamba abans eren caps de persona humana...
-La Shunsuiko té molt d'apetit... -va riure el Haku desquiciat.
-No tol·lero que feu mal als humans perquè sí...
-Permete'm que rigui -va contestar el Haku- però no em sembles el més indicat per fer de justicier.
-M'és igual el que pensis -va riure ara l'Ifrit treient l'arc-Perquè ara moriràs...

Els guants blancs ressaltaven molt en aquell indret tan fosc. El capità de la segona divisió avançava a tota pressa per la garganta, creant un camí mes ample del que caldria.
Aquella capa verda Oliva sense mànigues volava en la foscor. Els pensaments del capità de la segona variaven molt. Es feia moltíssimes preguntes. Per que ell d’entre tots els capitans? Hi havia de mes forts, i de mes sanguinaris. Que hi trobaria allà? Per una banda estaven els espada, que si bé hom podria pensar que no eren gran cosa, realment eren un problema, ja que hi eren tots. Per altra banda estava el quincy, que era el que menys li preocupava, a pesar del que pogués dir la sotaicho. Últim hereu d’una raça maleïda que havia caigut en l’oblit. De fet patia una mica per ell, ja que tenia il•lusió per veure’l, però de segur que aquells hollows digievolucionats l’havien finiquitat. Per qué li havien llevat el la restricció de reiatsu? Tan poderosos eren aquells espada?
Però no hi havia temps per al dubte. Tenia una missió que acomplir. Estava content de que tenir-ne una, ja que portava força temps inactiu. Segons la informació recopilada ( s’havia preparat força bé en el que als espada respecta) estava per una banda la primera, que no seria gens fàcil. I la número 8, aquella tarada que tant li recordava a en Samael. La obsessionada per les gambes.
Va rebentar la garganta, eixint amb un gran esclat cap a la ciutat.
Just davant d’on va aplegar hi havia dues figures força diferents. Un espada i un humà amb cara de pocs amics.
Al fons es podien sentir mes reiatsu d’espadas. Segurament fent de les seves. Tenia el pla d’acció ja en ment. Eliminar a la primera i capturar a la octava, que segurament era la que tenia la idea.
Però quelcom no anava bé. El espada estava una mica “amagolat”. Semblava ferit.
-Un nou convidat!! Un nou convidat!!-
I va esquivar pels pèls una fletxa molt fina, que li va fer un petit tall a la galta.
-Bakudou 63. Soujo Sabaku-
La cadena va rodejar al quincy. Que va fer cara de sorprès. Un somriure va néixer a la cara de l’Asthal. El quincy feia moviments exagerats per tal d’alliberar-se. L’Ashtal va decidir que el deixaria allí i després l’interrogaria, segurament hauria vist alguna cosa.
Però el quincy va posar els ulls guerxos i va treure la llengua.
- Just kidding with you amigo. Ey, ey. Digans una cosa, shinigami-san. Qui ets?-
-Jo soc qui ha de ser- A l’Ashtal no li feien gracia els pallassos.
-Collons que agre. Açò sembla una cançó de Pimpinela, un poquet mes de alegria, no?- Realment era molt irritant.
-No actueu com si jo no existira.- La veu del espada va ressonar, profunda.- Però de fet açò m’és profitós.- La Shunshuiko va aparèixer, agafant el muscle de la primera.
-Vinga va, mateu-vos un a l’altre!! Que nosaltres anirem fent!!- Al seu torn al quincy l’irritava massa aquella espada. De fet estava desenvolupant una tècnica per tirar rajos pels ulls, per a poder matar-la amb la mirada.
-GAMBA SOLAR!!!- I amb un llampec de llum varen desaparèixer.
-Merda!! No escapareu!!- però abans de poder moure’s del lloc una fletxa va caure dom del cel, parant-lo al lloc. No obstant el quincy continuava lligat per el bakudou. De fet estava assegut, amb les cames creuades.
-No deus tenir massa alt rang, no? Per que el teu pla fa aigües per tots els costats. Ets mes inútil que Roy Mustang quan plou. Pensa-hi una mica. Els espada podran massacrar tot Karakura si volen, però realment això no alteraria massa el vostre estimat balanç d’ànimes, no?. En canvi “le me” –va dir el quincy fent un gest exagerat- sóc un quincy malote trenca equilibris. Caldria que m’eliminares. Merda, em pica la punta del nas- I després de dir això va treure la llengua, intentant tocar-se'l.
Mentre el quincy feia aquesta tonteria l’Asthal se’l remirava. No podia fiar-se’n. Semblava un idiota amb sort, però seria millor eliminar-lo.
-Realment ets irritant, quincy. Has dit tantes tonteries que m’he posat malalt. No obstant en una cosa tens raó. Millor t’elimine abans no causis mes enrenou. Jo, Ashtal Risuke, capità de la segona divisió, et donaré mort-
-Capità?!!- El quincy va fer la mateixa cara que fa un universitari quan veu les mandonguilles caseres de la seva avia després d’un quatrimestre lluny de casa. I de sobte l’Ashtal va notar que algú li posava la mà al muscle. Amb el revers del seu puny va apartar a l’intrús, però no va aplegar a tocar-lo. I ara tenia al quincy davant fent “pucheros”. Aquest cop sense el bakudou rodejant-lo.
-Jooooo... jo només volia vorer on tens el tatuatge de la restricció... i vorer si podria llevar-lo. D’altra forma no puc saber el meu poder real...-
-Doncs per a la teva informació, no tinc restricció, Tinc permís per a esclafar-te. Bakudou 91 part 1. Kin.-
-Oh, un bakudou de nivell 91!! Impressionant!!-
Ashtal no li feia cas. Acabaria amb aquell esclafaguitarres en 0,2.
-Part 2. Bankin. Shokyoku: shiryū- La tela va rodejar al quincy. La última part de l’humà que es va poder vorer va ser la seva boca, amb un somriure innocent.
- Nikyoku: Hyakurensan- Les agulles es clavaven, la sang sortia.
-Shūkyoku: Bankin Taihō- Aquella mole negra va caure sobre el Vandenreich. Ashtal no es va dignar ni a mirar. Va començar a córrer cap als espada.
Però un soroll estrany va sonar. Com a terra badant-se. La mole tenia una fissura, que anava fent-se gran, fins que es va partir en dos, i va aparèixer aquell idiota. Asthal es va posar seriós i vigilant. Ja no infravaloraria mes aquell individu. Mentre aquestos pensaments corrien per la ment del capità, ifrit buscava la manera de desfer-se d’aquella batamanta apegalosa. Al final ho va aconseguir, i va bufar alleujat.
-Collons, un nivell 91 sense encanteri. No està gens malament!!. Però encara no el domines prou com per a no recitar-lo. Però estic molt content!! No tens restricció!! Per fi un capità sense restricció!!. Segurament no seràs tan forta com la noia del foc, però ey, per quelcom s’ha de començar.-
I les paraules van donar pas a la lluita. L’Ashtal, amb la mà estesa va intentar decapitar Ifrit. Però aquest va parar el cop amb l’avantbraç dret i li va fotre un bon cop de puny amb l’esquerre.
El semblant del quincy va canviar radicalment.
-Així doncs. Ja podem començar, shinigami?-

Els Arrancars havien fugit i estava tot sol a davant d’aquell Quincy que, de sobte, no semblava tan divertit com fins aleshores. L’expressió de la seva cara havia canviat completament. Ni tan sols semblava la mateixa persona. Ara tenia una aura freda, congelada com el gel més clar i la mirada plena d'odi i determinació.

L'Ashtal es va posar en guàrdia. Aquell Quincy era el mateix que feia uns moments? Com podia haver canviat tant en tan poc temps? L'havia estat enganyant fins ara?

-Què passa, Shinigami? -va demanar l'Ifrit- Et veig tens, de sobte. Tens por?
-No et tenc por -va dir l'Ashtal
-Segur? No et veig gaire convençut. Em mires d'una manera estranya... -se'n va fotre l'Ifrit- És tot un honor que un dels Capitans de les Tretze Divisions em miri amb aquests ulls tan atemorits.
-Que no tenc por et dic -va contestar l'Ashtal enfadat llençant-se contra l'Ifrit, que l'esquivà facilment i aconseguí pegar-li un bon cop de puny a l'estòmac del shinigami.

-Quina decepció... -va riure l'Ifrit- Val la pena perdre el temps lliutant contra algú tan feble?
-Jo no sóc feble -va repetir l'Ashtal iniciant un combat de lluita cos a cos- Observa com lluiten els membres de la segona Divisió... Les forces especials!!!

L'Ashtal dirigia ràpidament cops de puny cap a l'Ifrit a una gran velocitat, però la majoria ni tan sols li passaven a prop. Com podia ser? es demanava l'Ashtal. Per què l'havien enviat a lluitar contra algú tan fort? Per què el seus punys no el podien tocar? Però, aleshores, va alçar la cama i aconseguí ferir a les costelles al Quincy.

-Vaja, saps moure el cos! -va riure l'Ifrit- Però en tot cas no és molt espectacular. Això és tot el que em pot oferir el Capità de les Forces de càstic?
-Et veig molt informat... -va contestar l'Ashtal
-És normal... no puc derrotar l'enemic si no ho sé tot sobre ell, no creus? -va demanar l'Ifrit rient.
-Aleshores, serà el moment que et mostri la meva Zanpakuto, ja que segurament no sabràs quin és el seu poder... -va riure l'Ashtal.

No era moment per pessimismes, el derrotaria! Un únic Quincy, els dos sols al camp de batalla. L'últim que quedava d'aquella raça seria derrotat allà mateix. Ell era el líder de les Forces Especials... els seus subordinats no li perdonarien que tornés amb les mans buides i molt menys, derrotat. No podia tornar al quarter sense el cap d'aquest Quincy. No ho podia tornar humiliat.

-Què passa, Shinigami? -demanà l'Ifrit- No seràs tan ingenu de pensar que em pots derrotar! Però vinga, diverti'm-nos!! A veure que pot fer aquesta espaseta teva...
-Kaen, Zetsubō no kēn o han'ei shite iru, KYURI!! -cridà l'Ashtal invocant la seva Zanpakuto de miratges.

Mentre aquells dos es mataven, els espada corrien per a acomplir la seva feina. Aquella sombra que els havia visitat al hueco mundo havia sigut mes que explícita. No tenien per ara mes remei que obeir i acomplir allò que els demanava...

-Oh, quina cosa mes curiosa. Doncs vinga, let's get started!!. Geist!!- I un gran raig de llumb blava va sortir disparada cap al capità, que obviament va somriure. Per al quincy tot va canviar, va perdre el control sobre allò que veia. Va vore com desapareixia el raig que havia llençat. I de sobte va notar com eixa energia el colpejava de ple.

-Ves per on, a que ja no t'agrada tant-

Mentre el quincy feia una cara maquiavèlica una mica de fum sortia de la seva boca.

-Xè quin despago... la teva espasa no es mes que un "escudo para siempre"?. Bueno, espero que compenses això amb un gran reiatsu. No em fassis esforçarme per a res.-

El quincy va baixar a terra, al costa del cadàver d'una noia que portava una samarreta d'Iron Maiden. Després de tancar-li els ulls va estripar una part d'aquesta (just la que posava el títol d'aquell disc "Dance of Death") d'una forma tan magistral que ninguna part pudenda del cadàver es veia (collons, en aquest fòrum tens que especificar-ho tot molt, sino et diuen necrofílic a la primera de canvi).

Va tornar on estava el capità, que estava esperant-lo. Mentre Ashtal se'l mirava el quincy es va tapar els ulls amb aquella tela.

-Si, els miratges tots ben bonics, però la teva espasa es una mica limitada, no? Si deixe de vorer tot serà mes fàcil. El que ja serà mes difícil es com faig per evitar que em regurgites els atacs- mentre parlava, un rausotengai molt brillant rodejava al quincy. I després d'un instant de silenci es va posar a cantar. Si, a cantar.
- "Please allow me to introduce myself. I'm a man of wealth and taste" -I mentre cantava aquest conegut exit dels Rolling Stones es movia com Mick Jagger.
L'Ashtal anava a petar de ràbia. Però no era coherent atacar sense pensar. Millor esperar. Tenia la victoria asegurada, podria reflectir totes les fletxes.
I va ser llavors quan va notar un fort cop de puny a l'estòmac. Cop de punt que el va aixecar en l'aire. El quincy el tenia agafat amb el puny fent d'hamet com si fos un peix que es cargolava i lluitava per escapar. I fent-lo passar per sobre del seu cap el va llençar a terra, a dintre del riu. Mentre queia pensava que tal volta tenia que contratacar. Però abans de pensar res, a dintre del riu va rebre un altre "correctiu", aquest cop al mentó. Va volar fins aterrar al pati d'una escola propera, destruint un algunes estructures en el seu camí. I quan va obrir els ulls a aquell pati de l'escola va vore al quincy, encara amb els ulls tapats, que feia cara de decebut.
-Saps el que has de fer. No tens, ara mateix, alternativa-
-Quin remei... BAN- KAI!!-

Spoiler:

-Realment creus que podrem treure quelcom interessant de tot aquest merder?-
-Sempre es pot treure quelcom interessant d’un encontre així. Fixat-hi. Un capità lluitant contra el Quincy. Els espada estan tots mobilitzats i el Dangai col•lapsat. Qualsevol cosa que passi a continuació serà mes que genial.-
-Sembles l’Aizen parlant així-
-No m’insultes. No cometré l’error que ell va cometre. No menysprearé a ningú. Però això tampoc dir que no vaig a deixar que ballen per a mi-
Ni una rialla que deixara endevinar els seus pensaments. Ni un moviment facial que mostrara una mica d’humanitat. Simplement silenci i reflexió.


-Vaja, aquest es un reiatsu molt interessant. En honor a la teva valentia que tal si ens deixem de tonteries ja d’una volta per totes?- I es va llevar la tela dels ulls mentre treia el seu arc.
-No negaré que ets molt mes fort del que esperava, humà. Però menysprear les meves habilitats es pot costar molt car.-
-Acàs es desesperació el que veig? Tan forta es que ni els teus miralls la poden reflexar? Bé, m’és igual. Dóna’m tot el que tens. Elimina’m o seré jo qui t’esborre de la terra, shinigami-
I l’Ashtal va desaparèixer dels ulls d’Ifrit, que va sentir seguidament un fort cop d’espasa al braç on sostenia l’arc. Va començar a rebre un seguit d’estocades.
Per a poder evitar aquests atacs va començar a moure’s amb prestesa. Com era de nit no podia fer servir el seu Sonne i donat que estaven a l’aire i aquell individu controlava els seus sentits no era massa encertat fer servir el Nidhogg tampoc.
Llençava fletxes que s’apropaven sorprenentment al seu objectiu, no obstant després rebia l’impacte del seu propi projectil, multiplicat per cent. Aquell joc començava a costar-li car al Quincy, que ja estava ple de ferides.
Però hi havia una cosa que encara el feia enfadar mes. L’Ashtal s’havia protegit darrere dels seus miralls i no podia vore’l. No podia vorer el seu rostre, no podia endevinar els seus sentiments. I d’aquesta forma ell tampoc gaudia de la batalla.
Per la seva banda l’Ashtal estava una mica sorprès. Desde la seguretat que dona una victòria certa no podia deixar de pensar en lo curiós que era aquell home. Ell estava habituat a que els seus enemics mostraren desesperació davant del poder de la seva espasa. Però aquell enemic nomes mostrava desídia, desgana i apatia. Una apatia que feria una mica el seu orgull. No obstant no oblidava el seu objectiu, que era la seva missió. Amb aquella victòria gaudiria de nou dels favors de la capitana comandant. Tornaria a ser la glòria que era.
Les fletxes de l’Ifrit eren cada cop mes poderoses, i tan ràpides que fins i tot costaven d’assimilar. Algunes aconseguien quasi ferir-lo. Però estava tot controlat. Els atacs augmentaven de potència, així com la desgana d’Ifrit també augmentava.
-Molt curiós que tinguis un poder tan similar al del vostre propi traïdor, l’Aizen aquell.. Bé, realment tens un poder molt irritant...- Ashtal n’estava fart, aquest cop va apuntar a matar i va travessar el tors del quincy amb una punteria perfecta. No havia estat seleccionat per a ocupar el lloc de capità de la segona sense motiu, i aquell cor perforat no era sinó una raó mes.
–Quina decepció. Aquest atac no reflexa res mes que desesperació. El poderós capità de la segona divisió ha resultat ser un paquet. Quasi tinc ganes de plorar.-Un cop de puny a la punta de l’espasa que li emergia per el pit la va fer sortir per on havia entrat –Blut vene- I amb una expressió que no deixava entreveure altra cosa que decepció i fàstic va colpejar l’aire. O això va semblar aparentment, ja que l’aire es va trencar com si es tractara de vidre, deixant a la vista la cara sorpresa del capità de la segona divisió, que no va tenir ni temps de preguntar-se el que passava quan ja tenia la mà del quincy rodejant el seu coll.
-Sklavere-
El mes gran dels dolors va nàixer a dintre del shinigami, que notava com cada partícula del seu cos es separava d’una altra. El seu reiatsu s’esvaïa poc a poc, mentre el quincy anava recuperant-se de les seves ferides. Un cop va quedar totalment sanat no el va soltar del coll. Simplement va obrir una garganta i mentre caminava per aquell lloc fosc amb el capità lluitant per respirar va dir:
-Realment només tenim dues formes de reafirmar la nostra existència. Crear o destruir. Crear es la mes estimulant, no obstant destruir es la mes fàcil.-Parlava molt pausadament per a que el capità ho assimilara. Parlava quasi de forma protectora, com un nen que conversa amb l’estornell que te l’ala trencada i que gemega al seu palmell- També hi ha un altre aspecte important, i aquest es davant de qui volem reafirmar-nos. Sempre es ideal pensar que ho fem per nosaltres mateixa, però mai es així. Vivim atorgant als altres, sense rebre mai res a canvi. Les decepcions s’acumulen, juntament amb les lluites i la foscor. S’acumulen al nostre cor, d’on mai tornaran a eixir.
L’Ashtal no entenia res de res. No sabia el perquè d’aquella tonteria. Ara que en aquells moments nomes el dolor ocupava el seu cos
-En aquest punt crec que et mereixes una petita explicació. Realment el teu ban kai es molt útil, molt esfereïdor. Però al estar basat en els miralls es ben fàcil contrarestar-lo si saps el funcionament d’aquestos.-En aquest punt una porta cap a la SS es va obrir- Aquestos no son mes que la reflexió d’una llum en una corrent d’aire de diferent densitat. Així doncs, si apliquem una mica de reiatsu a aquesta corrent que tu crees amb el teu ban kai es ben senzill trencar-lo-

I li va arrencar de quall un braç.
Aquell crit va ressonar a tot el rukongai.
-Aquest crit que has fet servirà per fer venir els teus amics, en uns cinc minuts estaran aquí, si son llestos i envien a algun dels teus companys mes ràpids-
El soroll de la carn estripant-se es va escoltar de nou dins d’aquella garganta de foscor suprema. Foscor només comparable al dolor que sentia l’Ashtal.
I el despietat Ifrit va deixar el seu enemic agenollat just davant de la porta que portava al rukongai. Amb un cop de peu arrogant, com qui aparta la roba bruta va espentar els dos braços, que es varen precipitar al rukongai.
Aquella postura era humiliant, però no anava a rebaixar-se a demanar pietat o una mort ràpida.
Ja que no va tancar els ulls va poder vorer com l’Ifrit feia contactar els seus dos fronts.
-Entrena, fes-te fort, busca venjança. D’altra manera tot aquesta tonteria no haurà servit per res. No es pietat el que veus, així t’ho demostra la sang que estàs perdent. El dolor t’ajudarà a comprendre. Es simplement que tu no ets suficient per a la meva reafirmació personal. No obstant si que et faré servir per demostrar-li quelcom a una vella amiga-
I amb un simple bufit el cos es va precipitar al buit, cap al rukongai. En aquell punt va ser quan el capità de la segona es va desmaiar, no sense rebre un allau de pensaments abans de fer-ho. Per què? Qui?...
I Ifrit va tancar la porta i es va desplaçar veloçment cap a Karakura. Ara era el moment de parar als espada.


La comitiva es desplaçava a una velocitat incomprensible. No havia calgut ordre ninguna. En un tres i no res la capitana comandant, acompanyada del seu germà i de alguns capitans mes, estava davant del cos inconscient del capità de la segona divisió.
-Nota el reiatsu, Hanako. Es del quincy. Ha sigut ell el que ha comés aquesta barbaritat-
-No cal que em diguis el que ja se, capitana de la tercera-
-Però espereu, fixeu-vos bé-
En afinar una mica l’ull es podia comprovar com, a pesar d’estar uns quants metres separats els braços i el tors estaven units per uns fils blaus de reiatsu molt fins.
-Amb aquestos fils podré tornar a insertar els braços de l’Ashtal. No serà fàcil, però de no ser-hi no crec que el nostre estimat capità de la segona hagués pogut tornar a menjar per ell mateix, dugem-lo al meu laboratori-
-El quincy ha mostrat pietat?-
-No ho sé. Sincerament no ho sé.- La capitana comandant es va ajupir per poder agafar el cos i els braços de l’Ashtal –Aquest quincy em trenca tots els esquemes-
I dient això van desaparèixer del rukongai.

El Quincy va arribar de nou al món dels humans, que contemplà des de la Garganta, amb una expressió profunda. No era precisament un salvador i no es considerava un home gaire antropofílic però de cap manera podia permetre que aquells Arrancars fluixos escampessin el pànic per món on ell vivia.

L'Ifrit sospirà i tragué el seu arc. Millor acabar el més ràpid possible amb aquella panda de falsos Arrancars condemnats al fracàs. La flexa va impactar just als peus del seu líder, el Haku. L'Arrancar de cabells rosa va començar a fer un escàndol i a cridar quan va veure aquell fletxa mentre que el Haku començava a cercar d'on provenia.
-Aquell maleït Quincy que no es deixa obrir en canal... -va cridar la Shunsuiko.
-Tranquil·la, noia -va ordenar el Haku- Podríem unir les nostres forces i derrotar-lo.
-Si que sou ingenus, els Arrancars... -va dir l'Ifrit assegut còmodament al terra ben a prop, com si se'n fotés d'ells.
-Maleït!! -va cridar la Shunsuiko carregant contra l'Ifrit amb la seva katana. El Quincy la va esquivar molt ràpidament- Et convertiré en una gamba i et devoraré amb salsa mexicana!! Et posaré un barret de mariachi i et llevaré els pèls del bigoti un a un!!

L'Ifrit va sospirar.
-De debò, els Arrancars d'ara només sou una còpia barata que no arriba al nivell dels d'abans. Quan l'Aizen governava a las Noches els Arrancars eren una altra cosa... En canvi vosaltres només em feu gràcia. Sou patètics.
-Que atrevit -va contestar el Haku-I tu? Ets realment digne de ser el Vandenreich? No em sembles més que un Quincy un poquet fort que cerca venjança.
-Això et semblo, Espada nº1? -va riure l'Ifrit- Per què no lluitem i t'ho demostro? Però no me'n recordava que estaves ferit... potser la noia gamba t'ha curat però el teu reiatsu està molt alterat. No em podries fer una rascada...

El Haku va contreure el rostre. Volia lluitar però sabia que en el seu estat no era molt intel·ligent fer-ho. De sobte, es sentí un gran rot de la Shunsuiko que acabava de menjar-se un humà de mesures amples. El rol resonà tan fort que el Haku i l'Ifrit es giraren per mirar-la.
-Què mires, Quincy? -va demanar la Shunsuiko- Tu seràs el meu proper festí.
-Espera, Shunsuiko... -va ordenar el Haku, debatent-se sobre si lluitar o retirar-se.
-Què faràs, Haku? -va demanar la Shunsuiko gratant-se els pits sense gaires contemplacions.



Mentre, a la Societat d'Ànimes, a la quarta Divisió, els Capitans esperaven a fora de la sala d'operacions. La Capitana de la Quarta i el capità de la Dotzena estaven al mig d'una operació a vida o mort al capità Ashtal de la Segona Divisió.
-No se'n sortirà -va dir el Capità Joan. La Momo sospirà i continuà asseguda sense dir res més. Molts dels Capitans ja s'havien retirat però els més antics encara seguien allà, esperant per veure si l'Ashtal sortia d'aquesta amb vida.

Tres hores més tard, ja només la Hanako, la Momo i la Gooraa seguien allà, bevent cafè mentre el cel tornava negre i els primers estels s'alçaven, poderosos. La Momo recolzà el seu cap a sobre de les espatlles de la seva germana i es quedà adormida. La Hanako, mirant de moure's poc, li posà el seu haori per damunt i l'estirà a un banc proper perquè dormís més còmoda. Fou deu minuts més tard d'això quan el Samael sortí de la sala d'operacions.
-Onii-san -va dir la Hanako apropant-se al seu germà gran- Com està l'Ashtal?
El Samael va fer cara de circumstàncies.
-Li hem pogut tornar a col·locar els braços. Es podria dir que l'operació ha estat tot un èxit però...
-Però? -va demanar la Gooraa
-Però dutbo molt que mai pugui tornar a agafar una katana -conclogué el germà gran- Ha estat un miracle que li haguem pogut tornar a posar els braços però no sabem al 100% si els podrà fer servir. Potser quan els hem posat ja era massa tard. Hi ha un 2% de possibilitats que els pugui tornar a fer servir com abans...
-Només un 2%? -va demanar la Gooraa
-I en tot cas, només estem parlant dels braços... l'Ashtal va ser molt ferit i possiblement mai torni a ser el mateix -va sospirar la Hanako, sentint-se culpable.
-Què faràs? -va demanar el Samael
-Vaig a intentar convèncer a la Cambra Central dels 46 perquè el destitueixin del seu càrrec -va sentenciar la Hanako començant a partir.
-I amb el Quincy què faràs? -va demanar la Gooraa.
-No res -cridà la Hanako allunyant-se. Tenia problemes més importants ara mateix, ja que un dels seus Capitans havia estat greument ferit i mai tornaria a ser el mateix. Era urgent per a ella cesar l'Ashtal i aconseguir un Capità nou al més aviat possible. A més, potser amb un poc de sort, els Arrancars i el Quincy es matessin entre ells...

L'Ifrit esperava la resposta del Haku, que el mirava vacil·lant. La Shunsuiko havia pogut curar les ferides del líder dels Arrancars, però no l'havia pogut sanar del tot. Per començar, el Haku tenia ferides molt greus que no podien ser tractades només en uns quants minuts i, a més, el Primera tampoc s'acabava d'enrefiar de les tècniques de curació de la seva companya Espada. Si deixava que el curés durant massa estona, l'Arrancar de cabells roses encara li ficaria algún verí estrany al cos o alguna metzina per controlar-lo. No es podia refiar d'aquella dona de cabells roses.

-Millor que ens n'anem, però això no es queda així, Quincy -va dir el Haku- Pagaràs car per les ferides que m'has fet.
-Fugir és una bona opció, Haku -va respondre l'Ifrit- Encara que realment és la més covard.
-Riu tot el que vulguis -va sentenciar el Haku- Shunsuiko, obri la Garganta.

Però la dona de cabells roses mirava a l'Ifrit amb molt de menyspreu i ràbia acumulada als seus ulls de color àmbar.
-Què et passa, dona xicle? -va demanar l'Ifrit rient.
-Shunsuiko, t'he ordenat que obris la Garganta -va repetir el Haku mentre la seva capa blanca onejava lleument pel suau vent.

No va contestar, sinó que mogué el peu trepitjant amb molt d'ímpetu la closca d'una gamba i fent brou de cervell de gamba per tot.
-No me'n penso anar d'aquest món -va cridar la dona- No em rendiré, Quincy! Si el Haku no vol lluitar, ja et mataré jo i després et ficaré dins una banyera d'àcid i ficaré els teus intestins dins una proveta!
-Shunsuiko, no t'atreveixis a desobeir-me -va repetir el Haku- Tornem al nostre món, entrenem-nos i fem-nos forts per derrotar aquest maleït...
-Per què, Haku? Jo el vull matar ara! A més, he estat entrenant des de la darrera vegada que el vàrem trobar al Hueco Mundo... Ara sóc molt més forta!! -va cridar la noia.
-Encara que ara siguis més forta, ell també s'ha estat entrenant -va concloure el Primer Espada.
-Bah, no l'escoltis, dona xicle -va respondre l'Ifrit- Esclafar una mosca sempre pot ser divertit.. Vine si vols que et mati!

La Shunsuiko va caure completament a les provocacions d'aquell Quincy, com una nena petita.
-ET MATARÉ! -va cridar i, acte seguit, va alliberar la seva resurrecció- GAMBA!!!

-Prou de tonteries doncs. Marxa, primera espada. Marxa i emportat amb tu aquells espada dels que ni tant sols recorde el nom. Fugiu i deixeu que la gamba es trobe amb el seu destí.-
-Shunshuiko, t’ordene que obrigues la garganta i que marxem. No puc permetrem perdre a la meva científica per una simple equivocació-
-No, estimat espada. Ella no marxarà. Ella es queda. No t’apuris, jo obriré la garganta. Vinga, marxeu. O us mataré.-
-No em donis ordres, quincy..-
I el va travessar amb el puny tancat. Aixecant-lo a l’aire el va mirar altivament. Seguidament va obrir una garganta i el va llençar a dintre. Unes quantes ombres mes la van seguir. Semblava que la resta d’Arrancars eren mes intel•ligents.
-Bé, ja estem tots dos sols. Açò sembla una cita de peli americana, no? Vols que anem a un autocine?-
La arrancar va fer una cara de fàstic mes que evident. Seguida de una ganyota que només volia dir : Mort.
-No et posis així, Shunshiko. Només vull parlar una estona abans de que lluitem. Últimament tinc la sensació de que tot ho arregle desmembrant al personal. I crec que com a líder he de fer servir mes la diplomàcia. Com a líder dels espada deus estar d’acord amb mi, no?-
Shunshiko va fer cara d’intriga.
-Faci el que faci, digui el que digui, tots s’emprenyen. Tots em volen matar. Hollows, Arrancars, Vizards, Shinigamis. Aish, soc un incomprès..- I dient açò es va posar el dors de la ma al front, semblant a un actor dramàtic.
-Deixa’t de tonteries- Inclús la pertorbada de la arrancar n’estava una mica farta ja.- Metamorfosi del mar-
I amb molts colors i altres coses crustàcies l’Ifrit va ser transformat en gamba. I no una gamba qualsevol. Un bogavant negre enorme.
-Ei, que has fet? Ara soc com una versió gòtica de la “Tenacitas”!!-
-Bé, tal volta haveres sigut un bon experiment, però tinc gana. Tinc una tècnica adient per a tu: Krissia’s inferno!- I un raig d’aigua mes calenta que l’amiga d’una mallorquina que jo conec va eixir de les mans de l’arrancar, amb destí a l’Ifrit Homàric (Nota: Acudit només entenible si ets biòleg. SI l’has entès pots sentir-te molt especial!! Però per altra banda, no tindràs mai feina. Ho sento.)
Bogavantifrit va rebre el cop de ple. A sota un home calb i cirròtic cridava. Tenaci... Tenaci....TENACITAAAAS. Un aroma superb va inundar tota la ciutat. La gent tenia orgasmes olfactius.
Un cop l’aigua havia caigut al terra (dutxant a un hippie incaut que passava per allí) es va poder vorer al vandencrustaci fent el zoidberg com un professional, visiblement escaldat.
-Nyàs coca!!- I dient açò ( no tinc ni idea de com un bogavant pot parlar. Però açò està basat en Bleach, no? I si Tite pot matar l’Unohana així per que si, un bogavant pot parlar i recitar “La canción del pirata”, si cal) l’Ifrit, with his mighty claw va pessigar l’orella de l’arrancar.- Ajá! Sofreix el poder crustaci, lluite en nom de totes les gambes que has menjat.!! I ara tasta la meva tècnica definitiva!! La pistola de pinça!!!- I va llençar un xorret d’aigua freda a dintre de la orella de l’arrancar-
-Seràs odiós!!! – L’arrancar intentava llevarse’l del damunt, però era impossible. Ifrit ja era a dintre del vestit de la Shunshuiko ( si en aquest punt has pensat que anaven a passar coses eròtiques fest'ho mirar, coxinot/a [a qui vull enganyar, se que només ho llegiràs tu, Hanako. De fet puc aprofitar per rajar del personal. Creus que Kami es dutxa? Jo pense que no]. Ifrit es un bogavant decent i pulcre.) i li pessigava amb ràbia marítima i arenosa. I després d’amagolar el cos de la seva enemiga va sortir d’allí fent un triple salt mortal amb volteretes laterals per acabar fent la mateixa postura que Bruce Lee ( amb el minicrit inclòs)
-Uoooo!-
I Ifrit tornava a ser Ifrit. I amb la seva ma acaronava el coll de l’arrancar.
-Es estrany. No em caus pas tan malament com podries pensar. Continue pensant que tens molt de potencial. Tu deuries ser la líder dels espada. Ho seràs, ja em faré jo càrrec. I a canvi d’això tu m’ajudaràs.-
-Deixa de dir tont...-
I la va agafar del turmell amb la mà dreta mentre amb l’esquerra obria la garganta. Va girar el seu muscle com si fos un molí (al fons Bugs bunny, el coyote, rasca i pica i molts dibuixos animats prenien nota del moviment) per acabar “reballant” (Diccionari de dialectes catalans. Capítol 3: Valencià rural. Reballar 1 Acció de llençar quelcom o algú amb molta poca cura i amb certa violència. Ex. Samael va reballar aquell menjar d’unicorn per que estava caducat) a la Shunshuiko cap a dintre -Ens veiem aviat, projecte de boomer!!!-
I cantant el “always look on the bright side of life” dels Monty Python (busca-la al yutrufs, la coneixes segur) va tornar a casa.
-Merda, el dangai està col•lapsat ... bah, a fer la mà. Ja ho arreglaran les cuques aquelles, que per a una feina que tenen... jo vaig a vorer My little pony-

-EL MATARÉ, EL MATARÉ, EL MATARÉ!! JURO PER TOTES LES GAMBES DEL MÓN QUE ACABARÀ FET TROSSOS A LA MEVA TAULA D'EXPERIMENTACIÓ

Aquests eren els crits que se sentien per tot el Hueco Mundo, provinents, evidentment, del laboratori de l'Arrancar Gamba, la Shunsuiko. Les seves fracciones corrien de dalt a baix, sense saber on amagar-se per no rebre l'impacte dels objectes que la Espada llençava sense cap consideració. De sobte, mentre la Shunsuiko maltractava físicament els animals que tenia tancats al calabós, va entrar el Haku.
-Shunsuiko -va dir amb veu tranquil·la-Ens hem de fer més forts.
-MOR, MALEÏDA IMITACIÓ DE CRUSTACI -deia la Shunsuiko encara emprenyada sense fer cas a l'Espada que acabava d'entrar per la porta.
-SHUNSUIKOO! -va cridar el Haku. La dona de gran pitram i cabells roses es va girar, enfadada.
-Què? -va demanar la dona, encara més enfadada mentre la seva fracción Magikarp eructava.
-Ens hem de fer més forts -va dir el primer Espada- Cal que entrenem més, molt més i siguem més forts, fins que aconseguim derrotar aquell Quincy i els Shinigamis.
-Per una vegada em semblen coherents les teves paraules, Haku -se'n va fotre la Shunsuiko- Si és per pegar-li una bona pallissa a aquell Quincy desvergonyit no em sabrà greu entrenar una mica.
-La propera vegada, guanyarem nosaltres -digué el Haku i se n'anà al seu palau, deixant a la Shunsuiko molt motivada, que engegà la televisió i es posà a fer spinning al ritme del Yumichika.



Mentre, a la Societat d'Ànimes, l'Ashtal obrí els ulls un mes més tard de tot l'enrenou. Estava desorientat, no sabia on es trobava. Es mogué minimament i de sobte, notà un gran mal als braços. Estava a un llit, a la Quarta Divisió. Tenia una habitació per ell tot sol, però es trobava completament enxufat de per tot a màquines estranyes que el mantenien amb vida. Sospirà així com pogué, però es va fer mal de seguida.

Però el que més notava era l'horrible mal als braços. Es mogué prou com per veure una gran cicatriu que els envoltava. Com? Sí, ara ho recordava. Havia perdut.

Havia perdut de manera misserable contra aquell Quincy. Quina deshonra, quina vergonya! Aquella derrota era humiliant pel cap de les Forces de càstig. Com podria ara tornar al seu esquadró? Com podria mirar a la cara als seus subordinats? No, allò havia de ser un malson. No podia estar passant-li allò!

Sense previ avís, s'obrí la porta i la Hanako hi entrà, sense fer gaire escàndol.
-M'han avisat que t'havies despertat -va dir la Capitana sonrient.
-Sotaicho... -va murmurar l'Ashtal- Em... em sap greu

Les seves paraules eren quasi un soroll tan fluix que no es podien sentir, però la Hanako per sort les va entendre. Asentí i s'assegué al costat de l'Ashtal, sense dir res quan la doctora entrà i informà l'Ashtal del seu estat. El ferit no va dir res, no va cridar ni armà un gran escàndol quan li digueren que mai més podria sostenir una katana i que els seus braços nous no podien transmetre el reiatsu necessari com per fer kidos.

Unes llàgrimes molt gruixudes caigueren pel seu rostre. La doctora se n'anà i la Hanako s'aixecà, disposada a partir.
-Ha estat un honor ser un Capità de les Tretze Divisions -va dir l'Ashtal. No calia que la Hanako li digués que, en aquest estat, era impossible que continués al càrrec de les Forces Especials. La Hanako tornà a fer un moviment amb el cap i se n'anà, pensant com cobrir la nova vacant.

L'Ashtal quedà a l'hospital i, quan es recuperà, demanà permís per deixar el Seireitei i se'n tornà al Rukongai. Oblidaria la seva vida de lluites i assassinats. Ara el seu cos ja no era apte per fer allò que sempre havia volgut fer, allò pel que realment servia.

Sovint es demanava perquè continuava viu. El dia que s'enfrontà amb aquell Quincy s'acabà realment la seva vida. El que vivia ara no era més que un infern que s'allargaria per a tota l'eternitat, un lloc on malvivia i se'n penedia profundament de no haver estat més fort. Es mirava els braços, tatuats amb aquella cicatriu de la vergonya i sospirava a un carreró del districte 73, pensant en el Quincy i en el dia que la seva vida es va consumir, en el mateix moment que aquella batalla començava.