La història de tres generacions.

Res no s’atrevia a rompre la calma eterna de la nit del Seireitei. No hi havia res fora de lloc a aquell vespre tan fosc i gèlid, res que gosés de posar en perill l’equilibri i el descans dels shinigamis. Tot estava en calma. Ni la brisa freda del novembre ni cap soroll dels ocells salvatges pertorbaven la nit. En aquesta època res no podia esmicolar la pau.

Ja hi havia algú que venia de protegir la pau del Seireitei i que avançava custodiada pels seus dos grans pilars, per aquells a qui confiava cegament la seva esquena. El seu haori estava ple de sang, com també ho estava la seva espasa. El seu rostre amagava certa ombra de remordiments fortament camuflats amb l’obligació i el deure del seu càrrec.

Giraren el cantó a gran velocitat, però les fràgils fulles del cirerer, ara sense florir, no se n’adonaren. Als peus de la Primera Divisió, una petita casa s’alçava, camuflada i sobreprotegida per agents especials. Quan la Capitana General arribà, quasi imperceptible, els guàrdies es retiraren. La seva vigilància havia deixat de tenir sentit.

El Kyoraku tancà la porta al darrere seu amb un lleuger “clanc” que posava fi a aquella caminada silenciosa. La llum del rebedor també indicava que havia algú esperant pels tres shinigamis. La Hanako es posà en camí, desitjosa de la llum i la calidesa de casa seva.

Un nen de cabells blancs esperava a l’entrada amb una gruixuda manta blava per sobre, quasi més gran que ell mateix. La mare l’agafà entre els seus braços i li vigilà la febre.

-Okaeri, mama! –va dir el nen. El rostre de la dona, ple de la sang dels seus enemics, es transformà en un mig somriure. Era una escena tendra, però macabra a la vegada. El pare del nen tancà la porta de la casa i deixà l’espasa a un racó.

-Yu-chan –va dir l’Ukitake- Què fas despert? T’has pres el medicament?

La febre del nen havia pujat i la preocupació es va fer patent al rostre de la Hanako. Agafà el nen més fort entre els braços i el pujà cap a la seva habitació. L’Ukitake era conscient que la Hanako no tornaria a baixar d’allà dalt fins que el nen es trobés millor. Els remordiments per haver-lo deixat amb febre devien consumir-la, més enllà del seu estricte sentit de l’obligació moral. I és que aquells Quincys s’havien d’eliminar aquell mateix vespre o perdrien un gran avantatge a la guerra.

-Jushiro –va dir una veu a darrere seu. Quan aquell home feia servir el seu nom, alguna cosa no marxava bé. L’Ukitake es girà, encuriosit. Coneixia aquell home com un germà, potser fins i tot més. Després de tants anys sabia que el Kyoraku havia de dir alguna cosa agra. No era d’aquesta classe de persones que es guarden el que pensen.

-Jushiro, quants n’has matat avui? –va demanar el Kyoraku. El silenci s’apoderà de la casa, només interromput pel plor del petit Yukishiro, que s’aferrava al haori ple de sang de la seva mare i plorava desconsoladament. El nen plorava perquè havia tingut por. Por d’estar sol, de no trobar-se bé, d’enyorar la Hanako.

Tots en aquella casa estaven consumits per la por i el Kyoraku ho sabia. No es pot avançar pel camí de la guerra amb la soga de la por al coll. No es pot anar cap endavant amb una katana consumida pels dubtes.

-No n’has matat cap, de Quincy avui, oi? –va demanar el Kyoraku. No calia que el seu amic li contestés, sabia la resposta. L’Ukitake ni tan sols havia tret l’espasa de la funda- Si no n’has matat cap, per què has vingut?

L’Ukitake trobà que la resposta era molt evident, tant que no la va pensar. Deixà que els seus sentiments, que la seva ànsia de protecció es transformés en paraules.

-He vingut per protegir la Hanako –va contestar. Però aquella resposta no va ser la més encertada. Lluny de compartir els sentiments del seu amic, el Kyoraku es va enfadar.

-Ets un covard! –va cridar mentre l’agafava pel coll- No entens per què et dic covard? –va demanar l’home del haori rosa- Mira’t! Vens de missió, sabent que la Hanako tenia por de deixar al Yukishiro sol amb l’Akane! Sabia que el nen no es dormiria sense ella. Has vist com ha lluitat avui? Has vist com vacil•lava la seva katana? Has vingut per ni tan sols desenfundar, per això haver-te quedat aquí!

-No em puc quedar a casa, Kyoraku. –va contestar l’Ukitake serenament- Jo també tinc por de...

-TOT AIXÒ ESTÀ PASSANT PER CULPA TEVA! –va cridar el Kyoraku. El silenci es va rompre. La nit es va alterar, en una simfonia macabra, amb una nota dissonant que ho tacava tot. L’home del haori rosa deixà anar el seu amic i germà. Agafà el seu barret i deixà la casa per fondre’s altra vegada en l’obscuritat d’aquella fosca matinada en la qual la sang dels seus enemics havia estat vessada.

L’Ukitake es quedà sol i pensatiu al rebedor de casa seva. Aquelles paraules ressonaven al seu cap. Tenia raó, el Kyoraku. Aquella acusació era completament certa. Que els Quincys haguessin ressorgit havia estat culpa de la seva gestió com a Capità General, de la seva moral i feblesa.

Que la Hanako tingués dubtes era també culpa seva. Que ella hagués de carregar amb el pes de tanta mort també era per culpa d’ell. L’estimava i volia compartir el seu dolor. Però no era capaç de tornar a matar. Aquell camí el va abandonar quan va renunciar a la Capitania General. I d’ençà que aquesta història començà havien passat molts d’anys...