Història d'amor en una tenda

Recordo que quan el vaig conèixer vaig pensar que era un home estrany. No m’acabava de creure que aquell fos el mateix home del qual s’explicaven totes aquelles històries increïbles. Que fos una ment brillant. De fet pareixia tot el contrari. Però ben aviat, em vaig adonar que totes aquelles tonteries que feia, no eren més que una façana darrera de la qual amagava una ment i una intel•ligència realment increïbles.

Estava sola al despatx. Per fi havia acabat de completar tota la paperassa que tenia endarrerida de feia setmanes. El Capità m’havia promès que m’ajudaria, però com sempre, no ho havia fet. Ara que havia acabat la feina, era el moment perfecte per prendre un té ben fresquet. Just quan vaig pegar el primer glop, en va obrir la porta de cop i va entrar el capità Hirako.
-Hooola Takikoo-va dir el Capità de la cinquena divisió cantussejant.
-Hola Capità- vaig respondre
-Vaja, vaja, ja veig com t’escaquejes de la feina ehh!-va dir el Capità Hirako amb cara de burla.
-Ah!Quin valor que té! No m’escaquejo de la feina, ja que ja la he acabat i no precisament gràcies a vostè, que hem va prometre que m’ajudaria i no ho ha fet!-vaig contestar mig riguent mig enfadada.
-Jajaja esque he estat molt ocupat jo! Ser Capità dóna moolta feina, un Tinent mai ho entendria- em va contestar.
-Deixi de burlar-se de mi Capità- vaig dir una mica farta.
-Està bé, està bé. T’he vingut a cercar perquè ens han encomanat una missió a nosaltres dos- mentre deia això, el Capità Hirako es va servir un té per ell- els de la tretzena divisió van de cul al món dels humans. No sé que passa darrerament però arriben molts Hollows a distintes ciutats. Els de la tretzena tenen tots els efectius repartits per tot el món i no tenen més gent per a aquesta missió.
El Capità es va seure davant meu i va continuar.
-Han trobat una concentració de Hollows molt elevada a la ciutat de Karakura. Ens envien a tu i a mi allà a investigar i solucionar el problema. No sé que coi passa a aquella ciutat, però totes les desgràcies passen allà!
-Però Capità Hirako- vaig dir preocupada- jo mai he anat al món dels vius.
-Takiko no hi haurà cap problema. Ets molt forta tu- em va dir metre somreia- Et vaig proposar com a tinent, sé que estàs preparada.
Però només fa un mes que ho soc, vaig pensar.
-Vinga prepara’t. Al migdia partim cap allà. Pensa agafar la Zampakuto!-em va dir el Capità metre s’aixecava de la cadira i sortia del despatx.
-Ja sé que he d’agafar la Zampakuto Capità!-li vaig cridar. Vaig sentir com reia darrera la porta. “Aquest Capità Hirako, sempre em fa el mateix” vaig pensar “em tracta com una nena petita, tot i que... potser encara ho soc en veritat” i mentre pensava en el Capità i en la missió encomanada, vaig començar a preparar-me per anar per primer i no últim cop al món dels vius.

-Exactament on anem Capità?-li vaig demanar metre caminàvem per un carrer del món humà.

-No siguis impacient Takiko, ara ho veuràs- em respongué- anem a veure a un vell amic meu.

Just en el moment en que va dir això es va aturar davant una casa gran, una mica vella. No, no era una casa, era un tenda. “Quiosc de l’Urahara” posava. “Urahara” vaig pensar “aquest nom em sona vagament” però ja no li vaig donar més voltes.

A l’entrada hi havia dos joves, un al•lot amb els cabells vermells i una al•lota amb els cabells negres llargs. Estaven escombrant l’entrada de la tenda, tot i que en aquell moment pareixia que l’al•lot estava renyant a l’al•lota.

       -Ururu!-vaig sentir que li deia- escombra amb més ganes, que estan a punt d’arribar! Ah!-va exclamar quan es va adonar de la nostre presència- veeeeus, ja són aquí!!!

La noia es va girar cap a nosaltres i ens va mirar amb uns ulls molt oberts. Al veure’ns es va posar a escombrar molt enèrgicament i a una velocitat excessiva per un humà. “Aquests joves ens poden veure!” vaig pensar “i per com es comporten, està clar que no són humans normals. Es pot saber on m’ha portat el Capità Hirako?”.

-Hola al•lots- va dir el Capità- venim a veure a l’Urahara, que podem passar?

-El senyor Urahara no hi és en aquests moments- va dir de sobte un home metre sortia de la tenda. Anava vestit amb un davantal i portava ulleres i un pentinat una mica extrany- però podeu passar i l’espereu dins, Hirako.

-Tessai!Quant de temps sense veure’t! Si, si, millor l’esperem dins. Aquest Kisuke, sempre es fa pregar! Et presento la nova tinent de la meva divisió, la Takiko Okuda. Takiko, ell és en Tessai, un antic membre de les 13 divisions.

-Encantada senyor Tessai- li vaig dir metre li feia un reverència.

-Encantat tinent Okuda- em va dir metre em tornava la reverència- aquests dos nois són la Ururu i en Ginta. Treballen aquí.

-Encantats- van dir alhora.

-Vinga idoi! Anem cap a dins!-va dir el Capità.

Ens van portar a una sala d’estar bastant amplia. Era molt acollidora. La Ururu ens va servir un té a tots els presents, metre que en Ginta ens treia unes pastes. Pareixia que aquella gent rebia visites molt sovint, ja que tots sabien perfectament el que havien de fer per fer sentir còmodes als convidants. Just al prendre el primer glop del té, es va obrir la porta de bat a bat. Allà, va aparèixer un home ros, vestit amb un kimono verd i amb un capell verd i blanc a ratlles que li tapava part de la cara. Portava un gran somriure a la cara.

-Shinji Hirako!- va exclamar- per fi em vens a fer una visita! Ja em pensava que t’havies oblidat de jo i que ja no m’estimaves!- metre deia això va treure un ventall blanc de la màniga, i s’hi va amagar darrera, fent cara de pena- des de que has tornat a ser Capità ja no ens vens a veure mai- va afegir metre fingia que plorava- ets dolent!

-Jajajajaja vinga, vinga Kisuke! No em facis riure!- li va dir el Capità metre reia- Si, la veritat és que des que hem van tornar a nomenar Capità no havia baixat al món dels vius i fa massa anys d’això!- li va dir metre el tal Urahara es seia devora el Capità- Ja saps el poc temps lliure que et donen!

-Bé, però tu com a bon pròfug de la justícia que ets, et pots portar un poc malament de tant en tant i baixar a veure’ns! Per no perdre velles costums i això.

“Però com s’atreveix a dir-li això al Capità!” vaig pensar “Tothom sap que al Capità no li agrada gens que li recordin que durant un temps, la Societat d’Ànimes el va desterrar a ell i a tots els Vizards que havia creat el traïdor del Souske Aizen! Un cop que li vaig insinuar el tema, em va tallar en sec. I mira que a mi és un tema que m’interessa, ja que a l’Acadèmia t’expliquen aquesta part de la història de la Societat d’Ànimes molt per sobre. També és lògic, ja que en realitat tampoc fa tants anys que va passar, i encara hi ha ferides obertes sobre aquest tema, ja que molts que ho van viure, encara hi son. Sempre m’ha fascinat com tota aquella història va acabar bé gràcies a només dos homes: l’Ichigo Kurosaki i...”

-Kisuke Urahara!!!!-vaig cridar metre em posava dreta d’un bot- TU ets el que va aturar a l’Aizen i el geni que va aconseguir aturar la Hollowficació dels Vizards!

Al dir això, em vaig fixar que tothom m’estava mirant molt sorprès. “Ostres! He cridat això en veu alta! Déu meu, que pensaran de mi? Que mal educada que soc!”

-Jajaja si aquest mateix soc jo- em va contestar amb una cara molt dolça- tot i que no vaig ser jo sol que vaig aturar a l’Aizen, va ser gràcies a molta gent que ho va donar tot i va sacrificar molt- va canviar la seva cara a una burleta- ara que, amb això de que soc un geni et dono la raó! Jajajajajajaja- i es va posar a riure de una forma molt exagerada- és broma, és broma. No soc cap geni jo!

-Bé, veig que la meva tinent no necessita que se la presenti per començar a parlar de temes espinosos- va dir el Capità “Ops, crec que m’ha passat molt, està enfadat”- ella és la meva nova tinent, la tinent Okuda. Tinent Okuda, crec que ja ha descobert qui és el meu amic.

-Ho sento molt Capità!- li vaig dir metre li feia un reverència de disculpa- la meva indiscreció ha estat màxima. No tornarà a passar!

-Vinga va Hirako no t’enfadis amb la noia, la culpa és teva per no explicar-li bé on anava!- es va girar cap a mi i em va mirar amb una cara divertida- que és de carca aquest Hirako! Pobreta que l’has d’aguantar!

-No. No. No- vaig dir entretallada i molt nerviosa- m’he portat d’una forma molt grossera i inapropiada, ho sento molt senyor!- vaig dir una mica més serena- A més el Capità Hirako es porta molt bé amb mi, sempre ho ha fet, li estic molt agraïda.

Per primera vegada li vaig veure els ulls. Tenia una ulls grisos molt bonics. Em va mirar molt fixament, com si em volgués estudiar. Pareixia que s’estava demanant coses sobre mi. Només vaig ser capaç de sostenir-li la mirada una dècima de segon, ja que tot d’una li vaig apartar la mirada avergonyida.

-Perquè somrius Urahara?- li va demanar el Capità.

-Jaja per res Hirako. Bé anem al gra, exactament que he vingut a fer al món humà? Que necessiteu? Ja sabeu que la tenda de l’Urahara està per abastir als Shinigamis amb tots els productes espirituals que necessiteu. Només heu de dir-ho, i  pagar-ho, exclar!

-Per ara no necessitem res, excepte allotjament. Evidentment et pagarem. Hem vingut a investigar l’aparició d’un nombre anòmal de Hollows en aquesta ciutat. Els de la tretzena van de cul i ens han demanat ajuda. Es veu que els darrers dies ha aparegut prop de 5000 Hollows en aquesta zona. Bé, suposo que te n’has adonat. I diria més, estic segur que ja has començat a investigar pel teu compte i que tens alguna teoria al respecte, m’equivoco?

-Bingo! Com em coneixes ehh jaja –i l’Urahara va començar la seva història- fa dos dies van aparèixer uns 2000 Hollows en aquesta zona. Tots molts dèbils, però en una quantitat desproporcionada. Com els Shinigamis destinats a aquesta zona no donaven a l’abast, vaig enviar a l’Ururu i en Ginta perquè els ajudessin. No van tenir cap problema per desfer-se de ells, es clar. La meva sorpresa va venir, quan al dia següent van aparèixer 3000 Hollows més, alguns d’ells no tan dèbils. Els Shinigamis que hi havia estaven esgotats del dia anterior i van demanar reforços. Fins aquí normal. La gran sorpresa va arribar quan aquests reforços no van arribar. Jo mateix i el Tessai vam haver d’ajudar a acabar amb els Hollows. En acabar, hem vaig posar en contacte amb la dotzena divisió, per demanar-los que havia passat amb els reforços. Hem van dir que havien estat enviats, però que al intentar entrar al món dels vius es van trobar amb una barrera espiritual que van ser incapaços de travessar. Els vaig dir que no diguessin res sobre això a la Societat d’Ànimes i que enviessin un Capità i un Tinent a la zona, en comptes de Shinigamis rasos. Com vaig imaginar-me, la barrera que havien posat no és prou forta com per a que un Shinigami de nivell Tinent no la pugui travessar.

-Si, me n’he adonat quan hem vingut cap aquí i m’ha extranyat molt que hi hagués una barrera. I qui creus que està darrera de tot això?- va dir el Capità.

-Encara no ho sé, però sospito que és algú que vol evitar que els Shinigamis estiguin a la ciutat de Karakura durant un temps. El fet d’enviar tants Hollows és per debilitar els que ja estaven aquí i la barrera evita que n’entrin de nous. Com a mínim que no n’arribin un gran nombre. Per ara és tot el que sé.

Al acabar de dir això, es van obrir les portes de la sala d’una batzegada i vaig veure com al Capità Hirako se li canviava la cara. En un segon va passar d’estar avorrit i serè a sorprès i neguitós al veure a la persona que es trobava a la porta.

Ni tan sols em va donar temps a veure qui era, ja que en el següent segon aquesta persona es va abalançar sobre el Capità, pegant-li un potada en tota la cara. Això em va posar en alerta, i per instint vaig treure la meva Zampaktou per protegir al Capità.

-Tranquil•la- em va dir l’Urahara- és de molt bona Tinent que intentis protegir al teu Capità, però t’asseguro que el Hirako no està en perill- mentre deia això, em mirava com si parles amb una nena petita, amb una expressió molt tendre. Això va fer que el rubor me puges a la cara. Mentre, sentia al Capità queixar-se:

-Au, au, au, au- em vaig girar per mirar-lo. El Capità es trobava tirat al terra, amb una jove petita a sobre colpejant-lo. Aquesta jove era rossa, amb els cabells recollits en dues coes altes i unes horquilles que li decoraven els cabells. Vestia un xandall vermell- para ja Hiyori que em fas mal!

-Beneït, beneït, beneït- li cridava mentre el colpejava- ets un beneït!!!!

El Capità Hirako, tot i que li estaven pegant una pallissa, pareixia feliç.

-Hiyori que em vols matar??? T’has tornat loca o que?

-Siiiiii, te mataré!!!! Te mataré per deixar-me aquí solaaa!!!! Ja fa més de 100 anys que vas tornar a la Societat d’Ànimes i ni una trucadaaa!!!

De sobte, va aturar de colpejar al Capità i els dos es van posar molt seriosos.

-Shinji, ets molt cruel. Entenc que tens feina allà, una responsabilitat com a Capità, però em podries haver fet ni que fos una trucada. Fa massa anys que no se res de tu.

-Hiyori...ho sento.

En van quedar callats mirant-se als ulls, i l’ambient es va carregar. “Un moment, que està passant aquí?” vaig pensar. Vaig mirar als altres. Els nens havien desaparegut, el Tessai s’estava anant i l’Urahara els mirava amb cara de satisfacció, de feina ben feta, i pareixia que amb una mica de nostàlgia i tot. “Pareix que es parlen amb la mirada, qui és aquesta noia? Ara mateix veient-los, qualsevol diria que estan enamorats. Es clar! És això! Ens van contar que alguns dels Vizards es van quedar al món humà. Segur que és una d’ells. Però el que no entenc és perquè no s’han vist en tant de temps”.

-Vinga, vinga va, ja parlareu després amb més calma, anem per feina!-va dir l’Urahara interrompent aquell ambient carregat- ja s’està fent tard i encara no us he donat els gigais!

Dit això és va aixecar i sortí de l’habitació. Metre era fora, la tal Hiyori es va aixecar de sobre el Capità i es va seure al seu costat. Llavors, es van mirar al ulls d’una manera que em va fer avergonyir i em va fer deixar de mirar-los al instant. Poc després va entrar l’Urahara posant cara de satisfacció. Es va seure davant nosaltres i va estirar els dos braços cap endavant amb es punys tancats. Llavors, mentre deixa “Taxaaaan” super feliç, va obrir els punys i ens va mostrar el que hi amagava. Eren dos globus de color blanc petits.

-Aquest és un dels meus invents, els gigais portàtils! Actualment els he substituït del tot pels gigais tradicionals, ja que són molt més còmodes. Teniu- i tant el Capità com jo vam agafat els globus- Simplement heu de bufar molt fort!

El vaig mirar amb cara dubitativa. Mai havia vist res semblant a la Societat d’Ànimes. Com podia ser que aquest home anés per davant de la pròpia Societat d’Ànimes? I més increïble, com podia ser que el tinguessin aquí? Hauria d’estar al Seireitei ocupant algun càrrec important de la dotzena divisió. Mentre em somreia em va dir:

-Tinent Okuda no possis aquesta cara! No et fies de mi o que?

-No, no hi ara!-vaig dir avergonyida- és que mai havia vist res semblant...

PLUF! Es va sentir un espetec. Em vaig girar ràpidament i vaig veure una còpia idèntica del Capità Hirako, envoltat de fum, i inconscient. Portava una camisa verda cridanera, una corbata vermella prima i uns calçons marrons.

-Eii Kisuke! Com mola la camisa! Aquests gigais portàtils són genials!

Vaig baixar la mirada cap a la meva mà. Vaig agafar el globus i vaig bufar ben fort. PLUF! Va aparèixer davant meu una còpia meva, inconscient. Portava els cabells recollits com els meus, i portava un vestit lila molt bonic i afavoridor. Em vaig introduir en el meu gigai. Era el primer cop que m’introduïa en un gigai. Al principi em vaig sentir molt rara, era igual que el meu cos, però més pesat, més feixuc. Em vaig començar a moure per acostumar-me a aquell nou cos.

-Que et passa Okuda? Ara t’ha pegat per ballar?-em va demanar l’Urahara rient.

-No...-vaig dir avergonyida- el que passa és que és el primer cop que entro en un gigai i em noto una mica extranya...

-Jajaja que mona, sol passar això, però t’acostumaràs tot d’una, ja veuràs.

“M’acaba de dir mona” vaig pensar mentre em ruboritzava. No acabava d’entendre perquè em feia vergonya que em parlés i fins i tot que em mirés.

-Bé ara que ja teniu els gigais, crec que el següent és anar a investigar que passa amb aquests Hollows! Tinc un kit amb localitzadors de Hollows i intercomunicadors a molt bon preu!

-Maleït Urahara!-va cridar la Hiyako- sempre intentant aprofitar la situació!!!Mai canviaràs!

-Jajaja, no puc desaprofitar una ocasió com aquesta! Us puc aplicar preu amic!- al dir això es va girar cap a mi i em va fer l’ullet.

Atabalada em vaig girar cap al Capità i li vaig dir:

-Les arques de la divisió estan bastant plenes, ens ho podem permetre.

-Està bé, dóna’ns un d’aquests kits, Kisuke- va dir el Capità.

Després d’això vam sortir el Capità, la Hiyako i jo a investigar per la zona. Ens vam dividir els tres, sense que abans no hi hagués una petita discussió entre el Capità i la Hiyori sobre cap a on havíem d’anar cada un. Vam estar fins ben entrada la nit, cercant pels diferents carrers de Karakura i no vam trobar cap rastre de Hollow. Ens vam retrobar a la tenda de l’Urahara.

-Que tal ha anat?- va demanar l’Urahara.

-Doncs fatal!Això és una merda!Segur que els teus aparells no funcionen!-va cridar-li la Hiyori mentre llançava el localitzador de Hollows al terra.

-Bé, bé potser avui s’han agafat vacances jajaja-va dir un Urahara rialler, després es va posar seriós i va afegir- o s’estan preparant per un atac major, sigui com sigui ara toca descansar!

-Esperem que sigui això primer- vaig dir

-Per cert, se m’ha oblidat comentar-vos un petit detall. Actualment a la tenda estam fent reformes i només tinc un lloc disponible. He pensat que tu Shinji podries anar a dormir a casa de la Hiyori i que la Tinent Okuda es quedi aquí amb nosaltres- dit això, l’Urahara es va girar cap a mi i em va somriure.

“Què??M’he de quedar a dormir sola amb aquesta gent tan rara?Ai mare meva...”

Un cop el Capità Hirako i la Hiyori es van haver anat, l’Urahara i jo vam entrar dins la casa. Em va portar fins una habitació bastant espaiosa on hi havia un futó preparat.

-Bé doncs- em va dir l’Urahara- aquí serà on dormiràs. Necessites res? Potser alguna cosa de pijama?

-Si, potser un pijama estaria bé, moltes gràcies- li vaig dir.

-Vaig a veure quina roba té la Yoruichi per aquí, no sé que trobarem ja que no és gaire amant de la roba que diguem jajaja- i dit això va començar a obrir els calaixos d’una calaixera que hi havia en un costat de l’habitació.

“La Yoruichi?” vaig pensar “ qui és aquesta, la seva xicota potser? Diu que no li agrada dur roba, així doncs es passeja per la casa despullada? Per tant si que deu ser la seva xicota!” al caure en aquesta evidència, vaig començar a sentir-me malament. Estava furiosa amb la Yoruichi aquesta sense ni tan sols conèixer-la, em sentia trista i amb el cor compungit. En aquell moment no entenia que em passava, però al temps vaig caure en que era aquest nou sentiment: estava gelosa.

-Doncs no, crec que no hi haurà sort! Com es passa més temps transformada en gat que en forma humana, quasi no té roba! Em sap greu, però no tinc pijama de noia... potser si et deixo una camiseta del Tessai o meva?

-No, no, és igual dormiré amb aquesta roba, ja em va bé- li vaig contestar de forma seca, en aquell moment només volia estar sola- moltes gràcies per tot, ja ens veiem dem... GRRGRGRGRGRRRRR!

“Ostres no! La meva panxa!Merda, merda, merda, no recordava que no he menjar res des de fa moltes hores i que tinc molta gana! Maleïda panxa, mira que trair-me d’aquesta manera!” em vaig maleir, mentre passava un dels moments més vergonyosos de la meva existència.

-Jajajaja, alguna cosa em diu que tens gana no?- em va demanar ell, divertit- vinga anem, et prepararé alguna cosa.

-Si, gràcies, ho sento molt.. jo no volia molestar-te més esque...-vaig dir-li jo, molt avergonyida.

-No és cap molèstia dona! Ets la meva convidada, a més aquí, com a casa teva! És la casa de tothom. Jo no sé cuinar gaire coses... un truita de bolets et vendria bé?

-Si, si esclar, qualsevol cosa em va bé. També m’ho puc preparar jo sola, sé cuinar.

-No, deixa-ho fer, ja t’ho cuino jo, em fa il•lusió i tot! No solc cuinar mai i menys per a ningú, ets una privilegiada!- va dir mentre em somreia.

Ens vam dirigir cap a la cuina. Ell es va posar a tallar els bolets, metre, jo seia a la taula que hi havia devora. Vam estar parlant d’un munt de coses. Vam parlar de quan em vaig convertir en shinigami, de com vaig entrar a la divisió, del meu ascens a Tinent, del que se’m donava millor i pitjor com a shinigami, de la seva tenda, de l’Aizen (era un tema que m’interessava molt, ja que a la meva divisió era tabú), de la Yoruichi (si, li vaig demanar jo per ella, com qui no vol la cosa) i la seva amistat de tants anys, etc.

-Et puc preguntar una altre cosa?- li vaig demanar mentre em servia el plat, ara molt més relaxada amb ell.

-Dispara- em va dir.

-És evident que la casa no està en obres... ho has fet aposta per deixar sols al Capità i a la HIyori, no?

-Bingo!M’has pillat!Jaja la veritat és que ho necessitaven. La Hiyori l’ha enyorat molt al Shinji. Al principi, quan ell va tornar al Seiretei, ella venia molt sovint aquí, per saber si tenia noticies seves, però mai en tenia. Amb el temps va deixar de venir. Jo sé que ser Capità és una gran responsabilitat i que no pots fer el que vols, i molt manco després d’haver estat tants anys un fugitiu. Entre Capitans no passa res, però la Cambra dels 46, estic segur que els està molt a sobre i que no tenen gaire marge de maniobra per fer el que vulguin, com per exemple trucar al món humà sense motiu aparent, o fins i tot venir aquí. Per això, ja que per fi ha pogut venir, he pensat que els aniria bé estar sols unes hores. A més, així també ens hem pogut conèixer més bé tu i jo, no trobes que tot són avantatges?- em va dir somrient.

Aquelles paraules em van commoure. Aquest home... davall d’aquest posat bromista i desenfadat estava clar que hi havia moltes altres coses. No tothom era capaç d’analitzar el que els passava als del seu voltant i possar-hi solució.

-Bueno...si, es podria dir que tot són avantatges. Per cert, molt bona la truita. La vols tastar?

-De veritat? Feia molt que no cuinava, potser si que la tastaré. Ahhhh- i va obrir la boca de forma exagerada per tal que jo li fiques el menjar a la boca.

Així vaig fer, li vaig ficar la forquilla i metre tancava la boca em va mirar molt fixament. De sobte, l’atmosfera de la cuina va canviar. L’ambient es va tornar molt carregat, com d’electricitat. Li vaig treure la forquilla de la boca, i ell va mastegar la truita. Tot això en el més absolut dels silencis, metre les nostres mirades es tornaven cada cop més profundes. Em sentia marejada i hipnotitzada per la seva mirada.

-Doncs si que m’ha quedat bona, tot i que ara em ve de gust tastar una altre cosa.

Es va apropar a mi. Lentament va agafar la meva cara entre les seves mans, molt suaument. I llavors em va fer un petó. Va ser un petó curt i molt tendre. En acabar, em va acariciar la galta.

-Mmm això ha estat més bo encara.

Jo em trobava paralitzada. No sabia com reaccionar a aquell petó i sobretot, no podia pensar. No em va caldre ja que ell va tornar al seu posat graciós, trencant l’ambient que s’havia creat.

-Ving, vinga, acaba’t el sopar d’una vegada, que s’està fent tard! Demà tornareu a sortir a buscar els Hollows?

En acabar de sopar, cada un va anar a la seva habitació. Jo em vaig ficar al llit encara una mica atabalada. No entenia que havia passat a la cuina, aquell petó... vaig anar a dormir molt confosa, però també molt feliç.

Riiing, riiing, riiing. El so del telèfon mòbil em va despertar. Mig atabalada i endormiscada el vaig agafar i vaig mirar la pantalla. Eren les 6 del matí i era al Capità Hirako.

-Digui Capità?- vaig contestar mentre badallava.

-Takiko ràpid, has de venir! No sents aquest enorme Reiatsu? Han arribat una burrada de Hollows! Estem la Hiyori i jo lluitant contra ells, però necessitem reforços, són massa! Digues al Kisuke que també vengui!Ràpid!

L’adrenalina em va pujar de cop. La lluita havia començat i jo estava dormint. Si, era veritat, ara que em fixava hi havia una quantitat de Reiatsu enorme prop d’allà. Em vaig llevar ràpidament, vaig sortir del meu gigai i vaig córrer a despertar l’Urahara. No havia arribat a la porta, que aquesta es va obrir. De ella, va sortir l’Urahara amb tan sols uns calçons de pijama, amb el tors completament despullat. Tot i estar en una situació d’emergència, no vaig poder evitar pensar en lo sexy que estava sense camiseta i en el petó de la nit passada. Em vaig posar vermella mentre li deia:

-M’ha trucat el Capità. Els Hollows ataquen Karakura, necessiten reforços. Jo vaig cap allà, vine quan puguis.

-Ja, he notat un gran Reiatsu que m’ha despertat. Està bé, ara desperto a aquests i ens veim allà. Sisplau, ves amb compte.

-Si, em sé cuidar sola- li vaig dir metre corria cap a la porta.

Al sortir de la casa, vaig fer uns quants Shunpos fins arribar on es trobava el Capità i la Hiyori. Mai de la vida havia vist tants de Hollows junts. Allò no era normal. Algú els havia enviat i els estava guiant.

-Capità, ja soc aquí.

-Ja era hora Takiko. Vinga comença a encalentir matant uns quants Hollows! Això de fer exercici de bon matí és molt bo per la salut!- va dir riguent, mentre travessava un Hollow amb la katana.

-Si Capità!

Vaig treure la meva katana de la seva funda i vaig començar a matar Hollows. Feia molt de temps que no lluitava amb Hollows de veritat. Tot i que procuro entrenar cada setmana amb la katana, una lluita de veritat sempre és diferent. És molt més excitant i aterrador. Al poc temps de començar a lluitar, es van unir a nosaltres l’Ururu i el Ginta, tot i que sospitava que l’Urahara i el Tessai es trobaven allà prop. Quan ja portàvem prop d’una hora matant Hollows insignificants, un Reiatsu nou i molt potent va aparèixer.

-Maleïts Shinigamis, que potser no moriu mai?

Era un Arrancar. Jo mai no n’havia vist cap mai, però el seu aspecte humà amb la màscara rompuda (sols portava màscara en una franja al nas) i un forat al seu abdomen despullat el feien reconeixible.

-Ja veig que per molts Hollows que us envií no morireu mai. Està bé, ho hauré de fer jo mateix! Per sort la meva trampa ha funcionat i només sou dos Shinigamis, un nen i dues nenes.

-Nena? A qui dius nena tu, desgraciat! Vine aquí i ja veuràs aquesta nena l’hòstia que et fotrà!- va cridar la Hiyori mentre es debatia en els braços del Capità Hirako, que havia previst la seva reacció i ja la subjectava.

-Jajaja i a sobre la nena ha sortit rebotada! Tranquil•la petita tu seràs la primera en morir. L’únic que he de fer és alliberar la meva Resurrección matar-vos a tots i després per fi el meu pla haurà acabat! Per fi podré menjar-me totes les ànimes de Karakura, aquest lloc amb gent amb gran energia espiritual. Segur que són delicioses amb tanta energia. No penseu que no m’ha costat lo meu aconseguir-ho! Vaig posar una barrera per evitar que més Shinigamis venguessin fins aquí, i vaig enviar una quantitat enorme de Hollows per matar els que hi havia. Èxit total! Només sou dos! Malgrat sigueu de nivell Capità i Tinent, acabaré amb vosaltres ràpidament. Us presento la meva Resurrección : División.

Va agafar la seva katana i se la va clavar al forat. Això va fer que s’escardés en 7 parts que es van separar del tot. Cada una d’aquestes parts va anar creixent, fins a formar 7 individus idèntics.

-Jajajajaja sorpresos oi? La meva División permet que em divideixi en 7 parts i formi 7 clons, tots igual de poderosos. Si les matemàtiques no em fallen, crec que sou minoria. Serà ràpid!

-Ururu, Ginta vosaltres encarregueu-vos d’un d’ells. Hiyori, tu d’un altre. Takiko te’n toquen dos. Jo lluitaré amb tres, que per alguna cosa soc el Capità! Jo vull la màxima diversió! A lluitar!- va dir el Capità.