L'encontre inevitable.

Seireitei, divendres al matí.

-No entenc per què aquesta urgència! -es queixaven els Capitans mentre corrien a una reunió extraordinària i altament secreta.
-En deu passar alguna de grossa -deia un altre Capità fent shumpos de manera contínua fins la Primera Divisió.
-Per molt que m'hi esforci ja faig tard -va dir un altre Capità entrant a la Primera Divisió molt tranquil·lament i pujant les escales sense gaire ànims.

Els Capitans a poc a poc anaven arribant a la sala de reunions, tots sudorosos i cansats. La Hanako ja els esperava, els dirigia una mirada freda i no els saludava. Evidentment, passava alguna de grossa. Els Capitans s'anaven formant fins que, finalment ja hi varen ser tots. Es va tancar la porta i la Capitana General es va aixecar.
-Samael, si us plau -va dir la Hanako donant l'ordre. En Samael va avançar fins el mig de la sala i va obrir un projector portàtil. D'ell varen sortir unes fotografies on es mostrava una dona, que duia en braços un nadó. Després es va passar a una fotografia diferent, en la que passejaven un gos.

Cap Capità no va dir res. Amb la tensió present a la reunió, ningú no gosava parlar.
-D'acord -va dir la Hanako- Aquests són els objectius.
-Matem la dona? -va demanar un Capità. La Hanako el va mirar amb els ulls plens de fúria. El Capità va fer una passa cap enrere i caigué al terra amb dificultats per respirar.
-No m'interrompis -va dir la Capitana General avançant fins a col·locar-se al costat del seu germà i tornà a parlar- La dona es diu Trish i el seu poder espiritual com a humana és força elevat. Per tant, es converteix en una amenaça que ha de ser destruïda.
-Una amenaça? -va demanar algú altre- Perdó!!
-Una amenaça perquè amb el seu poder espiritual invoca hollows de gran nivell i això posa en perill els altres humans-es va inventar la Hanako sobre la marxa- Els nostres efectius de la Tretzena, esquadró que vigila el món dels Vius, no són tan grans ni tenim prou shinigamis per fer de guardaespaldes d'aquesta dona. L'eliminarem tot d'una i salvarem el món dels vius de possibles invasions de Vasto Lorde. També heu d'eliminar el nen i el gos.

-Els tres? -va demanar altre Capità. La Hanako se'l va mirar de dalt a baix i va retrocedir.
-Els tres he dit -va repetir la Hanako més seca- Triareu en total 100 shinigamis per a aquesta missió.
-Com? -va demanar una Capitana- No hi anirem els Capitans personalment?
-I ara! No m'arriscaré a perdre algú amb nivell de Capità. No seria gaire intel·ligent -va riure la Hanako ocultant informació
-Però, amb els meus respectes, Sotaicho -la Hanako va entornar la mirada freda cap a qui parlava- Ens podem carregar molt fàcilment aquella dona, el nadó i el gos en un obrir i tancar d'ulls.
-Aquesta no és tota la missió -va dir la Hanako interncanviant una mirada ràpida amb el Samael- És probable que, amb ells tres hi hagi algú més. Mateu-lo també.
-Qui més? -va demanar un altre Capità.
-Qui sigui que es trobi a prop... Qualsevol persona que es trobi amb ells, que estigui a prop o que sembli que els coneix. Qualsevol persona que intenti salvar-los! Qui sigui! Tant m'és, però ordeneu que el matin també!! -va dir la Hanako tornant a la cadira però sense asseure's. Va mirar els seus Capitans un per un- D'acord. La missió la coordinaran membres de la Primera i la Dotzena Divisió des de l'Institut de Desenvolupament i Recerca. Vull per dintre d'una hora 100 efectius, preferiblement de l'Onzena i la Segona Divisió. Samael, te'n carregues de la comunicació.

En Samael va fer una petita reverència. Tot indicava que la Capitana General i el Capità de la Dotzena sabien més del que deien als altres Capitans.
-Ara us podeu retirar i posar-vos a fer feina -va ordenar la Hanako. Tots els Capitans, excepte un, varen desaparèixer fent un shumpo.
-Creus que els Capitans s'ho han cregut? -va demanar en Samael
-Evidentment no -va contestar la Hanako- Espero que no siguin tan ximples, però tampoc és necessari donar l'alarma. Amb 100 shinigamis podrem matar l'aspirant a Quincy. Només n'hi ha un, però s'està fent fort... Millor que actuem pel nostre compte i mirem d'acabar ara amb ell. Estàs segur que és ell, Onii-san?
-Hi estic molt segur -va dir en Samael- Ningú se'm pot escapar.
-Aleshores esperem que avui sigui el seu darrer dia de vida -va somriure la Hanako fent una senya al Samael perquè es retirés.

Portava una vida tranquila i feliç. Havia sortit de la seva carnisseria i tornava a casa. Amb el seu fill i el seu ca. Va entrar a aquell pisset nou que havia comprat, pensant en que tal volta Ifrit li faria una visita aviat, ho passava molt bé amb ell, que ademés es duia genial amb el nen. De sobte, un home amb un quimono negre. Tot es va fer fosc.

Estava decidit, aniria a vore aquella familia. Els donaria una sorpreseta, havia comprat un pollastre i el faria a la Bielorusa, que es com li agradava a la Trish. Tenia clau d'aquell pis amb l'excusa de que aniria a fer revisions no tornara a passar aquell petit incident.

Va entrar la porta i va cridar:

-Sorpresa!!!-

Però la sorpresa la va rebre ell, i feia temps que no rebia una tan desagradable. Eren morts tots tres. En aquell moment, amb les llàgrimes a punt de sortir tenia moltes preguntes al cap. Qui? Per qué? Quan? On era ell? Per qué el món semblava decidit a esclafar qualsevol brot de felicitat que apareguera a la seva vida?.

Va caure de genolls davant d'aquells tres amics i va plorar. Les llàgrimes feien molt de mal. Sabia que a aquell gos li quedava molt per correr. Sabia que aquell nen acabaria essent metge o arquitecte. I sabia que començava a sentir quelcom per aquella dona.

El dolor és un sentiment massa poderós. És una de les coses que ens defineix com a humans, però és massa poderós. Massa invalidant. Aplega de sobte. És un rei que no demana explicacions i a qui ningú pot fer fora.

Una veu li va xiuxiuejar a l'orella:

-No t'atabalis, prompte seràs amb ells. Tot haurà acabat-

Però aquet rei porta una consort amb el que la veu no contava. La ràbia. Va agafar del coll aquell desgraciat sense saber ben bé que era i el va treure a fora, travessant la paret. Amb la ràbia com única companyera va começar a volar fins a un bosc allunyat de la ciutat, no sabia si només per simple impuls o perque sabia que anava a reduir a aquell desgraciat a pols.

El va llençar contra un arbre. Era un shinigami. Una flama blava va sortir del seu cos, fent un crit.

-Per qué desgraciat' PER QUÉ?-
-Que... que coi ets tu?- El shinigami estava acollonat, i ja tenia la mà del quincya al seu coll una altra vegada.
-CONTESTA'M FILL DE PUTA! PER QUÉ?- Ifrit apretava tant el coll d'aquell home que quasi que no podia contestar.
-Una ordre... dels nostres capitans...jo només soc un manat... espera.. no es culpa mev...-
Un crack va sonar. Ifrit li havia partit el coll. Tenia els ull encesos en furia i regalimant llàgrimes.

De sobte van aparèixer un centenar de shinigamis al seu voltant. Quasi no van mediar paraula. Van atacar sense pietat. Ifrit no va treure el seu arc. Necessitava descarregar la seva ràbia directament. Els primers cinc que van treure la seva espasa varen morir socarrats per la flama de la seva ira. Un altre va teure una espasa i va cridar el seu nom. Ifrit no el va ni escoltar. El va agafar amb una ma al cap i l'altra a la cintura i el va partir per la meitat. Un altre insensat va intentar lligar-lo amb un bakudo. Va morir ofegat per les cadenes del seu propi encanteri.
Els shinigamis atacaven en massa, però no aconseguien res. Havien estat entrenats per obeir cegament les ordres i es per això que continuaven, però aquella bèstia era la seva mort.

No responia a res. Estava plorant i esquarterava shinigamis com un lleó acorralat. Sabia de sobres que això no li tornaria als seus amics, però no ho podia evitar. Els crits dels shinigamis ressonaven a tot el bosc. No demanaven clemència, i això era de lloar, però el dolor, com ja hem dit, no es pot amagar.

Les llàgrimes i la sang fluien juntes. Un mar de sang i llàgrimes.

Es va serenar, quedàven dos.
-Escolteume. Ara tornareu al seireitei i li donareu un missatge al vostre cap. Dieu-li que pagarà car aquesta ordre-
-Soc un shinigami!! no cediré a les teves voluntats, monst...- No havia acabat la frase i ja tenia una fletxa al front.
-Li diràs, escoria?-
-Li diré. Però no creguis que sortiras viu d'aquesta-
-Això no m'importa. Els shinigamis desapareixereu. Si moro en l'intent tornaré per acabar la feina-

Poc després a la societat d'ànimes un Samael més alterat que de costum entrava corrent al quartel general de la primera divisió.
-Hanako, Hanako!!-
-Que passa? A que ve tot aquest rebombori?-
-La missió al mon dels vius ha acabat-
-El quincy es mort?-
-No, només ha tornat un dels nostres. Explica que ha sigut una massacre. Que allò no es humà. I diu que vol destruir el seireitei i assasinarte-
-Reunió de capitans, ja- La capitana comandant no feia massa bona cara.

La tensió a la sala de Capitans es podia tallar amb un ganivet. La Capitana General treia fum pels queixals i pocs dels Capitans presents recordaven haver-la vist mai tan enfadada. La Hanako es passejava per la sala amunt i avall i cap dels capitans s'atrevia quasi a respirar.

-No us vaig dir que volia bons homes? Assassins experimentats? Es pot saber què ha passat? Qui punyetes heu enviat? -va demanar la Hanako molt nerviosa. Merda! -va pensar- Era just el que no volia, encetar un conflicte directe. Amb 100 homes n'hi havia més que suficient. Com ha pogut passar això??
-Les meves disculpes, Sotaicho -va demanar l'Ashtal agenollant-se- Li prometo que vaig enviar una bona partida dels millors assassins de la meva Divisió.
-Doncs no va ser suficient -va dir la Hanako secament- Era molt important pel Seireitei matar aquell home. Pot ser una gran amenaça per a nosaltres!!
-Evidentment si ell tot sol i sense cap mena d'ajuda ha aconseguit matar tants shinigamis , representa una amenaça pel benestar de la Societat d'Ànimes. -va dir la Gooraa
-Potser és un perturbat i també és una amenaça pels vius -va dir en Kami, estranyament comportant-se amb responsabilitat.
-Vols dir que ara no li hem donat una arma? El seu ressentiment cap a nosaltres... -va demanar en Samael
-Era l'única opció -va dir la Hanako parlant amb calma al seu germà- Ells mai van tenir cap compassió per nosaltres! Són una raça maleïda que s'alimenten de l'odi. No són racionals. O no... No te'n recordes del que varen fer amb el meu mestre, Samael?

El Samael va abaixar el cap recordant-ho mentre la Hanako nerviosa feia voltes per la sala. La Sotaicho va recordar molt ràpidament com els Quincys havien xapat en dos el seu mestre i l'havien degollat. Havien estat molt cruels amb ell, un home major que sortia a defensar el Seireitei amb les poques forces que li quedaven.

Es recordà a si mateixa, 200 anys abans amb llàgrimes als ulls i el cor ple d'ira i d'odi, un sentiment massa fort que no s'havia esborrat amb el temps. Mai els perdonaria, mai. Aquella crueltat, aquella ànsia de destrucció, la manera com assassinaren tants i tants shinigamis. Tot l'esforç que ella havia hagut de fer per tornar a dur la pau. No deixaria de cap manera que un maleït Quincy matés un sol shinigami més.

La Hanako avançà cap al final de la sala on havia un shinigami agenollat al terra que tremolava. La Sotaicho es va plantar a davant seu mentre el noi tremolava com una fulla i evitava mirar-la a tota costa.
-Tu ets l'únic que ha sobreviscut, oi? I tu et fas dir shinigami? -li va demanar la Hanako al noi, que tremolava i no va dir ni mitja paraula. La Hanako el va agafar pel coll i li va obligar a posar-se dret. El noi va obrir els ulls i llàgrimes varen començar a sortir a dojo pels seus ulls. -Ara marrec, conta'm el que has vist.

Però el noi no parlava. La Hanako el va deixar de sostenir, i va tornar a caure al terra tremolant i plorant com un nen petit.
-És increïble -va dir la Hanako- Això és un dels vostres millors assassins?? -Va cridar la Sotaicho als seus Capitans.
-No sabíem que l'assumpte era tan greu -es va defensar la Nafi- Hi podria haver anat jo mateixa.
-No serà necessari -va dir la Hanako mirant el nen que plorava al terra i tornar-li a parlar- Marrec, hi ha una cosa que no tolero de cap manera. El meu mestre era molt exigent pel que fa la justícia i saps què li va passar? El varen assassinar de la pitjor forma possible, ni amb la dignitat que se li dóna a un gos. L'assassinaren com si fos escòria i era un gran home que em va ensenyar tot el que sé! Ara, hi va haver una cosa tan elemental que ni tan sols el meu mestre me la va haver d'ensenyar, saps quina és? -el noi va aixecar els ulls però no va gosar contestar- Que la traïció és quelcom que no es pot perdonar mai.

El noi va obrir molt els ulls i començà a cridar mentre la Hanako duia la mà a la seva katana.
-Treu-lo de la meva vista -va ordenar la Hanako i varen aparèixer uns efectius de la Primera Divisió- Dugueu-lo a la Cambra dels 46 i que el jutgin per traïdor.
-Què farem ara, Hanako? -va demanar en Samael
-Això no pot quedar així -va respondre la Capitana General- Aquest Quincy ha ferit el nostre honor matant molts dels nostres subordinats.
-M'ofereixo voluntària per assassinar-lo jo mateixa -va dir la Nafi
-No et preocupis per això -va dir la Hanako- Els Quincys mataren el meu mestre i destruïren tot allò pel que havia estat lluitant. Tots aquests anys, des que ocupo aquest càrrec, he vetllat per la pau al Seireitei. Aquest individu tot sol ha assassinat els nostres subordinats innocents! No deixaré que es carregui la pau per la qual tant he lluitat. Jo mateixa el mataré.

El silenci es va imposar a la sala de reunions de Capitans.
-Onii-san, prepara el viatge i deixa-ho tot enllestit. M'acompanyaràs fins allà -va ordenar la Hanako- Gooraa, tu vindràs amb mi, però els dos us esperareu a fora. Som-hi.

La funció de les llàgrimes no es altra que netejar els ulls de coses que no deurien ser allà. D'aquesta manera Ifrit plorava sota un arbre, intentant fer fora tots aquells pensaments i records dolents.
Pensava molt en que anava a fer. Pensava que ell era el culpable de tot. Probablement ell era l'objectiu inicial, ja que aquells tres tenien un poder espiritual insignificant.

Sembla que hi ha coses condemnades a odiarse, sense opció a treva. Com el gat i el gos, el blanc i el negre, l'odi i l'amor, la innocència i la maldat, la llibertat i l'esclavitud. Creia tenir clar el motiu d'aquella guerra. Pensava que ell representava la justícia davant de les atrocitats comeses pels shinigamis als quincys. Així es justificava. Per ell no era venjança, no era violència. Era justícia. Silenciava la veu que li deia que els quincys no havien sigut tampoc uns sants. Però a ell poc li importava el que havia fet aquell líder quincy. Havien esclafat tot allò que ell estimava. No li quedava altre camí que la violència. No volia viure en un món on qualsevol cosa que comencés a formar part de la seva existència desapareguera així.

No estava orgullós del que havia fet a aquells 99 shinigamis, però no ho havia pogut controlar.
Fora bromes. S'apropava la batalla final. Allò per a que havia vingut al món. Ara vindrien tot els capitans. No tenia oportunitat alguna si era així. Estava sol, però no tenia por. Quan l'última llàgrima va regalimar per la seva galta es va aixecar i es va dirigir al Vandenreich. Ell era, en aquells moments, el Vandenreich.

El vent sacsejava violentament els arbres mentre ell caminava decidit cap al Vandenreich. No tenia temps per tonteries i va fer esclatar els detectors shinigamis. Va entrar a la sala de audiències i va seure. El símbol del Vandenreich brillava a sobre del seu cap. Va creuar les cames i es va agafar la barbeta. Era la historia de sempre. L'home no decideix el seu destí, lluita contra ell.

A fora, una porta senkaimon s'obria. La capitana general, acompanyada dels seus millors capitans, era allà. Un calfred va recòrrer l'esquena d'Ifrit. Un calfred de pànic per aquell enorme reiatsu o un calfred de pura diversió per allò que s'apropava.

La capitana comandant estava enfadada com mai. Els seus cabells taronja semblaven els focs fatuus i els seus ulls verds xiulaven com la mort. Els seus capitans estaven acollonats.

-Tranquila Hanako, obriré aquest palau en un tres i no re...-

Però abans de que pogués acabar la frase la porta es va obrir de par en par. Al fons hi havia un home altiu i decidit.

-Vinga shinigamis, acabem amb açò d'una puta vegada-

La Hanako lentament entornà la mirada plena d'odi, una mirada gelada cap a aquell home. Es topà amb els seus ulls que la miraven també plens de ressentiment. Era impossible determinar qui dels dos tenia tatuat amb la tinta més profunda l'arrel de l'odi cap a l'altre.

-Una reacció molt violenta -va dir la Hanako lentament- Típica d'una raça que mai ha estat assenyada. És com si... amb les teves paraules em donessis a entendre que tens ganes de morir aviat.
-Sotaicho... -va dir la Gooraa- Deixi que jo me n'ocupi. No em durà més de dos minuts.

L'Ifrit va riure davant de les paraules de la Gooraa i la Capitana, ofesa, posà la mà sobre la seva espasa i corregué fins al Quincy, però la Hanako l'aturà quan estava a punt de desenveinar la katana.
-Tranquil·la Gooraa -va anunciar la Hanako amb veu calmada, posant-se amb gran facilitat al seu costat i aturant-la només amb un moviment- No he vingut fins aquí per acabar tan ràpidament amb aquest assumpte. Ja que m'he pres la molèstia d'abandonar el Seireitei, voldria ser jo mateixa qui controlés aquesta situació. No hi tindràs cap inconvenient, oi, Quincy? -va demanar la Hanako, posant molt d'odi en la darrera paraula.

L'Ifrit es va mirar la Hanako amb deteniment, com analitzant alguna cosa. La Capitana Comandant avançà cap a dins del palau mentre en Samael i la Gooraa es quedaven a l'entrada, tal com se'ls havia ordenat.
-Quin valor, Sotaicho -va dir l'Ifrit tancant les portes del palau- De venir fins aquí només amb dos Capitans.
-No és ni valor, ni una temeritat. És justícia pels shinigamis que has matat indiscriminadament-va anunciar la Hanako mirant al seu voltant- Vaja, veig que has reconstruït aquest... lloc. Recordo que va quedar ben destrossat.
-Justícia? -va demanar l'Ifrit- No em facis riure, Shinigami! Com pots venir fins aquí en nom de la justícia? Com t'atreveixes? Vosaltres matareu aquells humans innocents!!
-I no va ser la teva raça la que va matar tans shinigamis innocents en el passat? -va rebatre la Hanako- Digue'm, noi: Què són tres vides humanes al costat dels milers de shinigamis que matàreu en aquella guerra sense treva? D'això no en sou culpables?
-No hi havia cap motiu per acabar amb les seves vides! -va cridar l'Ifrit- Per què anàveu darrere d'humans que no havien fet res? El seu poder espiritual era molt minúscul. No podrieu haver anat contra mi des del primer moment?
-Veig que els humans et preocupen molt -es va mofar la Hanako- I al cap i a la fi, tampoc m'estranya pas ja que tu... tu només ets un humà. Però veig certa contradicció en les teves paraules i els teus fets... Si t'interessen tants els humans, per què poses en perill el seu món fent servir els teus poders?
-Els meus poders no són una amenaça per a ningú! -va cridar l'Ifrit- Serveixen per protegir la gent.
-En això difereixo- va contestar la Hanako molt fredament- Els teus poders posen en perill la balança de les ànimes. Si aquesta balança es desequilibra... el món s'acaba. Controlar les ànimes és feina dels shinigamis, noi. No t'escau fer el paper de bo, i molt menys fer la feina dels que odies.
-Vosaltres us creieu ser Déus!! -la va acusar l'Ifrit- En canvi, no feu bé la vostra feina! Si no fos per mi, moltes persones d'aquesta ciutat haurien mort!!! Jo els vaig salvar la vida.
-Qui juga a ser un Déu ets tu, Quincy! -va repetir la Hanako- Si a aquests humans ja els havia arribat l'hora, tu no ets qui per impedir-ho. Amb les teves fletxes només alteres el destí dels humans. És més, si tu no fessis servir els teus poders, els hollows no vindrien atrets pel teu reiatsu. Potser et consideres el salvador, però també n'ets la causa.

Hi va haver un silenci molt tens entre els dos representants de les dues races. Es miraren amb odi mentre es posaven a la defensiva.
-I tu què saps? -va demanar l'Ifrit enfadat- Tu no saps res sobre el patiment dels humans!! No hi ets per veure-ho! Tu... tu no has patit gens! -la va acusar l'Ifrit recordant com, primer la seva família i després la Trish eren assassinats per shinigamis.
-Et creus que ets un màrtir? -va cridar la Hanako- Que jo no he perdut res? Saps quants shinigamis heu matat tu i els teus? Només tu tot sol ja carregues 99 morts a la teva esquena!! 99 shinigamis!! Saps com deixaren els teus el Seireitei? Saps la quantitat de morts que hi hagué a la darrera invasió? Tu... no en tens ni idea de com va quedar el Seireitei!! Tu no hi eres quan els teus mataren el meu mestre!! Com li llevaren la vida sense escrúpols, sense la dignitat que es mereixia!! El meu mestre era un gran home i els teus li donaren la més horrible de les morts!!

L'Ifrit no va contestar i, quan la Hanako va callar, a la sala va tornar a governar el més absolut dels silencis. Els dos es trobaven envoltats d'una eterna espiral d'odi i de rancor que no acabaria mai.

Fins i tot el silenci semblava temerós en aquell moment. Però estava clar que encara quedàven coses per dir.


-Tens tota la raó del món. Els Quincys som dolents, que anem a fer. Destruim l'equilibri de les ànimes, i atraiem més hollows. En canvi, vosaltres sou uns deus. O bé deixeu a nens convertirse en hollows o bé els envieu a viure en la misèria de la vostra societat d'ànimes elitista, on només viuen bé els shinigamis. No m'importa gens l'equilibri. Gens. Jo em limito a protegir allò que vull protegir, si bé vosaltres se les arregleu per destrossar tot allò que em fa feliç. No estic content per allò que he fet amb aquells shinigamis...-

-99.99 son les vides shinigamis que has segat-
-Mentida, eren 100. O has oblidat aquell primer infeliç que vaig tenir que assasinar quan vaig construir aquet palau?. Veieu com ni entre vosaltres us teniu estima? A mi la mort d'aquestos shinigamis em pesarà, tu podràs viure sabent que has condemnat a un nen?. Realment no deixaré que tu decidexis que he de fer amb la meva vida, amb el meu destí. Ja veig que la cosa funciona de la següent manera: Si algú fa quelcom que no li agrada a sa majestat- va fer una reverència burleta- no te dret a existir. Qui t'atorga el dret de decidir les vides de la gent?. Fa anys en Juha va destruir la societat d'ànimes i ara ho pagaré jo i tot el qui està a prop meu.-


-Jo represento al seireitei. Jo represento l'equilibri. Tota classe d'equilibri. Mentrestant vosaltres porteu pena i destrucció al món. I també oblides una cosa. No va ser Juha el que va atacar el seireitei, no estava sol. Fou el Vandenreich el que va atacar la societat d'ànimes. I ara tu has refundat el Vandenreich. Tu vols convertirte en sa majestat- Aquest cop la capitana va ser la que va fer la reverència burleta- La meva missió es eliminarte i no deixar rastre d'aquesta societat.


Ifrit es va aixecar i es va fregar la pols dels genolls.

-Vaja, som líders de dues organitzacions militars, es de suposar que dominem la diplomàcia-

-Vols diplomàcia? Vine, la meva espasa n'està plena-

-Vols diplomàcia? -va demanar la Hanako posant les mans a l'empunyadura de la Suzaku- Vine, la meva espasa n'està plena.

El Quincy va somriure, burlesc, mirant la Hanako de dalt a baix: no semblava gaire cosa però no l'havia de subestimar. La Sotaicho, amb la seva postura amenaçant, va deixar ben clar que aquella conversa havia arribat a la fi. Cap dels dos volia reconèixer la seva part de culpa, ni volia donar el braç a tòrcer ja que els dos tenien les mans tacades de sang de vides innocents. Era el que els havien ensenyat, en això consistia ser el líder. I com a líders eren orgullosos i sobre d'ells requeia el pes de dirigir tota la seva raça.

Ben mirat, aquell primer encontre estava predestinat i posteriorment n'hi hauria altres. Allà on hagués un Shinigami, havia un quincy per odiar-lo i viceversa. Era l'espiral d'odi de la qual no se'n podrien desfer mai. Per molts d'anys, segles o milenis que passessin, aquell rancor i l'odi s'aniria transmetent, de cada vegada més fort i amb una llista de sang vessada molt més llarga.

I allà es trobaven els dos líders, drets i amb la mirada plena d'odi, esperant pel primer combat que provaria les seves forces. La Hanako dugué la mà a la Zanpakuto. Estava ressentida, però a la vegada recordava el que li havia ensenyat el seu mestre: que les seves emocions no havien de determinar el desenllaç del combat.

L'amable conversa i exposició dels punts de vista s'havia acabat, així que ara calia emprar la veu de les armes. La tensió era màxima i estava a punt d'estallar la violenta batalla. El Quincy ja tenia preparada l'espasa de reishi i la Hanako, amb suma lentitud treié la Zanpakuto mentre mirava al Quincy amb deteniment.

-Per cert, em dic Hanako Ukitake -va dir la Hanako acabant de treure la Suzaku amb parsimònia- Capitana de la Primera Divisió i Capitana Comandant de les Tretze Divisions. Suposo que t'agradarà saber el nom de la persona que et matarà. El meu nom serà el darrer que escoltaràs.
-Dubto molt que aquest desenllaç tan idíl·lic succeixi, Sotaicho. Realment ets molt innocent si penses que sortiràs viva d'aquesta -es va defensar el Quincy. La Hanako li va tornar la rialla, autosuficient- Suposo que ja ho deus saber tot sobre mi, amb els espies que has enviat, però en tot cas, jo sóc el Vandenreich, l'Ifrit Hölle. Encantat, Capitana i... fins mai.

La lluita va esclatar amb moltíssima violència. Les dues espases varen xocar en l'aire amb una força aterradora. Les espases tremolaven com una fulla a l'hivern de tanta força que feien els seus amos. La Hanako s'inclinava cap envant mentre el Quincy aguantava amb les dues mans l'espasa de reishi. Les espases se separaren un moment, per tornar a xocar violentament en una estocada clara i precisa. La Hanako apuntava al cor, el Quincy al coll.

L'Ifrit allargà la mà cap al coll de la Hanako però, quan se'n va adonar, la noia ja no hi era. S'havia esfumat en menys d'un segon.
-Deu ser la tècnica aquella... el shumpo -va pensar l'Ifrit i, quan se'n va adonar la Hanako estava asseguda a sobre del seu braç estirat, riallera i apuntant el seu coll amb un kunai que havia tret de no se sabia on.

El Quincy sacudí i braç i es feu cap enrere instintivament, esquivant per poc el kunai quan, de sobte, l'espasa de la Hanako queia rapidíssima des de d'una alçada superior. L'Ifrit, quan va veure el filo de la Suzaku baixant tan ràpid que era imperceptible, emprà el Hyrenkyaku per aparèixer uns metres més a l'esquerra. La Zanpakuto impactà al terra i hi creà un gran forat de grans dimensions. L'Ifrit no permetria que destrossés el palau que tant li havia costat reformar amb aquella força bruta aclaparadora. Tornà a emprar el Hyrenkyaku per aparèier tan a prop com fos possible de la Hanako però ella ja l'esperava i aturà la seva espasa amb la Suzaku.

La Hanako entornà els seus ulls plens d'odi cap a l'Ifrit i allargà la mà cap a ell, somrient a l'hora que movent un dit invocava un kido de nivell 90.
-Hado no 90: Kurohitsugi -va dir la Hanako mentre una terrible foscor començava a envolcar al Vandenreich.

Per l'Ifrit tot és va tornar negre com la mort. Mentre, a fora, els capitans que creien tenir consciència del poder de la seva capitana tremolaven al vore aquella muntanya negra que anava fent-se davant d'ells. Ningú mai havia sortit viu d'aquella destrucció. L'encanteri va acabar i el taut negre es va obrir.

Ifrit va aparèixer. Els dos capitans no esperaven que fos viu, però sembla ser que la capitana comandant no esperava acabar tan ràpid amb el quincy. No estava mort, però tenia el braç sagnant i doblegat en un angle poc anatòmic.

-Vaja, jo no en se massa de la societat d'ànimes- Un "crec" va sonar mentre reduia la fractura i colocova tot al seu lloc. Després de la operació el braç va caure inmòbil.-Però... no era aquest el Kidoh favorit d'un dels vostres traidors mes famosos?... com li deien? Ah, si! Aizen!-

La comandant estava una mica emprenyada per aquell comentari, però a la seva cara només es podia observar un mig somriure de tranquilitat.
-No es moment de fer brometes, marrec. Mira com tens el braç. Ni tan sols el Vandenreich pot lluitar així. No obstant, es de lloar que estiguis viu, ets el primer-

-Vols saber com ho he fet? Es molt senzill. Aquest Kidoh controla la gravetat, que es una força d'atracció entre els objectes. Jo soc un quincy, domine aquestes forces d'atracció i cohesió de les mol·lècul...-

-Oh, calla't ja sisplau. Sembles un d'aquells avorrits llibres de química de les ànimes de l'acadèmia. I parlar mes no et garanteix viure mes. La teva sentència ja ha estat dictada-

-Vinga, dona'm un poc de joc, Sotaicho. Ets la jefa de tots els shinigamis, deuries aprofitar per aprendre i ensenyar- Uns fils blancs van rodejar l'extremitat, que va recuperar tota la seva mobilitat- Mira, açò es el ransotengai, ho sabies ja, no?-

-No pensava que fossis tan burleta, Quincy. Et creia per un líder seriós, fred i calculador-

-Una cosa no lleva l'altra- Va somriure -Geist- Una bola molt petita d'energia va esclatar a la dreta de la shinigami, emetent una gran flama blava.

Una gran paret va aperèixer just entre l'explosió i la dona, que no va rebre cap dany.

-Bé, ja que vols aprendre, t'explicaré. Açò es el bakudou 81: Dankou. I em permet bloquejar tots els atacs febles que fassis.-

-Ja veig que eres una d'aquestes professores repelents. Vinga, va! Deixem de jugar i anem per feina!-

Va fer una palmada. En aquell moment Hanako va ser conscient de que la seva espasa havia desaparegut. Estava al seu cap, com una espasa de Damocles, i queia a una velocitat endiablada.

-Creus que amb aquesta cosa conseguiràs distreure'm?- Va dirigir la Suzaku cap al Quincy, que volia atacar-la directament i per davant. Però quelcom extrany va passar.
L'espasa va quedar atrapada a un fill de reishi, que la va inmobilitzar, empegant-la contra el braç esquerre del Quincy. Aquest va aprofitar i amb el puny dret va colpejar l'estomac de la shinigami que despres de rebre el cop de ple va sortir disparada cap a una pared, si bé va amortiguar el cop i es va incorporar de forma elegant.


-Oh!! He aconseguit colpejar la capitana comandant!! Quin honor!!-

-Cada cop que obris la boca per fer algun comentari pseudograciós m'agafen ganes de vomitar. Ja n'estic farta de tu.- Dient açò va agafar fortament l'espasa i va dir tranquilament:

-Sekitan ni henkan: Suzaku- Un mar de flames va inundar el Vandenreich. Fins i tot la llum semblava cremarse. L'ambient es deformava i tot el palau començava a fondres, com un gelat al sol d'Agost. Així de terrible era el poder de la Suzaku.

-Eixa es la teva espasa? M'agrada, m'agrada. Fins i tot la por que sento està essent reduïda a cendres. Com la cosa va de presentacions deixa'm presentar-te el meu arc- Una energia provinent del collar d'Ifrit va condensar un arc negre a les seves mans- Morgenstern.

-Si continuem així ho reduirem tot a un no res-

-Millor el no res que un mon governat per vosté, sotaicho-sama-

Tots dos vàren somriure. Semblava que deixant de banda aquell odi visceral que es tenien mutuament, els seus esperits de lluita fruien d'aquell ball de violència.

Enmig d’aquell infern de flames ardents els dos enemics es miraven amb fúria.

-Interessant –va dir el Quincy esquivant una llengua de flames que quasi l’havia tocat. Llençà una fletxa cap a la Shinigami, però l’evità amb un bakudo. Una altra vegada el foc li passà molt a prop però amb un ràpid Hirenkyaku aconseguí esquivar-lo.
-Veig que ets més dura del que sembla, shinigami –va dir el Quincy- M’hauré de posar seriós.


Acte seguit, com en un acte mancat de lògica, l’Ifrit va llençar les seves fletxes al terra. La Hanako se’l va mirar, sense entendre el per què d’aquell acte. Aleshores, l’Ifrit va somriure i la Hanako feu un shumpo, però una de les fletxes aconseguí ferir-la a la cama.
-No t’ha agradat aquesta tècnica? – va demanar l’Ifrit caminant cap a la Hanako somrient- És el Nidhogg. Em sorprèn que només t’hagi donat una...
-El meu pare feia un atac semblant –va dir la Hanako llevant-se la fletxa i llençant-la lluny- Sempre he considerat molt covard atacar per les ombres...
-Malparida... –va dir l’Ifrit carregant el seu arc i disparant.
-Hi no ame –va invocar la Shinigami i milers d’espurnes de foc provinents de la seva Zanpakuto es convertiren en una pluja de foc ardent que fongueren les fletxes i avançaren cap a l’Ifrit.

Altre cop les dues espases tornaren a xocar. L’Ifrit no podia fer servir el seu arc si amb l’altra mà havia de fer front a l’espasa en flames de la Sotaicho. El Quincy intentà desfer-se de l’atac de la Hanako, però la noia no el deixà retrocedir.

L’Ifrit va amollar l’espasa i va apuntar amb el seu arc directament al cap de la noia mentre la Hanako aconseguia que les seves flames impactessin de ple a la seva mà dreta. La Hanako obrí molt els ulls, incrèdula, però reaccionà a temps.

-Hado nº 91, Senju Koten Shiten Raiho! –va cridar la Hanako i un enorme llamp de color blau sortí de les seves mans. El llamp va desfer la fletxa i la Hanako emprà el senka, un shumpo combinat amb una volta que la permetia aparèixer directament a l’esquena del seu contrincant.
-Atacar per l’esquena és quasi igual que atacar per les ombres, Sotaicho-sama –se’n va riure l’Ifrit esquivant les flames- Si em vols atacar d’aquesta manera assegura’t que no vas deixant espurnes de foc al teu darrere.
-Gràcies pel consell –va dir la Hanako divertida- Però no estàs en condicions de donar-me’l. Les flames de la Suzaku t’han donat de ple.

L’Ifrit es va mirar la mà, ple de ràbia. Dubtava si fer servir una tècnica més efectiva o llençar alguns Nadel, però en aquell moment estava molt enfadat amb la shinigami, així que decidí atacar amb les seves pròpies mans. La noia ho va preveure i escampà entre els dos una espessa barrera de foc.

Al cap i a la fi, la seva idea no havia estat tan dolenta... segurament els Nadel travessarien el foc. Provà sort i els llençà a través d’aquella barrera ígnia que s’anava retirant, just a temps perquè, amb el resplendor de les flames la noia no els pogués veure fins que els tingués ben a prop.

Un dels nadel aconseguí ferir amb precisió el front de la Hanako i passar de llarg, concretament la seva cella esquerra d’on sortia una bona quantitat de sang cara avall. La shinigami es passà les mànigues del haori blanc per la cara, tenyint-lo de vermell, però sense deslliurar-se de la prima i ràpida sang que li tornava a davallar pel rostre.

L’Ifrit es llençà a sobre de la shinigami, agafant-la pel coll i caient al terra. La mà cremada li coïa moltíssim i el dolor era insofrible. Tot i així, volgué dur aquella mà al coll prim de la shinigami i estrènyer amb tota la seva força. La noia havia deixat anar l’espasa amb la caiguda i mirà cap a l’esquerra allargant la mà.

Li feia molt de mal la mà, la tenia completament cremada i li sagnaven els dits, però el plaer d’estrangular el seu enemic feia que suportés el dolor.

-Hado nº73, Soren Sokatsui –va invocar la Shinigami directament sobre el cor del Quincy. L’Ifrit es va voler apartar però era massa tard, el kido impactà de ple sobre el seu estomac. Començà a tossir i se li entelà la vista. La seva ànsia de venjança amb les seves pròpies mans no havia estat prudent. Havia oblidat que la shinigami dominava molt bé aquells maleïts encanteris.

La Hanako ja havia recuperat la seva espasa flamejant del terra i seguia passant-se les mànigues per la ferida de la cella que no deixava de sagnar. L’Ifrit s’aixecà amb dificultat. Per sort la ferida no havia estat mortal, un poc més i l’hauria travessat per complet. Tot i així, li costava moure’s i, poc a poc, es notava més feble.

-Shinigami –va dir l’Ifrit ple d’ira- Vull veure el teu bankai.
La Hanako se’n va fotre d’ell.
-Ja tens ganes de morir, Quincy? –va demanar la noia amb el rostre ple de sang- No tens por a la mort? Molt noble tenint en compte que et trobes davant d’un shinigami...
-No és això –va contestar l’Ifrit- És que quan et mati vull estar segur que has emprat totes les teves tècniques.
-Em sap greu decebre’t però... no ets prou bo pel meu bankai –va anunciar la Hanako- I tu tampoc estàs lluitant amb les teves tècniques més fortes.
-Molt bé, doncs –va contestar l’Ifrit- Lluitem a mort, Shinigami.

A fora, els dos capitans esperaven.
-Creus que la sotaicho estarà bé?-
-El fet de que ho preguntes es molt insultant, clar que estarà bé. El que em resulta curiós a mi es que no s’hagi desfet d’aquell paio en un tres i no res, està fent-ho durar massa, per al meu gust-
-Tal volta està gaudint i tot, qui sap-
-Igual que aquet quincy, també està gaudint, i molt. I no entenc el perquè. Està a punt de morir i gaudeix com un nen-

El Vandenreich va començar a riure d’una forma esfereïdora i molt maniàtica. Reia molt alt, massa alt. De forma exagerada. Semblava que havia caigut presa de la bogeria mes incontrolable.
-PERFECTE!! PERFECTE!! QUE NO ESTÀS GAUDINT SHINIGAMI??- Les fletxes i les flames volaven en aquell palau. L’enorme làmpara d’aranya es balancejava de costat a costat per efecte de les flames de la Suzaku. Semblava que feia mes llum que de costum. Cada aterratge dels contrincants feia tremolar el terra. Cada cop d’espasa tallava l’aire. Cada fletxa perforava l’ambient.
-Estic començant a avorrir-me, no volies que lluitarem a mort?- Va dir la shinigami amb cara de tenir ganes de acabar-ho tot. Amb la mateixa cara que fa un adolescent a l’institut quan pensa en la festa de l’endemà.
-Oh!! T’avorreixes?. No seré tan dolent com per a avorrir la meva convidada!!! Però que et sembla si reduïm la calor una mica? M’estic torrant!!- Quelcom havia canviat en el quincy. No semblava un líder, semblava un assassí. La seva cara emetia bogeria, ira i felicitat.. Va mobilitzar la seva ma cremada. Movia els seus dits calcinats poc a poc. Un rere altre. Va començar a accelerar. Va moure l’altra ma també. Després de mirar al cel va baixar el cap amb un moviment molt poc anatòmic, i després de fer una rialla infantil va quasi cantar:
-Sklavere-
El seu arc va desaparèixer. I de sobte, les seves mans varen començar a absorbir les flames que hi havia al voltant . Al seu torn una flama blava enorme emergia del quincy. Era evident que estava convertint les flames en reiatsu.
La sotaicho estava una mica sorpresa, no esperava que un noiet dominara una de les tècniques quincy mes difícils i temudes, però amb una tranquil•litat pasmosa va xiuxiuejar:
-Reka Shinen- La Suzaku va començar a llençar flames a totes bandes. La shinigami controlava aquestes flames amb les mans. Però el quincy les absorbia totes, una rere l’altra. No obstant no era gens fàcil per al quincy. La shinigami veia que el quincy patia i que no podria apoderar-se de moltes mes flames, mentre que la sotaicho tenia flames per avorrir. Era aterrador com el quincy s’immolava per apoderar-se d’aquelles flames. Tenia mig tors cremat. No resistiria mes. La flama blava ja no augmentava gens. Allò era un suïcidi.
-Para ja, sisplau. La teva desesperació em fa pena. No pots apoderar-te de la Suzaku. Estàs morint cremat. Ara que per mi ja està bé. De fet vaig a donar-te el cop de gràcia.-
El quincy tremolava, era evident que el seu cos no resistiria molt mes tot aquell poder. Va fer una aspiració profunda i en el moment en que l’espasa de la shinigami s’aixecava en el que semblava seria una última vegada, el seu semblant va canviar per complet. Va passar de la bogeria a la tranquil•litat. Transpirava pau. Va mirar a la shinigami als ulls i va dir amb una veu serena i poderosa:
-Digam shinigami, que es allò que mes estimes? Em donaries el plaer de arrabassar-t’ho?-
Seguidament va tornar a fer un somriure, i la flama blava enorme que l’envoltava va desaparèixer. La shinigami estava sorpresa del tot. Aquell home no era normal, aquell home era una amenaça per a tothom, inclús per a ell mateix. Un últim cop i ho acabaria tot. Un últim com i enviaria a aquell boig a...
-KIRCHENLEID: SANKT ZWINGER!!!-
Una pluja de pilars de reishi va aparèixer. Eren pilars enormes, amb una estrella de cinc puntes al final. Queien com espases de la mort. Obrien escletxes al terra. Feien el soroll de l’apocalipsi.
Un últim pilar va caure, aquest tenia un cercle rodejant la fletxa. Era, òbviament, l’estocada final de l’encanteri.
-Auf widersehen, sotaicho. No menysprees mai ningú. Sigui el que sigui. Sigui shinigami, humà, hollow o quincy. El menyspreu es paga amb la vida.
Un esclat va succeir. Tot el palau va quedar destrossat. A fora, els dos capitans varen tenir a penes temps de protegir-se d’aquella mort blava.
-Samael!! Samael!, estàs bé? Que ha passat amb la nostra sotaicho?-
-Calla la boca i observa. No t’hi fiques o moriràs- Era la primera vegada en molt de temps que el capità de la dotzena es posava seriós- Ara es quan sento llàstima per aquell noi. Ho has notat ja, vitat?-

La pols de la destrucció del palau es va escampar. Va ser doncs quan Ifrit ho va vorer. Una estranya capa de foc protegia a la shinigami. Aquesta flama era diferent. Semblaven quasi plomes. Plomes de lava. De sobte un ocell digne de ser adorat com una divinitat va emergir. Era enorme. Un cop mes el quincy estava acollonit.
-Ets tu qui em subestima a mi, quincy. I com molt bé has dit aquet menyspreu el pagaràs amb la mort. Ban Kai: Suzaku Shinseina hi no ikari.
-Sembla que començarem ara l’acte final, no es així, shinigami?, si es així crec que ja es moment de donar-ho tot-. El quincy estava desfet, tot socarrat, però no tenia intenció de deixar-se guanyar així com així. Va reforçar el seu rasoutengai i va dir: -Letz Still: Gottes Verrat-
Hi ha a l’existència coses oposades. Destinades a lluitar. Destinades a eliminar-se. Caçador i presa, odi i amor, humiltat i supèrbia, cel i infern. Doncs no hi havia millor representació d’aquesta dualitat que aquelles dos bèsties. Per una banda estava l’ocell gegant de foc i lava que cridava i ho reduïa tot a cendres. El mateix cel estava en flames. Per l’altra banda era aquell dimoni amb el llac de gel als seus peus. Estava ben clar que representaven. Eren odi pur. Eren destrucció. Eren la representació d’una batalla que havia durat mil•lennis. Quincys i shinigamis. Destructors contra portadors de Zampakutohs.
Aquells dos titans eren la societat d’ànimes i el Vandenreich. Lluitaven en representació de milions d’ànimes, passades, presents i futures.
El final del combat estava prest. La mort d’un d’ells, pròxima.
-Exacte, aquet es l’últim acte, quincy. El teu Rèquiem-

-Exacte, aquest és l’últim acte, Quincy. –va contestar la Hanako escopint ira a cada paraula que deia. -El teu Rèquiem.

-Crec que parles massa per no aixecar dos pams del terra –se’n va fotre el Quincy. Evidentment, allò va molestar la noia que no li agradaven els comentaris ofensius sobre la seva baixa alçada.- I és molt fàcil fer-te perdre la concentració.

La Hanako es va posar en guàrdia, sense saber per què el Quincy li havia dit allò, quan de sobte se’n va adonar que li sagnava la mà. El seu petit descuit li havia donat avantatge al Quincy que havia llençat un nadel cap a ella, que per sort només li va ferir la mà que sagnava amb molta violència.

-Realment ets molt desagradable –va confessar la Hanako- I ets un covard. Aquesta és la teva estratègia? Esperar que em despisti.

-Ets tu la imbècil per deixar-te provocar... –se’n va fotre l’Ifrit- A més, em dius covard tu a mi? Tu, que em parles amagada darrere de les ales d’aquest ocellot enorme? No em facis riure, nena! Qui es va morir i et varen posar al càrrec? Ah sí, ja me’n recordo, aquell vell fastigós.

La ira que la Hanako contenia va córrer pel seu interior, alliberant un poder que fins aleshores desconeixia. La Sotaicho no era d’aquestes persones que es deixa dominar per l’odi, és més aviat reflexiva i actua per obligació.

Però aquell combat era diferent... fins aleshores no se n’havia adonat que estava furiosa, que sentia moltíssim d’odi cap als Quincys. S’havia reprimit moltíssim aquell sentiment de repulsió, però aquell noi havia sabut treure el pitjor d’ella. La Hanako alçà la vista i mirà el Quincy amb ulls assassins.

-ET MATARÉ! –va cridar la Hanako fora de si mentre dues llàgrimes gruixudes queien pel seu rostre i s’ajuntaven amb la sang. La Gooraa i en Samael intercanviaren mirades molt ràpides. Si el que volia el Quincy era morir, havia triar les paraules adients.

-Intenta-ho si pots... –va cridar l’Ifrit molt divertit- Vine, petita, tu i el teu bankai no em feu por! Però abans deixa que et presenti una altra tècnica. No volia haver-la d’emprar amb un insecte com tu, però ja que ets la Sotaicho –va fer una reverència burlesca- suposo que podré fer una excepció. Vols saber-ne el nom? Es diu Letz Still...

La Suzaku no Shinseina va emetre un crit esgarrifós i agut, promogut per la ràbia de la Hanako. L’enorme ocell de foc abaixà el cap, amenaçant, ensumant la seva presa i analitzant-la amb els ulls negres, inexpressius i sense ressentiment de les vides que aquell ocellot de foc s’havia cobrat.

Mentre, l’Ifrit preparava el seu Letz Still davant de la impassible Hanako. El cabells taronges de la noia s’agitaven com a espurnes exaltades de foc que lideren una revolució, desfermant-ho tot i carregant contra el més insignificant detall.

Unes fortes i negres cadenes de reishi aparegueren del no res, enormes i molt antigues, envoltant el Quincy en una aura increïblement densa i fosca. Va ser aleshores quan tot es va fer fosc i, de sobte, una gran figura va aparèixer darrere del Quincy, el mig cos d’un dimoni horrible i malèfic. L’Ifrit començà a riure mentre aquell dimoni també cridava i l’envoltava en una defensa impenetrable.

Un bast camp de gel començà a formar-se al davant del Quincy que reia com un desesperat i s’aguantava el dolor de les cremades mentre dedicava uns instants preciosos en observar el rostre de la Hanako.

-Mor, maleïda i reuneix-te amb el teu estimat mestre decrèpit! –cridà l’Ifrit rient maniàticament- Tu i el teu periquito de foc no sou rivals per a mi. No pots derrotar-me!

Del terreny glaçat aparegueren de sobte molts d’arbres, que a poc a poc anaren florint a gran velocitat mentre es convertien en figures humanes amb uns grans arcs. Un gran exèrcit de gel que apuntava amb unes grans fletxes vermelles com la sang directament al cap de la Hanako.

-És el teu final, Sotaicho –va cridar l’Ifrit fora de si- Les últimes paraules? Algú de qui et vulguis recordar en el moment de la teva miserable mort? A qui vols que enviï els trossets que quedin de tu?

-Saps què penso? Que per ser un home parles massa i això mai m’ha agradat... –va contestar la Hanako ara rient- Va, Suzaku. Un dimoni i un llac de gel no ens aturaran.

-Admirable determinació –se’n va riure l’Ifrit- Però no et servirà de res contra mi.

La Hanako se’n va riure mentre el Suzaku treia una gran flamarada per la boca dirigida directament al llac de gel i les criatures que contenia. Els homes de gel dispararen, i alguns d’ells feriren el fènix de foc, però les fletxes de gel no aconseguiren travessar la seva pell de lava.

El Suzaku, a poc a poc, caminava cap a l’Ifrit fent un gran escàndol i aixecant moltes pedres i pols durant la seva curta trajectòria fins la seva presa. .

-No contava amb l’enorme poder de destrucció del teu periquito... –se’n va mofar l’Ifrit- És admirable, no hi ha cap dubte. Però que hagis destruït el llac no et dóna cap avantatge. Era evident que ho faries...

-De debò, sempre parles tant? –va demanar la Hanako irritada. Els seus cabells flotaven a l’aire, com una lava líquida que es solidifica en una roca innocent.- Si jo fos tu... deixaria la xerrameca per quan siguis mort.

La Hanako estengué la mà, donant una ordre al Suzaku, que de sobte era just al davant del dimoni.

-Ennetsu Jigoku... –murmurà i unes grans columnes de foc aparegueren al voltant del Suzaku i l’Ifrit, acostant-se cada vegada més al centre.

-Bé, suposo que m’has acorralat... –digué l’Ifrit veient com els pilars de foc s’apropaven a ell. Els dos rivals es miraren als ulls, odiant-se profundament.- Però no et pensis que encara no puc fer més! Em queda un darrer truc a la màniga! El vols veure, senyoreta? M’hauré d’afanyar si no vull que em devori la teva cacatua... No tanquis els ulls, que potser t’ho perdràs.

Allò era l’ infern. Les columnes de foc rodejaven el letz still de l’Ifrit i anaven trencant les cadenes. No obstant n’Ifrit no semblava pas massa esglaiat. Aquelles llengües de foc sortides de la mateixa enclusa de Vulcano condemnaven al jove Vandenreich a la mort. Eixien esquerdes als eslavons de les cadenes, i el dimoni creuava els braços i es protegia la cara. El final estava pròxim.
-Es increïble la defensa que pot presentar un moribund. Increïble i admirable- Mentre dia aquestes paraules una de les cadenes es va fondre lentament. L’arma mes destructiva del quincy anava a quedar reduïda a un mal record.
-Diguem una cosa Hanako-dono- La noia es va sorprendre de que fera servir el seu nom- Per a que creus que serveixen aquestes cadenes?-
-No siguis idiota, no et posis filosòfic ara. Es un bon mètode defensiu, però deixa’t estar de faràndules existencials ara. NI les cadenes mes grans del mon et lliuraran del foc- Les cadenes anaven caient, una a una. La que no queia fosa esclatava de forma violenta.
-Exacte, tu ho has dit. Es una bona defensa. Una molt bona defensa- El quincy va fer un mig somriure burleta. Aguantava els cops com podia, ja només quedava mig tors del dimoni ( que li faltava el cap i un braç) i a dintre d’aquest esser les cadenes que subjectaven l’Ifrit anaven caient, una a una.
La Hanako ho contemplava tot amb una estranya combinació de sentiments. Per una banda estava feliç per que posaria fi al conflicte que havia durat tants anys, venjant-se per fi del seu mestre, però per altra no podia deixar de sentir una mica de llàstima per aquell noi. Si el destí no hagués jugat així amb ells tal volta haveren aplegat a ser amics.
I així va ser com, sense dir-li ni una paraula al seu enemic va fer un gest amb la seva mà i l’immensa presó de foc va engolir completament al seu enemic. No hi havia ja dimoni que es resistira. La presó va anar tancant-se mes i mes sobre Ifrit. La Hanako tenia uns desitjos tan grans d'esborrar aquell individu de la historia que va aconseguir que la presó adoptara forma humana al acoblar-se totalment al quincy.
L’olor a carn cremada era insuportable. A dins de la flama s’escoltaven crits de dolor. Després, un gran silenci. El foc te aquet don. Es capaç d’esborrar-ho tot. Es capaç de purificar, de portar pau i tranquil•litat. Encara que el preu previ a pagar sigui el dolor i el sofriment.
No va alliberar la presó. Va decidir esperar una estona. Per assegurar-se de que aquell quincy moriria.
A dintre de la presó el quincy es cremava viu. El dolor era màxim. No es podia escapar d’aquell infern. I va ser llavors, quan l’última cadena que subjectava l’Ifrit es va trencar.
Es difícil descriure exactament el que va passar a continuació. No va ser un esclat d’energia. Simplement va ser una inundació. Una inundació de la llum mes blanca que ha existit mai.
-Enemic, estimat enemic. Seràs tu qui porte pau a la meva desgraciada vida? Seràs tu qui acabe amb aquest patiment?-
Era una veu estranya. Molt sinistra. Semblava composta per múltiples veus. Homes, dones, infants, ancians de tot tipus de to i registre. Era una veu esfereïdora però que desprenia, d’una forma molt inversemblant, molta saviesa. La saviesa acumulada per una espècie.
Tranquil•lament, sense pressa alguna. Una figura descendia d’una gran altura baixant uns graons imaginaris. Com si havera decidit tornar-hi a la terra després d’haver descobert les escales que portaven al cel. Baixava molt poc a poc, i cada cop que baixava un graó feina unes ones semblants a les que fa una pedra al caure a un llac tranquil.
La seva vestimenta era molt peculiar. Era massa elegant. Normalment Ifrit anava sempre mig nuet, només amb uns pantalons i unes botes. Aquest cop duia un uniforme blanc. Un uniforme de quincy. Per fi semblava un destructor. Lluïa un cabell negre com l’engany i una mica mes llarg que el que portava habitualment. Aquet cabell totalment llis ressaltava massa respecte a uns ulls sense ninetes ni iris. Aquestos ulls, de color blau molt clar, deien massa coses. Deien que ho havien vist tot , i el que es pitjor, que el que havien vist era desesperació i dolor.
-Tenies raó, aquestes cadenes meves son una defensa perfecta- La shinigami contemplava aquell Ifrit sortit del no res. No amb por, si amb curiositat. –Però has fet mal un raonament, Hanako Ukitake. Aquestes cadenes no em protegien a mi. Si no a tu.- Continuava baixant mentre parlava. Molt poc a poc. Els seus passos ressonaven en l’aire. Semblava que la creació esperés el següent moviment.- Has alliberat a l’últim quincy. Aquesta es la forma final. Aquest es el Zerstörer. T’aclariré una cosa. Zerstörer no vol dir altra cosa que destructor. En definitiva. Quincy. Represento a tota la meva espècie. Soc tota la meva gent.- Al dir això va aplegar al terra. I una petita onada d’una aigua cristal•lina va mullar els peus de tots els que allí es trobaven.
-Per fi ens entenem. Ara que ets la veu dels quincys podré callar-te per sempre. Amb cadenes o no, mai podràs escapar de la meva presó- Va intentar crear una enorme gàbia de nou, però en el moment en que es van apropar al quincy les flames es van apagar.
-Un infern no pot atrapar-me. Jo soc l’ infern.- Sonava pausat i tètric. I mentre acabava la frase va tocar amb els dits l’aigua que hi havia al terra. Va començar a jugar amb els seus dits mullats. –Es trist, molt trist. Açò no acabarà mai. Guanyi qui guanyi. Altra gent pagarà els nostres pecats. Noves generacions moriran per una guerra que no van començar, per una guerra que no saben ni d’on ve. Aquesta es la tristor de les ànimes. No son mes que taüts condemnats a fer allò que el destí vulgui. No t’odio, shinigami. Tu no en tens la culpa. Ni jo. Ni tan sols en Juha o en Yamamoto. Som titelles. Ja desvario. Cal que açò acabe. Per bé o per mal.-
-Aquesta es la visió de la vida que tenen els covards. Ho viuen tot com una condemnació, com un patiment. Jo crec que algun dia aquesta guerra acabarà, però ni tu ni jo serem vius per veure-ho.- Aquells dos Deus es miraven un a l’altre. Les seves ànimes estaven connectades per aquella situació.- Bé, jo no seré tan hipòcrita com tu, quincy. Jo si t’odio. Jo vull venjança. Lluito per l’honor del meu mestre.- Aquella noia era la bellesa de la destrucció. No dubtava de res, i no ho faria ara. Tenia davant seu a aquell monstre, però res li importava.
La figura blanca va aixecar el braç amb la mà mullada i fent soroll amb els seus va xiuxiuejar:
-Ragnarok-
Una gota d’aigua va saltar dels seus dits i va esclatar lentament. La shinigami estava, sense haver-ho notat, a dintre d’un mar d’un reiatsu lleuger però sufocant. Un mar que arreplegava totes les partícules espirituals que conformaven el mon. Seguidament aquesta aigua es va evaporar. No hi va quedar res. Tan sols la Hanako ho va resistir. No hi havia rastre de l’ocell de foc enlloc. Fins i tot en Samael començava a patir per la seva germana.
-Tothom te enveja dels ocells per que poden volar, tothom- L’aigua del terra, al nivell dels turmells, colpejava tothom amb un suau balanceig. – Però pocs saben que fins i tot la mes gran de les àguiles anhela descobrir que hi ha al fons de l’oceà.- A pesar de no haver-hi cap ocell de foc, la noia no va retrocedir gens. Continuava amb la seva mirada desafiant.-Bé, estimada enemiga. Ha aplegat el moment d’acabar amb aquest encontre- Un arc de proporcions colossals es va formar a l’aire i carregava una fletxa d’uns 15 metres de llarg. – Que no t’enganyin, shinigami. Ningun final es feliç.-
Va llençar la fletxa.
Aquesta va travessar Hanako, que es va quedar quieta. Gooraa estava a punt de cridar i en Samael començava a treure la seva espasa.
-Ets idiota. Molt idiota. La ignorància es massa atrevida- La fletxa va desaparèixer. Trobe bastant interessant tot el poder que tens. Però ets idiota. Estic farta-.
Dient açò, una aura de flames en forma de fènix va aparèixer al voltant de la shinigami. La seva espasa tornava a una forma física mentre aquell fènix continuava envoltant-la. El sol era allí present. L’aigua del terra no s’evaporava, es cremava, s’encenia en flames. Aquell bankai no s’havia pas acabat. Allò era només el principi de l’ infern.
L’au de foc va tornar, molt mes forta que abans.
El foc no es altra física que la materialització del calor. I que es el calor? El calor ho es tot. El moviment es calor. La passió es calor. L’ira i la destrucció son calor. Fins i tot l’amor es calor. Tot es calor
I aquella noia ho era tot. Un infern vivent, una destrucció anunciada.
Les dues ànimes cridaven al cel les seves conviccions. Les dues existències causaven el caos.
No calia dir res mes. Allò anava a decidir-se amb un cop final. Van córrer un cap a l’altre. La Hanako seguida pel seu fènix i Ifrit amb les mans nues.
Les dues ànimes van colisionar. Un huracà blau i roig va inundar tot aquell lloc. Seguidament, només hi va haver destrucció i mort. Tot es va desintegrar. Aquella lluita va crear un buit a la terra. S’havia trencat l’ integritat del corrent espai/temps. Les corrents del Dangai començaven a fluir per allà, així com la foscor de la “garganta” començava a inundar-ho tot.
Dues figures estaven quietes en aquell lloc. Una tenia una espasa clavada a la gola, l’altra tenia el tòrax perforat una mà.
Va ser en aquell silenci infernal on tot es va decidir. Les dues persones van caure sobre els seus genolls mentre retiraven les seves armes del cos ferit de l’enemic. Només la voluntat els mantenia vius. La voluntat d’acabar amb tot allò.
Ifrit va carregar una fletxa a la seva mà i va recolzar la seva ma sobre el muscle de la seva contrincant, que tenia un somriure pietós tatuat a la cara.
Va ser llavors quan ho va vorer. Un tatuatge. Un crisantem. Ho va entendre tot. Havia perdut de forma patètica. Aquella noia no havia emprat ni una cinquena part de tot el seu poder.
Es va estirar al terra, i mentre recuperava la seva forma original (amb el cos ple de cremades), va dir: - O siga que al final si que seràs tu qui pose fi a la meva patètica existència, estimada enemiga. Vine, Hanako Ukitake. Vine, Capitana comandant dels 13 esquadrons de protecció Vine i acaba amb tot açò.- Tenia un somriure a la cara, semblant a un nen que somia amb quelcom agradable.
La capitana es va aixecar i es va dirigir cap al quincy.

La Hanako s’aixecà i es dirigí cap al Quincy, posant-se les mans instintivament al tòrax. Retirà les mans de la ferida que li acabava de fer el Quincy i les veié completament tacades de sang. La noia es tomballejà, nerviosa i començà a tossir. Acabava de recordar com la marejava l’olor a sang i la quantitat de temps que feia que no s’havia vist tan plena d’aquell repugnant líquid vermell.

Es mirà les mans, el haori, es palpà el rostre. Fins i tot els seus cabells tenien grans taques de sang i s’aferraven els un als altres juntament amb la suor de la batalla. No li agradava aquella imatge de si mateixa, no suportava veure’s així.

Arribà fins al Quincy que la mirava en silenci, acceptant el seu final. Havia perdut contra ella justament, però la Hanako no n’estava satisfeta. Tornà a tossir i observà el rostre del seu enemic. Aquell noi era molt jove, tant com ella.

-A què esperes? –va demanar el Quincy- Ets una arrogant, Shinigami. T’ho passes bé allargant el moment de la meva mort? Això és d’una gran baixesa.

La Hanako no va contestar. Mirà la seva katana, de la qual encara queien lentament les gotes espesses de la sang del Quincy. La sang queia al terra provocant un gran soroll al cap de la Hanako, com en una al·lucinació delirant. Aquelles gotes lentes i vermelles esquitxaven la consciència de la noia i l’assaltaven per dintre.

Sostingué la katana amb molta més força, amb més determinació. No era moment de dubtes, l’havia de matar. Recordà el seu mestre, es recordà a ella mateixa rebent el seu testimoni. Recordà totes les difícils decisions que havia hagut de prendre fins aquell moment. Totes les persones que havia hagut de matar, tota la sang que li havia tacat les mans. La noia respirà profundament.

-Un més. Quan el mati s’haurà acabat. –pensà tancant els ulls i aixecant la Suzaku. L’alçà molt alt projectant una gran ombra a sobre del cos del seu enemic que la mirava amb odi. Aquells ulls la varen espantar, la sumiren en un caos més fosc i profund. Estava atrapada. La Hanako de sobte se n’adonà que era víctima d’aquell caos, d’aquell odi continu que anava passant de generació en generació.

Abaixà l’espasa i la posà al coll del Quincy. Podria venjar el seu mestre. Podria acabar amb tota aquella història d’una vegada per totes. No hi tornarien a haver més Quincy i la Societat d’Ànimes estaria sempre segura, sense cap perill. Tothom hi podria viure sense por, amb l’alegria i la tristesa de cada dia, amb les petites coses i els grans dolors. Només li havia de tallar el coll a l’últim Quincy.

L’últim? De debò creia allò? Aquest noi era el darrer que quedava? No s’ho podia creure. Sabia que aquella informació era una farsa sense sentit que es repetia per autoengany, per alleujar-se l’ànima del crim que havia de cometre. N’hi havia més, havia més Quincys allà fora, en algun lloc, però encara no s’havien trobat. Matar aquell noi era sinònim de l’inici de la tercera carnisseria.

Si ara posava fi a la seva vida, algú prendria venjança i la buscaria per matar-la. Si el matava en aquell moment, tot tornaria a començar. El negre engranatge que movia el món, la roda de sang que separava els Shinigamis i els Quincys tornaria a rodar si vessava la sang d’aquell tal Ifrit Hölle. La quantitat de sang que cauria de les mans de la Capitana seria molt més gran i l’ànsia de venjança dels Quincys creixeria.

Ella ho sabia. Li havien assassinat el mestre i coneixia de primera mà la impotència, el buit i l’odi que se sentia. La Capitana no es podria salvar d’aquells sentiments que la tenien fermada a l'abisme de la desesperació. Ja no hi havia esperança per la Hanako que ja havia estat posseïda per aquell terrible odi. Estava condemnada a passar la resta de la seva vida amb aquell patiment, amb l’amargor d’haver perdut algú molt important i insubstituïble, amb la vergonya de no haver-ho pogut impedir.

Volia venjar el seu mestre. Però la persona que el va matar ja no existia. Enlloc seu, hi havia aquell noi tan cruel i impulsiu. Els dos eren els hereus legítims del regne de l’odi.

-Ets molt arrogant... –digué l’Ifrit quan la Hanako clavà l’espasa al terra, ben a prop seu- Maleïda shinigami, què collons esperes per matar-me? Vols fer que s’allargui aquesta agonia? És així com ets realment? T’agrada fer que els darrers segons de vida de les teves víctimes siguin horribles... Ets realment menyspreable.

-M’és igual el que pensis de mi –murmurà la Hanako ben fluixet amb la mirada perduda. L’Ifrit la mirà sorprès: petita, cabells taronja i una mirada pietosa que no li va agradar gens. La noia enfundava la katana i es netejava les mans amb el haori. Tot i allò, no es va moure del costat del Quincy. Era com si protagonitzés una lluita interna molt profunda i es prengués el seu temps per decidir què fer.

-Em repugnes –va confessar el Quincy. La Hanako el va mirar de reüll.

-Intentes provocar-me per què et mati? –demanà la Hanako lentament, com si parlés des d’un somni llunyà des d’on no podia sentir el dolor aliè.- La veritat és que ara no tenc gaire clar si és adient que et mati o no.

La Hanako s’agenollà i quedà a una alçada des de la qual podia veure el rostre del seu enemic, ple de ràbia i patiment. L’Ifrit la mirà estranyat però no digué res.

-Estàs considerant la possibilitat de deixar-me viu? –se’n rigué el Vandenreich- Ets completament idiota. Això no és intel•ligent ni és el que un líder amb dos dits de seny faria... M’has guanyat, aleshores exigeixo un final digne. No vull per a res la teva compassió.

La Hanako no contestà, continuà mirant el noi amb el rostr ple de pietat.

-No em miris així... –va exigir el Quincy cridant- Em fas fàstic.

L’home estirà la mà per agafar el coll de la noia però es queda a mig camí. La Hanako canvià l’expressió del rostre, ara sentia llàstima.

-Encara em vols matar? –demanà la Hanako amb tristesa- Veig que no ho entens, Quincy. Per què has corregut avui cap a mi i has intentat matar-me amb tanta ira? Mai abans havies sentit el meu nom i ni tan sols sabies qui comanava al Seireitei. Per què m’odies?

-Perquè ets estúpida! –va respondre l’Ifrit perdent els nervis davant d’aquell interrogatori improvisat- M’estàs dient que potser necessito un motiu per odiar els Shinigamis? No ets tu la més forta de tots? Aleshores tu ets el meu objectiu. Així de simple!

La Hanako somrigué com qui mira un nen que no acaba d’entendre la lliçó i s’aixecà.

-No ho entens –va respondre la Hanako- Matant-me a mi no alleujaràs el dolor que dus a dintre. Amb la meva mort no t’alliberaràs del teu patiment... Tu i jo avui ens hem enfrontat a mort perquè el nostre destí ens ha obligat a fer-ho. Un dels dos havia de morir aquí... Nosaltres estem condemnats a continuar aquesta història i seguir vessant sang sense cap motiu.

L’Ifrit no va contestar, agafà aquelles paraules però dins la seva ment estaven buides de significat.

-A reveure, Quincy –va sentenciar la Hanako- No sé si ens tornarem a veure o no, simplement sé que encara no t’ha arribat l’hora. No serà la meva katana la que acabi amb la teva vida. Probablement m’odiaràs encara més ja que pels que perden la misericòrdia és el pitjor dels finals.

La noia es girà un moment per mirar el Quincy a la cara per darrer cop. El rostre del noi denotava odi i contrarietat, dubtes i alleujament.

-No entens per què et perdono la vida? –va preguntar la Hanako agobiada pels ulls inquisidors del seu enemic, que irradiaven un odi indescriptible. Les pupil•les de l’Ifrit gravaven el rostre d’aquella dona que odiarien per sempre- Ho faig perquè no vull ser una altra víctima que es deixi arrossegar per les onades sense seny que condueixen aquesta absurda guerra.

La Hanako començà a allunyar-se, caminant cap a la Gooraa i en Samael que ja preparaven la porta per tornar a la Societat d’Ànimes.

-Vine Hanako, que et faré uns primers auxilis..-
-Deixa-ho estar, no cal-
-Mira que n’aplega a ser, sotaicho... em estat a punt de preocupar-nos i tot. Aquest paio ha resultat mes fort del que esperàvem, no entenc per que no t’has desfet d’ell. No vull ser impertinent, però no estàs repetint la historia un altre cop? No seria mes adient acabar amb la història d’una volta per totes?
Van aturar la seva marxa. Tots es van quedar en silenci, mentre la capitana comandant mirava molt malament a la seva capitana. Com el professor que no espera ineptitud per part d’un alumne brillant.
-Digam, que creus que passaria si l’elimino?- Abans de que pogués contestar res la Hanako ja havia començat a dir-li amb un puntet d’ira- Si elimino aquet marrec en sortirà un de nou, i després un altre i així durant tota l’existència. Simplement el prefereixo a ell, que com ja has vist no te res a fer contra nosaltres- Va acabar la frase amb una mitja rialla.
Ifrit estava al terra, estes. Reflexionant sobre tot el que havia passat i el que passaria a continuació. Estava molt malferit, segurament li quedaven unes hores de vida. Els shinigamis ja havien marxat. Estava solt, socarrat i desganant-se. Feia una mica de mal tot allò. Però estranyament no podia deixar de riure. Que estúpid havia sigut, ell, un xiquet acabat de sortir de l’ou s’havia enfrontat a la mes forta dels shinigamis. Molt idiota. No podia parar de riure.
Allí estava ell sol i rient com un nen. Però ell no havia estat gens malament tampoc, havia aconseguit ferir a la shinigami, i ademés havia assolit el seu màxim poder com a quincy. Havia demostrat se digne de ser el líder dels inexistents quincys.
Mentre tenia aquestes reflexions uns ulls que coneixia mot bé es van posar a sobre seu.
-Elise! Quan de tem..-
Va sonar un esclafit enorme. Com si dos menhirs xocaren.
-Ets tonto o menges merda? Que coi pretenies amb aquesta anada d’olla!!?? No has mort per que la shinigami ha sigut pietosa!! Oh, quina vergonya!! Tant de bò t’hagués eliminat!!-
Ifrit va unflar les galtes com un nen al que estan remugant.
-Han començat ells...- Va sonar un altre cop sec.
-Tens el sigil•li en el forat del cul. Cautela!! La pròxima vegada que us trobeu no serà tant pietosa!-
Ifrit no va poder evitar somriure.- Això espere.-
-Bé... no tot es dolent.-
-Que vols dir?- Nomes acabar la frase es va protegir el cap.
-Vas aplegar a fer el Zestorer... has despertat de nou als quincys.-
-Eh?- Aquest cop no va tenir temps de protegirse.
-Ara mateix l’esperit quincy de molts humans està despertant. Tard o prompte vindran a tu. Per intentar fer-se amb el teu càrrec o per servir-te.-
Ifrit es va incorporar com va poder. Va posar les cames com un buda amb les mans agafant els seus genolls i va fer una ganyota de disgust.
-No acabarà mai aquesta guerra?-
-No siguis beneit, accepta el teu destí.-
-No vull acceptar-lo. Lluitaré contra ell-
-Ets tan idiota que fa mal. Parles com si no hagueres gaudit d’aquest encontre. La sang vol sang. Els forts volen lluitar- El rostre d’Ifrit el va delatar.
Es va aixecar del tot i va mirar cap a l’horitzó. Aquell infern només havia sigut el principi. L’espurna del vertader apocalipsi.

Uns dies després, a la societat d’ànimes, una shinigami estava al seu despatx, reflexionant sobre si havia fet bé o no. Sobre el que vindria després. Sense saber bé el perquè, va somriure.