L'intercanvi

-Ja, ja, ja, ja, ja!!!- Per tota las Noches se sentia el riure boig d’en Szayel, que experimentava amb líquids de colors i amb aparells electrònics d’allò més estranys- Gracies a aquest nou invent per fi dominaré la societat d’ànimes!!!- cridava per si mateix- Tot gracies a l’intercanviador, que em permetrà fer un intercanvi en el cos de tots els shinigamis i sembrar el caos!- seguia parlant per si mateix mentre alçava el seu nou invent i el presentava a l’estil Doraemon (XD)

//A la societat d’ànimes//

-Poseu les taules aquí, el bufet el posarem allà, la font de xocolata al centre de la sala, vinga, afanyeu-vos! – La capitana general dirigia als shinigamis que organitzaven la gran festa que tenien planejada per aquella mateixa nit a la primera divisió.
-Nee-chan!- cridava la Momo, que s’acostava corrent a la seva germana esquivant a la gent- on posem els altaveus?
-Poseu-los en aquella cantonada
-Hanako!- deia la Gooraa, que també venia corrent- Ja ha arribat el carregament de gambes que havies demanat, on el posem?
-... El mes a prop possible del meu lloc
-Hanako, no hi ha suficients cadires per a tots – deia la Nafi
-Aneu a buscar-ne a les altres divisions
-Tenim un problema, els focs artificials que havíem demanat encara no han arribat- deia preocupat l’Slyth
-AAAAH!!! Merdaaaaa! – Cridava estressada la Hanako
-Tranquil•la, ves a descansar, jo m’encarregaré de tot- va dir l’Ukitake, que havia aparegut de cop

//Unes hores més tard//

-Per fi esta tot llest!- deia la Momo deixant-se caure a una de les cadires
-Ha valgut la pena- va comentar la Gooraa
-Per cert, que se suposa que se celebra?- va preguntar la Nafi
-Doncs... crec que res en especial, simplement que hi ha ganes de festa- va dir la Momo
-Correcte!- va exclamar la Hanako, apareixent del no res- tenia ganes de fer una festa, sobretot després dels problemes que hem tingut al seireitei últimament, o sigui que a partir d’ara celebrarem cada any el dia de la gamba!

Cada vegada anava arribant més gent a la festa, també havien vingut antics shinigamis com el Toshiro, la Rukia, l’Ichigo, el Hisagi, la Yachiru, el Kenpachi i la Yoruichi, que venia acompanyada...
-Quincy, que hi fas aquí?- va preguntar la Hanako, posant cara de pocs amics
-Ho sento, se m’havia oblidat dir-te que venia acompanyada, però tampoc passa res, oi?- va dir la Yoruichi amb un somriure trapella, i abans de que la Hanako pogués contestar ja s’havia endut a l’Ifrit dins la sala.
-Ei, no m’havies dit pas que anàvem a una festa de shinigamis- va queixar-se l’Ifrit, però la Yoruichi el va ignorar

La festa va transcórrer al llarg de tota la nit, fins a les 6:30 de la matinada, quan la gent ja estava massa cansada per seguir de festa
Tot el seireitei estava en calma, tothom dormia, alguns a les seves divisions i altres al terra de la primera, ja que estaven massa cansats per arribar a la seva divisió, fins i tot el quincy s’havia quedat a dormir al seireitei.

En aquell moment una garganta es va obrir al cel del seireitei, de la que va sortir en Szayel amb una màquina de colors fluorescents, decorada amb enganxines de floretes roses.
-Ha arribat l’hora, per fi podré provar el meu gran invent!- En Szayel ja tornava a parlar sol- ara la qüestió és, amb qui provo l’intercanviador? Bah, es igual, deixaré que la màquina ho faci a l’atzar
Dit això, en Szayel va prémer un boto groc decorat amb una enganxina d’un cor i l’aparell es va posar a fer sons estranys i a emetre rajos de llum que es dirigien cap a les diferents divisions, després d’això, la màquina va fer un “cling” i es va parar, ja havia fet els intercanvis a 16 shinigamis escollits a l’atzar
-Perfecte, ara es nomes qüestió d’esperar al moment adequat, millor torno a las noches per veure si realment funciona el meu pla- i finalment, en Szayel va obrir altre vegada una garganta i va marxar

Quan va obrir els ulls, al matí següent, el coll li cremava i alguna cosa estranya li pujava amb molta força per la gargamella. Quasi no va tenir temps per reaccionar, s'incorporà com va poder i començà a tossir amb molta força. Unes gotes de sang tacaren el terra d'allà on s'havia quedat adormida. Es passà la mà pel front, estava suant...

Es trobava al mig d'un dels passadissos superiors de la Primera Divisió i no recordava com havia arribat fins allà.
-Mare meva, ahir vaig beure més del compte... -va sospirar la Hanako aixecant-se a poc a poc, encara amb una sensació estranya i dolorosa que li pujava pel coll. Tornà a tossir amb ímpetu. Caminà tranquil·lament cap al seu despatx, agafant-se per les parets com podia.

-Mai més tornaré a beure res que em doni en Kami... -es va jurar a si mateixa mentre s'apartava els cabells blancs del rostre. De sobte es mirà les mans i es tocà el rostre. Les seves petites galtes havien desaparegut i tenia el rostre allargat. Les mans eren massa grans i rudes i era molt més alta que de costum. A més, aquells cabells blancs li eren molt familiars. Què estava passant, encara somniava?

Va córrer passadís amunt, voltà a la dreta i es trobà una de les seves subordinades.
-Bon dia Ukitake-dono -va dir la noia fent una reverència- La Capitana General és ja al seu despatx?
-Eeeeh... -va contestar la Hanako. La veu que li sortí era molt masculina i aquella noia li havia dit "Ukitake-dono" Però això era una tonteria perquè ella també es deia Ukitake de cognom... però li havia demanat per la Capitana General, no podia ignorar això. Alguna cosa estranya estava passant, no podia ignorar que, sense saber com, de sobte es trobava dins el cos del seu marit...

La Hanako es girà i va córrer cap al seu despatx. No hi havia ningú. Anà a la seva habitació. Si ella estava al cos de l'Ukitake, aleshores ell havia d'estar a dins del seu cos. Tampoc hi era. Tornà a tossir amb més força... no podia córrer tot el que volia amb aquell cos. Decidí baixar al saló de la festa. Potser havien begut alguna cosa estranya preparada pel Samael i ara s'estava repartint l'antídot... No podia ser, l'Onii-san era de vacances al Sàhara analitzant la sorra del desert...

Obrí la porta i descobrí un munt de shinigamis que dormien de qualsevol manera, per les cadires, al terra, abraçats a una columna. La festa d'ahir havia estat massa... A partir d'ara s'haurien de moderar. Però clar, això no explicava perquè s'havia despert dins el cos de l'Ukitake. De sobte, es va veure a si mateixa, dormint a sobre de la taula. L'havia de treure d'allà abans que cap subordinat la veiés.

Es mirà el propi rostre, tan conegut i aliè a la vegada i allargà la mà per despertar-la.
-Jushiro? -va demanar la Hanako.
-DOLÇOS! -va cridar la persona que estava a dins el cos de la Capitana General- UKI BON DIA! -va cridar molt fort, despertant a la gent del voltant.- VULL DOLÇOS PER ESMORÇAAAAAAAAAAAR!!
-Yachiru?? -va demanar la Hanako a dins el cos de l'Ukitake.
-DOLÇOS, DOLÇOS!! -cridava quan de sobte, la Yachiru s'aturà i es tocà els cabells molt sorpresa mentre les mànigues del haori de Capità li sobraven de per tot. La Hanako, quan es va veure des de la distància, es prometé anar a fer-se un uniforme nou. -UKIIIIII, SÓC LA SOTAICHOOOO!! Vull que tots em porteu ara mateix una tona de dolços!
-QUÈ? -replicà l'autèntica Hanako- No facis això o m'engreixaràs!!
-DOLÇOS, DOLÇOS! -cridà la Yachiru despertant a tothom.

-Què està passant aquí? -cridà algú que semblava ser la Gooraa en aparença, però que segurament debia ser altra persona.
-QUÈ ÉS AIXÒ?? -cridà en Kenpachi alterat.
-COLLONS! -va cridar en Hitsugaya rient amb moltíssima força.
-MERDA DE SHINIGAMIS! -exclamà el Hisagi.
-Hanako, fes alguna cosa! -cridà algú a la Yachiru que ficava la cara a dins d'un pastís de xocolata.
-No facis això!! -li renganyà la Hanako estirant del pastís que acabà a la cara d'en Hisagi que, sense cap mena de dubte, era el Quincy.
-Hem de posar un poc d'ordre... -va suggerir l'Ifrit passant-se les mans pel cap.
-No entenc què merda està passant... -va dir en Toshiro.
-QUÈ? -va cridar algú des del cos de la Yachiru.
-Això ha estat en Samael, segur! -va dir l'Slyth.
-Sí, telefonem en Samael!! -va proposar la Rukia.

//Mentrestant al Laboratori d'en Samael//

- No t'adormis Eloi! Estem apunt de fer un gran descobriment! Veu més cafè! - Cridava en Samael hiperactiu per el 2 litres de cafè que s'havia begut
- Deixa'm tinc son! A sobre m'has obligat a vindré.... A més per que vols fusionar una rata amb un tigre?
- Per crear la Tigata! Imagine't petita com una rata, ferotge com un tigre! Serà el millor regal per nens!
- No crec que ningú compri això per el seu fill - I em vaig adormir.

Em vaig despertar amb el crit de dolor d'un tigre i d'una rata, els sons es mesclaven i formaven un gran enrenou que despertaria a qualsevol, em vaig aixecar de la cadira i vaig veure una mica més de cafè i em vaig fixar amb la situació, en Samael portava una samarreta que deia "I love Tigata" i a la mà duia un tros de formatge amb carn a dins, el tigre estava dins una gàbia, amb un braç mecànic agafant-lo per la cua i la rata estava dins d'una bola de plàstic en un forn, de sobte va sonar l'himne dels unicorns i el Samael va respondre al telèfon:
- Si? A hola Ukitake! Que tal? Com està la meva germana? Ja l'has perdut?
- Calla imbècil! - Es va sentir un crit des de darrera l'auricular - Que collons has fet? Has canviat el cos a la gent!
- Jo? Jo no he fet res, només estic fent que un tigre i una rata es reprodueixin per crear la Tigata! Vols camisetes, les tinc en oferta.
- Se que has set tu! Vine ara mateix a la primera divisió! Com a capitana general t'ho ordeno!
- Ukitake tu no ets el capità general, es la teva dona, que no t'en recordes?
- He dic que vinguis pesat! - I va penjar
- Si jo no he fet res! - Es va ficar a plorar en Samael - Jo sóc un bon nen que només fa que tinguin sexe una rata i un tigre! - I va marxar plorant.
- Vine amb mi, et deia, no passarà res anormal al meu laboratori, deia en Samael! Es que no pot haver-hi un sol dia tranquil al Seretei?! - Vaig cridar al aire i vaig seguir en Samael.

Tot el seireitei era un caos. Si, es veritat que feia molta gràcia vore a Hanako ( que era Yachiru) als muscles de Kenpachi (que era realment en Victor).
Hanako ( Ukitake) intentava posar-ho tot sota control, però li era impossible obviar la seva eroticitat i li costava molt concentrarse.
I clar, mentre tot aquest merder durava i Samael ho intentava arreglar tot, el quincy tenia altres plans.
La capitana de la tercera divisió, i probablement la única persona amb seny a tota la ss, era a dins del seu cos, això volia dir que probablement ella intentaria arreglar-ho tot. I si decidirà embrutar la reputació del Quincy a la ss, li donava una mica igual. Tal volta així millor, mes enemics.

Ell ara tenia un objectiu ben clar. Liarla pardíssima. No sabia en el cos de qui estava, només sabia que era tinent (per aquella insignia cutre). I per el mal que li feia el front suposava que era un tinent estirat que anava de responsable per la vida. Millor, mola molt mes destrossar les reputacions de la gent responsable que no pas dels perduts.

Primera parada: 2BP. Birra, bacon, pitram. Anava per tots els restaurants del seireitei demanant el bacon mes car que trobava, tragant la birra a hectolitres i dient moltes animalades a les noietes.

I ja al bar, mes doblat que Massiel en la destileria guiness, va ser quan ella va entrar. Una dona d'una eroticitat immesurable. Estava mes bona que la nutella a cullerades. La noia al vore'l el va saludar, segurament era una companya shinigami.
-Que fas aquí, Hisagi? Sempre que et dic de venir em dius que no es un bon lloc per a tu. Despres de la festa d'ahir ( que sosos eren tots) jo encara tinc ganes de mes, per això ha vingut. I per aquest muntó de cadavers de birres, suposo que tu també. Això d'estar retirada mola molt, ho deuries provar! I a sobre ara que la meva filla es la capitana comandant tot es molt mes fàcil per a mi!-

La cosa era seria, tenia davant a la mare de la seva ultraenemiga i ell estava a dins del cos d'un pobre shinigami (anomenat Hisagi) que anava a pagar el pato per tot.
I mirant-la de dalt a baix (amb lo qual ella es va mostrar mooolt incòmoda) li va dir, amb una veu d'obrer de construcció:

-Mossaaaa. que tens mes perill que Mcgyver a un leroy merlin-
Rangiku va fer cara de flipar en colors.
-Chè, eres un Kinder? Per que tinc ganes de menjarte el xocolate fins aplegar a la sorpresa-
L' ÒSTIA (si, amb majúscules i la primera "o" molt oberta) va ser històrica. Apocalíptica. Dantesca. Ara entenia d'on venien les flames de la seva filla. Collons quin mal. La cara li bategava tant que tenia pensat posar-li nom i tot. Però ell no podia parar de riure. Tal volta per que sabia que qui pagaria tot el pato seria aquell shinigami.
-No et facis la interessant, se que t'agrade. Aquí me tens. Pa gosar-lo.-
Si per una banda teniem la galta de Hisagi (Ifrit[collons, açò es molt de lio d'escriure]) per l'altra teniem la vena del front de la Rangiku a punt d'esclatar.

Hisagifrit (ja!, problema resolt!) va somriure preparat per acabar de liar-la.

Mentrestant , el hisagi original, al cos de la Ryota, buscava el seu cos. Tenia el presentiment de que quelcom dolent passava.

La Yoriuchi (Momo) corria per tot el seireitei buscant a la seva germana, havia despertat en un cos que no era el seu, i volia saber que havia passat
Al arribar a la primera divisió, es va trobar tot un panorama d’allò mes curiós: Molts shinigamis reunits a la sala en la que la nit anterior s’havia fet la festa, tothom discutint de manera nerviosa
En aquell moment va arribar el Kenpachi (Victor) amb la Hanako a l’esquena... un moment, la que esta a l’esquena del Kenpachi es la Hanako? O.o
Ignorant aquest “petit detall”, la Yoruichi (Momo) va anar corrent cap a la Hanako
-Nee-chan, Ajuda! No se que ha passat, però aquest no es el meu cos, que ha passat? T_T
-Que dius, Neko-chan? Jo no soc la Hanako, dull dir... diguem Hanako-sama!- deia la Hanako (Yachiru) senyalant a la Yoruichi (Momo) amb una piruleta treta del no res, en to amenaçador
-...Momo?- va sentir que deia l’Ukitake, des de rere seu
-Ukitake! Que li passa a la Hanako? T_T
-La Hanako soc jo! Pel que sembla ens hem canviat tots de cos i no sabem el motiu, i m’estic posant dels nervis –deia l’Ukitake (Hanako)
-Que farem? A saber a quants ens ha afectat això
-...Avisa a tots els capitans, tinents, antics shinigamis i al quincy, vull que tothom vingui al meu despatx en mitja hora
Al cap de mitja hora, tots els capitans, tinents, antics shinigamis i el que semblava un quincy borratxo en el cos d’un dels tinents eren al despatx de la capitana general.

- Que xaxipistaxi! M’he despertat amb una resaca de cavall al teulat de la Primera Divisió – penso mentre intento recordar com he acabat allà. Quan m’intento aixecar casi em menjo el terra amb la cara. Tots els moviments que faig em surten malament - que coi li ha passat al meu cos? M’he tornat més esquifida i... un moment... els cabells blancs? Tant borratxa vaig acabar? - Un fort mal de cap em va contestar la pregunta -Segur que ha sigut aquell maleït Quincy! El seu pla malèfic des de el principi era tenyir-nos a tots els cabells!

- Per cert, que coi m’ha despertat? – penso mentre baixo com puc de la teulada. Just en aquell moment torno a sentir l’horrible soroll que m’ha despertat... els maleïts altaveus del Seireitei! Ja va sent hora que en canviïn la cançoneta... "Es prega a tothom que vagi assistir ahir a la festa duta a terme a la Primera Divisió que es presenti al despatx de la Capitana General Hanako"
- Suposo que això m’inclou a mi també – i dit això em vaig encaminar cap a la Primera Divisió, esperant poder fer-li pagar a aquell maleït Quincy el que m’havia fet al cabell!

- És veritat, si sóc al teulat! – penso en un moment d’il•luminació.

Entro per la finestra al despatx de la Hanako i em trobo un panorama mooolt rar. Veig al pobre Ukitake intentant posar ordre en l’olla de grills en que s’ha convertit la Primera Divisió. Pobre home, amb lo malament que està perquè li fan fer la feina bruta? – penso mentre observo des de la finestra. Aleshores veig al Tinent Hisagi borratxo perdut corrent darrere la Matsumoto intentant aixecar-li la faldilla. Que espaviladet s’ha tornat aquest noi, amb lo soso que era – segueixo pensant. Segueixo mirant l’escena i de sobte veig la Capitana General Hanako pujada a l’esquena d’en Kenny menjant pastissets como si no hubiera mañana. Que ens hem canviat les personalitats mentres bevíem o que? – aleshores em veig recolzada a la paret mirant l’escena - però si jo estic a la finestra, que cony està passant?

- Us he reunit aquí perquè algú es va divertir més del compte ahir a la nit i avui, com heu pogut notar, ens em despertat tots en cossos que no són els nostres – va començar a explicar l’Ukitake – encara no sabem qui ha pogut fer algo així per això demanem a tothom que col•labori en la investigació per trobar al cabró que hagi fet això.

- Ja va sent hora que li treiem les joguines al Capità Samael - crida una veu no identificada des d'algun punt de la sala - un dia d'aquests ens matarà a tots!

-Sí, teniu raó! -va cridar el Hisagi, que era l'Ifrit.
-Tu, calla, que ni tan sols saps qui és el Samael... -li va dir Yoruichi (Momo)
-Eh, amb el meu germà no et fiquis! -va cridar l'Ukitake (Hanako) i, de sobte, començà a tosir amb molta força.
-Ah, és germà teu? Doncs deu ser un inepte!! -va cridar el Hisagi (Ifrit)
-ET MATO! -va cridar l'Ukitake (Hanako) tosint encara més i caient al terra.

-Bah, bah -va dir en Samael apareixent del no-res amb una capa brodada d'unicorns- No ha estat culpa meva aquesta vegada.
- Matem-lo, va! -va cridar el Hisagi mentre es barallava amb l'Ukitake.
-Da-li, Ukiii!!! -va cridar la Yachiru des del cos de la Hanako mentre reia com una boja.

De sobte, la Gooraa va saltar de la finestra amb pinta d'estar patint una gran ressaca.
-Gooorrrryyyy!! -va cridar la Hanako (Yachiru)
-Que va, sóc la Nafi... -va contestar posant-se la mà al cap- Em podeu explicar què està passant?
-El germà d'aquesta que no se sap controlar -va dir el Hisagi (Ifrit) mentre estirava els cabells llargs i blancs de l'Ukitake (Hanako).
-Que no he estat jo! -va dir mentre llençava shurikens en forma d'unicorn que es clavaven a la paret mentre emetien una cançó molt enganxadissa:

Música dels shurikens unicornians:



Tots els assistens es quedaren mirant aquel shiruken que emetia el so estrident mentre en Samael reia i intentava, sense èxit, desaparèixer en torna a una bolla de fum.

Tothom es va quedar mirant en Samael i va començar a treure la Zanpakuto i intentaren alliberar-la però... Zanpakuto not found! Clar, havien canviat de cossos, per tant, ara tampoc podien fer servir la seva Zanpakuto, sinó que ho havien d'intentar amb la nova...
-Bé, us veig molt desesperats -va dir en Samael- I a mi m'hauria agradar estar en el cos d'alguna noieta sexy... Estic molt decebut! Però bé, us ajudaré...
-Què hem de fer, Onii-san? -demanaren l'Ukitake i la Yoruichi
-He notat una gran presència espiritual provinent del Hueco Mundo aquest matí, mentre tots estàveu de parranda bevent com uns desesperats.
-Així que... -va demanar l'Ukitake- Això ha estat cosa d'un Arrancar!
-ANEM AL HUECO MUNDO! -va cridar el Hisagi sortint corrent i estampant-se contra la porta.
-No és tan senzill... -va dir la Gooraa (Nafi)- per començar no podem fer servir les nostres Zanpakutos!

-Doncs és molt senzill... -va dir en Samael ignorant la Nafi i anant a la seva bolla- Teniu una nit per dominar la zanpakuto que ara teniu! Si no ho aconseguiu no podreu venir al Hueco Mundo a lluitar. Partirem demà al matí.

Després de les paraules del Capità Samael comença un gran rebombori de queixes, insults, etc. (tampoc cal entrar en detall). Aprofito el xivarri per acostar-me al meu meravellós cos per saber qui n’era l’intrús.

- Tranquila que no sóc cap depravat com el que li ha tocat al Tinent aquell – em dic a mi mateixa (quina situació més rara) abans fins i tot que em dirigís la paraula.
- M’has tret un pes de sobre però igualment m’hauràs de dir qui ets per saber a qui li he de trencar les cames en cas de que li passi algo al meu estimat cos.
- Sóc jo dona, en Zaraki.
En aquest moment el meu cervell fa un BOOM per l’excessiva eroticitat del moment. En Ken-chan al meu cos – penso mentre em comença a rajar sang pel nas – ara no estic tant convençuda de que vulgui que tornem als nostres cossos... – dic per error en veu alta.
- Ni parlar-ne! – sento que em crida una veu desconeguda – jo no em quedo en un cos de Quincy ni un dia més!
Al girar-me em trobo la cara del Quincy a un pam de la meva mirant-me amb uns ulls blaus elèctrics amenaçadors.
- Ni se t’acudeixi emborratxar-te mentre estiguis al meu cos! No vull que em surti panxa de sake!
- Capitana Goora? – pregunto mentre em quedo mirant aquells ulls – No et queixis tant, si et queda molt bé això d’anar a pit nuu – li comento amb cara de burla.

La mirada d'odi que li va llençar Gooraa dintre del cos del quincy va ser molt mes mortal i malèfica que la que el propi quincy havera pogut llençar mai.
Per la seua part, Hisagifrit començava a avorrirse de tot allò. Ja tenia el cos massa ple de cops de la Rangiku, i això de patir mal ja no era tan divertit. Tal volta no li quedaria altra que ajudar als shinigamis, o com a mínim no molestar massa.

Molt lluny, el Hisagi original s'havia perdut a dintre del bosc mentre buscava el seu cos original. Quan de sobte una colla de gorileshollowtravestis el va atacar de forma molt random.

-Bò, quin remei... o siga que cal que domine l'espasa d'aquet tipo? I com hòsties faig jo això? No en tinc ni idea!!-
-Clar, tu eres mes de fer de cupido no? Amb tot aquest rotllo de les fletxetes de l'amor i tal- Va sentenciar la Nafi a dins del cos de la... Gooraa... (no?).
Ifrit estava enfadat, però clar, com no sabia a qui coi li tenia que pegar la puntada de peu no va fer res.
-Bò, doncs aneuse'n tots a la merda, no serà massa difícil dominar la merdeta aquesta, ja ho faré tot sol-
-Mira, mes o menys com la teua vida sexual, no? Tu sol amb el teu sabre.-
Estava cada cop mes enfadat, però a saber per que, no va fer res. No almenys de moment. Abans d'enllestir tot aquell merder seria adient fer la última jugada...

La Hanako, tancada al cos de l'Ukitake se n'anà a un racó de la sala i s'assegué en terra, recolzant l'esquena a la paret i sospirant llargament. La Gooraa, que era en realitat la Nafi, parlava amb el Hisagi, que tothom ja sabia qui era. La Matsumoto, de sobte, s'apropà a l'Ukitake.
-Hana-chan? No penses posar ordre? -va demanar posant-li els pits a la cara.
-Uhm... -va contestar la Hanako- Ara tenc feina a fer...

Va treure la katana que duia al costat, l'espasa que havia vist tants cops però que era la primera vegada que tocava tan directament. Aquella katana era un element més de la seva vida. A casa seva, estava sempre al costat de la Suzaku, la fregava cada vegada que abraçava el seu home. Per què mai l'havia agafat i havia mirat de parlar amb ella? La Sougyo no kotowari... quant sabria sobre la Hanako?

La Hanako tirà el cap cap enrere. Li feia mal el cap, es notava febrosa i tosia amb continuïtat. No tenia temps per perdre, havia de controlar aquella espasa al més aviat possible. Feu el mateix que feia amb la Suzaku per comunicar-se amb ella, la creuà a sobre del pit i tancà els ulls, esperant que aquell món desconegut aparegués a davant d'ella. Era molt difícil concentrar-se. Sentia els crits de la Gooraa, sentia els cops de puny de la seva mare i sentia el Hisagi queixant-se. A més, tenia moltes ganes de tosir i cada vegada que ho feia es desconcentrava.

A poc a poc, els altres shinigamis també es posaren en silenci i practicar. A la sala regnava un ambien com a d'estudi, com si tots estudiessin pel gran examen final.

La Hanako, de sobte obrí els ulls a un petit bosc. Es mirà les mans, es cercà els cabells i descobrí que, a dins d'aquell món que no li pertanyia, tornava a ser ella mateixa.
-Clar -es va dir- Aquí hi entra només la meva ànima, no el meu cos...

El bosc era molt ombrívol, fred i humit a més d'hostil. La Hanako notava alguna cosa dolenta entre aquells arbres, els sentia moure's i parlar. Començà a caminar ràpid, intentant trobar una sortida. Quant més ràpid avançava, més presents eren les ombres del bosc. S'enganxava els cabells i el quimono als arbres i s'esqueixava la pell i les robes. Una branqueta es va moure de sobte, amb molta rapidesa i li va fer un tall profund a la galta. Notà com les arrels es movien a sota d'ella quan ho va escoltar. Sentia la mar, ensumava la salor, aquella aroma que no podia confondre amb cap altra.

Era a una platja molt petita, amb una sorra finíssima i el sol, alt i radiant, encalentia la pell sense torrar-la. Era un paratge amable, molt amable comparat amb el bosc. Les ones acaronaven la sorra i l'aigua hi trepava per arribar als peus de la Hanako. No va necessitar saber que, evidentment, l'aigua la cridava. Començà a entrar lentament a la mar, sense treure's les sabates o el quimono i avançà lentament sentint com algú la cridava. Intentà fer més via, però li era impossible, les robes li pesaven molt i s'inflaven amb l'aigua.

D'imprevist, sentí el seu nom amb molta claredat. L'aigua s'agità a sota dels seus peus i unes cordes d'aigua l'arrossegaren fins el mateix fons de la mar. La Hanako lluitava per desfer-se'n però li era impossible. Tot s'acabà i, quan obrí els ulls, estava dins una bombolla d'aire al mig de la mar i, just al seu davant, suraven dos peixos en una aura blanca. Feien voltes un damunt de l'altre tota l'estona, sense aturar.

-Una intrusa... -va dir un dels peixos, aturant de fer voltes de sobre. L'altre peix l'imità.
-No és una intrusa... la coneixem molt bé -va dir mentre la Hanako s'aixecava i notava com les robes banyades se li aferraven al cos.
-Per què apareixes aquí tant de sobte, Hanako? -va demanar un dels peixos.
-És una impostora! Ha vingut des del bosc i d'allà no surt mai res bo -va dir l'altre.
-No, jo... -es va defensar ella- Jo necessito el vostre poder!
-JA! -se'n va riure un dels peixos
-Això no serà possible -va dir l'altre peix- Nosaltres només obeim el senyor Jushiro.
-El Jushiro sóc jo! -va cridar la Hanako

Els peixos la miraren, incrèduls.

De sobte la bombolla d'aire va desaparèixer i els peixos varen creixer molt, moltíssim, fins a fer-se tan grans que amb un sol moviment de cua podien enviar a la Hanako a l'altre costat de l'oceà. La noia no podia respirar, s'ofegava. Un dels peixos passà molt a prop d'ella empenyent-la més al fons de l'oceà.

Anava malament, aquella situació era horrible per algú que originàriament té una espasa de foc. Notava com s'estava apagant... es quedava sense forces quan un dels peixos se la va empassar.


Al món real, l'Ukitake va tosir, escopint molta d'aigua i, sense previ avís, es desmaià a causa de la febre.

-Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah! Com m’avorreixo –va dir l’Arrancar gamba al seu palau- Com deuen estar els shinigamis amb el canvi de cos que l’eroticitat del meu estimat Szayel Aporro els ha fet??
-Mestresa Shunsuiko-sama –va dir la seva fracción, l’eminència en filosofía post-kantiana i reconegut investigador d'àtoms hidrogenats, Magikarp.
-Què vols, peix? –va demanar la Shunsuiko- Que no arribes ni a gamba! Avergonyeix-te de no ser un crustaci saborós!!
-Sí, senyora! –va cridar el magikarp i començà a donar-se cops amb el cap a una paret.
-Com que estic avorrida, aniré a molestar als shinigamis –va anunciar la Shunsuiko- Suposo que serà millor que mirar aquesta merda de programa –va dir tancant la tele on sortia en Komamura donant consells sobre com cuidar el teu gos.


A la societat d’ànimes:
-Bé, ja hem aconseguit tots dominar la nostra nova Zanpakuto? Som uns cracks!! –va demanar la Hanako.
-Saps que això és impossible... –va contestar l’Ifrit dins el cos del Hisagi- Però com que volem acabar aquest rol ràpid direm que sí.
-Jo fins i tot he arribat al bankai –va dir algú mentre menjava una cosa que semblava una magdalena i que tenia el mateix gust que una magdalena, però que es deia muffin.
-Muahahahaha. Sóc aquí shinigamis Feu-vos popó als pantalons! –cridà la Shunsuiko fent la seva aparició triomfal.- AAAAh, merda! No m’ataqueu!! D’acord, d’acord, us donaré el remei...

I llençà una garrafa de cinc litres de vi del bo, que es veia que era el remei òptim per curar-se.

-Però si ni tan sols havíem tret les espases... –va dir la Momo.
-La solució és simple, oi? Una bona gatera i al dia següent tornarem a estar cadascú dins el seu cos!! –va dir la Hanako començant a beure vi.

-Dale alegria a tu cuerpo Macarena! –va cridar algú començant una conga- EEEEEEEEEEEEEEEEEH, MACARENA!