El Shinigami renegat.

Havia estat un dur dia d'entrenament als quarters de la segona divisió. Res a veure amb quan anàvem la Layla, la Patx i jo, que havia de disminuir un pèl la velocitat del meu shumpo. Estava extenuat i em trobava estirat als jardins de la divisió. El murmuri de l'aigua i la fressa de les fulles dels arbres em feien adormir... fins que vaig sentir els crits de la capitana Soi Fong.
—Com que no hi ha ningú disponible!? —cridava la capitana.
—Han... marxat... tots... missió... —Un pobre shinigami intentava explicar-se, però estava atemorit.
—Calla! Em recordes a l'Oomaeda! Fora d'aquí! —des del jardí vaig veure com el shinigami obria la porta i feia un shumpo, després de fer una reverència. Jo havia sentit alguna cosa d'aquest tal Oomaeda, una mort, festa o no se què estrany. Estava donant-li voltes quan va sortir la taicho. Se'm va quedar mirant.
—Tu! Ras! Qui ets?
Amb prou feines vaig reaccionar que ja la tenia davant. Quin shumpo més ràpid!
—Estic de massa mal humor perquè no em contestin les preguntes. Qui ets?
—Aiden Banknana, nou recluta a la segona divisió, Soi Fong taicho! —vaig dir fent un bot i una reverència a la vegada. Devia haver quedat graciós, perquè la cara de la capitana va passar de Extremament Enfadada a Bastant Enfadada.
—Ah! Tu ets el del trio de nous a qui vam provar amb l'experiment del Mayuri no?
—Si, taicho! —maleïts capitans i les seves proves...
—Em va agradar el teu estil de lluita, crec que ets la persona a qui necessito! —La seva cara ara era de No Gaire Enfadada I Bastant Interessada—. Vine, et donaré els detalls de la missió!
La vaig seguir, una mica amargat perquè volia descansar... però a la vegada content d'haver impressionat a la capitana de la meva divisió. Un cop a les seves cambres, em va explicar de què anava la missió.
—Un antic membre d'aquesta divisió va cometre un crim imperdonable. Va matar a dos dels seus companys i a l'últim tinent d'aquesta divisió.
—L'Oomaeda? —vaig preguntar.
—No, aquest ja havia mort abans, gràcies a... en fi, com et deia, es perillós. Ara l'hem detectat el món dels humans, en un bosc apartat. Es diu Minoru i ves amb compte... domina el Bankai.
—El Ban... Bankai? —em vaig estremir... això començava a semblar massa perillós.
—Si, però no et preocupis, tindràs ajuda. Ves aquí —em va donar un paper amb una adreça on posava "Quiosc Urahara"— i pregunta per Yoruichi. Serà els teus reforços.
—A les seves ordres taicho! —I vaig sortir shumponejant.
No sabia on m'acabava de ficar.

Caminava pel mig de Karakura ja amb aire despreocupat. Primer havia estat divertit fer ganyotes a la gent, que no em podia veure, però després s'havia anat fent avorrit fins al punt que ho havia deixat estar. També m'havia cansat de fer servir el shumpó, així que anava xino-xano tranquil•lament. Vaig arribar per fi al quiosc Urahara. Vaig obrir la porta i vaig entrar.
—Hola? Hi ha algú? —vaig dir amb la veu una mica alçada.
—Hola! —de darrere d'un prestatge va aparèixer un home ros amb barret i vestit amb un kimono verd—. En què el puc ajudar?
—Bon dia, és aquí el quiosc Urahara? —vaig preguntar veient l'home tan estrany que tenia davant.
—Sí! Això es un quiosc i jo em dic Kisuke Urahara, vols una colònia anti-hollows 3000? —va dir mentre m'ensenyava un potet amb un líquid transparent.
—Aiden Banknana i... no, gràcies —vaig dir mentre li apartava lleugerament la mà amb el pot—. De fet estic buscant a un tal... Yoruichi. De part de la capitana Soi Fong.
—Un... tal... Yoruichi... eeh... —va dir mentre em mirava amb cara de —Ara EL vaig a buscar...
Va desaparèixer misteriosament per la porta de darrere. Vaig estar mirant pels prestatges i vaig veure tot d'objectes estranys i no menys curiosos... fins que vaig trobar un objecte que semblava una banana. BANANA *_* Vaig estar a punt d'agafar-la quan...
—Si la toques explota —va dir-me una veu d'home molt calmada. Vaig mirar per tot arreu però no vaig veure res fora del normal així que... vaig agafar la banana... quan un gat negre se'm va posar a l'esquena, clavant-me les urpes. Vaig fer un salt i un crit i me'l vaig treure de sobre. QUIN MAL! Estava assegut al terra amb l'esquena tota esgarrapada quan el gat se'm va quedar mirant. Estava assegut llepant-se les urpes davant meu.
—T'he dit que no toquis el Bumnana —va dir-me el gat.
Espera...
—UN GAT QUE PARLA?
—Tu deus ser el Banknana —va continuar el gat com si res—. Em dic Yoruichi i... la Soi Fong m'ha demanat que t'ajudi.
—
Mentre jo seguia al•lucinant de que un gat parlés i de que, a sobre, fos el Yoruichi del que m'havia parlat la meva taicho, va entrar l'Urahara.
—Ah, vec que ja us coneixeu —va dir l'Urahara amb tota la normalitat del món
—Vinga, shinigami, no tenim temps per perdre. Urahara, dóna-li el paquet —va ordenar el Yoruichi.
—El pa... —no vaig acabar que el del barret em va llençar un farcell. En veritat no pesava, semblava que estigués ple de roba.
—No l'obris! —va ordenar-me el gat. Em comença a treure de polleguera aquest animal... —Segueix-me!
I se'n va anar corrents per la porta. Em vaig aixecar tan ràpidament com vaig poder, li vaig fer una petita reverència de comiat al del barret i vaig marxar mentre l'Urahara somreia, burleta.
Collons com corre el gat!
Vaig haver de fer servir el shumpo per no perdre'l de vista. En poc temps vam sortir de la ciutat i aviat vam arribar a una muntanya. Vam seguir per la serralada fins que vam començar a veure neu. Aleshores va parar.
—Com és que pertanys a la segona i ets tan lent? —va dir posant-se majestuosament sobre una pedra mig nevada.
—Es... que... soc un... un... un... —no podia ni respirar i el Yoruichi estava tan feliç sense signes de cansament— Un... nou recluta.
El gat va semblar sorprendre's, però després es va enfadar.
—Maleïda Soi Fong, en què pensava en enviar a un recluta a aquesta missió —va grunyir.
—Yo... Yoruichi-sama... podem... descansar...?
—No ets gaire fort... Dóna'm el sac.
Li vaig llançar el sac amb les forces que em quedaven. Va saltar de la roca i va posar-se davant del sac. Aleshores... el gat Yoruichi... es va transformar... en una atractiva, sexual, preciosa, dona. Despullada.
—Què? No has vist mai a una dona despullada? —em va dir, ja amb veu de dona, mentre es reia de mi i buscava la roba pel sac.
No podia respirar. El meu cor va deixar de bategar i em vaig desmaiar.

On... On sóc? Què...?
Vaig obrir els ulls... Em va costar, però al final em va venir al cap la imatge que havia vist abans de desmaiar-me. Per totes les ànimes... quin cos...
Vaig badallar i em vaig tapar la boca amb la mà. Estava estirat a terra i pel meu voltant hi havia neu. Espera. Neu?
I per què dimonis tinc calor?
Va ser aleshores quan em vaig adonar que algú estava estirada al meu costat... i m'abraçava.
El salt que vaig fer hagués estat de campionat de no ser que vaig caure de cul a la neu. La Yoruichi s'acabava de despertar i em mirava encuriosida.
—Què...? —no podia reaccionar, primer se'm despulla i després resulta que m'abraça mentre dormo. Però quina classe d'assetjadora sexual m'ha enviat la meva taicho?
—Ai, es que com que t'has cansat tan aviat de córrer, he pensat que potser agafaries fred més aviat així que m'he abraçat a tu perquè no te'm congelessis —va dir somrient i posant-se de peu. Aquell somriure em va fer pujar els colors a la cara.
—Va... anem! —vaig dir començant a caminar cap a un costat i girant la cara perquè no em veiés.
—És cap allà —va dir assenyalant a la muntanya.
—Ah! —encara em vaig posar mes vermell i vaig shumponejar cap a la direcció on ella m'indicava amb la màxima dignitat possible. Ella em va seguir rient.
Vam arribar al peu de la muntanya. Hi havia una entrada d'una mina.
—No vec res, Yoruichi-sama —vaig protestar quan ens vam endinsar una mica a la mina.
—Em pots dir Yoruichi, Bank —va dir-me, segurament amb un somriure (sort que era fosc i no el vaig veure, perquè la meva vermellor hagués tornat. Per què m'afecta tant?)—. I bé, si no veus a la foscor, agafa't a mi mentre caminem, jo si que hi vec.
—Que m'agafi...? —em va agafar la mà i vam començar a caminar... sort que no veia res... em portaven de la maneta... orgull zero
Vam seguir caminant fins que vam arribar a una gran caverna. Hi havien cristalls blavosos que il•luminaven les parets. No semblava d'aquest món. La Yoruichi i jo ens vam amagar a un mirador que hi havia a la part superior d'una de les parets de la cova i vam observar tota la sala. Quan jo ja cria que estàvem sols, va aparèixer un home de cabells curts i negres amb unes patilles llargues. Portava una roba un pel esquinçada però... no hi havia dubte que era un shinigami.
—Minoru —vaig murmurar.
—Ves —va dir-me la Yoruichi—. Això ho heu de solucionar els de la segona. Jo seré aquí per cobrir-te si res surt malament.
Vaig assentir i vaig fer servir el meu shumpó... L'ordre era assassinar al Minoru ràpidament i amb sigil. Vaig desembeinar la zanpakuto i vaig dirigir-me cap a ell amb la intenció de travessar-li el cor... però em va parar el cop amb la seva zankaputo.
Merda
—Així que la Soi Fong ja ha enviat a algú? —va dir burleta el Minoru—. Pensava que em valorava més per només enviar-me a un shinigami.
No vaig dir res, simplement vaig atacar. El Minoru parava els meus cops sense aparent dificultat i, quan vaig haver vist més o menys com lluitava, vaig atacar de veritat. Amb el meu shumpó, vaig atacar-lo tant brutalment que amb prou feines va poder esquivar el meu cop, que li va tallar una de les patilles. Immediatament vaig continuar, però l'element sorpresa s'havia esvaït i ell també lluitava seriosament. Tot i així, després d'un minut de lluita, ell tenia un parell d'esgarrinxades. El superava amb habilitat de combat. Això em va retornar la confiança però... va durar poc.
—Lluita al meu costat, Daburu! —va cridar mentre alçava la seva zanpakuto. Un flash de llum va il•luminar la caverna, però després no va passar res. Va carregar contra mi i em va etzibar un cop a la dreta, que vaig parar amb la meva zanpakuto. Però just quan les nostres katanes van xocar, un Minoru de llum va sortir del cos del mateix Minoru i em va atacar per l'esquerra, provocant-me una ferida bastant greu. Abans de que pogués entendre el que passava, el Minoru em va fer un altre tall... i un cop més un Minoru de llum va sortir del seu cos per fer-me un segon tall casi al mateix temps.
Vaig caure al terra. Les ferides sagnaven i el Minoru estava dret davant meu.
Va ser aleshores quan la Yoruichi va clavar una puntada de peu al shinigami renegat i el va enviar contra la paret de la caverna.

El que ara explicaré només ho recordo a trossos, el que va passar m'ho va explicar després la Yoruichi

El Bank estava a terra, molt malferit. Davant seu hi havia el Minoru, el shinigami renegat. Però entre els dos havia aparegut la Yoruichi, que havia enviat al Minoru contra la paret.
La Yoruichi ja entenia com funcionava la zanpakuto d'aquell shinigami. Quan el shinigami atacava, la zankaputo produïa un reflex seu en direcció contraria. Però no era una il•lusió, ja que també podia ferir als oponents.
Sabent això, la Yoruichi va poder esquivar tots els atacs del Minoru. Quan el Minoru va veure que no podia guanyar, va exclamar, frustrat:
—No podreu evitar que em vengi, shinigamis! He trobat el tresor que em permetrà destruir-vos a tots! Una antiga arma quincy que fa que el reiatsu exploti! I això per a vosaltres, shinigamis, serà mortal! No podeu guanyar!
—Però encara no tens aquesta arma i no penso deixar que l'aconsegueixis —va dir la Yoruichi posant-se tensa. No havia sentit mai res sobre una arma així.
—Ja sé on es troba, ignorant... —va dir el shinigami, rient—. Un cop trobi el cristall que obre el temple maia, la societat d'ànimes morirà!
I entre riures malvats va exclamar:
—Bakudo número 21, Sekienton!
Una columna de fum vermell va omplir la caverna i la Yoruichi va haver de fer esforços per poder respirar. Quan el fum es va haver dissipat ja no hi havia ni rastre del shinigami renegat.
Entre lamentacions per haver caigut en un truc tan barat, la Yoruichi va agafar al Bank i el va portar fins al quiosc Urahara.

---------

Va ser al quiosc on em vaig despertar ple de venes per tots costats. També va ser allà on l'Urahara va intentar vendre'm unes ulleres de sol amb infrarrojos i també al quiosc va ser on la Yoruichi em va explicar tot això. Després de sentir allò, vaig enviar un missatge a la Soi Fong explicant-li què havia passat i demanant informació respecte aquesta poderosa arma.
El dia següent, mentre estavem reposant després de dinar...
—Has de ser més ràpid si vols derrotar al shinigami —va dir-me la Yoruichi mentre em mirava asseguda. Ja feia dos dies que la coneixia i encara em posava nerviós cada cop que la mirava o que hi parlava—. Avui anirem a entrenar.
Es va aixecar decidida i em va agafar pel braç.
—Marxeu? —va dir l'Urahara traient el cap per darrere d'una porta.
—Kisuke, deixa'm els braçalets —va ordenar la Yoruichi quan el va veure.
L'Urahara va somriure i va portar una caixa. La va deixar a sobre de la taula i, pel soroll que va fer al deixar-la allà, vaig deduir que devia estar a punt de trencar-se pel pes de la caixa. La Yoruichi la va obrir i va agafar una anella de metall, que em va posar al braç. Tan bon punt ella va deixar anar l'anella, vaig notar com si el meu braç fos de plom.
—AH! —vaig cridar, casi caient al terra—. Què és això?
—Posa-te'ls tots —va dir l'Urahara ensenyant-me que a la caixa en quedaven tres més. Amb feines i treballs, vaig posar-me un pes a cada braç i un a cada cama. Gairebé no em podia moure. Quan vam ser a fora de la botiga, la Yoruichi va riure mirant com jo intentava mantenir-me dret.
—A 100 Km a l'oest d'aquí, hi ha un antic temple rodejat per boscos i muntanyes. Tens un dia per arribar-hi i prohibit fer servir cap vehicle! —va dir-me somrient la Yoruichi. Va agafar un joc de cartes de la botiga i va desaparèixer amb el seu shumpo. Jo em vaig quedar de pedra. 100 Km? Sense aquestes peses hi podria arribar en poques hores però... si gairebé no puc caminar!
Bé, tot és posar-s'hi
Així que vaig començar a córrer. Em feien mal les ferides i em pesaven les extremitats, però aviat vaig començar a acostumar-me al pes dels braçalets.
No deshonoraré a la segona, Soi Fong. La pròxima vegada guanyaré!

Que graciosa aquesta Yoruichi. Vaig riure per no plorar. Després d'aconseguir fer els 100 Km en 16 hores amb aquests pesos a les extremitats i després de trobar el temple perdut al mig del bosc, al arribar al pati central del temple em trobo una noteta que deia:

Bank-kun, molt ben fet, sabia que ho aconseguiries!
PD: jo de tu desembeinaria el shikai...

Yoruichi...  Tan bon punt vaig haver llegit la nota, la Yoruichi va sortir de ves a saber on i em va clavar una puntada de peu que vaig travessar dues parets del temple i em vaig desmaiar.
Quan em vaig despertar, la Yoruichi seia davant meu. Em va assenyalar a un plat on tenia una... crep de xocolata i banana!
No hi va haver pes al braç prou pesant per impedir-me llançar-me sobre aquella deliciosa, esponjosa, banànica i suculenta crep. Un cop vaig haver acabat, em vaig adonar que la Yoruichi se'n reia de mi.
—Hahaha! L'he encertat oi? Ja et vaig veure molt obsessionat amb la banana allà al quiosc de l'Urahara...
—NO!... És a dir si... Però no és el que sembla! —vaig intentar excusar-me, però al tenir la boca plena de xocolata i banana no devia tenir gaire credibilitat.
Quan la meva ànima va agafar forma a la societat d'ànimes, només recordava dues coses... Que tenia una germana i que m'agradaven les bananes. Però això és una altra història.
Un cop vaig haver menjat, la Yoruichi i jo ens vam col•locar al centre del temple.
—Bé! L'Entrenament pel Bank Especial de la Yoruichi, EBEY per abreviar, consta en tres dies d'entrenament intensiu sense descans! Avui et passaràs el dia sencer lluitant amb mi fins que passin 24 hores o em guanyis! —va exclamar, triomfant.
—I si em moro abans? —després de sentir allò notava com els pesos de les mans es feien més pesats encara. Aquesta dona és una sàdica!
—Ah, és la tercera manera d'acabar l'entrenament —va dir amb un somriure burleta.
—D'on has tret aquest... EBAY o EBOY o el que sigui?
—EBEY —va corregir-me—. I el vaig desenvolupar en els meus dies de capitana.
—Eres...? —em vaig quedar atònit, però la Yoruichi va envestir-me i em va fer caure al terra.
—Comencen les vint-i-quatre hores d'entrenament de combat de l'EBEY!
Dit això va atacar-me ràpidament sense pietat. A la mínima que vaig poder, vaig desembeinar la zanpakuto, però no servia de res. No la podia tocar i ella no parava de fer-me fintes per tot arreu. Segur que em podia haver pegat més del doble de vegades si hagués volgut.
—Vinga! Lluita seriosament o... —aquest cop vaig ser jo el que no vaig deixar-li acabar la frase.
—Bye, Afsio, Bye!
Al convocar el meu shikai, la cosa anava un pel menys desfavorable per mi. La Yoruichi ja semblava que em pugues pegar menys cops i jo podia parar-ne alguns. Tot i així, els maleïts pesos m'impedien moure'm amb total llibertat i rebia contínuament.
Les hores passaven i jo ja estava fet pols a la meitat de l'entrenament. La Yoruichi semblava una mica cansada, però no mostrava gaires símptomes. Semblava tenir una gran energia reservada.
Vam seguir fins que portàvem 20 hores de combat. No vaig poder més i, quan la Yoruichi em va llançar al terra per 219è cop, no em vaig tornar a aixecar (sí, portava el compte).
—No... Yoruichi-san... no puc més... —vaig dir, deixant anar la zanpakuto, que va tornar a la seva forma original. La Yoruichi em va mirar fixament i... va esbufegar i va deixar-se caure al terra.
—En veritat... Bank-kun... no havia vist mai ningú que pogués aguantar 20 hores amb aquests pesos i després de fer el que vas fer ahir...
—No... no havies dit que eren 24 i un programa especial i ves a saber que? —vaig exclamar, però vaig haver de callar perquè em feia mal aixecar la veu.
—Hahahaha, pot ser que hagi exagerat una mica —va dir mentre reia.
Em vaig quedar embobat mirant la seva cara... que bonica... em mira fixament... vec que mou els llavis...
—Bank-kun... —va dir fluixet.
—Yoruichi-chan... —vaig dir sense pensar.
—Demà classe de kidó! —va dir somrient, es va aixecar i em va deixar allà amb les meves fantasies abans que pogués contestar.
Que graciosa aquesta Yoruichi...

—Però... què m'ha enviat la Soi Fong? —altre cop la Yoruichi se'n reia de mi.
La Yoruichi estava frustrada perquè li havia dit que el meu nivell de kidó era nul. M'havia posat una llauna a 20 metres de distància i va voler que la llancés amb el hadó 31, shakkaho... em va explotar tres cops a la cara i un que vaig aconseguir llençar va incendiar un arbust a 30 metres de l'objectiu.
Aleshores ella va començar a ensenyar-me tot de rotllos espirituals que no vaig entendre gaire i vam provar diferents hadós i bakudós.
Vam estar casi 20 hores fins que vaig aconseguir dominar el hadó 11, Tsuzuri Raiden. I quan per fi vaig anar a dormir, 10 hores després, començava a poder fer servir el bakudó 30, Shitotsu Sansen.

Em vaig despertar el dia següent amb les mans embenades per culpa de les cremades dels meus impressionants dots de kidó. Vaig esmorzar un entrepà de Nutella i vaig banyar-me a uns banys que tenia el temple. Després, em vaig reunir amb la Yoruichi a fora del temple.
—En aquests tres dies que estaves entrenant —va començar la Yoruichi—, la Soi Fong va enviar un missatge en el qual s'especifica la posició d'una altra antiga mina de cristalls, aprop d'aquí. Anirem a investigar allà, ja que és la última mina en tot el Japó en que el Minoru no ha mirat.
—Hoi, Yoruichi-san! —vaig assentir.
Ens vam posar en camí. Era agradable poder shumponejar sense aquells pesos infernals i notava que la meva velocitat era molt superior a la que tenia abans. Em sentia lliure. Vaig mirar a la Yoruichi i vaig somriure. Em va tornar el somriure i va seguir corrent, mentre jo em posava vermell (no se perquè... ).
Vam arribar a la mina. Vam tornar a passar per passadissos de la mateixa manera que aquell dia. La Yoruichi davant i jo... "abraçant-la" per darrere. Hi havia moments en que paràvem per buscar el camí correcte i jo tenia la sensació que l'únic que es sentia era el meu cor bategant com un boig. El passadís es va començar a il•luminar per la llum de cristalls, però jo seguia agafat a la Yoruichi. Semblava que no li importava així que...
Vam arribar a una caverna gran. El Minuro era a baix.
—Ja pots deixar d'aprofitar-te de mi eh —va xiuxiuejar la Yoruichi amb un somriure quan vam entrar a la caverna.
Em vaig posar molt vermell i vaig deixar-la anar de sobte. Estava tant avergonyit que no em vaig adonar de l'objecte que va sortir volant fins a la Yoruichi... BAM!
Una explosió va deixar K.O. a la Yoruichi i em va projectar al passadís per on havíem entrat. El Minuro va aparèixer al costat de la Yoruichi inconscient i la va agafar pel cabell.
—L'heroïna de l'altre dia —va començar a dir, rient—. Vec que ara no estàs amb aquell shinigami de pa sucat amb oli que va venir l'últim cop. Ho sento, havia posat una trampa a tots els accessos per si venies. Ara que he trobat la clau del temple on es guarda el tresor sagrat, tot el Seretei tremolarà! —va fer un riure malvat i va ensenyar el que dedueixo que era la clau del temple. Un petit cristall verdós amb una corda per portar-lo al coll. Però no em vaig entretenir més. Quan vaig veure que marxava vaig començar a resar en veu baixa una pregària... concentrant-me en tot el que la Yoruichi m'havia ensenyat...
—Hadó 31, Shakkaho!
La bola de foc vermell va tocar de ple al shinigami renegat, que va caure al fons de la sala i va impactar contra un cristall blau gegant que hi havia al centre. Vaig posar a la Yoruichi a recer darrere d'una roca i vaig anar-me a enfrontar a aquell desgraciat.
—Tu... —va dir-me amb una mirada ferotge.
No vaig dir res, simplement vaig desembeinar la zanpakuto i em vaig posar en guàrdia. No cal regalar paraules a la gent que no se les mereix.
—Aquest cop et mataré, shinigami —va dir mentre desembeinava la seva zanpakuto—. Lluita al meu costat, Daburu!
Així que ja comença amb el shikai. Sé exactament què he de fer.
—Bye, Afsio, Bye —vaig murmurar agafant la zanpakuto amb les dues mans. Just després, tenia una zanpakuto a cada mà. La forma del meu shikai.
El Minuro no va semblar entendre què significava enfrontar-se a un enemic que tenia una arma a cada mà. Va carregar contra mi i em va intentar atacar per la meva dreta, cop que vaig parar amb la zanpakuto fàcilment. Immediatament, el seu jo de llum va fer el mateix atac per l'esquerra, que també vaig parar amb l'altra katana. Just després d'atacar-me, el seu jo de llum es va esvair i aleshores vaig ser jo el que va tallar al meu enemic mentre ell es quedava atònit. El Minoru va retrocedir fent un crit i tapant-se la ferida amb la mà.
—Des... desgraciat... —va esbufegar. No vaig deixar-li temps per dir res més, vaig carregar contra ell amb les dues katanes i vaig començar a descarregar cops a tota velocitat que ni ell amb el seu jo de llum eren capaços de parar. Va poder desfer-se dels meus atacs i va retrocedir.
—No tinc temps per perdre amb tu, Bakudo 21... —va començar a invocar un bakudó per escapar però es va quedar de pedra quan va mirar-me.
Jo estava dret davant seu, amb les dues zanpakutos unides per l'empunyadura a la mà dreta i a la mà esquerra tenia... el collaret amb el cristall verd. Vaig somriure. Ell estava fet una fúria.
—Bankai.
Ups, potser l'havia fet emprenyar massa.

—Bankai.
El Minuro es va veure envoltat en un halo de llum que sortia de la seva katana. Quan la llum va haver il•luminat tota la sala, la llum es va comprimir tota a la zanpakuto... que ara tenia la forma d'una naginata. A més, al costat del Minuro van aparèixer dues figures de llum amb katanes.
—Daburu Daburu —va acabar—. El meu bankai permet que el meu jo de llum, que només sortia quan atacava o defensava durant dos segons al meu shikai, surti per duplicat tot el temps que estigui en aquesta forma. Això es un tres contra un, shinigami, no pots fer-hi res. Dona'm el collaret i perdonaré la vida a la teva novia heroïna quan t'hagi mort a tu.
La meva novia?
Vaig treure'm el pensament del cap i vaig posar-me en guàrdia, amb la zankaputo doble a la meva mà. La vaig fer girar i un tornado de vent va sacsejar la cova, cosa que va impulsar als tres Minuros enrere, però el van esquivar després.
—Prendré això com un no —va riure's el Minuro de carn i ossos.
Els tres van canviar la trajectòria i van sortir disparats contra mi. Vaig dirigir-me contra el Minuro original i vaig parar el seu cop. Seguidament vaig separar les zanpakutos i vaig parar els dels altres dos.
Era una batalla molt moguda al sostre de la cova. Els tres Minuros m'atacaven sense treva i jo podia parar els cops dels tres només amb dues katanes. Ell estava molt rabiós de no poder-me tocar, però jo estava més atònit. Tot això era el resultat de l'EBEY de la Yoruichi, només en tres dies ja era capaç de parar els cops de tres enemics a la vegada!
Reforçant aquest sentiment, vaig passar a l'ofensiva. Vaig convocar un altre tornado i vaig aïllar un Minuro de llum, que vaig travessar amb les katanes abans que cap dels tres pogués reaccionar. Va desaparèixer. El Minuro es va enrabiar a més no poder:
—Hado 33, Sokatsui! —la llum de les flames blaves es va fondre amb la llum dels cristalls de la cova i va omplir-la de foc blau. El Minuro ja estava celebrant la victòria quan, al començar a desaparèixer el foc blau, va veure que jo estava dret amb una katana travessant a l'altre Minoru de llum.
—Què...? —no va poder articular cap més paraula, la ràbia i la confusió no el deixaven reaccionar.
—Bakudó 30... —havia arribat el moment de la veritat. Vaig dibuixar un triangle a l'aire amb la punta d'una katana i després de concentrar-me vaig cridar— Shitotsu Sansen!
El triple feix de llum va encertar de ple al Minoru, que el va deixar enganxat a la paret de la cova. Tot i així, el reiatsu del kidó no era estable, així que em vaig afanyar.
—M'has subestimat, Minoru —vaig dir amb veu greu mentre vaig unir les zanpakutos per l'empunyadura—. En nom de l'honor de la segona divisió i de la justícia del Seretei, et condemno a mort.
Acte seguit vaig invocar un tornado que aplastava al Minoru contra la paret contínuament.
—No em podràs matar amb aquest ventet, shinigami! —va riure el Minoru lluitant contra la força del vent.
Vaig girar amb més força la zanpakuto fins que vaig arribar al màxim i aleshores, seguint la tècnica que havia assajat amb la Yoruichi, vaig cridar:
—Hadó 11, Tsuzuri Raiden!
De les meves zanpakutos van sortir raigs d'electricitat que es van difondre per tot el tornado i van socarrimar al Minoru entre crits. Vaig embeinar el shikai i vaig apropar-me al Minoru. Després d'assegurar-me que només en quedava el cadàver, vaig anar a buscar a la Yoruichi. Però tan bon punt em vaig girar, vaig sentir explosions per tota la cova.
Les trampes del Minoru devien estar connectades al seu reiatsu. Merda!
Vaig córrer a agafar a la Yoruichi i vaig sortir corrents mentre tota la muntanya s'esfondrava a la meva esquena.
Un cop a fora, estava dret amb la Yoruichi agafada en braços. Es va posar a tossir i va obrir els ulls.
—Què, Bank-kun, has hagut de salvar a la princesa en perill? —va preguntar-me burleta quan la muntanya va acabar de caure.
—Mes o menys... —vaig dir mirant-la als ulls—. He recuperat el penjoll i rescatat a la Yoruichi-hime.
Es va posar a riure. Va baixar dels meus braços i em va mirar.
—Ara, Bank, hem d'anar a buscar l'artefacte que volia el Minoru, perquè ningú més el pugui fer servir.
—Anem doncs? —vaig dir, apropant-me a ella.
—Anem.
I allà, en aquella muntanya acabada de derruir, enmig d'un núvol de pols i amb la llum taronja de la posta de sol, ens vam fer un petó.