Amor, amistat i superació!

Pipipipipipipipipi... El soroll del despertador ressonava per l'habitació, en Samael, un jove de 19 anys és va aixecar del llit temptejant a les fosques per trobar la font d'aquell maleit so.
-Merda! el dit petit!- va cridar després de colpejar amb força el seu escriptori.Va palpar amb les mans la taula fins trobar el objecte infernal fentlo parar.
-Bé, son les 7, es hora de possar-se en marxa...-Va sospirar.
Sense fer soroll és va dirigir cap a la cuina per preparar el seu esmorzar.
-Bon dia pare.
-Bon dia Samael, sembla que ets el primer en baixar.
-Si, es que m'he posat la alarma una mica abans per poder fer les maletes tranquil·lament, que encara no he començat.
-Doncs ja et pots posar les piles, en menys d'una hora ja hem de marxar.
-No pateixis, mes o menys ja se que portar, no em durà més de 10 minuts fer la bossa...
-Això esp...
-Bon dia...- Va dir la Hanako badallant interrompent al pare.
-Bon dia Hanako! Vols un cafè?-Va dir el noi mentre s'estava fent un per ell.
-Si, siusplau, estic força sobada...
-Doncs t'hauràs d'acostumar,l'estiu ja casi ha acabat,i a partir d'ara a la universitat t'hauràs d'aixecar d'hora cada dia si vols rendir bé. Va dir el pare menters fullejava el diari.
-Si, ja ho se d'altres anys,però després de l'estiu costa acostumar-se.
-Si et serveix de consol, jo també estic com tu. Comentà en Samael rialler mentre li servia el cafè i li portava un platet amb pastetes.
-Merci i bon profit!. Va exclamar abans de començar a endrapar.
-Us recordo que el despertador de la Momo està espatllat, estaria bé que l'anesiu a despertar ja, que sino se'ns farà tard...-Va dir el pare sense treure la vista del diari.
-Cert...no recordava que la bestia aquella el va trencar l'ultima vegada que va sonar per poder dormir "5 minuts més"...Pots anar tu Hanako,és que m'he d'anar a fer la bossa o perdrem el tren.
-Si, ara vaig, quan cabi l'esmorzar la desperto!
-Perfecte, doncs jo vaig a l'habitació a fer la maleta- Va dir mentre sortia per la porta.
Quan va arribar a el seu santuari, va començar a posar una pila de roba que ja tenia preparada a la bossa,juntament amb un munt de llibres,la seva consola preferida,algun que altre peluix d'unicorn i per descomptat tot el material necessari per afrontar una carrera universitària. Mentre anava buidant l'habitació, la anava escrutant minuciosament aquella sala en la que havia passat tota la seva vida, comprenent que en un temps no la tornaria a veure. Quan ja estava tancant la maleta, amb forçes dificultats degut a que estava molt plena, va entrar el pare per la porta.
-Ja estem tots llests, ja es hora de marxar.
I sense dir una paraula va abandonar la sala, i quan és disposava a baixar les escales va tombar el cap per mirar el que havia estat la seva zona durant tant de temps i va sospirar. Va baixar les escales i va sortir fora de casa, alla estava el seu pare amb les seves dos germanes davant del cotxe. I amb un somriure a la cara va pujar al cotxe.

En Samael,la Hanako i la Momo eren tres germans corrents, vivien en un poble on el seu pare tenia terres i fins ara havien tingut unes vides força completes, mai les havia faltat de res.El seu pare havia sempre vetllat per la educació dels seus fills, i es per això que havia fet un sobreesforç per poder pagar la universitat a la Hanako i el Samael que just començaven en 2 dies.I ja que també volia el millor per la seva filla petita havia pagat una institut per a ella també(no te res a veure amb la liada que va fer el Samael al últim any d'insti que al pare li fes vergonya portar a la Momo).Els tres ja estaven al cotxe,quan aquest va arrencar deixant enrere casa seva, en Samael no és sentia gens trist, tenia la sensació que alla on anaven els esperarien cosses bones,però li desagradava una mica l'idea de deixar al pare sol tot aquest temps.El cotxe va parar bruscament quan van arribar a l'estació de tren del poble,faltaven 20 minuts per que sortis el tren que duria als 3 germans cap a la seva nova casa, la ciutat de Tokyo. Era un trajecte de 3 hores, ja l'havien fet forces vegades per anar a veure la seva avia que vivia a la capital, però que malauradament havia mort feia 1 any.I un cop a la ciutat ens instal·laríem a la casa de la avia qua havia estat reformada després de la defunció. La espera del tren va ser molt silenciosa, tret de 2 o 3 "falta molt per que arribi el tren?, es que m'avorreixo..." de la Momo. Fins que el tren va arribar fent trencant violentament el silenci.

El pis de l'àvia feia una forta olor a tancat. Quan el Samael va treure's les claus amb un clauer en forma d'unicorn de la butxaca i va obrir la porta d'aquell pis, els germans es quedaren sense dir paraula. L'olor a humitat, la foscor i el renou oxidat de la porta no va ser una càlida benvinguda.

El llum encara funcionava i ens oferí una visió d'una casa plena de pols i deixadesa.
-La gelera està buida -es va queixar la Momo
-I tant que està buida, fa un any que no hi viu ningú aquí -va contestar la Hanako.
-Em demano l'habitació que dóna al balcó -va dir el Samael i va agafar el passadís cap a baix per anar a instal·lar-se.
-Tu quina vols? -va demanar la Momo a la Hanako.
-M'és igual -va respondre la germana gran mentre la petita anava a demanar-se l'habitació del fons.
-D'acord, doncs em queda el cuchitril -va dir la Hanako tancant la gelera i caminant cap al seu nou dormitori.

La Hanako no recordava la reforma que s'havia fet feia menys d'un any abans que els tres germans anessin a viure a la capital. La habitació era molt més gran i nova del que recordava, amb un llit sense fer, un armari empotrat i un escriptori bastant gran. Les parets eren de color blanc i del sostre penjava una làmpada taronja. Just el que necessitava, ni més i menys. Les prestatgeries, buides i plenes de pols, demanaven a crits alguna cosa per protegir. A més, aquella habitació tenia una finestra molt gran que, tot i no ser un balcó, ja estava bé. Hauria d'anar a comprar unes cortines.

La noia de cabells taronges obrí la finestra i, de sobte, un comodí molt antic va sortir volant per l'habitació del costat.

-SAMAEL -va cridar la Hanako, sortint de l'habitació- Què fas?
-No m'agradava pas el comodí aquell... -va respondre amb sinceritat.
-Doncs dugue'l a les escombreries -va cridar la Hanako
-Més fàcil així.
-DELINQÜENTS, M'HEU DESTROSSAT LA BICICLETA. Ara mateix crido la policia... -cridava un home des de baix.
-Genial, vaig a comprar birra -va somriure el Samael agafant les claus i partint de casa. 

La Hanako va fer neta la seva habitació i va desfer la maleta amb la sensació que estaria molt de temps abans de tornar-la a omplir de nou. Hores més tard, el Samael va tornar.
-Duc pizza i beguda! -va dir deixant les sabates a l'entrada i començant a parar taula.- Eh, no hi ha tovalles ni tassons. Només uns quants plats bruts.
-Haurem d'anar al xino -va dir la Momo- Però res de comprar unicorns que canten o que fan renou pel vespre. Com em torni a despertar i em trobi una altra vegada al passadís un unicorn rosa cantant la cançó de los osos amorosos a les tres del matí et mato.
-Va ser molt divertit -va riure el Samael- Ara dinem, després ja anirem a comprar. Eh, espero que us agradi el picant! És pizza d'anxoves amb chili!

Em vaig despertar i vaig mirar el rellotge, dos quarts de nou del mati, em vaig aixecer, al llit no hi podia continuar estant, m'aborria. Segurament la Onee-chan i la Er-chan encara estan al llit, elles sempre dormen fns tant tard com poden. Vaig anar a la cuina, vaig obrir la nevera i vaig agafar la llet, em vaig omplir una tassa i m'hi vaig tirar Colacao, em vaig posar al sofar a mirar la tele.

- Bon dia Nee-chan

Em vaig girar de cop, quin susto, no m'ho esperava. Era la Erwyn, de cop vaig mirar la hora, són les dotze, si que es tard, la televisió m'ha avdoit.

- Bon dia- la vaig dir somrient.

- Veig que la Onee-chan encara no s'ha despertat, com era d'esperar. Per cert que mires?

- El Doraemon, aquests capítols ja els tinc més que vistos, però no fan res de bo per la tele. Per cert, avui et toca a tu preparar el dinar, no? Vols que et vagi a comprar algo al super?

- Si, em toca a mi, a veure...- la Er-chan es va acostar a la nevera la va obrir i va mirar a dintre- la Onee-chan em va demanar si avui li podria preparar espaguetis a la carbonara i em falta la crema de llet, em pots anar a comprar la crema de llet siusplau? I també unes hamburgueses.

- Vale, doncs fins ara- vaig agafar el monader i vaig marxar.


15 minuts més tard

Vaig entrar a casa, i vaig obrir la porta del menjador.

-Hola!- vaig dir.

Si hagues sigut a la tarda segurament nomes entrar a casa hagues cridat "hola", però tenin en compte que la Onee-chan esta dormin i que quan es desperta amb mala llet fa por, millor dir-ho fluixet.

- Hola, Nee-chan, com ha anat?

- Bé, ho he trobat tot, aqui tens


30 minuts més tard

- Bon dia!

- Bon dia, Onee-chan!- vam dir jo i la Erwyn a la vegada.

Vaig mirar l'hora, la 1.

- Ui Nafi, avui si que t'has despertat d'hora, normalment fins les 2 no dones senyals de vida - li vaig dir

- Se, es que queda poc per tornar a la uni i s'han d'aprofinar els pocs dies que queden de vacances- va dir ben alegre.

Despres de dir-ho ens va mirar a mi i a la Erwyn, les dos amb cara de pomes agres.

- Va noies que com abans començem abans acavarem i aixi estarem més aprop de les proximes vacances d'estiu!- ens va intentar animar la Onee-chan
Aquell mati la Onee-chan es veia molt alegre i plena d'energia. Aveure si durant el dia me'n encomanava una mica, per que jo de començar el curs no en tinc ni ganes, nomes pensar que començoo batxillerat...

En Moules va obrir els ulls sobtadament. Un raig de sol entrava entre les cortines i li il·luminava la cara. Es va quedar uns minuts estirat al llit, mirant al sostre. Finalment es va decidir a aixecar-se.

Va entrar al bany per rentar-se la cara. Es va mirar al mirall i es va veure en un estat lamentable: despentinat i amb els cabells bruts, una barba descuidada i unes ulleres desmesurades. Feia uns dies que dormia molt poc: per la nit feia el que volia i anava a dormir tard, però tot i així l'insomni li impedia dormir com Déu mana.

Va anar a la cuina i va obrir la nevera. Es va estar un moment mirant el poc que hi havia, i va decidir que no tenia gana. Es va veure un got d'aigua i va tornar a l'habitació.

Va veure el seu clarinet sobre la taula. Sempre el deixava allà per no haver-lo de muntar i plegar cada cop que el tocava, cosa que passava molt sovint. Aquell instrument era els seu únic amic, l'únic amb qui es sentia realment a gust. Tocar-lo era l'única cosa que l'apassionava.

El va agafar i va començar a improvisar, sense pensar, sobre els típics acords d'un blues en do. Va començar amb una nota aguda llarga, de quatre compassos. Massa alta, va afluixar el llavi i la va fer baixar, i a continuació la va tornar a estabilitzar i la va fer vibrar. Llavors la va pujar en intensitat i va trencar la nota esgarrapant la canya amb un glissando, i va tornar a baixar. Va agafar aire i va caure en un la greu per l'acord de fa i va anar pujant cromàticament, inventant una frase, que va repetir al cap de dos compassos en l'acord de do. Els seus dits van acariciar les claus de l'instrument a gran velocitat per fer una pujada cap al sol. Es va quedar a l'agut, saltant de nota en nota fins a passar al fa i després tornar al do. Va tancar els ulls, una estructura tan senzilla com aquesta li provocava un plaer indescriptible. Sentia com al seu costat un piano li donava els acords i a l'esquerra una contrabaix li marcava el ritme. Només tocant amb ell mateix, tenint tota la música al cap, arribava a trobar el seu so, els altres músics no podien aconseguir aquesta connexió amb ell, era massa diferent de tothom.

La seva reflexió musical es va interrompre bruscament quan el veí de baix va començar a picar el sostre i a cridar, indignat. Va mirar el rellotge i va veure que eren les 7 del matí. Què feia a aquella hora despert? Encara faltaven dos dies per començar el curs, així que va deixar el clarinet al seu lloc i es va tornar a adormir.

El sopar consistia en uns nachos i uns sandvitxos freds. La Hanako es mirava la seva llauna de cervesa, brillant i daurada, però no tenia forces per dur-se-la als llavis. El viatge en tren, treure la pols, desfer la maleta, passar l'aspirador, fregar el terra i fer nets els vidres. Massa coses per un sol dia. Sense adonar-se'n, va tancar els ulls i els tornà a obrir quan la Momo va fer renou amb la cadira per aixecar-se.

Demà era el darrer dia de vacances i l'hauria de passar a dins d'aquella casa per fer-la habitable. Sospirà.
-Vols mig? -li va demanar al Samael, passant-li el sandvitx.
-Tonyina? Ni de conya -va rebutjar-ho el bessó. La Hanako es va quedar sola dinant i va ficar els plats dins el rentavaixelles que esperava que encara funcionés. A l'habitació de la Momo ja no hi havia llum i el Samael es rentava les dents.

La Hanako entrà a la seva habitació, molt més habitable. Es posà el pijama i s'estirà a sobre del llit, molt cansada. La noia va caure dormida abans de poder tancar el llum. Al matí següent, a les 12h del matí es va produir un gran enrenou a la casa. La Hanako es va despertar amb un crit molt agut.
-Què passa? -va demanar. Es va aixecar del llit amb un bot i corregué cap a l'habitació del costat.
-Hanako, di-li que aturi! -va demanar el Samael.
-Què fas, Momo? -va demanar la germana gran. La Momo va somriure mentre mostrava al Samael una cucaratxa morta.
-Només és un bitxo mort -va dir la Hanako.
-Què dius de mort! Està viu!
-Com el mato, nee-chan? -va demanar la Momo mentre el bitxo agitava les pates i les antenes- Vull que pateixi...
-Em fa por, collons! -va cridar el Samael defensant-se amb un coixí d'unicorn.
-Llença-la pel vater -va suggerir la Hanako
-Què dius boja? -va demanar el Samael- No veus que aixi ens atacarà quan estiguem indefensos? Que la talli per la meitat!
-Estàs boig? -va contestar la Hanako- Amb un ganivet de la cuina ni de conya.
-Doncs que la llenci per la finestra -va dir el Samael -Ah no, que tenen set vides.
-Això t'ho acabes d'inventar, són els gats que tenen set vides. -va rebatre la Hanako.
-I puc tenir un gat? -va demanar el Samael.
-Oh, s'ha mort sola... -va dir la Momo decebuda i la deixà al terra.
-No la deixis aquí -va cridar el Samael- EH, MOMO!!

Les 8 del matí,sonaba el despertador del mobil, vaig aixecar-me per apagar-lo,no tenia ganas de començar aquell dia,quedava molt poc per començar el nou curs i no estava precisament encantat, l'estiu es l'ocasió on pots passar-ho amb els teus amics,disfrutar de la tranquilitat,els festivals i moltisimes coses divertides. Primer de batxillerat segur que seria dificil, però bé, és el que toca. Al cap de poca estona va entrar la meva germaneta amb una galleda d'aigua ben freda.

- Ahhhhhhhhhh! Es pot saber que coi fas a aquestes hores!? - Vaig cridar a tot pulmó
- Son les 13, ja es hora de que t'aixequis - Em deia ella amb mala cara
- No vuuuuuuull - Patalejava pel terra
- Vols que la proxima vegada sigui aigua calenta en certa zona?
- ...... BON DIA MÓN!
- Sisi,,,,,però ja pots  afanyar-te a esmorçar....
- Vaaaaaale
- I prepara la teva motxilla!
- Que ja ho seeeeee - Deia jo badallant

Quan va marxar ella,vaig anar al lavabo,netejar-me la cara,vestir-me i tractar de no continuar com un zombie després de tres dies de party hard, les escales eran una trampa mortal. L'esmorçar era el de sempre,els meus cereals de chocolata amb Cacaolat del bo, una delicia. Després vaig possar-me a acabar els maleïts deures i de preparar la motxilla ja que demà marxava tot solet al meu pis d'estudiants,a Tokyo on començaria un nou capítol de la meva vida. A part de la roba i els llibres i deures, no porto gaire cosa, mangas,la meva pilota de futbol, videoconsoles,l'uniforme. el portatil,Cacaolat per al viatge, lo tipic. Començaria el nou curs acompanyat d'alguns amics que faran el mateix curs amb mi,aixi que no estare tan sol com creia encara de ser a Tokyo,on feia mesos que no estava. Després de fer la maleta, vaig passar-me tot el dia fent el gos amb la PSP i el portatil,disfrutant de la meva llibertat.

Al dia següent vaig agafar el tren de bona hora del matí, no havia ningú a l'estació,nomes els meus pares i germana, després d'unes emotives abraçades,vaig pujar al tren rumb a un nou destí! (Epic time). El viatge era d'unes horetes,aixi que vaig dormir més de la meitat del viatge, després de despertar-me mirava el paisatge i bebia Cacaolat,el Cacaolat era la beguda que més m'agradava,era el meu nectar dels deus. 3h i 10 min després,vaig arribar a Tokyo on l'estació estava plena de gent, sortir d'allà no era cosa facil, massa gent en un mateix lloc, pel meu gust. Els carrers de Tokyo eran plens de gent,força animat i amb ambient, quasi no recordava on havia d'anar però el paper amb la direcció em va ajudar molt. A l'estona vaig trobar l'edifici d'estudiants, vell i algo destroçat però les habitacions netes, vaig deixar les meves coses mentre va apareixer la meva casera (una "amable" velleta,de 1.50 m i amb massa experiències en la vida), primer dia i ja va dir-me fins el que havia menjat, quin patiment deu meu. Quedava res per començar el nou curs i estava preparat encara que em faltaven les ganes, bé, ja m'acostumaria.

Propera aturada Tokyo Central, propera aturada Tokyo Central. Fi de trajecte.

Em vaig aixecar del meu seient i vaig agafar la enorme maleta que portava. Tot ser tan gran, només duia les coses per aquella setmana i poc més. Estava clar que el cap de setmana, quan tornés a casa, hauria de tornar a omplir-la.

Quan el tren es va aturar, vaig baixar com vaig poder i vaig anar directa cap a la que aquell any, seria la meva casa. Durant els 4 anys de carrera que portava, cada dia havia agafat tren per anar a la Universitat. Vivia a les afores de Tokyo, amb els meus pares, i necessitava 2 hores per arribar a classe. Però aquell any seria diferent. Aquell any tot seria diferent. Era el darrer any, i havia decidit instalar-me en un pis d'estudiant davora la Todai, per no perdre tant de temps en transport i així poder aprofitar al màxim aquell any universitari. A més, al viure sola, me començava a buscar la vida de cara al futur.

Sense adonar-me, vaig arribar a la meva nova casa. Era un edifici gran i antic, on es llogaven petits apartaments a estudiants de tot tipus, des d'alumnes d'institut fins a universitaris. Estava format per tres plantes: la planta baixa, on vivia la dona que cuidava l'edifici i on hi havia les coses comunes (lavanderia, una petita biblioteca i una sala d'estar), el primer pis on vivien els nois i el segon pis on vivien les noies. Cada habitació tenia un llit, un armari, un escriptori amb una cadira i una petita cuina. Eren petites però molt acollidores. Cada planta tenia el seu bany comú, on hi havia dutxes i una banyera.

Després de parlar amb la dona que cuidava l'edifici (i netejava les zones comuns) vaig pujar a la meva habitació. Tot el dia el vaig dedicar a instalar-me, anar a comprar menjar i preparar les coses pel dia següent.

Aquell vespre vaig anar a dormir feliç i amb ganes d'afrontar aquesta nova vida.

Victor, si et pareix bé vivim al mateix edifici, tot i que a plantes separades^^

S'estava fent fosc i començava a refrescar.Els fanals del carrer es començaven a obrir tímidament omplint de claror els carrers.
-Hey, realment em fa molta mandra fer el sopar aquesta nit, així que si us sembla bé anem a sopar fora, i si no també- Va dir el noi rialler.
-Em sembla genial!...Passo de menjar més merda d'aquella que fas tu- Va cridar la Momo alegre.
-Però si cuino amb amor! T.T-
-Va,no et preocupis amb el temps segur que aniràs perfeccionant la tècnica- Afegí la bessona.
-Si...Espera! Si cada dia envio pregaries al deu dels Unicorns, segurament milloraré la TÈCNICA!- va cridar el noi envoltat amb una aura roja, mentre les seves germanes s'allunyaven lentament.
-Per cert, on anirem a sopar?,tinc força gana...-va dir la petita tocant-se la panxa amb la mà dreta.
-Doncs no en tinc ni idea!- va cridar el bessó mentre donava voltes sobre si mateix amb els braços cap amunt.
Els germans van sortir de casa i van tancar la porta de cop, a fora ja era fosc, però hi havia força gent pel carrer ja que no eren gaire lluny del centre de la ciutat.Van caminar una bona estona ja que cada vegada que trobaven un restaurant, la Momo es queixava de que no li agradava el que feien o el Samael no volia entrar de cap manera ja que la decoració no era del seu estil.I camina que caminaràs van entrar a un petit carreró on hi havia un lloc de fideus, a jutjar per la façana del local, no semblava un lloc gaire luxós, més aviat el contrari.
-Ostres! Miereu aquell lloc de fideus, te fanalets vermells! M'encanten els fanalets vermells! Espera! Si son fanalets vermells amb pandes dibuixats, hem d'anar alla!- Cridava en Samael entusiasmat.
-Fideus, fideus,vull fideus-va dir la Momo.
-Espereu,no crec que sigui el lloc més...- La Hanako no va poder acabar la frase ja que els seus dos germans havien desaparegut, i va sentir a la llunyania:
-Hey! Avia, posem 3 plats de fideus que tinc molta gana!-
-Jo en vull 4, que en tinc més de gana-
-Espera avia, posem 5, que jo tinc més gana que aquesta mocosa-
-Però que dius, tros d'ase, busques brega?-
-Doncs si, passa algo?-
I de cop i volta es van sentir 2 cops secs i després d'un silenci va sortir en Samael plorant amb 2 nyanyos cridant:
-Mama,mama, la Momo m'ha tornat a pegar, digali que pari... D: -
-No passa res, estic aqui , no et preocupis- va dir la Hanako somrient amb els braços estirats cap a ell
-Mama, t'estimo! Salvam d'aquell petit monstre!- Va dir el noi quan estava ja a escassos metres de la seva bessona.
-Clar que si!- Va dir somrient mentre li pega un clatellot que el va fer sortir volant i caure al terra fent-li sortir un altre nyanyo.
La Hanako va caminar fins entrar al lloc de fideus on va veure la Momo ja entaulada esperant el sopar, la bessona és va disculpar a la mestressa del local, i li va dir que no calia que fes tants fideus pel noi per que amb 3 ja tirava.Al cap de 10 minuts va tornar a entrar en Samael amb el cap ven alt com si res hages passat i es va sentar a la taula amb les seves germanes, fins que al cap de poc van sopar uns fideus que per sorpresa de la Hanako, estaven bonissims.

D'aquesta manera varen passar els dos dies anteriors a l'inici del curs. Després dels fideus, els tres germans tornaren a casa i es ficaren a les seves respectives habitacions per dormir tot el possible abans de l'esperat dia. La Hanako s'estirà al llit i observà com el Samael i la Momo tancaven els seus llums. La noia va fer el mateix però no aconseguia adormir-se.

Per la finestra sense cortines entraven els llums de la ciutat, intermitents i estridents. Es demanava com havia pogut dormir tots aquests dies amb el renou dels cotxes i amb el metro tan a prop que feia que tot tremolés. Quan aconseguí adormir-se la llum de l'alba entrava per la finestra.

-Bon dia -va dir la Hanako mentre s'asseia a taula per l'esmorzar.
-Fas una pila horrible -va dir la Momo somrient. La Hanako no va fer cas i s'apartà els cabells del rostre, intentant esmorzar amb un mínim de decència. Mitja hora més tard, la Hanako sortia amb el seu bessó camí de la universitat. Estava nerviosa, tant que havia esmorzat poc i s'havia deixat la carpeta a casa, així que havien hagut de tornar i per poc perdien el metro.
-Eh, que és aquesta aturada -va anunciar el Samael- Penses baixar?
La Hanako va fer que sí amb el cap i va baixar del metro entre un munt d'estudiants que l'empenyien escales cap amunt.

D'acord, el dia havia arribat. La Hanako empassà saliva mentre el Samael anava cap a la seva facultat de coses científiques random. La noia enfilà el camí cap a la facultat de lletres, perquè les lletres molen molt i són molt guais. La Hanako pujà les escales per anar a la seva primera classe quan algú la cridà.
-Eh, noia! -va cridar algú avançant cap a la Hanako.

"Victor, com et vaig comenar al xat faig que ens coneixem a l'insti, vale^^ Si no t'agrada m'ho dius que ho canvio!!"

Aquells pocs dies que havíem d'aprofitar tant al final van acavar passant sense haver fet res d'especial. I el nou curs va començar!

Em vaig llevar, em vaig vestir i vaig anar a esmorzar, a la taula ja hi havien les meves 2 germanes.

- Bon dia- vaig dir mentres em rescava els ulls per treure'm les lleganyes que encara m'hi quedaven.

- Bon dia, Meina- em va dir la Onee-chan.

La Erwyn no va dir res per que tenia la boca plena del pa amb pernil que s'estava menjant.

Durant l'esmorzar no vam parlar gaire, despres cadascuna va marxar cap al seu costat, jo amb la meva espasa de bambu, preparada per quan s'acavessin les classes i poguer anar al dojo.

Portava des de 3r d'ESO anant al mateix institut, però quasi no havia fet cap amic, amb la gent de classe m'hi portava bé, no hi tenia problemes, però jo teia un caracter massa raro per acavar d'encaixar.

Aquest any hi havien moltes persones noves a classe, començavem batxillerat i la mitat dels alumnes marxaven i gent d'altres centres o pobles venia.

Em vaig assentar a una de les files del mig a costat de la finestra, era un lloc en el que no cridava massa l'atenció , però tampoc molt amagat, des d'allà es veia bé la pissara.

De cop un noi es va assentar al meu costat, no l'havia vist mai, devia ser un dels nous, tenia els cabells blancs com la neu i els ulls vermells.

- Hola- em va dir somrient- soc nou, em dic Victor! - es veia un noi molt alegre.

- Encantada Victor, jo soc la Meina- li vaig respondre amb un somriure!

Al cap de poc de separar-se de la seva bessona, el noi es va trobar davant del que a partir d'ara seria la seva universitat.
-Mmm... així que això es la Universitat de Ciències Random (UCR), suposo que és un moment èpic a la vida d'una persona fer el primer pas dins de la universitat,així que l'he de viure!-va pensar en Samael. Així que va entrar cantant a ple pulmó la cançó de la Barbie, al cap de 2 minuts a la uni ja havia rebut la seva primera pallissa universitària.

-Quina panda de animals hi ha per aquí...sembla que no serà fàcil integrar-se- Va pensar mentre es netejava la sang del cap.El pobre noi no tenia ni idea de quina aula li tocava anar,l'únic que sabia es que els nouvinguts tenien una conferencia de benvinguda,però el problema era saber on, la UCR era força gran.Sense tenir coneixement de les instal·lacions es va començar a moure aleatòriament pel campus.Quan portava ja mes de 20 minuts vagant va tenir la brillant idea de preguntar a algu per la sala de conferencies. Aleshores va veure una figura alta amb una melena daurada,se li va treure la respiració, es va quedar completament embovat mirant com el seu pel es movia amb el vent. En Samael va empassar saliva, va passar la mà per el seu cabell i va decidir anar cap allà.

-Perdoni senyoreta, em sabria dir on es la sala de conferencies?- va dir el noi tot cavallerós amb un ampli somriure a la cara.
-...- no va haver-hi resposta.
-Em sap greu si la he molestat, però és que soc nou i estic perdut i m'agradaria arribar a la sala de conferencies de la universitat.-Va afegir sense canviar la cara.
-...-No va haver-hi resposta, com era d'esperar d'una fregona. El noi es va començar a emprenyar
-Escolta maca! em podries fer una mica de cas,eh? No t'estic demanat res del altre mon.-
-...-
-Ahhhhhhh, ja ho entenc, el que passa és que aquell home es el teu novio, i no vols ser amable amb mi per que no s'enfadi amb tu,no?- Va comentar mentre senyalava un extintor random, i es va començar a dirigir cap a l'extintor.
-...-
-Quin problema hi ha amb tu,eh? Trobes normal el que li fas a la teva chicota? L'estàs fent viure amb por...-
-...-
-A sobre vas de chulo i no em vols contestar? Que polles amb tu?, Ets deficient o algo?
-...-
-M'estàs començant a mosquejar, tu vols que ens peguem? Que estoy mu loko,eh?-
-...-
-Te la guanyes,eh?-
-...-
-Tu t'ho has buscat!-Va dir mentre alçava el braç.

Pres de rabia contra aquell pobre extintor,el noi li va clavar un cop de puny tant fort que el extintor va caure al terra, més concretament sobre el seu peu. Resultat:un peu trencat i una multa per trencar les llambordes al caure l'extintor.

4 hores més tard...En Samael sortia per la porta d'un hospital random de Tokio amb la cama escaiolada i 2 crosses. I sense saber on era ni on quedava casa seva va decidir aventurar-se pels carrers de Tokio.

-Aquesta escaiola em molesta... i si me la trec?-va pensar. Va agafar i amb una mà se la va treure sense cap esforç i la va tirar volant cap endarrere.
-Yuhu!-va cridar, i va començar a fer la croqueta pels carrers de Tokio(sense parar als semàfors) mentre pensava en lo genial que havia estat el seu primer dia a la uni.

I per fi va arribar el primer dia del darrer curs. Em vaig aixecar de bon matí i després de berenar vaig anar cap a classe. Donava gust poder-te aixecar poc abans d'anar a classe, i sols haver de caminar uns quants carrers per ser-hi. Només per aquest fet, hi vaig anar feliç. Allà em vaig retrobar amb els meus companys. A la gran majoria no els havia vist en tot l'estiu i com vaig arribar prest, ens vam estar posant al dia abans de començar.

Després de 5 hores de classe interminables, vaig anar a dinar a la cafeteria de la facultat amb uns amics de classe. Vam estar parlant de l'estiu, de les classes que haviem tingut, del que ens deparava aquell any, de que feriem un cop acabada la carrera, etc. Entre una cosa i l'altre vam estar mitja tarda parlant a la cafeteria mentre preníem unes birres.

Al tornar a casa, em vaig dutxar, vaig veure una estona la tele mentre sopava uns fideus intantanis i ben d'hora vaig anar a domir. Estava molt calenteta i cómoda al llit, així que tot d'una em vaig quedar adormida...

Corria, les meves cames em feien figa, però no podia deixar de córrer. Pateixava, pateixava molt fort però si m'aturava ja havia begut oli. Em vaig girar. Seguien allà, perseguint-me. Les mils d'aranyes em seguien perseguint. N'hi havia de grans i de petites, de gegants i d'enanes. Totes em perseguien i totes em feien la mateixa por. Vaig caure. "Nooo, ara m'agafaran" i així va ser. Totes elles em van envoltar, es van posar a sobre meu, a les cames, al tors, a la cara. Jo cridava, cridava molt fort. De sobte un cop de vent molt fort me les va llevar de sobre...

-Ahhhhhhhhhhhhhhhh!- vaig cridar al despertar-me. Havia tingut un malson. Vaig encendre el llum amb la intenció d'aixecar-me a per un got d'aigua però el que vaig veure em va deixar petrificada al lloc. Tota l'habitació estava desordenada. Pareixia com si hagues passat un huracà per allà. Vaig mirar si tenia la finestra oberta, però no. Vaig anar a mirar la porta, potser havien entrat a robar metre dormia. Tot pareixia correcte, tot estava tancat, doncs, que diantre havia passat a la meva habitació?

El Samael va arribar a casa molt brut, amb la cama dislocada i molt feliç. Qualsevol persona normal s'hauria preocupat pel seu estat, però a la família tothom ja estava molt acostumat a les aventures esbojarrades del germà gran. És més, ja ningú volia sentir les explicacions de les coses estranyes que li acostumaven a passar.

-Un gran primer dia, eh? -va demanar la Hanako. El Samael va somriure molt satisfet i va entrar a casa fent la croqueta. Es va estampar contra el paraigüer, que li va caure a sobre seguit d'una pluja de paraigües plegables. Un d'ells es va obrir i se li va clavar a la panxa.

El Samael va començar a menjar amb moltes ganes les restes del sopar que havia preparat la Momo mentre mirava la seva telenovel·la preferida per la tele i plorava perquè la Ignàsia Mariana no havia pogut aconseguir els diners dels viñedos de la hasssienda de Pedro del Amor Bendito.

La Hanako tornà a la seva habitació pensant en el dia estrany que havia tingut i en la quantitat de llibres que s'havia de llegir per la setmana que ve. El més estrany no havien estat els professors flipats que volien que es gastés milions de iens en llibres descatalogats, sinó que al matí, just abans de començar les classes s'havia trobat amb un noi amb cara de pocs amics que l'havia aturat. A la Hanako aquell noi li va fer mala espina des del primer moment.

Vestia completament de blanc amb uns detalls de creus de color blau. Els seus cabells també eren blancs i el seu rostre inspirava desconfiança. La gent del voltant el mirava perquè no era normal veure a algú amb una roba tan blanca i molt menys amb una capa amb una gran creu blava. La Hanako va mirar al voltant cercant algú més, pensant que era un cosplayer fora de temporada.
-Perdona, que tens foc? -va demanar el noi amb una rialla de superioritat.
-Em sap greu, no fumo -va contestar la Hanako un pèl espantada.
-No, segur? -va demanar altra vegada traient un gran arc del no-res.
-EH! -va cridar el degà de la facultat- Què fa aquell cosplayer aquí? Noi, les armes d'imitació estan prohibides a dins del campus!!

La Hanako aprofità l'escàndol per fugir corrents. No sabia qui era aquell cosplayer fumador, però si que sabia que aquell enorme arc no era una arma d'imitació, sinó que anava carregat amb una flexa de debò i que apuntava cap a ella. Entrà a l'edifici a la part del darrere i intentà perdre's entre la multitud.

Sospirà i tornà al present. No sabia perquè se sorprenia, sempre li passaven coses molt rares, així que aquesta seria una anècdota més per explicar. Res fora del normal. Pensant en aquestes coses la Hanako es va quedar adormida a sobre d'un llibre de llatí pa' tontos.

Quan obrí els ulls, a mitja nit, la seva habitació estava en flames i des del carrer es podia observar dues figures completament de blanc que sonreien satisfetes: un amb cabells blancs i l'altre amb un tupé vermell.

3a hora del dillus, classe de filosofia, tota la classe aborida, parlant amb els del costat o llençan-se paperets i notetes, no ens podia haver tocat un professor més aborrit i per rematar-ho no s'entenia cap de les paraules que deia. Per curiositat de tant en tant mirava les cares que feien els meus companys, era divertit, de cop em vaig fixar amb el meu company de popitre que tenia sobre la taula 7 o 8 brics de cacaolat, alguns buits i d'altres plens, posats redere el llibre de text posat en vertical per poder-ho amagar millor.

- En vols un- em va dir agafan-ne un i oferinme'l.

- No gracies- vaig dir-li, i mirant un altre cop la seva taula li vaig preguntar- En tota la hora de filo ja t'has begut tot aixo?

Em va mirar amb cara de "tant raro es?" i m'entres tenia la canyeta del cacaolat a la boca em va fer que si amb el cap.

- De veritat que no en vols cap?- em va tornar a preguntar- amb lo bons que son.

- Jajajjaa, no de veritat, avui al mati he esmorzat molt i ara no tinc gana, pero merci. Pero millor per tu, no? Aixi en tens més!

El Victor em va mirar amb els ulls ben il·luminats i em va respondre.

- Es veritat, no hi havia caigut. - de cop va canviar de tema- Quin aborriment, quin profe més toston, i pensar que totes les classes de filo d'aquest crus seran aixi.

- Quina mala sort que em tingut- vaig dir li jo.

De cop vaig veure que la finestra del costat de la taula del professor estava oberta i vaig dir:

- Tant de bo, els fulls que hi han sobre la taula se'n vagin volant per la finestra- a la hora que deia aquelles paraules vaig moure la ma dreta com si fos una bufada d'aire i els fulls se'n van sortir per la finestra igual que jo havia dit. I tots els alumnes de la aula van començar a cridar i riure.

Jo estava congelada, tenia agafada la ma dreta, era impossible que hagues sigut jo, pero sentia com si ho hagues fet.

El Victor em va mirar mentres reia i em va dir:

- Meina, noia, no se com t'ho fas pero acaves d'endevinar que passaria!

Amb aquelles paraules vaig acavar d'entendre que allo nomes havia estat una coincidencia, era impossible que jo hagues fet algo aixi.

Vaig baixar de l'autobús atapeït de gent a la parada de la Universitat de Ciències Random. Ja hi havia anat a la jornada de portes obertes, m'havia après el camí cap a la classe de memòria i així estalviar-me un temps preguntant que havia pogut invertir dormint aquell matí. Vaig respirar fons i vaig entrar al pati on hi havien diversos grups d'alumnes xerrant i coneixent-se.
—Has sentit que ahir un dels nous va trencar un extintor? —deia una noia a una companya.
"Un dels nous? Mare de Déu... espero que no estudiï Ciències Banàniques com jo..." vaig pensar mentre accelerava el pas.

El primer dia va ser... normal. Érem pocs a classe, una dotzena aproximadament, amb un professor que escopia molt quan parlava i es rascava els ous (literalment) cada dos per tres a mitja explicació. Ens va explicar la distribució de les aules, els llocs d'interès, ens va proporcionar l'horari i noms de professors... bé, lo típic.

Quan sortia de la Universitat, mentre esperava el bus, vaig posar-me a pensar de la sort que tenia.
Jo era un noi orfe, no havia conegut mai als meus pares i no tenia constància de cap família coneguda. Havia viscut tota la vida en un orfenat, però les notes que vaig treure l'últim any em van permetre tenir una beca per poder accedir a la universitat. Si podia treure'm la carrera, estava segur que podria ser algú en aquesta vida, no només un noi sense pares més pobre que una rata.

—Ei, nano! —un home vestit d'uniforme em feia senyals. Jo, innocentment vaig anar a veure de què es tractava.
—Si? Passa res?
Just quan vaig acabar la frase l'home em va agafar i em va ficar dins del cotxe que tenia al costat. Em vaig espantar al veure que m'asseia entre dos homes entrajats amb ulleres.
—Però... què vol dir això?
—Tu ets el Sr. Banknana? —va dir-me l'home que m'havia fet les senyals.
—No... —Sr. Banknana? Hola?
—T'hem d'informar d'una cosa —l'home es va posar seriós—. La teva tieta Bratislava ha mort i, al ser el seu únic parent viu, t'ha deixat una herència que ascendeix en 400 milions de yens.

Sincerament, després d'això només recordo estar parat davant d'una mansió que em van dir que a partir d'ara seria casa meva.

La locomotora es va posar en marxa, alçant un aire amb una olor indeterminada que no agradava a la jove. Aquella olor era la d'un acomiadament. Mentre el tren començava a agafar velocitat, la Hanako estava segura que la seva germana petita no mirava per la finestra per veure si ella encara hi era. La Momo no havia estat capaç d'adaptar-se al canvi de la gran ciutat, a l'Institut nou havia tingut força problemes per trobar nous amics i, al final, havia acabat pegant-se amb un company de la mateixa classe. La Hanako no estava massa segura si sentir-se orgullosa o no de saber que la Momo l'havia deixat inconscient estampant-li una cadira a tota la cara.

Però les coses havien anat d'aquesta manera, així que ara la Hanako tenia una habitació més per guardar els trastos. O això s'havia pensat perquè quan va arribar al pis es trobà que el Samael havia construït allà un laboratori secret (però havia deixat les cortines roses que tenia la Momo posades).

-Fas comptes fer alguna cosa per sopar? -va demanar la Hanako
-Sopar? Qui vol sopar? En aquest moment estic creant una substància que, al seu costat, l'or serà una baratija! Ens farem rics i em podré comprar trenta ventiladors!

La Hanako tancà la porta d'un cop. Dos segons després el nou laboratori explotà. El Samael sortí amb la cara negra i els cabells de punta.

-Crec que soparé un poc...

Aquell vespre els dos germans soparen d'una carn misteriosa que el Samael va comprar a una tenda gitana i que, segons l'etiqueta, era carn d'unicorn.

-Deixa de plorar! -va dir la Hanako mentre el Samael no aturava de vessar llàgrimes com un desesperat mentre tastava el menjar enviat pels Déus- No està tan dolent...

-No podia ser més bo! -va dir ell entre llàgrimes- És que m'he gastat tots els diners que teníem estalviats per la universitat en aquesta carn i em sento tan feliç...

-QUÈ?? -va cridar la Hanako- Com? Què has fet què?

-Val la pena, oi? No vols el teu tros? Ja me'l menjo jo. -va dir el germà gran. La Hanako li va clavar la forquilla a la mà i el noi començà a cridar com un boig.

-Quant t'has gastat? -va demanar la Hanako

-Tot. Bé, quedaven 15 iens i m'he comprat aquesta gorra -va dir el noi traient una gorra blanca amb un unicorn que tenia aletes als costats i una banya enorme de color verd fluorescent que brillava a la foscor.

El Samael anà a apagar la llum i, com si es tractés d'una discoteca reggeatonera, encenia i apagava el llum per veure com la banya de la gorra s'encenia. Mentre repetia el procés posava cara de felicitat extrema. La Hanako obrí la gelera, que només tenia una ceba i se la fregà pels ulls.

-Buaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah -començà a plorar mentre pensava en quin treball de mitja jornada hauria de fer per mantenir la casa.

L'Eaea es despertà sense saber ben bé on es trobava. Una llum que portava calor l'havia irradiat completament a la cara de cop.

- Déu n'hi do ! Eaea ! Sempre igual ! Adormit al sofà... a saber a quina hora te'n vas  a dormir cada nit !-va indignar-se la mare de l'Eaea- És més ! Els professors de l'institut diuen que mai treballes a classe, que encara que obtinguis bons resultats en les notes, mai fas els deures ! Sempre dorms a classe ! L'únic que fas es, que no et dic que no ho facis una mica, és veure sèries de dibuixos al ordinador i jugar i jugar ! Sembla que no t'interessi res més, ni la família ni res !  No ajudes a casa... l´únic que fas amb la família és menjar. Em preocupes molt !

- Bua... mama... has llegit Nietzsche ? L'important és viure fent el que t'agrada i donar importància al que fas al moment... No has de preocuparte, has de pensar en viure... Jo faig el que m'agrada, miro anime, toco el baix amb els amics, dono classes d'escacs, entre moltes altres coses...- contestà un Eaea que titllava al nivell MADAO extrem.

- Què he fet jo per tenir un fill així ?! Ves te'n ! No ho aguanto més ! Ves te'n a viure al apartament que tenim a Tokyo ! Allà tindràs més a prop el institut i no t'haurem de portar cada dia en cotxe, hauràs d'agafar metro però !

- En serio em deixes anar a viure sol ?! Yuhuuuuuuuu.


L'Eaea arribà a l'apartament amb totes les seves coses: el baix elèctric, la bateria del company que sempre guardava a casa seva, l'amplificador del seu baix, el seu ordinador i la Wii U.
Es va posar seguidament a trucar als seus amics de la banda per dir que vinguessin a assajar, sense adonar-se que el bloc on vivia havia canviat molt. Tenia molts nous veïns, la majoria estudiants, i hi havien posat ascensor (feia 5 anys que no s'hi passava al ser el pis que va deixar la seva cosina que la tenia com una germana quan es va casar amb un famós escriptor).

El primer membre de la banda al arribar aquell dia era en Moules, un jove que portava anys tocant el clarinet però que en feia un parell que tocava la guitarra, i varen començar a parlar de fer covers de cançons d'anime mentre escoltaven la cançó dels Beat Crusaders- Hit in the Usa, que regia i representava al grup.

Després de que la Hanako pares de plorar degut a que l’irresponsable del seu germà havia malgastat tots els diners….


-Tranquil•la germaneta, amb mi tot està controlat- va dir el noi amb un somriure d’orella a orella mentre aixecava el polze.

-Bàsicament tu ets el que em preocupa -Va dir mentre s’eixugava una llàgrima.

-En serio, no pateixis… Pensa que m’he de comprar més coses d’unicorns, a mi també m’interessa tenir diners, així que havia pensat en començar a treballar-

-Com?? Tu treballar??? No recordes com va acabar la cosa l’últim cop que ho vas intentar?-Va dir la germana petita espantada.

-Bé, no va ser tant bestia, casi moren 3 persones i la companyia va haver de tancar... Però va ser culpa seva, ningú em va dir que no es podien portar cobres verinoses com a mascota a la feina-

-Per coses com aquestes em fas més por que una pedregada, a més que vas posar al teu currículum que tens experiència en cobres, qui creus que et contractarà si poses això...-

-Bé, no només tinc això, també soc pirata, encantador d’unicorns, aprenent de ninja, cadell de gos, senyal de tràfic, ajudant de pallasso, germà del Batman ,fotògraf professional i a més a més soc un tipo muy apuesto. Amb tot això segur que trobo alguna cosa- va dir el noi molt segur de si mateix.

-Com a molt et guanyaràs una pallissa...un altre cop...-va murmurar la noia.

-Confia en mi! Ja veuràs com trobo una bona feina i ja no caldrà preocupar-nos més per els diners!-

-Buffff, no se si fiar-me massa... però és igual, ves a veure si tens sort i trobes alguna cosa...Mentrestant jo buscaré a veure si trobo alguna cosa per sopar.- Va dir la noia amb una aura de depressió sobre seu.  

-D’acord! Doncs vaig a buscar feina!- Va dir el noi molt alegre mentre marxava per la porta donant voltes sobre ell mateix  i s’agafava la gorra uniswag fluorescent per que no caigués a terra.


Mentre el Samael era fora, la Hanako va anar a buscar algo de menjar per la casa, per sort va trobar un paquet de galetes i una mica de pa, amb això podrien sobreviure aquella nit. Mentre la noia estava a una cantonada pensant en com sobreviurien aquests mesos, la porta de la casa es va obrir violentament i va sentir la veu del seu germà cridant.


-HANAKOOOOOOO! No t’ho creuràs, he trobat feina!-


La germana es va aixecar ràpidament i va anar fins l’entrada on va veure al Samael amb un uniforme semblant d’un dependent d’un supermercat que tenia brodades al pit les paraules “Mama Mia Pizzeria” i una espècie de Mario deforme.


-M’han contractat de repartidor de pizzes en una pizzeria d’aquí al costat, m’han dit que és obligatori tenir el carnet de moto, així que he dit que en tenia i llestos- Va dir el Samael molt orgullós- I com que no tenim moto, mentre tornava cap aquí he robat un cotxe gros per així poder repartir més pizzes en menys temps-  Va comentar el noi mentre senyalava una limusina negra aparcada davant la casa.

- HAS ROBAT UNA LIMUSINA!!!!- Va exclamar molt sorpresa i espantada a la vegada.

-Si, així podré repartir més pizzes, és molt millor que una moto. –Va dir el germà molt content.


La Hanako es va atansar al cotxe per veure com era d’aprop quan es va a donar que en el seient de davant on el volant hi havia un home d’uns 60 anys , tenia la pell molt clara i un rostre molt noble. Lluïa un bigoti blanc com la neu i molt cuidat i tenia un pentinat elegant però antic estil anys 40. L’home vestia amb una americana negra una camisa blanca i uns pantalons i una corbata també negres.


-Sam, aquí dins hi ha un payo...-

-Si, és el Brian, el xofer de la limusina- Va dir el noi molt tranquil.-  És britànic i és molt simpàtic- Va afegir.


De sobte es va baixar la finestra del conductor de la limusina i l’home va treure el cap i va dir en anglès al Samael.


-Sir Samael, she is you sister?-Va dir l’home amb una veu greu però que transmetia tranquil•litat.

-Yes of cours- Va dir el noi amb un pèssim accent anglès.  

-Nice to meet you madam, you are so beautiful-

-Mmmm. ...thanks – Va dir la Hanako sense saber molt bé que contestar.

-Que et sembla Hanako, a que és majo? Ens el podem quedar, siusplau! El treure a passejar cada dia t’ho prometo- Va dir el noi amb uns ulls super kawaii.

-Em sembla bé, però és la teva responsabilitat, i sobretot vigila que no faci les seves necessitats dins de casa-  Va dir la Hanako mentre tornava dins de casa.

-Du yu jiar it Brian? Yu can go tu our hous and bi our mayordomus and chofer, and if yu do it yu will earn cookies!-Va dir el Samael mentre li acariciava el cap a l’home.

-Of course sir, I would do it for you-


I després d’això en Samael i en Brian van entrar a casa.


-Ah Hanako! El Brian entén perfectament el japonès però trobo que és més divertit parlar-hi amb anglès, a més així practico!-
-Yes sir, is more funny if you speak with me in english-
-Per cert, avui havia de fer una entrega de 5 pizzes a no se quina casa, però com que m’he oblidat d’on era ens les podríem menjar si us sembla- Va dir en Samael traient 5 pizzes de la limusina.


La Hanako va sospirar sense acabar de comprendre que feia menjant unes pizzes que no eren ni seves amb un xofer britànic i una limusina aparcada davant la casa, mentre el Samael li donava al Brian galetes per sopar. Però almenys estava tranquil•la ja que si el seu germà tenia feina arribarien diners a casa.

Els nous veïns d'en Kaito eren d'allò més interessants, un parell de germans. I no uns germans qualsevols, eren una parella d'escandalosos!
Sense ni proposar-s'ho ja sabia gairebé tota la seua vida, podria muntar una emissora de Radiopatio que segur que es faria ric explicant les excentricitats d'aquell parell, especialment les del germà obsessionat amb els unicorns.
Sí, quan s'està sol a casa i encara no hi ha massa feina de la uni xafardejar és un bon passatemps.

Estava gairebé segur que aquell del pèl fosc era el tio que havien apallissat a la UCR aquell matí, i la veritat no li estranyava vist lo vist...


Com que aquella nit no tenia res millor a fer decidí anar a saludar als veïns que pel que semblava ara tenien una limusina, trucà a la porta:

—Hola! Sóc el veí d'aquí al costat!! Que hi ha algú??—i mentre esperava resposta començà a fer girar una moneda entre els dits.

En Moules es va sorprendre força quan l'Eaea va entrar en contacte amb ell després de tants anys. En el seu moment havia gaudit tocant amb ell i la resta d'integrants del grup i fins i tot va arribar a establir-hi un cert lligam, fet insòlit, tenint en compte el caràcter antisocial del jove, encara que quan ell se'n va anar a viure a la ciutat aquesta relació va desaparèixer. Tot i així, va decidir que fer-li una visita podria ser divertit, ja que no tenia res més a fer.

Es va presentar a casa del seu amic, que havia canviat força el seu aspecte: ara portava el cabell llarg i semblava una espècie d'emo-otaku. Però en el moment que van començar a parlar de grups que havien descobert recentment, de cançons que podien tocar i idees per composar noves cançons, van recuperar la seva anterior bona relació. El Moules es va fer un tip de riure quan l'Eaea li va ensenyar unes fotos on va poder veure les pintes dels seus antics bateria i cantant que semblaven un cani-hipster l'un i un punkarra anti-sistema l'altre.

Quan es van plantejar que haurien de fer algun concert, l'Eaea va exclamar emocionat:

- L'altre dia em va arribar el rumor d'uns paios estrangers que estaven buscant algun grup de rock o similar que toqués per ells. No sé ni on, ni per a quin públic ni quan, però es veu que estan disposats a pagar força bé! També sé que els que suposadament volen contractar un grup freqüenten un bar d'aquí a prop.

Els dos joves es van afanyar a anar a veure si es trobaven amb aquests personatges, sense tenir en compte que no havien practicat junts des de feia anys i no tenien cap pla per escapar ràpidament si el públic els volia apallissar.

Van arribar al bar en qüestió, on no hi havia ningú, van demanar una ampolla d'aigua i es van estar una bona estona esperant als seus possibles clients. Finalment, quan ja estaven a punt de marxar, van entrar al local dos homes estrangers vestits completament de blanc.

En tota la nit no havia pogut dormir: quan em van portar a la meva habitació de 50 metres quadrats, amb un llit de dos metres d'ample i tres de llarg i divers mobiliari de fusta noble, vaig posar-me a un racó i allà em vaig quedar, en estat de shock sense saber que fer amb la fortuna que acabava de caure a les meves mans.

Em va despertar el majordom a un racó de l'habitació (es veu que si que havia dormit al final). El majordom era un home d'avançada edat, gairebé calb, amb un bigoti pentinat de color gris i, com tots els majordoms, es deia Alfred.
—Mr. Bank, l'esmorzar és a taula —deia amb un posat solemne—. Li recomano que baixi immediatament a menjar, sinó farà tard a la Universitat.
—Eh? —jo seguia mig zombie, així que no em vaig assabentar gaire del que volia aquell home.

Em va acompanyar fins al menjador, una sala enorme amb una taula enorme rodejada de quadres enormes amb una minyona sud-americana que, curiosament, també era enorme. Ah, per cert, l'esmorzar també era enorme.
Tip de menjar vaig tornar a la meva habitació seguint les ordres els consells del majordom.
—Aquí té aquesta roba comprada especialment per anar a la universitat —va dir amb un somriure ensenyant-me uns tirants, uns pantalons curts d'aquells que es porten a l'aixella i una camisa. Només faltaven les ulleres de cul d'ampolla.
—I una merda, per aquí no passo —vaig enfadar-me.
—Senyor, el més adequat és que...
—Alfred! Fot el camp d'aquí! La roba la decideixo jo!
El vaig empènyer cap a la porta i li vaig tancar als nassos. Diria que va entendre que amb l'assumpte de la roba no s'hi havia de ficar. Així que vaig agafar la meva dessuadora verd fosc amb una banana dibuixada a la caputxa, una samarreta grisa i uns pantalons negres i vaig dirigir-me a on el xofer m'esperava amb una limusina.
—Anirem amb això? —vaig escandalitzar-me amb tan de luxe.
—Si —el conductor era un home calb i d'uns quaranta anys que, segons l'Alfred, havia estat militar dels Estats Units. També era curt de paraules, potser perquè no dominava gaire bé el Japonès.

El viatge cap a la Universitat va ser molt callat ja que ningú dels dos va dir res. En un moment donat vaig revisar l'iPhone25 que l'Alfred m'havia regalat i vaig obrir el whatssapp per parlar amb els meus amics. Aleshores em vaig adonar que no tenia amics.
És una cosa que hauria de solucionar... vaig pensar per mi mateix.

Al arribar a la uni, el xofer em va deixar davant de la porta. Dos nois random se'm van quedar mirant a mi després de sortir de la limusina amb cara de babaus.
Aquests dos serien més uns llepaculs que uns amics... bah

Vaig arrencar a córrer pel carrer fins que vaig aconseguir empassar-me les llàgrimes. Després vaig dirigir-me a la universitat, com si no hagués passat res, com si mai a la vida hagués estat sol.

El Kaito no va trobar ningú aquell vespre perquè havien deixat la casa desparasitant-se de la formiga de Beirut, un insecte que semblava una abella i que el Samael havia considerat que era bo criar tot i ser extremadament verinós. Així que el veí nou es presentà al matí següent.


-Ding doooong.


El timbre va sonar. Quina murga! És molt prest encara, o no ho veuen? La Hanako es despertà per anar a obrir, però el Brian, l'home que viu amb ells i que es fa passar per majordom surt i obre la porta fent una reverència.

-Ohayo gozaimasu -diu fent-se l'exagerat. Me'l miro, desconfiant d'ell, quan me n'adono que estic al mig del passadís en pijama i despentinada. -Si us plau, entreu a la nostra humil morada! Està bruta, evidentment, l'amo no fa gaire net. I la senyoreta Hanako té una estranya obsessió amb cremar les coses, especialment el menjar.

-Eeeeeeh, no dones massa informació? -va dir la Hanako- Ets el nou veí? Encantada -va dir estrenyent les mans al Kaito, que semblava més perdut que res.

-Moltes gràcies -va dir el noi, molt educadament- Ja sabia tot això perquè us sento cridar...

La Hanako es va posar vermella, sense saber què contestar. Haurien de fer alguna cosa amb els crits del seu germà a les tantes, muntant un escàndol perquè no hi ha galletetes salades. O com el vespre que es va posar a plorar com un desesperat en saber que els hipopòtams en realitat no eren de color rosa. O com quan va viciar-se a un anime gore i va comprar tomàtecs i els anava aixafant contra les parets amb un paraigua-katana.

-Si em disculpen, jo partiré a fer uns encàrrecs. -va dir el Brian- Passeu un bon dia -va dir fent gala dels seus modals mentre es treia el barret de majordom.

La porta es va tancar.

-Un esmorzar estaria bé -va dir el Kaito. La Hanako el va agafar pel coll del pijama i el va arrossegar fora de casa.

-Vine amb mi -va dir, molt concentrada. La vida del Kaito passava per davant dels seus ulls. Veia l'escola, els seus amics, el seu primer suspens en matemàtiques, quan la nena que li agradava li va donar una galleta príncipe mig bavada... tots havien estat grans moments! I ara, una senpai violenta l'arrossegava escales per a baix.

-No tinc diners, t'ho juro!! -va dir el Kaito. Però la Hanako no li feia cas. Continuaren caminant pels carrers, amagant-se darrere de contenidors d'escombraries que feien olor a caps de gamba.

-Escolta -va dir el Kaito- No és per res, però anem en pijama i estem al mig del carrers. Sembles de poble, així que et diré que a Tokyo això de passejar-se amb pijama ja va passar de moda.

-Sssssssh! -va fer la Hanako perquè callés- Ens sentirà!

-Qui ens ha de sentir? -va dir el Kaito. Aleshores es va adonar que estaven seguint el majordom.

-No me'n refio d'ell... -va dir la Hanako- Duu un munt de tatuatges! Ahir desparasitàvem la casa i al motel que vàrem dormir (on havien tingut lloc quatre assassinats consecutius a la nostra habitació) em vaig fixar que... Ostia, dus un pijama del rei elefant! COM MOLA! Són d'edició limitada! Quina passada!! Quan anava a l'institut estava al club dels pijames!!

-JO TAMBÉ! -va dir el Kaito, molt emocionat- Tu dus un pijama d'un croissant enamorat d'un muffin! És també molt estrany segons la guia d'aficionats al pijama del 2012!

I així els dos amants del pijama seguiren al Brian fins a l'interior d'un club de Pachinco.

-Hanako-senpai -va dir el Kaito- Té pinta que el teu majordom és membre de la yakuza...

La Hanako es va asseure a un racó i començà a tremolar.

-No tremolis! El teu pijama té suspensió aerodinàmica! És impossible que tinguis fred! -va dir el Kaito- A més els teus calcetins d'en Doraemon són...

Clanc.

-No et moguis -va dir el Brian al Kaito. S'havia canviat de roba, ara duia un traje blau marí, sabates blanques i el pèl cap a darrere. Ens apuntava amb una pistola. Un paio amb una cicatriu a l'ull va venir al darrere.

-Cap, què voleu què en faci d'aquests nois? -va demanar. Així que el Brian, el pizzero majordom era en realitat el capo d'una yakuza violenta dedicada al pachinco!! Per què en Samael sempre portava a casa paios perillosos? I ara com se'n sortirien d'aquesta? És més, els seus pijames d'edició limitada sobreviurien per contar-ho??

Allò ja no podia anar pitjor; uns veïns bojos, un capo tatuat de la yakuza apuntant-los i per si no fos poc uns pijames d'edició limitada en perill, però que més podia passar???!!!

I de sobte una llum celestial li il·luminà la closca:
–Tu segueix-me la corrent–li xiuxiuejà a la Hanako.

–UN HIPOPÒTAM MONSTRUÓS AMB ESQUÍS I PEDALS QUE DONA UNA POR QUE T'HI CAGUES!!!!–(també conegut com hipopotomonstrosesquipedaliofòbia) cridà tot senyalant a un punt incert per allà darrere dels flipats dels tatuatges mentre la Hanako deixava anar un crit d'aquells tan aguts que si portes ulleres es trenquen els vidres per donar ambient i credibilitat a l'actuació.

Els dos macarres de la yakuza es van donar la volta, com sempre passa en aquestes ocasions, i aprofitant que estaven distrets els van tirar les pistoles als collons d'andares d'una puntada de peu. Pensant-ho millor hagués estat molt més bon pla prendre'ls-hi però bé, lo fet, fet està i havia arribat el moment d'actuar!

Els dos fanàtics dels pijames es van intercanviar unes mirades, estava clar que havien de fer.

–En nom dels pijamessuperququisd'edicióespecialhíperexclusivareservadanomésalsmillorscol·leccionistes, nosaltres, els seus portadors, us castigarem!–van recitar els dos alhora mentre anaven adoptant poses supersexys que ressaltaven l'encant natural de la seua vestimenta.

Però tot plegat no va tindre l'efecte esperat i els dos que se suposava que haurien d'estar morts de por s'estaven pixant de tant riure, literalment.

–Però no rigueu!! Se suposa que heu d'estar intimidats!!!–va dir la Hanako.

–Això això!!–va afegir en Kaito–Aquesta ens la pagareu!

I amb els ulls encesos els dos fanàtics dels pijames van començar a repartir hòsties a tort i a dret, feia pena veure a un cabo de la yakuza i al tio xungo amb cicatriu a l'ull sent apallissats per uns frikis. Però és lo que passa quan es menysprea el valor dels pijames.

–I a que deies que em convidaves per esmorzar?–preguntà en Kaito a la Hanako quan es cansaren de repartir i deixaren enrere els cossos magullats del Brian i el seu amic.

Des del terrat d'un edifici no gaire llunyà un parell d'individus vestits de blanc miraven com els dos pijamalovers tornaven xino xano cap a casa mentre discutien sobre els nous pijames de temporada...