Aventures escolars de noves generacions

La Yoruichi i jo estàvem estirats al llit. Era fosc però teníem unes espelmes obertes i conversàvem en veu baixa, per no despertar a la nena. Enmig d'aquesta conversa, la Yoruichi em va fer una proposta que va donar lloc a la història que ara us explicarem.
—Seria interessant que la Nami anés a l'escola, no creus?
—A l'acadèmia? Però si només te 4 anys acabats de fer...
—No, Bank —la Yoruichi em va mirar sensualosament—. Els fills de les famílies nobles reben educació molt abans d'entrar a l'acadèmia.
—De les famílies nobles... —vaig sospirar. La Yoruichi se'm va quedar mirant i aleshores hi vaig caure—. Ah cony, que ara també sóc d'una família noble!
La Yoruichi va riure.
—Doncs dóna la casualitat que jo sóc una de les professores d'aquesta escola —va dir-me.
—Des de quan ets professora? —vaig exclamar sorprès.
—No t'ho havia comentat mai?
—Ah per això deixes a la Nami alguns matins amb el Yushiro? Aaaah ara tot té sentit.
—Aix això és el que et preocupes per la nostra filla! —va dir-me fent veure que s'enfadava.
—Això és que confio massa en tu —vaig respondre-li en to de broma—. Què et sembla si demà mateix la portem a aquesta escola doncs?
—Em sembla perfecte, ja la hi portaré jo ja que hi vaig!
—No puc venir Yoruichi-chan?
—Nop

Dit i fet, el dia següent li vaig preparar un entrepà d'enciam, tonyina, ceba, ou dur i maionesa i em vaig quedar observant a la porta mentre la Yoruichi i la Nami em feien adéu amb la mà.

—Mama on nem? —va preguntar la Nami, que caminava agafada de la mà de la Yoruichi.
—A l'escola, on t'enseyarem coses molt útils perquè siguis una dona sabia i forta!
—Com la mama?
—Més hi tot! —la Yoruichi li va acariciar el cabell mentre la Nami reia—. Mira ja hem arribat!
Havien arribat a una part de la mansió dels Kuchiki, on tenien lloc les classes. Tot i que era "només" una part de la mansió, tenia un jardí enorme amb un estanc i varis edificis típics japonesos al seu voltant, connectats entre ells per una passarel•la de fusta. Hi havien uns quants nens ja que esperaven a la porta.
—Qui són?
—Doncs mira, tens als tres petits Kuchiki per allà —va assenyalar a tres nens de cabells fosc—, la noieta Shiba —una noia, que semblava de les més grans, devia tenir 5 o 6 anys— i els dos Ukitake —va assenyalar a un nen i a una nena, bessons, aprop del seu pare—. Segur que et cauran molt be

Al arribar a on hi havien els nens la Yoruichi va anar a saludar a l'Ukitake i els nens es van quedar mirant a la Nami.
—Qui ets? —va preguntar un dels Kuchiki.
—Em dic Nami Shihoin molt de bust! —va exclamar la Nami amb un somriure.
—Voldràs dir molt de "gust" —va exclamar la Yoruichi i ella i l'Ukitake van somriure mentre els nens es presentaven. En obrir-se la porta tots van entrar i, guiats per l'Ukitake, van entrar a un edifici. Es van asseure cada u en un coixí al terra davant del Jushiro Ukitake, que els feia de mestre.
—Bon dia nens —va dir amb veu calmada.
—Bon dia mestre Ukitake —van exclamar tots menys la Nami, que no semblava acostumada a aquestes formalitats.
—Avui els presentaré a la Nami Shihoin, que serà una nova alumna, tot i que pel que vec ja la coneixeu —va indicar amb un gest a la Nami que es posés dreta.
—Bon dia!

Quan va acabar la classe, en la qual l'Ukitake els havia ensenyat a fer un seguit de kanjis senzills, la Nami es va asseure vora l'estanc a contemplar els peixos mentre menjava el deliciós entrepà que li havia fet el seu pare. Tot i així va canviar ràpid de pensament quan va veure a una nena que entrellaçava tires de gespa en un raconet.
—Hola! —va dir la Nami quan va arribar a on era ella.
—Ho... hola —la nena es va posar un pel nerviosa i se li va trencar la trena de gespa—. Ai...
—Ups ho fento... —la Nami es sentia culpable, però ràpidament va reaccionar i va allargar l'entrepà a la nena—. Vols entrebà? Me l'ha fet el papa.
La nena va fer que no amb el cap. Ja no semblava tan nerviosa tot i que no mirava a la Nami als ulls.
—No m'has dit el teu nom afans. Jo soc la Nami
—Jo... em dic Tomoe Ukitake.
—Encastada!
—Igualment —va dir la Tomoe amagant un somriure.

Mentre, a la sala de professors...

-Deixa, deixa, ja faig jo el te -diu la Yoruichi. L'Ukitake era un perill cuinant el que fos, ni tan sols podia encalentir el te sense crear una aberració contra la natura.
-Gràcies Yoruichi -va dir l'home. Es va asseure davant un registre de notes i es va girar cap al Kuchiki Byakuya.- El petit Kuchiki està avançant molt amb la cal·ligrafia.
-Practica amb mi els caps de setmana -va dir, molt orgullós, el noble.
-Hahahahahahaha -se'n va fotre la Yoruichi- Els nens han de jugar, Byakuya-bo, no practicar cal·ligrafia en el temps lliure.

L'home mirà malament a la Yoruichi. La tensió es podia palpar a l'ambient. L'Ukitake, que ja estava acostumat, begué un poc de te i continuà corregint les redaccions.

------------------------------------

-Eeeeeeehh... -va dir la Tomoe- Eeeeeeeeeetooo... coneixes l'escola? -va dir posant-se vermella.
-Noooo! -va dir la Nami, molt emocionada- Ensenya'm l'escolaaaa!!

La Tomoe va ensenyar a la Nami on estava l'arbre que feia ombra després del dinar, els engronsadors que no feien por, la capsa d'arena, els banys per nenes i el menjador.
-Si demanes per anar al bany sobre la una i et trobes a la Doris fent el menjar, et dóna un poc de xocolata per entretenir la gana -va dir la Tomoe, molt contenta.
-El menjar és bo? -va demanar la Nami, No havia tastat mai res que no li hagués fet el pare. En pensar en el pare es va posar trista... l'enyorava molt.

La Tomoe va agafar a la Nami-chan per la mà i la dugué a la sala de professors.
-A que no m'agafes, Byakuya-bo? El teu shumpo és dolentíssim!!
-Papaaaaa -va dir la Tomoe- Tinc una amiga!
-Uoooh! -va dir l'home, amb el seu optimisme habitual- Estic content per les dues! Sigueu bones amigues!
-Ben fet, Nami-chan! -va dir la Yoruichi agafant la nena en braços- T'ha agradat l'entrepà? El papa te l'ha preparat amb molt de carinyo!
-Enyoro el papa -va dir la Nami, un poc tristona- No és profe el papa?
-El teu pare és un tinent amb un gran futur! -va dir la Yoruichi- Quan acabis de dinar et vindrà a buscar.

Així, la Nami va marxar contenta de la sala de professors, però el descans ja s'havia acabat. Ara tocava classe amb el Kyoraku Shunsui.
-És el meu avi -va dir la Tomoe- Ens conta la història del Seireitei, però sovint es queda adormit...
-M'agrada, duu un quimono rosa! -va dir la Nami molt contenta. Però l'alegria li va durar poc perquè, com li havien promès, l'home s'havia adormit
-Anem a per xocolata? -va demanar la Tomoe.
-Aneeeeeeem -va contestar la nena, molt contenta, mentre els nens començaven una guerra de papers i quaderns.

Les dues nenes havien obtingut un trosset de xocolata de la Doris i, somrient com si fos el seu petit secret, es van posar sota l'arbre a menjar la xocolata.
—Així que el teu Papa és el mestre Utikate? —va preguntar la Nami.
—Noooo! U-ki-ta-ke! —la Tomoe va llançar-li unes herbes i les dues van riure—. I la teva Mama és la mestra Shihoin no? Us assembleu molt!
—Shi!
—Però aquí a l'escola són profes, Nami —va dir la Tomoe posant-se dreta i fent gala de la seva experiència en l'àmbit escolar—. No els pots tractar com a casa. És un joc que la Mama ens va ensenyar a mi i al meu germanet!
—Ooooh! Jo també vui jugar! —a la Nami li brillaven els ulls de l'emoció.
—Vine!

Les dues van sortir corrents engrescades amb rastres de xocolata a la boca. Van topar-se amb l'Ukitake que sortia de despertar al Kyoraku. L'Ukitake sortia de la classe amb cara de circumstàncies mentre el Kyoraku dirigia als nens cap a classe de gimnàstica.
—Mira —la Tomoe es va posar davant del seu pare i va dir—. Bon dia mestre Ukitake!
L'home va somriure i li va tornar la salutació.
—Senyoreta Ukitake, no hauries de ser a classe?
—Digues-li a qui estem buscant!
—A la mama! —va dir ella entusiasmada.
—Nami! —la Tomoe la va mirar fixament.
—Ai! Vui dir a la mestra Shihoin!
—Cap allà —va assenyalar el Jushiro Ukitake amb un somriure mentre les dues nenes marxaven rient.

—Aix quin bansament —va dir la Nami deixant-se caure a l'herba després de classe. La Yoruichi els havia fet jugar a un joc amb una pilota on no havien parat de correr en cap moment—. Tinc gana...
—Ara vindrà la Doris a avisar-nos per dinar —la Tomoe estava cansada, però es feia la forta per donar bona impressió a la seva nova amiga.
I efectivament, aviat van ser tots a taula. La Tomoe va fer seure a la Nami al seu costat i li va presentar al Genryusai, el seu germanet.
—Mira Oni-chan! Et presento a la Nami la meva amiga!
—Hola Nami-san! —va presentar-se el Genryusai.
—Molt de bust! —la Nami va somriure, però només pensava en el menjar.
Després de menjar-se tres bols d'arròs, la Nami encara tenia més ganes de jeure que abans. S'estava adormint a sota l'arbre que donava ombra quan va venir corrents la Tomoe.
—Nami-chan! Ha vingut un senyor que pregunta per tu!
—A... quí es...?
—Un shinigami amb els cabells verds, sembla un tinent —va dir la Tomoe fent memòria. Just quan va dir això la Nami es va aixecar d'un bot i va córrer agafant la mà a la Tomoe.
—És el Papa!

Quan van arribar a la porta la Nami es va llençar als meus braços.
—Hola petarda! Com ha anat el primer dia d'escola?
—Papa! Et trobava a faltar!
—Aix... —mentre l'abraçava em vaig fixar en la noieta que em mirava tímidament—. Hey Nami, em presentes a la teva amiga?
—Siiii! —la Nami es va posar entre els dos i va dir-me—. Papa, aquesta és la Tomoe Utikate!
—Tomoe U-ki-ta-ke! —les dues van riure, però de sobte va recordar que tenia a un desconegut davant i es va posar vermella—. En... encantada... Papa de la Nami.
—Encantat Tomoe, em pots dir Bank si vols!
—Anem a casa Papa? —va preguntar la Nami, que se la veia cansada.
—Clar, anem!
Però al començar a caminar, la Nami va veure que la Tomoe seguia a la porta i es va girar cap a ella.
—Tomoe-chan, que no ta venen a buscar? —va preguntar la Nami.
—No... em quedaré aquí una estona més... el Papa ha d'acabar unes feines aquí i la Mama està enfeinada tot el dia... —la Tomoe semblava trista. Però sense que s'ho esperés la Nami la va abraçar fortament.
—Papa ens podem quebar aquí fins que la Mama de la Tomoe la vingui a buscar?
—Cap problema! —i els tres vam passar-nos unes hores asseguts al jardí de l'escola mentre la Nami i la Tomoe m'explicaven el que havien fet avui.

-El profe d'història s'ha adormit -va dir la Nami al seu pare- I m'han donat xocolata!
-Xocolataaaaa? -va dir el pare, fent-se el sorprès- Ha sigut un bon dia, no?
-Shiiiiiii! -va dir la Nami- Però a la classe de la mama m'he cansat molt -va dir posant cara de pena perquè el seu pare li fes més mimos.

-Tomoe -va dir la veu d'un nen. En veure'l, el Bank no va dubtar ni un segon de qui era. El nen era la viva imatge de la Hanako. Si haguessin volgut que el nen s'assemblés més a la seva mare no ho haurien aconseguit.
-És el meu germà -va dir la nena, amb la cara vermella.- Es diu Genryusai.
-El pare ja ha acabat la feina -va dir el nen fent saltets, assenyalant un home que arribava carregat de papers. El Bank, curiós, va aixecar-se per rebre l'home, a qui no coneixia encara personalment.

-Oh, bon dia, sensei -va dir el Bank, sense saber exactament com dirigir-se a ell- Sóc el pare de la Nami. Espero que no li hagi causat problemes que s'hagi incorporat a la meitat del curs.

L'home va somriure. En realitat abans ja somreia, semblava una persona cansada pels anys però sempre somrient. El Bank es va mirar bé aquell home de cabells blancs que segurament ja era massa major per tenir dos nens tan petits.

-Encantat -va dir- No pateixis, la Nami s'ha esforçat molt avui a classe. Estic segur que agafarà el ritme dels altres alumnes molt ràpid. És una nena molt llesta, com la seva mare.

La Nami va somriure molt contenta i s'aferrà més al seu pare.
-Papa, vull un gelat -va dir la Nami- Com aquell que em comprares al parc d'atraccions!
-Vols un gelat? -va dir el Bank- Anem a fer un gelat doncs! De què el vols aquesta vegada?
-De banana! -va dir. El Bank va inflar el pit orgullós. Aquesta era la seva nena!

-Gràcies per cuidar de la Tomoe mentre estava a la reunió de professors -va dir l'Ukitake.
-De res -va somriure el Bank, un poc avergonyit. La petita Tomoe demanava al seu pare un poc d'atenció i l'Ukitake va treure dos entrepans pels nens. Així com el Geryusai era com la Capitana Ukitake, la nena era igualeta al seu pare.

-Partim? -va dir la Yoruichi que, amb un shumpo excel·lent s'havia col·locat darrere del Bank i li feia un petó a la galta.

La família partí cap al parc central, a veure els pandas (que no els Seat Panda) i a menjar un bon gelat.
-Yoruichi, m'agradaria que ens fessim una foto -va dir el Bank- És el primer dia d'escola de la nena, i vull que tingui un bon record.
-Què vols dir? -va dir la Yoruichi, que no ho acabava d'entendre.
-Ja saps -va dir el Bank sense explicar-se gaire bé- Voldria que quan la nena sigui gran vegi que en sortir de l'escola els pares la varen venir a buscar i la dugueren a passar-s'ho bé.
-Ah, ja t'entenc -va dir la Yoruichi -És una bona idea! Jo avui al matí he fet unes quantes fotos de la nena al menjador

La Yoruichi va treure el mòbil i li va mostrar les fotos al Bank. Al tinent li queia la baveta mentre veia la nena agafar la cullera (enorme per les seves manetes) i menjar-se la sopa soleta.

-Que ràpid ha crescut! -va dir, molt orgullós.
-La nena dels Ukitake li ha ajudat a tallar l'hamburguesa -va dir la Yoruichi mostrant a la Nami agafant l'hamburguesa amb les dues mans i fotent-li una queixalada com si fos un tros de pa.
-Uhhhmmm... me la menjaria! -va dir el Bank, fent referència a la nena i no a l'hamburguesa, tot i que a aquell parc feien unes hamburgueses picants amb chili que estaven boníssimes.

La Nami jugava a l'engronsador i es llençava pel tobogan, però aviat va tornar amb els pares perquè jugar soleta era avorrit. Generalment els pares shinigamis sobreprotegien en excès els seus fills. El Bank se n'havia adonat en veure com els propis Kuchiki, que vivien a la mateixa mansió, anaven a buscar als seus fills a classe.

Li va comentar a la Yoruichi, que perquè els rics eren tan desconfiats. La Yoruichi ho va pensar una estona, sense saber gaire bé per què tot i que suposava que era per seguretat. Sent famílies riques patien perquè si els nens es topaven amb algú amb males intencions no els segrestessin, va argumentar la Yoruichi.

-És a dir, que hem ficat la nena a una escola per snobs ricachons? -va demanar el Bank, a qui no li agradava aquest tipus de gent.
-La noblesa és així. -va dir la Yoruichi- Per això no m'agrada ser del clan Shihoin. Voldria que la nena pogués créixer sense estar pendent d'aquestes tonteries, sense estar obsessionada pels perills ni pressionats pel seu futur, simplement feliç gaudint de ser una nena i d'anar a fer un gelat amb els seus pares. La resta de nens de l'escola no ho fan mai això. Quan tornen a casa seva, segueixen estudiant per ser els millors de la classe o practicant sense descans perquè saben que tenen el deure d'arribar a Capitans algun dia. O simplement, es passen la tarda sols perquè els pares estan molt ocupats.

El Bank va somriure mentre carregava amb la Nami al coll, que s'estava començant a quedar adormida.
-La nostra nena creixerà com una nena! -va dir el Bank- Quan sigui adulta ja decidirà què vol fer amb la seva vida. De mentre, que sigui una nena mimada pels seus pares. EH, NAMI! -va dir el Bank per despertar la nena- Vols una hamburguesa per sopar? Sopem a fora tota la família!

—Escola! Escola!
—Eh...? —la Hanako es va despertar de sobte del seu somni ple de pandes (Seat Panda de color blau cel)—. Què passa Tomoe? Per què crides d'aquesta manera a primera hora del matí?
La Tomoe es va llençar a sobre de la Hanako i la va abraçar. L'Ukitake, que ja s'havia preparat per marxar, va fer un petó al front de la Hanako i va agafar a la Tomoe.
—Estàs molt esverada eh? —l'Ukitake li va donar un impulset perquè la nena anés cap a la porta on l'esperava el seu germà.
—Com és que està tan animada? —va preguntar la Hanako encara amb cara de son, però somrient.
—Suposo que és per l'amiga que va fer ahir —l'Ukitake va encongir-se d'espatlles—. Sembla que s'entenen molt bé.

Mentrestant, a una altra casa...

—Té Nami l'esmorzar —un bento amb arròs i carn arrebossada made by Bank—. Apa, anem!
—Wiii! —la Nami també estava entusiasmada—. No ve la mama avui?
—No, avui no fa classes, et portaré jo a l'escola!
—Oh, no veuré a la mama fins tard doncs? —semblava que es posava trista. Aleshores li vaig dir a cau d'orella:
—Ja li diré que et faci una visita quan es desperti.
Se li va alegrar la cara i vam anar cap a l'escola.

En arribar a l'escola les dues nenes es van abraçar com si ja fossin amigues de tota la vida. Vaig saludar respectuosament al Jushiro Ukitake i em vaig dirigir a la novena.

Després de la primera classe on, per variar, el Shunsui Kyoraku s'havia quedat adormit parlant del Hogioku, la Nami i la Tomoe es van asseure vora de l'estanc a menjar els seus esmorzars.
—Què menyes? —va preguntar la Nami.
—Mira! —la Tomoe va ensenyar el seu bento—. La mama m'ha preparat verdures i peix. És que... —es va acostar a la Nami mirant que ningú la sentís— el papa es un desastre a la cuina.
—Doncs el meu papa en sap molt! —la Nami va riure i va assenyalar un tros de carn arrebossada—. Et canvio un tros d'aifò per un tros de peis.
—Vale!
—Ei noies em puc posar amb vosaltres? —va dir un noi de cabells taronges.
—Clar Onii-san! —la Tomoe es va apartar per deixar espai al seu germanet.
—Hola Genryu... ryu... emm... Genryu-chan —la Nami s'havia oblidat del nom del petit bessó Ukitake.
Els tres van menjar tranquils una estona.
—Els tres germans Kuchiki... —va començar el Genryusai—. No m'agraden gens.
—Però si fa poc eres el seu millor amic Onii-san! —va dir la Tomoe.
—Si però... —va dubtar un instant i va mirar a les noies—. Ahir van dir coses lletges de tu.
—De mi...? —la Nami es va entristir.
—Si i... avui han dit coses lletges de mi i de la Onee-san —la Tomoe també es va entristir, igual que el seu germà.
—Per què? Què els hi hem fet? —va protestar la Nami.
—No ser... nobles —va contestar el Genryusai.
—Bah —la Nami era feliç amb el seu arròs made by Bank, igual que la Tomoe ara que havia tastat la carn.

A última hora, en comptes de fer classe de gimnàstica, els hi va tocar classe d'art amb el Byakuya Kuchiki. Els tres es van posar junts, però els tres Kuchiki van apartar-se d'ells, deixant a la noia Shiba enmig sense saber que passava. Durant la classe el Genryusai i un dels Kuchiki, el més alt dels tres, van llançar-se mirades desafiadores. El Byakuya es va limitar a ensenyar com fer barquets de paper durant una hora.

A l'hora de sortir, el Genryusai, la Tomoe i la Nami esperaven a la porta que els vinguessin a buscar. La porta era una reixa de ferro i ja estava tancada, ells tres estaven a fora.
—Avui el papa surt aviat, així que ara marxarem —va explicar la Tomoe.
—El meu papa i la meva mama deuen venir aviat —la Nami estava impacient per veure'ls.
—Ei plebeus! —el Kuchiki més grassonet estava a l'altra banda de la reixa—. No teniu talent per venir aquí, a casa nostra. No sou més que brossa!
La Tomoe es va posar a plorar. La Nami no, però poc li faltava. Mentrestant el Genryusai pensava "a què ve tot això ara? Què vol aquest?"
Aleshores el Kuchiki grassonet va agafar una pedra i la va llançar a la Nami...

... però la mà de la Yoruichi va interceptar la pedra...

... i jo vaig aparèixer just darrere del Kuchiki grassonet.

-Què està passant aquí, Kuchiki? -va cridar la Yoruichi, molt enfadada.

La reacció que un adult esperaria és que el nen es posi nerviós, es disculpi o que plori per haver-li frustrat els seus plans. Però el nen Kuchiki no ho va fer així. Va somriure amb superioritat i va contestar molt altiu

-Només recordo a la gent on està el seu lloc -va dir, somrient. Somreia amb la naturalitat de qui fa una cosa normal, que està ben vista- Espero que no us ofengui, sensei. Tot i que he sentit que sou una exiliada i que la vostra família us ha repudiat...
-MALEÏT NEN! -va cridar el Bank, fora de si.
-Què està passant? -va demanar l'Ukitake, en veure la seva nena plorant. La Tomoe va començar a plorar més fort quan l'Ukitake va arribar.

De sobte, el nen Kuchiki li va llençar una pedra al Bank i va fotre a córrer. El Bank va interceptar la pedra i començà a córrer darrere el nen però l'Ukitake i la Yoruichi el varen aturar.

-Deixa'l estar, Bank -va dir l'Ukitake- Demà parlaré amb els seus pares.
-Li fotré una pallissa! -va dir el Bank molt alterat. Qui s'atrevís a dirigir-li la paraula a la seva nena per insultar-la mereixia morir.
-Serà millor que no el toquis. -va dir l'Ukitake alçant a la Tomoe i abraçant-la contra el seu pit- Els Kuchiki, molt amablement ens han cedit unes instal·lacions molt bones per l'escola i ens deixen fer el que vulguem. El nen no es deu sentir còmode tenint gent externa a casa seva.
-A classe es porta igual? -va demanar el Bank, molt enfadat.
-Generalment sí -va dir la Yoruichi- Però no hi podem fer res. El nen se sent a casa seva. És el que passa quan t'eduquen perquè cridis als teus criats i els llencis el te a sobre si està massa calent. Per a ell, les altres persones són inferiors.

El Bank va tornar a casa enfadat amb el món. No va dir gaire cosa, al igual que la seva filla, que caminava amb el cap cap a baix i amb la mirada trista.

-Oblidem el que ha passat, no? -va dir la Yoruichi a l'hora del sopar- La nena ja s'ha banyat, ha estudiat una estona i ha jugat a rompre el seu peluix del Jar Jar Binks. No deixis que et vegi trist.

El Bank va assentir amb el cap, tot i que seguia enfadat. Ser nen, realment, devia ser meravellós, perquè bastava que la teva mare et preparés un bany i et fes quatre mimos perquè se t'oblidessin tots els teus problemes. Amb quatre mimos més del pare, la Nami se'n va anar a dormir molt contenta i satisfeta.


Però a casa dels Ukitake va ser molt diferent perquè per molt que mimessin la seva nena, la Tomoe seguia trista i no volia sopar.
-Vinga, la mama t'ha fet el teu sopar preferit -va dir-li per quarta vegada l'Ukitake, però la nena no obria la boca.
-Deixa-ho estar, Jushiro -va dir la Hanako- Ja deu estar fred.

L'home va deixar el vol de peix a un costat i va deixar que la nena se n'anés a jugar una estona. El matrimoni es mirà amb cara de circumstàncies.
-Com a professor em sento molt impotent... no puc fer res realment -va dir el pare- Ara que la Tomoe estava tan contenta...
-No t'ofusquis -va dir la dona- La Tomoe és molt sensible, amb això no hi pots fer res. Quan demà vegi els amics se li passarà.
-Espero que tinguis raó... -va dir el professor, sospirant.

Al dia següent la primera classe, la d'història va ser molt divertida. El Kyoraku venia molt animat i els va contar als nens moltes coses divertides
-Mira, ve borratxo a classe -se'n va riure el nen Kuchiki- I aquest imbècil va ser Capità General? Així van les coses al Seireitei, que els plebeus es pensen que són algú.

El Genryusai no va contestar als insults que el nen feia cap al seu avi.

-I mira com ve vestit! Amb un quimono rosa, potser és que li agradaria ser una nena! -se'n va riure altra vegada. De sobte un llibre va impactar al cap del Genryusai, que s'asseia al davant.

-Oooh -va dir el nen Kuchiki- Em sap greu, Ukitake. Agafa'l i torna'm el llibre. Però primer fes-lo net, que ha tocat el teu cap de pastanaga.

-Cap de pastanaga, cap de pastanaga, cap de pastanaga!!! -se'n varen riure els altres nens.

El Genryusai no va dir res, va agafar el llibre i quan li anava a llençar al Kuchiki, el Kyoraku es va aixecar.

-Fi de la classe! -va dir el Kyoraku- Penseu sobre el que us he dit de l'uniforme de shinigami!

El professor se'n va anar i la campana que indicava que el pati començava va sonar molt fort. La Tomoe i la Nami anaren a les seves motxilletes a agafar l'entrepà quan el nen gordo els hi va prendre.

-Voleu l'entrepà? -va dir- Doncs l'haureu d'agafar. El Kuchiki va córrer mentre les dues nenes el seguien molt cansades i es va pujar a un arbre.

-Kuchiki, torna l'entrepà a la meva germana! -va cridar el Genryusai molt enfadat- No siguis covard i et fiquis amb les nenes.
-Ok, ara els hi torno -va cridar el nen llençant l'entrepà a un gran bassal de fang. La Nami va mirar com la seva bosseta de bananes queia al fons del fang. L'entrepà deliciós que li havia fet el seu pare, la banana somrient que la mare li havia comprat a posta per anar a l'escola. Dues llàgrimes grosses caigueren pel rostre de la nena.

—BUAAAAAAAAAAAAAAA —la Nami va arrencar a plorar escandalosament quan l'entrepà i la bossa de banana desaparegueren sota el fang. La Tomoe també plorava, però silenciosament, mentre el Genryusai es feia el dur intentant aguantar unes llàgrimes de ràbia.
Aviat el plor va fer acudir als professors. L'Ukitake va córrer a consolar als seus fills, igual que la Yoruichi.
—Va, Nami bonica... —la Yoruichi abraçava la Nami però ella seguia plorant desconsoladament.
—Veniu aquí —l'Ukitake va abraçar amb tendresa als seus fills—. Què ha passat?
La Tomoe s'eixugava les llàgrimes amb el haori de l'Ukitake, però no podia deixar de plorar. El Genryusai però va deixar de contenir-se i va esclatar:
—Papa, aquell Kuchiki gras li ha pres l'entrepà a les nenes i l'ha llançat al fang!
—No diguis aquestes paraulotes Genryusai —per sobre de tot havia d'impedir que els seus fills es tornessin com aquells Kuchiki.

Mentrestant, el Kyoraku va ajupir-se a on la Nami plorava arrapada a la Yoruichi.
—Ei bonica, vols una mica de sake? —el Kyoraku va oferir-li l'ampolla a la Nami.
—Shunsui! —la Yoruichi li va llençar una mirada desafiant.
—Ah d'acord, potser prefereixes això... —aleshores el Kyoraku va atansar-li la bosseta de bananes a la Nami.
—Oh... —la Nami havia deixat de plorar i, agafant la bosseta plena de fang, va abraçar al Kyoraku (embrutant el kimono rosa)—. Àsies mestre Kyoraku.
—De res dona... Ep! Que m'embrutes la roba!
El Kyoraku va fer veure que s'escapava i la Nami va riure.

—Pff, que poc orgullosos són els plebeus —va dir un dels altres dos Kuchiki, que ajudaven al seu parent grassonet a baixar de l'arbre—. Mira'l, el successor del Yamamoto jugant amb una nena plebea.
—Us penseu que feu honor al clan Kuchiki comportant-vos així? —la Yoruichi estava plantada davant dels tres.
—Què en sabràs tu d'honor, traïdora! —va cridar un dels Kuchiki.
—Aneu cap a dins ara mateix —el Byakuya s'acostava des de la sala de professors—. Feu vergonya.
—Calla tiet! —es notava que els nens Kuchiki estaven sobreexcitats—. La teva germana era del Rukongai! Tu també fas vergonya!
I els tres nens van sortir corrents.

Els professors es van quedar mirant amb cara de preocupació i van portar els nens a dins. Un cop tranquil•litzats, la Nami va preguntar als mestres:
—Per què diuen que som inferiorf? No som fent normal també?
—La sang noble els hi ha pujat al cap, senyoreta Shihoin —va explicar el Byakuya—. No saben què és la humilitat.
—No els vull veure més... —el Genryusai portava tot el dia enfadat i allò no havia fet millorar pas el seu humor.
La Yoruichi i l'Ukitake es van mirar. Tenien por que les seves accions per protegir els seus fills comportessin que els Kuchiki tanquessin l'escola, així que estaven insegurs. Però la seva inseguretat es va esborrar quan el Kyoraku, mitja ampolla de sake després, exclamés:
—I si fem una competició?
—Una compartició? —la Nami no estava segura de què volia dir el Kyoraku.
—Una competició, Nami —la Tomoe li va explicar—. La gent competeix entre si per veure qui guanya.
—Exactament! —el Kyoraku estava orgullós de la seva neta.
—I quin sentit tindria una competició Shunsui? —l'Ukitake no les tenia totes.
—Que juguin entre ells —va dir el Kyoraku—. Que es desfoguin, que competeixin i que els Kuchiki vegin que som millors que ells.
—A mi em sembla molt bona idea —va contestar la Yoruichi.
—Estàs donant per segur que els del meu clan perdran? —es notava que el comentari del Kyoraku havia tocat la moral del Byakuya.

---------

—I això és el que ha passat —la Yoruichi estava asseguda a una tumbona al jardí amb la Nami dormint a la seva falda.
—Cony de Kuchiki... —sincerament, jo estava molt cabrejat. Si hagués tingut la zanpakuto a mà hagués començat a tallar arbres del jardí per sentir-me millor—. Creus que podríem guanyar la competició aquesta?

---------

—Hi tant —va contestar el Jushiro Ukitake quan la Hanako li va fer aquesta pregunta—. Hem decidit que les proves siguin de kendo, de natació i una cursa en equip.
—Però... si no hem ensenyat als nens a nedar Jushiro! —la Hanako estava preocupada i rabiosa perquè els Kuchiki es portaven com uns porcs, però volia que els seus fills els hi passessin la mà per la cara.
—Aviat n'aprendran —va assegurar el seu marit—. Hem dit que la competició serà d'aquí dues setmanes i mentrestant hem castigat als Kuchiki amb una redacció sobre les papallones infernals de 4 pàgines.

---------

—Quatre pàgines? —si que eren uns cabrons, però em semblava massa—. No són nens de 5 anys?
—N'hi ha un de 4 —va somriure la Yoruichi. Ja havia posat a la Nami al llit i estava menjant unes sardines—. Que se les arreglin com vulguin, els hem prohibit sortir al pati fins que no l'entreguin.
—Però si us han perdut el respecte abans potser us el perden un altre cop...
—Quan el Byakuya va treure la Sembonzakura els nens es van espantar —la Yoruichi es va fer un fart de riure.

---------

—Ups potser no t'hauria hagut de dir això
—Eh? Què un shinigami de nivell de capità ha alliberat la zanpakuto a dins del Seretei? Jo no he sentit res d'aixo —la Hanako va fer-se la despistada. Va somriure, va fer un petó al seu marit i van anar a dormir.

-Nedar, nedar!! -cridava la Nami molt contenta, cridant mentre arrossegava el seu pare cap a la piscina.
-Primer hem d'anar a posar-nos el banyador, Nami! -va dir el pare.
-Jo ja el duc posat -va riure la nena.
-Vinga, Tomoe -va dir l'Ukitake mentre intentava desferrar-se la nena. La Tomoe mirava malament l'aigua, amb recel.
-No m'agradaaaaaa -va plorinyar la Tomoe
-Però si l'aigua és bonica, hi ha peixos! -va dir el seu pare.
-Nooooo -va plorar la Tomoe.

-Vaig a posar-me el banyador -va dir el Bank, però veure la seva dona en un espectacular traje de bany el va deixar sense paraules.
-Bank, estàs creant la teva pròpia piscina amb baves... -va riure l'Ukitake.
-Aaaaaaaaaah, gomen -va dir l'home anant cap als vestuaris amb l'exCapità
-Creieu que podem guanyar, Ukitake-san? -va demanar el Bank.
-Em preocupa la Tomoe però... -va dir fent cara de circumstàncies- Necessitem que dos dels nostres nens guanyin.
-Sent uns principiants, serà difícil... -va reflexionar el Bank en veu alta.
-No tenim més remei que intentar-ho! -va dir l'Ukitake

Els pares sortiren cap a la piscina una vegada canviats, motivats per intentar ensenyar als seus fills. La Hanako i la Yoruichi s'havien agafat unes hamaques, un barret de palla i dos mojitos que no sabien d'on havien sortit i parlaven molt animades.

-Això vol dir que la feina ens toca a nosaltres -va riure el Bank, sense gaires ganes
-Mira, tenen olives! -va dir l'Ukitake- Segur que ens deixen unes quantes -va dir, massa optimista.

El Genryusai dominava molt bé llençar-se a l'aigua i surar i la Nami, tot i que al principi s'havia fet un poc de por perquè havia empassat un poquet d'aigua, ara estava molt contenta en veure que es podia moure si agitava els braços.

En canvi, la Tomoe s'aferrava desesperadament al seu pare i no el deixava anar.
-Va, Tomoe -va dir l'Ukitake, carregant de paciència amb la menor dels seus fills- Mira, el teu germà ho està fent molt bé! Va, intenta nedar cap a la Nami. Saps com es fa, oi? Mou les cames i els braços, mooolt bé! Ara, fes el mateix sense aferrar-te a mi!

La Tomoe es va deixar anar del pare i va nedar, lentament cap a la Nami, però amb cara de por.
-No pateixis, que et tinc agafada per la panxa -va dir el pare, tot i que era mentida. La nena va arribar fins on estava la seva amiga i sospirà.
-Ja està? -va demanar la Tomoe
-Que va! Ara em toca a mi ensenyar-vos a nedar tota la piscina en el menor temps possible! -va riure el Bank- I alerta, que quan més anem cap endavant, més profunda es fa l'aigua.

—Primer farem una piscina movent els braços i les cames per no enfonsar-nos!
I, com si fos un professor que va d'excursió, m'anava endinsant a la piscina mentre els tres nens em seguien movent els braços i les cames. El Genryusai, molt segur de si mateix, va començar a treure avantatge fins que de sobte va entrar-li aigua al nas i va començar a tossir.
—Ei company estàs bé? —vaig anar cap al Genryusai a ajudar-lo, però va dir que no amb el cap.
—No, no estic bé.
—Va Genryusai que et guanyen! —l'Ukitake va passar nedant pel costat nostre assenyalant a les dues nenes.

Mentre els tres estaven aprenent a moure's per l'aigua, la Hanako ja s'havia acabat dos mojitos.
—Uh, així no acabarem mai —va sospirar—. Els hi ensenyem quatre coses Yoruichi?
—Uf es que a mi les piscines... —tot el que fos més gran que una banyera o una font termal espantava a la Yoruichi.
La Hanako va somriure i es va llançar de bomba cap a l'aigua.
—Uaaau mama! —la Tomoe es va cobrir la cara per evitar les gotes.
—Mireu nens! Jo us ensenyaré a nedar! —la Hanako estava decidida.
—Si que està animada no? —vaig xiuxiuejar-li a l'Ukitake.
L'Ukitake va mirar a la Yoruichi i ella va aixecar triomfant els dos gots de mojito.
—Ai...

La Hanako va posar els tres nens davant seu.
—Us ensenyaré una vella tàctica per nedar —va dir la Hanako, integrant-se en el seu paper de mestre—. És una tècnica secreta.
—Una...
—Tècnica...
—Secreta???
Els tres nens van posar cara de
—Si, però per ensenyar-vos-la haureu de passar una prova
Els tres nens van assentir molt concentrats.
—Haureu d'aguantar la respiració sota l'aigua un minut!
L'Ukitake i jo, que ja havíem sortit de l'aigua, vam quedar-nos " un minut sencer? Si és el primer cop que entren a la piscina!"
Però abans de pensar això els nens i la Hanako ja estaven enfonsats. Estaven creuats de cames amb els ulls tancats. La primera en sortir va ser la Tomoe, seguida immediatament de la Nami i poc després el Genryusai.
—Ah! No puc aguantar —la Tomoe va escopir una mica d'aigua que li havia entrat a la boca.
—Ecs té mal gust —la Nami igual.
—Vinga noies ho hem d'aconseguir! —el Genryusai les va mirar motivat i elles van assentir.
No se com s'ho va fer la Hanako, però en poca estona els nens ja aguantaven un minut sota l'aigua.

—Heu superat la prova, padawans meus —la Hanako va aplaudir-los—. Ara us ensenyaré la tècnica. El primer moviment és... introduir la mà amb decisió a l'aigua! HA!
I amb aquest HA! la Hanako va allargar el braç dret cap a l'aigua. Els nens la van imitar.
—HA!
—HA!
—HA!
—El segon moviment és... agafar aigua i llençar-la cap enrere! HYA!
I amb el HYA! la Hanako va moure el braç dins l'aigua, completant la braçada.
—HYA!
—HYA!
—HYA!
—Bé! Ara mentre feu això, el tercer moviment és...

I així, pas a pas, la Hanako els hi va ensenyar com nedar a crol.

Un leprechaun m'havia robat la cervesa que em servia d'inspiració i no podia continuar...


La Yoruichi i la Hanako dormien la mona a la terrassa de casa dels Ukitake. Després de la sessió de natació, les dues famílies havien anat a sopar juntes i havien demanat pollastre per endur (però la Tomoe va plorar perquè no havia pollastre amb M&Ms, que eren els seus preferits).

Després de degustar el fantàstic pollastre amb kikos i palomitas, les dones varen caure sota els efectes de la sagrada ressaca.

-Saben kendo els teus fills? -va demanar el Bank.
-El dominen bastant bé -va somriure l'Ukitake- El seu avi els ha ensenyat el més bàsic.
-Perfecte, així guanyarem -va dir el Bank- Tinc ganes que els Kuchiki s'empassin les seves paraules!

L'Ukitake va servir un poc més de birra i va somriure
-Als nens els anirà bé veure que s'han d'esforçar per aconseguir els seus objectius -va dir, filosòficament- Ja sigui vèncer en una petita brega a l'escola com convertir-se en shinigamis.
-En això tens raó -va dir alçant el got de birra- Però m'agradaria que les coses per la Nami fossin fàcils -es va sincerar.
-No hi pots fer res -va somriure l'home gran- Un dia els nens deixen de ser nens i se'n van a l'acadèmia. L'únic que pots fer és quedar-te enrere mentre veus com ells mateixos lluiten per anar endavant.

El Bank es va quedar pensatiu mentre mirava com la Nami jugava a empaitar la Tomoe, que corria cridant sense despertar a les mares.
-Escolta -va dir de sobte el Bank- Avui fan una sèrie molt entretinguda! Va sobre un conductor novell que roba una ambulància i va a una trobada amb els amics fent cosplay.

L'Ukitake va posar cara de confusió.
-Què és una ambulància? Cosplay? He sentit a parlar, és un menjar, no? I després què passa?
-Doncs que agafen el camió de bombers i van regant a la gent pel camí i acaben a un bar de gays -va riure el Bank.
-No era una ambulància? -Va demanar l'Ukitake- I per què un bar de gays? El Shinigami Daurat no és prou bo?
-Deixeu córrer -va riure el Bank- No tens televisor?
-No, d'això no en tinc -va dir l'Ukitake- Però tenim més arròs si en vols i bananes de postres.

La Tomoe va córrer cap al seu pare i va posar-se a dormir a les seves faldes. El Genryusai practicava amb l'espasa de fusta i la Nami estirava els cabells de la Yoruichi
-Mamaaaaaaa, tinc son -va dir la nena
-Millor que anem a dormir -va somriure el Bank- La gran prova final serà ben aviat!

Després d'uns dies d'entrenament a la piscina i les sessions privades de kendo (la Hanako i jo no volíem desvelar el secret de les nostres tècniques i vam acordar entrenar-los per separat), vam reunir-nos el dia abans a casa meva per avaluar la situació.
D'acord, vam abusar una mica del sake mentre els nens dormien a les habitacions que ens sobraven de la mansió, però vam decidir que els nens estaven preparats per la prova de natació. En quant a la cursa en equip, vam decidir que els Esperits de la Voluntat i de l'Amistat que habiten dins dels nens serien suficient per vèncer, ja que els Kuchiki semblava que els hi faltés treball en equip.

Malgrat tot, el sake ens va fer deixar la conversa just quan havíem de parlar de la prova de kendo i, mentre cantàvem tots quatre al Sing Star, ningú es va adonar de l'error que havíem comès...

... fins l'endemà.

L'endemà al matí estàvem tots 7 dins d'un dojo abandonat de la família Shiba. La Hanako s'havia auto-otorgat un permís especial els tres dies que durarien les competicions i podia ser allà per animar als seus fills.
—Que comenci el primer combat de les competicions de Kendo! BUAHAHAHAHA —l'esperit del Don Kanonji s'havia ofert voluntari per fer de comentarista i no se com vam acceptar.
El Kuchiki grassonet va sortir embotit en una armadura de kendo i amb l'espasa de fusta. Una noble Kuchiki animava al seu fill mentre els altres dos nens insultaven als dos petits Ukitake i a la petita Shihoin.
—Mama, què és un muggle? —va preguntar el Genryusai al sentir que un dels Kuchiki ho cridava.
—Segur que es menja, no li facis cas —va contestar la Hanako amb un somriure amable.
—Qui vol ser el primer? —va preguntar la Yoruichi.
—Jo! —va cridar la Nami plena de ràbia—. Va llençar l'entrebà del Papa al fang!
Però aleshores va ser quan ens vam adonar del desastre.

—Nami... —el Genryusai es va acostar tímidament—. Estàs agafant l'espasa al revés...
—Què és una espasa? —va preguntar la Nami.
—Ei Bank, no li heu ensenyat a la Nami...? —l'Ukitake casi tenia por a preguntar.
—No li vas ensenyar Yoru-chan? —vaig exclamar atònit.
—Però si li havies d'ensenyar tu amb no se quina tècnica! —va protestar.
—Oh, potser tens raó...
—I ara què fem? —va preguntar la Hanako, visiblement mosquejada.
—Tomoe, em pots fer un favor? —vaig dir mentre m'agenollava i intentava salvar la situació—. Pots venjar el meu entrepà mentre ensenyo a la Nami un parell de coses?
—Sip!
—Gràcies!
Dit això vaig agafar a la Nami i la vaig treure al jardí. La Yoruichi va fer cara de circumstàncies i em va seguir. Mentrestant la Hanako, l'Ukitake i el Genryusai es van quedar mirant i animant a la Tomoe, que sortia a lluitar contra el Big Kuchiki.

—Com ho arreglaràs Bank? —va preguntar la Yoruichi.
Vaig fer-li un petó a la galta i vaig sospirar un "em sap greu".
—Què et sembla si la motivem? Potser aconseguim alguna cosa.
—Vinga va! —la Yoruichi es va arromangar les mànigues.
—Mama què passa? —la Nami seguia agafant l'espasa per la fulla.
—Mira filla... —vaig començar mentre li posava l'espasa bé.
De fons va sonar una música motivadora...

Spoiler:

—Hi ha un gran poder en la nostra família... —vaig començar.
—Ton pare el té —va dir la Yoruichi.
—Ta mare també.
—El meu germà també.
—I ara... —vaig dir posant les mans a les petites espatlles de la Nami—. Tu també tens aquest poder.
A la Nami se li van il•luminar els ulls.

Mentrestant, al combat de la Tomoe i el Big Kuchiki...

-Wooooooooooooooooooooooooooooooooow!! -va cridar el públic. Un gran cridori aclamà l'exit de la Tomoe. La nena es mirava el seu adversari sense saber què dir, atònita d'haver-ho aconseguit. L'Ukitake va posar cara de pomes agres i la Hanako aplaudia sense poder dissimular la seva alegria.

Estava ja guanyat! Evidentment, el Genrysai no tenia rival. Era llest i hàbil amb l'espasa com el seu pare, per tant, el seu combat va ser molt ràpid i efectiu.
-Hem guanyat!! -va cridar la Hanako quan va veure el Bank i la Yoruichi.
-De debò? -va demanar la Yoruichi, flipant-ho molt.
-Sí, si! -va riure la Hanako- La Tomoe ho ha fet molt bé.

Els tres s'abraçaren i obriren una botella de cava que havien pispat de la sala de professors (era cava del car, que era del professor Kuchiki). Però l'Ukitake seguia posant mala cara.
-Ukitake-san, què passa? -va atrevir-se a demanar el Bank. L'Ukitake va sospirar i pegà una ullada als nens per assegurar-se que no el sentien. Lentament va mirar a la Hanako, posant cara de circumstàncies.

-No està bé fer trampes -va dir a la dona, en pla recriminatori.
-Merda! -va dir la Hanako- Confiava que no ho haguessis vist...

El Bank i la Yoruichi es miraren confosos.
-Trampes? -va demanar la Yoruichi- Has subornat al nen gordo dels Kuchiki? -va demanar, molt seriosa.
-Has immobilitzat a l'enemic amb un kido -va acusar-la l'Ukitake.
-No et podies esperar a arribar a casa per renyar-me -va demanar la Hanako, enfadada.
-Aniré a informar perquè es repeteixi el combat -va dir l'Ukitake.

El Bank i la Yoruichi intercambiaren altra mirada.

-Ukitake-san -va dir el Bank- Jo ho reconsideraria...
-Les trampes no estan bé! -va queixar-se l'home.
-Però tots sortim guanyant -va insistir la Yoruichi- La Tomoe ha guanyat moltíssima confiança en si mateixa i nosaltres hem guanyat la partida...

L'home va posar mala cara i, amb un shumpo, anà cap a l'interior del dojo, on ens nens dels Kuchiki cridaven als seus instructors per inútils.

La Yoruichi, amb molta determinació avançà cap a la Hanako.
-Em sap greu -li va dir somrient mentre llençava la botella buida dels mojitos al cap de l'home de cabells blancs.

L'Ukitake caigué al terra en el acte, inconscient.
-Jushiroooooo -va plorinyar la Hanako.
-Yoruichi... -es va espantar el Bank, veient un futur molt negre- Com ens ensurtirem ara d'aquesta??

Es va fer el silenci al Dojo quan l'Ukitake va caure. Cap dels Kuchiki es va moure per ajudar-lo i la Hanako i jo vam córrer a veure si estava bé. Mentrestant la Yoruichi es va quedar amb els nens.
—Què li ha passat a l'Ukitake-sensei? —va preguntar la Nami.
—Dooooooncs... —la Yoruichi no sabia com dir-li a la seva filla que l'havia estabornit d'un cop d'ampolla de mojito.
—No pateixis —va dir el Genryusai—. Segur que li ha tornat a agafar un atac dels seus...
—Però, germà, no es mou... —la Tomoe va començar a adonar-se'n però la Yoruichi es va interposar en el seu camp de visió dient:
—Sí, sí, li ha agafat un atac, ara el Bank i la Hanako el portaran a la quarta i es recuperarà. Mentrestant, anem a prendre un gelat de llimona Extreme-Life?
Els ulls dels nens es van il•luminar i ben aviat van oblidar qualsevol preocupació mentre la Yoruichi els conduïa a menjar un gelat ultra car de llimona Extreme-Life.

Mentrestant, la Hanako i jo vam dur a l'Ukitake a la quarta. Va ser una sort que els Kuchiki fossin així i no fessin preguntes.

En arribar a la quarta ens va rebre la Patx i vam estirar a l'Ukitake a un dels llits de la divisió.
—Té un cop a la part anterior del cap... —va comentar la Patx—. Està només estabornit. Però, com s'ho ha fet?
—Etto... —ni la Hanako ni jo havíem pensat en cap excusa.
—Estava a sota una taula i va aixecar el cap de sobte —va inventar apressuradament la Hanako.
—Què feia sota una taula?
—Buscava una arracada —vaig avançar-me jo. Aleshores vaig adonar-me de la mirada assassina de la Hanako i de que ella no portava arracades. La Patx també se n'havia adonat—. De la Yoruichi, una boleta groga —vaig acabar arreglant.
—Ja la podries haver buscat tu... —la Patx em va mirar malament. Però en aquell moment l'Ukitake va fer un "ugh" i la Hanako va seure al seu costat agafant-li la mà.
—Jushiro, reacciona! No vagis cap a la llum!
—Anem deixem-los sols —vaig dir emportant-me la Patx amb por del que podria dir l'Ukitake al despertar.

Una horeta més tard vam arribar a casa meva la Hanako, l'Ukitake, una bossa de gel i jo. La Yoruichi estava mirant als nens, que jugaven amb bastons al jardí. El Genryusai feia de ninja malvat i la Nami i la Tomoe l'havien de derrotar per aconseguir el pot de Nutella Sense Lactosa que hi havia de premi.
—Oh! Ukitake! —va exclamar la Yoruichi, posant-se un pèl vermella—. D'això...
—Te la tornaré —va dir l'Ukitake amb mig somriure, però dubtàvem si ho deia seriosament o no.
—La Hanako i jo li hem estat menjant el cap en tot el camí fins aquí —vaig explicar.
—Al final ha entès que és millor que deixem les coses com estan i que continuem la competició —va afegir la Hanako, abraçant al seu marit—. Si es que ets tossut eh!
—Però no m'agrada —va tornar a dir l'Ukitake per 219è cop aquell dia—. Hem de trobar una forma de compensar-ho.
—Com? —va preguntar la Yoruichi.
—La Nami és la que ha après més ràpid a nedar... i l'Ukitake ha suggerit que li restringim els moviments amb un kidó... —no m'agradava gens la idea, però era o això o encadenar a l'Ukitake per sempre, cosa que la Hanako s'hi havia negat.
—Hi ha d'haver una altra manera Jushiro! —va exclamar la Yoruichi anomenant-lo pel nom—. No pots encadenar la meva filla amb un kidó quan ha sigut la teva dona qui ha fet trampes!
—Ei jo no sabia que passaria això! —va protestar la Hanako—. És això o perdre la competició... davant dels kuchiki!
Aquell argument va fer meditar a la Yoruichi.
Després d'un silenci tens, va dir:
—D'acord, però jo faré el kidó.

-Mama, nedaré molt ràpid! -va dir la Nami movent els braços com si fos un molí i fotent-li un cop enorme al cap a un dels nens Kuchiki que estaven per allà.

El nen va caure al terra fent un soroll sec i la competició es va haver de suspendre per altre dia, perquè el nen va ser ingressat a l'hospital a causa d'una fractura severa de crani. Els Kuchiki intentaren que la competició s'anul·lés i que el punt quedés al seu favor, però els jutges no varen cedir i varen perdre el patrocini dels Life-Extreme, els millors gelats de llimona de tot el Seireitei.

Però no patiu, que tres setmanes més tard la competició es va dur a terme! El nen Kuchiki va aprofitar l'hospital per posar-se d'Extreme-Life fins el cul i havia guanyat un munt de pes (perquè els gelats estan fets amb Bonies salvatges i un petit percentatge de llimona en pols), així que quan es va llençar en bomba a la piscina la va buidar i varen haver de suspendre la competició per a un altre dia. La Hanako es va queixar i va intentar que li donessin la prova com guanyada, però la seva influència no va servir de res. Algun membre del jurat va aparèixer calcinat al dia següent, combustió instantània, coses que passen... I com que el cicle de la vida és savi, els Bonies es menjaren els membres del jurat en una bacanal de bacó humà i molt de ketchup.

I finalment la prova es va dur a terme. La Yoruichi i la Hanako varen aparèixer el dia de la competició vestides com a yakuzas i mirant a tots els participants per sobre de les ulleres de sol que havien robat a un nens del parc.
-De cada dia s'estan tornant més salvatges -va lamentar-se l'Ukitake, que per sort no mirava com la Yoruichi robava un Extreme-Life als Kuchiki.
-No creus que seria hora de posar fi a aquesta competició? -va demanar el Bank- Ben mirat, jo ja no recordo per què estàvem competint...
-Per honor, no? -va demanar-se l'Ukitake

A la fi les dones mafioses, després de robar molts gelats i sumergir-los en una piscina de Vodka, donaren la prova per començada. Per sort, en aquell moment l'Ukitake era al bany, però va ser casualitat, la Hanako no havia tingut prou valor com per donar-li llet caducada al berenar... Així, la Nami va guanyar la cursa i les mares varen poder seguir bevent per celebrar-ho enormement.

-Li heu fet el kido a la nena? -va demanar l'Ukitake, preocupat.
-Per descomptat -va dir la Yoruichi- Et preocupes massa Ukitake, a la teva edat això no ha de ser bo...
-Ni que ho diguis... em fa molt de mal la panxa, crec que... -i aleshores es va desmaiar. Les dues dones borratxes dugueren l'Ukitake a l'hospital mentre brindaven per la victòria i el Bank colmava la seva filla d'amor fraternal.

Tres dies més tard, l'Ukitake va despertar d'un somni molt profund i començaren a preparar la tercera prova definitiva final evolution for the power of the moon.

Ens vam reunir tots al turó de la doble fulla, que ara que no teníem per costum matar a ningú estava un pèl abandonat i ple de males herbes. Així doncs, pels jardiners que van haver de treure les males herbes vam estar encara tres dies més.

Però, si, al final va arribar la proba final de los finales finalosos.

Hi havia una pista ovalada com les típiques del món dels humans als circuits d'atletisme. Els jutges, tots llastimosos, cremats, mossegats i ferits, seien a unes cadires observant la cursa.
—Hmmmm... —l'Ukitake remugava. La Hanako i la Yoruichi el van mirar amb cara assassina abans que se li acudís sabotejar altre cop les proves.
—Que passa res? —va preguntar la Hanako amablement.
L'Ukitake va mirar la Hanako i va somriure. Li va fer un petó i es va dirigir cap on el Bank animava als nens. La Hanako es va quedar parada de la reacció del seu marit, igual que la Yoruichi que estava al seu costat. Les dues dones van veure com l'Ukitake i jo xiuxiuejàvem coses a l'orella dels nens i rèiem tots.
—Alguna en porten de cap... —va remugar la Yoruichi.
—No vec al Jushiro fent trampes —va reconèixer la Hanako. Van mirar als homes fixament.
—I al Bank tampoc
Aleshores em vaig acostar a elles:
—No us preocupeu, d'aquesta prova ens n'encarreguem l'Ukitake i jo :mascle:
—Segur...?
—Clar que si —va dir l'Ukitake que es va acostar amb dos mojitos i els va posar a les mans de les dues dones mentre el Bank les feia seure a unes tumbones.

Aleshores nosaltres dos vam conduir als nens a la sortida. El Genryusai estava al mig. A la seva dreta, lligats pels peus hi havia la Nami i a la seva esquerra, lligats per l'altre peu, la Tomoe. La cursa consistia en fer una volta sencera abans que l'altre equip.
—Vinga! Els aplastarem! —cridava jo.
—Ànims nois! —fins hi tot l'Ukitake cridava.

La Hanako i la Yoruichi estaven tan estranyades que fins hi tot van deixar el mojito. Van agafar-nos a banda i ens van interrogar amb la seva cara de yakuzas que posen quan volen saber alguna cosa.
Però nosaltres simplement vam somriure i vam assenyalar als kuchiki.
Els dos nois Kuchiki intentaven arribar a la línia de sortida, però el tercer Kuchiki, el grassonet, estava cansat i ni els altres dos estirant podien fer-lo moure.
Era evident que la carrera estava a favor nostre...