La caiguda de la família Kyoraku.

Un gran escàndol de pergamins va caure pel terra, tacats de cafè i tinta que s’escampava a gran velocitat, engolint tot el que trobava. La tinent de la Primera Divisió, la Hanako Kyoraku voltejà la seva taula i s’afanyà a recollir tot allò, alçant llibres que regalimaven tinta negra amb olor a cafè.

Agafà el tinter i, amb ràbia, el tornà a llençar lluny, rebotant contra la paret i rompent-se en mil bocinets.

-Merda! –va cridar la Hanako, i les seves paraules ressonaren en la immensitat del seu acabat d’estrenar nou despatx. Els informes que havia preparat per la reunió extraordinària de primavera de Capitans havien quedat tacats de tinta o de cafè i n’hi havia dos que eren completament illegibles.

Això li passava per quedar-se adormida. Feia quasi un mes que era tinent però encara no tenia el despatx moblat. De fet, el tenia fet un desastre, però tampoc tenia temps per condicionar-lo al seu gust.

A la dreta, amuntonat de qualsevol manera i desafiant la gravetat, hi havia una pila de capses amb les pertinences de l’anterior tinent. La majoria de les coses no estaven ficades dins una capsa, sinó allà al damunt en un equilibri precari. Ni tan sols sabia on ficar tot allò...

I a l’esquerra de l’habitació, que feia un mes que no es feia neta, hi havia una bona pila de llibres que eren de la Hanako, que encara havia de posar en unes prestatgeries que ni tan sols havia tingut temps d’anar a comprar.

En mig de tot aquell caos i desordre, hi havia una petita taula de dificultós equilibri plena de pergamins, fulls i paperum que la Hanako anava fent poc a poc. I ara, a una hores abans que comencés la reunió extraordinària de primavera dels Capitans, dos dels dossiers que havia preparat havien quedat inservibles.

La Hanako va ficar tots els papers corresponents dins les seves respectives carpetes i decidí no pensar en tot aquell assumpte. Agafà tots els papers i se n’anà a la seva habitació, que presentava un aspecte semblant al del seu despatx, amb pertinences de l’anterior tinent apilades de qualsevol manera i que no sabia ben bé on havien d’anar.

La noia decidí canviar-se de roba ja que tenia el quimono ple de tinta, es pentinà i anà a la sala de reunions dels Capitans per acabar d’enllestir els preparatoris per la reunió de primavera.

Sospirà camí de la sala habitual de reunions. Pel passadissos a l’aire lliure de la Primera Divisió se n’adonà que els cirerers havien florit i hi havia molts membres a sota descansant o dinant alguna cosa.

Els cirerers... la primavera! La sang Kyoraku que corria per les venes de la Hanako bategà amb molta força i li exigí anar a fer el gandul a sota dels cirerers florits. Per sort, la Hanako sempre ignorava aquests impulsos, i continuà camí de la sala de reunions dels Capitans, on s’havia preparat una llarga taula per a l’ocasió.

El pare... es faria molt estranya aquesta reunió ja que era la primera que es feia des que el pare havia dimitit. Generalment, la dimissió estava més que prohibida al Seireitei, però per alguna estranya raó, el Shunsui Kyoraku havia persuadit al Capità General, que el destituí de Capità i l’anomenà assistent.

Tothom es demanava el perquè d’aquella sobtada dimissió, camuflada en un canvi de càrrec. Fins i tot la Hanako s’ho demanava, perquè no en sabia la causa. El resultat havia estat el nomenament del Kami com a Capità de la Vuitena Divisió. La Hanako somrigué amb un poc de malícia als ulls. Ja sabia qui se’n duria accidentalment un dels informes il•legibles.

Alguns membres de la Primera Divisió encara eren a la sala, netejant les cadires, espolsant la taula, obrint les finestres per netejar l’ambient i granant el terra perquè tot estigués absolutament perfecte. Una noia arribà corrent amb molts tassons i una gerra d’aigua. La Hanako ajudà a la noia que semblava molt nerviosa i repartí els tassons.

Un petit ram de flors adornava el centre de la taula, regalant als assistents una aroma dolça i fresca. Es faria tan estrany no veure arribar el seu pare amb aquell distintiu haori rosa de flors...

De sobte, arribaren els primers capitans i els membres de la Primera Divisió desaparegueren. La Hanako acabava de col•locar les carpetes al seu lloc mentre la Capitana Unohana la saludava i s’asseia al seu lloc, obrint la carpeta per repassar els documents.

-Eh! –va dir algú molt desagradable estirant-li els cabells- Què fas aquí, menuda? Us han donat lliure a l’escoleta? Hauries de partir d’aquí, que és un lloc per adults!

-Hola, Kami-kun –va contestar la Hanako en un to agre sense tan sols girar-se. Només en Kami podia ser tan desagradable.
-No és Kami-kun –va respondre l’interpel•lat en veu baixa- És Capità Kami! Que no se t’oblidi –digué alçant molt la veu.
-Et diré Capità el dia que et comportis com a tal –va contestar la Hanako enfadada- Per començar, per què no et talles els cabells? Faries un bé al Seireitei... es rumoreja que totes les papallones infernals que desapareixen estan perdudes per allà dalt –contestà la noia assenyalant els cabells del nou Capità.

El Capità Hirako rigué amb moltes ganes i en Kami es preparà per contraatacar.

-No t’han ensenyat modals a casa teva, barrufet? –contestà el noi posant les mans a sobre de la Hanako per fer-la empetitir.
-Deixa’m anar, Kami-kun! –remugà la Hanako empenyent-lo cap enrere.
-Mocosa, t’he dit que és Capità Kami-sama! –digué el noi més disposat a emprenyar a la germana petita del seu millor amic.
-No t’ho creguis tant –va contestar la Hanako llençant al Kami una de les carpetes que contenien els papers plens de tinta- Només ets Capità per sort! Pobrets els soldats de la Vuitena, amb un Capità tan incompetent...

-El que realment tots ens demanem –va dir una veu freda i distant, greu i molt noble des de l’entrada- és per quins motius ha dimitit el Capità Kyoraku.
-Dimitit? No l’han destituït? –es demanà en Kami.

El Capità Kuchiki avançà lentament cap a la Hanako i s’hi plantà al davant.

-Com a filla seva, espero que resolguis els meus dubtes, tinent Kyoraku –va dir el Capità Kuchiki amb veu imperiosa.

Tota la sala es quedà en silenci, esperant la resposta de la Hanako. La noia mirà al seu voltant, sense saber què contestar. El Capità Kuchiki imposava moltíssim, amb aquella actitud i la veu greu i autoritària. A la Hanako li feia molt de respecte i, instintivament, es feia enrere.

El Capità de la sisena alçà una cella, com a senyal que la resposta estava tardant molt en arribar i no era d’aquesta classe de persones que els és igual esperar un poc pel que desitgen.

-Etoooo... –va començar la Hanako molt nerviosa. Sentia com li tremolaven les mans- La veritat és que no ho sé –reconegué la noia a mitja veu, avergonyida.
-Com que no ho saps? Em prens el pèl? –va demanar el Capità Kuchiki enfadat.
-No, no, li juro que no... –va contestar la Hanako espantada. Estava segura que el seu bankai no perfeccionat no era rival per una de les mirades fredes del Capità de la sisena.
-Capità Kuchiki –digué en Samael entrant a la sala amb la seva estrambòtica aparença- No crec que sigui el moment ni el lloc per interrogar la meva germana.

El Capità Kuchiki no contestà, simplement es mirà el Samael com qui es mira un subjecte molt estrany i, acte seguit, reparà en l’altre Capità que acaba d’entrar a la sala.

-I tu, Ukitake? –va demanar el noble de maneres molt brusques- Saps el veritable motiu perquè el Kyoraku ha deixat de ser Capità?

La Hanako no escoltà la resposta, sinó que avançà discretament cap al seu germà.

-Oniii-san, em sap greu! –va dir-li la Hanako en veu baixa entregant-li la carpeta- Els documents estan plens de tinta. Si us plau, mira’ls amb el Capità Zaraki.
-Com? –va respondre en Samael enfadat mentre la Hanako avançava cap a la porta, fugint.

-Kyoraku-san –va dir l’Ukitake a la tinent. Semblava que la conversa amb el Capità Kuchiki s’havia acabat molt ràpid- No m’ha donat la meva carpeta.
-AAAH! –va cridar la Hanako, posant-se vermella i adonant-se’n que encara duia una carpeta a sota el braç. La noia va fer una reverència molt exagerada oferint la carpeta. En realitat no era més que una excusa per ocultar el seu rostre vermell.

El Capità agafà la carpeta i acaronà les mans de la Hanako com per casualitat, somrient i donant les gràcies. La tinent es va posar encara més vermella i feu una altra reverència, donant l’esquena i partint de la sala mentre sentia com els ulls del Capità de la Tretzena la seguien.

Abandonà la sala, nerviosa. Què havia volgut dir el Capità Kuchiki? Semblava que la Hanako no era la única que tenia sospites pel que feia a la dimissió irregular del seu pare. Segurament tot el Seireitei en parlava...

Per què no havia anat a casa seva a informar-se de què estava passant? Ho sabia en Samael? I la Momo? Era la única que no sabia què estava passant a la seva pròpia casa?

La noia sospirà, nerviosa. Tenia la tarda lliure, una tarda que necessitava per posar un poc d’ordre al seu despatx però... potser seria millor que emprés aquell regal de mig dia lliure per visitar casa seva.

Canvià de rumb i abandonà la Primera Divisió, camí de casa, que no era molt lluny. D’ençà que l’havien nomenat tinent que no hi anava, encara que tampoc feia massa temps d’això.

Passà pel costat de la Cambra dels 46, girà a mà dreta i continuà recte una bona estona. Caminava nerviosa, però lentament. No li feia gaire il•lusió anar a casa, però se sentia amb l’obligació d’anar-hi. Girà a l’esquerra i la va rebre una gran mansió d’estil tradicional, amb el sostre de fusta i les parets blanques. Ja era a casa.

-Mare? –va demanar la Hanako. La Rangiku Matsumoto, dona de gran pitram i amb aquells cabells taronja que la noia havia heretat estava a l’entrada de la casa, amb un munt de capses.

-Hanako! –va dir la Matsumoto amb rostre de culpabilitat- Em sap greu! Et vaig prometre que t’ajudaria amb el despatx però no he tingut molt de temps!
-No passa res... –va contestar la Hanako tornant-se a mirar aquelles capses. Un noi sortí de la casa amb una capsa ben gran i la Matsumoto li donà instruccions de cap on dur-la.
-Mare, què està passant aquí? –va demanar la Hanako- On te’n vas?
-Hanako... El teu pare i jo hem decidit divorciar-nos. –va contestar la Matsumoto- així que, com que la casa és seva, me’n vaig a viure a la meva Divisió. Eh tu, noi! Aquella capsa cap allà!!

La Hanako es quedà dreta al lloc, incrèdula i marejada, mentre diversos homes treien capses i seguien les instruccions que cridava la Matsumoto.

Se separaven? Com? Per què? Per què ara? Què havia passat? I el més important, què passaria a partir d’ara? La Hanako observà com la seva mare es menejava d’aquí per allà donant instruccions i movent el seu pitram de manera que desconcentrava als ajudants.

La Hanako no sabia ben bé com prendre’s la notícia. No tenia gaire informació més que aquelles darreres paraules de la seva mare. Necessitava saber més, però no sabia com demanar-ho ni si era convenient abordar el tema sense obrir ferides.

En aquell moment, el cap de la Hanako era un cúmul de preguntes que necessitaven una resposta ràpida, però la noia no va voler interrogar la seva mare en un moment tan delicat com la mudança. Encara que semblava bastant contenta, com de costum, potser per dintre estava bastant trista.

La tinent de la Primera Divisió agafà una de les capses que estaven apilades a l’entrada de casa i seguí als nois de la mudança. Agafà una capsa que no pesava gaire, tampoc es volia esbraonar i l’únic que necessitava fer era pensar un poc.

-Ajudant la seva mare, tinent? –em va demanar un dels nois de la mudança. No em sonava de res i això que m’havia passat molts horabaixes a la Desena Divisió.
-Sí –vaig contestar mirant de somriure, però de seguida vaig tornar al fil dels meus pensaments.
-No deu ser agradable aquesta situació per als fills de la tinent Matsumoto... –va tornar a dir el noi desconegut que se m’estava fent pesat.
-Els meus pares ja són adults, tenen el dret a fer el que vulguin amb la seva vida –vaig contestar de mal humor allunyant-me d’aquell plasta.

Realment era cert, si la mare i el pare s’estimaven més divorciar-se la Hanako no era ningú per oposar-se.

La Hanako mentre caminava seguint aquells nois desconeguts amb una capsa que, pel pes i per les coses que es remenaven a dintre semblava plena de maquillatges, recordà quan de petita la mare li explicava com es va conèixer amb el pare.

En aquell moment, quan era petita, li havia semblat una història molt bonica, com un conte de fades que acabava bé però ara, si la recordava, no tenia res d’especial i era bastant grisa.


La petita Hanako, d’uns cinc anys acabà l’entrenament diari al que la sotmetia el seu pare i, després d’una bona dutxa, anà a la biblioteca de la casa per descansar. Allà no acostumava a haver-hi mai ningú, així que es podia relaxar com volgués.

Alçà les petites mans per agafar un conte però no hi arribava. Mirà d’enfilar-se més a dalt, posant-se de puntetes i alçant molt la maneta, però no aconseguí agafar el llibre. Desanimada, la noieta agafà un tom molt gran de color marró i l’obrí. Potser amb un poc de sort tenia dibuixos.

En comptes d’il•lustracions molt animades dels unicorns que tant agradaven al seu germà gran, la Hanako va trobar una foto de la seva mare molt guapa, lluint un llarg vestit blanc. També estava amb el pare, que duia un quimono negre amb hakamas grisos i anava més net que de costum.

-Hana-chan? –va demanar la mare. La Hanako es va sobresaltar; la seva mare l’havia trobat al seu racó secret. La noia alçà els ulls cap al pitram enorme de la seva mare, darrere del qual s’amagava el seu rostre.
-Què fas aquí? Aaaah, ets un desastre, sempre em fas córrer amunt i avall. Em sortiran arrugues! Va vine –li va dir a la filla, estressada.
-Mama, estàs molt guapa aquí –va riure la Hanako mostrant-li les fotos.
-Oh, això és el dia de la boda –va contestar la mare, ajupint-se al costat de la Hanako que tocava les fotos sense gaire cura.
-No hi posis els dits a sobre o les tacaràs. –la renyà la dona- Vinga, te les mostraré, però després te’n vas a dormir.

La mare ensenyà les fotos a la Hanako que les mirava amb els ulls lluents.
-Mare, com vas conèixer el pare? –va demanar la Hanako innocent.
-Doncs a la feina, nena. On sinó? –sospirà la Matsumoto. No estava feta per tenir fills, li posaven nerviosa. No era pas una mare ideal... A vegades es demanava què feia cuidant d’aquelles criatures.
-I com et va demanar que et cassessis amb ell? –va tornar a demanar la Hanako, que avui estava amb ganes de fer preguntes.
-Res especial –va contestar la dona donant el tema per acabat- Va ser un matrimoni concertat, de mutu acord entre les dues famílies. El teu pare era massa gandul i faldiller com per trobar una dona per casar-se. I bé, els meus pares volien que em casés de totes totes, sense tenir en compte la meva opinió, i el Shunsui té diners, saps? Cap noia diria que no a la vida que et pot oferir un aristòcrata.

La Hanako no va percebre el desdeny de les paraules de la seva mare. Encara era massa nena per comprendre la crua realitat d’aquelles afirmacions. La nena només entengué que tot i que el pare tenia molts defectes, la mare se l’estimava molt.

No entenia que hi feien els diners per allà al mig i se n’anà a dormir molt contenta, creient que l’amor incondicional dels seus pare duraria per sempre. Que il•lusa!


La Hanako tornà al present quan un dels nois desconeguts li indicà que ja havien arribat. Havia estat caminant tan capficada als seus pensaments que no se n’adonà per on anava. La tinent alçà una cella, incrèdula. Allò no era la desena Divisió.

De fet, la divisió de la seva mare estava força lluny d’allà. Però aquells nois entraven en una casa que hi havia a la dreta. Era una caseta petita, tradicional però amb elements modern, amb un gran mur de color blanc que l’envoltava i que feia olor d’acabat de pintar.

La Hanako hi entrà seguint aquella gent que anava deixant les capses a l’entrada. Allà hi havia un altre noi que donava les instruccions en el cas que alguna capsa anés a altre lloc. La tinent es mirà la casa, petita i acollidora. No s’assemblava gens a la grandiosa mansió dels Kyoraku. La mare realment es mudava allà? Però ben mirat, per ser només per a una persona ja era prou gran.

-I tu què dus? –va demanar aquell noi de l’entrada a la Hanako.
-Crec que maquillatge –va contestar la Hanako.
-Doncs puja i deixa’l a l’habitació, al pis de dalt –va ordenar aquell home sense gaire miraments. La Hanako entrà a la casa. Tenia una entrada molt petita, a la dreta la cuina i menjador i a l’esquerra una petita sala d’estar. Això era tota la primera planta, que era tan petita com només el rebedor de la casa dels Kyoraku.

Just al davant de l’entrada hi havia unes escales que la Hanako es decidí a pujar a poc a poc mentre observava amb deteniment tot allò. Al cap i a la fi, allò ara seria la casa de la seva mare i hi aniria de tant en tant.

En arribar al pis de dalt, només hi havia una petita porta i una finestreta. Allò era tot? Quina casa més petita... Des de la finestreta es podia veure un jardí també de diminutes dimensions. La noia va empènyer la porta, així com va poder i entrà a l’habitació. Era bastant gran, més del que semblava des de fora i tenia una gran finestra que donava al petit pati.

La Hanako es sorprengué del llit de matrimoni enorme que envaïa tot l’espai de l’habitació. Alguna cosa es mogué i la Hanako girà el cap. Hi havia una altra porta a aquella habitació, al costat dret, que donava al bany. I al marc de la porta hi estava recolzat un home que la Hanako odiava.

Ni més ni menys que el Gin Ichimaru. La noia es posà en guàrdia. No li feia cap mena de gràcia aquell home estrany i misteriós, que mai obria els ulls i que semblava una maleïda serp. A més, havia estat del costat de l’Aizen i la Hanako no perdonava mai una traïció, encara que fos falsa.

L’home somrigué en veure la Hanako.

-Hanako? –demanà rialler amb aquella veu tan desagradable i torçà els llavis en una rialla horrible- Són coses de la teva mare?
-Què hi fots aquí? –va contestar la Hanako de mal humor i en un to no massa cordial. L’home somrigué, com si aquella veu amenaçant no anés cap a ell, i respongué en un to encara més burleta.
-Què no n’estàs informada? La teva mare i jo viurem junts a partir d’ara –va dir rient-se de la tinent.
-Què dius? –va contestar la Hanako plena de ràbia, deixant la capsa al terra de males maneres.
-Sorpresa, tinent Kyoraku? No diguis que no t’havies adonat mai? La teva mare i jo fa molts d’anys que som amants, es podria dir que de tota la vida i... –va contestar aquell menyspreable home, disposat a rematar aquella revelació - a partir d’ara tu i jo serem com de la família. No t’agrada? T’hauràs d’acostumar a que et digui pel nom, no... Hanako-chan?

Allò no podia ser veritat. No estava passant, era un fotut malson i en qualsevol moment despertaria. La Hanako es va fer enrere, xocant amb la porta.

-Va, va –va dir aquella serp allargant la mà cap el cap de la noia- Duguem-nos bé, filla.
-No em toquis! –va cridar la Hanako desviant la seva mà amb més força de la necessària. Estava enfadada. No permetria que aquell home es posés paternal amb ella, no ho consentiria de cap manera. El Gin es quedà aturat, sorprès i es tocà la mà obrint els ulls mentre la Hanako, enrabiada, deixava aquella habitació i anava a cercar la seva mare.

No sabia què li diria, ni què pensar ara mateix. Recordava tot el que la seva mare li havia dit quan era petita. Mai s’havia estimat el pare? Era cert tot allò? Només havia estat un maleït matrimoni de conveniència? No s’estimaven ni el més mínim? La mare sempre havia estat enamorada d’aquella maleïda serp? Com s’atrevia? Com havia estat capaç de fer-li això al pare?

La jove tinent de la Primera Divisió sortí al carrer i començà a córrer mentre notava com les llàgrimes li corrien rostre avall. Sempre havia estat més unida al pare, era cert, però mai havia pensat malament de la seva mare i la respectava i admirava moltíssim per la seva força i bellesa.

La Hanako sempre havia mirat la Rangiku amb bons ulls per ser tan bella, forta i valenta. Sempre havia pensat que s’estimava el seu pare tot i ser un gandul, sempre havia cregut que amb el temps havien construït una família sense mentides. Però era mentida, tot allò era mentida.

Ara la Hanako ja veia el veritable motiu de la separació dels seus pares. Era aquell Ichimaru. Aquell maleït Ichimaru havia absorbit la seva mare, l’havia embruixat i a força de molt de temps havia romput la seva família. Per què la mare actuava així? Només pensava en la seva pròpia felicitat? Com ho devia passar el pare?

No sabia què fer ara. Tenia ganes de demanar-li explicacions a la mare, però per altra banda també volia estar amb el seu pare, que ho devia passar ben malament. S’aturà per eixugar-se les llàgrimes.

-On t’havies ficat? –demanà la Matsumoto entre aires d’autosuficiència –T’he estat buscant. Sempre em dones problemes, Hanako, no sé com t’ho fas.

La noia es va mirar la seva mare, tan despreocupada i egoista com sempre.

-Sempre t’estàs queixant –li recriminà la Hanako- Que si sóc aquí o allà, que si me’n vaig massa prest a l’acadèmia, que no entro a la Divisió que vols, que si faig massa feina... Potser només sóc una decepció per a tu.

La Matsumoto sospirà. Li posava nerviosa la Hanako quan es posava en aquell pla. La seva filla era tot un misteri. Tot i que físicament havia heretat alguns dels seus trets, la seva personalitat no encaixava ni en la seva ni en la del seu exmarit. Era massa estricta i disciplinària com per a dur la seva sang i aquella actitud tan recta l’exasperava.

-Què tens ara? –va sospirar altra vegada la Matsumoto- Fes el que vulguis, nena. Tanmateix sempre ho fas, no em tens mai en compte.
-I tu ens has tingut mai en compte a nosaltres? –cridà la Hanako, molt nerviosa, perdent la paciència.
-Eh, que et passa, nena? –contestà la Matsumoto- No em cridis, que sóc la teva mare!
-Sempre fas el que et dóna la gana! –cridà la Hanako- Des de perdre el temps a les reunions de tinents com ara abandonar el pare per anar-te’n amb aquella maleïda serp! Només t’importes tu! Per què li fas això al pare?
-Hanako –va contestar la Matsumoto creuant-se de braços- T’has sotmès a tanta disciplina i ets tan estricta que no te n’adones de res. Jo sempre m’he estimat el Gin. Quin problema hi ha que faci la meva vida al seu costat? Els meus fills ja són grans així que no tenc cap obligació de continuar vivint amb algú que no m’estimo. A més, ni que el teu pare fos un sant!
-No insultis el pare! –va cridar la Hanako- El pare ha cuidat sempre de mi, m’ha ajudat a ser qui sóc, preocupant-se perquè fos una bona shinigami. En canvi tu només mires per tu!
-Bah, estàs molt més cega del que em pensava –se’n va riure la Matsumoto col•locant la seva cabellera taronja cap enrere- El teu pare t’ha entrenat pel seu propi benefici, pel bon nom del seu llinatge. I et repeteixo que no és cap sant. O no saps que és un gran faldiller?
-Mentida! –cridà la Hanako, intentant fer fora aquestes paraules de la seva mare. No les volia escoltar. Sabia que en el fons eren certes però no les volia sentir.

Se n’anà cap a casa seva, deixant la seva mare indiferent, com sempre. Entrà a la casa, tomant alguna de les capses de mudança que hi havia a l’entrada i cercà el seu pare per tot, fins que el trobà a la biblioteca, dret davant la prestatgeria mentre consultava un gran llibre de color marró que la Hanako reconegué de seguida. Era el mateix àlbum de fotos que havia agafat de petita.

-Hanako! –es va sorprendre el pare. Es feia estrany veure’l sense haori de Capità- Què fas aquí?

La noia s’acostà sense dir res, s’aferrà al quimono i es recolzà al pit del pare que l’abraçà tendrament mentre somreia. La Hanako sempre seria la seva nena petita, per molt tinent que fos.

-Ja saps que la mare se’n va, oi? –va demanar retòricament el Kyoraku. La Hanako va assentir amb el cap.
-M’he trobat l’Ichimaru... –va contestar la Hanako plena de ràbia.
-Aquestes coses passen –va riure el Kyoraku- Algun dia ja tindràs també algun amor impossible –va dir mentre estirava les galtes de la seva filla i reia. En el fons se’l veia un poc trist- Algú que t’estimaràs sense cap motiu. No és un sentiment contra el que es pugui lluitar, filla meva.

La Hanako alçà el cap, estranyada. L’home somrigué i mirà de canviar el curs de la conversa.

-Va, anem a menjar alguna cosa! Jo et convido! Ara al Shinigami Daurat fan uns nachos boníssims! Potser t’agraden i tot...

Abans de res, festejar que aquest és el meu missatge nº4000




D’ençà aquella discussió passaren diversos mesos i el juliol va arribar entre una gran xafogor. L’aniversari del pare també arribà amb una onada de calor que era mitjanament suportable, sempre que s’estigués a l’ombra i amb una bona cervesa al davant.

Per aquest motiu, el Kyoraku degué trobar que era adient convidar els seus fills a dinar a El Shinigami Daurat que, segons sembla, és l’únic bar de tot el Seireitei.

-Amors meus –va dir el cambrer gay sense nom- Us duc unes tapetes de colibrí amb mel cortesia de la casa –i acte seguit guinyà un ull al Samael.
-Gràcies, gràcies –va dir el Kyoraku- I si pots duu una altra botelleta de sake!
-Marchando, mi amor! –va cridar el cambrer memejant el cul.
-Té pare, el meu regal –va dir la Momo allargant-li un paquet.
-Oh, gràcies –va somriure traient una cosa petita i negra- UN TANGA! Però em ve un poc petit, filla, l’hauries d’haver comprat extragran perquè jo puc presumir d’una gran mercaderia.
- És un pegat per a l’ull... –va dir la Momo avergonyida perquè tota la taberna ens mirava.
-Ohhhh, també em serà útil –va voler-ho arreglar en Kyoraku.

L’home va rebre a més un llibre per part de la Hanako, llibre que mai es llegiria i un clauer d’unicorn per part del seu primogènit.

-Aquí us duc les begudeeeeeeees –va dir el cambrer xocant “accidentalment” amb el Samael- Quan voleu que us porti el menjar?
-Espera dos minuts –va demanar el Kyoraku- Estic esperant a algú.
-Com vulguis amoret –va dir-li el cambrer- I dir-te que algun dia m’has de deixar aquesta capa teva taaaaan estilosa. Me requete encanta!
-A qui esperem? –va demanar el Samael- Has convidat a l’Ukitake?

La Hanako va derramar part de la seva cervesa sense voler, creant un bassiot daurat sobre el qual surava un ganchito.

-Mira que ets maldestra a vegades, Hanako –va riure en Kyoraku- I no, Samael, l’Ukitake avui tenia molta feina. Però he convidat a altres persones que també són importants per a mi.

La Hanako sospirà en veu baixa i la Momo la mirà de reüll. La germana gran adoptà un posat d’indiferència mentre ficava la mà directament al bassiot de cervesa que havia provocat just abans.

-Perdó per arribar tard –va dir la Nanao apareixent de cop.
-Nanao-chaaaaaaaaan! –va contestar el pare molt content- Ah, i has dut també en Joan, vine, vine, no et tallis.

El misteriós noi llençà una mirada a la taula i s’assegué al costat de la Nanao sense dir res i a l’altre costat tenia en Samael, que passà a observar-lo amb deteniment.

-Eh noi... t’agraden els unicorns? –li va demanar el Capità.
-No gaire –va contestar en Joan, sincer.
-...T’estaré observant –va contestar en Samael molt enfadat, adoptant un posat d’amenaça. En Joan va fer veure que no li importava que l’excèntric Capità de la Dotzena el mirés amb cara d’odi tota l’estona. La Hanako sospirà.
-I mira quin tanga... vull dir, quin pegat que m’ha regalat la meva filla petita –li mostrava en Kyoraku a la Nanao.
-Estaràs molt guapo, segur –va riure la Nanao.

La Hanako alçà una cella. Des de quan tenien tanta confiança? A la rectitud i el formalisme de la tinent de la Primera no se li escapà el fet que la Nanao no havia emprat el terme “excapità” per referir-se al pare i que, a més, l’havia tutejat.

-Hi ha quaranta espècies d’unicorn. La primera té una membrana hipoplasmàtica a l’ull dret amb un resguard de llima i setze estómacs. Les seves defecacions fan gust de pastís de pinya.-exposava en Samael al Joan.

Entre tanta bogeria, la Hanako decidí començar una conversa amb la seva germana petita.

-Momo, com va l’acadèmia? –va demanar.
-Molt bé –contestà la noia somrient. La Hanako havia sentit que era tot un prodigi amb la katana.
-I ja saps a quina Divisió entraràs? La Primera està molt bé! Pensa’t-ho! –va suggerir la Hanako amb el seu afany de recaptació.
-M’agradaria una cosa que no fos per a gent estirada... –va confessar la Momo. La Hanako posà cara de pomes agres i intentà continuar amb la conversa, però la seva germana petita l’interrompé amb preguntes- Onee-san, per què no hi és la mare? És cert el que diu tothom? Els pares s’han separat?
-Momo... –va murmurar la Hanako- Em sap greu, em pensava que el pare t’ho havia dit.
-No, no m’ho ha dit –va confessar la noia- És més, tothom diu que la nostra família ha caigut en picat i que som la vergonya de l’aristocràcia. Però és normal que diguin això, oi?
-No deixis que això t’afecti, nee-chan –va respondre la Hanako molt enfocada en la conversa- Ningú no és perfecte. Tot i que la mare potser ens hagi fallat, el pare continua amb nosaltres. Oi, pare?

La Hanako es girà cap al pare, innocent i confiada, però el seu semblant canvià per complet en una mil•lèsima de segon. El pare i la Nanao s’estaven besant de manera massa apassionada mentre tot el bar es girava per mirar-los i murmurava.

-Vaja vergonya de família... –va sentir la Hanako. Els comentaris de la gent ressonaven per tot el bar.
-Fitxa’t, ja els va bé qualsevol! Quanta lascívia! Fan fàstic!
-Amb la seva ex-tinent... quin porc! I mira com li fica la llengua a un lloc públic!
-Però no ho saps, la mare ara està amb l’Ichimaru?
-Aquella dona que anava mostrant els pits tota l’estona? Era una fresca! I ara viu amb aquell traïdor?
-Els seus fills deuen ser igual de repugnants.
-I pensar que són de bona família... Com ha caigut l’aristocràcia!
-Els haurien de fer fora del Seireitei per immorals.
-No, el que haurien de fer és partir d’aquí! No són ben rebuts, una escòria de família com aquesta hauria de desaparèixer. Tenen les entranyes podrides.
-Mira’l, no és talla gens, ficant-li mà a la tinent Ise. Quin fàstic d’home. I pensar que era Capità...
-Segur que ha dimitit per poder-se-la tirar a gust sense remordiments.

-PROU! –va cridar la Hanako aixecant-se. Tothom va callar i el pare i la Nanao també separaren les seves llengües.
-Hana-chan... –va murmurar el Kyoraku, sorprès, deixant anar la mà del cul de la Nanao.
-Calla, -va contestar la Hanako- No t’adrecis a mi d’aquesta manera, com sinó hagués passat res, com si la teva manera de comportar-te fos normal!
-Tinent Kyoraku... –va començar la Nanao- Sou massa estricta i no ho enteneu. No hi ha res de mal fet en què dues persones s’estimin.
-No vull sentir la teva opinió –va contestar la Hanako, plena de ràbia i es tornà a girar cap al Kyoraku- Tot ha estat una farsa, oi? El matrimoni amb la mare, els meus germans i jo... Mai ens heu estimat. Em pensava que eres més decent que la mare, però ara veig que ets igual de repugnant.

La Hanako agafà les seves coses i abandonà la taula. No es sorprengué en veure que en Samael i la Momo la seguien. Sortiren a fora del local, tremolant d’ira, entre els comentaris de la gent.

-Mira’ls, són els tres fills d’aquella família –va dir una noia rient baixet.
-Un ja és Capità... segur que hi ha arribat per enchufe, com la tinent de la Primera
-Entrar a la Primera sent tan jove? Segur que el seu pare hi té alguna cosa a veure. Si és que no te’n pots refiar d’aquests nens mimats.
-No volem més shinigamis d’aquella família, són un deshonor.
-Anem d’aquí –va dir en Samael posant un poc de seny i empenyent les seves germanes lluny del bar. Sentien com la gent se’n reia d’ells a l’esquena i murmurava en la seva contra.

Les dues setmanes següents varen ser molt difícils per a la Hanako. Tothom a la Divisió parlava d’ella i hi havia xiuxiuejos i alguna rialleta quan passava. Però el pitjor encara estava per arribar: hi havia una reunió de tinents convocada pel Capità General.

La Hanako feia massa temps que no les convocava per no veure’s amb la mare, però la situació avui seria pitjor. No només havia de plantar cara a la mare, sinó també a la Nanao.

Per sort les dues feren molt tard i la reunió començà molt de pressa, sense temps per mirades incòmodes.

-I seguint amb el repàs a les missions fetes, la següent va ser l’aparició de quatre Menos al districte de Shibuya. Hi anà la Segona Divisió. Com va anar, tinent Omaeda? –demanà la Hanako mentre prenia acta. Però l’Omaeda no va contestar. La Hanako alçà el cap i el trobà molt ocupat cruspint-se una galeta mentre feia exploracions petrolíferes al seu nas.

-Tinent Omaeda, li he fet una pregunta –va insistir la Hanako. L’Omaeda la mirà amb desdeny.
-No penso contestar a ningú com tu –respongué creant una gran tensió a la sala. La tinent no sabia com contestar, es quedà d’una peça. No s’esperava aquesta resposta per part d’altre tinent.

-Què passa amb tu, Omaeda? –contestà la Matsumoto.
-Calla, banyuda! –cridà l’Omaeda enfadat per la rèplica- O no es fica al llit amb el teu marit la tinent que tens asseguda al costat?
-Exmarit –va aclarir la Nanao pujant-se les ulleres qual Ishida.
-Així que aquest és el teu problema, eh? –va contestar la Matsumoto- No tens cap dret a jutjar-me, Omaeda!
-Sou escòria. Tu i tots els membres de la teva família, una autèntica vergonya pel Seireitei... Si tinguéssiu un mínim de decència deixaríeu els vostres càrrecs! –digué ficant-se un dit a l’orella.
-Així que com que he triat fer el que vull amb la meva vida, el que de debò em fa feliç, ja he de dimitir... –va murmurar la Nanao- No li veig cap lògica.
-Sobretot la Matsumoto, que és una adultera! –cridà l’Omaeda- I vosaltres dues sou tan amigues? Us aneu passant el Capità Kyoraku com si fos un caramel? Quin fàstic que feu.
-El que fem o deixem de fer és cosa nostra –va contestar la Nanao, tímida però ferma.
-Veig que t’interessa molt Omaeda –se’n va riure la Matsumoto- Doncs t’explicaré que ja fa molts d’anys que sabia que la Nanao i el meu exmarit eren amants. Jo he triat el Gin i ella ha triat el Shunsui. No hi ha res mal fet!

L’Omaeda es girà cap a la Hanako, amb la maldat vessant pels seus ulls i amb una rialla de menyspreu.

-Aleshores els teus fills Matsumoto... són uns bastards? –l’home rigué amb molta força.
-Com t’atreveixes? –cridà la Matsumoto- Els meus fills són del Shunsui, n’estic ben segura! No t’atreveixis a injuriar-los.

L’Omaeda la va ignorar.
-Potser t’hauries de fer dir “Tinent Ichimaru” a partir d’avui –se’n va fotre el tinent de la segona.

Tres punys impactaren a la vegada a la mandíbula del tinent de la Segona, que sortí disparat pels aires. La resta de tinents, espantats, abandonaren la sala dissimuladament.

-Estàs bé, Hanako? –va demanar la seva mare, posant una mà sobre les espatlles de la jove tinent.
-Com vols que estigui bé? –va etzibar la filla- No puc estar mai bé! Tothom parla de nosaltres, els propis membres de la meva divisió se’n riuen de la meva família i ara fins i tot deixo de tenir autoritat entre els tinents. Com collons vols que estigui bé?
-Però tinent Kyoraku, aquesta situació és només momentània –va contestar la Nanao- Quan sorgeixi el proper xisme tothom s’oblidarà de vosaltres.
-A més, ets incapaç de suportar-ho perquè no ho entens –va escridassar la Matsumoto- Vius a un món irreal, filla, envoltada de normes i subordinats, amb una moral massa estricta. Si no entens com ens sentim la Nanao i jo és perquè mai fas servir els teus propis sentiments.
-...Això no és veritat –va contestar la Hanako.
-Clar que ho és! –va respondre la Rangiku- No recordo haver-te educat perquè siguis tan estricta!
-Jo tampoc recordo que m’hagis educat –va contestar la Hanako desafiant i confosa. En el fons el que li deia la mare era veritat però... havia pensat abans en els altres per prendre la seva decisió? Fins a quin punt era lícit que la Hanako es queixés? No s’estava comportant d’una manera un poc infantil?

Tots aquests pensaments s’acumulaven al cap de la jove tinent. Sempre havien estat allà, però no els volia sentir. Li sabia greu aquella situació, però també tenia dret en estar en desacord.

-Pensa el que vulguis –respongué la seva mare- Però no vull que et comportis d’aquesta manera tan estricta ni que jutgis els sentiments dels altres. A més, has de saber que si un dia t’enamores d’algú i la vostra relació no és socialment acceptada... jo et seguiré estimant tot i la teva decisió, filla.

La Hanako abaixà un poc el cap, pensativa.

-M’ho pensaré, tot i que no sigui fàcil d’entendre per a mi. –contestà en veu fluixeta.- Però ara necessito temps per digerir-ho. Ha estat una traïció doble i no et puc perdonar tan fàcilment.
-Per quan ho estiguis, t’esperaré a casa –va respondre la Matsumoto. La Hanako, emperò, no contestà. Havia donat el seu braç mínimament a tòrcer, però no era la classe de dones que accepta fàcilment que no té raó.

La tinent de la Primera Divisió sortí de la sala sense dir res.

~~~~~~~~~~~~~~~~~

Sis mesos més tard, la Hanako mirava malament al Gin Ichimaru mentre la mare servia una sopa de gambes salada en extrem.
-Has tardat molt en digerir que ara som família, eh, Hanako-chan? –va murmurar el Gin.
-Repeteix-ho i ets home mort... –el va amenaçar la Hanako pegant-li una puntada de peu per sota de la taula. El Gin cridà i acotà el cap.
-Què et passa, Gin? –demanà la Matsumoto.
-S’ha pegat amb la taula –va respondre la Hanako.
-Millor me’n vaig a dinar a la cuina.... –va dir l’home, aixecant-se coixejant.
-Estic contenta que hagis vingut –va dir la Hanako ofegant el cap de la seva filla entre els seus dos grans pits.- He sentit que fa tres dies anares a dinar amb el pare.
-Sí, però a diferència d’aquí, allà no hi havia guineus... –va contestar la Hanako mirant de reüll a l’Ichimaru.
-Així està bé. Suposo que és el màxim que pots tolerar... –va dir la dona ficant-se la cullera a la boca i tornant-se de color blau.- Uhmmm m’ha sortit molt bo, oi?
-És infumable –va riure la Hanako. La Matsumoto també rigué i atacà al pa- Mare, suposo que jo tampoc tindré una vida amorosa convencional... així que quan arribi el dia espero que em donis suport.

La Matsumoto es quedà d’una peça.

-Has conegut algú durant aquest temps? –va demanar la dona començant l’interrogatori. S’imaginava algú perfecte per a la Hanako: un home estricte, seriós i bon lluitador- Eh! Si has anat a la perruqueria i tot. Qui és Hana-chan?
-Són imaginacions teves –mentí la Hanako amb molta convicció. En realitat feia qüestió de setmanes havia començat una relació secreta amb el millor amic del seu pare. No estava en situació de jutjar la mare. No estava en situació de jutjar a ningú i patia moltíssim pensant que algun dia la jutjarien a ella- Simplement t’ho recordo.

A la fi la tinent havia entès que en aquestes qüestions no hi havia cap norma possible ni cap codi del guerrer per seguir. Sospirà.
Duia la sang dels seus pares... estava clar que en aquest sentit, la Hanako no podia ser convencional ni per casualitat. Després del dinar s’acomiadà de la mare.

Al seu despatx ja l’esperava algú que canviaria el seu món i estaria amb ella fins el mateix final.