Yakuza-sama

-Mira, mira! -va cridar el nen Kuchiki- És un yakuza!!

-Vine Ukitake-kun! -va cridar una nena petita dels Shihoin. El Shunsui va deixar les pedres al terra i se'n va anar corrents darrere dels seus amiguets. El Shunsui no sabia què era un yakuza, no havia sentit mai aquella paraula. És més, llençar pedres a una bresca d'abelles era molt més divertit i emocionant que no mirar el que fos un yakuza.

-Uoooh, fa por, eh? -va dir la nena. Per al Shunsui no tenia res d'especial. Era un home que caminava amb aires de superioritat i tenia tatuatges per tot el braç. Uns tatuatges molt enormes. I què passava amb això?

-No et preocupis -va dir el nen Kuchiki- Jo et protegiré, Shihoin-san!

-Què té d'especial aquest home? -va dir el Shunsui- Les abelles se n'aniran si no ens afanyem...

-És un yakuza, Ukitake-kun! -va dir la nena- Ja saps, un mafiós! No et fan por els tatuatges que porta? Segur que és molt mala gent.

-Només per què porta uns tatuatges? -va demanar el Shunsui.

-Els tatuatges són la seva marca distintiva -va dir el Kuchiki- La gent normal no porta tatuatges! És que no saps res?


El meu pare porta tatuatges -va pensar el Shunsui. Però no ho va dir. No li va semblar sensat rebel·lar aquesta informació als altres nens i menys a aquells dos, que eren un estirats. El Shunsui va estar pensatiu la resta de la tarda. El seu pare no era mala persona, però tenia tot el pit ple d'ulls. I a l'esquena duia un ull gegant. De fet, el pare duia ulls per tot, marcats a la pell. Sempre havien estat allà per això el nen no s'havia plantejat mai què eren.

-Ukitake-kun? -va demanar el nen Kuchiki.

-Perdoneu, me n'he d'anar -va dir. Va girar l'esquena i va fotre a córrer cap a casa. Havia d'endevinar qui era el seu pare. Per què duia aquells tatuatges tan estranys? Sabia que la gent el tractava amb adoració però, per què?

Va arribar a casa corrents, suant. Obrí la porta de l'entrada i deixà les sabates sense col·locar, tot i que sabia que després el renyarien. El Yukishiro baixava l'escala, tossint. Feia molt mala cara, tornava a estar malalt, per variar. Millor, perquè quan ell venia a jugar, els altres nens no volien jugar amb algú que no és capaç de córrer per llençar pedres als gossos.

-Shunsui, he preparat la banyera pel Yukishiro -va dir el seu pare. El Shunsui es va sobresaltar, no l'havia vist venir. Alt i somrient, el seu pare aparegué darrere seu sense tan sols fer el mínim de soroll. Talment un mafiós.

-Què et passa? -va demanar el pare agafant en braços al Yukishiro. El Shunsui va començar a córrer, buscant la mare- Eh, Shunsui! -va cridar el pare, preocupat.

La mare ho sabia tot això? Ella ho sabria, si el pare era un yakuza! Ho havia de saber sí o sí!

-Mamaaaaaa -va dir el Shunsui. La mama llegia al jardí, informes avorrits, com sempre. Els va deixar a un costat i va convidar al Shunsui a seure amb ella. La dona va remoure els cabells del Shunsui i va apropar el nen cap a ella.

-Mama, què és un yakuza? Són gent dolenta, oi? -va demanar el Shunsui, molt alterat.

-Eh? Qui t'ha dit això? Al Seireitei no n'hi ha de yakuzas. Però quan siguis shinigami aniràs al Rukongai i en veuràs! -va dir-li la Hanako. Convertir-se en shinigami era el somni del nen, tot i que ell no sabia que també era la seva obligació- Són homes molt dolents, que porten tatuatges...

El nen es va remoure nerviós. Va fer un petit crit i es va dur les mans al cap.

-Què et passa? -va demanar la Hanako- No tinguis por, ningú et farà res!

El nen va mirar amb els ulls com a plats a la mare.

-El papa... el papa duu tatuatges per tot -va plorinyar el Shunsui- A l'esquena té un ull enorme, mama!

La Hanako va riure. Darrere la porta, l'Ukitake escoltava la conversa i abaixava el cap, trist. Es pensava que després de tant de temps, les cicatrius que el Mimihagi-sama li havia fet eren imperceptibles, però el nen s'havia fixat molt.

-El teu pare no és cap yakuza, Shunsui -va riure la Hanako- El que porta al cos són... les cicatrius d'un antic contracte. Però han passat molts d'anys, ja quasi no es noten, Shunsui -va dir la Hanako. No se li ocorria altra manera de disfressar el que havia ocorregut a la guerra, aquell moment en que l'Ukitake va salvar la destrucció del món.

-Aleshores qui és el papa? Per què tothom el coneix? No és Capità, per què és important? -va demanar el Shunsui, que no coneixia res més del món excepte la seva admiració pels shinigamis.

-El teu pare és el rei. -va somriure la Hanako. El nen es va quedar igual amb aquella informació, les paraules de la seva mare no explicaven res, però com a mínim aconseguiren disuadir la idea d'un terrible yakuza- Sense ell el Seireitei no existiria -va aclarir la mare.

-No ho entenc -va dir el Shunsui, amb sinceritat. Però si el seu pare no era dolent, estava content. Tampoc calia entendre-ho tot. I els seus pares sempre parlaven d'una manera críptica, que la meitat de les coses que es deien només les entenien entre ells.

-Ja ho entendràs -va somriure la Hanako- Ara afanya't i vés a la banyera amb el teu germà!

L'Ukitake va obrir la porta del jardí, suaument. Intentà sonar indiferent, però se'l veia un poc trist.

-Shunsui, va, el Yukishiro t'espera -va dir-li. El nen es va mirar el pare i va entrar a la casa un poc confós, però satisfet.

Els adults es miraren un segon, còmplices.

-Ah, majestat, escoltàveu darrera la porta? -va demanar la Hanako, que ja havia sentit el seu reiatsu.

-No em diguis així... -es va queixar l'home mirant cap a altre costat. La dona el va abraçar i la parella es mirà als ulls.

-Algun dia farien la pregunta -va dir la Hanako- Ara ja ho sap, encara que no pugui acabar d'entendre qui ets.

L'home va assentir.

-D'on deu haver tret la idea que sóc un mafiós? -va demanar l'home indignat- En faig pinta o què?

La Hanako va riure i va agafar el rostre de l'home entre les mans. L'home de cabells blancs estava ofuscat.

-Sempre seràs el meu rei -va dir la Hanako guinyant un ull. L'home va posar els ulls en blanc davant de la broma.- T'estimo, yakuza-sama!