En busca de la Banana d'Or

(aconsello llegir primer el meu altre rol, El Shinigami Renegat, per entendre millor aquest, ja que n'és una continuació)


—No, tranquil•la Yoruichi-chan —vaig calmar-la—. El Shinigami renegat ja és mort, no cal preocupar-se per res. Aniré al temple, recuperaré l'artefacte i tornaré al Seretei a informar a la meva capitana.
—Segur que estaràs bé? —La Yoruichi no semblava preocupada, més bé semblava que dubtava de les meves capacitats.
—No cal que m'acompanyis —vaig dir mentre l'abraçava.
La Yoruichi va somriure i em va fer un petó fugaç. Vaig marxar feliç d'allà. Ella se'n va tornar al quiosc Urahara mentre jo me'n tornava al Seretei. Un cop allà vaig presentar el meu informe, però amb el canvi de capitana, ja que la Soi Fong havia cedit el càrrec a la Gooraa, no en va fer gaire cas. Senzillament, la nova capitana em va dir:
—Continua amb la teva missió.

Doncs això vaig fer. La Gooraa m'havia donat els detalls de la missió, que havia deixat la Soi Fong. Els detalls incloïen un mapa amb la localització de l'artefacte i els pocs detalls que se'n coneixien. Bé, de fet, només se'n coneixia un detall: el seu nom.

La Banana d'Or

Un cop vaig passar per la Senkaimon, vaig arribar a una selva espessa.
—Una selva? —vaig pensar mentre un mico va saltar d'una palmera a una altra—. S'hauran equivocat els de la divisió de Kidó?
Vaig arronsar les espatlles i vaig anar seguint el mapa. Era graciós poder gaudir de la selva sense preocupar-se pels mosquits o altres animals verinosos. Tot i així se'm feia estrany caminar pel mig del bosc amb sandàlies.

Al cap d'una estona seguint el mapa i orientant-me amb el sol i les ombres (molta divisió d'investigació i tal, però els de la dotzena no m'havien proporcionat ni una brúixola), vaig arribar a un antic temple maia de pedra, que deixava anar un reiatsu estrany. Pel voltant del temple hi havien molts hollows atrets per aquell estrany reiatsu, que van llançar-se cap a mi quan em van veure. Eren hollows febles i amb el shumpó i alguns cops d'espasa van caure ràpidament.

Aleshores vaig entrar al temple. Vaig avançar una mica però no veia res així que, concentrant l'energia espiritual, vaig fer una bola d'energia amb kidó i vaig seguir avançant. Passava per un laberint de passadissos que semblava tenir l'extensió del camp d'Oliver i Benji, així que vaig anar fent marques a la paret amb la zanpakuto, fins que vaig trobar un passadís il•luminat per unes torxes, amb una porta de fusta a un extrem. Dalt de la porta hi havia el que semblava un tòtem d'una civilització antiga.
Quan vaig començar a caminar cap a la porta, vaig notar una estranya sensació que venia de la meva esquena. Em vaig girar, però no prou ràpid.

De darrere meu van sortir dues figures transparents, com uns fantasmes, que van robar-me la zanpakuto i van fugir per la porta. Jo vaig córrer darrere seu però vaig xocar amb la porta. Ells l'havien travessada!

—Maleïts fantasmes! —vaig cridar aixecant el puny en direcció a la porta. Jo també sóc una ànima, per què no la puc travessar?
Sense pensar-m'ho vaig posar-me dret davant de la porta i vaig cridar:
—Hadó 31, Shakkaho!
Una gran explosió va sortir de la meva mà i em va llançar al terra. El kidó m'havia explotat a les mans. Suposo que no en puc aprendre en tres dies, per molt entrenament intensiu que em faci fer la meva Yoruichi-chan.

Em vaig asseure de quatre grapes davant d'aquella porta de fusta i vaig començar a pensar com podia traspassar la porta. Vaig pensar en sortir a fora i tallar un arbre per fer-lo servir d'ariet, però aleshores vaig caure que no tenia res amb què tallar-lo.
Vaig seguir pensant durant uns minuts mirant fixament la porta.

I si...?

Em vaig aixecar i vaig moure la maneta de la porta. La porta es va obrir tranquil•lament. Havia estat oberta tota l'estona!

Després de maleir-me uns quants cops, vaig entrar. Era una sala enorme amb el sostre molt alt. Tota la sala estava ben il•luminada amb torxes i llum solar. Al centre hi havia una espècie de versió en miniatura del temple maia amb unes escales que pujaven fins al sostre. A les escales hi havien els dos fantasmes que m'havien robat la Zanpakuto. Un d'ells la sacsejava a l'aire mentre l'altre em feia ganyotes.
—Però què us heu pensat ànimes en pena! —vaig cridar molt emprenyat mentre em llançava cap a ells. Però quan vaig posar el peu a la primera escala vaig rebotar amb una barrera de kidó invisible.

És el segon cop que reboto com una pilota avui...

Mentre m'acariciava el cul del cop que m'havia fotut contra el terra, vaig mirar a les dues ànimes que jugaven amb la meva katana. Eren dos nens morenets, que vestien poc més que una faldilleta de lli i portaven unes plomes al cap. Però el que més em va sorprendre era que, a pesar de portar uns 800 anys morts, tenien la cadena intacta. Eren ànimes lligades al temple, o això vaig deduir.

M'anava a enfrontar al meu problema més immediat, és a dir la barrera, quan una veu va sortir del forat de l'escala.

—Hmmmmmmmmm
—Qui hi ha? —vaig dir, posant-me en guàrdia.
—Tuuuuuuuuuuuuuu

Un fantasma va sortir del forat de l'escala i va passar entre les dues ànimes que tenien la meva Zanpakuto. El fantasma era, evidentment, una altra ànima, però no tenia cadena ni tampoc cap forat que indiqués la seva imminent transformació en Hollow.
—Qui ets? —vaig preguntar-li. L'home tenia un aspecte força estrany. Tenia unes ulleres de sol i portava roba estrafolària, que ressaltava amb la roba indígena que portaven els dos noiets. Portava unes rastes curtes i un bigoti bastant ridícul.
—Jooo... —va començar. Va fer una pausa i aleshores es va posar en una posició molt rara—. Jo era un famós caçador de Bad Spirits! Jo era The most charismatic man in the Nou Mil•leni! Però ara... ara jo sóc un Bad Spirit!
—Uh? —era evident que aquell paio estava sonat.
—Siiii Young gentleman! —va continuar apuntant-me amb un bastó que portava— Jo, en vida, vaig ser el DON KANONJI!

—El qui? —no havia sentit mai aquest nom i mira que a mi m'agradava la història.
—OH! —va exclamar—. No pot ser que no em coneguis!
—
El paio es va traumatitzar una estona, però després es va posar dret i em va tornar a apuntar amb el bastó.
—Bé, però ara no té importància qui vaig ser! —va exclamar—. Jo ara soc el Don Kanonji Guardià del Temple! Així que t'he de preguntar... who are you?
—Em dic Aiden Banknana i vinc a buscar la Banana d'Or... i de pas recuperar l'Afsio, la meva zanpakuto.
—Doncs si vols fer-te amb el tresor del temple has de passar les tres proves definitives que determinaran si ets digne o no d'emportar-te'l...
Això em va animar. Només tres proves? Sóc un shinigami de la 2a, no em costarà res!
—Vinga Don, digues quines son aquestes proves!
—The first prova és... dir la contrasenya —i va creuar els braços esperant que li digués.

Contrasenya? Quina contrasenya?

—Banana? —vaig dir amb una mica d'esperança.
—Incorrecte!
Em vaig quedar pensant.

Contrasenya? Però què diu? Si tingués la meva zanpakuto estic segur que m'ho podria carregar tot fins a arribar a la Banana d'Or, però no tinc més remei que seguir-li el joc.
Ha de ser alguna cosa que pugui endevinar... si hi hagués algú viu que coneix la contrasenya ja hauria vingut a buscar això fa molt de temps... hmmm...

Aleshores vaig recordar la porta. Havia tingut la solució davant dels nassos i havia anat a la opció difícil.

Si no hi ha ningú viu amb la contrasenya... hi haurà algú mort.

—Ei Kanonji! —vaig cridar—. Quina és la contrasenya?
—La contrasenya és... —aleshores va posar els braços en forma de X al seu pit i va cridar—. BUA-HA-HA-HA.
—Què? —no sabia si la contrasenya era tan patètica com ell o m'estava prenent el pèl.
—Si vols passar, Young Spirit, hauràs de dir la contrasenya!
Em vaig armar de valor.

Sort que aquí no em veu ni la Patx ni la Layla, sinó m'ho recordarien tota la vida.

Vaig imitar-li el gest i vaig cridar:
—BUA-HA-HA-HA!
—Correcte, l'has endevinat —va dir fent BUA-HA-HA-HA.
Aleshores la barrera de kidó es va tornar visible i es va trencar. Quan vaig passar però, els dos nois havien fugit amb la meva zanpakuto i el Don Kanonji em va dir:
—Segueix-me, Young Spirit.

Què fàcil ha estat

I el vaig seguir escales amunt.
Vam arribar a una altra sala gran però no estava il•luminada pas per torxes ni per llum solar. Estava il•luminada amb focus de llum i boles de discoteca.
—The next prova és... —va dir el Kanonji, que va posar-se d'un salt a un pòdium que hi havia al fons, d'on en sortia fum—. Una batalla de dancing amb l'Opa i el Poca!
Els dos nens que m'havien pres la Zanpakuto, que devien ser l'Opa i el Poca, estaven al mig de l'escenari de ball i els van il•luminar amb uns focus.
—Ballar?! —vaig exclamar.

—Ni de conya ballo jo!
Em proposava a fer mitja volta quan el Don Kanonji va cridar:
—Estàs segur que vols marxar, Young Spirit, i perdre la Banana d'Or?
Vaig parar-me. Vaig agafar aire. El vaig deixar anar.
—Va... acabem amb això —vaig dir tornant a la pista.

Sort que no ha vingut la Yoruichi

Em vaig posar a la pista de ball. Al meu costat hi havia un dels nens. L'altre nen havia pujat a l'escenari.
El Don Kanonji estava dret a una plataforma a un dels costats de la pista:
—The second prova és la següent: —va començar a explicar—. Per torns cada un dels concursants pujarà a l'escenari i farà uns passos de dancing que els altres dos hauran d'imitar. Jo seré el most charismatic Jutge in the temple, així que qui guanyi ho decidiré jo en funció de si podeu seguir els passos de l'altre o no.
—Però són dos contra un! —vaig protestar.
—BUA-HA-HA-HA —va riure tornant a posar les mans com abans—. Ningú ha dit que seria fàcil young spirit. Que comenci el concurs de dancing! Opa, et toca!
Dit això, el nen que estava a dalt de l'escenari, l'Opa, va començar a moure els braços com si fossin anguiles.

Si es tracta de fer el Hawaià encara ho puc fer

I un cop els tres vam començar a moure'ns així una música tropical va començar a sonar.
—Cadascú te 5 minuts per guanyar la competició de dancing! —va cridar-nos el Don Kanonji, que també seguia els passos de l'Opa.
Els minuts se'm feien interminables. Fer el mateix pas una vegada i una altra era psicològicament més cansat que anar canviant de passos. Però quan faltaven dos minuts, l'Opa va fer un salt i va començar a moure tot el seu cos com si fos una anguila: semblava que s'hagués de desmuntar en qualsevol moment.
Però no em vaig quedar enrere!
Si, ho he de reconèixer, vaig passar-me dos minuts sacsejant-me de qualsevol manera fins que el Don Kanonji va cridar:
—S'ha acabat el temps! Tots esteu aguantant molt bé BUA-HA-HA! El següent és el Poca!
Em vaig adonar que ja estava cansat. Ja no tenia ni ganes de protestar. La música havia parat, però quan va pujar el Poca va tornar a sonar una música més animada. Aleshores el Poca va començar a fer uns passos que semblava que formaven part d'alguna coreografia, però em costava seguir-los.
Però al mig minut d'haver començat vaig adonar-me que aquell ball em sonava molt. L'havia vist fer a algú... diria que al dinar de Nadal... si! En algun moment alguns capitans afectats pel sake havien començat a ballar allò!

Se, era aquell ball. Doncs bé, un cop vaig agafar el ritme de la música, res no em va impedir de fer:
:gin:
Fins que el Don Kanonji va declarar la fi dels 5 minuts. Ara se'm veia més animat a mi que als dos nanos maies. Però va durar poc. Un cop vaig ser dalt de l'escenari em va entrar una por escènica i no vaig saber que fer. Honestament, vaig passar-me els 5 minuts fent moviments maldestres i sense meditar, fins hi tot la música semblava que s'ensopia mentre jo "ballava". Quan vaig acabar, el Don Kanonji em va dir:
—Ho has fet very bad! Us donaré una ronda més a cadascú i si no aconsegueixes guanyar a l'Opa i al Poca, ja te'n pots anar d'aquí!
—Hmpf —vaig remugar.

Vaig tornar al centre de la pista. Però estava sol. L'Opa i el Poca havien pujat els dos a l'escenari. Aleshores va sonar una música de festa i els dos es van agafar per les espatlles i van començar a fer:
:balla: :balla:
—Com vols que faci jo això si només en sóc un? —vaig cridar desesperat.
—Doncs has perdut young spirit! —va riure el Don Kanonji.
—I una merda! —vaig cridar, llençant-me contra el Don Kanonji. El vaig agafar de les rastes i el vaig dur al centre de la pista. Aleshores em vaig agafar a les seves espatlles i després de xiuxiuejar-li un "com no ho facis bé et mataré per segon cop", els dos ens vam posar a imitar-los.
:balla: :balla:
Fins que el Don Kanonji va desempallegar-se de mi i va declarar la fi dels 5 minuts.
—Bé, young spirit, si no guanyes ara ja no podràs aconseguir la Banana d'Or! —em va dir.

Doncs bé, vaig pujar a l'escenari. Però aquest cop no em va envair la por escènica. Ja sabia que havia de fer per guanyar a aquell grup d'estrafolaris. La música va començar a sonar. Era molt animada i potent. Si volia guanyar una Banana, havia de ballar...
—EL BANANA DANCING!

L'Opa i el Poca van quedar-se de pedra. Fins hi tot el Don Kanonji. No havien vist tant d'estil en un ball des de temps de Cristòfol Colom. Així que vaig continuar fent el meu banana dancing.

—Més ràpid! —vaig cridar mentre la música s'accelerava.

L'Opa va caure al terra. El Poca amb prou feines podia seguir.


Bé, no cal dir que no em va costar gaire recuperar la Zanpakuto que m'havien robat els dos nens, que estaven morts d'esgotament al terra. El Don Kanonji em va felicitar i, els dos també molt cansats, vam sortir per un passadís per dirigir-nos a la tercera prova.

Mentre avançàvem pel passadís el Don Kanonji i jo, em va començar a explicar:
—Estic very surprised de que hagis arribat fins aquí. Fins ara ningú ho havia aconseguit.
—Ho ha intentat molta gent? —vaig preguntar, encuriosit.
Havíem arribat a una gran porta de fusta. Es va parar i abans d'obrir la porta em va mirar fixament. Tenia una expressió molt seriosa a la seva cara.
—Ets el primer que ha vingut —em va dir.
:enfadat: Quina barra aquest Don Kanonji!

Però bé. Va obrir la porta i hi havia una taula de l'IKEA al mig. També hi havia una porta que donava a una cuina i una altra que donava a una sala. Vam entrar a aquesta sala i vaig veure que era un rebost enorme. ENORME.
—The last prova consisteix en un concurs de cuina —va dir triomfalment el Kanonji—. Cada un de nosaltres farà un plat i l'altre haurà de menjar-se'l. El que no pugui més perd. Pensa que com més tardis en cuinar els plats més temps haurà passat i més et costarà guanyar! If you win et donaré la banana d'Or. Si perds però, moriràs!
—Sóc un Shinigami —vaig dir-li—. Jo ja estic mort. Però vinga, comencem!
—YEAH BABY! —va cridar el Kanonji cual estrella del rock—. Començo jo!
Em vaig asseure a una cadira a la taula de l'IKEA i el Don Kanonji em va portar una àmfora d'argila tapada amb un tap de suro.
—Això és l'entrant, young spirit —va dir amb un somriure malèvol a la cara.
Vaig agafar l'àmfora. Hi havia alguna cosa que em feia mala espina... vaig destapar-la i una olor d'alcohol súper forta casi em fa caure de la cadira.
—Quina classe d'entrant és això? —vaig preguntar.
—Això, young spirit, és... —va fer una pausa dramàtica per fer-se l'interessant—. Licor Asteca! Els asteques escopien en una àmfora com aquesta, ho barrejaven amb fongs i després ho enterraven com a mínim durant un any per crear un licor molt fort.
Jo estava flipant.
—I a més... —va continuar—, aquesta ampolleta ha estat enterrada durant 819 anys exactament! I si no te l'acabes sencera moriràs nano!
Em vaig quedar mirant l'àmfora. Desprenia una olor fortíssima. O sigui que allò estava ple d'escopinades de paios que van morir fa vuit segles?
—Bé, què hi farem —vaig sospirar.

Vaig agafar aire i vaig començar a beure i a empassar. La cara del Don Kanonji va passar d'una expressió de victòria a una de sorpresa absoluta quan va veure que jo m'estava bevent aquella potinga com si fos aigua.
—Però... com...? —va balbucejar el Don Kanonji quan vaig haver acabat. Vaig llençar l'ampolla al terra.
—L'alcohol... no és res per a mi —vaig dir triomfant. En veritat em cremava la gola i se m'estava recargolant la panxa, però vaig optar per fer guerra psicològica per desmoralitzar l'enemic.
Mentre el Kanonji estava flipant, vaig anar a la cuina i vaig fer una truita ràpida.

Ja veurà aquell pallasso si li costarà empassar-se això

Vaig anar a la taula on el Don Kanonji seguia traumatitzat i li vaig donar el plat amb la truita.
—Una simple truita? —va dir, encara més sorprès.
—Ai! —vaig dir i "sense voler" em va caure el saler SENCER a sobre de la truita del Kanonji—. Ostres, ara t'hauràs de menjar la meva Truita Normal amb Extra de Sal
—Aaarg —va fer el Kanonji quan es va posar un tros a la boca—. Aigua siusplau!
Li vaig portar una gerra d'aigua. Al cap d'una bona estona, el Don Kanonji es va acabar la truita, però jo començava a estar sota els efectes de l'alcohol i em costava veure les coses quietes ja.
—Me les pagaràs bad spirit! —va maleir-me. Aleshores se'n va anar a la cuina.
—No cal que t'enffadis Don K! —vaig cridar-li jo des de la taula.
El Kanonji va tornar amb un plat enorme. Al plat hi havia un peix enorme també.
—NO! Peix no siusplau! —vaig protestar jo.
—BUA-HA-HA-HA! —va riure el Don Kanonji—. Et mataré per haver-me fet menjar tanta sal!
Vaig olorar el peix però de seguida el vaig apartar.
—No en vull —vaig declarar. L'alcohol ja estava fent els seus efectes sobre mi.
—Si no en menges moriràs —va recordar-me el Kanonji, sorprès.
—QUE NO EN VUUUULL!

Menja idiota! —va dir-me una veu dins meu.
Però és peeeeeix —vaig protestar-li.
Si no en menges moriràs! I fallaràs a la Societat d'Ànimes! I a la Yoruichi!

Ep. La Yoruichi. Això són paraules majors. Tinc raó, he de menjar-me el cony de peix ><\\\º>

—Essspera Don K —vaig dir quan ell estava a punt de fer mitja volta per marxar—. Porta'm maionesa.
—T'has de menjar el peix sol, almost dead spirit —va riure el Kanonji.
—Escolta, xato —vaig dir, aixecant-me de la cadira i acariciant la Zanpakuto amb la mà esquerra—. Tu has begut aigua amb la meva truita, si o si?
—Etto...
—Porta'm el cony de maionesa abans que et faci un funeral de l'ànima i destrossi aquest lloc fins a trobar la puta Banana!
Dit això el Kanonji va marxar corrents i va tornar amb un pot de maionesa. Li vaig prendre de les mans i, amb tota la traça que vaig poder donat el meu estat d'embriaguesa, vaig fer trossets el peix i el vaig untar amb maionesa. Aleshores vaig menjar-lo tan ràpid com vaig poder. Un cop vaig acabar vaig llençar una mirada ferotge al Kanonji i vaig anar cap a la cuina, amb tanta traça que vaig xocar contra la paret. Bé, ara si, vaig anar a la cuina.

Què li puc fer perquè es rendeixi ja... Musclos amb xocolata? Delicia àcida de llimones, kiwis i llima? Entrepà de mongetes de la Orihime? O...

—EEEEI, drunk spirit! Es pot saber que fas? —el Don Kanonji s'estava impacientant i això que només portava 5 minuts a la cuina. Però bé, perquè anava begut, sinó en un minutet ho hagués tingut cuinat.
—Ja vaaa pesat! —vaig escridassar-lo.

Al cap d'un parell més de minuts, vaig sortir de la cuina.
—Don K, aquest cop... et derrotaré —vaig afirmar-li amenaçant-lo amb un cullerot des de la porta de la cuina.
—C'mon! Porta el que sigui que hagis cuinat! No crec que en aquest estat puguis fer gran cosa BUA-HA-HA-HA.

Gran cosa... Bue-he-he-he

Vaig tornar a entrar a la cuina i vaig treure el meu plat especial:
La Gambanana!
Era una immensa muntanya de menjar composta només per Bananes, Gambes i Carne Misteriosa.
—Tot per tu! —vaig dir mentre deixava el plat a la taula. Es va sentir un grinyol de la fusta al deixar el plat a sobre, però per sort la taula no es va trencar.
—P... p... però què és tant de menjar?! —va escandalitzar-se el Don Kanonji.
—El meu plat especial, la Gambanana! —vaig proclamar triomfant—. És un plat dissenyat per alimentar un regiment, així que dubto sincerament que puguis acabar-te'l, Don K. BUA-HA-HA-HA.
—No em robis el riure tu ara!
—BUA-HA-HA-HA —feia jo mentre imitava les seves ridícules poses.

Van passar deu minuts i el Don Kanonji es va donar per vençut. Es va disposar a donar-me l'enhorabona per haver guanyat però em va trobar fent la croqueta pel terra.
—Wiiiiii —feia jo anant amunt i avall pel rebost.
—Ei! Drunk spirit! Que has guanyat!
—Ah?

Em va ajudar a posar-me dret i em va portar a unes escales. Vam pujar fins a dalt de tot del temple. Ja era de nit, m'hi havia passat més estona de la desitjada. Ell va tocar una llosa de pedra amb el seu bastó i es va obrir un compartiment d'on en va treure un cofre de fusta.
—Aquí dins... —va començar—. Hi ha la Banana d'Or... és un artefacte capaç de...
—Apa! Un plaer Don K! —vaig dir jo prenent-li el cofre de les mans i dient-li adéu amb la mà. Vaig desembeinar la Zanpakuto i vaig obrir la Senkaimon per tornar al Seretei.
—Però... Drunk Spirit!
I la porta es va tancar.

—Wiiii, aire fresc de la societat d'ànimes! —vaig mentir-me a mi mateix. Vaig disposar-me a tornar a la segona divisió quan van aparèixer dos capitans davant meu. El capità de la 12a divisió, el Samael i la capitana general, la Hanako.
—Els de la segona ens han informat que vindries... —va començar a dir la Hanako.
—Porta cap aquí! —va exclamar el Samael prenent-me el cofre.
—Ei... —vaig intentar queixar-me.
—Així que això pot destruir la societat d'ànimes, eh...? —el Samael pensava en veu alta.
—No vull que hi juguis —va dir la Hanako anticipant-se a les possibles conseqüències que tindria deixar un artefacte tant perillós a les mans del capità de la dotzena.
—No... tranquil•la  
I els dos van desaparèixer tan ràpid com van arribar.
I així em vaig quedar jo, al mig del carrer, més borratxo que una cuba, sense el premi que tant d'esforç m'havia costat aconseguir

Fi