El Nadal de la Hanako!

-Ja partiu, Capitana? –el to de veu del meu subordinat era d’incredulitat, si bé és cert que jo no acostumava a deixar l’oficina al migdia. Però avui tenia molta feina a fer: anar a buscar els dos bessons petits a classe de cal•ligrafia, donar-los de dinar, fer el sopar del vespre per sis persones....

Sí, definitivament era Nadal i tota la família Ukitake es reuniria per sopar. I si la Hanako deixava el sopar en mans del seu home o no soparien o tot estaria massa cremat. Així que la Capitana, amb una gran carpeta plena de papers a sota el braç, deixà la Primera Divisió i anà a cercar els més petits.

-Mama! –va cridar un nen de cabells taronja, molt espavilat- Mira, he fet un conillet de neu.

-Que bonic, Genryu-chan! –va dir la Hanako mentre li removia els cabells. La Tomoe, la més petita de la família esperava aferrada al sensei, que estava bastant enfadat perquè el Genryu-chan no havia fet res en tot el matí.

-Té el cap ple de pardals i quan em despisto en comptes de kanjis està fent dibuixos molt estranys –es queixava el mestre, un home ja gran i malcarat. La Hanako sospirà. No ho volia admetre però aquell nen havia heretat part dels seus gens defectuosos, els gens que devien dominar per complet al Samael. La Capitana s’esgarrifà només pensant en la possibilitat que un fill seu entrés a la Dotzena Divisió.

-Mama –va demanar la Tomoe en arribar a casa, deixant les sabates al seu lloc- Avui tornen el Yukishiro i el Shunsui de l’acadèmia, oi?

-Sí, avui soparem tots junts –va contestar la Hanako posant les seves sabates al costat de les de la nena. Dinar amb la Tomoe era una meravella perquè tot i només tenir tres anyets ja dinava soleta. En canvi, el Genryu-chan era horrible. La Hanako va haver de treure-li els bastonets i donar-li el menjar a la boca quan un tros de vedella impactà contra els seus cabells, segons ell, havia estat màgicament.

-El que és màgia és que el teu mestre no s’hagi tornat boig –va contestar la Hanako amb suc de vedella degotant-li pel front. Després del dinar, la Tomoe va agafar un llibre per colorejar i s’assegué a la cuina al costat de la seva mare mentre pintava en silenci. El Genryu-chan havia anat a reclutar un exèrcit de gats per conquerir Mordor i, per tant, a la casa regnava el silenci.

Fer sopar per sis persones era encara més avorrit que els informes de comptabilitat de la Primera Divisió.

-Mira mama, quin gat més rar! Me’l puc quedar? Es dirà Sugusugus! –va dir el Genruy-chan, entrant a la cuina tot brut.

-Això és una mofeta! –va aclarir la Hanako- Deixa-la on l’has trobat i torna per banyar-te!

Però el nen tardà en tornar perquè trobà una papallona atòmica i el seu deure era destruir-la per salvar el món. Quan el seu pare tornava a casa el Genryu-chan va ser descobert a sobre d’un arbre llençant fulles a un gos que el perseguia per entrar a la casa dels seus amos.

-No has d’entrar a casa dels altres sense permís –el renyà el pare- Vas tot brut, es pot saber on t’has ficat? Sigues un poc més responsable, Genryusai!

Els dos homes arribaren a casa després d’una llarga conversa sobre perquè no estava bé entrar a la casa dels altres (cosa que el Genrysai no acabava de comprendre) i perseguir gats abandonats (i si estan abandonats a qui li importa si els segueixo o no?).

-Oh, quina bona olor! –va dir l’Ukitake entrant a la cuina. La Hanako va somriure remenant una olla d’arròs- Puc fer jo l’arròs?

-NO! –va cridar la Hanako. L’Ukitake va parpellejar, incrèdul- Vull dir que no, home! No et preocupis, ja l’he fet. Pots posar la taula o banyar els nens, si vols...

-Ah, clar –va dir somrient mentre anava a omplir la banyera d’aigua calenta.

-Mama, no vols que el pare faci el sopar perquè tot el que ell cuina té gust de radioactiu? –va demanar el Genryu-chan.

-Saps què vol dir radioactiu, com a mínim? –va demanar la Hanako, cansada- Vinga, vés a banyar-te. I prou de entremaliadures per avui!

En aquell moment la porta de l’entrada es va obrir.

-Tadaima! –va dir una veu càlida i amable. El Yukishiro anunciava que ja havia tornat a casa. Darrere seu el Shunsui, el fill major de la família, tancava la porta. Els bessons grans, vestint l’uniforme de l’Acadèmia de Shinigamis, deixaren les maletes a l’entrada mentre els seus germans petits corregueren per donar-los la benvinguda.

A fora la neu començava a caure, lentament.

-Itadakimasu! –va dir el Shunsui agafant el primer tros de sushi. El seu pare l’imità mentre que la petita Tomoe bevia aigua agafant fort el got amb les dues manetes.

-Feia temps que no menjava tan bé –va dir el Shunsui- El menjar de l’acadèmia és molt insípid.

-A mi m’agrada –va somriure el Yukishiro. El Shunsui va sospirar i agafà un altre tros de sushi per empassar-se’l quasi sense mastegar. Els fills grans contaren batalletes de l’Acadèmia, tot i que els pares estaven en gran part al corrent de tot.

-Shunsui, em ficaràs dins la bossa i em duràs a l’Acadèmia? –va demanar al seu germà. El Shunsui li va remoure els cabells i li llevà un tros de sushi del plat, cosa que va provocar la indignació del més petit.

Quan acabaren de sopar, la Hanako va encendre el foc de la xemeneia. La nena es quedà adormida mentre els germans grans jugaven entre ells. El Genryu-chan feia preguntes sobre l’Acadèmia al Shunsui que no li contestava amb massa sinceritat.

-I com s’entra a l’Acadèmia? –va demanar el Genryu-chan.

-Has de derrotar quaranta hollows i quaranta Quincys! –va afirmar el Shunsui- Si no els derrotes tots no pots estudiar a l’Acadèmia. -El petit Genryu-chan es va quedar aturat uns segons mentre processava la informació i poc més tard començà  a admirar els seus germans per haver superat aquesta proesa.

-I d’on treuen els Quincys que has de matar? –va demanar el Genryu-chan

-Els crien en una granja subaquàtica a las Tierras de la Peste del Este –va inventar-se el germà gran- Quan no et facis pipi al llit t’hi portarem un dia, però s’ha de ser tot un home per anar-hi. Sense una zanpakuto de dos metros no et deixen entrar!

-Anem-hi, anem-hi, Onii-san!!! –va cridar molt emocionat el Genryu-chan.

El Yukishiro reia amb ganes mentre el Shunsui posava la cara d’entremaliat més adorable del món. El petit escoltava amb moltes ganes les històries inventades dels seus germans grans. De sobte, un tros de tela va caure sobre el cap de la Hanako. La Capitana, que estava mig adormida, se sobresaltà i ràpidament s’ho va treure de sobre. Era el seu haori blau florejat, el que feia servir en dies de festa.

-Et penses quedar tot el vespre aquí? –va demanar el Jushiro somrient, dret a darrere de la seva dona.

-On vols què vagi? –va demanar la dona.

-No aniràs a la festa de la teva Divisió? –va demanar el Yukishiro. La seva mirada, innocent i il•luminada denotava la il•lusió d’anar-hi que tenia el jove estudiant. Però encara era massa d’hora per a ell i fins que no fos un shinigami no podia anar a cap festa de Nadal.

-No feia comptes anar-hi –va confessar la Hanako, tot i que en realitat se’n moria de ganes. No tenia massa ocasions de gaudir d’un ambient de festa amb els membres de la seva divisió, tot i que també era cert que de cada dia tenia menys ocasions d’estar amb tota la família. Enyorava tenir els bessons majors a casa i se sentia molt a gust al costat del foc.

-No pateixis mamà! –va dir el Yukishiro- L’avi vindrà d’aquí res per estar amb nosaltres. Fins que ell no arribi jo cuidaré dels nens!
La Hanako els mirà, angoixada, durant un segon.

-Passa’t-ho bé –va riure el Shunsui dient adéu amb la mà. La Hanako somrigué i anà a per les sabates de fusta que duia amb el quimono. El curt camí que separava casa seva de la Primera Divisió se li va fer molt llarg. Només l’eco de les seves petjades amb les sabates de fusta ressonaven pel carrer. Al seu costat, silenciós i imponent, el Jushiro avançava amb passes fermes i ràpides, tant que la dona s’hagué d’agafar al seu braç per no caure.

A la Primera Divisió l’ambient estava molt animat. Quan la Hanako va arribar ja s’havia acabat el sopar i tothom bevia al voltant d’unes taules grans que s’havien instal•lat per l’ocasió. Alguns shinigamis duien l’uniforme, d’altres duien quimonos i els més animats duien corbates pel cap (una costum molt japonesa quan es va molt begut).

El karaoke ho estava petant molt mentre dues noies molt eròtiques cantaven Ranbu no Melody.

-Taichoooooooo

Una shinigami esbojarrada va fer caure la seva capitana amb un golpe cuerpo. Prest se sumaren més persones –igual de borratxes o més- i, quasi sense adonar-se’n, la Hanako estava envoltada de gent que, a crits, li contava coses que no tenien sentit o que l’abraçaven perquè tot era molt bonic.

-Begui, Capitana!! –varen cridar tots fent un gran escàndol. Increïble que, de les festes de te del sensei, la Primera Divisió hagués canviat tant. La Hanako sospitava que el seu pare tenia gran part de culpa...

-Ah no! –va excusar-se la Hanako- Si els Quincys ataquessin ara algú sobri ha de quedar a la Divisió.

.
.
.

Unes quantes hores més tard, el silenci regnava a la Primera Divisió. La seva Capitana abandonava el quarter sense cap mena d’expectació. Els carrers, omplerts de silenci, invocaven l’alba incipient. Un home caminava lentament carregant la seva dona sobre l’esquena.

-Juuuuuuuuu...-chaaaaan –deia la Hanako rient. Els efectes del sake eren massa evidents.

-Algú sobri ha de quedar a la Divisió, eh? –va riure el Jushiro, molest- Suposo que et referies a mi.

-Arigatou, Ju-chan –va dir la Hanako movent-se perillosament i posant el perill el perfecte equilibri de l’home que la duia sobre l’esquena. L’home agafà més fort la dona i continuà caminant. Per ser la filla d’uns borratxos tan llegendaris, es podria dir que la resistència al sake de la Hanako era quasi nul•la.

Demà els Capitans i tinents de les Tretze Divisions es reunirien per celebrar junts el Nadal. I tot indicava que la Capitana General arribaria amb una terrible ressaca.