Mochis recepta especial

"Em moro de gana" va pensar la Layla patrullant els carrers del Seireitei. No sabia perquè de tant en tant al Capità Hitsugaya li pegava per voler patrullar ell mateix i fer la ronda dels seus subordinats. Era per apropar-se als membres de la Divisió? O era per allunyar-se dels papers del despatx? Sigui pel motiu que sigui, la qüestió és que era ja quasi hora de sopar i feia tota la tarda que donaven voltes inútilment.

La Layla desitjava que, en algun moment, el Capità s'aturés en sec i li demanés si volia sopar alguna cosa. Sopar amb el Capità Hitsugaya... li encantaria! Tot i que sabia que el Capità no li demanaria. L'oratge duu una forta olor a fideus i la Layla no pot evitar ensumar amb ànsies mentre tanca els ulls. I quan els torna a obrir, una nena petita de cabells blancs corre cap al Capità Hitsugaya.

-Tomoe... -diu el Capità Hitsugaya sense massa ànims mentre la nena li estira del haori. Que estrany, una nena amb els cabells blancs, va pensar la Layla.

-Tomoe-chan, no estiris de la roba! -va dir un home molt somrient portant moltes bosses plenes de capses de fideus instantanis.

-Ukitake... -va saludar sense ànims el Capità Hitsugaya- Fas de cambrer ara?

-Que va, que va! -va riure- La Meina i el Kensei ens han fet el favor de guardar-nos els nens aquesta tarda, així que els convido a sopar. Però crec que he comprat massa... Et menjaràs una ració sencera, Tomoe-chan? -va demanar l'Ukitake a la seva filla somrient. La Tomoe va fer que si amb el cap, molt convençuda.

I de sobte, la panxa de Hitsugaya va sonar. Va sonar molt fort. I tothom va fer silenci.

-Papa, la seva panxa està enfadada... -va dir la Tomoe agafant el quimono del seu pare i estirant-lo. El Hitsugaya, més vermell que un temple, va fixar la mirada al terra i va creuar els braços nerviós.

-Suposo que amb tot el que he comprat, haurà sopar per dos més -va riure l'Ukitake- Us apunteu? La Hanako em va dir que fan bons fideus a aquest restaurant, no sé per què no em va deixar cuinar...

Els presents posaren cara de circumstàncies. Tothom al Seireitei sabia que l'Ukitake era famós per cuinar sushi-pedra, que el llençaves contra un hollow i si li encertaves contra un ull el deixaves cec. Quan arribaren a la casa dels Ukitake, la Hanako acabava d'arribar de la feina i deixava les sabates al replà de l'entrada.

La Meina i el Kensei estaven ja al menjador. A la Meina se li donaven bé els nens i havia aconseguit que el Genryu-chan estigués quiet tota la tarda, però el Kensei s'havia limitat a beure cervesa mentre observava tot el que feia la noia. Realment el pla de cuidar nens no li agradava, però la Meina li havia demanat que l'acompanyés i... no havia pogut dir que no.

La Layla era la primera vegada que estava a casa dels Ukitake. L'esperava molt més gran i es va sorprendre molt en veure que era una casa familiar japonesa tradicional, amb les portes de paper i els tatamis al terra. Ràpidament les capses de fideus volaren de mans en mans, deixant-ne un bon grapat a sobre la taula per si algú en volia més (especialment uns amb una salsa vermella que tenien aspecte de picar molt).

La Tomoe s'apropà a la Layla i s'assegué al seu costat. La tinent no sabia què fer, així que li donà a la nena un tros de pollastre dels seus fideus. La Layla era molt feliç en aquell moment, estava sopant amb el Capità Hitsugaya i en un sopar que semblava ser de parelles...

Mentre, el Genry-chan es mirava al Kensei i l'imitava, copiant tots els seus moviments (i intentava agafar la botella de sake, també). El Yukishiro estava, per variar, requerint l'atenció de la seva mare i el major dels nens dels Ukitake estava molt concentrat mentre sopava.

-Tinc una sorpresa per tots vosaltres! -va dir l'Ukitake molt content- He preparat unes postres!

Els assistents es miraren entre si, nerviosos.

-Vaig a dormir! Bona nit! -va dir el fill major, el Shunsui, sortint corrents per la porta. El Yukishiro el seguí mig plorant i de sobte, tots els adults es posaren drets.

-Eh, eh! On aneu? -va dir l'Ukitake agafant al Toshiro i al Kensei- Per què no bevem una mica i gaudim d'aquests mochis?

Mochis? -varen pensar tots- Des de quan els mochis són negres i tenen aquest aspecte tan sinistre? Per no parlar de l'olor que fan! És horrible! Això no pot tenir bon gust de cap de les maneres!

-Vinga, agafeu-ne un! -va dir l'Ukitake posant-los la safata al davant. No havia més remei! Així que la lluita per agafar el més petit va començar. La Meina va agafar el més gran i, sense que ningú ho veiés, el Kensei li va canviar pel seu, que era el més petit. Tots es miraren abans de tastar aquella bomba mortífera.

-Pensaré que és xocolata -va dir-se la Meina mentre intentava mossegar aquell horror.


DUES HORES MÉS TARD

-Però què feu tots aquí? -va demanar la Patx, obrint les portes de la Quarta Divisió i traient una camilla. Dos infermers sortiren corrent per agafar al Hitsugaya i endur-se'l cap a dintre.  

-La salsa dels fideus no devia estar en bon estat -diu l'Ukitake agafant-se fort el ventre amb les mans- La pròxima vegada cuinaré jo...

Tots els adults es miraren entre si. Algun dia haurien de ser sincers amb l'Ukitake i confessar-li que cuinava fatal. Però això ja no deixarien per més endavant.