Blanc sobre blanc

No tenia pensat escriure un rol així, però com que la Takiko m'ho va demanar, aquí el teniu. Va per tu, Takiko, te'l dedic!!



Aquella plujosa tarda de desembre el meu destí canvià per sempre. Quan vaig agafar el paraigua i vaig sortir al carrer, ben abrigat per protegir-me d’aquell fred que es calava als ossos, no tenia ni idea de com la meva vida canviaria en un sol instant, per sempre.

Em vaig cobrir la boca amb una bufanda blanca, envoltant-me completament el coll, mentre mirava com la meva habitació, a sobre d’aquell llac al mig de la Tretzena Divisió, s’anava omplint cada vegada més de les llàgrimes del cel. La grisor dels núvols, l’espessor de la seva forma, l’olor a pluja i el renou incessant de les gotes precipitant-se a gran velocitat i rompent-se contra el terra.

Si no fos necessari, m’hauria quedat assegut mentre mirava els núvols buidar-se i gaudia de l’aroma dels gessamins banyats. Però tenia compromisos a atendre que no podia demorar per més temps. Aquests darrers dies havia estat malalt i el meu tinent ja es queixava prou.

Vaig agafar el paraigua, obrint-lo tranquil·lament i, en només sortir em vaig omplir les sabates d’aigua. No s’havia de ser molt llest per augurar que els pròxims dies els passaria també malalt. Vaig sospirar. Paciència. La part de sota dels meus hakamas també està ben banyada. El vent bufava de totes direccions i per molt que sostingués el paraigua, era impossible no banyar-me. Com a mínim tenia el coll calentet.

Els carrers estan deserts. Abandonava la Tretzena Divisió, caminant tranquil. Feia molt de fred i sentia els peus molt humits. Els calcetins estaven tan plens d’aigua que, quan caminava, notava bombolles a la planta del peu. La pluja cessà, però començà a caure neu, tenyint-ho tot de blanc amb fúria.

Prest, caminar per sobre d’aquell mant blanc es fa difícil. Però per sort, prest arribaria a la meva destinació. Vaig agitar un poc el paraigua per treure-li la neu de sobre. Aquell fred terrible em seguia xuclant els ossos, devorant-los.

Aleshores la vaig veure. Venia corrent, oculta entre la neu que feia de cortina. No vaig intuir la seva presència fins que no la vaig tenir gairebé al costat. Vaig obrir els ulls, espantat per l’olor a sang i em vaig fitxar en la noia que passava a prop meu, corrent, sense adonar-se’n de la meva presència.

Era molt jove, amb el rostre blanc com la mateixa neu i les galtes rosades. Respirava amb dificultat, aguantant la katana a la seva cintura mentre corria. Devia tornar per entregar un report al seu Capità després d’una missió i desafiava el mal temps avançant entre la blancor de la neu, deixant diminutes gotes de sang per on passava.

Amb la mà que agafava la katana tenia una ferida bastant gran, des del dit índex que s’estenia fins a sota del quimono de shinigami. Estava molt concentrada, amb els ulls quasi tancats d’un color que no vaig saber identificar. El seu cos, esvelt i gràcil lluitava per avançar tot i les ferides del combat.

Era molt bonica, o això em va semblar en aquell moment. Com una princesa treta d’algun conte antic que baixa a la terra i fugia d’algun perill. Aquell primer instant se’m va fer etern, mentre la contemplava sorprès.

Els seus cabells onejaven sota la neu, en una carrera bellíssima. Eren d’un color molt intens, vius i alegres, just el contrari als meus cabells blancs, ja decrèpits. La llarga melena de color taronja m’enlluernà, pres de la seva llum. Vaig estirar els dits, inconscientment, per tocar-la, però ella ja no hi era. Vaig sentir l’aroma a melicotó que li feia i em vaig girar per veure-la passar.

No havia vist mai abans una noia així. N’estava ben segur. D’haver vist una dona amb aquestes característiques se’n recordaria. Vaig córrer unes passes, per seguir-la, però en girar el cantó, havia desaparegut. Qui era?

Vaig passar-me les mans pel cap, com si hagués estat una al·lucinació. Necessitava saber qui era, necessitava saber més d’aquella misteriosa princesa.

Però ningú em va saber dir qui era. Ningú coneixia una noia de cabells taronges que avancés entre la neu sense aturar-se desprenent una dolça fragància. El Kaien se’n reia de mi, assegurant que ho havia somniat mentre estava malalt.

Ella no era una al·lucinació meva, n’estava segur. Era una noia real, preciosa i esmunyedissa, una noia a la qual no tornaria a veure mai més. Hi vaig pensar durant uns mesos, aferrant-me com un nen petit a trobar-la. No havia estat un somni. Tampoc una al·lucinació. I havia de trobar-la.

Però no la vaig trobar i vaig abandonar la recerca. M’estava comportant com un nen. Potser si que m’ho havia imaginat. Potser només apareixia quan nevava, com una vella llegenda. I sinó m’ho hagués imaginat, era igual. No la tornaria a veure i el més probable és que no volgués saber res d’un home malalt. Vaig continuar la meva vida, com sempre. La meva divisió, els meus dies al llit, l’arribada de la primavera... Tot era normal i ja no pensava en ella.

Fins el dia que la vaig tornar a veure.
 
-Ja no sé què fer perquè deixi de barallar-se. I vostè, taicho? –em va demanar el Kaien. No el vaig escoltar. La claror melancòlica dels darrers dies d’estiu entrava pels passadissos oberts típics de la Primera Divisió i il·luminava una trena taronja.

Vaig aturar-me i el cor em va bategar amb més intensitat. No me l’havia imaginat, era real i estava allà, a pocs metres més endavant d’aquell frenètic passadís de la Primera Divisió, per on passaven els seus membres agitats camí de les seves respectives feines.

Duia una carpeta a les mans i es col·locà amb l’altra mà uns quants cabells al darrer de l’orella. Amb aquell moviment vaig poder apreciar una cicatriu blanca que anava del dit índex fins al colze. Era ella, no hi havia cap dubte. Des d’aquella distància apreciava el mateix rostre que l’havia deixat sorprès a sota la neu. Ara la veia serena, conversant amb dos oficials mentre somreia.

-Taicho, mogui el cul –va demanar el Kaien, amb les seves formes habituals. Vaig ignorar-lo. Es va plantar al meu costat amb gest de cansament. No era gaire alta, però la seva figura, tot i petita, era la de tota una dona. Em va fer vergonya sentir-me tan observat pel Kaien, que va mirar cap a la noia alçant una cella.

-Eh, tu, atura’t bastard –va dir-li el Kaien a un noi de la Primera Divisió que el mirava amb cara de pànic. Tractar amablement amb la gent no era el fort del Kaien.

-Disculpa –vaig demanar somrient al pobre noi mentre intentava amagar-me un poc darrere d’un petit pilar aferrat a la paret- Em podries dir qui és aquella noia?

El noi es girà, nerviós i espantat. El seu rostre s’il·luminà en veure que sabia la resposta i podia fugir d’aquella situació.

-És d’aquesta Divisió? –va demanar el Kaien, brusc.
-És la sisena oficial de la Primera Divisió –va contestar el noi- La Hanako... Kyoraku.
-Kyoraku? –va demanar el Kaien, de manera massa estrident, mentre em mirava interrogant. No era possible que ella fos...

La noia, com a acte reflex es girà en sentir el seu cognom. Aleshores els seus ulls es varen topar amb els meus i res mai tornaria a ser com fins ara.

  quina! pasada!! Hanako! esta super bé!! me he emocionat y tot!! te el que te les histories que es ficarte en ella com si fos realitat! de debo super me ha encantat

Moltes gràcies Nelly, ets un sol!! :hug:Aquí la segona part!


-Kyoraku? –va demanar el Kaien. La noia es girà, entrant en contacte visual amb mi. Es va quedar sorpresa, sense saber si l’estàvem demanant o si l’accident no es referia a ella. Em vaig quedar paralitzat.

La noia es mirava el Kaien amb rostre confós i em mirava a mi, avergonyida. No sabia què fer, de sobte em sentia molt confós. La princesa de la neu que feia tants mesos que cercava era la filla del meu millor amic.


La vaig observar millor, fugaçment i vaig reconèixer trets dels seus pares: els cabells més foscos, però indubtablement del color de la seva mare, d’un taronja molt més intens. La figura, el rostre rodó, els pits (per sort no tan desproporcionats)... tot era herència de la Rangiku.

Però hi havia la manera de mirar i analitzar, la mirada profunda i penetrant, el gest seriós i amb tots els sentits alerta. Aquells trets eren de l’home que tant coneixia, el Shunsui Kyoraku.

No podia ser cert. Per què una de les poques vegades que se sentia tan fortament atret per una dona havia de ser justament ella? Amb totes les dones del Seireitei, justament s’havia hagut de creuar amb la filla del seu millor amic?

-Taicho... –va murmurar el Kaien, dissimuladament. Els dos oficials i la noia s’apropaven a ells i feren una petita reverència davant el Capità. La Hanako alçà el seu rostre i somrigué. Era molt bonica, molt més del que havia pogut apreciar aquella vegada entre la neu. El cor li pegà una forta fiblada que el feu reaccionar.

El Kaien mirava el seu Capità endevinant els seus pensaments. Mirà la noia de reüll... no era res de l’altre món. De fet, a aquell rostre rodó i aquelles galtes tan rosades li quedava malament un color de cabells tan fort. Per al Kaien, la Miyako era molt més bonica i delicada.

Sent filla del Kyoraku i la Matsumoto, no podia ser mai una noia normal. Devia ser excèntrica, exhibicionista, gandula i poc femenina. Amb sort el capità s’oblidaria d’ella en quan obrís la boca.

-Capità Ukitake, quin honor –va dir un dels oficials- Com es troba de salut? Ha vingut pels informes del cas Sanjuun?

-Aquests els vaig entregar la setmana passada, bakayaro –va cridar el Kaien. La Hanako es va mirar el tinent i va parpellejar, estranyada. Retirà la vista avergonyida, fins i tot semblava una nena de casa bona.

-Ets la filla del Kyoraku, oi? –vaig demanar directament a la noia, sense fer gaire cas dels altres dos homes- Has crescut moltíssim, ni tan sols t’havia reconegut. Caram, ja ets tota una dona!

-Moltes gràcies, Capità Ukitake –va respondre fent una reverència. El Kaien va escurar-se el coll, divertit. La noia s’havia posat vermella i evitava la mirada amb el Capità, que tampoc sabia com continuar la conversa. Els altres oficials continuaren parlant amb el Capità de la Tretzena, que no els prestava gaire atenció.

El Kaien s’anava posant nerviós. El seu Capità semblava confós, atordit i estúpidament feliç, allà aturat sense dir res. Es miraren ràpidament i l’Ukitake va somriure, reafirmant el seu rostre de felicitat estúpida.

-Capità, tenim molta feina avui al matí! –va dir el Kaien, posant fi a aquella xorrada. S’acomiadaren, molt formalment altra vegada. Caminaren cap endavant, abandonant aquell passadís, quan la Hanako es va girar, instintivament, i es va perdre en els ulls del Capità, que també l’estava observant mentre marxava.
 
En tot el camí de tornada a la Tretzena Divisió, no vaig obrir la boca ni va escoltar les queixes del meu tinent.

-Taicho, m’estàs escoltant? –es va queixar el Kaien, colpejant la taula i tomant el te. Ni tan sols em vaig immutar. Vaig recolzar el cap a sobre del braç esquerre i mirà per la finestra. El Kaien s’assegué al seu costat, esperant que retornés al món real.

-Capità... puc dir una cosa? –No li vaig contestar. Vaig retirar els ulls de la finestra i el vaig mirar- Aquella noia... és filla del vostre millor amic. És bonica, però no val la pena l’esforç ni tot el que hauríeu de sacrificar. Us sentiríeu bé al seu costat? Podríeu estar amb ella sabent que és l’hereva del llinatge d’un bon amic? No hi penseu més.

Abatut, vaig sospirar. 

-Tens raó, Kaien –vaig contestar, somrient- Millor oblidar-ho i tornar a la feina.

Però no ho vaig poder oblidar, encara que fes veure als meus subordinats que tot anava bé. El Kaien coneixia el seu Capità suficientment per saber que, en el fons, no estava tan tranquil com feia veure. Però els mesos passaven i no hi havia cap oportunitat per tornar-la a veure. Potser valia més fer-li cas al Kaien i deixar-ho estar.

Si forçava un altre encontre... Només un encontre més i decidiria. No podia decidir què fer amb només uns minuts de conversa. Ni tan sols quasi li havia escoltat la veu, no l’havia pogut mirar tot el temps que volia.


Un horabaixa, mentre el Kaien dormia, vaig sortir de la Divisió camí de la Primera. Em vaig colar pel mur de darrere perquè no volia ser vist per ningú. Caminava per la Divisió, intentant no ser descobert, però no la trobar.

Potser era de missió, com la primera vegada que la va veure corrent sota la neu. Avui feia un dia molt diferent. Les primeres fulles de la tardor començaven a caure, tediosament, però els arbres encara estaven molt poblats. Em vaig resignar, estava fent l’imbècil. Com a mínim ningú m’havia vist. Vaig agafar el camí del dojo per sortir per la porta de l’est, intentant no ser vist una altra vegada. Però aleshores, girant el cantó la va trobar amb uns quants nens vestits amb l’uniforme de l’acadèmia, practicant kidos.

-Kyoraku-san –cridava un nen petit- Encara que posi les mans així no em surt! No hi ha cap truc?
-No t’estàs concentrant gens, Harada-kun –va dir-li la Hanako somrient mentre li donava uns copets al cap- No hi ha cap truc, simplement, concentra la teva energia espiritual i exterioritza-la amb l’encanteri.
-Harada-kun ets un gandul –se’n varen riure els altres nens. La Hanako els va fer callar i es posà a ajudar aquell estudiant fins que se n’adonà de la meva presència. Vaig alçar la mà, saludant-la, intentant ser el més casual possible. La noia va ordenar un descans de mitja hora als nens. Alguns molt contents anaren a menjar alguna cosa, i altres es quedaren allà, descansant. La Hanako s’acostà cap a mi, avergonyida.

-Bon dia, Capità Ukitake –va dir fent-me una reverència. Vaig contestar-li el mateix i començàrem una conversa no gaire profunda.
-No sabia que entrenéssiu els nens de l’acadèmia, Kyoraku-san.
-No és feina meva, ho sol fer el tinent Sasabike –va contestar-me de manera molt formal, amb uns modals molt refinats. Definitivament i per sort no s’assemblava a la Rangiku- però avui està molt ocupat i m’ha demanat d’ocupar el seu lloc aquesta setmana.
-Aleshores he estat molt afortunat –vaig somriure. Ella em va tornar el somriure per compromís, però segurament no havia entès del tot les meves paraules. Començàrem a parlar de missions i del Seireitei. No volia parlar d’això, volia parlar d’ella, conèixer-la millor, però no sabia com desviar el tema.

Ens vàrem seure al passadís de fusta del dojo del costat. Encara que fos una conversa estrictament de treball, estava encantat d’estar allà assegut amb ella. No volia que l’hora del descans s’acabés mai. No només era molt més bonica del que podia sospitar (o a mi m’ho semblava) sinó que era educada, amable i delicada. Talment com una flor entre la neu, preciosa i fràgil.

-Kyoraku-san... teniu la mà molt inflada –li vaig dir, de sobte. Tenia una ferida des del dit índex fins el colze, una ferida que vaig reconèixer de seguida. Era la mateixa que el dia de la neu.- No és una ferida antiga? Com és que encara no se us ha curat?

La Hanako es mirà la mà estranyada. Hi tenia un bon cop d’un color blau molt intens i el que abans era una cicatriu, ara tornava a ser una ferida oberta. Alguns fils de sang baixaven per la mà molt lentament.
-Per la meva posició no puc aturar d’entrenar ni un sol dia, així que tampoc puc fer-hi res –em va confessar, molt calmada i resignada- Suposo que amb el temps em deixarà de fer mal.

Li vaig agafar la mà, sense pensar-m’ho, violant la barrera que s’interposava entre nosaltres. La Hanako es va posar vermella, tractà d’amollar-se però no li vaig deixar. Vaig demanar als nens que descansaven allà prop que em duguessin aigua i benes.

Amb allò, ens quedàrem sols, només amb companyia del vent que engronsava les copes dels arbres. Els nostres ulls jugaven a evitar-se, massa nerviosos però una corrent elèctrica molt agradable ballava entre les nostres mans.

Em vaig llevar el haori i li vaig contenir el sagnat. Sempre he estat un home no gaire hàbil, però em vaig esforçar tot el que vaig poder, encara que tampoc sabia què fer exactament. Tenint aquella petita mà entre la meva em feia sentir molt feliç.

Quan arribà l’aigua li vaig fer neta la ferida i li vaig embenar tan bé com vaig saber.
-Et fa mal? –li vaig demanar quan es va moure incòmoda. Em va fer que no amb el cap i va forçar un somriure. En acabar d’embenar-la, no li vaig amollar la mà i m’entretenia jugant amb els seus dits.

Sense tenir gaire clar el que feia, li vaig besar la mà unes quantes vegades amb molta delicadesa. Ens vàrem mirar, còmplices i avergonyits, com dos nens petits. Tenia por que pensés malament de mi, però semblava molt còmoda i tranquil·la en la meva presència, encara que avergonyida. Ella em va somriure i jo vaig dur-me una altra vegada aquella mà als llavis mentre intentava ofegar-me en la seva mirada.


-Moltes gràcies, Capità Ukitake –em va dir de manera molt dolça. Va moure els dits de la mà que encara estava atrapada entre la meva. No la volia deixar marxar- Em sap molt de greu, li he tacat el haori. Deixi que li renti, si us plau.
-No pateixis –vaig respondre. El haori no m’importava gens, només volia passar més temps amb ella. Els nens de l’acadèmia estaven ja drets, preparats per la següent lliçó. La Hanako em va agafar el haori i es va posar dreta, confosa.
-Demà vindré a la vostra divisió per tornar-vos-el ja net, si us sembla bé –em va dir molt agitada. No volia causar-li una molèstia, però allò suposava que demà la tornaria a veure...
-Res em podia fer més feliç –vaig contestar, molt seriós. Vaig estrènyer suaument la seva mà entre la meva i aixecant-me, li vaig besar el front, dolçament. Ella es deixà fer i no es mogué gens mentre li donava el cast petó.
-Em promet que vindrà demà, Kyoraku-san? –li vaig demanar, ple d’una tristesa que no vaig saber si sabia dissimular o no. Volia passar més temps amb ella. Encara que la conversa no fos gaire estimulant, em sentia molt bé al seu costat, reconfortat i còmplice d’aquella jove shinigami.
-Li prometo, Capità Ukitake –em va respondre amb el rostre vermell i fent una reverència per deixar-me allà, palplantat com una criatura que veu com s’allunya el sol, mentre ella començava a reunir els nens i prosseguia amb la seva feina.

 
 
Hanako:
Era un home molt gentil, amable i atractiu. El coneixia de tota la vida, sempre havia estat a prop de la seva família. I ara, aquell vespre, mentre estenia el seu haori a la meva habitació perquè no la veiés ningú, només pensava en què havia fet el ridícul demanant-li per tornar-li demà la peça de roba. Havia estat una excusa de nena petita per tornar-lo a veure i segur que se n’havia adonat.

Va tancar el llum i es va estendre a sobre del tatami, sense poder aclucar els ulls. Sempre m’havia agradat la manera de ser d’aquell home. L’havia estimat tota la vida però sempre ho havia negat. M’agrada, m’agrada molt. Un sentiment càlid m’envaïa quan el recordava. Vull estar al seu costat, com a mínim una vegada més...

Al matí següent, em vaig dirigir a la Tretzena Divisió. Va sortir del despatx, a rebre’m. Només veure’l caminar cap a mi, amb el seu somriure al rostre i els llargs cabells blancs fermats a una cua, onejant dolçament, em vaig posar nerviosa.

-Bon dia, Capità Ukitake –li vaig dir, fent una reverència- Us torno el haori. Disculpeu les molèsties i moltes gràcies per la vostra ajuda.
-Com teniu la mà, Kyoraku-san? –em va demanar, agafant el haori amb gest segur. Li vaig respondre que la ferida millorava gràcies a la seva atenció i va semblar molt content. No el volia molestar més.

Era cert que volia estar amb ell més que qualsevol altra cosa, però jo només era una nosa, una nena petita que li robava el seu temps. Segurament em devia veure com una filla o una familiar propera. Abans que sentís els batecs desproporcionats del meu cor, era prudent que me n’anés. Em vaig acomiadar amb una excusa pobra.

-No te’n vagis –va dir-me, prenint-me de la mà. Es va remoure nerviós- Disculpeu el meu atreviment, Kyoraku-san. –Semblava molt avergonyit. No sabia què dir-li, ni què contestar-li. Em va acaronar les galtes i feu un pas cap a mi. Devia notar com se m’encenien, com la sang corria per tot el meu rostre i l’encenia en un vermell intens.

Abaixà el rostre, cap a mi. No em podia moure, estava molt nerviosa i desconcertada, però ell també ho semblava. El meu cor bategava tan fort que segur que ho estava escoltant sense problemes.

-M’agradaria tornar-la a veure, Kyoraku-san –em murmurar fluixet, agafant-me altra vegada de les mans. No podia dir-li que no. És més, no volia dir-li que no. Tot el meu cos lluitava ferotgement per no fer una passa més i aferrar-me a ell.

-Quan vostè vulgui, Capità –li vaig respondre. Va somriure i em besà a la galta amb molta delicadesa. Es girà i avançà de nou cap a la reunió, deixant-me confosa i marejada.

M’havia despertat, un dia més, amb la trista alegria d’haver burlat la mort una nit més. Tenia un desagradable gust a sang a la boca i tot em feia voltes, però a la fi em trobava molt millor. Sí, encara que estàs un poc marejat, era mil vegades millor de com m’havia trobat els darrers dies.

La meva malaltia no em donava cap treva, ni tan sols quan havia aconseguit insinuar-li a la Hanako que ens podríem veure un altre dia. Durant aquests dies de convalescència només havia pogut pensar en ella. En ella i en la nostra situació. Tot i que era cert que havia estat capaç d’aconseguir el coratge que em feia falta per insinuar-li, estic completament perdut i no sé on posar ara els peus.

Quant de temps havia passat des que havia sortit amb una dona? Vaig sospirar. Tot i ser amic del Kyoraku ara me n’adonava que no havia après res d’ell. Em vaig aixecar del llit, bastant marejat i em vaig anar a dutxar mentre anava pensant en quin pas era el següent. Volia estar amb ella, però no la podia dur a la seva Divisió. El Kaien no ho acceptava i no volia haver-se d’enfrontar a ell.

Tampoc la podia dur pels carrers del Seireitei sense que la gent parlés. L’havia de dur a un lloc on poguessin estar sols i al Seireitei no n’eren molt abundants. Això sense comptar que segurament ella havia acceptat a veure’s una altra vegada perquè als Capitans mai se’ls devia dir que no.

No sabia què fer. Què he de fer? Com puc ser així a la meva edat? Millor tornar a la feina i oblidar-se’n de moment. Tot i que fos complicat, no es podia rendir sense tan sols intentar-ho, encara que fos una bogeria.

-Com es troba, Capità? –va demanar-me el Kaien quan em va veure assegut al meu escriptori fent feina.
-Molt millor, gràcies –li vaig contestar mentre em passava una tassa de te. Vaig fer la meva paperassa en silenci, molt concentrat, tot i que a la vegada anava pensant en el meu pla, ofuscat. Quan vàrem acabar la feina, quasi a l’hora del dinar, el Kaien va sospirar, tan espontani com sempre.

-Bona feina, Taicho –va dir tombant-se al terra i estirant les cames per sobre de la taula.- En tornar de dinar només quedarà signar les actes del grup de reconeixement del Rukongai.

-El Rukongai? –vaig demanar estranyat. Clar, el Rukongai! Vaig somriure com un nen petit i vaig mirar el calendari, il·lusionat. Potser el pròxim diumenge...

I allà es trobava, el diumenge següent esperant a la porta de l’est, transpirant nerviosisme. Es col·locà un poc millor el barret que li tapava la cara. No volia que el reconeguessin, així que també s’havia llevat el haori que indicava la seva posició.

Recolzat a la murada del Seireitei, esperant amb aquell barret a l’estil Shunsui, ningú semblava reconèixer el Capità de la Tretzena Divisió.

La Hanako va arribar uns quants minuts tard i tampoc em va reconèixer. M’hi vaig acostar i vaig aixecar el barret perquè em reconegués. Semblava confosa, però tot i així em va somriure. No vaig saber si feia mal fet, però per travessar la porta li vaig passar el braç per les espatlles.

Caminàrem en silenci, el suficient per allunyar-nos dels shinigamis de dins el Seireitei.


-Per què és el barret? –em va demanar, molt innocent. Vaig riure davant la pregunta i em va semblar que la confonia.
-No volia que em veiessin deixar el Seireitei –vaig confessar- Com a Capità hauria de demanar permís i no ho he fet.

Es va escandalitzar. Definitivament, era molt recta i responsable.
-Capità Ukitake, no us podeu ficar en un problema molt gran per això? –em va demanar, nerviosa. Realment se la veia patir i em va saber greu. Li vaig agafar la mà. Em sentia alleujat perquè no m’oposava resistència i no semblava incòmoda.
-Ho faria totes les vegades que fes falta, Kyoraku-san –li vaig dir estrenyent-li la mà.
-No vull que tingueu problemes, Capità Ukitake –em va respondre. M’agradava molt la cara que posava, l’expressió i com em mirava, preocupada. Em vaig sentir important per ella i això només em va donar ànims. Li vaig besar la mà, que encara continuava embenada.
-Només volia estar amb vos a soles –li vaig confessar- Us voldria conèixer millor.

Em va somriure, amb el rostre vermell per vergonya. Arribàrem a un petit nucli de població, amb quatre cases, unes quantes tendes i uns nens que jugaven al carrer.

Em vaig llevar el molest barret. Allà no em reconeixerien. Se m’havia desfet un poc la cua, però tant m’era perquè caminava amb la Hanako de la mà i no volia amollar-la per res del món.

Vàrem seure a la terrassa d’una petita tenda de dangos. La cambrera ens va dur dues racions i començàrem a menjar-los en silenci. Estava molt nerviós. La tenia tan a prop que podia sentir la seva dolça olor de melicotó.

Spoiler:

-Què us agradaria saber de mi, Capità Ukitake? –em va demanar en haver-se empassat la primera bolla de dango. Jo ni tan sols l’havia tastat.
-Tot –vaig contestar, amb sinceritat. Va riure, i abans de pegar la segona mossegada va dir:
-Per això necessitareu més d’un horabaixa –em va dir, riallera. Només la idea m’entusiasmava. Vaig intentar ser ocurrent, però no se’m va ocórrer res.
-Aleshores ens haurem de veure més sovint, Kyoraku-san –vaig contestar deixant la meva ració a un costat. Notava com si amb aquelles paraules estàs forjant el futur de la nostra relació.- Si vos ho voleu...
Em va mirar directament als ulls i, en fer-ho, vaig notar que també semblava nerviosa.
-Aaa... a mi –va començar. Li costava continuar i es dugué la mà a la boca, nerviosa. On havia quedat la gràcia i l’espontaneïtat dels Kyoraku? Estava tan nerviosa que semblava una fulla tremolosa que deixa en mans de la brisa el seu destí. Em va tornar a mirar, amb les galtes vermelles.- A mi també m’agradaria molt conèixer millor el Capità Ukitake. Bé, ens coneixem de sempre però no sé res de vostè.

Es va callar de sobte, com si hagués dit alguna cosa dolenta i es va mirar les mans, abaixant el rostre. Era el moment, no m’ho podia pensar més. Que sigui el que hagi de ser. Però si no m’arrisco ara, viuré tota la vida pensant en què podia haver estat.

Li vaig agafar el rostre pel mentó i la vaig obligar a mirar-me. Ens vàrem mirar, nerviosos. No sabíem si tot allò era una errada, si era lícit o si teníem el dret tan sols d’estar a prop l’un de l’altre. M’hi vaig acostar més.
Tant m’era qui fos, m’agradava. M’agradava el seu rostre rosat, els seus cabells, la seva veu, la manera femenina com es movia, el color dels seus ulls, el tacte fi de la seva pell... Només havia de llençar-m’hi.

Vaig inclinar el rostre cap a ella. El meu nas acaronà el seu i sentia la seva respiració agitada. Em va mirar als ulls, tendrament. Amb la mà que encara conservava al seu mentó, li vaig alçar més el rostre i m’hi vaig acabar d’acostar. Ja no em podia fer enrere.

Els meus llavis es posaren sobre els seus i una corrent elèctrica va recórrer el meu cos. L’estava besant i no m’ho podia creure, tot allò era real i molt viu. Aquell petó, tan dolç, s’allargava i cap dels dos tenia intenció de separar-se.

Vaig acaronar-li el rostre i un dels meus braços l’agafaren per la cintura. Es separaren un segon, per tornar a ajuntar els llavis de seguida. Vaig perdre el compte de les vegades que la vaig besar. Era molt feliç. Tan feliç que em costava trobar les paraules per descriure com em sentia.

-Tens un gust molt dolç –li vaig dir, prenent aire. Es va posar vermella.
-És el dango –em va confessar.
-Ja m’ho suposava –vaig respondre, passant-li una mà per l’esquena i somrient. Em va tornar el somriure. No em cansava de mirar-la, era molt bonica. Li vaig agafar la mà i li vaig fer un altre petó.- M’agrades molt, Kyoraku-san.

Em va tornar a somriure, mostrant les dents. Es va inclinar cap a mi i em va fer un petó al que vaig correspondre molt apassionadament. Ja no tenia por i res m’impedia abraçar-la, ja no havia de patir per res més. Em volia quedar allà per sempre. La Hanako va recolzar el seu cap a la meva espatlla i em va mirar, somrient.

-Sento el mateix per vostè, Capità Ukitake –em va dir, atropelladament Es va tapar les galtes amb les mans i després les passà per darrere del meu cap i em va remoure els cabells. Els nostres llavis es tornaven a ajuntar una vegada més.

No volia que aquell dia s’acabés. M’hi volia quedar allà per sempre, a aquella petita tenda de dangos del Rukongai que ni tan sols vaig tastar. Quan deixava a la Hanako a les portes de la primera Divisió, amb aquell barret tan molest posat perquè no em reconeguessin, em vaig sentir infinitament trist per no poder estar més temps amb ella.

Li vaig fer un petó ràpid i vaig mirar com s’allunyava, entrant finalment a la seva Divisió.

Aiii Hanako m'encanta!!!   Feia temps que no llegia un escrit tan bonic ( ho sento soc una romanticona i m'emocionen molt les històries d'amor xD).

I moltissimes gràcies per dedicar-me'l!!! m'ha fet molta il·lusió! :abraçada:

Moltes gràcies Takiko!! Moltíssimes gràcies! M'anima molt que us agradi i sobretot pensar que algú es llegeix les coses que escric! :hug:El d'avui és un poc trist, però espero que així mateix us agradi. 



-Eh?
-Et passa res? –em va demanar mentre jugava amb els cabells que em queien a sobre el rostre- Et noto un poc distant.

La vaig mirar, profundament, com si per mitjà dels meus ulls li volgués transmetre com em sentia. Em va acaronar la galta, fent-me estremir. Em feia sentir molt bé amb tota l’atenció que em donava, amb la tendresa i afecte amb què em tractava.
-No passa res –li vaig contestar abraçant-la fort entre els meus braços. No volia preocupar-la- Tot va bé, Kyoraku-san.

I en dir el seu cognom em varen retornar a la ment tota una sèrie de records desagradables.
 
Ja feia uns quants mesos des d’aquell dia al Rukongai que mai oblidaria. No sabia com havia ocorregut, però la Hanako s’havia convertit en el centre de la seva vida. Aprofitava tots els moments que tenia per intentar estar amb ella, qualsevol excusa per veure-la i poder passar una estona al seu costat. Intentava ser discret, però quan estava amb ella m’oblidava de la resta del món.


Un matí, la Hanako se les va arreglar per repartir els informes de la darrera reunió de Capitans i acabà a la Tretzena Divisió. Vaig estar tan feliç de veure-la que no ho vaig poder dissimular i la vaig abraçar sense tan sols mirar-me els papers. La Hanako era al meu despatx i jo semblava un nen amb un el caramel més dolç del món. La meva felicitat era l’única cosa real. El temps se’m va passar volant i no vaig ser tan discret com ho hauria d’haver estat.


El meu tinent arribà al meu despatx i em trobà abraçat a la Hanako. En aquell moment no em va dir res, ni tan sols es va disculpar. Ens va mirar, es passà la mà pel cap de manera brusca i se n’anà, contrariat. El pitjor va arribar al vespre.

-En què punyetes esteu pensat, Taicho? –em va demanar, fet un nervi, amb aquells mal modals que el caracteritzaven- Què fèieu amb la Kyoraku? No entenc res, que no és filla del vostre millor amic? Es pot saber en què penseu?
-Kaien, calma’t! –li vaig demanar.
-Capità, sou conscient de tot el que us jugueu? –em va demanar, intentant tranquil·litzar-se.- Ja sabeu l’escàndol que hauria suposat si no hagués estat jo qui us hagués trobat? És molt jove Capità, i és la filla de l’ex Capità Kyoraku! Us n’adoneu de tot el que suposaria que algú sabés que us enteneu amb ella? L’ex Capità Kyoraku us mataria sense pensar-s’ho dues vegades.


Vaig acotar un poc el cap. El Kaien em deia unes veritats que ja sabia, però que havia preferit callar i soterrar-les en algun lloc de la meva ment al qual mai feia cas.

-Ja ho sé tot això –li vaig dir. Semblava un nen petit al qual estaven foten una escridassada.
-Si? Ja ho sabeu? –em va cridar, enfadat- Ho dissimuleu molt bé.


Es va asseure a davant meu, mirant-me amb ulls enfadats. Sospirà, fent més renou del necessari.
-Capità... –va dir en un to més calmat- Penseu en tot el que poseu en joc. De debò val la pena arriscar tant? Hi ha milers de noies al Seireitei. Justament us ha d’agradar aquesta?
-Quan la vaig veure no sabia qui era, Kaien –li vaig recordar. Em va mirar, amb angúnia.
-Però de seguida que ho vàreu saber ho hauríeu d’haver oblidat. –em va dir, fent-me sentir culpable. Volia contestar-li que no podia oblidar-la, que l’estimava massa, però no eren les coses que es deien davant del teu tinent.- Capità, destruireu el futur d’aquesta noia si seguiu així. Destruireu la vostra amistat amb l’ex Capità Kyoraku i us deshonrareu i embrutareu el vostre bon nom. Us ha costat molts d’anys construir tot això. De debò esteu disposat a arriscar-ho tot per ella?


No vaig saber què li havia de contestar. El Kaien es va aixecar i em va mirar com qui mira una persona inconscient que ha perdut el nord. La seva mirada em va fer sentir extremadament culpable.

-Reflexioneu més sobre això i deixeu-la abans que no sigui massa tard –i dient això se’n va anar. Des d’aquell moment, no havia pogut deixar de pensar en aquesta conversa.
 


-Ukitake Taicho? –em va cridar, fent-me tornar al present. La vaig mirar i vaig fingir un somriure.

De debò que destruiria el seu futur si seguia amb ella? La Hanako perdria la seva posició a la Primera Divisió, els seus amics i la seva família. Es quedaria sola al món, només amb la protecció d’un home maalt que no podria estar cuidant sempre d’ella. Em sentia molt trist pensant aquestes possibles situacions.

-Ukitake Taicho, què et passa avui?  -em va demanar- Estàs molt absent. Et preocupa res? –va fer una pausa, nerviosa- Saps que t’ajudaré en el que necessitis. 

Vaig tornar a dir-li que no em passava res, però era evident que no em creia.

-És que aquest lloc no és l’adient per una cita –li vaig dir. Érem a la sala de material del dojo, amagats darrere la porta que guardava dels bokkens de pràctica. Allà no hi entraria ningú fins d’aquí unes quantes hores, fins l’entrenament. Un poc de llum entrava per una minúscula finestra.

-No pateixis per això –em va dir i vaig sentir com somreia- Si puc estar una estona amb tu m’és igual on sigui.

Em vaig sentir molt malament. Tot i que hauria d’haver estat l’home més feliç del món, en realitat em sentia brut i indigne d’aquell afecte. Només li estava causant patiment a la persona que estimava i això em feia convertir-ne en un home menyspreable. En veure el meu rostre em va tornar a demanar què em passava.

-No em trobo gaire bé –vaig mentir, un poc sec. Si us plau, que no notés que l’estava mentint. Em va passar la mà pel front. El contacte de la seva pell em feia sentir molt bé.
-Ves a descansar –em va dir besant-me el front. Em va somriure, trista i em va agafar la mà. Ens vàrem aixecar. Notava que m’analitzava amb la mirada.
-Surts tu primer? –li vaig demanar- No hi ha ningú a prop. Intenta anar per la porta de l’est, per allà no sol sortir ningú.

Em va mirar, confosa. Ho vaig notar, la vaig veure trista i em va fer patir. Com havia estat tan cruel com per deixar que s’enamorés de mi? Em vaig sentir molt miserable, altra vegada.

-No em fas un petó abans que me’n vagi? –em va demanar. Vaig somriure i li vaig fer, intentant no ser massa afectuós. Quan els meus llavis es trobaren amb els seus, em vaig adonar que estava plorant.
-Fins una altra, Ukitake Taicho. Recupera’t aviat, si us plau. –em va dir. Em va deixar molt confós i va desaparèixer. Aleshores em vaig tornar a tancar i, en secret, també vaig deixar que les llàgrimes em baixessin pel rostre. Li estava fent mal. Estava fent patir a la persona que estimava. Sóc realment un home horrible. No tenc cap dret a fer-la sentir així.
 
Desembre va arribar i em seguia trobant confós. Però a la fi havia reunit el coratge per veure a la Hanako una vegada més. Seria la darrera. La vaig trobar al parc que hi havia a prop de la quarta Divisió. Nevava, així que no hi havia ningú. Em va abraçar molt fort quan em va veure. Em sentia tan bé quan notava els seus braços empresonant el meu cos, que quasi em vaig oblidar del que anava a fer. Em va besar, molt tendrament.

-Ukitake Taicho –em va somriure mentre deia el meu nom molt dolçament- D’aquí poc és el vostre aniversari, així que com que no sé si us podré veure altra vegada abans del dia, us he dut un regal. L’he fet jo mateixa, així que espero que sigui del vostre grat.
-Kyoraku-san –li vaig dir, mentre em posava un paquet entre les mans. Tenia el rostre completament vermell i no vaig saber si era pel fred o per la vergonya. Li vaig acaronar les galtes- És millor que ho deixem. 


Va obrir els ulls, espantada. Podia veure perfectament el mal que li estava fent amb les meves paraules.

-Què? Què voleu dir, Capità? –em va demanar. Estava molt nerviosa.- Què vol dir això?
-Abans que et faci més mal, oblida’t de mi –li vaig dir. El cor se’m va fer miques, destrossat per milers d’agulles que em cremaven per dintre.
-No –em va contestar, movent el cap de costat a costat.
-Que no veus que és el millor que podem fer? –li vaig demanar- Estic malalt, Kyoraku-san! Potser demà no m’aixeco del llit!
-No m’importa –em va contestar. Veia que intentava fer-ne entrar en raó- Sempre ho he sabut que estaves malalt. No m’importa el més mínim. Deixa de dir bestieses.
-Sóc molt més gran que tu! –vaig dir-li. No sabia com fer-li veure que era el millor pels dos- Tenc l’edat del teu pare. A més, sempre que parlo amb tu penso en ell! Quan et miro als ulls veig la seva mirada. És el meu millor amic i tu ets la seva filla. Hauria de mantenir les distàncies amb tu només per respecte a ell.
-Potser m’assemblo, però jo no sóc com els meus pares, Ukitake Taicho –em va respondre, molt agitada- M’és igual l’edat que tinguis i... i a més –va plorinyar- Per què em dius tot això? No m’importa el més mínim.
-Sóc Capità –vaig continuar- Tu només ets oficial de la Primera. Els nostres mons no són compatibles.
-Saps que és mentida! –em va cridar amb la veu presa. No feia cap esforç per ocultar les llàgrimes que queien del seu rostre- Atura, Ukitake! Si us plau, no segueixis amb això.
-Kyoraku-san –li vaig dir fent-me el fort. Veure les seves llàgrimes em estripava per dintre i m’era molt difícil continuar parlant- És millor que no ens tornem a veure més.- li vaig besar el front.

Em feia mal. Aquella situació em feia molt de mal. Per què estava fent això? Me l’estimava més que a res al món. Per què m’havia de separar d’ella? Era massa cruel, em feia tant de mal veure-la plorar que no ho podia sofrir.
No volia que patís, no volia fer-li cap mal. L’estimava com mai havia estimat a ningú.

I era perquè l’estimava que trobava que l’havia de deixar. Al costat d’un home gran i malalt no seria mai feliç. Vaig fer la volta i vaig començar a allunyar-me. Vaig sentir com el seu plor es tornava més fort, com s’ensorrava.

-T’estimo moltíssim –vaig murmurar començant a plorar, però aquestes paraules mai li varen arribar, se les va endur el vent, com també el sentit de la meva vida.  

Blanc. Com tot jo, com la neu. Sempre he estat monocrom, envoltat dins una aura alba. Havia aconseguit donar-li un poc de color a la meva vida, però ara tot tornava a ser blanc. Un blanc enlluernador que no et deixa veure per on tirar. Un blanc que assenyala el final de la vida. I ara, blanc sobre blanc, em trobava al mateix punt de partida en el qual la meva vida no tenia cap sentit.

Me n’adonava del meu error, d’haver avantposat la seva moral a la persona que estimava. Havia estat un covard. La Hanako seria capaç de perdonar-lo?

-Capità, miri, un ovni –em va dir el Kaien. No el vaig escoltar. Vaig sentir com desesperava i s’aixecava, deixant-me sol davant d’aquella paperassa que ni tan sols m’estava mirant. El meu tinent passejava nerviós per l’habitació, però jo l’ignorava. Només pensava en l’estupidesa que havia fet.

De debò era tan important que fos filla del Kyoraku? Sabia que sí, que era molt important. Però també sabia que ara ja li era igual. Havia provat d’estar sense ella però li era impossible. Com podia fer per demanar-li disculpes? No en tenia ni idea... Entenia perquè el Kyoraku sempre deia que era un cas perdut amb les dones. No sabia què fer, ni què dir i sempre m’equivocava. I ara l’havia cagat fins el fons. Li havia de demanar perdó com fos, però com?

-CAPITÀ –va cridar el Kaien. Va cridar tan fort que no vaig poder-lo ignorar. El vaig mirar, sorprès.
-Kaien... –vaig dir com que renya un nen petit que es sobrepassa amb els seus crits.
-Capità amb les dones teniu el mateix domini que un peix fora de l’aigua i no és un afalac –em va dir. No entenia què em volia dir, així que no li vaig contestar.- El que us vull dir és que, si heu comès un error que us sap tant de greu que no podeu fer res més, simplement, aneu allà on sigui i feu el que sigui necessari per solucionar-ho.
-Però és que no sé com fer-ho, Kaien –vaig confessar- No en tenc ni idea.

El Kaien em va agafar pel coll, perdent la paciència.
-Mogui el cul Capità –va dir-me i m’obligà a aixecar-me i seguir-lo. Els meus subordinats em saludaven al passar, però no em sortia la veu. Seguia al Kaien, sense saber què es proposava l’impulsiu del meu tinent.
-EEEEEH, KYORAKUUUUU –va cridar el Kaien. Vaig alçar la vista i vaig veure a la Hanako no gaire lluny, conversant amb el Capità Kuchiki a la sortida de la sisena divisió.

Em vaig sentir gelós, sense cap motiu aparent. Per què el kuchiki i tota la resta del món podien parlar amb ella amb tanta llibertat? Per què jo m’havia de sentir tan malament si l’estimava i ella m’estimava a mi? Per què havia de ser una persona amb una moral tan estricta?

El Byakuya va mirar malament al Kaien i se’n va anar, molest. La Hanako es girà per parlar amb el Kaien, però no em mirà ni un sol segon.

-Tu, Kyoraku –va dir el Kaien sense tacte- L’inútil del meu Capità et vol demanar perdó però no sap com fer-ho. Segurament va ser culpa meva tot això perquè li vaig donar un mal consell. Et demano disculpes per haver-me ficat on no em demanen –va dir molt molest, com si demanar perdó no entrés dins les coses que fes per gust.
-Capità, vinga –va instar-lo el Kaien. L’Ukitake va sospirar i es va apropar a la Hanako, acotant el cap.
-Em sap molt...
-No passa res –em va dir la Hanako, sense deixar-me acabar. No vaig saber què dir, ni què fer. La meva cara devia reflectir el meu estat, perquè es va explicar- Entenc que et sentis malament. Tampoc és fàcil per a mi, em sento malament pel meu pare, pel meu mestre...  
-No sabia que et sentissis així –vaig confessar- Em sap greu haver estat tan egoista. Et prometo que quan els dos siguem Capitans i la gent no ens pugui jutjar, deixarem d’amagar-nos. No et vull causar problemes, però tampoc vull renunciar a estar amb tu. Perdona’m per tot.
-No m’importa, ja està oblidat –em va dir- Obtenc molt més al teu costat, estant amb tu. No vull viure havent-me d’amagar, però si és l’única manera que tenc per estar amb tu, no m’importa.
-Estic malalt i tenim edats molt diferents. De debò ho has pensat bé, Kyoraku-san? –vaig voler assegurar-me.
-Que t’he dit que no m’importa –em va contestar en un to de veu semblant al que faria servir la Rangiku enfadada. Vaig somriure. Realment estava molt content. Tot tornava a ser com havia de ser i, tot i que em sentís malament, sabia que ella sempre estaria al meu costat per ajudar-me.
-Et puc dir Hanako? –li vaig demanar. Em va mirar sorpresa i va assentir amb el cap- Em diràs Jushiro?
Em va somriure.
-Shiro? És blanc com la neu –em va contestar. La vaig abraçar tendrament.
-És blanc sobre blanc, Hanako –li vaig contestar abans de besar-la.

El Kaien, de lluny, somreia satisfet, encara que incòmode. Sabia que allò no seria fàcil pel seu Capità, però coneixent-lo, si creia que una cosa és justa, lluitaria per ella fins el mateix final.