Les ferides del passat

…
L’Oriol respira molt profundament, exhala tot l’aire que havia acumulat...
Tanca els ulls i s’imagina de nou la viva imatge del seu primer amic... Torna a agafar aire s’omple de coratge i li diu molt seriosament a la Netsukibo:

-Encara me’n recordo com si fora ahir mateix... mai podria oblidar el que va passar aquell dia...- Va dir l’Oriol

Era una dia qualsevol...

-Buaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah! No tinc son.- Va exclamar l’Oriol.

L’Oriol es va aixecar del llit... podríem dir millor que del terra ja que no hi havia quasi diferencia, nomes hi havia una manta que l’elevava uns mil•límetres del terra.

-Puuuuuuuuf quina nit mes empipadora! Vull dormir, buaaa, miraré si no hi ha guàrdies a la vista e intentaré fer un vol per calmar-me i poder dormir un xic.

Era una nit força solitària cosa força fora del comú... massa tranquil•la, de sobte va veure que hi havia una habitació il•luminada, l’Oriol es va acostar per observar...

-AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA ESTIC FART! AQUESTS ESCLAUS SONS UNS INÚTILS, NO FAN RES DE BO, SON UNS INÚTILS, SOBRE TOT AQUELL MOCÓS DE MERDA, QUE SEMPRE ESTA PLORANT I NO FOT MAI RES! EL TINDRÍEM QUE MATAR DE LO INÚTIL QUE ÉS SEGUR QUE ENS DONEN UN PREMI I TOT!- Va cridar una veu des de l’interior de l’habitació.

-HAHAHAHAHHAHAHAHHAHAHAHAHAH! Seria una idea magnifica! Una mica d’espectacle que ja fa molt temps que no passa res d’emocionant!- Va dir una altre veu amb un to una mica mes baix.

L’Oriol en sentir allò no s’ho va ni plantejar va anar corrents a les habitacions d’esclaus, i va anar a buscar al seu amic. Però encara no entenia, com es que es una nit tan solitària, com es que no hi ha ningun guàrdia desmaiat per culpa de beurà massa o algú cridant o qualsevol cossa... Aquella calma sentia que no era normal, alguna cossa tenia que estar passant, va entrar a la secció d’esclaus del petit Kibo-chan, va veure una escena que el va consumir, que el va fer submergires dins del seu odi mes profund tenia tanta ràbia incontrolada que estava apunt de detonar perquè no hi cabia mes ràbia dins del seu cos.
No es va intentar calmar, allò no era per calmar-se ni prendràs ‘ho amb conya. Va agafar una llança que estava pel terra.
L’odi que tenia no el anava a calmar, era massa per que es puges calmar ara! La va agafa amb tanta força i odi, que semblava que la seva mà s’acabaria fusionant amb el pal de la llança. Va agafar embranzida i es va abalançar sobre els guàrdies apunyalant-ne a uns 3 junts,  per la panxa i clavant la punta de la llança al terra.
Sense ni immutares ni mostra vacil•lació va agafar la espasa que li penjava de la cintura a un dels guàrdies, i va tallar pràcticament tot el coll d’un altre guàrdia d’un cop. Però encara quedaven uns 7 guàrdies quasi nus, i al mig estava en Kibo-chan plorant tot brut, havia estat violat tant salvatge ment que estava quasi completament recobert de ...
Però l’Oriol no li va prestar ni atenció tenia una mirada molt cruel, semblava que la ira s’hagués apoderat d’ell, semblava el mateix dimoni. No nomes la seva mirada era la de un dimoni, sino que estava somrient, un somriure molt cruel, va agafar l’arma del guàrdia que havia acabat de apunyalar, amb un salt es va posar quasi al lloc on estaven els altres guàrdies mig morts de por.
Va fer una volta quasi bé perfecta, un moviment magistral, ell va tallar els colls de 4 guàrdies nomes amb una volta, sortia sang per tota a reu, la quantitat de sang que havien deixat anar els 9 guàrdies assassinats va ser molt gran, la sala estava quasi tota esquitxada de sang, l’Oriol mentre que girava, es que a l’habitació no hi havia cap esclau. Però nomes ho va veurà, no va pensar amb el que volia dirs o significar, no es que no volgués pensar-ho, sino que simplement no li importava, nomes volia seguir matant, era amb tot el que pensava, era la única cossa a la qual li donava sentit en aquell moment, era com si tota la seva vida hagués estat feta per fer això com si fos el seu únic motiu per viure. La seva consciencia no actuava tantes cosses de cop que es com si s’hagués bloqueja’t  va saltar cap on estava un guàrdia a quatre grapes intentant fugir, tallant-li la columna vertebral.
De cop es va girar amb un moviment molt forçós en el mateix temps, un dels dos guàrdies s’havia abalançat sobre l’Oriol, l’Oriol en un intent de reacció es va tirar contra el guàrdia, va ser tant inesperat que el guàrdia va tenir por i va vacil•lar, això el va convertir en un blanc perfecta, l’Oriol fent un tall quasi bé magistral el va decapitar, l’últim va somriure va dir:

-Ets realment bo podríem formar un grup jo t’ajudo a sortir d’aquí i treballes per mi, seriem imparables ens faríem quasi bé podríem dominar tot el districte viure com a reis, ja saps no tens perquè matar-me sino ho fas encara en podries sortir guanyant imaginat una vida sense preocupacions ni res, no t’atrau?  Podrie-he-he-he....– Va dir el guàrdia desesperat, intentant amagar la seva debilitat, per intentar sotmetrà a l’Oriol.

Però sense deixar que acabes de parlar, la espasa que tenia l’Oriol en mà estava clavada en el pit del guàrdia, l’Oriol va agafar una manta i li va tirar a en Kibo, es va acostar a ell amb una mirada molt pertorbada encara no havia tornat en si, va agafar la daga amb molta força i va aproximar la cara a en Kibo, i va fer un somriure sincer ple de alegria, mentre que basaven llàgrimes dels ulls de l ‘Oriol va dir mig tremolós.

-Ho sento Kibo-chan no te pogut salvar... a temps.- Va dir l’Oriol mentre que plorava.

-Però que dius Oriol? Sempre em salves a temps, mai es tard per salvar a alguna persona, no va ser el que em vas dir?- Va dir en Kibo mentre que somreia.

-Para! Si os plau aturat ja...- va replicar la Netsukibo.

- Ho sent-ho molt... t’ho e explicat tal i com cau sense cap tacte- Va dir l’Oriol amb una mirada trista.

-No passa res!- Va dir la Netsukibo, i va replicar -No passa res...- 

-O sento molt, però ja s’ha fet molt tard... me’n tinc que anar...- Va dir l’Oriol amb una veu trista.

-Aaaa... Oriol... Tornaràs?- Va dir la Netsukibo amb una veu trista i temorosa. 

-Sí, tornaré, estiguin segura de que tornaré- Va dir l’Oriol una mica mes animat.

Per el camí de retorn al Seireitei, l’Oriol es va desviar quasi sense n’hi adonar-sen, estava recordant el seu obscur passat, les seves misèries les seves penes, sentiments i pensaments foscos rodejaven dintre el cap de l’Oriol, no era conscient de on anava, nomes tenia en ment els tristos records del seu passat, es com si no sàpigues, que estigui caminant...
Es com si les seves cames estiguessin pensant per elles soles, mentre que pensava, en el seu passat, primer estava sol en un lloc ple de misèria, on era esclavitzat a treballar fins que li sagnessin la mà i allà on va conèixer la misèria i la desesperació, la agonia i va perdre tota esperança de vida, va conèixer algú amb qui poder estar, sentir-se viu, estava mort però això no vol dir que no sentis soledat i falta de sentit en la seva existència.
Ell va il•luminar els seus dies, no vivia millor, seguia sent maltractat, esclavitzat a treballar fins perdre gairebé la consciencia, però tenia una mena de família, tenia un germà, o algú que fos com un, això va canviar dràsticament, la seva forma de veure la vida... L’Oriol es va aturar, va agafar una de les Zampakutos, concretament la Dākudenkō “es la zampakuto amb forma de sable ninja” i va començar a corra, una ombra misteriosa es va abalançar contra l’Oriol, però l’Oriol ja havia captat la seva presencia, i va fer un shumpo en un moment precís que el va desplaçar en el moment precís a l’esquena del enemic, l’Oriol es va confiar i va creure que havia guanyat col•locant-se de forma tan precisa darrera el seu enemic, però sorprenentment no va ser així.

-As millorat una mica, Oriol-chan- va dir una veu greu i familiar.

-Hao-sama!- Va dir l’Oriol sorprès.

-I aquest to de sorpresa? Que no ten recordes que visc per aquí potser tant de temps en el Seireitei, ta fet oblidar qui va ser el teu veritable mestra!- Va dir en Byakuya.

-Aaaaaa i tas unit a la 13r Divisió? Tindries que saber perfectament que les teves habilitats son perfectes per fer de capità en la 2 Divisió.- Va dir amb un to de decepció el Byakuya.

-Però... la 13 Divisió... es com casa meva! I-i-i-i...- Va dir tímidament l’Oriol

-Però si es el que tu creus que es convenient per mi... jo compliré amb les teves expectatives... Hao-sama- Va dir l’Oriol agenollat  al terra.

-Bé, aclarit això que et porta a tornar cap al teu mestra? Que es el que esta pertorbant la teva ment.- Va dir en Byakuya seriament.

-Espera no m’ho diguis, entrem a dintre, estarem mes còmodes per conversar, per cert, prepara té per beure, ja saps com m’agrada ami el té.-  Va dir en Byakuya.

L’Oriol va accedir amb el cap, amb tenia la mirada perduda, sense entendre perquè havia anat a veure al seu mestra Byakuya  .
La casa estava a dos minuts caminat, així que varen arribar molt ràpid, un cop dintre, l’Oriol es va dirigir a la cuina a preparar el té, en Byakuya va anar al saló principal i es va assentar a sobre d’un coixí esperant pacientment el seu té.
L’Oriol va entrar al saló, va servir el té amb una mirada i un rostre calmat, es sentia còmode, era molt acollidora aquella casa per l’Oriol.