El Shinigami Daurat. Capitol 1

Ja feia forces anys des de que vaig entrar a formar part dels shinigamis.
havia deixat enrere la meva vida al carrer, i m'hacia centrat en protegir als meus nous germans de les amenaces a la que sovint (fins i tot més sovint del que un amant de la lluita podria arrivar a dir...) teniem que afrontar.

actualment, soc el tinent de la onzena divisió. Nosaltres som el cos de combat, els guerres més temuts (nomes cal veure la nostra capitana per sentir aquesta por), quan ens envien a la lluita, als enemics sel's ha acabat el bròquil.

bueno, que em lio, torno a lo mio: havia deixat enrere la meva vida com un orfe que vivia alimentant-se del que podia robar, i que molt sovint em trobaba en problemes, que em venien molt i molt grans. per sort, un dia vaig conèixer a en Miyagi, un vell que em va salvar la vida i em va acolir a casa seva. mes tard vaig descobrir que havia pertenegut a un grup de guerrers molt i molt forts, i va accedir a instruirme en l'art del combat.
despres d'anys sota la seva tutela, un dia, al arrivar a casa, el vaig trobar mort. havia estat un hollow. vaig aconseguir derrotar-lo, i desde aquell dia vaig dedicar la meva vida, a evitar que aquestes criatures fastigoses poguessin tornar a fer mal a algu a qui m'estimava.

vaig entrar a l'acadèmia de shinigamis, pero el meu caracter introvertit i distant va fer que no m'havingues gaire amb els meus companys, i sovint teniem baralles, les que per sort, i els anys d'instruccio en combat quasi sempre vencia.
al graduarme, van recomendar el meu ingres a l'onzena divisió, doncs havia nascut pel combat cos a cos.

va ser llavors quan vaig coneixer als tinests i capitans de tot el seireitei, començant per la meva capitana, la Nafi, i finalment, la Hanako, la nostra sotaicho.

despres d'anys en combats a espasa, a esquena contrs esquena, he pogut trobar nous amics, persones en les qui de veritat confio, i que m'han tornat a fer sentir com quan de petit vivia amb en Miyagi, aixi doncs, no deixare que cap hollow ni cap altre enemic, els faci mal

Sovint ens agrada anar a prendre algo quan tenim alguna tarda o algun vespre sense massa feina, i la reserva de sake de la nostra divisió m'ha degut tornar mig alcoholic, avui hem quedat al shinigami daurat, en nostre bareto preferit.
Soc el primer en arribar, i al cap de poc la sotaicho arriba. despres d'esperar uns deu minuts, arriba la momo, seguida pel victor i la Nafi.
entrem i decidim demanar "lo de sempre", i piquem l'ull al cambrer, doncs sap que ens referim a que ens porti unes ampolles de sake, i gots de chupito.

entre copes, i xerrera, la Hanako comença a explicar una historia...

-Avui ha fet un dia horrible -va dir el Víctor deixant l'ampolla de sake al davant de la Hanako
-La veritat és que no ha aturat de ploure en un sol moment... -es va queixar la Momo- He hagut d'entrenar amb els nous de la Tretzena al camp i hem acabat ben xopa. Quan m'he llevat el haori vessava aigua de per tot...
-Vaaaaaaaaja -va dir l'Slyth que, per sort, aquell dia no havia sortit de l'Onzena Divisió.
-Sí, els dies així em duen molts de records... -va dir la Hanako agafant el platet de sake però sense dur-se'l als llavis.
-Ah, sí? -va demanar la Momo, sense saber a què es referia. La Hanako va deixar el plat a sobre de la taula i es va col·locar les mànigues del haori que li venia un poc gran. Va contestar a l'exhoratació de la Momo mentre mirava per la finestra el cel negre ple de núvols.
-En un dia com aquest em varen fer Capitana General... -va dir la Hanako sense gaire ànim.
-Aaah... -va dir la Momo- La veritat és que no me'n recordo.
-Jo ni tan sols vaig conèixer l'anterior Sotaicho -va dir el Víctor encuriosit.
-Caram, si que ets jove... -va dir la Hanako sorpresa- Ja fa més de dos-cents anys!! Sí que ha passat molt de temps... se m'ha fet molt curt.
-I com va ser la cosa? -va demanar la Nafi mentre torcava un poc de sake que li havia caigut a sobre de la taula.
-Eh? -va fer la Hanako despistada- És una història un poc llarga... -la Hanako va mirar els seus amics i se'n va adonar que no els dissuadiria- D'acord doncs...



Flashback.

Feia prop de 200 anys, Genryusai Shigekuni Yamamoto va morir assassinat pels Quincy en la darrera invasió a la Societat d'Ànimes, deixant el Seireitei completament destrossat i la moral dels capitans molt baixa. En aquell temps, la Hanako Kyoraku era la tinent de la Primera Divisió, que havia quedat completament arrassada pels Quincy.

Si la noia s'hagués quedat a la Divisió com li havia ordenat el seu Capità, potser ara no seria viva. Però enlloc de quedar-se protegint l'edifici, la Hanako havia sortit a defensar el Seireitei, encara que sense gaire èxit. Ni tan sols havia pogut fer servir el bankai i s'havia romput el canell esquerre. Per sort, l'equip mèdic de la Quarta Divisió li havia guarit en molt poc temps, però encara hi sentia dolor.

No obstant això, aquests fets havien tingut lloc només feia dos dies. En dos dies la Hanako, com a tinent i màxima responsable de la Primera, havia hagut d'habilitar la part del quarter que no havia estat destruïda i vetllar per la seguretat dels membres de la seva Divisió. Ben mirat, havien perdut el Capità a la batalla i moltíssims companys també havien perdut la vida. A la Primera Divisió els ànims estaven sota zero i el silenci s'havia apoderat del quarter com si fos una forta malaltia.

Ningú gosava dir res. Els menjars es feien en silenci, la reconstrucció de les habitacions també es feia en el més estricte silenci, sense que ningú s'atrevís a dir mitja paraula. Només la Hanako donava quatre ordres justes sense emprar més paraules de les estrictament necessàries.

I mentre, la pluja no deixava de caure, sembrant encara amb més profunditat el dolor i l'angoixa al cor dels shinigamis. Semblava que la tristor del Seireitei s'havia encomanat al cel, i l'aigua no havia aturat ni un sol moment des que el Capità fos assassinat. Tothom mirava al cel, esperant trobar en aquella foscor un poc de consol.

Fi del flasback


-I en aquest context comença la meva història... -va dir la Hanako després d'explicar-los breument la situació en què es trobava després de la mort del seu Capità. -No us penseu, jo també estava molt afectada... feia molts d'anys que era la tinent de la Divisió, tants que ni tan sols me'n recordo. Perdre el meu Capità va ser un patiment molt gran, però sabia que la meva responsabilitat era mantenir en condicions la Divisió fins que arribés el nou Capità Comandant... que ni m'imaginava que seria jo.
-Qui et pensaves que ho seria? -va demanar la Momo.
-Doncs ni idea... potser el meu futur marit. -va confessar la Hanako després de fer un glop curt al sake per refrescar-se la gola- Suposava que algú com ell, o com el meu pare tenien tots els papers per ser el meu nou Capità. O fins i tot la Unohana.
-Però el teu pare no es va retirar fa molt? -va demanar en Víctor
-Si, en això tens raó! -va riure la Hanako- Quan jo tan sols era tercera al càrrec ell ja s'havia retirat. Però, la veritat, és que el dolor d'haver perdut al meu Capità era massa gran i tenia moltíssima feina, per tant, tampoc vaig posar-me a pensar seriosament en qui seria el meu nou Capità. Simplement, esperava que en qualsevol moment es presentés algú i em fes saber que era el nou Comandant General i em donés noves instruccions.

La Hanako va mirar al sostre i continuà parlant.

-Potser ho desitjava perquè es feia difícil mantenir la divisió en condicions quan tothom tenia la moral pel terra i un nou Capità em treuria les feines a mi. En aquell moment pensava així.
-I no ho vares sospitar ni un sol moment? -va insistir la Momo.
-No, i ara! -va exclamar la Hanako- Sabia que tenia les habilitats del nivell d'un Capità perquè és un requisit per ser tinent de la Primera. Però en tot el temps que vaig ser tinent, el Capità no em va deixar ascendir. Més tard em vaig adonar que, sense saber-ho, m'estava ensenyant tot el que necessitava perquè algun dia jo fes la seva feina. Entre ell i el meu pare em varen donar els coneixements necessaris per arribar a Comandant, encara que em varen fer sacrificar moltes coses per seguir entrenant i entrenant.

El Víctor va ser qui va formular la següent pregunta.
-I com ho vares saber? -va demanar el Víctor amb molta curiositat- T'ho va dir algú? Qui és que ho decideix? Com t'ho varen fer saber? Quina reacció vares tenir?
-Això són massa preguntes!! -va riure la Hanako- T'ho contaré a poc a poc.


Continuaré... a altre post! Gaudiu del totxaco!

En Víctor havia formulat una allau de preguntes i la Hanako no sabia exactament per on començar a respondre.
-Bé... -va dir la noia amb un dit a sobre dels llavis- Recordo que va arribar un missatger que portava una ordre urgent de la cambra dels 46. Com que el despatx del Capità ens feia massa respecte, recordo que estava amb el tercer, la quarta i el cinquè al càrrec a la biblioteca de la Primera Divisió. Era la nostra base, per dir-ho d'alguna manera. Jo estava a la taula del fons i vaig sentir que algú entrava amb moltes presses i demanava per mi.
-T'ho varen dir allà? -va demanar en Víctor
-No m'ho va dir ningú! -va contestar la Hanako molesta per les preguntes- Simplement em vaig aixecar de la cadira i em va dir que tenia un missatge molt important i confidencial per a mi.


Flashback
La Hanako estava abocada sobre una bona pila d'informes mal redactats i amb mala cal·ligrafia. Es tractava de l'informe de cada divisió sobre la quantitat de morts que hi havia hagut a cada esquadró. La tinent llegia l'informe sobre els ferits, els morts i els desapareguts de cada una de les Tretze Divisions i apuntava totes les dades a una gran quadrícula.

Només fent una ullada per damunt es podia percebre que la Primera Divisió era la que havia rebut més mal i es trobava en pitjors condicions. Els Capitans de la Sisena i l'Onzena havien estat greument ferits, però el nombre de baixes de les seves divisions no era tan alarmant com el de la Primera. La Hanako agafà l'informe fet pel seu germà, el Capità de la Dotzena, que es queixava per haver perdut massa material d'investigació i reclamava més diners per la seva Divisió. Per variar, no havia fet la seva feina com tocava, però era millor que l'informe de la Vuitena, que sonava a mentida.

De sobte, a l'hora del dinar, quan plovia amb més força que mai, la porta va fer un cop molt fort i sec i es sentiren unes passes molt fortes i precipitades.

-La tinent Kyoraku? -va dir una veu desconeguda. La Hanako va alçar el cap, però la porta quedava oculta per una petita pretatgeria plena de llibrots grans i antics.
-És a l'escriptori -va respondre el cinquè al carrec- La trobaràs allà darrere.
La Hanako va fer la cadira cap enrere mentre veia com un dels missatgers característics corria cap a ella fent un gran soroll i llençà amb el seu pas accelerat uns quants llibres al terra. La quarta al càrrec el mirà amb desconfiança i tornà els llibres al seu lloc.
-Kyoraku Fukutaicho -va dir l'home agenollant-se al terra mentre la Hanako finalment s'aixecava i el mirava amb curiositat- Duc un missatge d'extrema urgència per a vostè. Són ordres irrebatibles de la Cambra Central dels 46.

L'home va treure una carta precintada que posava "Urgent" i el nom de la Hanako escrit a mà amb una lletra molt recargolada.
-Gràcies -va dir la Hanako educadament agafant el sobre amb curiositat. L'home es va aixecar, va fer una reverència i se'n va anar fent molt de soroll. La noia es va mirar el sobre i el precinte vermell amb l'emblema de la Cambra dels 46. Només l'aparença externa de la carta, sense haver-la obert, i la textura gruixuda del paper, com si fos de pergamí, va imposar molt de respecte a la tinent.

Sentia que els seus companys de Divisió la miraven i, si el missatge era urgent, potser no eren molt bones notícies. La Hanako no tenia moltes ganes d'obrir aquella carta allà al mig i haver d'explicar de seguida als seus companys més males notícies.
-Si em disculpeu... -va dir la noia de cabells taronja mentre travessava la sala i obria la porta per sortir de la biblioteca. La Hanako va avançar pel passadís mentre tornava a mirar la carta amb el seu nom escrit amb aquell cal·ligrafia tan estirada.

No sabia què podia ser, però segurament aquella carta duia noves intruccions o ordres molt importants que determinarien el futur de la seva Divisió. Sense saber com, els passos de la Hanako, mentre rumiava amb por d'obrir aquella carta, la dugueren fins el despatx del seu Capità.

El passadís era buit, ja que segurament tots els membres de la seva Divisió estaven dinant. La noia va aturar-se i escoltà al seu voltant. No se sentia res ni a ningú, així que va empènyer la porta i entrà a dins del despatx. La Hanako va fer uns quants passos, cap a la taula del seu Capità i, decidida, va rompre el segell del sobre.

El paper, com a de pergamí, feu un renou de queixa quan la Hanako va deixar el sobre a la taula i va desdoblegar el comunicat de la Cambra dels 46. La carta també estava escrita amb aquella lletra elegant i tenia la data a dalt a la dreta, a sota de l'emblema molt ben dibuixar de la Central dels 46. El contingut era molt breu, clar i directe.

Hanako Kyoraku,
És nomenada Capitana General de les Tretze Divisions i Capitana de la Primera Divisió.
En rebre aquesta ordre, es dirigeixi immediatament a la seu de la Cambra Central dels 46 per a noves ordres.

Fi del flashback


-Amb una carta? -va demanar la Nafi- Vaja merda, que sosos.
-Un poc... -va dir la Momo- Amb una cançó hauria molat molt més.
-Una cançó? -va preguntar l'Slyth- Home, quan et fas tinent et venen a donar la insígnia i després et fan una festa amb molt de sake a l'Onzena Divisió...
-Tsssssk!! Això és secret!! -va dir la Nafi rient amb una expressió de "Aquí no ha pasado nada".
-Escolta nee-chan -va dir la Momo- I aleshores te'n vares anar a la Central dels 46? Ja està?
-No, que va... -va dir la Hanako passant-se la mà pels cabells nerviosa i rient avergonyida- Em vaig estar una bona estona sense creure'm-ho fins que... vaig rebre una visita.







Continuarà... (seeeee, encara puc contar més coses. Ho tenc tot detallat al meu cervellet!)

-Sí? De qui? -va demanar l'Slyth
-Si voleu que segueixi parlant m'haurieu de convidar a més -va dir la Hanako agitant la botella de sake buida.
-Si volem que acabis la història no hauries de beure més... -objectà en Víctor. El cambrer gay del Shinigami Daurat va dur una botella d'aigua a la Hanako i se n'anà a despatxar uns buenorros que acabaven d'entrar al local.
-Bé, continuo -va dir la Hanako mentre els buenorros feien molt d'escàndol perquè una abella els seguia.

Flashback
La Hanako va obrir molt els ulls en senyal de sorpresa. La noia podia sentir perfectament el silenci del voltant, només interromput pels batecs molt accelerats del seu cor. La tinent tornà a llegir la carta, sorpresa i atemorida. Respirà profundament i es dugué les mans als cabells en un acte de nerviosisme mal dissimulat.

La pluja seguia caient amb molts d'ànims i entrava al despatx, que estava descobert per la part exterior. La pluja entrava amb violència a dins del despatx i el vent esquitxava aigua per tot el terra. Des d'aquell balcó tan gran es podia veure tot el Seireitei, però amb la grisor del cel i la força de la pluja dificilment es podia distingir la silueta de cap edifici en la llunyania. Un tro va ressonar molt a prop i, just en aquell moment, algú va obrir la porta del despatx.

Spoiler:

-Vaja quina merda de temps -va dir la veu d'un noi entrant al despatx sense permís i molt despentinat. El noi de cabells negres duia un haori de capità, el de la Dotzena i era el germà gran de la Hanako.- Què fas aquí? Agafaràs fred...

La Hanako no va contestar, no perquè no sabés què dir, sinó perquè tenia un nus al coll que li impedia articular cap paraula. El Samael va tancar la porta mentre la Hanako rellegia la carta altra vegada. Si no fos perquè li havia dut un missatger especial i perquè indubtablement aquell era el segell de la Cambra dels 46, la noia s'hauria pensat que era una falsificació.

-No em demanes què faig aquí? -va demanar en Samael pegant uns copets al cap de la seva germana que encara sostenia la carta a les mans. La Hanako va mirar en Samael amb cara d'espant. Ja ho sabia? A hores d'ara tot el Seiretei ja sabia que havia rebut aquella carta? Una suor freda va envair la Hanako que es va recolzar a la taula i va deixar caure la carta al terra.

-Eh? Estàs bé? -va demanar en Samael- T'has posat pàl·lida de sobte. No tens remei... Hauries de prendre vitamines o alguna cosa. Fer massa feina acaba sent perjudicial, per això jo no la faig... -va dir el Capità mentre s'inclinava als peus de la noia i recollia la carta, sense llegir-la. La Hanako, amb la mateixa expressió de sorpresa va mirar el seu germà que li estirava la carta perquè l'agafés. El noi va perdre la paciència i va xisclar els dits al davant del nas de la Hanako.

-Què passa? -va demanar en Samael- Havia vingut corrent molt content per dir-te que ja tens nou Capità. No tenc ni idea de qui deu ser, però com a mínim amb un nou Sotaicho el Seireitei no serà tan caòtic. Així tu també tindràs menys feina!!

La Hanako va obrir encara més els ulls, encara sense obrir la boca per contestar. En Samael s'estava posant nerviós pel seu monòleg i també per tenir la carta estirada sense que la Hanako donés senyals de voler moure un sol múscul per agafar-la. De sobte, l'expressió de la Hanako va canviar de sorpresa a frustració, deixant el seu germà gran encara més confós.

-Vols agafar la teva punyetera carta? M'estàs posant nerviós, Hanako! Espero que el teu nou Capità sigui molt malcarat i t'ensenyi modals! -va dir en Samael donant-se aires de superioritat- M'has de contestar quan et parlo, sóc el teu germà gran!!

La Hanako el va mirar amb cara de pocs amics i en Samael va somriure en veure que la noia poc a poc tornava a la normalitat.

-No siguis pesat, encara ho estic assimilant -va dir la Hanako, a la fi allunyant el braç d'en Samael en el qual s'havia posat una calcomania d'un unicorn que conduïa un cotxe descapotable.

-Assimilant el què? -va demanar en Samael mentre la Hanako començava a fer voltes nerviosa per la sala i es recol·locava el quimono tota l'estona per tenir les mans ocupades. El Samael, de sobte, va mirar la carta que feia una estona que sostenia i se'n va adonar que duia l'emblema de la cambra dels 46.- Aaaah, ja saps qui és el nou Capità!! M'ho podies haver dit...

La Hanako va aturar la seva marxa frenètica pel terra banyat del despatx i va observar el Samael mentre llegia les escasses dues línies del comunicat. El noi va fer una expressió molt seriosa mentre llegia i, en acabar abaixà la carta i mirà la Hanako que estava creuada de braços al mig del despatx.

-Però es pot saber què fas? Moute, va! -va demanar en Samael de sobte molt seriós. La Hanako es va sorprendre molt perquè mai l'havia vist amb aquella expressió de responsabilitat al rostre. El Capità de la Dotzena obligà a la Hanako a agafar la carta i, amb molta pressa, li va llevar la insígnia de tinent que la noia duia al braç i la llençà a sobre de la taula.

-Onii-san... -va dir la Hanako mentre el seu germà gran l'agafava pel canell i l'obligava a caminar per sortir del despatx- Escolta Onii-san, necessito uns minuts més per pen...

-Ja pensaràs més tard. -la va tallar en Samael mentre els dos avançaven quasi corrent pel passadís desert de la Primera Divisió- No has de fer esperar a la Cambra dels 46.

-Necessito pensar ara! -va queixar-se la Hanako mentre baixaven corrent una escala que duia directament al vestíbul de la Primera. En Samael va passar completament de la seva germana i va obrir la porta que donava al pati. Els dos germans varen sortir i de seguida varen quedar ben xops a causa de la pluja que seguia caient amb insistència.

-Espera, Samael -va dir la Hanako plantant-se al mig del pati- No veus que necessito pensar un poc? És massa aviat! A més jo... jo encara sóc massa jove! No ho sabré fer! No podré fer bé aquesta feina!! No puc ser...

En Samael va agafar la galta de la Hanako i li va estirar amb moltíssima força.

-Que callis, pesada! -va dir en Samael cansat, apretant més la galta de la seva germana mentre la Hanako posava cara de patiment- A veure, no has estat tota la vida entrenant? Quan érem petits els pares ens feien estudiar i entrenar tot el dia sense descans. Es podria dir que no vàrem tenir quasi temps de ser nens perquè pocs mesos després de néixer ja ens varen fer agafar una katana. No et va ensenyar el pare tot el que sabia? Ja ho saps, que si no s'hagués retirat tenia moltes paperetes per ocupar el lloc. No fa un munt d'anys que en Yamamoto t'estava entrenant?? Quants anys has estat la seva tinent? Et penses que varen fer tot això sense cap motiu? De debò no vares pensar ni un sol moment que t'estaven preparant per això?

La Hanako es va quedar callada mentre l'aigua de la pluja li degotava pel rostre. Estava molt sorpresa que fos en Samael qui l'estés ajudant a posar els seus pensaments en ordre.

-I ara tanca la puta boca i acompleix amb el teu maleït deure -va dir en Samael tornant a estirar la Hanako per dur-la cap a la Cambra dels 46.

-Gràcies Onii-san -va dir la Hanako agafant la carta amb molta força- Però hi puc anar tota sola.

-Molt bé -va dir en Samael somrient mentre la Hanako prenia la determinació i recuperava les forces que, en un primer moment, li havien faltat. La Hanako va somriure i es va allunyar corrent sota la pluja a gran velocitat, camí de la Cambra Central dels 46 per ser investida Capitana General.

-I ara puc tornar a ser el de sempre! -va dir en Samael parlant tot sol i fent voltes sota la pluja com si fos una ballarina de ballet- Vinga Uni!! Vine!!

Aleshores un unicorn platejat molt petit arribà per dur el Capità de la Dotzena cap a la seva Divisió.




pd: em sap greu però... encara no he acabat xD

La Hanako corria pel vuitè carrer a la dreta mentre l'aigua de la pluja queia per totes direccions, conduïda per un vent feréstec. Els carrers del Seireitei eren completament deserts, ja que amb aquella tempesta tan gran ningú sortia a fora de la seva Divisió ni tan sols per les feines més importants. La noia corria mentre els cabells li degotaven i el vent li dificultava que continués endavant. La pluja, furiosa i fina, calava als ossos i dificultava la respiració.

A la fi, cinc minuts més tard, la Hanako va arribar a les portes de la Central dels 46, on l'esperaven dues dones tapades per complet amb unes robes de color marró. Una d'elles va posar un paraigua a sobre de la Hanako, però era completament inútil perquè amb la força del vent, l'aigua queia en totes direccions. Les portes es varen obrir i entraren a dins l'edifici.

Allà dintre feia molt bona olor, a canella cremada i, en comparació amb la pluja freda de defora, s'estava bastant calentet. Quan les portes es varen tancar a la seva esquena, la Hanako va deixar de sentir l'elegia de la pluja que plorava amb molta intensitat. Allà dins, l'exterior no existia, ja que els membres de la Cambra vivien completament aïllats dels sucessos i del dia a dia del Seireitei.

No era estrany que el quimono de la noia degotés aigua sense parar i es guanyés la desaprovació dels guàrdies de la Cambra, que amb una mescla de desaprovació i respecte acompanyaren la Hanako per unes escales a baix cap a davant dels membres de la Cambra Central dels 46.

-Benvinguda, Kyoraku-san -va dir el nº1 de la Cambra. La noia, de seguida, pensà que aquell lloc era força tètric: en la més fosca penombra i sobretot, el fet que aquells que impartien justícia duguessin la cara tapada i no poguessin veure qui estan jutjant. La Hanako avançà cap a l'únic lloc que tenia claror de tota la sala sense dir res, només fent una petita reverència que aquells homes no veurien mai. Un altre personatge va parlar, però la Hanako no va poder determinar quin número era, simplement que la seva veu provenia de la dreta.

-Ja heu rebut l'ordre d'abandonar el vostre antic càrrec i presentar-vos aquí -va dir la veu d'una dona fent un petit resum- Aleshores procedirem a investir-vos com a Capitana General de les Tretze Divisions. La Cambra dels 46 ha determinat que sou la candidata indicada per ocupar el lloc que fins aleshores corresponia al vostre mestre, Genryusai Shigekuni Yamamoto i que les vostres habilitats estan en equiparació amb allò que esperem d'un Sotaicho.

-Una Sotaicho -va riure un home burlescament amb un to masclista i de superioritat. La Hanako el va ignorar mentre aquella dona seguia donant detalls sobre com havien arribat a aquella decisió i la resolució nª237 que decretava el nomenament de Capitans Generals.

-Per tot això, la Cambra dels 46 ordena que la Hanako Kyoraku, antiga tinent de la Primera Divisió, ascendeix a Capitana de la Primera Divisió i Capitana Comandant del Seireitei. L'ordre es fa efectiva des d'aquest mateix moment. -va dir la mateixa dona de la dreta. La Hanako en aquell moment no va saber si havia de dir res, així que es va limitar a tornar a fer una reverència.

-Teniu una tasca bastant important per davant, Kyoraku Sotaicho... -va dir una altra veu masculina, de noi jove aquesta vegada- Reconstruir el Seireitei, unificar forces i plantar cara a la invasió dels Quincy...

-No serà problema -va contestar la Hanako intentant sonar molt més forta i convençuda del que realment se sentia.- Això sí, necessitaré un nou tinent.

-És clar -va contestar el mateix noi- Pots disposar de qui vulguis per aquesta feina i ens ho comuniques perquè...

-Ja ho tenc decidit -va dir la Hanako- La meva tinent serà la Gooraa, de la Tercera Divisió.

-Segur que no s'ho vol pensar més, Sotaicho? -va demanar el que semblava una dona d'edat avançada- És una decisió molt important.

-No, ho tenc molt decidit -va contestar la Hanako- Està qualificada pel càrrec i necessito algú fort i amb caràcter per reestructurar el Seireitei.

-D'acord -va dir la mateixa dona del principi- Aleshores en un periode de dues hores la Cambra Central dels 46 ordenarà l'ascens de la Gooraa a tinent de la Primera Divisió i líder dels Tinents. Ara, Sotaicho, es pot retirar.

La Hanako va tornar a fer una altra reverència a desgana i s'apresurà a sortir pujant per les escales a gran velocitat, mentre sentia com els membres de la Cambra qüestionaven la seva primera decisió. La Sotaicho arribà al vestíbul i es trobà les portes obertes i a una noia petita de cabells vermells que l'esperava allà amb una peça de tela blanca.

-Sotaicho... -va dir la nena. La Hanako se la va mirar mentre la noia li atansava un haori blanc de mànigues llargues i se n'anava corrent cap a una porta oculta entre les tenebres. La Hanako el va sostenir uns moments mentre mirava aquell 1 que duia estampat a l'esquena. La Soitacho va abandonar la Cambra dels 46 mentre es col·locava bé les mànigues del haori i, de sobte, s'adonà que la pluja s'havia aturat feia una bona estona.


-I ja està -va dir la Hanako molt cansada de tant parlar.
-La Gooraa?? -va demanar en Víctor que havia estat el seu tinent abans d'ascendir a Capità.
-No ho sabies? -va demanar la Hanako sorpresa- Sí, va ser la meva tinent durant uns quants anys. Teníem molta feina i érem novates però... recordo amb molta alegria aquells primers anys... tot i la guerra.
-I com la Gooraa...? -va demanar el Víctor.
-Crec que podria parlar ara altra persona -va dir la Hanako acabant-se l'aigua.
-Però tenc més preguntes! -va dir en Víctor- Quan es varen assabentar els anteriors Capitans? I la família?
El Víctor, instintivament, va mirar la Momo

-Ja t'ho contarà altre dia... -va dir la Momo somrient com si recordés alguna cosa molt divertida.
-La Momo té raó, ja contaré totes aquestes coses un altre dia! Un altre dia us conto què em va passar quan vaig arribar a la Primera Divisió. -va dir la Hanako somrient i allargant la mà cap a un plat de natxos que l'Slyth acabava de demanar.
-Vinga, i ara qui vol contar alguna cosa? -va demanar l'Slyth banyant un natxo en rico guacamole.




Continua: La Momooo!

-Ara que estem recordant anecdotes del passat, m'acabo de recordar d'una que va passar poc despres de que la Hanako fos sotaicho, quan jo encara era tinent, al pare li va donar una mena d'obsessió pels seus fills, i em va tocar el rebre a mi- va riure la Momo, recordant-ho
-Si? quina? Sincerament, del Kyoraku m'espero qualsevol cosa- va dir la Nafi fent un glop al seu vas de sake
-Crec que ja se a quina et refereixes, pero jo no crec que fos per tant- va comentar la Hanako
-Clar, aixo ho dius tu, que no vas tenir que passar pel mateix que jo- va riure la Momo- la veritat es que encara no se a arrel de que va venir tota aquella obsesio- va dir pensativa la Momo

*Flaishback*
La Momo, la Hanako i el Samael es diregien a casa del seu pare, que els havia dit que hi anessin urgentment, pero no havia dit el que passava
-Que coi deu voler el vell ara? Mes val que sigui important, he tingut que deixar a mitges la meva maquina de fabricacio d'unicorns radiactius que treuen flors per les orelles i fan rots de colors- es queixava el Samael, molest per haver tingut que deixar la feina
-A saver que voldra- va suspirar la Hanako
-No m'ho vull ni imaginar- va dir la Momo posant-se les mans al cap

Quan els tres germans van arribar a la casa, el Kyoraku els va rebre amb una forta abraçada, d'aquelles que fan les serps i de les que no et pots lliurar. Despres de la mortal abraçada els va fer entrar a una sala on van seure en uns coixins verds bastant desgastats.
El pare estava amb la mirada baixa, amb el rostre tapat i sense dir ni una sola paraula.
Despres d'un silenci de 10 minuts la Hanako va decidir trencar-lo i dir alguna cosa

-I... per a que ens havies fet vindre?- No va rebre cap resposta
-Holaa? Ei! Estas aqui o a la lluna?- va dir el Samael, tampoc va rebre cap resposta
-Ens dius el que sigui que ens vulguis dir o marxem?- va dir la Momo amb la poca paciencia que li quedava. Tampoc va rebre resposta

5 minuts mes tard, el Kyoraku per fi es va dignar a dir unes poques paraules
-jo...jo no...- i es va tornar a callar 5 minuts mes
-Ens ho vols dir d'una vegada??!! - van cridar els 3 germans a unison
-BUAAAAAAAAAAAAA FILLETS MEEEEEEEEEEEUS!!! Us esteu fent massa grans! No es just! Bull que torneu a ser els fillets petitets i bufons d'abans!!!- va plorar el Kyoraku, que es va llençar sobre els seus fills per tornar-los a abraçar a l'estil serp.
-Pe-pero que collons t'ha agafat ara?!- va cridar la Momo intentant lliurar-se del abraç del seu pare
-Vull que torneu a ser els petitons d'abans, per aixo mateix he organitzat un munt d'activitats familiars per compensar el temps perdut que us encantaran! Anirem a pescar lleons marins voladors, anirem a fer esport amb les llamas del "ola ke ase", farem submarinisme amb els taurons mes parillosos del rukongai, pero no us preocupeu, els hi he posat taps de suro a les dents per que no us facin mal, i moltes activitats mes!! - va exclamar el Kyoraky mes alegre que mai
-Ni de conya, a mi no m'hi fiquis amb aixo, prefereixo mil vegades seguir experimentant amb les noves raçes d'unicorns que estic creant- va dir lliurant-se del seu pare, que encara l'abraçava- m'en vaig, adeu- dit aixo, va marxar fent shumpo cap a la seva divisio
-Ho sento, pero jo tinc molta feina per fer, ara que soc sotaicho he d'organitzar moltes coses- La Hanako tambe va marxar fent shumpo
-Jo tambe tinc molta feina per...- La Momo no va poder acabar la frase
-Filleta mevaaaaa! Tu ets la mes petita de la familia, o sigui que encara et falten moltes activitats en familia per fer- va exclamar el Kyoraku
-No m'interesen les activitats en familia, ademes tinc feina per fer, que no sigui capitana no vol dir que tingui mes temps lliure que els altres- La Momo tambe va marxar a la seva divisio fent shumpo

//Al dia seguent//
-Bon diaaaaaaaaaaaa! Vinga lleva't que ja es de dia! ens espera un dia molt llarg!!- va dir algu a l'habitacio de la Momo, que va començar a obrir les cortines i finestres per que entres la llum del dia i es ventiles l'habitacio
-AAAAAAAAAAAAAAH! QUE COLLONS HI FAS TU AQUI!!- Els crits de la Momo es van sentir per tota la divisio
-Posa't aixo, avui toca anar a pescar!- va exclamar el Kyoraku llençant-li a la Momo un vestit ben extrany, amb llums fluorescents i fletxes de colors com a decoracio (posaria una imatge del Google per que us fessiu una idea, pero no hi havia cap el suficientment cutre com per el que m'estic imaginant)
-Que... es aixo?- va preguntar la Momo posant cara de WTF?
-Oi que es maco? l'he encarregat especialment per avui- va dir alegrement el Kyoraku


(No he acabat la historia, pero millor la segueixo en un altre post xD)

-Quina part no vas entendre de que paso de fer res en familia? Ja et vaig dir que tinc feina- va dir la Momo, enfadada per aquella manera de despartar-se tan brusca
-No, ja no, he parlat amb l'Ukitake i diu que et dona el dia lliure
-Mentider! Aixo nomes ho dius per que vagi a pescar amb tu!
-No esta dient cap mentida- la Momo es va girar i va veure al seu capita, que havia anat a veure que passava a causa del crit d'abans- el teu pare m'ha explicat la situacio i crec que hauries de passar el dia amb ell, avui no hi ha ni la meitat de la paperassa que hi ha normalment, o sigui que no cal que et preocupis per la feina- va dir l'Ukitake amb un somriure
-Pero igualment hi ha feia per fer, no em puc permetre el luxe de tenir el dia lliure- va dir la Momo, posant alguna excusa per quedar-se a la seva divisio
-Vinga, no hi ha per tant, aprofita el bon dia que fa per estar amb el teu pare, sera divertit- Va dir l'Ukitake.
Fins i tot el seu capità li havia demanat, o sigui que a la Momo no li va quedar cap altre remei que rendir-se i anar a pescar amb el seu pare, almenys nomes seria un dia
Pero el problema va ser que en lloc d'un dia de festa, va acabar tenint unes quantes setmanes, i el seu pare no parava de fer plans i mes plans per passar el dia, cada vegada mès extranys: anar a fer un paseig amb les serps radioactives del rukongai, anar a caçar gossos amb ales que llençen rajos làser pels ulls etc... I el pitjor de tot es que havia d'anar amb un vestit cada dia mes extrany, encarregat "especialment per a la ocasio"
Despres de 2 setmaes, la Momo va decidir anar a veure a la seva germana gran al seu despatx
-NEE-CHAN! Ajuda'm! m'has d'amagar
-Amagar-te? de qui? Que ha passat? i aquesta roba??- la Hanako no savia per que la seva germana estava tan nerviosa, i encara menys el per que portava aquella roba tan extranya: una diadema d'unes orelles de gats que es movien i feien llumetes de colors, una jaqueta de color lila brillant i unes bambes verdes fluorescents que li havia fet posar el seu pare, segons ell, aquella era la roba especial de l'activitat del dia: buscar nyan cats mutants al rukongai
-El pare esta obsesionat amb les activitats familiars, m'has d'ajudar, o be amagant-me fins que se li passi aquesta mania, o be donant-me feina per fer, la que sigui.

En aquell moment el Kyoraku va apareixer al despatx on es trobaven les dues germanes
-Momo per que has marxat? Estava a punt d'atrapar-ne un- es va queixar el Kyoraku
-Que perque he marxat? No es evident? Per que estic farta de tenir que anar cada dia a caçar algun animal cada dia mes raro o d’anar a nedar o fer esport amb llamas que no paren de dir “ola ke ase”
-Pero si son activitats ben divertides i entretingudes
-Pare... no trobes que ja n’hi ha prou?- va intervenir la Hanako
-Pero...
-Ademes, necesito que la Momo m’ajudi a fer unes tasques- va interrompre la Hanako
-...D’acord...- va sospirar el Kyoraku al cap d’una estona- ja no farem mes activitats familiars...
*Fi flaishback*

-I no va fer res mes? M’extranya que fes aquest canvi tan de sobte- va dir la Nafi
-Be, la veritat es que despres va anar a molestar al Samael, pero no va durar gaire, els seus invents el van espantar bastant, sobretot despres de posar-los a prova- va dir la Momo, fent un glop del refresc que havia demanat
-Mare meva... quines ocurrències que te el vostre pare- va riure l’Slyth- algu mès vol contar alguna cosa?

Victor, et toca xD

- Jo jo! - Deia jo entusiasmat
- I de que parlaras Victor? - Deia la Nafi
- Dons ja que estem parlant del passat vull parlar de com vaig viure jo en aquella epoca
- Es veritat tu vens del Rukongai oi? - Preguntava la Momo
- I de quin Rukongai si es pot saber? - Preguntava la Hanako amb inquietud
- Que parliii,que parliii - Deia la Nafi donan cops a la taula
- Vinga vinga deixeu-lo parlar - Deia el Slyth
- Doooooons.... - Vaig començar a explicar la meva historia

~ Flaishback ~

- Oniiii-chan Oniiii-chan on ets? - Deia la Matsuri (la meva germana) - Ahhhhhhh! *Xoc* Uy quin mal....
- Mira per on vas! - Deia un tio acompanyat per uns altres dos tios raros més - Coi de nena
- H-ho sento - Deia la Matsuri amb por
- No em val que t'excusis, tens diners? - Deia el bandal amb cara de cobdicia - Aixi et perdonare
- No.....jo.....no tinc res
- Merdà de nena..... Dons vine cap aqui! Segur que obtendrem alguna cosa de tu
- Noooo siusplau - La Matsuri començava a plorar - Buaaaa buaaa...
- Quina noia més molesta no cap? - Deia un dels altres homes que hi havia per allà
- Seeeeeh! Com no callis et fare callar jo! - Cridava el cap
- Buaaaaaah buaaaaah - La Matsuri plorava més - Oniiii-chan Oniiii-chan, ajuda'm siusplau!
- I ara que diu aquesta? - Deia el tercer home
- Ahhhhhhhhhhhhhhhhhh! - De cop vaig apareixer i vaig fer un cop a l'esquena del tercer home - Ja vaig Matsuri!
- Tuuuu,qui ets? - Deia el segon home
- No n'has de fer res tu - Deia jo molt cabrejat - Toma! Cop de puny - Vaig tombar-lo amb un cop de puny a la cara
- Oniiiiii-chaaaaaaaaaaaaaaan!!!!!!!!!!! - Deia la Matsuri emocionada de veure'm
- Ostres un altre nano molest - Deia el cap mentre venia cap a mi mentre preparava un cop de puny - Moooooor!
- Compte Onii-chan!
- Bah - Deia mentre esquivava el cop sense gaire dificultats - Toma això, baka! - Acte seguit li vaig fer una patada a les seves parts nobles i va caure desmaiat al terra - Qui faci plorar a la meva germana no tindra cap perdó! - Deia mentre li clavava un cop de peu al cul del cap
- Auuuu! Vinga va marxem! - Els dos homes van agafar al cap i varen marxar corrents amb la cua entre les cames
- La proxima vegada us matare imbecils! - Deia jo crida'n a crit pelat - Matsuri com et trobes? estas bé?
- Siiii,ara que estic amb tu ja estic millor - Deia la meva germana mentre s'abraçava a mi - Gracies....Onii-chan - Deia mentre s'adormia
- Aiiix,masses emocions per ella - Vaig agafar-la a cavallet - Anem-hi.
* Tres hores després *
- Ahhhh bon dia - Deia la Matsuri
- Sera bona tarda no? Ja hi ets desperta? - Preguntava jo - Vinga va asseu a taula que soparem
- Has fet tu el sopar? - Deia la Matsuri morta de por
- No tranquila no l'he fet jo ¬¬ - Deia jo on quedava clar que cuinar no era un fort meu - L'he conseguit mentre tu et perdias
- Ahhh vale ^^
- "Ahhh vale ^^ " no,quants cops t'he de dir que no marxis del meu costat? - Deia mentre feia una mossegada als Onigiris del sopar
- Onii-chan et recordo que l'altre vegada vas ser tu el que es va perdre, i l'anterior també, i l'altre i un cop més - Deia ella que em mirava amb una cara....
- Ugh...Cof Cof *Aclarament de garganta* Els que vull que tinguis en compte es que som al Rukongai 73 on el perill es l'esquina del carrer per això no vull que et separis de mi perquè no et pasi res de res. Nomes ens tenim l'un a l'altre aixi que em d'anar amb molt de compte,encara som massa petits i qualsevol adult dolent creu que ens pot segrestar, per això em vull fer més i més fort per protegir-te sempre de qualsevol dolent.
- Gracies Onii-chan *peto* Aishiteru!
- C-calla i menja - Deia jo avergonyit
- Jijijij ^^
A l'estona ens vam anar a dormir. Al dia següent.
- Oniii-chan onii-chan - Tractava d'aixecar-me la meva germana - Vinga va despertat
- 5 minuts méééés pliiis
- No que sino el esmorçar ja no estara bo - Deia mentre m'aixecava poc a poc - Sempre dormint,aiiiix quin mandros que n'ets
- Estic cansat es normal - Deia jo - I aquest banquet?
- Dons es per demostrar-te el meu agraïment - Va venir a mi em va agafar pel braç i em va fer seure a terra - A veure que et sembla
- Dons esta força bo - Deia jo devorant el menjar - Tu si que tens traça en la cuina no com jo xD
- De debo que esta bo? Que bé ^^ - Deia ella mentre xiuxiuejava una canço tota contenta
- Si que es bo si.
- Gracies Onii-chan - Va fer un somriure - Recorda que després em d'anar a conseguir el dinar
- Si si, ja ho se, anirem a agafar el menjar als corruptes aquells que van de guays nomes perquè tenen calers i mira que son al Rukongai....quins bakas
- Jujuju, però aixi tindrem dinar
- Seeeeh,si almenys fossin rivals per mi - Deia jo mentre bebia la sopa de minso - Bé que hi farem...despres anem,acabem el esmorçar
- Okiiiiii ^^ - Deia la Matsuri contenta

~ Fi del Flashback ~

- Haviem de sobreviure dia a dia en aquell lloc, conseguir de qualsevol manera menjar i beguda i defensar-nos de qualsevol persona - Deia jo mentre feia un glop
- Deu meu si que es dur el Rukongai - Deia la Momo
- I com vas fer per poder sobreviure tant de temps? - Deia la Hanako
- Segurament va ser molt dificil i perillos - Deia el Slyth
- Sip, però gracies a una persona a part de la meva germana vam tenir una vida una mica més facil - Deia jo
- Si? Qui va ser? - Preguntava la Hanako
- Si conta,conta - Deia la Nafi mentre cridava un altre ronda
- Doooons - El cambrer gay va traure un altre ronda i va continuar amb "lo seu" - Gracies, per on anava....ah si xD
Vaig continuar amb la historia però abans vaig tomar un glop de la beguda




(Continuare demà en un altre post xD)

~ Flashback ~

- Vinga va Matsuri, amb compte - Deia jo xiuxiuejant
- Okii - Deia ella mentre erem amagats darrere unes caixes
- Quan no mirin sortim agaafem l'aigua i el menjar i marxem a correcuita
- Si, ho se, ho se - Deia mentre el yio es girava
- Ara! - Vam sortir del amagatall vaig agafar jo l'aigua i el menjar la Matsuri i varem sortir corrents
- Lladres! Veniu cap aqui! - Deia el tio de la tenda
- Merda! Corre,corre Matsuri! - Deia mentre corriem a tota velocitat
- Ahhhhh! - La Matsuri es va ensopegar i va caure al terra mentre el menjar queia pel terra
- Matsuri! - Vaig anar cap a ella, la vaig agafar i la vaig pujar a caballet mentre també tenia agafat l'aigua i vaig marxar corrent amb un mini-shumpo improvitzat
- Veniu cap aqui! - Deia mentre continuava la perseguda
- Uffff uffff - Vam conseguir escapar del tio aquell
- H-ho sento.....Onii-chan.... buaaa buaaa - Plorava la Matsuri
- No ploris,va Matsuri anims ja esta tot bé, ja ha passat tot - Deia consolant-la mentre em queixava de dolor perquè amb tot el pes em feia molt de mal l'esquena
- Estas bé Onii-chan? - Deia ella preocupada
- Tranquila estic bé, vinga va veuguem l'aigua - Deia jo donant l'aigua a la Matsuri
- P-però, però Onii-chan tu necessites menjar,tens molta força espiritual i per això necessites menjar - Deia ella molt preocupada al escoltar el meu estomac rugir
- Tranquila,per un par de dies que no menji no pasara res - Deia jo intentan convençe-la
- Onii-chan....
- Però que tenim aqui? Un parells de nois,que feu aqui? - Deia una dona jove molt guapa que havia aparegut i ens sonreia
- Es que el meu germà necessita menjar i.....fa temps que no menja i.....buaaaa - Deia la Matsuri plorejant
- Es nota que tens bastant força espiritual vailet, vinga veniu a casa meva us convidu a dinar - Deia ella mentre feia un somriure inocent
- D-d'acord,anem-hi - Deia jo encara una mica sorpres
Mitja hora després.
- Ja hi som vinga a taula que tinc el dinar a punt, per cert em dic Konoka, un plaer coneixer-vos - Deia ella contenta
- Dooons jo em dic Matsuri i ell es el meu Onii-chan en Victor, Jijijij ^^ - Deia ella contentissima
- Un plaer Konoka - Deia jo
- Jijiji, vinga va començem el dinar - Tots tres van començar a dinar i jo no em podria controlar i vaog començar a menjar sense parar
- Onii-chan,els modals - Deia ella reganyant-me
- Tranquila no pasa res, es bo que menji d'aquesta manera perquè es nota que té gana i esta disfrutant del dinar ^^ - Deia ella que bebia la sopa
- Ufffffff, no puc més moltes gracies Konoka ^^ - Deia jo molt agraït
- I ara que em dinar si voleu parlem de perquè estaveu al carrer robant,això no estava bé
- Es que....nosaltres estem sols en aquest mon i no tenim a ningu per això em de sobreviure com podem i ja se que robar esta molt malament però no sabem que fer,al menys em conformo que la Matsuri pugui tenir aigua i una mica de menjar - Deia jo amb el cap cap avaix
- Entenc, però no esta gens bé robar
- Ja peró...- Em va interrompre la Konoka
- Però perque no robeu més us convido a viure amb mi en aquesta casa que no es molt gran però es pot viure bé ^^ - Deia ella que volia que visquem amb ella desinteresadament
- Siii? De debó? Viiiiiiiisca! - Cridava la Matsuri
- Ho sento però no podem acceptar,bastant has fet per nosaltres, no volem ser una carrega per tu - Deia jo trist
- Nono, això ja esta decidit, us quedeu amb mi i res a dir, jo també estic sola i a més de que em puc fer carrec de vosaltres dos no pasa res
- M-moltes gracies Konoka - Vam dir jo i la Matsuri mentre l'abraçavem
- De res nois,a partir 'ara serem una gran familia ^^ -
- Siiiiiiiii,clar que siiiii - Deia la Matsuri molt contenta
- Vinga anem a per les vostres coses i us instaleu aqui
- D'acord ^^ - Deia jo
- Crec que series bon Shinigami,t'agrada molt ajudar als demes jijiji ^^
- De debó? - Deia jo que no sabia molt bé el que era,però amb el temps sabria que es i voldria arribar a Capità
I a partir d'aquell moment vam viure amb ella. Tots dos vam ser molt feliços al poder viure amb la Konoka

~ Fi del Flashback ~

- Aixi es com va millorar la nostra vida gracies a ella - Deia jo fent un altre glop
- Que bé que pugueu canviar la vostra situació i tenir una millor vida - Deia la Hanako contenta
- Siiii, que bé - Deia la Momo
- Però després d'uns quants anys, quan estava a punt d'ingresar a l'academia van començar els problemes - Deia jo
- Si que va pasar? - Deia l'Slyth
- Espereu! - Deia la Nafi - Això necessita un altre ronda, cambrer!



(Em queda poquet estic a punt d'acabar la meva part jajajaja ^^' )

- Va vinga vinga! - Deia la Momo amb ganes d'escoltar
- Haveu-re per on començo... - Deia jo rumiant
- Explica-ho tot amb pels i senyals - Deia l'Slyth
- Dons tot va començar quant estava a punt d'entrar a l'academia, en el Rukongai hi ha molta pobressa i....

~ Flashback ~

- Ja estic en casa - Deia jo que arrivava amb la Matsuri
- Victor, Matsuri! - Deia la Konoka que estava parlant amb dos homes d'aspecte perillos
- Ha quedat clar? Es l'ultim avis, apa adeu - Deia amb un to amenaçant un dels homes mentre marxava de casa
- Konoka, qui son aquest paios? Perquè t'amenaçaven? - Deia jo molt preocupat
- Vereu.... Estic ple de deutes, he intentat aguantar tot lo possible perquè no us entereu i poder continuar vivint amb vosaltres però ara ja no puc més i he de pagar tot el que dec per això han vingut aquest dos homes, ho sento nois vv' - Deia la Konoka mig plorant
- Tranquila Konoka, m'imagino tot el que has d'agut de passar i t'agraeixo moltissim que ens hagis protegit i no et preocupis estarem tots junts oi que si Matsuri? - Deia jo fent un somriure
- Onii-chan té tota la raó, anima't Konoka - Deia la Matsuri tractant d'animar-la
- Oh....nois... - La Konoka es va llançar a abraçar-nos
- Anims Konoka ens tens a nosaltres - Deia jo

Despres d'uns dies despres d'això.
- Buah això d'anar a per l'aigua fa pal xD eh? Que és això? - Deia jo mentre entrava en casa i veia que no havia ningu i em fixo que hi ha una paper tirat pel terra i el llegeixo - "Tenim a la noia petita, no em pogut agafar al noi perquè no hi era però sino vens a aquesta dirrecció amb els diners no podras tornar a veure-la mai més" Merda coi de ******! Llavors la Konoka on es? Un moment.... la porta era mig oberta, el menjar a mig fer i el foc ences i la carta era tirada pel terra...merda! La Konoka ha anat a per la Matsuri, estaran les dues en perill,he d'anar a rescatar-les - Deia mentre apagava el foc per si de cas i posava rumb a la direcció de la carta.
Mentre estant al lloc de la carta.
- Matsuri!!! On ets? - Cridava la Konoka
- Benvinguda Konoka... - Deia un paio que semblava el lider mentre alguns homes agafaven a la Konoka
- Deixeu-me anar, libereu a la Matsuri ella no té res a veure amb això - Deia ella
- Tranquila no m'agrada la violencia,ella esta perfectament però haviem de pressionar-te d'añguna manera, volem els diners que ens deus i res més,si els dones alliberarem a la noia i us deixarem anar, només m'interesa els negocis - Deia el lider
- Però no tinc diners, aqui al Rukongai els diners son un luxe molt dificil d'aconseguir i ho saps
- Més igual, tu vas acceptar el prestam i ara has de complir o sino haurem de fer servir la noia perquè cumpleixis - Deia mentre un dels seus homes aproximava a la Matsuri que era lligada
Mentre estant a l'entrada.
- Cago en tot, m'haure perdut? - Deia jo mirant aveure si era al lloc correcte - Bé, amunt! - Deia mentre pujava per la teulada - Eh i allò d'alla? - Per una petita finestra vaig veure a la Konoka i la Matsuri
- Ey tu! - Cridava un paio - Vine cap aqui! - Cridava i jo començava a correr - Intrus! Intruuuus!
- En fii el que deia... - El lider parlava però interromput pels crits dels seus homes - Que pasa ara?
- Lider, hi ha un intros al edifici - Deia un altre dels seus homes
- Merdà com no m'afanyi m'atraparan - Deia jo - Eh? I això? - Deia mentre veia un tub d'acer semblant a la llargada d'una Katana - Per mi
- Vine cap aqui! A per ell - Cridava els paios
- Jajaja! Veniu cap aqui - Deia jo mentre em girava disposat als 5 tios que eren perseguint-me
- No tingueu por, nomes es un nano
- Engega això! - Vaig començar a atacar un rere l'altre - Jiiiiiia! *Pum* *Pam* *Plof* Apa tots fora de joc - Havia derrotat als tios aquells i em dirigia pels passadisos fins arrivar a on era elles dues
- Encara no heu agafat al intrus - Cridava un dels homes que semblava ser un dels homes de confiança del lider
- No sera....en Victor? - Deia la Konoka
- El noi!? - Deia el lider
- Matsuriiiiiiii! Konoka!!!! - Deia jo apareixen de cop mentre em perseguien una dotzena de paios
- Onii-chan! - Deia la Matsuri al veurem
- Agafeu-lo - Deia un dels tios importants
- No podreu amb mi he vingut a rescatar-les - Deia jo mentre fotia d'hosties a tot qui havia pel mig
- Alto tothom - Deia el lider - Tu ets en Victor oi?
- Seeeeh, i tu? - Deia jo
- Jo soc el mandamas d'aqui, si vols liberarles has de pagar el que ha de pagar la Konoka, aqui el que importen son els negocis - Deia el lider
- Diners no tinc però... - Deia jo analitzant la situació perquè s'havia que eren masses persones per mi - El que importen son els negocis oi?
- Es clar que si,nano - Deia ell
- Llavors que et sembla un tracte?
- Tracte? Ja veig,vols negociar amb mi no? dons vinga comença
- Jo aviat vull entrar a l'academia dels Shinigamis perquè vull arribar a Capità algun dia, que et sembla si quan arribi almenys a oficial d'alguna de les divisions, com que el sou es bastant acceptable, us pago totes els deutes de la Konoka amb un 25% d'interesos, però per això necessito un temps, en uns anys us prometro que pagaré tot el que voleu i a canvi vosaltres no ens molestareu a nosaltres - Deia jo negociant per conseguir arribar a bon port
- Qui et creus que ets marrec!? Com t'atreveixes a dir això!? - Deia un altre tio important cabrejat
- Mmmmm...... tens bona traça amb el tub com si fos una Katana,tens talent potser i tot possibilitats - Deia el lider rumiant
- L-l-lider? - Deia el home important
- Hi ha tracte o no? - Deia jo empassant saliva
- D'acord,accepto les teves condicions però sera un 30% d'interesos i si no pagueu us materem, et deixarem de temps el que has demanat aixi que ja pots arribar ben lluny, m'entens? - Deia el lider
- D'acord i també vull que ara ens allibereu i ens deixeu em pau, prometo pagar tot - Deia jo
- D'acord, vinga va deixeu anar a tots tres ara mateix, arrabeu-re nano - Deia ell amb un somriure
- Adeu - I tots tres vam marxar

Poc Despres.
- Victor tu saps en el embolic que t'has ficat?? - Deia la Konoka preocupadissima
- Oniii-Chan! Buaaaa...buaaa - Deia la Matsuri plorant
- He aconseguit alliberar-vos i conseguir temps per pagar, ja no hem de preocupar-nos més per ara, a partir d'ara per pagar la meva gratitud m'encarregare de pagar els deutes i mantenir-vos quan començi a ser Shinigami - Deia jo
- Victor....es massa responsabilitat per tu, i a més això es cosa meva - Deia ella tractant de detenirme
- Som una familia no? Per lo tant ara es el meu moment de conseguir protegir-vos, arribaré a Capità i amb el sou de Capità s'acabara aquest mal son - Deia jo
- Però.... - Deia la Konoka que no li agradava la idea
- Jo confio en tu Onii-Chan, Konoka segur que ho aconseguira,confia en ell siusplau - Deia la Matsuri
- D'acord Victor, confio en tu, fes-te Shinigami i arriva ben lluny,segur que ho aconseguiras, futur Taicho - Deia la Konoka
- Gracies noies i ara anem a casa - Deia jo
- Siiiii,que tinc gana jijijiji ^^ - Deia la Matsuri fent un somriure

~ Fi del Flashback ~

- Mare meva quina historia - Deia la Hanako molt sorpresa
- Eren temps dificils però varem tirar cap endevant - Deia jo
- I vas conseguir pagar-ho tot? - Deia la Nafi
- A finals d'aquest més ho pagaré tot i ja no haurem d'anar preocupats mai més
- Que bé, m'alegro molt Victor - Deia la Momo
- Vinga que encara queda temps, Nafi vols explicar tu alguna cosa? - Preguntava el Slyth






(Nafi et toca )

- Doncs tampoc sabria, jo pràcticament no tinc records de quan vivia al Rukongai – vaig dir, intentar recordar aquells dies que havien caigut en l’oblit.
- Com que no? – em va preguntar en Victor amb cara de flipat – ets una nena de casa alta?
- No llest – vaig contestar-li – em van trobar els antics Capità i Tinent de l’Onzena i em van acollir com a seva “deixeble” al Seireitei.
- Ostia! Explica’ns com et van trobar el Capità Zaraki i la Tinent Kusajishi! – em va cridar la Gooraa a l’orella, ja que anava ja amb bastant de sake a les venes.
- Teniu sort que estic borratxa, sinó no ho explicaria...

Tenia 11 anys quan un dia qualsevol estava voltant pel Rukongai en busca de quelcom per emportar-me a la boca.

Després de cinc anys sobrevivint sola al districte 75, un lloc no molt agradable, ja havia desenvolupat varies estratègies per aconseguir menjar i diners, aprofitant-me de la meva menudesa i el meu sigil·li. La millor tècnica, i sobretot la més eficaç, era atacar els nou vinguts, que eren els que encara no sabien com funcionaven les coses al 75.

- Ehi Nafi! Tinc noticies fresques per a tu - em va dir sortint d'un carrer fosc en Fokkusu, una de les persones que s’assabentava de tot el que passava al districte - saps que hi ha dos personatges nous al nostre estimat districte?
-Perfecte - vaig contestar-li enseguida - ja fa dos dies que no menjo, necessitava aconseguir víctimes noves.
- Ves amb compte, pel que he sentit dir aquests dos...

No vaig sentir el final de la frase, el meu estomac em demanava a crits un tros de pa, així que no tenia temps per perdre. Poc vaig tardar en trobar-los a aquests suposats novatos, cantaven com una almeja entre tots els desgraciats del districte 75.

Estaven asseguts a sota un arbre a les afores del districte. Un home enorme, amb la mirada buida i una cicatriu que li travessava la cara de dalt a baix per sobre de l’ull esquerra. I una nena amb els cabells roses que no parava quieta un moment mentre l’home li contestava amb monosíl·labs.

No anaven vestits com la resta, si no completament de negre, un cinturó blanc i sabates, cosa que no es veia mai al Kusashiji. A més l’home duia una capa a sobre el vestit negre de color blanc.
Les seves cares no m’eren gens conegudes, així que per força havien de ser nous per la zona. Potser eren nobles que s’havien perdut pel Rukongai. EN aquest cas era millor actuar ràpid o algú em prendria la presa aviat.

- Creus que ens trobarà aquí el Iaio, Ken-chan? – vaig sentir dir a la nena mentre m’acostava silenciosament a ells.
Estava allargant la mà per agafar el sac de menjar que duien quan...
- No ho se, però crec que algú altre ens ha trobat - i dites aquestes paraules es va girar i se’m va quedar mirant- Que vols? Em va dir mentre encara em mirava als ulls. D’aprop es veia molt més gran que del que semblava de lluny.
La nena va aparèixer a sobre l’espatlla de l’home amb un somriure a la cara.

Abans que em poguessin dir quelcom vaig desaparèixer pujant pels arbres del voltant. Havia sigut un fracàs absolut, però tenia massa gana i aquells dos duien un sac de menjar abundant. Havia d’aconseguir ficar mà en aquell sac.
Vaig saltar d’un arbre a l’altre per allunyar-me d’ells i pensar un pla per aconseguir aquell maleït sac.

Quan a ho tenia tot clar vaig tornar saltant pels arbres. Em vaig col•locar en l’arbre a sobre del sac, que just al costat tenia aquell home enorme dormint. Vaig enganxar-me amb els peus a la branca més baixa que hi havia a sobre el sac i vaig deixar caure’m. La mà em va arribar justa per poder ficar-la a dins del sac i treure’n una llesca de pà que estava a dalt de tot.

Semblava que l’home no se n’adonava de res, però quan vaig tornar a dalt de l’arbre amb el meu botí ben apretat...
- Si lo que vols és quelcom de menjar no cal que ho robis, t’ho hauríem donat – em va dir la nena dels cabells roses que estava asseguda al meu costat en la branca on acabava de tornar a pujar. Me la vaig quedar mirant.
- No necessito demanar les almoines de ningú – i dit això vaig baixar de l’arbre sense trencar ni una sola fulla del terra i me’n vaig tornar al districte.

- Però aleshores no et van dir res més? – em va interrompre en Victor.
- No avancis els esdeveniments – li vaig contestar – et creus que va ser l’únic cop que el Capità Zaraki i la Tinent Kusashiji es van escaquejar al Rukongai?
- És veritat – va dir-me en Victor, intentant raonar completament borratxo de sake – la seva fama de desaparèixer en els millor moments se la van guanyar per algo.
- Però no vas reconèixer els uniformes de shinigami? – em va preguntar la Gooraa.
- Jo no n’havia sentit mai a parlar dels Shinigamis – li vaig explicar – no era molt freqüent veure’n per allà. En cinc anys va ser el primer cop que els vaig veure.
- Bueno continua! Volem saber com acaba – va cridar l’Slyth, que tampoc anava molt bé.
- D’acord d’acord.

Era un dia tranquil al Seireitei, no hi havia res per a fer i a l’Onzena Divisió tothom estava dormint o es fotien de hòsties. Aleshores va arribar una papallona infernal que informava d’uns altercats al districte 75 del Rukongai.
- Un altra baralla de lladres – va comentar en Zaraki – no se’ns hi ha perdut res allà.
- Però és el districte on viu la Nafi! – va cridar-li a l’orella la Yachiru – I si li passa quelcom Ken-chan? Potser està ficada en el merder...
- És una nena Yachiru... – va contestar-li en Zaraki tant tranquil com sempre – perquè s’hauria de ficar en baralles de borratxos?
- Els dos sabem que no existeixen els nens en els districtes més pobres del Rukongai, Ken-chan – va contestar-li la Yachiru amb una expressió molt seria, poc típica d’ella, tant poc que tots els shinigamis que estaven a prop es van quedar muts.
Quan en Zaraki va veure-li la cara no va fer cap comentari, es va aixecar sense dir res i es va dirigir cap al Rukongai amb la Yachiru a l’esquena.

En Zaraki i la Yachiru van arribar al Districte 75 en el moment més destructiu de la baralla, hi havia un rastre de cases destroçades, gent pel terra sagnant i gent asustada amagada a sota les ruïnes que quedaven. Van anar seguint el rastre de ferits fins que van arribar al focus de la destrucció, era jo.
Em trobava recoberta de sang que no era meva al mig d’una desena d’homes morts pel terra i lluitant encara contra tres que es mantenien en peus. La Yachiru va fer un salt des de l’espatlla d’en Kenpachi, ve desenfundar la zampakuto i els hi va tallar als tres el coll abans de caure a terra. Em vaig quedar blanca per la facilitat amb la que una nena no més alta que jo s'havia desfet d'aquells homes.

- Tu ets la que ha provocat aquest rastre de ferits? – em va preguntar.
- Si.
- Per què? – va intervenir en Zaraki.
- Han matat a en Fokkusu.
El Capità i la Tinent es van quedar mirant uns segons, jo no vaig entendre el que passava però de cop i volta em vaig trobar pujada a l’esquena d’en Zaraki amb la Yachiru.
- Em mataran pel que he fet?
- Per sobre del meu cadàver – va contestar en Zaraki.

- I tu com sabies que estava passant al Seireitei i a la Divisió Onze mentre eres al Rukongai?
- Quan vaig arribar al Seireitei amb en Zaraki i la Yachiru tothom xiuxiuejava al meu passar – vaig contestar a la Goora - després d’uns dies em vaig cansar de la tonteria i vaig obligar a un de la Divisió a explicar-me que es deia a les meves espatlles. Em va explicar que tothom que estava present recordava la primera i última vegada que va veure la cara de la Yachiru seria i es comentava que jo n'havia estat la causa.
- I com és que no et van fer responsable de res després de la massacre que vas provocar? - em va preguntar en Victor preocupat.
- En serio creus que a algú li importa el que pasa al districte 75 del Rukongai? - vaig contestar-li sense ni mirar-lo als ulls.

Després de la meva història semblava que a tothom se li havien passat les ganes d’explicar ni escoltar res, ja anàvem prou borratxos i el Shinigami Daurat estava a punt de tancar. Tots vam anar cap a les nostres respectives divisions a dormir la mona.