Un Ascens Veloç, Inesperat i un xic Inoportú

—Quina son que tinc... —vaig tapar-me sencer amb la manta. Però aviat vaig tenir dificultats per respirar i vaig treure el cap. Al intentar obrir els ulls la llum em va encegar i vaig sospirar. Em vaig asseure amb les cames creuades... bé, aquesta era la meva intenció. A la mínima que em vaig aixecar, vaig notar un dolor impressionant al cap i un malt gust a la boca.
—Ai! —no era capaç de recordar com és que em feia tant de mal el cap. Poc a poc vaig anar organitzant les idees. Ja vaig poder obrir els ulls i vaig veure que les portes de la meva habitació estaven obertes. Després de fer un esforç mental vaig recordar que la Hanako i el Samael havien vingut a fer alguna cosa a les tantes del matí. Es devien haver deixat les portes obertes.

Però... que havien vingut a fer dos capitans a aquelles hores? Hmmmmmmmmmmmm
Ah si!
Em venien al cap imatges d'una Banana d'Or, d'un temple antic, d'una pista de ball i...
Licor Asteca.

En recordar això el mal de cap es va incrementar. Em vaig aixecar esbufegant amb la mà al cap i vaig intentar fer uns estiraments per activar el meu cos, però el mal de cap era insuportable i aviat vaig tornar a ser dins del llit, no sense abans haver tancat la porta. Tan bon punt vaig tancar els ulls, van trucar a la porta. Res, era inútil fer veure que no hi havia ningú, el pesat seguia trucant. Al final em vaig aixecar i vaig obrir la porta amb un cop sec.
Hi havia un shinigami un pèl més baix que jo amb el cabell negre i ulleres. Volia escridassar-lo, ja que no era pas cap oficial, però em vaig adonar que no era de la meva divisió i que portava un paper enrotllat a les mans, el qual em va entregar mentre em deia:
—Això és per vostè, per favor llegeixi-s'ho i acompanyi'm a la novena divisió.
Vaig agafar el paper amb inseguretat i el vaig començar a desenrotllar mentre el meu pobre cap intentava descobrir què hi feia un shinigami d'una altra divisió als quarters de la segona, per què volia que anés a la 9a amb ell i, sobretot, per què em tractava de vostè.

Al començar a llegir ja em vaig posar més blanc:

Shinigami Aiden Banknana, en reconeixement als seus esforços en la passada missió de ... bla, bla, bla... hem decidit ascendir-lo a Tinent i...

Tinent, jo?

... bla, bla, bla, a part de ser traslladat a la Novena Divisió sota les ordres de la Capitana Meina, amb el consentiment de la Capitana Gooraa de la Segona Divisió.
Firmen:
Hanako, Capitana General.
Gooraa, Capitana de la 2a Divisió.
Meina, Capitana de la 9a Divisió.

Vaig llegir la carta un altre cop mentre pensava per dins meu "Quina mena de complot satànic s'ha organitzat aquí?". Després de deixar la carta vaig mirar-me al shinigami, que em mirava amb cara de pena i li vaig preguntar:
—Em dispenses un moment?
—Hi tant —va dir fent mitja reverència.
Seguia trastornat amb la notícia. Aviat la felicitat va començar a envair-me i semblava que el mal de cap disminuís. La Capitana Meina, quina il•lusió!
Però al entrar al lavabo i mirar-me al mirall em va caure un gerro d'aigua freda a sobre. Com volia que em presentés a ningú amb aquesta cara de demacració extrema? El cabell tot fet pols, unes ulleres que m'arribaven fins les galtes... em vaig sorprendre a mi mateix portant el cristallet verd penjat al coll amb una cordeta.

No fa pas lleig

Vaig treure el cap i vaig convidar al pobre shinigami a seure i a preparar-se una tassa de te mentre jo em dutxava. Però la dutxa no em va alleujar pas la ressaca ni em va treure les ulleres, cosa que em va desmotivar més. Vaig sortir del bany.
—Ei nano —vaig preguntar-li al sortir—, podem passar per la 4a abans?
Esperava que la Patx em donés alguna cosa pel mal de cap i de pas li comentaria l'ascens.
—Amb tots els respectes —no sabria dir si em considerava un igual o algú inferior—, si passem per la quarta no arribarem fins tard a la novena i la capitana s'emprenyarà.
—Va home, si encara és aviat.
—Senyor, són les quatre de la tarda —senyor, jo?—. La capitana no té gaire paciència i porta esperant des del matí.
Vaig encongir les espatlles i, agafant la meva zanpakuto, vaig sortir de la divisió sense gaires esperances de que se'm passés la ressaca. Tot i així, coneixeria a la Capitana Meina. Des de que van venir els capitans a l'Acadèmia quan jo encara hi estudiava sempre l'havia respectat. Treballar a la mateixa divisió que ella i a més de tinent era un somni fet realitat
 
Caminava sense ganes pels carrers del Seretei. Sort que el cabell em feia una mica de visera perquè el Sol estava ben alt i em molestava molt els meus ulls cansats.

Semblo un iaio

El shinigami caminava un pas davant meu. Semblava que la impressió que havia tingut de mi era molt baixa. Ja me n'encarregaré de demostrar-li que el Bank no és un borratxo.
Bé, potser aquell dia sí, però era un cas de necessitat.

Doncs bé, caminava jo pel Seretei amb una son increïble el cap ben alt quan vam arribar als quarters de la novena. Vam travessar un pati on els shinigamis que hi havien em miraven amb curiositat. Tots devien saber ja que tindrien un nou tinent, però pel que sentia estaven decebuts. Acostumats a expressar la seva opinió de manera lliure a la revista els shinigamis no es molestaven gaire a amagar el que pensaven, ni tan sols a parlar en veu baixa.
—Has vist quins cabells verds més cridaners? —comentaven dues noies shinigami—. Segur que ho fa per cridar l'atenció.
—Heu vist les ulleres que fa? —deien tres shinigamis mentre es descollonaven.
—Què ve a fer un assassí de la Segona a la novena? —murmuraven dos shinigamis més a l'entrada.
Quan vaig sentir aquest últim comentari vaig haver de parar. Estava a punt de saltar al coll d'aquells desagraïts, però aviat vaig pensar que el millor seria que no, ja que em consideraven un assassí i aquella havia de ser la meva divisió si acceptava el càrrec. A part de que no crec que amb la ressaca que portava pogués fer res contra ells.

Al entrar a l'edifici, després de fer uns quants tombs, vam arribar a un passadís. El shinigami que em guiava es va parar.
—La porta que veus al fons és el despatx de la Capitana Meina.
Me'l vaig quedar mirant.
—Sembla que tens alguna cosa a dir encara, oi? —vaig dir-li.
Es va quedar un pèl sorprès, però va reaccionar ràpidament.
—No guardo bona opinió de vostè, no crec que la novena sigui el millor lloc per un assassí com...
No em vaig poder aguantar. Reunint totes les forces que tenia per aguantar el cony de ressaca vaig desembeinar la zanpakuto i li vaig posar al coll. Es va tornar pàl•lid i anava posant la mà lentament a la seva katana.
—Com et dius noi?
Va dubtar una estona però al final, empassant saliva em va contestar:
—Tenma.
Es començaven a acostar shinigamis i es posaven en guàrdia en veure l'escena.
—Bé, Tenma-kun —vaig dir, aguantant-me les ganes de clavar-li la katana—. Tu i els teus companys murmuradors de la novena hauríeu de saber més que ningú que la vostra capitana va estar a la 11a abans que aquí.
Va empassar saliva.
—Bé...
—Doncs si et plau, Tenma-kun, deixa els prejudicis —vaig somriure al mateix temps que retirava la katana del seu coll. Vaig començar a caminar pel passadís dient adéu amb la mà—. Ens veiem per aquí!
Tant ell com els shinigamis allà reunits es van quedar de pedra. El Tenma es va fregar el coll mentre devia pensar com és que un shinigami com jo sabia tant de la Capitana.

Em rodava el cap, però feia el meu millor esforç per estar serè. Vaig respirar fons i vaig obrir la porta del despatx.
Al obrir la porta vaig trobar a la Capitana fent un castell de cartes a l'escriptori. Quan jo vaig obrir va fer un petit bot de sorpresa i el castell va caure sencer.

Ups...

Es va estendre un silenci mortal. No m'atrevia a dir res i ella no semblava que reaccionés al fet que acabava de caure un castell de cartes de cinc pisos que estava a punt de completar. Jo sabia pels meus estudis sobre els Capitans del Seretei que la capitana no era mala gent... però es feia respectar i també havia sentit les seves proeses al camp de batalla. Al final vaig obrir la boca per demanar perdó, però la Meina va aixecar la mà indicant-me que callés.
—No us he dit sempre que truqueu al meu despatx abans d'entrar...? —em va mirar amb un somriure, però per la manera que agafava la carta estava segur que tenia ganes de matar-me en aquell moment.
—Em sap molt greu, Meina-sempai —vaig dir fent immediatament una reverència—. Em dic Aiden Banknana i estic aquí per ocupar el lloc de tinent de la novena divisió!

La Capitana Meina em va mirar de dalt a baix asseguda al despatx.
—O sigui que tu ets el meu nou tinent? —va dir mentre s'aixecava lentament.
Estava intimidat. La Capitana Meina era un ídol per mi, es podia dir que jo era el seu fan número 1. Però veure-la allà, acostant-se lentament després de que jo, un shinigami amb ressaca al que havien promocionat a tinent segurament per error li fes perdre la concentració i llençar el castell de cartes que estava fent.
—T'he fet una pregunta, Banknana —va dir-me de sobte. Ja estava al meu costat. M'havia capficat tant en els meus pensaments que no m'havia adonat que ja era aquí.
—Si Capitana!
Aleshores la Meina va aixecar un braç i...
... me'l va passar per l'espatlla i amb un somriure va dir:
—Doncs benvingut a la novena divisió! Bank, et puc dir Bank oi?
—Eh... jo... etto... si clar —el seu sobtat canvi d'humor m'havia agafat desprevingut—. No està enfadada pel... —vaig assenyalar el castell de cartes.
—Ah no tranquil això vol dir que aviat m'he de posar a fer feina —la Meina va sortir del despatx—. Va, Bank, que t'ensenyo la divisió!
—Si Meina-sama!
—Em pots dir Meina i ja està

Al recórrer els passadissos de la novena, els shinigamis que abans m'havien menyspreat per ser un assassí i que havien mormolat a les meves esquenes estaven atònits de que la seva capitana s'entengués tan bé amb mi. De fet, després de que la Meina m'ensenyés la redacció, ella i jo ja rèiem i ens contàvem històries.
—I això és el camp de tir, on ens entrenem amb armes a distància.
La Meina va fer un gest i un shinigami grassonet va portar un parell d'arcs i un bot ple de fletxes.
—Has tirat mai amb arc, Bank?
—La veritat és que no Capitana —vaig reconèixer.
—Ets esquerrà o dretà?
—Dretà, tot i que puc fer quasi el mateix amb l'esquerra.
—Doncs té —la Meina em va allargar un arc—. Agafa'l amb el braç esquerre. Bé ara estira'l apuntant a la diana. Obre les cames. No tant! Bé, ara tensa la corda. Si... fes força amb l'espatlla, no amb el braç. Amb l'espatlla! —em va donar un clatellot quan veia que no li feia cas—. Bé repeteix el procés uns quants cops.
Mentre jo tensava i destensava la corda la Meina va triar una fletxa apropiada per la meva alçada i me la va donar.
—Bé ara posa la fletxa aquí —va continuar entrenant-me—. Tensa i aguanta. Ara apunta i...
Però abans que digués res la fletxa va sortir disparada i es va perdre entre els arbres de darrere de la divisió. A part d'això, la corda de l'arc em va etzibar un cop que em va deixar l'avantbraç sagnant i l'arc va sortir disparat caient 4 metres més endavant.
—Au —em vaig mirar l'avantbraç.
—Crec que això no és lo teu eh Bank —la Meina feia cara de replantejar-se haver-me agafat com a tinent—. Almenys saps llençar ganivets o javelines o algun tipus de projectil?
—Tampoc ho he provat mai —cada cop em sentia més fracassat i la ressaca no ajudava. Potser seria millor renunciar al lloc de tinent.
La Meina va fer un altre gest al shinigami grassonet i ens va portar una caixa plena de shurikens, kunais i altres tipus de ganivets i fins hi tot un bumerang.
—Bé això requereix menys teoria —va dir-me la Meina—. Apa, llança'n algun.
Vaig agafar un parell d'estrelles però les vaig descartar, no sabia com agafar-les. Em vaig decantar per una daga un pel llarga. Em vaig posar davant de la diana, a uns 20 metres i, sense pensar-m'ho gaire, la vaig llançar. No vaig tocar al mig però li va faltar poc.
—Oh! Molt millor Bank! —la Meina va aplaudir—. Crec que encara et podem salvar.
—Ah! M'alegra sentir això Capitana —uff

—Bé Bank, ara ves a buscar la fletxa

Després del tour per la novena la Meina em va presentar a la majoria de shinigamis de la divisió. Es notava que seguien recelosos.
Era ja fosc quan la Meina es va deixar caure a la cadira del seu despatx i em va indicar que segués.
—Bank, m'has caigut bé, crec que ets ideal per ocupar el lloc de tinent —va començar.
—Gràcies Capitana —vaig somriure satisfet.
—Però...

Ai mare...

—Però la majoria de la divisió no et respecta. Pensen que no podries fer el treball d'un periodista i que només ets un assassí —les paraules de la Meina se'm clavaven com espines de gel—. Així que et proposaré una espècie de prova per a que puguis demostrar que realment vals la pena com a tinent de la novena.
El meu destí penjava d'un fil. La ressaca em seguia fent mal però ja podia pensar en claredat. Volia ser tinent de la Meina, volia ser el tinent de la novena divisió. Em vaig aixecar decidit i vaig dir:
—Estaré preparat per la prova que faci falta.
La Meina va somriure.
—Vull que em portis una entrevista feta a un arrancar.

Un silenci es va estendre per la sala.

—Perdoni Meina, vol que entrevisti a un arrancar? —em costava de creure el que acabava de sentir.
—Hi tant, hauràs de preparar l'entrevista, viatjar al Hueco Mundo, trobar a un arrancar i fer-li l'entrevista. Hi ha algun problema Bank?
—Cap ni un Capitana, consideri-ho fet.
Vaig girar cua per posar-me a treballar quan la Meina em va cridar:
—Ei! Alto! —seguidament es va aixecar i em va donar una cosa—. Et deixes això.
Era la insígnia de tinent de la novena divisió.
—Gràcies Capitana —vaig somriure i vaig dirigir-me corrents a la Quarta divisió.

Un cop vaig arribar a la Quarta, vaig preguntar a la gent que veia per allà on trobar a la meva amiga Patx. Al cap d'una estona la vaig trobar.
—Ei Bank! —estava sortint del menjador, acabava de sopar—. Què fas aquí?
—Hola Patx! T'he de dir una cosa.
—A veure digues.
Vaig ensenyar-li la insígnia de tinent.
—Taxaaaaan!
—UOOO d'on las robat?
—Que no l'he robat, que sóc tinent de la novena! Bé, he de fer una prova abans però...
—Oh felicitats! —em va fer una abraçada.
—Gràcies Patx... per cert... no tindries pas alguna cosa pel mal de cap? Es que porto una ressaca...
La Patx em va mirar incrèdula, ella sabia que jo no bevia mai gaire. Després però es va posar a riure i em va donar unes pastilletes.
—Gràcies ets un sol! —i tot seguit me'n vaig anar altre cop a la novena, a les noves dependències que la Meina m'havia ensenyat.

Un parell de dies després vaig anar a la dotzena, on la Meina i el Samael m'esperaven per enviar-me al Hueco Mundo.
—Bon dia Bank! —va saludar la Meina—. Ja tens preparada l'entrevista?
—Bon dia Meina —vaig saludar ensenyant uns papers que portava amagats a la roba.
—Bona nit AL2! —va saludar-me el capità de la dotzena.
—A, ela, dos?
—Aposta Lucrativa número 2 —va explicar el Samael—. Entre alguns de la divisió ens hem jugat si acabaries mort per un Hollow menor, un Menos, un Adjucha, un Vasto Lorde o un Arrancar. Jo personalment penso que acabaràs mort per un cactus vivent, però per si un cas he apostat que et matarà un Arrancar.
—Ah, emm... gràcies per la confiança suposo —no sabia què dir—. I qui és l'aposta lucrativa número 1?
—Ningú, però com que m'avorria li he dit 2 així sabia que em faries aquesta pregunta i podria parlar més amb tu abans que moris —el Samael em va fer una abraçada i, després de que li caigués una llagrimeta, va procedir a obrir la porta.
—Si et consola jo he apostat que ho aconseguiries —va xiuxiuejar-me la Meina.
—Gràcies Capitana, un consol —el Samael havia aconseguit posar-me nerviós, però aviat se'm passaria.
—Apa! —va cridar el Samael—. Ens veiem a l'altre món! Vull dir, la Societat d'ànimes no esclar sino... bah és igual, adéu!

I vaig entrar cap al Hueco Mundo.

Així que això és el Hueco Mundo...

La porta que havia obert el Samael m'havia llençat de cap a un mar de dunes, literalment. Mentre em treia la sorra del cabell em dedicava a observar el paisatge desolat que oferia el Hueco Mundo. Quatre arbres mig morts, un parell de muntanyes al fons i sorra, molta sorra.

Bé, busquem a un arrancar!

Vaig començar a buscar reiatsus per la zona. Vaig trobar unes dèbils concentracions de reiatsu en diferents punts, però les vaig ignorar al pertànyer a hollows menors. Així doncs em vaig dirigir a les muntanyes on havia captat una concentració més gran de reiatsu.

Arrancars, arrancars...

Al arribar allà vaig veure una concentració de Menos Grande que avançaven com un ramat d'ovelles. Després d'observar-los durant un parell de minuts, vaig decidir anar-me'n quan, de sobte, tots els Menos van ser tallats per la meitat i van desaparèixer.
Un home amb una zanpakuto estava dret just davant d'on feia uns instants hi havia un ramat de Menos. Però no portava la roba de shinigami. Portava uns pantalons verd fosc amb unes botes altes de color marró, una camisa del mateix color i una capa negra que li tapava el braç esquerre.
Em vaig acostar sigil•losament fent gala de la meva millor habilitat: ocultar completament el meu reiatsu.
—Guau —deia—. El poder que tenia com a Vasto Lorde no es pot comparar amb això... em sento... invencible!
—Invencible... i no t'adones que tens un shinigami al costat —vaig dir jo recolzat a un arbre mort darrere seu.
Ara que m'hi fixava, tenia el cabell marró que li tapava un ull, l'altre ull groc i tenia la màscara que li cobria el nas i, suposo, també l'ull que estava tapat.
—Qui cony ets? —l'arrancar semblava espantat i es va posar en guàrdia immediatament.
—No importa això, necessito l'ajuda d'algú com tu. Només has de contestar unes preguntes.
—Em prens per imbècil? —vaig notar una acumulació de reiatsu al seu voltant—. Et penses que de mi, un arrancar, te'n pots riure tan fàcilment?
Va treure el braç esquerre de sota la capa i em va llençar una bala, que vaig esquivar just a temps amb el shumpó.
—Tranquil home, no et vull fer mal!
—Però jo si!
Em va llençar una altra bala, però aquest cop ja estava preparat i la vaig esquivar fàcilment posant-me aprop seu.
—Si insisteixes...
Vaig desembeinar la zanpakuto i vam començar a lluitar. Després d'intercanviar uns quants cops va quedar clar que el domini de l'espasa era meu, potser perquè feia poc temps que era un arrancar i no estava acostumat a lluitar amb espasa. Però tenia més força i velocitat i aviat em vaig veure superat.
—Emmiralla, Afsio —vaig cridar al meu shikai—. Bye Afsio, Bye.
Amb dues katanes ara la lluita es va igualar més. L'Arrancar va maleir-me i va emprar les dues mans per lluitar, però la lluita es va allargar.

No puc perdre més temps

Concentrant el meu reiatsu, vaig activar el poder de la meva Afsio i vaig generar un tornado que va fer xocar a l'Arrancar desconegut amb una muntanya.
—Arg! —va protestar en xocar—. Merda...
—Bakudo 30, Shitotsu Sansen! —vaig invocar un dels pocs Kidos que sabia fer bé. Els tres feixos de llum van empresonar a l'arrancar a la paret.
—AAAAARG! Malparit!
Vaig sospirar i em vaig apropar a l'arrancar, embeinant la zanpakuto però sense deixar de concentrar el meu reiatsu al Shitotsu Sansen. L'Arrancar seguia debatent-se, però no podia escapar.
Així que vaig treure els papers de l'entrevista, un bolígraf i vaig començar a preguntar:
—Des de quan ets arrancar? —vaig començar amb la primera pregunta.
—Eh? A què ve això? —estava realment sorprès.
—Mira noi, he de fer una entrevista a un arrancar i tinc aquest mini robot —vaig assenyalar a un robotet volador que el Samael m'havia donat— que enregistra l'entrevista. Així que sigues bon noi i contesta les preguntes.
—Ves a la merda shinigami! —em va escopir a la cara.

Vaig eixugar-me...

—Ei... arrancar... —vaig assenyalar al robotet—. Digues hola al tiet Samael.
—A qui...? —i dit això vaig trencar-li la cara d'un cop de puny.
—Contesta la pregunta.

30 minuts i un parell de pallisses després, vaig alliberar el kidó i vaig disposar-me a tornar al Seiretei.
—Espera... shinigami... —el pobre arrancar tenia la cara com un mapa.
—Què vols?
—Et conec... això no quedarà així... ja he vist el teu poder nano... algun dia ens tornarem a veure i...
Aquest cop va perdre el coneixement pel cop de puny.


—Ben fet Bank! —la Meina em va saludar animadament quan vaig tornar del Hueco Mundo amb l'entrevista, però estava ocupada recol•lectant els premis de les apostes.
—Ah... podies haver mort per allà no? Segur que ho has fet per putejar-me oi? Em caus malament! —va dirme el Samael després de donar-li els diners a la Meina. Es notava que estava indignat per no haver guanyat l'aposta.
—Ho sento Capità, no planejava deixar-me matar hahahaha


I així va ser com, mica en mica, em vaig guanyar el respecte de la gent de la novena i em van acceptar amb molt d'entusiasme com el seu tinent.