Trobaments que marquen una vida.

A prop de la porta de est del seireitei, al primer districte est del Rukongai es viu força bé. Reina la tranquil•litat i no hi ha quasi delinqüència. Els nens juguen tranquils al carrer. Riuen i donen vida a aquell lloc d’ànimes errants. Les preocupacions de la gent son mínimes, simplement es limiten a gaudir de la tranquil•litat d’aquell indret. Ni punt de comparació als districtes de nombre mes elevat, on la vida no es gens fàcil. Però realment, es en aquestos llocs on les ànimes notables apareixen. És difícil millorar en un lloc tranquil.
Però no ens desviem del tema. Molt a prop del Shōryūmon, a uns 20 minuts caminant, hi ha un bar. Un bar que es molt diferent del shinigami daurat, ja que allí la pau es el seu màxim atractiu. Ademés, la majoria de gent no te poder espiritual, així que realment no es altra cosa que un lloc de reunió d’ànimes. Aquest bar el condueix un home molt gran i amable (es curiós com les persones mes grans, les que semblen les mes perilloses, solen ser les millors) anomenat Nikanor Berlioz. En Berlioz, d’origen rus, si que te una mica de reiatsu, el suficient com per a poder gaudir i necessitar una mica de vodka de la seva Rússia natal. En aquell districte era feliç, ja que havia trobat l’amor i tenia també un parell de filles.
Se que em repeteixo molt, però mai es dirà prou voltes la tranquil•litat que allí es respirava.
I de bon matí, quan inclús el sol tenia mandra de sortir un dia mes, una noia molt prima i una mica baixeta estava asseguda a la barra del bar d’en Nikanor. Mentre la noia bevia un got de vodka, un escurço passejava pausadament per tot el bar. Tal volta buscant algun ratolí que portar-se a la boca.
En Berlioz no deia res. La noia tampoc. Una de les millors coses de l’amistat es que el silenci no es incòmode o desagradable, si no que es troba plaer en compartir-lo.
En un racó la serp havia caçat un ratolí.
-Avui estàs mes callada del normal, Akane. Ni tan sols has demanat el vodka. T’havera pogut posar aigua amb sucre que no t’haveres queixat..-
Akane va aixecar la mirada tranquil•lament i va somriure. I el que volia dir amb aquell somriure era :”Se que no ho faries mai això”
-No et conec massa ( tampoc em deixes pas coneixerte) però saps de sobres que desde que vares salvar a les meves filles tinc un deute amb tu- Aquest cop l’expressió de la noia va canviar d’un somriure afectiu a una ganyota d’indignació, que semblava dir: “Que pesat amb això... no va ser res”- Se que en portes una enorme de cap. Normalment et limites a vorer la gent passar, a vorer com viuen la seva vida. Vens quan tothom està per aquí ( i alguna vegada la lies quan beus una mica de mes). El silenci es una de les teves virtuts, nomes parles quan coneixes la veritat- Recordeu quan éreu menuts i algú us agafava la galta i us deia lo bonics que éreu? Recordeu la ràbia que donava?. Doncs així es sentia Akane. – Però avui faràs quelcom diferent. Sembla que vulguis ser la protagonista- La serp era ja als peus de la noia, i ascendia per la seva cama, fins al punt de treure el cap per el coll de la samarreta. La noia, en notar que tenia la serp a la vora la va mirar amb afecte i li va fer un petó al cap.
-Saps de sobres que jo no necessitaré els diners que em donin, així que vindré mensualment a portar-te’ls tots. Arregla aquest lloc i sobretot, gaudeix-
I dient això es va aixecar de la cadira i va marxar cap a la porta, amb l’espasa a la mà. Anava vestida com un noi, amb uns pantalons vells i una camisa feta pols. Però així i tot era molt bonica. Realment en vore-la s’entenia allò de que la flor mes bonica es la que apareix a l’hivern.
-Però on vas?-
-No n’has de fer res d’on vaig. Simplement continua portant vodka. Allà on vaig segur que es roïn, o siga que vindré aquí sovint per carregar-ne- A la porta de l’entrada d’aquell bar es va aturar, i mirant cap a dins al seu amic va somriure.
-I ara marxo. El meu destí ja crida massa, ja no puc obviar-ho mes-

I en sortir del bar, les flors del gessamí es van obrir, dient-li fins aviat

El camí cap al Seireitei era bastant llarg i solitari. Entre el sol del migdia i la pols d'aquell estret camí polsós, els segons semblaven hores. Però l'Akane no li prestava gaire atenció a aquestes eventualitats i seguia caminant amb determinació cap a la porta est. Si les indicacions que tenia no eren incorrectes, no tardaria gaire en arribar. Sabia que a prop de la porta hi havia un petit poblet famós per fer unes bolles d'arrós boníssimes, però ella mai havia estat per allà.

Continuà caminant sota el sol, sense que res l'importunés. Un petit ocell agità unes branques d'un matoll proper i sortí volant molt ràpidament. De la mateixa manera, es podia dir que l'Akane volava cap al seu destí. Amb aquella travessia s'acostava lentament a allò que estava destinada a fer. De sobte, les rialles d'uns nens la varen treure dels seus pensaments. Havia arribat al poblet.

Sortí del camí corrent, contenta d'haver arribat i va rebre una pilotada al cap.
-Em sap greu! -va cridar un nen, però semblava que l'Akane no s'havia immutat. Mirava la gran estructura que s'endevinava al davant. No hi havia cap porta, simplement el paisatge canviava i es deixaven entreveure les cases del Seireitei, molt diferents a els habitacles pobres de la gent del Rukongai.
-Nena, estàs bé? -va demanar un dels nens.
-Sí -va respondre l'Akane sense donar-li importància- Puc beure d'aquell pou?

Els nens assentiren i continuaren amb el seu joc mentre la noia treia aigua fresca del pou i bevia. Aquell sol era insufrible. Es va asseure una estona a l'ombra freda del pou mentre mirava a aquells nens jugar tranquil·lament, sense preocupacions ni problemes. Tornà a beure un poc més i continuà el seu camí. Quan va travessar el petit poblet de 4 cases, notava com la miraven desconfiats des de darrere les cortines. Intentà no fer-li cas i avançà camí de la porta.

Quan era ben a prop d'entrar al Seireitei, va tenir lloc un fenomen que no havia previst: un gran mur exterior de pedra baixà de sobte des del cel, deixant el Seireitei completament aïllat.
-FORA INTRÚS! -cridà un gegant que aparegué del no-res i pegà amb una destral molt gran allà on era l'Akane, aixecant molta pols i pedres.

Arribaren els crits de la gent del poble. L'Akane es salvà d'aquella destralada gràcies als seus bon reflexos. Ja deia ella que entrar al Seireitei no podia ser pas tan fàcil...
-I tu d'on surts? -demanà l'Akane al gegant.
-Ets un poc ignorant, no? Jo sóc el Kaiwan, el guardià de la porta de l'est.
-Ah, encantada -va dir l'Akane sense gaire emoció- Em deixaries passar?

El Kaiwan la va mirar de dalt a baix, jutjant-la.
-No -va riure el guardià- No tenc permís per deixar passar ningú.
-Vull entrar allà dins, així que serà millor pels dos si et fas a un costat i em deixes entrar -va repetir l'Akane.
-No ho puc fer -va repetir el guardià mostrant les seves enormes dents i rient com un desconsolat- La porta només s'obrirà si em pots guanyar.
-Ah... -va contestar l'Akane sense gaire emoció- Haver-ho dit abans!!

El combat no va durar gaire. El Kaiwan va tornar a brandar la destrall, destrossant les cases del poble i enduent-se tot el que hi havia per davant, però per alguna estranya raó no aconseguia ferir a aquella noieta petita. Era massa àgil... com podia ser que no li fes ni una petita ferida amb tot el que estava destrossant?

-Eh, ves alerta amb la gent del poble! -li va cridar l'Akane al Kaiwan que estava molt frustrat.
-MOR!! -cridà el Kaiwan baixant la destral a gran velocitat- Qui desafia el guardià de la porta ha de morir!!!!

Però, de sobte, la destral va deixar de baixar. L'Akane la sostenia amb una sola mà i impedia que col·lisionés amb el terra. El Kaiwan va fer més força però era impossible. Aquella nena menuda controlava la seva destral i impedia els seus moviments. Sense saber d'on venia, un munt d'energia va colpejar molt fort el guardià, llençant-lo cap al mur.
-COM? -va cridar el Kaiwan desfent-se de les roques que li havien caigut a sobre quan el mur havia mig cedit al seu pes. Mirà cap a la noia i va veure la seva destral a un costat, feta miques.
-M'obres la porta ja? -va demanar l'Akane empipada.
-COM POT SER? -va cridar el Kaiwan aixecant-se i corrent cap a l'Akane, disposat a colpejar-la amb el puny.
-Atura, va -li recomanà la noia- No ets el guardià? Hauries de protegir la gent del poble i no destrossar les seves cases, no creus?

El gegant es va posar a riure mentre colpejava el terra, sense èxit en ferir l'Akane.
-Jo només protegeixo la porta -va riure el Kaiwan- I tu no passaràs!!!
-Ah no? -va riure ara l'Akane, treient de sobte la seva Zanpakuto i ferint el braç del guardià. La sang caigué violentament com en una pluja torrencial. El Kaiwan va cridar i maleí l'Akane amb paraules lletges.

-Per què no m'has tallat el braç? -demanà el gegant en veure que el braç li penjava per uns fils molt prims.
-Necessites el braç per obrir-me la porta -va respondre la noia- O vols seguir lluitant?

El gegant va agafar el braç que li penjava i se l'arrebassà, emetent un enorme crit de patiment. Llençà el braç sobre el que quedava del poble i es disposà a obrir la porta.

A l'altre costat, es varen veure uns hakamas. Algú ja estava esperant l'Akane a l'altre costar de la porta.

I el sol continuava brillant, aliè a tot aquell rebombori. Un sol tan fort que feia escletxes a les pedres. El collar de la noia brillava fins al punt d’enlluernar. La cara del Manuel Calavera semblava somriure a la llum.
En Kaiwan tenia una lluita interior força interessant. Si obria la porta tenia bastants probabilitats de que els shinigamis que de segur ja estaven esperant a la noia el massacrarien. Però si no obria ho faria aquella noieta.
Amb resignació va introduir els seus dits sota la porta i va començar a aixecar-la.
-Espera. No era la meva intenció que t’arranquessis el braç de quall. Simplement t’havia fet una ferida que si bé semblava profunda no ho era gens, i s’havera curat en un tres i no res. Ara que ja ha quedat clar que soc mes forta que tu vine, que farem una cosa.-
En Kaiwan havia aprés a desconfiar d’aquells que semblaven bons. L’Aizen ja l’havia enganyat un cop, i allò quasi li costa la vida i la feina. Però aquella noieta semblava diferent. Era difícil d’explicar per a ell. Diguem que li semblava la bondat mes forta i agressiva que havia vist mai.
Mentrestant, al despatx de la capitana comandant una shinigami amb un cabell molt coent donava el seu informe.
-Sotaicho-sama. Sembla com si la intrusa havera desistit del seu assalt al seireitei. En Kaiwan no ha obert la porta, ni se sap res del que està fent. No obstant Tsunade-sama ens ha comunicat de que la sospitosa ha entrat de nou al Rukongai. Al seu parer cal que perseguim la noia i la eliminem, ja que es potencialment perillosa, seguidament s’ha posat a dir molts tacos i he perdut el fil de la conversa-
La capitana comandant va parlar solemnement mentre intentava fer fugir aquell calor infernal amb un ventall que posava “I love unicorns” que li havia regalat el seu germanet.
-Per sort per a tots, tinc un punt de vista diferent del de la meva estimada tinent. Comunica-li les meves ordres: Esperarà allà a la vora de la porta a que aparegui aquella intrusa i la reduirà, però li queda prohibit sota pena de traïció- En aquest punt la shinigami amb dubtós gust per pentinar-se va tragar saliva, quasi com si fos ella l’ advertida- matar-la. I ara ves. I per lo que mes vulgues, que algú em porti un ventilador.-
Al Rukongai hi havia molt de moviment. Moviment de reconstrucció. L’enorme Kaiwan treballava sota el comandament de la silenciosa Akane per a reconstruir tot el que havien destruït. Ella al seu torn també carregava fustes i mes materials.
El guardià de la porta seguia fascinat amb la noia. Moments després d’haver-li dit allò li havia curat el braç amb una velocitat pasmosa i l’havia posat a reconstruir les cases amb una ordre directa que no admetia rèplica. Mentre veia a aquella cosa que semblava tan fràgil aixecar cases senceres no podia deixar de preguntar-se d’on havia sortit. El seu company de feina, en Jidanbou, li havia contat unes quantes vegades com un noi i una noia (els dos amb cabells taronja) havien intentat entrar-hi al seireitei. El noi l’havia derrotat de forma ràpida, humiliant i gentil. La noia li havia curat el braç com si aquell dolor fos seu. La noieta semblava aquelles dos persones a l’hora. Decisió i bondat. Voluntat i commiseració.
-Bé, ja està tot açò enllestit. Ara marxo a obrir la porta-
-Però, aquesta es la meva feina-
-No siguis idiota. Al obrir la porta hi haurà algú mes fort que tu esperant-me. I si veu que has obert la porta com a mínim et castigarà. Ja se el que farem. Com t’he guanyat i sabem tots de sobres que puc tornar-ho a fer t’encarregaré una nova missió. Cuidaràs de tota aquesta gent. Entesos?. No ets un mal home, simplement tens que aprendre a deixar-te estimar. Apa, vagi bé guardià. Espere que ens tornem a trobar algun dia.-
En Kaiwan no va gosar respondre. Simplement es va quedar allà parat. Dispost a obeir. Va somriure a la seva amiga, que marxava de nou a la porta.
Amb els seus ulls blaus i aquells rebels cabells arrissats la tinent de la primera esperava molt avorrida.
-Mecaguen la mare que la va parir, hòstia puta. Havera sigut facilíssim perseguir i destruir aquella mitjamerda, però noooo laa senyoreta capitana comandant vol que esperiiiiiii. Quina tocada de collons. Quina merda de feina, hòstia. Qualsevol dia ho envie tot a fer la mà. Al seireitei i als amariconats dels shinigamis. Caguen la puta-
Però una imatge una mica peculiar la va fer callar. Durant uns instants de silenci només s’escoltava el soroll d’un cigarret consumint-se. I va ser llavors quan es va escoltar un petit soroll de tremolar la terra, a nivell de la porta. Semblava com si algú la intentarà obrir. Abans de que podera pensar en lo difícil que li resultaria a aquella nena obrir la porta aquesta va saltar pels aires, òbviament havia sobrepassat els riells que la mantenien. Ara volava cada cop mes amunt. Darrere de la porta estava la noia. Que feia expressió d’estar una mica penedida. En avançar uns pocs pasos i entrar a la seireitei la porta va tornar a caure exactament on era, fent molt de rebombori. Almenys acabaria amb tot allò d’una volta per totes. Aquella intrusa pagaria ben car desobeir les normes. Amb un àgil shumpo es va plantar davant de la nouvinguda.
-Ey, tu, idiota. Qui ets i que fas aquí? I per que hòsties has obert així la puta porta? I el borderline d’en Kaiwan on es? L’has mort?-
-Kaiwan està millor que mai. Ajudant a la gent. Deixa’m presentar-me. Em diuen Akane Nomura-
-Vaja, la miniputa es educada almenys. Doncs jo soc la Tsunade Shihoin, tinent de la puta primera divisió. Abans de que t’envie a fer la mà com a cagalló per sèquia disme que merdes fas aquí-
-Ets massa malparlada. Soc conscient de que he entrat aquí d’una forma una mica estrafolària, però només vull parlar amb la capitana comandant. Això es tot-
-Hi ha un petit problema, projecte de nan de jardí. No pots. Així ho diuen les normes.-
-Hi ha alguna forma raonable de parlar-hi amb la capitana comandant? No vull armar massa escàndol- Deia això mentre un fum de shinigamis acudien, no pas per lluitar, si no per vorer l’espectacle.
-No mentre jo hi sigui aquí, tap de bassa-
-Un altre cop lluitar? N’estic una mica farta de que aquí no es pugui raonar com a persones-
Només acabar la frase, la tinent va fer una calada al seu cigarret i va entrar a matar. Amb un bon tall a la gola la podria silenciar sense matar-la. Però la noia ja tenia l’espasa preparada, en aquella postura tan inusual. En bloquejar el cop amb la fulla va contraatacar amb el cap. En xocar aquells dos cranis el mon sencer va tremolar.
-Hòstia puta, si que tens el cap dur guarra!!-
I la tinent es va tornar a llençar a l’atac. La millor forma d’atacar seria per baix, ja que aquella postura era feble a l’inferior. O quelcom similar li havien dit a l’acadèmia. Tampoc hi va fer massa cas.
I va ser en el moment en que van tornar a bloquejar el seu cop quan va recordar les paraules de la seva professora. “La postura Hasso es feble a les parts baixes, però recordeu que no es gens difícil girar una espasa 180 graus i protegir aquest flanc” I la noia va contraatacar de nou amb el cap, però aquest cop la Tsunade li va agafar el crani amb la mà i després de aixecar-la ben alt va fer que besara el sol d’una forma molt poc delicada. Però fins i tot en aquella situació tan incòmoda la noia va saber respondre i va assestar un bon cop de puny al turmell de la tinent, que va retrocedir una mica.
Mentre Akane recuperava la postura com podia, la tinent reia.
-Ves per on el hobbit aquest es ressistent. A pesar de que no controle la meua puta força no estàs morta!!. Però millor para o t’esclafaré com la merda que eres-
Però l’Akane no havia aplegat fins allí per a deixar-se guanyar d’aquella manera tan tonta. Es va tornar a aixecar.
Les estocades ressonaven, i els cops de puny es sentien als ossos. Akane era capficada com poques, però realment no tenia massa a fer contra la mes forta dels tinents.
-Lamarequelvaparir. Para ja collons. Estic deixant-te feta tabac, no ho veus reputot?-
Akane es va aixecar de nou, regalimant sang per la boca. Al seu coll, la serp la mirava amb una expressió de suplica, demanant que parara. Però no anava a fer-ho. Ara ja era massa tard.
-Recupera allò que es teu: Amalur-
El planeta sencer va cridar, proclamant el seu regnat. I la petita espasa es va convertir en una gran destral. Tsunade va vorer clarament per uns segons, naixent de la noia ferida, un enorme colós inexpressivament destructor, una ombra inversemblant que va desaparèixer al poc de temps. La terra s’obria, intentant apoderar-se de tot. I misteriosament les ferides de la noia sanaven. I ella havia canviat totalment la seva expressió. Lluïa una cara de pau indescriptible, i només xiuxiuejava una paraula. Anteo.
-Però que collons passa aquí?-
I la part plana de la destral la va arrastrar pel terra. Com qui escombra les pelusses de l’habitació, la tinent va ser llençada ben lluny. I abans de poder reaccionar, va sentir el cop del mànec de la destral al seu pit, que la va enfonsar al terra mes encara.
-PERÒ TU QUI PUTES ERES I QUI T’HAS CREGUT PER FER AÇÒ??-
I en aquesta ocasió la destral li va fer un tall net a l’avantbraç. No l’havia ni vist. I això era impossible. Una destral tan gran tindria que costar de moure’s, no podria passar tan desapercebuda. Però mentre aquest pensament durava, la destral li va fer un tall a l’abdomen, que ja regalimava sang.
-Sisplau, la capitana comandant?-
Ni així de ferida canviava el seu caràcter. Després de fer una calada tranqui-la i pausadament va mirar l’Akane- Relaxat puteta, açò encara no ha acabat.
Pensant en el pitjor, i conscient de les seves pròpies possibilitats contra la tinent, Akane es va disposar a fer el seu atac final, al seu torn la tinent ja cridava el nom de la seva espasa.- Kyūkei, Kuso Kor!!- I les dues espases van xocar, però no contra les seves enemigues.
Una ombra de cabells ataronjats havia aparegut, aturant les dues mortíferes armes amb les mans nues. La marca de la primera divisió lluïa flamant a la seva esquena. Una expressió amable i candorosa va mirar les dues contrincants i va dir:
-Vaja, si que s’han posat interessants les coses per aquí, no?-

La tinent va ofegar un gemec i es va agenollar de sobte, fent una reverència molt exagerada que provocà la rialla dels shinigamis que estaven més a prop. Era evident que estava molt poc acostumada a reverenciar els altres i que allò la feia sentir-se incòmoda.

La gent del voltant que havia acudit qual romans per veure l'espectacle de sang, butzes i destrucció, callà de sobte i es feu un pas enrere. L'espasa de gel caigué al terra fent un lleu renouet i es quebrà, mentre que la destral impactà de ple contra el mur exterior del Seireitei, fent-hi un bon forat i després impactant contra el terra i fent un gran enrenou.

Es va fer el silenci mentre la gravetat queia sobre les armes i la gent s'allunyava. Alguns dels espectadors estaven impacients de veure la quantitat de sang que cauria del cos de la noia quan la Capitana General l'assassinés, però de sobte s'adonaren que la dona de cabells taronja ni tan sols havia agafat l'espasa.

Vaja, semblava que la diversió s'havia acabat. Alguns començaren a partir, però d'altres optimistes es quedaren envoltant l'escena ansiosos d'una mort ràpida i molt dolorosa. Després anirien al Shinigami Daurat i demanarien un coctel especial mentre se'n reien de la noia que havia desafiat a la tinent tan mal parlada i adicta a la nicotina.

La Tsunade es va dur la mà a l'abdomen mentre murmurava insults en veu baixa. Tosí desvalguda i mirà que el seu rostre no reflectís dolor ni humiliació.
-Sotaicho, estava a punt d'acabar amb ella -va murmurar la Tsunade des del terra- Si us plau, deixeu-me acabar la feina.

La dona no va contestar simplement va riure i agità el cap.
-Tens molt mal aspecte, Tsunade -va riure la Capitana General
-No se'n foti de mi, hòstia! -va esclatar la Tsunade- Jo volia matar la mitjamerda aquesta dels collons...
-Bah, bah! -va riure la Capitana- Que se t'obriran les ferides del braç.
-Me cago en la puta merda! -va cridar la Tsunade molt fort mentre s'agafava el braç.
-Ets molt escandalosa... -va dir la Hanako en veu baixa mentre avançava cap a la seva tinent- Saps que no m'agrada que la gent cridi.

La tinent de sobte va mudar el rostre i va empal·lidir. Es callà i adoptà una expressió de terror mentre la Capitana avançava cap a ella. Mirà de retrocedir, però no podia. Moriria allà mateix per haver fallat en la seva missió. Tancà els ulls esperant un cop ràpid.
-Es pot saber què fas? -va demanar la Hanako mentre curava les ferides de la seva tinent. La malparlada obrí els ulls i sospirà alleujada. Mirà de fer una mitja rialla, però no s'atrevia a parlar.

Mentre tot això passava, l'Akane, asseguda al terra just al davant, observava aquella dona misteriosa que acabava d'aparèixer. No sabia si estar decebuda o no ja que no era com se l'havia imaginat. S'havia imaginat una dona molt més gran, més terca i molt més autoritària. Aquella dona de cabells estridents semblava massa tova, massa refinada per embrutar-se les mans de sang.

L'Akane es mostrà desil·lusionada. La tornà a mirar, era petita, de galtes vermelles i estava curant la seva subordinada. Ben mirat, amb aquells cabells tan estridents i aquell posat amable la feia totalment diferent de com l'Akane s'havia imaginat un líder militar. Ni tan sols duia l'espasa... potser el Seireitei havia canviat massa, s'havia acostumat a la pau i no necessitava precisament un líder fort, sinó una persona diplomàtica. L'Akane s'aixecà i anà a buscar la seva destral, que tornà a convertir en espasa.

Quan es girà, la Tsunade ja estava dreta una altra vegada, plena de salut i fumant un piti amb expressió orgàsmica. Havia recollit la seva katana i treia fum per la boca com si no existís el demà. La seva Capitana la mirà de reull i s'apartà de la trajectòria del fum, amb cara de pocs amics. La Hanako, per primera vegada, posà els ulls sobre l'Akane, que li tornà la mirada amb desaprovació.
-És aquesta la intrusa? -va demanar la Hanako per estar-ne segura. La Tsunade llençà el piti al terra, l'apagà amb la sola i tragué l'espasa, però la Hanako ja estava al costat de la intrusa. L'Akane mirà la Capitana més d'a prop. No semblava gran cosa.
-Series tan amable d'acompanyar-me? -va demanar la Capitana somrient a l'Akane, fent un gest perquè la seguís.

La Hanako va començar a caminar mentre els espectadors, decebuts, deixaven pas. Segurament la Capitana l'executaria quan no hi hagués testimonis. La Tsunade va correr per anar al darrere de la seva Capitana, empenyent l'Akane pel camí, ja que hi era. Caminaren una bona estona sota aquell sol tan terrible, travessant carrers sense trobar una trista ombra.

-On anem? -va demanar de sobte l'Akane, aturant-se al mig d'un petit carreró solitari. La Hanako es girà, sorpresa i la Tsunade es posà al davant de la seva Capitana amb la mirada irosa, plena d'intencions assassines. Posà la mà a sobre del mànec de la seva Zanpakuto.
-Anem a la Primera Divisió -va contestar la Hanako seriosa.
-Però jo no vull anar a la Primera Divisió -va respondre l'Akane sense perdre les formes- M'agradaria parlar amb la persona més forta del Seireitei.
La Hanako va inclinar el cap i va somriure.
-Doncs em sap greu, però no sé qui ho deu ser... -va respondre somrient.
-A més és idiota... -va pensar l'Akane. Però, de sobte, sentí com la Tsunade l'obligava a agenollar-se.
-Què fas? -va demanar l'Akane mentre la Hanako es donava la volta i continuava el seu camí.
-Has vingut fins aquí per buscar la mort? -va respondre la Tsunade- Si és així, hauries d'haver deixat que et matés quan en tenies l'oportunitat. Però parlar així a la Hanako-sama és una imprudència.
-Simplement... esperava altra cosa -reconegué l'Akane mentre es posaven de nou en marxa i perseguien a la Hanako.

Quan arribaren a la Primera Divisió, uns quants nois ben joves s'acostaren corrent a portar aigua i uns ventalls. La Tsunade agafà la primera l'aigua i begué com una boja, fent un gran rot en acabar per demostrar als presents que la beguda havia tingut un efecte satisfactori en ella. Els nois la miraren mentre agafava un ventall i començava a agitar-lo sense gens de gràcia. La Hanako passà un tassó d'aigua a l'Akane i demanà als nois que en duguessin més al seu despatx.
-No, el teu fotut despatx és al puto aire lliure, entra tota la punyetera calor de fora, hòstia... -es va queixar la tinent.
-Però no cal que vinguis -va respondre la Hanako- Em penso que aquesta noia volia parlar amb mi.
-Però no us puc deixar tota sola, Hanako-sama -va contestar la Tsunade- A més, tenc ganes de fer un piti.

Arribaren al despatx. L'Akane es va sorprendre perquè no l'imaginava així. Era una gran habitació amb només tres parets. La quarta paret, la que donava a l'exterior, era un gran balcó des del qual es veia tot el Seireitei. Era una estampa preciosa, però també és cert que no era precisament refrescant. L'aigua ja estava a sobre de la taula i la Capitana s'assegué al darrere de la seva taula mentre es ventava tranquil·lament.
-Bé, i què volies? -demanà la Hanako, adoptant una expressió seriosa i madura de sobte.

Ho sento però no acceptaré una opinió diferent. No acceptaré un “es que hi ha vacances”, un “a l’estiu tot el mon viu” ni cap cosa similar. L’estiu es un fàstic. La calor es el fàstic en si. Si ho penses bé tot allò fastigós sol estar calent.
En canvi l’hivern es totalment diferent. El fred estimula la vida. La fa moure’s, espavilar-se. I el fred es pot espantar. La calor no. No et pots arrencar la pell. No pots tapar el sol.
Tan sols li trobe un avantatge a l’estiu, millor dit, dos. La meva estimada Pandora està una mica mes activa per allò de la seva poiquilotèrmia. I també el Vodka amb gel d’en Nikanor aplega a quotes de satisfacció que no es poden mesurar.
I per què dic tot açò? Doncs per que necessito una justificació abans de donar la raó a aquella rossa impertinent. Quins pocs modals, quin poc saber estar. Una mica d’educació no li vindria malament.
Feia molta calor allà, i no era massa adient que el despatx estigués a l’aire lliure. Mentre la tinent es fumava un cigarret ( no entenc com els hi pot agradar eixa cosa) unes gotes de suor regalimaven per el seu coll, i les Xixarres mes que cantar cridaven per la calor.
La capitana comandant esperava la meva resposta, amb una expressió que semblava no encaixar massa bé a la seva cara però que per altra banda podria dir que l’havia fet servir força sovint.
No negaré que la primera impressió que vaig tenir d’ella no va ser massa satisfactòria en un primer moment. Esperava un líder vell i barbut, amb la experiència tatuada als seus ulls, i ara mateixa estava davant d’una dona jove a la qual no li podria esbrinar el seu pensament.
Feien una parella força divergent aquelles dues dones. Una semblava mes simple que el mecanisme de unes tisores i mes bruta que en “Muzzy” i l’altra era una dona sosegada i intel•ligent. I estareu d’acord amb mi que aquest tipus de persones son sempre les mes atraients, però també les mes perilloses.
-Doncs bé. Primerament deixi que li demane disculpes, capitana comandant. El meu comportament no ha sigut correcte al dubtar del seu càrrec.-
-Deixa les formalitats, basureta. Ves al gra-
-T’agrairia que no fossis tan impertinent, tinent. Ho sento però no estic parlant amb vostè, si no amb la capitana. Per si no coneix les normes bàsiques de comportament li diré que cal estar callada durant les converses alienes-
La capitana va fer una mitja rialla imperceptible, i si la Tsunade no em va decapitar va ser per que no volia jugar-se-la un altre cop amb la seva líder. Després d’aquesta intromissió la capitana em va fer un gest amb el cap per a que continuara.
-Doncs bé, li diré el que vull. Vull superar-la, ser mes forta que vostè i ser la nova líder del seireitei-
-WHAT THE FUCK?!!!- mentre deia això li va caure el cigarret. Ves per on, havia ajudat aquella idiota. Merda.
Però la capitana no va fer cap enrenou. Va esperar callada a que continuara, per que ja sabia que hi havia mes.
-I no tan sols això. Necessito que vostè m’entrene. Es la única que pot ajudar-me a superar-la-
I un cop mes aquell somriure enigmàtic. La Pandora no gosava eixir de la meva samarreta. Estava una mica acollonida.
Deixant el ventall es va aixecar pausadament i em va dir:
-Has incomplert moltes lleis de la nostra societat- En aquest punt la Tsunade em mirava rient amb cara de “JA! Ara et fots!! Va a convertir-te en merdeta!”- Has ferit el nostre guardià. Has tret la porta de la seva guia, i ara cal reparar-la.- Merda, l’he cagat fins al fons, ara tocarà córrer- Has ferit també la nostra tinent. Tot això pot estar castigat amb la mort.
La meva escurçó preferida s’amagava al meu pit, i em rodejava per protegir-me. Jo no canviava la meva expressió. No ho faria pas.
-Però ens has fet veure que estem una mica desprotegits, que ens em relaxat massa. I has aconseguit ferir la meva tinent, que es quasi tan forta com un capità de divisió. Està bé. T’accepto. Però primer graduat a l’acadèmia.-
-Amb tots els meus respectes, no vull perdre el temps 4 anys en una acadèmia on no aprendre res de bò. Sembla que als shinigamis els agrada tot aquet rotllo universitari, però jo passo. Entreni’m directament, sisplau-
-Qui decideix el teu entrenament soc jo, no tu. Graduat. I allò de perdre 4 anys es relatiu. De fet si ho fas en 4 anys et consideraré indigna i ni tan sols t’acceptaré a la meva divisió. Tsunade, acompanya-la a la acadèmia.-
Aquella resposta no admitia rèplica. Estava ben fotuda. Però quan mes fotuda estic mes m’esforço. Trauria aquella merda en un temps rècord.

Estic ja fins els putos collons de la creguda aquesta. No sé d'on punyetes ha sortit, tant petita i amb tanta força, però em té els collons plens, la molt tonta. La Hanako, vull dir la puta borde de la meva Capitana, li ha ordenat anar a la fotuda acadèmia dels ous, i la nena ha posat cara de decepció. Per què poses aquesta cara, cony? M'estic mossegant la maleïda llengua per no cridar-li alguna cosa.

Em poso nerviosa, necessito fumar. Necessito fumar molt. Carretades senceres. I per a acabar-ho d'abodar...
-Tsunade, no estàs fent res, oi? -em va demanar l'estravagant Capitana de cabells taronges. Per què putes no es tenyia? Eren un atemptat contra la vista...
-M'estic reprimint les punyeteres ganes de pegar-li una pallissa a aquesta creguda -vaig estar a punt de contestar, però per alguna estranya raó, no ho vaig dir i em vaig limitar a encendre altre cigarreta somrient.
-Doncs si no fas res, acompanya l'Akane a l'acadèmia -va ordenar la Hanako tornant als seus papers.
-COM? -vaig cridar. Ni de conya. Ni per tots els cigarrets marca "Isshin Style" sortia ara a fora amb la calor que fa per acompanyar aquella inepta a la puta acadèmia. No em donava la puta gana moure el cul d'allà.
-No vull, m'hi nego -vaig dir, mirant amb menyspreu a la noia.

La Hanako no va contestar, continuà llegint uns papers molt gruixuts. La Tsunade sabia què volia dir aquella actitud "t'estic sentint però passo de tu completament"

Puta Capitana dels collons i estúpida nena.
-Anem, tu -vaig dir-li a la tia aquella que de cada vegada em queia pitjor. Li vaig escopir el fum de la cigarreta a la cara per sentir-me millor. S'ho mereixia, per obligar-me a acompanyar-la a l'acadèmia amb aquesta calor.

Sortírem del punyeter despatx dels collons de mico i baixàrem les escales en direcció al soterrani.
-Perdona -va dir la nena tocant el que no sona, per variar- Però no hem vingut per aquí.
-Clar que no, vaig a cercar una puta cosa important -vaig contestar tornant a treure un fum increïble per la boca. La noia va tosir i jo em vaig sentir molt satisfeta.

Entràrem a una sala gran on hi havia molts membres de la Divisió descansant.
-Hola nooooooois! -vaig dir amb veu seductora- Qui acompanya a la petarda aquesta a la puta acadèmia?
-No gràcies -va dir un noi molt guapo- La darrera vegada que vaig fer una feina per tu la Capitana em va tenir netejant els banys tres setmanes.
-I els altres? -vaig demanar. Tothom va desviar la mirada. Covards de merda.
-Jo t'acompanyaré, Tsunaaa! -em varen dir els dos pervertits de torn.
-D'acord -vaig contestar.

Trenta minuts més tard, anava jo tan tranquil·la dins d'un planaquin, tota mona, estirada a l'ombra mentre els pervertits carregaven amb el meu pes a l'esquena.
-Escolta -em va dir la puta nena pesada des de fora, obrint les cortines i fent que entrés tota la calor a dintre.
-Què conyo vols? -vaig respondre. Només veure-la m'entraven unes ganes horribles de devorar nicotina.
-Puc entrar? Fa massa calor... -va demanar.
-Ni parlar-ne -vaig riure empenyent-la cap a fora. Que es pensava? Només m'havia donat feina la molt imbècil, no la pensava perdonar. Preferia que patís molt sota aquell sol tan horrible i acabés ben fregida. Em vaig donar la volta i, quan em vaig despertar va ser perquè els pervertits varen deixar el palanquin en terra de males maneres en arribar a la puta acadèmia.

Bò. No en tenia gens de ganes, però almenys al entrar allí se’n desfaria d’aquella pesada malparlada.
-Adéu puta. No duraràs ni dos dies. Per cert, com he tingut que ordenar jo la teva matrícula a l’acadèmia t’he posat a la classe dels mes febles. Tot amb amistat, engendro. Ves ahí, et donaran l’uniforme. I una barraca on dormir. Ale, que’t follin.-
Pandora va fer un xiclet que va esglaiar la tinent. Molt millor que qualsevol altra impertinència.
Al mostrador una secretaria amb poques ganes de feina li va donar l’uniforme i la va guiar a la seva barraca. Es va canviar i va anar a classe. “Lluita avançada”. El professor era, segons l’horari. Un tal Komamura Sajin, antic capità de la Societat d’ànimes.
-Buf, quina pinta de conyàs absolut, eh Pandora?-
De fons es va escoltar una rialla estrident.
-Mireu noies, el taponet aquest parla amb la seva asquerosa serp, fa pena!!-
La serp va fer una expressió que volia dir “Ai mare... si tinc mes personalitat que tu, atontà”. Però Akane feia una altra cara. Tolerava moltes coses. Era molt educada. Comedida. Fina, respectuosa i tranquil•la. Però si algú feia mal la seva família (que en aquell cas era aquell ofidi) despertava la seva ira.
-Tu calla, puta-
Tots van callar. La noia (pertanyent a 5é o 6é curs) va fer una cara de ràbia i es va llençar contra la nouvinguda, amb el puny per davant. Gràcilment, però destil•lant ira assassina, Akane va agafar el braç de la estudiant i la va convidar a besar el terra per seguidament amb un soroll sec, dislocar el seu muscle. Fent cas omís dels crits de la noia va continuar manipulant aquell braç, trencant l’húmer, el cúbit i el radi. Un cop la seva contrincant estava cargolada al terra, plorant de dolor, li va fotrer una puntada de peu a l’estomac.
La gent del passadís mirava amb els ulls oberts com un badulaque. Amb un moviment de dits un encanteri va sanar el braç de l’estudiant.
-No em tornes a mirar. Mai mes.-
Qualsevol diria, que al entrar a aquella classe, la serp feia una ganyota a aquella presumida de sisé, que havia rebut la pallissa del segle.
Va entrar a la classe. Si se’n pot dir classe d’allò. No era mes que un gran pati amb tothom fent el gamba amb unes espases de fusta. La gent anava practicant per parelles, mentre a un alumne li tocava rendir comptes amb el professor.
Criatura fascinant, per cert. Tenia un cos humà, però cap de llop, I era gegant. Akane li aplegava al genoll si fa no fa. Aquell armatoste es va fixar en la nouvinguda, ja que feia tard.
-Vine-
Es va plantar davant del seu professor.
-Primerament voldria disculpar-me. No es justificació suficient, però he fet tard per problemes burocràtics-
L’excapità movia les orelles, amb interès. Era difícil trobar algú tan educat.
-M’agradaria fer-li una pregunta. Hi ha alguna forma de superar tots els anys d’acadèmia ràpidament?-
-Pots ascendir directament a capità si guanyes un davant de 100 persones-
-Hi ha altra forma?-
-L’actual comandant ho va aconseguir en un any-
-Jo ho faré en menys-
-I com?-
-Doncs amb el seu permís, així-
I va desembeinar l’espasa. Davant de tots aquells nens ( per que no se’n podria dir d’altra forma a aquells novells)va alliberar el seu shikai.
-Deixi’m que li demostre de que soc capaç-
-Interessant, com vulgues-
El professor estava content. Per fi algú que apuntava maneres.

-Recupera allò que és teu: Amalur! -cridà l'Akane. El Komamura somrigué, traient l'espasa.
-Però què fa? -va demanar una noia- No sap que aquest llop abans era Capità?
-On s'ha ficat...? -demanaren les altres noies. L'Akane somrigué. Si aquell home havia estat Capità, el seu poder seria semblant al de la Capitana de cabells taronges. Això l'animà fins a un punt insospitat i atacà de front.

L'enorme llop esquivà la destral gegant.
-Molt interessant, noia -va dir- Però permet que et mostri també una espasa gegant. TENKEN!
Una enorme espasa caigué amb una força imparable sobre el lloc on segons abans l'Akane havia estat aturada. Ho esquivà pels pèls i continuà atacant, fent girar l'Amalur a les seves mans.
-Veig que també saps fer servir el shumpo... -va riure el Komamura- Però no ets rival per a mi.

Aquesta vegada l'espasa li passà molt a prop, però l'Akane l'esquivà. El ritme de les espasades continuà, ràpid i ferotge. Aquell llop era molt bo, s'havia de reconèixer però l'Akane no es donava per vençuda. Esquivà altre cop i, sense adonar-se'n el llop era al seu costat i dirigia cap a ella el seu puny enorme. L'Akane saltà just a temps per evitar rebre l'impacte.
-Hado 33, Sokatsui -cridà el llop. L'Akane el partí en dos amb la destral, sense tenir temps d'aturar-se perquè aquella enorme espasa havia tornat a aparèixer.

-No puc fer servir l'Anteo -va pensar l'Akane esquivant altre cop i apuntant amb la destral cap al Komamura. No aconseguia ferir-lo encara que la destral li rosava la pell. Potser el seu pellatge el protegia dels cops i el seu shumpo era envejable. Aquesta vegada el llop aparegué darrere la noia i aconseguí ferir-la amb un dels seus cops de puny. L'Akane, petita i de poc pes, volà lluny però de seguida s'aixecà i cridà:
-ATLES!!

Acte seguit el terra s'obrí i envoltà al Komamura i una corrent magmàtica envoltà l'exCapità. L'Akane cridà, jubilosa, ignorant les seves pròpies ferides a causa de la caiguda. Però el Komamura sortí sense cap ferida. Una barrera es trencà.
-Bakudo 81, Danku -explicà el Komamura- El nivell de kido de la teva Zanpakuto no és prou fort com per a travessar una barrera de kido.
L'Akane pegà un gran bot i atacà al Komamura des de dalt. Aquesta vegada la destral li ferí una orella però, en aterrar al terra, l'Akane es ferí la cama.
-Encara no he acabat -va dir l'Akane- Tenc molts trucs per mostrar-te.
-Malauradament ho haureu de deixar per un altre dia -va dir la Soi-Fong.
-Soi-Fong.... -va queixar-se el Komamura.
-PROU HE DIT -cridà la dona- No ho enteneu? Les normes de l'acadèmia prohibeixen que els professors i els alumnes s'enfrontin en combat! Està terriblement prohibit. Komamura, t'enfrontes a un expedient de regulació i tu nena, ara mateix al despatx del director.

L'Akane guardà l'espasa i seguí a la Soi-Fong.
-Moltes gràcies pel combat -va dir l'Akane- Ha estat tot un honor i espero no ocasionar-li problemes.
El llop somrigué. Li havia agradat molt aquella noia i esperava tenir, en un futur, una altra oportunitat per lluitar contra ella.

L'Akane estava d'enhorabona. Duia 5 minuts a l'acadèmia i ja anava al despatx del director. La Soi-Fong la feu entrar al despatx on hi havia un home recte de cabells negres.
-Kuchiki, aquí te la deixo -va dir la Soi-Fong i va tancar la porta deixant-la tota sola amb aquell home tan seriós.
-Entra i seu -va dir l'home, molt imperatiu- Has violat unes quantes normes de l'acadèmia però, pel que llegeixo en aquest informe fet per la tinent de la Primera Divisió, has causat un gran rebombori aquest matí a una de les quatre portes i t'han dut a la Primera Divisió. Què faig amb tu, noia?
-Jo no vull estar aquí -va respondre l'Akane- Però he de superar a la Capitana General i necessito fer-me forta molt aviat. Si un requisit per fer-ho és passar per l'entrenament de l'acadèmia, ho faré. Si us plau, permeti'm continuar aquí.

El Byakuya no va contestar, mirava l'Akane amb una expressió profunda i molt freda.

La gent parla poc de lo bona que està la cervesa. Es un elixir daurat que sacia la set i produeix un èxtasi gustatiu d’infart. Rellisca per la gola refrescant-ho tot, eliminant tota resta de xafogor i mandra. Finalment aplega a l’estómac, però el teu paladar encara recorda aquell dolç pas. Aquell bes de sabor.
Doncs bé, Akane estava estovada a la butaca de la seva habitació. Quasi semblava com si l’haveren dipositat allà. Amb una birra “Fosters” a la mà (birra lleugera i dolça, la favorita de la shinigami) a la mà.
De fons sonava “Never Dead”de Megadeth.
Havien passat dos any ja d’aquell rebombori que havia fet a l’entrar a l’acadèmia i feia exactament el mateix calor. El director Kuchiki, després de muntar-li un pitote de proporcions considerables va accedir a que la shinigami continuara. Però si va accedir va ser per Komamura va intercedir per ella. Li va fer veure al director que la societat d’ànimes no podia permetre’s el luxe de deixar passar aquella shinigami. Seguidament el director havia fet fora la recluta i el professor i ell s’havien quedat parlant una estona llarguíssima. En Sortir d’allí, Komamura va fer un gran somriure i li va dir que tot havia estat enllestit.
En dominar tots els aspectes que un shinigami deu dominar podria presentar-se als exàmens finals a sisè. Tant teòrics com pràctics.
I així va començar a practicar.
Desde aquell dia que no havia vist a la capitana comandant. El seu pla era presentar-se als exàmens de sisé només aplegar, en uns dos dies com a molt, però hi havia algun problemeta. El Kidoh no era el seu fort. Li va costar un any sencer aprendre aquells maleïts encanteris. No obstant ara tenia molt mes nivell que la majoria d’oficials del seireitei.
Mentre pensava en això la birra entrava per la seva gola.
Un cop aprés el Kidoh, la resta havia anat sobre rodes. Les tècniques d’esgrima les tenia mes que superades, i en tècniques de curació era molt millor que el professor que havien tingut, un tal Lemura.
Un cop passat l’any, l’Akane ja havia tret matrícules a totes les assignatures. Però el seu amic Komamura l’havia agafada sota la seva tutela, i l’havia fet entrenar un any sencer.
-Per qué he d’entrenar, Komamura Dono?, si he tret matrícula a totes les assignatures!!-
-Molt fàcil, Akane. Un dels requisits que el director va posar per a no enviar-te directa al niu dels cucs després de tot el rebombori que vas armar es que passares un examen especial un cop fets els exàmens de sisé. I fens que no el superis no et donaran el títol de shinigami i no podràs entrar a cap de les divisions-
-I en que consistirà aquet examen?-
-Doncs no ho sé, per això entrenarem tot un any, per preparar-te tot el possible-
Akane estava una mica empipada. Tothom intentava evitar que complira el seu objectiu. Però el somriure del seu amic la va fer canviar d’opinió.
A sobre d’aquell llop ex-capità la serp passejava. Si li havia caigut bé a la Pandora això volia dir que era bona persona. O bon llop. Li era igual. Era un bon amic.
Allò havia sigut molt més difícil que qualsevol Kidoh. Però molt mes gratificant que perdre el temps a aquella acadèmia asquerosa.
Un any donava per a entrenament en molts aspectes. Havia aplegat a dominar la seva destral a la perfecció, a moure’s com una deesa de la velocitat i a fer cops de puny mortals.
Però no només això. Era quasi mes important tota la reflexió que havia fet. Encara somriu al recordar la cara del seu amic en vorer l’Amalur materialitzada, aquella titànida que havia ocupat tota la cova on entrenaven, que segons en Komamura era la cova dels seus avantpassats.
Però bé, tornem a l’inici, que amb tant de canvi de temps estaràs una mica liada/at.
No quedava ja birra. S’havia apagat també el reproductor de música.
Va sortir i allí estaven els seus dos amics. Pandora es passejava per el palmell de la mà de Komamura
-L’ex-capità Kuchiki t’espera a la zona d’entrenament del clan Shihoin.-
-Gràcies per tot, amic meu-
Komamura, amb gest paternal, va col•locar la mà que tenia lliure a sobre del cap de la noia.
-Ves i demostra el que vals. La Pandora es queda amb mi, ves a saber com serà l’examen-
I mentre marxava, la seva familia li va fer un somriure, convençuts de que podria amb tot i més.
I l’Akane va aplegar a aquell indret tan extens i enorme. Allí enmig del no res el director l’esperava. Però lluïa el seu antic uniforme, amb el haori de capità de la sisena i els keisekan.
Va aplegar davant d’ell i va dir educadament:
-Es presenta l’Akane Nomura, aspirant a shinigami-
Kuchiki no va dir res. Va deixar caure la seva espasa mentre deia amb la veu mes calmada que mai havia escoltat l’Akane:
-Ban Kai-

-Bankai -va dir l'home amb tot el menyspreu del món.

La seva fulla es va dividir en milers de pètals de flor de cirerer que crearen un gran mar rosat. L'Akane ho mirà espantada, mirava aquell rostre prepotent que la mirava amb odi. Aquell noble capità l'odiava des del primer moment que la va veure. Per què? Perquè no era noble? Per què havia volgut provar les seves forces amb el Komamura? Per què volia ser shinigami per damunt de tot? Per què aquells freds ulls blaus es clavaven amb ella amb la determinació de matar?

-No penses fer res? -va demanar l'home, fred i distant- No em duraràs ni dos minuts.

Era lícit emprar un bankai d'aquestes dimensions en una alumna? Per què l'odiava el Kuchiki? Però la realitat era que, en aquell moment, no tenia molt de temps per pensar. Havia de defensar-se. No era qüestió de pensar en la seva vida, sinó en el seu objectiu: derrotar el Capità Kuchiki.

Les fulles de cirerer avancaven cap a ella en una pluja mortal. 
-Recupera allò que és teu: Amalur! -digué l'Akane alliberant la seva Zanpakuto. Els pètals començaren a caure amb més violència. Per a l'Akane era com si estés lluitant contra milers d'espases a la vegada. Era cansat, molt complicat i no les podia esquivar totes. Notà com alguns pètals li tallaven la carn.

L'Akane agafà l'Amalur i la feu girar sobre si mateixa, com les aspes d'un helicòpter, tan aviat com podia al seu voltant per esquivar aquells maleïts pètals. Se'n sortia força bé, ja que la majoria d'aquelles fulles no podien travessar el seu escut, però la noia ja havia rebut molt de mal.

-Previsible -va dir el director Kuchiki, ple de ràbia- Era evident que faries servir aquella destral per evitar l'atac de la Senbonzakura Kageyoshi.

El director cridà la seva zanpakuto i l'enveinà.
-Estàs suspesa -va anunciar i començà a caminar.

Com que estava suspesa? A que venia allò? Acabaven de començar la lluita! L'Akane encara no havia tingut temps per demostrar tot el que sabia fer. Havia après molt en aquells dos anys a l'acadèmia, li havia costat molt aprendre aquells maleïts kido. No pensava renunciar. Això no havia acabat, director Kuchiki.

Amb un shumpo l'Akane arribà al davant del Capità i brandà l'Amalur. Però el Kuchiki estava preparat i l'aturà amb la mà. De sobte, l'Akane va perdre de vista el seu contrincant. On era? On havia anat? S'havia esfumat?

-Sóc aquí -va dir el Kuchiki a l'esquena de l'Akane, preparat per abaixar l'espasa i clavar-la a l'esquena de la noia.

El Capità Kuchiki no recorda el que va passar en aquell moment. Tenia la noia acorralada, a punt d'acabar amb ella i no va veure venir el seu atac. La destral li va destrossar per complet els tubs keisenkan de la part superior del cap, que caigueren fets mil bocins al terra. Estaven destrossats, com la pols.

Un fil de sang abaixà pel seu rostre. El director es dugué la mà al cap. Per sort era un cop petit, simplement un tall. Com era possible que no l'hagués vist venir? De debò aquella noia malcriada tenia potencial? Mai s'havia volgut creure les paraules del Komamura.

Al director Kuchiki no li agradava la gent que no acomplia les normes i no es sotmetia a la seva estricta disciplina. Per aquest motiu la noia va estar sempre en el seu punt de mira. Aleshores era veritat que podria arribar a ser tan forta?

Es mirà les mans, estaven plenes de sang. Havia estat una casualitat que no li hagués encertat el cap de ple? No, el Kuchiki era un bon guerrer i sabia que, amb les dimensions d'aquella destral, li hauria pogut destrossar el cap si ho hagués volgut. Aquell atac havia estat perfectament calculat, fins al mil·límetre. El Kuchiki es girà, donant l'esquena a la noia que havia subestimat.

-D'acord -va dir ple de ràbia- Seràs shinigami. Però jo triaré la divisió a la que entraràs. Ara, agafa les teves coses i passa pel meu despatx. Et donaré el certificat i te n'aniràs. No vull tornar-te a veure per aquí mai més.

Mentre la arrogància personificada deixava palplantada a la ja nova shinigami anava pensant en el que podia aplegar a fer aquella noia. Li recordava massa a la fresa dels cabells taronja. I mentre encara tenia aquell pensament al cap va sentir com totes la seua ferida sanava.
Sabia massa bé que havia sigut la noia. No va dir res, simplement es va quedar parat. Quan va escoltar com la destral deixava de contactar amb la terra i que ja estava curat, va continuar caminant.
Allò era una declaració de intencions?  Volia entrar a la quarta?. Doncs l’havia cagada.
Va sortir d’allí. Komamura el va mirar. Ell només va assentir educadament i va continuar endavant.
L’Akane va sortir als pocs minuts. En vorer-la, la pandora va saltar a sobre seu i li va llepar la cara.
-Que ha passat?-
-No ho se... només se... – I va fer una pausa- Que ja soc shinigami- Un gran somriure es va dibuixar a la seua cara.
-Quina divisió? Intentaré moure fils per a que entris a la que jo vaig dirigir, allí encara conec a gent que...-
-No, sisplau. No et fiquis en mes merders per mi. Ha dit que triarà ell la divisió, que m’enviaran una carta. I ara anem al bar del meu vell amic Nikanor. Em ve de gust  un bon vodka-
I van passar tres dies de festa vodkiana i moltes risses. Fins que la carta va aplegar. La va obrir mentre passejava pel seu jardí. Li va caure a terra.
En aplegar Komamura la va trobar empipada.
-Que ha passat?-
-M’ha aplegat la carta-
-I?-
-Vaig a la primera. Tindré que suportar a la rossa malparlada moooooolt de temps-


A la base de la primera la Tsunade feia un esternut molt fort.
-Està bé, Tsunade-sama?-
-Calla muntó de merda, i tanca la finestra, que fa molt d’aire-