Una cara nova al Seireitei [obert]

–Tu! Cap a la setena!!–li digué un shinigami amb cara de pocs amics just després de graduar-se a l'acadèmia.

I dit i fet, enfundat dins el seu shihakusho nou i amb la katana subjecta a la cintura, sortí decidit cap als barracons. Tot anava d'allò més bé fins que s'adonà que no tenia ni punyetera idea d'on quedaven els barracons de la seua divisió. Parà en sec al mig del carrer, carrer exactament igual al del costat, i al del costat del del costat. Es veu que posar cartells indicatius era massa feina i així no m'estranya que els novatos es perdin.

Al final va acabar als peus del Palau de la Penitència, per allò que destaca de mala manera entre l'aparent homogènia del Seireitei i tal, buscant algú a qui preguntar. Segur que allà, al mig de la Societat d'Ànimes, trobava alguna ànima caritativa disposada a ajudar-lo.

–Ei! Perdoneu–digué en veure un grup de shinigamis que baixaven per l'escalinata que portava al palau–Em podeu indicar el camí cap als barracons de la setena?

–Per descomptat! Tires recte per aquí–digué un d'ells.
–Després gires a mà dreta, tot seguit a l'esquerra, segueixes recte i a la tercera altre cop a la dreta per tornar a girar a esquerra, dreta i esquerra dos cops més. No té pèrdua.–explicà el segon interrompent al primer.

Ui, sí facilíssim pensà en Kaito.
–Moltes gràcies per l'ajuda–els digué. I seguí la seua odissea per arribar al seu destí.


Una hora i uns quinze quilòmetres després estava al davant de la porta.

–Hola! Em dic Kaito Kuroba, sóc lo nou recluta–es presentà tot obrint les portes–.Sento fer tant tard però amb tants carrers iguals no hi ha manera de trobar els llocs aquí al Seireitei.

Però el pati estava desert, només hi havia una solitària planta d'aquelles que giren impulsades pel vent que donava voltes.

Certament, mirar com l'herba aquella donava voltes d'aquí cap allà era entretingut, però no tenia pas la intenció de quedar-se tota l'eternitat alla palplantat com un estaquirot. Segur que hi havia millors coses a fer i començaria per buscar als seus companys de divisió.

Entrà a l'edifici, si els carrers del Seireitei ja són laberíntics ni us imagineu com són los edificis. Semblava que algun il·luminat hagués posat parets i portes sense cap odre aparent...

Començà a recórrer l'edifici usant l'ancestral però efectiva tècnica de seguir una paret, així segur q no es perdria, i de tant en tant anava variant entre dir hola i preguntant si hi havia algú, però sempre obtenia la mateixa resposta, silenci.

Després de mirar per tot arreu i veure que no hi havia ni una ànima decidí fer una mica de pànxing, total, ningú ni diria re

S'escarxofà a un sofà que hi havia per allà i traient una moneda de la butxaca començà a fer-la girar entre els dits.

–Si això és tota l'acció del Seireitei serà tant o més avorrit que el Rukongai...–pensà en veu alta.

Quant de sobte s'adonà que hi havia una carta a nom seu sobre la tauleta auxiliar, tauleta auxiliar que fins fa un segons estava completament buida, d'això n'estava segur. Allà hi havia algo que no acabava d'anar alhora...

Guardà la moneda i obrí la carta.

Allò havia de ser una broma, tot just havia aconseguit arribar als barracons i ara li deien que havia de tornar a l'acadèmia per encarregar-se dels novatos més novatos -fins i tot més novatos que el propi Kaito-, els estudiants de primer. I lo més greu, no havien organitzat una festa per donar-li la benvinguda a la divisió

Amb cara de pomes agres es posà dret i arrossegant els peus es posà en marxa. Sortí al pati altre cop, on l'herba seguir girant i girant incansable, vivint la vida feliçment.

–Hadō 31, Shakkahō–exclamà.

L'esfera roig lluent impactà de ple la planta incendiant-la i el noi mirà divertit com es consumia. Però la diversió durà poc, ben aviat només quedaren cendres i una columna de fum que s'esvaïa com el somriure de la seua cara. I encorbat reprengué lo seu camí.

–Quina merda l'organització del Seireitei–anava pensant en veu alta mentre caminava pels carrers enrajolats. –Aquests estirats ni s'han dignat a enviar algú a donar-me la benvinguda i, per si fos poc, m'han donat les instruccions de lo que he de fer per carta! Segur que això quan manava el Genryūsai no passava!!

Aquesta vegada sabia perfectament cap on portaven els carrers, i és normal després del tour que havia fet per arribar als barracons de la divisió, ara mateix podria cartografiar un mapa de tot el Seireitei de memòria. El cas és que, deixant de banda els possibles mapes que podria fer, com més caminava més li pujava la mosca al nas, i en un moment una idea brillant li passà per la ment. Faria pila!

Era un pla genial, s'enfilaria a alguna teulada, s'estiraria i es dedicaria a fer la migdiada i a prendre el sol. I si algun jefazo el descobria també ho tenia tot pensat. No podia sortir res malament!!

Quan va trobar una teulada al seu gust, perquè per tothom és sabut que hi ha teulades per a tots los gustos, s'hi acomodà i en un tres i no res es quedà adormit.