Serps i guineus

Uns dies després de la lluita em vaig despertar. Recordava com m’havia quedat inconscient per l’esgotament i les ferides. Les ferides… Em vaig mirar el cos i me’l vaig veure embenat. A uns metres del llit hi havia un cub ple de benes tacades de sang. Algú m’havia estat curant, i ho havia fet molt bé, tot i que encara em feien molt de mal. Estava molt confosa quan de cop vaig sentir una punyida molt forta al cap i me’l vaig agafar adolorida amb les mans.
- Encara no et trobes bé?- va dir una veu masculina. Quan hi vaig mirar vaig veure la figura d’un jove recolzat a la porta, però estava a contra llum i no aconseguia veure-li la cara. Sense contestar-li vaig començar a examinar el lloc on em trobava. Era una habitació petita i fosca, molt tradicional, d’aquestes amb tatami i portes de corredisses. No tenia pinta d’estar gaire ben atesa, però a la vegada era molt acollidora.
- Ja ho veig, estàs confosa. És normal, estaves bastant feta pols, i a més tenies un cop fort al cap. Si no hagués arribat a temps hauries acabat molt malament, noieta.
- Tu m’has salvat? M’has estat curant? On sóc?- vaig preguntar esverada. No sabia on era, ni qui era aquell jove. Potser era un enemic i ja no estava en condicions de lluitar una altra vegada.
- Tranquil•la, tot al seu temps. Sí, et vaig trobar estesa en un bosc coberta de sang i et vaig portar aquí. Et trobes als afores de Nikko, un poble al costat de Tokyo. A uns kilòmetres d’aquí hi ha el bosc on vares lluitar.
- Doncs... moltes gràcies... No sé què dir. I el quincy? I la divisió? Hauria de contactar amb el Seireitei- vaig dir amb el fil de veu tremolós que em sortia.
- Relaxa’t o se t’obriran les ferides. Quan vaig arribar el quincy ja no hi era. Mira que s’ha d’estar malament del cap, enfrontar-te a un quincy com aquell tu sola... I sobre la divisió, ja hi he parlat jo. Amb tal d’evitar-me estan disposats a deixar que et curi. Però ara deixa de fer preguntes, que has de descansar. Ara torno.- i ràpidament es va girar i se’n va anar.
Em vaig quedar desperta donant voltes a les coses, tenia tantes preguntes per fer. La llum que entrava per la porta m’il•luminava els ulls. Estava embadalida mirant el paisatge que es veia: un caminet de pedres, una petita font de fusta, un hort i molts arbres. Em sentia una pobra bèstia malferida atrapada en una cova, tenint el paradís al costat i havent-se de resignar a mirar-ho de lluny.
Al cap d’una estona aquell jove va tornar amb un plat enorme de ramen. Aquesta vegada va entrar i es va asseure al meu costat, així que vaig poder veure’l. Era prim i tenia un somriure pícar amb els ulls pràcticament tancats. Els seus cabells em van cridar especialment l’atenció: eren llisos i fins com la seda i estaven coberts per un color platejat tan brillant que reflectia la llum de fora. La seva cara semblava d’una guineu, mentre que el seu cos i el to de pell em recordaven a una serp. De fet, em recordava moltíssim al Kirtash, la meva zanpakuto. Anava vestit amb un yukata de color blau marí. Tot plegat l’envoltava d’una aura freda i irresistible.
- Té, menja. Necessites energia. Menja abans que es refredi- em va dir somrient.
- Per què m’has salvat? Com has pogut contactar amb el Seireitei? Per què et volen evitar? Qui ets?- li vaig preguntar nerviosa.
- D’acord.- va dir sense parar de riure- Tu ves menjant i jo t’explico.
Sí, estava realment afamada. Vaig agafar el plat i els bastonets i vaig començar a menjar desesperadament. El jove va començar a parlar:
- Sóc un shinigami, com tu. He format part del Gotei 13, per això m’hi puc comunicar. Et vaig salvar perquè hauria estat molt lleig deixar a una shinigami mig morta enmig d’un bosc. Em volen evitar perquè fa temps vaig ser un enemic de la Societat d’Ànimes i, tot i que al final em van amnistiar, molta gent encara em guarda rancor o no es fia de mi.
- Un enemic? Tu? Com?- vaig exclamar perplexa.
- Això és una història molt llarga que ara no tinc temps d’explicar...- em va dir amb una expressió sorprenentment seriosa per aquell jove que no havia parat de somriure des que m’havia despert.- La qüestió és que en el teu estat no et convé passar pel dangai i la teva capitana hi està d’acord: et quedaràs aquí fins que estiguis prou recuperada.
Encara estava bastant confosa, però amb tota aquella informació de cop em vaig quedar més que satisfeta. Vaig donar-li les gràcies acotant el cap i vaig seguir menjant. Ell es va aixecar i va començar a caminar cap a la porta, quan se’m va venir al cap una cosa:
- El teu nom! No me l’has dit...
Llavors es va aturar de caminar i es va mig girar cap a mi. Sense ni mirar-me, va somriure una altra vegada i va seguir caminant. “Però de què va? Em segresta i em porta a casa seva i no em vol dir ni el seu nom??” vaig pensar. Em vaig quedar pensativa i vaig començar a riure sola.
Després d’allò va estar dos dies desaparegut, però curiosament sempre tenia tot el menjar del dia preparat quan em despertava.
La segona nit, mentre dormia, el noi em va acariciar la galta per despertar-me i em va dir:
- Gin Ichimaru. Em dic Gin Ichimaru. Bona nit.- i va desaparèixer.
Mig adormida, vaig tenir temps de dir:
- Sí... Bona nit.
Vaig somiure i em vaig tornar a adormir.