Arribant a tu

"No soc gens bona escriptora, però em fa molta il·lusio començar aquesta historia, i si la llegiu espero que us agradi, gracies"

Passat

Era un mati de primavera, no feia ni molt fred ni molta calor, jo deuria tenir uns 4 anys. Estava a casa, a la meva habitació jugant amb la meva germaneta, la mare estava a la cuina preparant el dinar, ja quasi era hora de dinar, i el pare parlant a fora amb un amic seu, un shinigami.

Tot d'una vaig sentir que el pare i el shinigami s'estaven discutint, i vaig sortir corrents a “salvar” el meu pare. Qui es creia que era aquell shinigami per discutir-se amb el meu pare, ell que sempre es preocupa per tothom.

- QUE LI DIUS AL PAPA? - vaig dir jo mentres sortia de casa i em posava entre el pare i ell, obrin el braços com si el volgués protegir l'home a qui tant estimava.

Recordo que era un shinigami amb els cabells grisosos, els ulls daurats i el número 69 tatuat a sota el pit, havia sentit alguna vegada que deien que era un vizard, o algo així, tot hi que mai m'havia importat massa. Ja l'havia vist altres vagades amb el meu pare, eren amics, però mai m'hi havia fixat gaire, es veia un home guapo i seriós, però també un home de poca paciència.

Ell em va posar una ma al cap i em va dir:

- Oi que tu no vols que el teu pare marxi durant molt de temps?

- No- vaig dir sense dubtar de la resposta ni un moment i movia el cap d'un costat al altre.

- I, oi que tampoc vols que vaig en una missió on hi ha moltes possibilitats que no torni mai?- va continuar ell.

- No- torna'n a moure el cap d'un costat cap a l'altre, m'entres els ulls em brillaven com si m'hagués de posar a plorar en qualsevol moment – Jo no vull que el papa marxi en una missió de la que potser no torna mai.

Vaig veure un lleuger somriure al seu rostre.

- Veus- va dir girant-se cap al pare- tu tens una família amb la que estar i a la que cuidar, si tu morissis elles es posarien molt tristes. No pots anar a una missió que hi ha el 80 % de possibilitats que no tornis.

El shinigami dels cabells grisosos, que encara tenia la seva ma sobre el meu cap, em va somriure i em va dir:

- Gracies, amb la teva ajuda l'he pogut convèncer.

No va ser un somriure molt llarg, però va ser un somriure que va fer que alguna cosa canvies dins meu.

Present

50 anys després d'aquell dia van donar per morts a tots els integrants d'aquella missió, portaven massa temps desapareguts, i totes les missions que havien fet altres shinigamis per intentar trobar, encara que siguin nomes els seus cadàvers, havien estat en va, no n'havien trobat res. El shinigami d'ulls daurats, cabells grisos i el número 69 sota el pit havia desaparegut.

Jo amb el tems vaig acavar guardan aquell record com una cosa del pasat, no podia estar enamorada d'un mort.

"Tot hi que vull que el rol sigui d'amor a aquesta part no hi surt res d'amor, es com una mena d'introduccio."

Estava tranquil·lament assentada en un banc d'una plaça mirant com 4 nens i 3 nenes intentaven jugar a futbol en un camp mig improvisat. Quan de cop va aparèixer un altre shinigami que s'estava acostant cap a mi.

- Asahina-san se't requereix a la 4a divisió necessiten gent que sàpiga de curació, han arribat un grup de shinigamis, estan tots molt mal ferits, i com que hi ha falta de personal a la 4a, es requereix ajuda dels shinigamis de les altres divisions que sàpiguen de curació.

Tot hi no utilitzar-les gaire jo sé de curació, quan era molt petita el meu pare, com que estava a la 4a divisió, em va ensenyar les coses més bàsiques i després de la seva mort, n'aprenia dels llibres que hi havien per casa. Tot hi saver les fer a mi no m'agrada, a mi m'agrada matar persones, no salvar-les.

- Gracies Sasame-san, de seguida hi vaig.

- A vans d'anar cap allà, t'importaria avisar a la teva germana? - em va preguntar -Es una altre de les que he d'avisar, però com que encara me'n queden uns quants més, així em faries un favor.

- Es clar -vaig respondre jo fen una mig somriure mentres m'aixecava del banc i marxava cap a la 6a divisió.

La meva germana no va aprendre la curació del pare, era massa petita per aprendre'l, li havia ensenyat jo quan va tenir la mateixa edat que n'havia començat a aprendre jo.

Tot hi haver-me equivocat en un parell de carrers vaig arribar ràpid a la divisió, justament a l'entrada hi havia un home de cabells blancs i ulls vermells, amb un haori blanc que estava fent alguns tocs de peu amb una pilota de futbol.

-Perdoni capità Kudo – sabia que era el capità de la 5a per que n'havia vist fotos – estic buscant... -no em va deixar acabar la frase.

- La Erwyn? - em va dir – ets la seva germana gran, oi?

-Si... - vaig dir jo, m'havia agafat desprevinguda – L'he vingut a buscar per que hem d'anar a la 4a a ajudar a curar a uns shinigamis que acaben d'arribar.

- Ara l'aviso- va dir el capità Kudo agafant una pilota de futbol que hi havia al terra i entrant a la divisió.

No vaig haver d'esperar gaire, de seguida va sortir la Erwyn acompanyada del capità Kudo.

- Nee-chan, que passa? - em va demanar la Erwyn.

- Ens requereixen a la 4a, apa vinga, a curar – li vaig dir, mentres em girava per marxar- gracies capità Kudo.

- Si – va dir la Erwyn mentres feia una correguda per atrapar-me – Adéu capità!

El capità de la 5a no va dir res, nomes es va dedicar a somriure i a mirar-nos des de la porta amb la pilota de futbol a la ma.

Vam arribar a la 4a divisió relativament ràpid, estàvem a punt d'obrir la porta de l'habitació a on estaven els shinigamis ferits quan vem sentir que algú des de dintre va cridar:

-TOT ES CULPA DE L'ASAHINA!

- TOT ES CULPA DE L'ASAHINA!

Al sentir allò, al primer moment, em vaig quedar sense reaccionar. Vaig entrar donant una forta patada a la porta i anava a cridar: “Qui es l'imbecil que m'està culpant d'una missió que no sabia ni que existia?” Però vaig veure que un home, que estava d'esquena a mi, amb els cabells grisos, amb la major part del cos envenada, ja l'hi havia donat una ostia molt forta que l'havia deixat inconscient.

De cop l'home dels cabells grisos va dir:

-El Masaomi no te res a veure amb que haguem fracassat, vaig ser jo qui li va insistir per que no vingues, si algú n'ha tingut la culpa aquest he de ser jo.

Masaomi, el pare, parlaven de pare? Que hi tenia a veure el pare en aquella missió que havien anat aquests homes? Però si el pare feia més de 100 anys que estava mort, per que parlaven de pare? La Erwyn que estava al meu costat m'estava agafant molt fort el braç, ella també devia haver entès el mateix que jo, no estava al·lucinant, però per que parlaven del pare?

No sabia com reaccionar que sortís el pare en aquella conversa m'havia deixat de pedra, no sabia ni que dir ni que fer.

De cop un dels shinigamis ferits es va girar i ens va veure, a mi i a la Er-chan.

- Ooooooooh, quines noies més boniques acaven d'entrar.

De cop tots es van girar. I els meus ulls es van topar amb els del defensor del meu pare. Eren uns ulls daurats, uns ulls que havia vist feia molt temps enrere, però a on?... ja se quan era molt petita, un dia que havia sortit a “salvar” el pare d'una discussió que estava tenint amb un altre shinigami. Però a aquest shinigami l'havien donat per mort ja feien uns quants anys. No esperava tornar-lo a veure. El shinigami que tenia el número 69 sota el pit i que aquell dia m'havia donat les gracies i m'havia regalat un somriure. Estava viu, jo que ja l'havia donat per mort. El Kens...

La Erwyn va fer que sortís dels meus pensaments al apretar-me més fort el braç m'entres intentava amagar-se una mica a redera meu per no cridar tant l'atenció.

- Ens han dit que vinguéssim a ajudar – vaig aconseguir dir jo, tornan-me a posar a lloc – a qui voleu que curem?

De cop va aparèixer a redera nostre, a la porta de la habitació, la capitana de la 1a divisió.

- Hola noies, acabeu d'arribar, oi? - ens va dir. Per com estava per allà es podia veure que ja hi havia estat una estona abans, però no sabia res del que havia acabat de passar.

Amb la capitana Ukitake ja hi havíem parlat uns quants cops avans, quan estàvem a l'acadèmia de tant en tant venia a visitar els que serien els nous shinigamis.

- Si – vam respondre la Erwyn i jo.

- Doncs... -va començar a mirar els ferits- tu Erwyn ves a curar el Hayato Okamoto, aquell home de cabells marrons que hi ha al tercer llit de la dreta, i tu Meina... la Mei Kanda, la noia de cabells blaus que hi ha a la esquerre.

- Si, capitana Ukitake – vaig dir jo.

Estava a punt d'acavar de curar la Mei Kanda, quan ella em va demanar:

-Perdona, com et dius?

“Com que la Hanako em va insistir per que continues doncs aquí tens la continuació!! >.< Per cert, he fet un petit canvi al missatge de dalt”

-Perdona, com et dius?

Ale, m'havia anat a fer la pregunta que menys ganes tenia de respondre, per que si la contestava, segurament m'emparentaria amb el pare i m'ompliria de preguntes a les quals no tinc ganes de respondre per que encara era massa doloros.

Tenia la obligació de respondre la pregunta, i amb la veu molt baixa vaig dir:

- Meina... Asahina

La dona es va quedar un moment callada, però sense cridar però si amb la veu una mica alta em va demanar:

- Asahina... quina relació tens amb el Masaomi?

De cop la majoria de la gent de la sala es va girar per mirar-nos, havien sentit la pregunta, però de seguida es van tornar a posar a fer el que estaven fent.

- I A TU QUE T'IMPORTA- vaig cridar jo

Si, no tinc paciència , però mira que anar-me a fer la pitjor pregunta que em podria haver fet, per que li tinc que explicar jo quina relació tinc amb el meu pare, i despres segur que em fa explicar-li tot el que va passar.

Tothom es va girar, ara si, sense apartar la vista de nosaltres.

- OI QUE T'HE VINGUT A CURAR! DONCS PER QUE M'ESTAS OMPLINT DE PRE...

No vaig poder acabar la frase quan vaig notar dos dits al meu front que em van empènyer cap endarrere. Sabia perfectament qui era.

- Onee-chan, tranquil·litza't – va dir la Erwyn mig vermella, per que tothom de la sala ens estava mirant.

Ella era la única que sabia tranquil·litzar-me, em coneixia massa bé. Era la única persona que sabia totes les meves debilitats i punts forts, la meva germaneta petita, havíem passat masses coses juntes.

Vaig demanar perdo i vaig marxar d'allà, no volia parlar amb ningú.

Alguns dies més tard...

Es un mati d'aquells calorosos que no tens ganes de fer res i va i em toca estar de guàrdia pel Seretei, anar voltant per allà, amb un sol que mata i a més a més cansada per que ahir ens vam passar el dia entrenant, vam anar a dormir tard i avui m'he agut de despertar molt d'hora per fer la guàrdia.

Encara no he trobat a ningú en tot aquest laberint, quan al girar a la següent cantonada m'adono que estic apunt de xocar amb algú, i instintivament m'aparto i el miro. Era un home de cabells grisos i ulls daurats, jo el coneixia

“Es el Kensei” vaig pensar mentres m'adonava que el cor em començava a anar més ràpid del normal “bueno millor que segueixi com si res, no crec que sàpiga qui soc, l'únic que deu saber de mi es que soc la noia cridanera del altre dia, he de continuar el meu camí”

Em vaig disposar a seguir el meu camí quan de cop vaig sentir que l'home que havia deixat enrere deia:

-Perdona, no et vull molestar. Però oi que ets la filla gran del Masaomi?

De cop em vaig girar “s'enrecordava de mi?” vaig pensar però de cop aquest pensament se'm enva anar del cap “no, segurament amb tot l'enrenou de fa uns dies devia preguntar per curiositat.”

No em va deixar respondre, que va continuar.

- No et vull molestar, no fer-te pensar amb algo de lo que no vols pensar, però si en algun moment arribes a sentir-te amb forces per explicar-ho m'agradaria que m'ho expliquessis.

Em va deixar sense paraules, no sabia que dir-li, si ja veia molt difícil poder-li dir que no quan m'ho demanes, imagina't ara que m'ho ha dit tant amablement. Però si, potser ja va sent hora de superar-ho i explicar-ho a algú.

- Bueno... si vols t'ho explico– vaig dir jo molt nerviosa, per que no m'ho podia veure però m'imagino que tenia la cara vermella com un tomàquet- però no t'esperis algo gaire detallat, per que prefereixo no fer-ho.

-Gracies- em va dir amb un lleuger somriure.

Vam estar una bona estona caminant pels carrers del Seretei, mentres jo li explicava la tràgica mort del seu vell amic, em va demanar més coses, com havíem sobreviscut jo i la Erwyn després de la mort dels nostres pares i també sobre coses noves de la Societat d'Ànimes, que havien canviat en el temps que ell havia estat fora. (no gaires)

- Doncs jo hauria de marxar ja, he d'anar a entrenar- vaig dir

Abans que pogués fer res, em va posar la ma al cap i em va dir:

- Gracies

La seva ma al cap i un gracies, aixo em sonava massa, era igual que feia força tems enrere quan jo era molt petita. Quants records.

Em vaig despedir i vaig posar rumb cap a la 11a divisió, per tenir un fort entrenament amb la capitana, el tinent i el Finn-chan!

"Aveure, aquest capítol esta escrit d'una manera molt diferent a com ho estava a la meva ment, si hi ha algo que no s'entengui m'ho dieu!^^"

Després de tornar d'una dura missió va i m'entero que un noi ocupa el meu lloc de capia, bueno millor per mi, menys feina, ara sóc un capia retirat, tot hi que avegades potser trobaré a faltar aquesta feina.

Pensava de potser tornar a la ciutat de Karakura, al món humà, però nose sento com si de moment millor que em quedi per aquí. Comparat amb el tems que jo era capita, ara es veu un lloc molt més tranquil·la amb molts menys shinigamis corrent amunt i avall.

De cop em vaig trobar a un petit bosquet al costat d'un parc, aixo de caminar sense rumb i anar pensant alhora em pot portar a que em perdi. De fons se sentien veus de nens i nenes petits cridant mentres devien jugar pel parc, quan de cop vaig sentir una veu coneguda, que deia:

- A veure macos, he de marxar un moment, torno de seguida, he d'anar a dir-li una cosa a un company i torno.

- Valeee, però no tardis- van dir els nens.

Em vaig acostar una mica, quedant-me redera un arbre, en el que estava tapat però també ho podia veure tot, mentres una shinigami dels cabells liles i haori curt s'allunyava, i deixava 3 nens i 4 nenes d'uns 5-6 anys jugant a aquell parc.

No se per que em quedava allà mirant com aquells nens jugaven, però jo hi estava.

Poc despres que la Meina marxes 4 nens d'uns 9-10 anys es van acostar als més petits, feien cara de voler brega.

I si, volien brega:

- Mireu renquajos, a partir d'avui aquest parc es nostre, i merdetes com vosaltres no hi podeu estar, ara que aquella shinigami ha marxat no teniu res a fer.

Avans que tingues temps a reaccionar vaig veure com algú posava el braç sobre el cap del nen que havia parlat i deia:

- Qui deies que havia marxat, eh?

La shinigami de cabells liles havia tornat, amb cara de no tenir gaire compassió.

De cop els 4 nois es van girar

- Et penses que et tenim por pel fet que siguis una shinigami- va dir un altre amb la veu que li tremolava una mica.

- Jo no he dit aixo- va dir la shinigami, que continuava amb una cara de la que la gent preferiria no trobar-s'hi

- Bueno, saps que, millor que marxem- va dir el 3r dels nois.

- Si, marxem- van dir els altres

Quan els nois van començar a marxar la expressió de la Meina va canviar a tendresa, i es va acostar als petits.

- No us han fer res, no?- va dir.

Em van sobtar moltíssim la cara i les paraules que havia fet servir amb els 4 nens que venien a empipar, era totalment diferent al seu pare, però el somriure cap als petits si que era d'ell. Quan el Masaomi em parlava de la seva filla gran, em costava molt creure que una filla seva es poses en problemes. Però la expressió que acabava de veure m'ho mig demostrava.

Mentres la Meina parlava amb el nens jo em vaig acostar cap allà.

- Ets totalment diferent al teu pare.

Però amb les coses que li puc dir, per que l'hi he de parlar del seu pare? Bueno, es la millor excusa que tinc per parlar amb ella. Alhora la germana gran de les Asahina es va girar, no es devia esperar que algú que no fos aquells petits la parles.

- Muguruma-san, no esperava trobar-me'l aquí. Bueno... si, en alguns aspectes no m'assemblo gens al pare.

La noia es veia com inquieta, però no era la única.

- Meina qui es aquest home- va dir un nen mentres s'acostava a la shinigami i la abraçava.

- Es... es...-

- Soc un amic- li vaig dir al nen, fen-li un somriure molt forçat.

- Si, es un amic, Macharu- va dir-li la Meina al nen.

Al cap d'una mica jo i la Meina ens vam anar a sentar a un banc del parc, i com no, parlàvem del seu pare, era la millor excusa que tenia per parlar amb ella. A mitja conversació es va acostar una de les nenes.

- Tu ets el novio de la Meina?- va dir la nena

No em podia veure, però m'imagino que al sentir aquestes paraules em vaig posar tant vermell com la Meina, que estava al meu costat com un tomàquet.

- Yuna, no hauries de dir a...- va començar a dir ella, però el nen amb el que havia parlat avans la va interrompre cridant.

- NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO, la Meina serà la meva novia, quan jo sigui gran i per aixo no pot ser la seva novia, oi?- va dir el Macharu mirant a la Meina.

- Bueno, Macharu, per quan tu siguis gran encara queda molt de temps...

- Però...- va dir el nen.

No podia deixar que aquest nen em guanyes.

- Doncs, jo hauria de marxar, he quedat amb uns amics al bar- vag dir.

La Meina es va aixecar per despedir-me.

- Adeu- em va dir.

I avans que ningú pogués reaccionar li vaig fer un peto al front i vaig marxar.

Després de que el shinigami de cabells blancs grisosos marxes em vaig quedar una estona al mateix lloc parada, de cop em vaig tapar la cara amb les mans, la devia tenir ben vermella, no m'esperava que em fes un peto. Però que faig aquí muntant-me histories segurament que per ell no ha significat res, no sóc més que la filla d'un amic seu.

Una setmana després vaig decidir anar a comprar algunes coses la món humà a on em vaig trobar el Haok i vam passar un dia junts per allà.

Al tornar, vaig anar a la divisió, més concretament a la meva habitació i al entrar vaig trobar una carta al terre, al costat de la porta, al obrir-la vaig llegir:

D'aquí 3 dies a la porta cap al mon humà.

Quina carta més sospitosa segurament es d'algú que busca brega, d'aquí tres dies ja aniré allà, no puc envitar la lluita, quines ganes, espero que el contrincant sigui ben fort!

Al cap de 3 dies

Estava allà a la porta cap al món humà esperant que el meu suposat contrincant aparegues, mirava cap a un costat i cap al altre sense parar, esperant que no em m'enxampes desprevinguda. De cop per fi vaig veure un shinigami que s'acostava... el Kensei, en aquell moment si hagués aparegut qualsevol shinigami i m'hagués atacat segurament m'hagués guanyat. De cop el shinigami de cabells blancs grisosos es va parar davant meu i em va dir:

- Hola, anem.- i es va posar en camí cap a la porta.

Em vaig posar a caminar mentres em deia a mi mateixa- Que? El meu suposat oponent que al final es veu que no es un oponent es el Kensei i vol que anem al mon humà els dos sols- vaig mirar cap als 2 costats per si hi havia algú més- si els dos sol... un moment... segurament que anem al mon humà per que m'ensenyi alguna cosa relacionada amb el pare, com m'ho faig per fer-me tantes paranoies, buff...

No vam tardar gaire a arribar al mon humà, em va donar un gigai i hi vaig entrar, no parlàvem gaire, ell caminava al davant i jo el seguia, el cor m'anava molt ràpid. Al deixar la ciutat de Karakura enrere vam arribar a sota d'un turonet, i vam començar a pujar per un camí que devia portar a adalt d'aquell turonet. De cop es va parar i es va girar per dir-me:

- Estas cansada? Si vols parem una estona.

Vaig moure el cap cap als dos costats mentres deia que no, aixo no era res comparat amb els entrenaments de la capitana no arribava ni a l'escalfament.

Vam continuar fins arribar a dalt del turonet, hi havia una vista espectacular!

- Que? T'agrada?- em va dir el Kensei fen un somriure una mica raro.

- Si, molt!- vaig dir tornant-li el somriure- Es una vista guapíssima!

- Quan vivia aquí, al món humà hi venia molt a aquí, es un lloc que em relaxa molt, es tranquil i quasi ningú el coneix.

Que raro, no parlàvem del pare fins avui totes les converses que havíem tingut hi havia el pare entre mig, aquest cop no, aquest cop m'estava parlant d'ell. Estava nerviosa, molt més nerviosa de lo que havia estat mai, fins hi tot els altres cops que havia estat amb el Kensei no estava tant nerviosa.

De cop, instintivament em vaig acostar a ell i li vaig fer un petó a la boca, no era com els de les pel·lícules, era el meu petó. Ell en lloc d'apartar-me em va correspondre el petó, era raro, no m'ho esperava, jo era feliç.

Quan els llavis es van separar em va abraçar mentres em va dir:

- T'estimo

Sort que ningú em podia veure, per que segur que estava tant vermella com la sang, no m'ho esperava, no m'esperava que ell em digues aixo.

- Jo també- li vaig dir mentres continuava abraçada a ell.

Pues aqui acava el meu primer rol! Res, espero que us hagi agradat^^