Shunsui to Yukishiro.

La seva vida era completa. Només li faltava una cosa: un fill.

El Jushiro Ukitake va obrir els ulls color cafè però no es va moure. La llum de l’alba traspassava suaument la finestra i inundava tímidament l’habitació. Al seu costat, la Hanako continuava dormint, amb una respiració molt lenta. L’home li passà suaument la mà per l’esquena fins arribar a una profunda cicatriu blanca que li havia fet un nen Quincy durant la guerra.

La Hanako tenia pànic als nens des d’aquell dia i tot els intents de l’Ukitake per fer-la entrar en raó no havien donat fruits. La Hanako no volia tenir fills de moment. El despertador va sonar i la dona es va agitar, reaccionar ràpidament i apagant-lo.

-Què fas despert? –em va demanar, girant-se cap a mi.- Jushiro?
-Estic pensant –li vaig respondre i la vaig atreure cap a mi. Va posar el cap a sobre del meu pit- Hanako, no vagis a fer feina avui al matí.
-Eh? –em va contestar. La seva obsessió amb la feina a vegades m’irritava.
-No hi vagis –li vaig demanar altra vegada. Era un egoista i volia que es quedés amb mi una estona més. La vaig besar i estrènyer fort entre els meus braços, per acabar perdent-nos entre els llençols.

Setmanes més tard, la Hanako, com de costum, treballava de valent a darrere del seu escriptori.
-Aquest no és el Kanji més correcte per escriure aquesta paraula... –va dir la Capitana de la Primera corregint uns escrits.
-Com esteu, Capitana? –va demanar l’Akane deixant una tassa de te a sobre de la taula. La dona va beure amb ganes i alçà una cella.
-Bé, estic bé –va mentir la Capitana i continuà amb la seva feina ignorant la mirada de la seva subordinada.

Ahir no havia pogut aixecar-se del llit a causa d’uns mareig que ella atribuïa a un virus estomacal. Però tenia massa feina per quedar-se a dins del llit, encara que el mareig que no li acabava de desaparèixer. La seva salut hauria d’esperar: el primer era la correcció dels informes de quanties econòmiques.

Quan va acabar els informes va sospirar. El cap li feia voltes i se sentia feble, però havia quedat amb alguns Capitans per repassar les actes del tractament de subministres d’armes i no els podia fer esperar. Però en algun punt de l’anada va defallir i quan va obrir els ulls era a sobre del seu llit.

-Ukitake Sotaicho? –va demanar la Unohana. La Hanako es va incorporar ràpidament.
-Uuuuuh, no tens penjat a la teva habitació cap dels unicorns que t’he regalat... –va dir el Samael.
-Què fas aquí? –va demanar la Hanako.
-Eeeeeh, que sóc el teu metge! –va dir el Samael posant-se un antifaç de fox i començant a ballar. La Unohana examinava les pupil•les de la Hanako que se la mirava amb cara de fastidi. La Capitana de la Primera podia sentir el reiatsu de l’Ukitake a l’altre costat de la porta.

La Unohana es va quedar una bona estona analitzant la Hanako, tanta que a la noia se li va fer etern, allà estirada mentre la Capitana de la Quarta prenia notes i la mirava tota l’estona.

-Bé, és evident el que et passa... –va dir la Unohana prenent el pols a la Capitana, que es va incorporar per seure a sobre del llit.
-Sí, és evident que pateix un refredat de pols d’unicorn negre. –va dir el Samael- En la meva opinió l’unicorn més salvatge i perillós. T’ha atacat perquè no has posat el repel•lent que et vaig regalar... Estaràs malament tres mesos.
-Luisenbarn Taicho –va dir la Unohana amb veu gelada- No es tracta d’això.
-No té símptomes de pneumònia de leprechaun –va dir el Samael confós- Bé, ben mirat sí que té la pell un poc verda...
-Ukitake-Sotaicho, esteu embarassada –va somriure la Capitana Unohana. El Samael no va entendre el terme i va rebatre a la Unohana mentre la Hanako es posava pàl•lida i més pàl•lida i s’estirava a sobre del llit tremolant.
-No pot ser... –va dir la noia de cabells taronges molt nerviosa.
-El Capità Ukitake està esperant per poder entrar –va dir la Unohana aixecant-se.
-Esperi’s, Unohana –va demanar la Hanako- Hi ha d’haver un error!
-No hi ha cap error. –va contestar somrient- Em pregunto com no te n’has adonat abans. O és que decidies ignorar-ho? Anem, Luisenbarn Taicho.

La Unohana i el Samael deixaren l’habitació i l’Ukitake entrà poc després. S’assegué al costat de la seva dona, que estava freda com el marbre. La noia abraçà el seu marit amb els ulls plorosos mentre ell li retornava l’abraçada tendrament.

-Jushiro? –va demanar la Hanako.
-Digues –va respondre molt tranquil. La Hanako va amagar el rostre al seu pit.
-La Unohana diu que estic embarassada –va dir la dona, sense gens d’emoció. L’home més tranquil del món va explotar de felicitat. L’Ukitake va abraçar la seva dona amb una alegria desbordant. El seu rostre era com el d’un nen petit que a la fi ha aconseguit la joguina que feia anys que demanava per reis. La Hanako semblava més aviat deprimida.
-A què ve aquesta cara? Tindrem un fill, teu i meu! No estàs contenta? –va demanar l’home ple d’alegria. Coneixia suficientment a la Hanako per saber que no estava gens contenta.
-Sí, estic contenta –va mentir la dona- Però no sé com dir-li al meu pare.

Ni tan sols l’amenaçant idea del sobreprotector Shunsui Kyoraku al voltant de la seva filla com un gos guardià va aconseguir dissipar el somriure del rostre de l’ex-Capità de la Tretzena.

-Deixa que parli jo –va advertir-li la Hanako.
-No pensava dir mitja paraula –va contestar l’Ukitake, traspassant la porta de la casa de la família Kyoraku. La Hanako va tocar a la porta i esperaren durant cinc llargs minuts a què el Shunsui Kyoraku obrís la porta en calçotets.

-Hanaaaaaaa –va cridar el Shunsui abraçant la seva filla i tancant la porta al nas de l’Ukitake. L’home de cabells blancs sospirà i toca el timbre altra vegada. La Hanako li va obrir mentre era abraçada per l’home pelut en roba interior.

-Vols un te, Hana-chaaaaaaaan? –va demanar l’home, ignorant el seu amic.
-M’encantaria! –va contestar la seva filla.
-Posa’t alguna cosa de roba abans d’entrar a la cuina –va demanar l’Ukitake. El Kyoraku va agafar un rellotge de cuco i li va llençar al seu gendre que l’esquivà sense immutar-se. Sempre que la Hanako estava present, els dos homes adults es comportaven com nens petits.

Entraren a una petita sala-menjador, amb el cap de família amb un poc més de roba.
-Eh pare –va dir la Hanako un poc nerviosa. El Kyoraku deixà el te a sobre de la sala i posà cara de felicitat quan la noia s’assegué al seu costat. L’Ukitake posava cara de fastidi i començava a beure el te sense ganes- Pare, que... que el Jushiro i jo et farem avi d’aquí poc.
-Hanako... –va murmurar, molt sorprès l’ex-Capità del haori rosa- Avi? M’estàs dient que esperes un fill? Quina sorpresa, si tu no ho ets pas de nens...
-Ho he sabut avui al matí –va contestar la noia ignorant el comentari- Ets a la primera persona que li he volgut dir.
-Estic molt content –va dir abraçant la seva filla- Serà un nen fort i preciós com la seva mare, o fins i tot un triomfador amb les dones com el seu avi. I si és una nena serà la més mimada de tot el Seireitei. Només espero que no s’assembli al pare.
-Calla –li va rebatre l’Ukitake llençant-li una safata. El Kyoraku li va treure la llengua, talment com dos nens petits molt territorials.
-Encara li he de dir a la mare –va dir la Hanako- Així que partirem d’aquí poc.
-No, nena, espera! –va demanar el Kyoraku- Queda’t a sopar i convidem la família al complet. Així no t’hauràs de moure molt, que necessites descansar.
-No estic cansada –va respondre la Hanako.
-Uuuuhm, ho estaràs –va riure el Kyoraku- Però aquí estarà el teu pare per cuidar-te perquè el teu marit és un incompetent!
-Oblida’t de mi –va contestar l’Ukitake passant-se la mà pel cap en senyal d’esgotament.
-Ja m’agradaria –va cridar el Kyoraku fent-se l’ofès i acusant l’Ukitake amb el dit- A més, com t’atreveixes a embarassar la meva filla sense el meu consentiment? Et vaig dir que no t'acostessis a ella, no em sents?
-Vaig a telefonar la mare –va anunciar la Hanako deixant els dos amics sols llençant-se mirades assassines.

La Matsumoto va arribar de la perruquera una estona més tard i feia cara de cansada.
-Rangikuuuuuuuu –va cridar el Kyoraku fent morrets- Serem avis, Rangikuuuuuu! La nena ens espera un nét!
-COOOOOOOOOOOOOOOOM? –va demanar la Matsumoto molt indignada. Es va girar a l’Ukitake i l’agafà pel coll.
-Tu, com t’atreveixes a fer-me àvia! Si sóc molt jove i guapa! –va cridar histèrica sense deixar anar l’home- Oi que sóc bonica? O potser els pits ja em cauen... Què en penseu, em cauen els pits? Tenc ja arrugues?
-Estàs molt bonica, mare –va somriure la Hanako per compromís. La Rangiku va abraçar la Hanako i li dóna l’enhorabona, tot i que a la noia no se la veia gaire contenta.
-La meva petitona. –va somriure la Rangiku- Uhm, podré malcriar el teu fill, oi? Millor que sigui una nena, me la podré endur de compres i li ensenyaré a maquillar-se! Li compraré moltes llepolies i li llegiré revistes de moda!
-Coneixent-te seran revistes pujades de to... –va comentar el Kyoraku- Per cert, no tenim moltes coses guardades de quan els nens eren petits? Potser us serveix alguna cosa...
-Tens raó! –va somriure la Rangiku- Ja heu pensat on posareu l’habitació del nen? No el pensareu criar a la Divisió, oi? No és ambient per a un nadó. Deixeu-me’l a mi, jo l’educaré.
-Ni pensar-ho... –va sincerar-se l’Ukitake fent-se un esborrany mental de com seria el seu fill si la Matsumoto el malcriés.

Però la Rangiku tenia raó i no hi havia pensat gens. Ell i la Hanako vivien a la Primera Divisió, però no era el lloc més segur per a un nadó, enmig de lluites i katanes. De sobte, l’Ukitake se n’adonava que ara hauria de pensar en petites coses que fins ara no havia tingut en compte, com per exemple, tenir una llar pròpia.

La Hanako es va recolzar a l’Ukitake, que s’havia quedat pensatiu. L’home va somriure i passà el braç per la cintura mentre continuava pensant en com actuar d’ara en endavant. Encara que sempre havia volgut ser pare, no s’havia plantejat què havia de fer si arribava a ser-ho.

-Te’n recordes del teu primer embaràs? –li va demanar el Kyoraku a la Rangiku- Vares veure tant de sake que no m’estranya que el Samael hagi sortit així.
-Què dieu de mi? –va demanar el Samael, ataviat amb una capa verda que posava “Delfin hasta el fin” i entrant amb la Momo i el Hitsugaya que el miraven malament- Ja he arribat, que comenci la festa!!!

El germà gran va treure botelles del refresc patentat de la Dotzena “Llimonada d’unicorn” que ningú va tastar per si de cas per la forta olor que desprenia i la seva dubtosa procedència. Després del sopar, la família es va asseure a la fresca d’aquell vespre d’abril. El Kyoraku bevia sake mirant el jardí, i el Samael interrogava la Hanako.

-Mira, si deixes que t’apliqui unes quantes modificacions genètiques podria transformar el teu fill en un viu exemplar d’unicorn...
-Ni pensar-ho –va respondre la Hanako, allunyant-se del seu germà.
-D’acord, el deixaré com a humà, però que desenvolupi una banya al front al cap de deu anys!
-Ja és tard –va dir l’Ukitake passant el seu haori per sobre de la Hanako- Anem a descansar.

I així va acabar el primer dia de la petita aventura que la Hanako i el Jushiro començaven, sense tenir cap coneixement ni estar-ne gaire preparats. No s’haurien arribat a imaginar que aquell seria el primer dia d’una vida que canviaria completament d’ara en endavant.

Que consti que m’he documentat per no escriure barbaritats xD

-Les apostes són a un 72% que tindreu una nena i el 28% creu que serà un nen. –va cridar el Samael entrant a l’habitació de sobte. La Hanako es va aixecar del llit amb un bot.
-Què passa? –va demanar el Samael.
-Surt del mig o et vomito a sobre –va cridar la noia tancant-se al bany. L’Ukitake es va despertar també i llençà una mirada d’enuig al Samael.
-Nen o nena? –va demanar el Samael- Vols apostar tu també? L’aposta està en un mínim de 50€.
-No vull apostar –va contestar l’Ukitake. La Hanako va sortir del bany i es va tombar al llit, recolzant el seu cap a sobre del pit del seu marit. L’home li remogué els cabells tendrament.
-Fa una olor molt forta, em fa molt de fàstic –va dir la Hanako.
-Ah, dec ser jo que venc del mercat de peix per aconseguir menjar per l’Uni! –va riure el Samael.
-Vés-te’n o tornaré a vomitar –li va demanar la Hanako. El Samael va deixar un post-it amb les dades de les seves apostes aferrat a l’armari. El matrimoni va començar a vestir-se per anar a veure la Unohana.
-Et trobes bé per anar fins a la Quarta Divisió? –va demanar l’Ukitake- Li puc demanar a la Unohana que vingui fins aquí...
-No et preocupis –va contestar la Hanako- Només estic un poc marejada. En tornar m’agradaria dormir un poc més.
-Estàs cansada? –va demanar l’Ukitake ajudant a la Hanako a passar-se el haori. La dona va assentir i s’assegué a sobre del llit altra vegada. Sense dir res es va aixecar camí del bany altra vegada.

En arribar a la Quarta Divisió, la Unohana els esperava amb cara de circumstàncies, bàsicament perquè arribaven una hora tard. Passaren al seu despatx, sense atrevir-se a dir mitja paraula.

-Com estàs, Hanako-san? –la va tutejar la doctora.
-Fatal –va respondre la Hanako amb sinceritat.
-Sí, ja m’ho suposava –va contestar la dona de la barba mentre mirava una anàlisi- Com que ja estàs al tercer mes d’embaràs podrem fer-te la primera ecografia perquè aquestes anàlisis em fan sospitar alguna sorpresa.
-Què li faràs? –va demanar l’Ukitake.
-No pateixis, simplement mirarem si tot va bé –va contestar la doctora connectant una màquina.
-I com ho farà? –va demanar l’home sorprès. La Unohana va posar els ulls en blanc i cridà a la Hanako.
-Podré veure el nen? –va demanar la Hanako.
-Sí, però no t’esperis una imatge massa definida, simplement és per confirmar els resultats de l’anàlisi –va contestar la dona destapant la panxa de la pacient- Vine Ukitake, que no mossega.
L’home s’acostà i començà a mirar per la petita televisió.
-Jo no veig res... –va dir l’home de cabells blancs molt traumatitzat.
-Perquè encara està apagada... –va respondre la Unohana encenent la televisió.  Prest es començaren a veure ratlles. Restaren en silenci, sense saber què dir.
-Ja m’ho imaginava –va dir la Unohana.
-Què passa? –va demanar la Hanako- Que no va bé?
-Sí, va molt bé, encara que és molt prest per veure res especial- va respondre- Només era per confirmar que seran bessons.
-QUÈ? –va cridar la Hanako alçant-se de la camilla.
-Que no ho veus? –va contestar la doctora assenyalant la pantalla- N’hi ha dos.
-Jo no veig absolutament res. –va cridar la Hanako, nerviosa.
-Són aquestes dues taques? Són molt petits... –va riure el pare de les criatures.- Que bé, dos nens o dues nenes a la vegada!
-O un nen i una nena, però és molt prest per saber-ho –va riure la Unohana.
-Que siguin dos dificulta les coses? –va demanar la Hanako mentre la doctora apagava l’aparell.
-És clar –va respondre la doctora, sense donar més explicacions. L’Ukitake abraçà la Hanako, que posava cara de preocupació.- A partir d’ara vindràs cada setmana, Hanako-san, vull fer-te un seguiment exhaustiu.

El quart mes va passar sense gaires complicacions més que una Sotaicho obsessionada per menjar gambes amb xocolata i prest arribà el cinquè mes d’embaràs. El temps passava molt ràpid entre feines i obligacions, però l’Ukitake estava molt content perquè a la Hanako ja se li notava molt la panxa i s’hi passava tot el dia posant l’orella tot esperant sentir alguna cosa.

-Els notes, Hanako? La Unohana va dir que d’aquí poc començaries a notar com es movent els nens... –va demanar un vespre l’Ukitake, posant l’orella a sobre de la panxa una vegada més.
-No, no noto gaire cosa –va respondre la dona- Potser encara és un poc prest.
-Estàs nerviosa? Demà sabrem si seran nens o nenes –va riure l’Ukitake- Estic content però també molt nerviós.
-Tot anirà bé –va respondre la Hanako tocant-se la panxa- M’és igual si són nens o nenes mentre s’assemblin a tu.

L’Ukitake va somriure mentre rebia un petó de bona nit de la Hanako. Es quedà amb els ulls oberts mentre sentia la Hanako dormir profundament, pensant en que encara no tenia res preparat per quan els seus fills arribessin.

-Jushiro? –el va cridar la Hanako. L’home va sortir dels seus pensaments i va somriure, agafant la mà de la seva dona.- Estàs nerviós?
-Un poc –va respondre obrint-li la porta de la Quarta Divisió. Sense dir res a ningú avançaren cap al despatx de la Unohana que els estava esperant. El procediment era el mateix de sempre: tombar a la Hanako i veure-hi dins seu a través d’una pantalla on només es veien ratlles.

Ningú no deia res. L’Ukitake estava nerviós i la Hanako frustrada per no haver aconseguit veure mai res en clar a aquella pantalla.
-Els veus? –va demanar la Unohana. La Hanako va fer que sí amb el cap de manera dubtosa- No patiu, tot marxa com toca.
-Són nenes o nens? –va demanar l’Ukitake. La Unohana no va respondre i continuà observant les criatures.
-Hanako-san, com et trobes? –va demanar, com sempre la doctora- Ja saps que és important que no facis esforços i que no et moguis gaire. Espero que estiguis seguint els meus consells.
-No et preocupis, faig tot el que em dius –va contestar la Hanako- Unohana-san, quan naixeran?  
-Probablement naixeran un poc abans però encara no et puc donar la data –va dir mentre netejava el gel de la panxa de la Hanako i apagava la televisió.- Torna la setmana que ve i mirarem com estan els petits.
-D’acord –va contestar la Hanako aixecant-se. L’Ukitake feia cara de derrotat i obrí la boca per tornar a demanar pel sexe dels nens, però la Unohana el va tallar.
-Són dos nens, Ukitake –va anunciar la Unohana- Ja pots començar a buscar-hi noms.
-Dos nens? –va demanar la Hanako- Jo volia com a mínim una nena...
-Seran uns guerrers molt poderosos –va somriure la Unohana.
-Jushiro, no estàs content? –va demanar la Hanako- A tu et feia més il•lusió un nen.
-Estic molt content –va somriure l’Ukitake, però en el fons, estava pensatiu. Estava content de ser el pare de dos nens, però encara no tenia cap llar per proporcionar-los. No volia que es criessin a la Divisió i molt menys anar a viure a la casa del Kyoraku (com l’home del haori rosa feia setmanes que insistia).

Les preocupacions de l’Ukitake acabaren dues setmanes després, quan la Hanako en un atac desesperat d’antojos l’envià urgentment a comprar gambes amb xocolata. L’Ukitake tornava corrent amb la comanda quan es trobà perdut. Era estrany, després de tants anys vivint a la Primera Divisió, mai havia passat per aquell carrer de la part posterior.

Era un lloc molt agradable, ple de casetes tradicionals japoneses amb jardins florits. El sol il•luminava els colors vius de les flors i l’ambient feia una olor molt agradable. A alguna casa s’estava fent un dinar copiós i se sentia el xivarri d’uns nens petits.

I justament la segona casa d’aquell carrer es venia... Era una casa un poc antiga i abandonada perquè feia temps que no hi vivia algú. L’amo de la casa, un shinigami, havia mort feia quatre anys i el seu pare havia posat la casa a la venda sense gaire èxit. Per a l’Ukitake aquella casa era perfecta: acollidora, tradicional i just al costat de la Primera Divisió.

Com que em fa peresa descriure la casa i la tenc molt detallada a la meva imaginació, us deixo els plànols xD

Spoiler:

Hi dugué a la Hanako (que estava més pendent de les seves gambes amb xocolata blanca i nous) a qui també li agradà força aquell lloc. Requeria una neteja a fons i algunes reparacions, però en general era un lloc molt bonic. Compraren la casa i començà la mudança amb la Hanako de sis mesos.

-On poso això, nena? –va demanar el Kyoraku, que s’havia prestat a ajudar a reparar la casa.
-Són olles, on et penses que van? A la cuina, home! –el va renyar la Hanako.
-Eh, i jo que sé... –va respondre el Kyoraku.
-Va nena –va riure la Matsumoto carregant moltes capses- Mira t’he dut molta roba pels nens de quan el teu germà era petit. –La Matsumoto va treure una peça de roba molt petita amb un unicorn dibuixat- Ja de petit apuntava maneres... Va, Hana-chan, anem a muntar els bressols!

Un mes més tard, la casa estava perfecta, però tothom estava molt cansat. El Kyoraku i l’Ukitake prenien sake a la terrassa rebentats.

-Ha quedat molt bonic, però estic destrossat –va dir el Kyoraku movent el braç i posant cara de patiment- Com a mínim la Hanako està contenta.
-Ha quedat una casa preciosa –va somriure l’Ukitake- Espero que els meus fills siguin feliços aquí.
Els amics es quedaren en silenci, admirant com la Hanako havia arreglat aquell jardí abandonat.
-Escolta, Kyoraku –va començar l’Ukitake- T’agraeixo molt el que has fet per nosaltres.
-No ho he fet pas per tu –va respondre l’home de manera seca.
-Deixa’m acabar –va replicar l’Ukitake mentre la Hanako s’asseia amb ells portant uns pastissets d’arròs- Kyoraku, has estat amic meu tota la vida, encara que la gent es feia lluny de mi perquè estava malalt. M’has donat sempre suport i a més, em deixares casar amb la teva filla.
-Sí, ets un fill de... –es va queixar el Kyoraku, encara ressentit per aquell fet.
-PARE! –va cridar la Hanako.
-El que volia dir és que et dec moltes coses. –va continuar l’home de cabells blancs- Ara, a més, m’has ajudat a construir una llar pels meus fills així que, la Hanako i jo hem decidit que li posarem el teu nom al nostre primogènit.  
-Vaja... no sé què dir –va respondre el Kyoraku visiblement emocionat.
-No cal que diguis res –va somriure la Hanako- Als dos ens agrada molt Shunsui.
El Kyoraku va abraçar la seva filla.
-Pel segon nen també tenim nom –va anunciar l’Ukitake- Em vaig enamorar de la Hanako a sota de la neu, així que creiem que Yukishiro és un nom adient (Yuki és neu en japonès, Yukishiro vol dir neu blanca). A més, queda bé amb Jushiro.
La Hanako va somriure mentre el Kyoraku li acaronava la panxa.
-Ja es mouen molt? –va demanar l’home del haori rosa- Sembla mentida, fa molts d’anys era jo qui tocava la panxa de la teva mare i et sentia allà dintre.
-Donen molta guerra i encara no han nascut... –va riure la Hanako- Espero que no siguin massa revoltosos quan neixin. De moment es mouen moltíssim...
-No puc esperar a tenir-los entre els meus braços –va confessar l’Ukitake molt feliç. No hi havia cap dubte que l’Ukitake seria molt bon pare. Però per ser-ho, encara faltava esperar un poc més...

No em podia quedar adormit en una situació com aquesta, però la son estava començant a vèncer-me després de tota la nit vetllant. El Kyoraku va deixar una petita tassa de cafè a davant meu, però no tenia coratge per beure-me-la. Estava molt nerviós, més nerviós del que havia estat a la meva vida.

El Samael s’havia quedat adormit a sobre d’uns papers amb jeroglífics de pandes i la resta de familiars ja s’havien marxat. Només el Kyoraku s’havia quedat esperant amb el seu amic l’arribada dels seus nets.

-Ja ha sortit el sol –va anunciar l’home del haori rosa- Vols menjar alguna cosa?
-No, gràcies –va contestar l’Ukitake, molt tens.
-Relaxa’t, la Rangiku va estar tres dies per tenir el Samael –va recordar el Kyoraku- Potser no neixen avui.

L’Ukitake es va quedar sol a la sala mentre el Kyoraku anava a la cuina altra vegada. Posà els colzes a sobre de la taula i recolzà el rostre a sobre de les mans. Mentalment calculava les hores que havien passat des que la Hanako, de sobte, es va començar a trobar malament. La Unohana li havia dit que els nens ja venien i que esperés a fora de l’habitació.

Des d’aquell moment havien passat 27 hores. Vint-i-set i quatre minuts. Vint-i-set i quatre minuts i tretze segons. Començava a desesperar. I si no anava bé? S’aixecà i trepitjà sense voler un peu del Samael, que va fer un renou estrany i tornà a adormir-se.

El Kyoraku va tornar amb una safata plena de pastissets d’arròs i sake. Passaren quatre hores més. Quatre hores i cinquanta set minuts més. En aquestes quatre hores, vaig dormir dues. El Kyoraku també estava adormit quan em vaig despertar. El Samael ja no hi era.

Em vaig mirar durant mitja hora la mateixa pàgina d’un llibre. En realitat només escoltava, escoltava esperant sentir el plor d’un nen o el menor indici per saber que la Hanako es trobava bé. Ja havia perdut el compte de les hores. Tenia gana, estava cansat i molt impacient.

No sé quant de temps més va passar però em va parèixer una eternitat, fins que em varen venir a cercar.
-Ukitake-san? –va demanar la Isane. L’Ukitake va alçar el cap. La infermera somreia obertament.
-Com va tot? –va demanar l’Ukitake aixecant-se. El Kyoraku es va despertar i es passà les mans pel rostre.
-Tot ha anat molt bé. La Capitana i els nens l’estan esperant. –va somriure la Isane- Acompanyi’m, si us plau.

L’Ukitake va mirar al Kyoraku que li va somriure mentre l’indicava amb la mà que marxés primer. L’home va tirar passadís amunt i tocà a la porta. La Unohana, amb una tovallola plena de sang li obrí la porta. L’Ukitake es va fer enrere per instint.


-Passa, Ukitake –va somriure la dona, accentuant la por que desprenia el seu rostre. A l’interior de l’habitació, només hi estava la Hanako, asseguda a sobre del llit.

-Jushiro –va murmurar, somrient mentre li feia senyes perquè s’apropés. L’Ukitake es va asseure al seu costat, mirant la criatura que tenia als braços. Era molt petit i fràgil, però al seu pare li va bastar només amb només una mirada per estimar-se’l infinitament. De fet, feia molt que l’estimava, fins i tot abans de néixer. L’home va somriure emocionat, tenint  just al davant el fill que sempre havia anhelat.

El nen va moure les manetes.

-Sembla que ha reconegut al seu pare –va riure la Hanako- Té, agafa’l.

L’Ukitake, un poc sense saber com es feia, va rebre de mans de la Hanako el petit Shunsui.

-És molt petit –va somriure l’home molt emocionat. La Hanako es girà cap al munt de tovalloles que tenia al seu costat, on hi havia l’altre nen, el Yukishiro, dormint profundament al costat de la mare. La Hanako no li treia els ulls de sobre al segon dels germans, mentre l’Ukitake no podia deixar de mirar aquella criatura tan petita que tenia entre els braços, que movia les manetes i el cercava.

-Arigatou, Hanako! Després de tants d’anys somniant-ho, a la fi sóc pare –va somriure l’Ukitake i s’apropà a besar la seva dona. El Shunsui va badallar es va tornar a moure, nerviós. Mentre, el Yukishiro continuava dormint plàcidament ara en braços de la mare. La Hanako aclucava els ulls quasi sense adonar-se’n.

-Vols dormir una estona? –va demanar l’Ukitake. La Hanako va fer que sí amb el cap.
-El Kyoraku s’ha quedat aquí tot el vespre –va anunciar l’Ukitake.
-El meu pare? –va demanar la Hanako, incrèdula.
-El faig entrar un moment i després et deixem descansar –va dir l’Ukitake encara sostenint molt orgullós el petit Shunsui als seus braços. El Kyoraku va fer una visita breu a la seva filla.

-Tenc ganes de conèixer aquest famós primogènit que duu el meu nom! –va riure el Kyoraku agafant de braços de l’Ukitake el nen inquiet.
-Oh, que guapo que és –va riure el Kyoraku- Fins i tot se m’assembla!
-Esperem que no... –va murmurar l’Ukitake. El Kyoraku va conèixer els seus nets i després va marxar a descansar. La Hanako es va quedar adormida de seguida, en un obrir i tancar d’ulls. L’únic despert, l’Ukitake vetllava la son de la seva dona i dels bessons amb un somriure als llavis.

Mirà el calendari. Era dia 2 de desembre, un dia que seria molt especial per a ell a partir d’ara. Amb una manta els tapà a tot tres i es ficà també al llit mentre la son l’anava vencent. Abraçà la seva dona que dormia molt profundament i allargà la mà fins a dos parells de peuets que descansaven tranquils.

No es despertarien fins unes quantes hores més tard, al mig de la tarda, a causa del plor desconsolat de l’inquiet Shunsui.

Passats uns dies les diferències entre els dos germans eren més evidents. El Shunsui tenia els cabells d’un taronja fosc, no tan brillants com els de la seva mare, sinó més aviat d’un color proper al marró però amb tons taronges. Era un noi vigorós, que sempre es movia i era molt inquiet.

En canvi, el Yukishiro era molt blanc de pell, fred com la neu i molt silenciós. Els seus cabells també eren blancs i els ulls, les poques vegades que els havia obert, eren d’un verd brillant, mentre que els deu seu germà eren marrons.

Després d’un any i mig del seu naixement, les diferències entre els dos germans encara s’accentuaren més. No us avorriré amb els detalls del primer any d’aquestes criatures; sinó que us contaré els esdeveniments més importants que varen tenir lloc durant aquest temps.

Els germans Ukitake, no només eren oposats físicament, sinó que psicològicament també eren molt diferents. Els nens havien crescut molt, tot i que encara continuaven sent unes personetes molt petitones, sobretot el Yukishiro que era més petit que el seu germà.

Caminaven com podien, agafant-se sovint a les mans dels seus pares o a les parets de la casa. L’Ukitake rememorava mentalment el primer pas del Shunsui. L’havien deixat dormint al menjador, a prop del pati del darrere. La Hanako s’havia quedat adormida després de dinar i en el moment que l’Ukitake va anar a l’habitació de cercar una manta per tapar-la, el Shunsui es va aixecar sobre les seves cametes, va anar fins la gespa i es posà a jugar amb l’aigua de l’estany, espantant els peixos.

-Shunsui! –va cridar l’Ukitake al seu fill, espantat pel perill que el nen caigués a l’aigua- Vine!

La Hanako es despertà veient com el primogènit tornava amb els seus propis peus cap als seus pares i s’asseia amb cara de entremaliat, com si res hagués passat. En canvi, el Yukishiro va tardar tres mesos més per començar a caminar.

Si el Shunsui va començar a caminar feia mig any, el Yukishiro només feia tres mesos que caminava i encara estava insegur. Solia agafar-se sempre a la mà de la Hanako i quan ella no hi era, no havia manera que donés una passa.

-Yukishiro, vine! –el va cridar el pare. El nen el va mirar, amb els seus ulls verds brillants i es va agafar de la mà de la Hanako, que en aquells moments llegia uns informes. La Hanako deixà el que estava fent i esperonà el seu fill petit.
-Va Shiro, vés amb el papa –va riure la Hanako, però el nen es va seure i es va quedar quiet, com de costum.
-Què fa el Shunsui? –va demanar la Hanako.
-Ah, juga a fora amb la pilota –va riure l’Ukitake- No pot estar quiet. Potser que vagi a veure com li va, que encara li caurà a l’aigua i es llençarà per agafar-la com la setmana passada.

L’Ukitake va sortir a fora de casa i una petita pilota vermella li arribà als peus. Somrigué mentre respirava l’aire fresc d’aquell maig tan florit.

-Shunsui –va dir en to de queixa- intenta no pegar a la casa amb la pilota. Vols que juguem junts?
-Sí –va dir el petit Shunsui ple d’energia corrent cap al seu pare. L’Ukitake l’agafà en braços i l’alçà mentre el nen reia. El sol li il·luminava els cabells d’un marró fosc amb uns reflexos taronges preciosos. L’Ukitake mirà aquells ulls petits, igual que els seus, i besà el front del seu fill.
-Vols que et faci de porter? –va demanar l’Ukitake. El Shunsui va fer que sí amb el cap i demanà al pare que el deixés a terra movent els peus.
-Papaaa –va cridar mentre pegava a la pilota amb totes les seves forces, però no es movia gaire. L’Ukitake s’agenollà recordant la primera paraula del Shunsui, que havia estat la mateixa.

Recordà que feia cosa d’un any, quan el Shunsui feia unes passes molt petitones, havien anat a un festival no gaire lluny de la tretzena divisió. L’Ukitake passà a saludar als seus antics subordinats i després anaren a veure les paradetes de la fira. La Hanako carregava amb el Yukishiro, que s’havia quedat adormit entre els seus braços.

L’Ukitake agafava la mà del Shunsui que havia insistit en caminar i arrossegava el seu pare cap a les paradetes. Aleshores, el Shunsui va agafar el quimono de l’Ukitake, l’estirà i digué:

-Paaapaaaaaa –mentre assenyalava una màscara en forma de gat. L’Ukitake es quedà molt sorprès. El nen fins el moment havia articulat sons aleatoris, però aquella va ser la primera paraula que va aconseguir dir amb soltura. I havia estat per a ell. Papà.

L’Ukitake comprà aquella màscara al Shunsui i la guardà a l’habitació del nen, com a record d’aquella primera paraula que mai oblidaria.

En canvi, la primera paraula del Yukishiro va ser diferent. La va dir feia uns quants mesos, un matí quan la Hanako li donà un petó al front per dir-li adéu i marxar a la feina. El Shunsui agitava les manetes per dir adéu a la Hanako però el Yukishiro estava quiet al portal de la casa al costat del Kyoraku, qui cuidava els nens aquell dia.

El Yukishiro, en veure que la Hanako partia intentà caminar, però fallà en l’intent i cridà: Mamà, mentre feia una rabieta i plorava. La Hanako des d’aquell dia encara estava més unida al seu fill petit.

Una petita pilota impactant contra el seu cap tornà l’Ukitake al present.
-Paaaapa –va dir el nen.
-Vés amb compte –va riure l’Ukitake tornant-li la pilota amb un somriure. Era molt feliç. Moltíssim. S’estimava molt la seva dona i els seus fills i tenia la sort de poder compartir tots els dies amb ells. Definitivament, era un home molt feliç.

-JUSHIRO!!
L’Ukitake, tot jugant amb el Shunsui, va sentir un crit esfereïdor. Era la Hanako qui el cridava des de dintre de la casa. L’Ukitake dubtà un segon però entrà corrent a la casa sense entendre què passava. Què podia passar que espantés la Hanako per cridar-lo d’aquella manera? Entrà a la saleta, obrint la porta amb urgència.

Ho va reconèixer de seguida. Mai podria oblidar l’olor de la sang de tots aquells anys que va estar malalt. Obrí els ulls, espantat i el pànic el va dominar.

El petit Yukishiro tossia i escopia sang agafat a les faldes de la mare. L’Ukitake i la Hanako intercanviaren una mirada, culpable i temorosa i plena d’una por profunda abans de dur el nen a la Quarta Divisió.

Sabien que tard o d’hora acabaria passant. El Jushiro i la Hanako ho sabien, però mai ho havien comentat per por que aquelles paraules prenguessin vida i es convertissin en una realitat massa cruel per assimilar. Esperaren en silenci el veredicte de la Capitana Unohana, però ja el sabien. La malaltia era la mateixa que la dels seus pares, que havia estat mitigada gràcies als experiments del Samael.

I així el més jove dels fills, que sempre havia estat més feble, es tornà encarà un nen més delicat i aferrat a la mare. El Samael no l’havia pogut curar, ja que el nen era encara massa petit i segurament no podria suportar els efectes del medicament.

D’aquesta manera, inexorablement, la distància i les diferències entre els germans també es va accentuar.

-Sembla mentida com han crescut! Veniu als pits de l’àvia Ran-chan –deia la Matsumoto molt contenta abraçant els seus nets fins a l’asfixia. Havien passat quatre anys des que els nens varen néixer i avui l’àvia havia organitzat una petita festa d’aniversari a la mansió dels Kyoraku.

El Yukishiro va tossir un poc entre els pits de la Matsumoto.
-Estàs bé, petitó? –va demanar la Matsumoto- T’abrigues molt? Fas cas del que et diuen els pares?

El Yukishiro va fer que si amb el cap, sense obrir la boca com de costum.
-Mai li he sentit la veu a aquest nen, voleu dir que ja parla? –va demanar la Rangiku quan els nens entraren corrents a la casa i es llençaren sobre el Kyoraku, que dormia al sofà en roba interior.
-Quan està amb la Hanako si que parla –va contestar el Jushiro, sospirant. El Kyoraku va agafar al Yukishiro i imità un avió amb el nen de cabells blancs.
-Com es troba el noi més guapo de la casa? –va demanar el Kyoraku al petit. El Shunsui va agafar el quimono del Kyoraku i va estirar molt fort.
-Eh Shunsui, no m’estiris tant fort que em rompràs el quimono –el va renyar el Kyoraku.
-Jo estic bé –va contestar. Se’l veia enfadat i ressentit.- Avi, ja no jugues amb mi amb la neu.
-No podem sortir a la neu, Shunsui –va dir el Kyoraku afectuós deixant al Yukishiro al terra, que corregué cap a la mare- Si anem a jugar amb la neu el Yukishiro-chan voldrà venir també i està malaltet. Com a germà gran l’has de cuidar, eh?
-Doncs que no vingui –es va queixar el Shunsui- Per culpa seva els pares no em presten atenció i mai podem fer coses divertides.
-Eh, eh! No diguis això, que és el teu germà –va renyar-lo el Shunsui- Va, anima’t, que avui és el teu aniversari.
-Què més dóna? –va respondre el Shunsui- També és l’aniversari d’aquell –va contestar assenyalant el seu germà.
-Uhm... –va dir el Kyoraku entenent el ressentiment que creixia al cor del seu nét- Però jo tenc una cosa que només pot ser per a tu. La vols? És un regal molt especial!
El Shunsui va mostrar interès.
-La vull, la vull avi –va cridar- Què és? Què és? Dóna-m’ho ja!
-Espera, espera! –va riure el Kyoraku- La teva mare m’ha dit que ara que ja ets un nen gran podràs començar el teu entrenament com a shinigami. Estàs content?

El Shunsui va somriure mentre el Kyoraku treia un paquet en forma de katana embolicat en un cridaner color rosa. El nen petit va cridar i va destrossar el paper, descobrint una katana de fusta amb el seu nom gravat.

-L’avi et volia regalar la teva primera espasa de fusta –va somriure el Kyoraku- Espero grans coses de tu, Shunsui. Al cap i a la fi, un noi amb un nom tan guapo ha de ser un gran guerrer i un as amb les dones.

Amb quatre anys el Shunsui començà l’entrenament, de la mateixa manera que la Hanako ho havia fet entrenada pel seu pare. Però el Yukishiro no començà les lliçons amb el seu germà. En comptes d’instruir-lo per la batalla, la Hanako i l’Ukitake pensaren que seria millor per a ell estudiar per a treballar a altres camps on la força física no fos essencial. El Jushiro estava molt emocionat pensant que el petit nen podria arribar algun dia a jutge de la cambra dels 46.

Els entrenaments específics per a cada nen començaren, obligant-los a entrenar des de ben petits per convertir-se en uns guerrers a l’alçada de les expectatives de la família Ukitake. Cada matí des de feia uns quants anys, el Yukishiro anava a la cambra dels 46 i es formava en dret amb un dels joves juristes. També rebia lliçons de kendo però només quan el nen estava en plena forma i ho podia suportar.

Deien del nen que era molt atent, respectuós i aprenia ràpid, però que no demostrava un autèntic interès per la matèria. En canvi, el Shunsui era acompanyat pel seu pare a entrenar amb el Kyoraku. Era un nen agressiu que cercava cridar l’atenció amb l’espasa, indisciplinat i despistat, però temiblement intel•ligent.

-Ja estic preparat per anar a l’acadèmia! –va tornar a cridar el Shunsui un altre matí, quasi tomant el got de llet.
-Què et dic sempre? No cridis a taula, Shunsui –el va renyar el Jushiro- A taula no alcis la veu i concentra’t en menjar, com fa el teu germà.
-Però és que ell no parla mai! –va cridar molest el Shunsui- Pare, vull anar a l’acadèmia.
-Ni parlar-ne –va respondre la Hanako deixant a davant del Jushiro un altre bol d’arròs- Només tens set anys, Shunsui. No aniràs a l’acadèmia fins que no en facis els 15 i s’ha acabat la discussió.
-Però jo hi vull anar –va cridar el Shunsui més fort. La Hanako va fer que no amb el cap altra vegada i el Jushiro va llençar una mirada d’advertiment al seu fill gran.
-D’acord, no aniré a l’acadèmia –va cedir el Shunsui- Però vull una katana de debò, estic cansat de les de fusta! Si vull tornar-me fort necessito una zanpakuto.
-Ja ho hem parlat altres vegades, Shunsui –tornà l’Ukitake intentant que el seu fill entrés en raó- No tindràs una katana fins que no surtis de l’acadèmia. De moment amb les espases de fusta ja en tens prou. Segueix entrenant amb energia!

El Shunsui va llençar el seu bol d’arròs per sobre de la taula.
-SHUNSUI! –va cridar la Hanako enfadada aixecant-se, però el Jushiro la va aturar.
-Deixa’l estar –va dir l’home de cabells blancs en veu fluixa- És el que ens diu el teu pare, Hanako. Com que estem massa pendents del Yukishiro, necessita cridar la nostra atenció d’alguna manera. Espera a que es calmi i aniré a parlar amb ell. –L’Ukitake recuperà el to de veu normal i es dirigí al seu fill petit- Tens més gana, Yukishiro-chan?

Mentre, el Shunsui va córrer fins a l’entrada de la casa i obrí l’armari ocult. Sabia que allà havia un armari perquè havia espiat el seu pare quan arribava de casa i amagava allà la Zanpakuto. Sabia el que podia trobar si hi pega un cop, però ho havia de fer d’amagat perquè els seus pares els tenien terminantment prohibit anar acostar-se a aquell lloc.

El nen ho intentà diverses vegades fins que aquella porta dissimulada s’obrí a causa dels cops. Una espasa va caure al terra. Estava cordada en vermell, la funda era negra i la guarda tenia forma de fènix. No sabia de qui era aquella katana, si del pare o de la mare, només sabia que la volia provar.

El cor li anava a cent. No volia per res del món que els pares l’agafessin amb la katana a la mà, perquè segur que el castigarien. Però tenia ganes de provar-la. Segur que si veien que era molt bo amb ella li prestarien més atenció i seria el preferit. El beneit del seu germà seria història quan fos un gran guerrer. La vida era senzilla: si ets fort vius i si ets feble, com el seu germà, has de morir.

Decidit, va empènyer la funda de la katana. Mai havia obert una katana abans i, a més, aquella particularment estava terriblement afilada, preparada minuciosament per fer-la servir en qualsevol moment. Desplaça la funda fins al final i passà la mà per la fulla de l’espasa. De seguida la sang va tacar el terra, molt abans que el nen notés el més mínim mal.

Espantat, en comptes de retirar la mà de l’espasa, la va estrènyer més, aprofundint el tall. S’havia tallat completament tots els nervis de la mà. La mà, sense força, deixà caure al terra la katana.

-Shunsui! –es va sentir la veu del pare, molt amable, des de la cuina- La mama t’ha tallat un petit trosset de pastís perquè vagis a l’entrenament amb molta energia!

El Shunsui era tot llàgrimes i por. Por perquè el pare el renyaria molt en veure que havia tret la katana, pànic imaginant-se el càstig que li imposarien i dolor per aquella ferida que cremava viva i no deixava de degotar.

Em costava moure la mà. Des del dia que me la vaig tallar amb l’espasa de la meva mare em feia sempre molt de mal. Més que un dolor agut, el que sentia era com si la ferida encara em cremés. Des d’aleshores he guanyat moltes coses, però també n’he perdut unes altres.

En el moment que vaig deixar de moure la mà, per alguna estranya raó, em vaig sentir-me més a prop del meu germà. Era el meu germà però mai m’hi havia mirat d’acostar, segurament perquè sempre he estat gelós d’ell. Els pares sempre li feien més cas a ell, el cuidaven i l’observaven més que a mi. Amb el temps vaig acabar odiant al Yukishiro per robar-me l’atenció dels meus pares. Però després, quan vaig estar més de mig any recuperant-me del tall de la mà, em vaig adonar que no era bo que els pares estiguessin tota l’estona a sobre teu.

Si ells estaven massa pendents de mi, jo no podia fer res pel meu propi compte. No podia créixer. No em podia fer més gran. No em faria mai fort. No podia mirar cap endavant depenent d’ells. I aleshores em vaig adonar que el Yukishiro potser mai es podria fer gran i fort perquè sempre estava al llit i, per això, els pares havien d’estar sempre pendents d’ell. El meu propi germà, que era tan proper a mi, m’era un desconegut.

Una nit m’hi vaig acostar mentre tossia. El Yukishiro tossia d’amagat, ofegant el soroll amb un mocador ple de sang. Vaig entrar a l’habitació i m’hi vaig asseure al seu costat. El meu germà que semblava molt més petit que jo, em mirava estranyat. No sé per quin motiu, però em va somriure. Jo no ho vaig poder fer. Era el meu germà però no sabia res d’ell. Quasi mai havia sentit la seva veu. No sabia què li agradava i quines coses odiava.

Però allà a dins del llit, amb el rostre pàl•lid i els llavis sagnosos em somreia. No estava gelós de mi per estar sa? Si jo hagués estat ell, m’hauria odiat per no haver d’estar sempre al llit. Els dos vàrem néixer a la vegada, per què només ell va emmalaltir? Em sentia massa confós per aquella idea que s’anava formant al meu cap, així que li vaig demanar:

-Yukishiro-chan, tu m’odies, oi? –li vaig demanar, posant el mateix rostre que posava la meva mare quan em feia una pregunta seriosa. El meu germà em va mirar amb els ulls molt oberts, uns ulls verds molt grans quasi tapats per uns cabells blancs molt suaus.

I per sorpresa meva, va fer que no amb el cap i em va somriure. No entenia perquè no m’odiava. Si jo hagués estat al seu lloc m’hauria odiat per poder viure, per poder sortir del llit i per poder fer la meva vida sense dependre dels pares.

-Per què? –li vaig demanar- Jo si que t’odio. Els pares estan tan pendents de tu que ni se’n recorden que existeixo. Perquè estaven massa pendents de tu, jo em vaig tallar la mà i ara... ara mai podré ser un shinigami!!

Vaig abaixar la cara perquè no volia que el feble del meu germà em veiés plorant. Vaig estrènyer fort la mà, fent-me mal. Em cremava per dintre amb un foc que mai s’apagava. Em sentia malament perquè sabia, tot i que no volia admetre, que si m’havia fet mal a la mà era només per culpa meva.

-Jo crec que si que podràs ser shinigami –em va dir el Yukishiro. Tenia una veu molt agradable que reconfortava a qui la sentís. De seguida em va recordar al pare, sempre somrient i amable. Per què intentava animar-me? Si jo sempre l’havia tractat malament...- Shunsui, tu ets molt fort. Pots ser el que et proposis ser. Si vols ser shinigami, que t’ho impedeix?
Li vaig mostrar la cicatriu vermella de la meva mà.
-Només és una ferida –em va dir el meu germà amb el rostre frustrat.- Les ferides de la pell acaben sanant. Algun dia aquesta cicatriu s’anirà i podràs tornar a agafar una espasa. Creu-me, Shunsui. Encara et pots fer més fort.
-I tu? –li vaig demanar incrèdul- No creixeràs? No aniràs cap endavant? Et quedaràs sempre dins el llit?

El meu germà va acotar el cap però va continuar somrient. Va ajuntar les seves manetes a sobre dels genolls.
-Jo també vull convertir-me en shinigami –va somriure. El vaig mirar com si m’estigués prenent el pèl- Si, jo també vull fer-me més fort. Però el meu cos és molt feble i es cansa de seguida. Potser tardaré més temps que els nois normals però... el meu somni és convertir-me en un bon Capità.
-Com jo –vaig somriure. No sabia que el meu germà i jo, sense haver-nos dit mai res, tinguéssim les mateixes aspiracions i la mateixa meta- Jo també vull convertir-me en un shinigami molt fort, com el pare, la mare i l’avi.
-Algun dia ho aconseguiràs, Shunsui –va somriure el Yukishiro- I jo també! Passi el que passi, no em ve de gust ser una càrrega per tota la vida. Jo també m’uniré a tu algun dia.

Ens quedarem callats durant uns segons. El Yukishiro continuava somrient. Vaig agafar la manta i el vaig tapar millor.
-Saps què? –li vaig proposar- Crec que m’agradaria anar a l’acadèmia de Shinigamis amb tu. Perquè si jo entro a l’acadèmia abans que tu, seria injust en la nostra competició per veure qui es fa Capità abans, no creus? Així et podria ensenyar a manejar l’espasa i tu em podries ajudar amb la teoria.

El Yukishiro va somriure àmpliament, mostrant totes les dents.
-M’ensenyaràs a agafar una espasa? –em va demanar molt emocionat, amb la mirada lluenta- Em fa molta il•lusió però els pares no em deixen aprendre...
-És clar que si, jo t’ensenyaré –vaig somriure- Serà el nostre secret. Entrarem junts a l’acadèmia i competirem per veure qui es fa gran més aviat.
-D’acord! –Va somriure- És una promesa?
Des d’aquell dia, el Yukishiro va deixar de ser aquell germà desconegut per ser el meu millor amic. Teníem una promesa i ens havíem d’afanyar i treballar junts per acomplir-la.

El ja no tan petit Yukishiro va obrir els ulls molt abans que el despertador sonés. El cel estava d'un blau fosc encara, però lluny s'intuïa un blau més clar que arrossegaria amb ell el sol que el noi de cabells blancs tant esperava. S'aixecà del llit i, com a part de la seva rutina, es va prendre el medicament que el seu pare havia deixat el vespre abans a la tauleta. Sense pensar s'ho va empassar, més que acostumat a aquell gust repugnant.

Avui era un dia especial. I és que el Yukishiro, després de molts d'esforços, a la fi havia aconseguit l'aprovació dels seus pares per anar a l'acadèmia de shinigamis. Al principi li havien dit que no, que només tenia 14 anys i era molt jove per començar a formar-se com a shinigami, però finalment cediren quan el Shunsui els va recordar que ells també començaren d'adolescents. Els germans bessons aprovaren l'examen d'accés a la primera, però de totes maneres el Yukishiro estava molt preocupat. Li espantava moltíssim la possibilitat de fer el ridícul a classe, de no estar a l'alçada de les expectatives que els seus pares havien posat en ell, de ser un complet desastre com a shinigami i haver-se'n de tornar a casa humiliat. I per damunt de totes les coses, al Yukishiro li feia por no fer amics.

Una freda brisa de setembre entrà quan el noi obrí la finestra. Començà a vestir-se amb l'uniform de l'acadèmia, somrient en recordar que el seu avi i el seu pare varen ser els primers estudiants que es formaren allà i es convertiren en Capitans. Perfecte, més pressió, va pensar, espantat mentre contemplava el reflex del seu cos magre i blanc al mirall. Aquell reflex que li tornava el mirall no feia més que confirmar el que tothom deia: que el Yukishiro era el viu reflex del seu pare.

De sobte, uns plors interromperen la tranquil·litat de la casa, tot i que això no van pertorbar els profunds roncs del Shunsui. El Yukishiro va observar el seu germà, que dormia amb la boca oberta i la cama per fora dels llençols i va somriure abans de deixar l'habitació. Baixà les escales molt content i trobà la seva mare amb la petita Tomoe en braços.

-Bon dia! -va saludar el Yukishiro.
-Eh? Què fas despert? Encara queden hores per partir cap a l'acadèmia -va demanar la seva mare. Els seus cabells taronges, despentinadíssims, li queien esquena cap avall. El Yukishiro va arronsar les espatlles i va agafar la seva germana petita en braços. La Tomoe no era pas tan petita, tenia ja 4 anys, però com que era la nena de la casa el pare la consentia moltíssim.

La Tomoe, la filla més petita dels Ukitake tenia els ulls marrons i els cabells d'un blanc immaculat. Per sort, la nena tenia una gran salut, però igual que el Yukishiro, no acostumava a parlar massa. En canvi, el seu germà bessó era completament diferent: era un nen molt amable i simpàtic, molt parlador i amb molt de carisma que no s'assemblava gens a la persona de la qual havien tret el nom: Genryusai. Ni al Yukishiro ni a la mare els acabava de convèncer aquest nom per un nen petit, però l'avi i el pare insistiren moltíssim. Així, l'havien acabat dient "Genryu-chan"

El Yukishiro es va seure a la taula de la cuina amb la nena als seus genolls. Mentre, la mare començava a preparar l'esmorzar per 6 persones. El noi de cabells blancs observava la seva mare demanant-se què dirien d'ella a l'acadèmia. També tenia por d'això. Venia d'una família amb 3 capitans generals; primer el seu avi, després el seu pare per un curt temps i finalment la seva mare. Com el tractarien a l'acadèmia per això? Seria sempre "el fill dels comandants"? I si no era prou bo per ser fill i nét dels comandants generals? L'estomac del Yukishiro es va capgirar. Segurament devia fer molt mala cara perquè la Tomoe el mirava amb preocupació.

-No pateixis Tomoe, de seguida que hagi vacances et vindré a veure. -La nena va somriure i va atendre al plat de torrades que la mare acabava de deixar al davant.

-Em podries haver despertat... -va dir el pare entrant a la cuina. La Tomoe va passar olímpicament del Yukishiro i va córrer cap al seu pare, estirant-li del quimono fins que l'home es va acotar per carregar-la entre els seus braços. La mare va somriure i continuà remenant l'arròs. El pare va remoure els cabells del Yukishiro.

-Estic molt orgullós de tu, Yukishiro -va somriure el pare. Es girà cap a la mare, però el noi ja no va escoltar res més de la conversa. Es va quedar callat, massa nerviós, sense ganes de menjar res. El petit Genryu-chan, de cabells taronges i ulls verds entra molt enèrgicament, mostrant la seva energia usual i pujant a la seva cadira tot sol, d'un sol salt. Agafà menjar sense dir res i, per molestar, colpejà amb una torrada el cap de la seva germana. La Tomoe va començar a plorar fins que la mare li va remenar els cabells i va deixar a la taula una gerra de suc.

Deu minuts més tard aparegué el pare amb el Shunsui, encara en pijama i badallant.
-Si et quedes adormit un dia com avui no sé què faràs per arribar a classe d'hora a l'acadèmia -el renyava el pare.
-Doncs no aniré a classe -va riure mentre el pare l'obsequiava una mirada severa. Els pares varen seure a taula i mentre tothom engolia l'esmorzar, el Yukishiro es notava de cada vegada més marejat. La mare va acabar la primera i es dirigí cap als més petits.

-Avui toca posar-nos el quimono de festa -va somriure agafant-los de la mà.
-Jo em puc vestir sol -va somriure el Genryu-chan mostrant les dents, tan independent com de costum, però no amollà la mà de la mare.
-Shunsui, també t'has d'anar a preparar. Has fet la maleta? -va demanar el pare. El fill major de la casa va fer que no amb el cap, despreocupat.

Tots anaren a preparar-se per acompanyar els fills majors a l'acadèmia. Per a tots era un dia com qualsevol altre, però el Yukishiro estava molt nerviós. Si hagués sabut que se sentiria així, segurament hauria retardat el seu ingrés un any més. Potser no era prou madur per anar-hi.

Sentí la veu dels pares al vestíbul i hi anà sense ser observat.
-Estic jo més nerviós que ells -va confessar el pare- Es sentirà la casa més buida sense ells...
-La feina dels pares és deixar-los lliures i esperar que tornin, Jushiro -va somriure la mare- Ara és el seu torn de créixer sols, d'aprendre i d'equivocar-se. Nosaltres ja no hi podem fer res. Els anirà bé... al Shunsui també, espero.
El pare va riure mentre la mare l'abraçava.
-Però em sentiré un poc més sola sense ells... -va confessar l'actual comandant.
-Els podem anar a veure sempre que vulguem -va recordar-li el pare- I si et sents trista, jo sempre estaré aquí.

Els crits i soroll del Genryu-chan i la Tomoe baixant per les escales interrompé el petó dels pares.
-Shunsui, baixa ja! -va cridar el pare.
-Yukishiro -va somriure la mare allargant-li un paquet. Segurament els dos des del principi sabien que estava allà amagat.
-Gràcies -va contestar. Era un entrepà, senyal que se n'havia adonat que no havia esmorzat gens. La mare li va somriure i li donà la mà per ajudar-lo a aixecar-se.
-Ho faràs bé -va somriure abraçant-lo- N'estic segura.  
El Yukishiro tornà l'abraçada a la seva mare. El Shunsui eructà sonorament al pis de dalt, rompent la tensió del moment i fent que el Yukishiro comencés a riure.
-SHUNSUI! -va cridar la mare- Com se't passi pel cap deixar la nostra família en evidència a l'acadèmia et trec d'allà en dos dies!!
-Mare -va somriure el Yukishiro comparant-se amb el seu germà -Tens raó, estaré bé.

La família sencera va abandonar la casa i es dirigí cap a l'acadèmia. Els pares per una vegada no duien el seu uniforme, sinó cadascú un quimono molt elegant. El Yukishiro estava content de no arribar a l'acadèmia amb dos capitans, sinó simplement amb els seus pares com un noi normal. En canvi, el Shunsui a diferència del seu germà estava disgustat per no poder presumir davant dels seus nous companys de classe de ser fill de qui era.

-Ei! -va somriure l'avi, que els esperava a la porta de l'acadèmia. El Yukishiro va estar molt content al veure que també anava discretament vestit, tot i que ja tenia uns quants professors al seu voltant, curiosos per veure els fills de la família dels Capitans Comandants. El Shunsui va somriure satisfet.
-Us deixem aquí -va somriure la mare.
-Què? No ens acompanyeu fins a dintre? Podeu anar on vulgueu i fer el que vulgueu que ningú us dirà res, no? -es va queixar el Shunsui.
-No funciona exactament així, fill -va contestar l'Ukitake.

El Yukishiro es va acomiadar de tots i, com la resta d'alumnes, entrà a l'acadèmia tot sol. Girà la vista cap enrere, somrient en veure com observaven des de lluny les seves passes, deixant que es definís per ser qui era i no pel que havien fet abans els seus avantpassats. Agafà aire per començar la seva nova vida com a shinigami. Al seu voltant, com ell, tots els nous estudiants feien cara d'espantats. Era un més, un alumne més espantat davant de la novetat. Somrigué altra vegada. De sobte recordà que tenia un poc de gana.