Un regal per l'any nou

—Ah! Per fi hem acabat —vaig dir deixant-me caure a una cadira de la novena divisió.
—La revista d'aquesta setmana ha estat un èxit eh, tinent Banknana? —va dir-me el Tenma, un dels shinigamis de la divisió. Quan vaig arribar a la divisió li vaig caure malament, però mica en mica m'havia anat guanyant el seu respecte, al igual que amb la resta de la divisió.
—Bé, jo me'n vaig a dormir Tenma-kun —vaig dir aixecant-me per dir adéu amb la mà. Repartir revistes per tot el seretei ens havia deixat baldats.
Em va dir adéu i vaig encaminar-me cap a les meves estances. Em sentia molt bé després de la feina ben feta. Demà li comunicaria l'èxit a la Capitana Meina.

Mentre passava pels camps d'entrenament de la novena, vaig veure dos gats perseguint-se un a l'altre. Immediatament al cap em va venir la imatge de la Yoruichi, que feia una setmana que no veia degut a la feina de la revista. Vaig mirar en direcció als barracons, vaig somriure i vaig córrer en direcció contrària.

L'últim cop que ens havíem vist, la Yoruichi em va dir que passava les nits a una antiga casa de la Kukkaku al Rukongai. Allà va ser on em vaig dirigir i, malgrat no conèixer quina casa era, la vaig poder reconèixer de seguida per dues estàtues enormes de dos peus. Hi havia lluna plena, així que no vaig necessitar cap tipus de llum per distingir a la Yoruichi a la teulada. Estava mirant la lluna. Jo, en canvi, me la vaig quedar mirant a ella des de baix. De cop va girar el cap i em va veure. Va somriure, va fer uns salts àgils i va caure just davant meu.
—Hola Bank! —va dir-me alegrement després de fer-nos un petó. Se la veia encara més animada del normal.
—Hola! —vaig dir jo fent un somriure encara més ample.
—Se't veu animat! Ha anat bé la revista?
—Hi tant! I tu també et vec molt animada.
La Yoruichi va somriure i va fer uns salts fins a dalt de tot de l'antiga casa de la Kukkaku. La vaig seguir rient i ens vam quedar drets a dalt de tot, mirant la lluna.
—Ei, Bank... —va començar la Yoruichi, abraçant-me—. Te'n recordes de la nit de cap d'any?
—La nit de cap d'any? —la pregunta em va agafar molt per sorpresa, així que vaig intentar recordar:


Nit de cap d'any, dos mesos abans, a la 9a divisió.

—Festaaa —els shinigamis de la novena ballaven a una petita festa que havíem muntat a la 9a divisió.
—Begui capitana! —un shinigami intentava que la Meina els acompanyés a un dels brindis, però sempre s'hi negava amb un somriure.
—Wiiii! —Jo en canvi ballava amb la Yoruichi al mig de la festa amb unes copes de més.

Després de menjar el raïm, vaig asseure'm a parlar amb la capitana, que estava amb el Kensei a la punta de la taula.
—Interrompo alguna cosa? —vaig preguntar amb timidesa.
—No et preocupis! —va dir-me el Kensei.
—Com t'ho estàs passant Bank? —va preguntar-me la Meina.
—Molt bé Capitana! —vaig mirar cap on era la Yoruichi, que estava rebent elogis de molts shinigamis de la divisió—. He de confessar que em feia por que no acceptessin a la Yoruichi tal com va passar amb mi, però quan ens ha guanyat a tots amb el concurs de punteria ja l'han acceptada per tota la vida hahaha.
—Si, es deixen influenciar fàcilment —va riure la Meina.

Després de la festa, la Yoruichi i jo ens vam dirigir a les habitacions amb la Meina i el Kensei. Vam estar parlant animadament i quan va arribar l'hora de separar-nos, el Kensei ens va mirar amb mala cara.
—On dormiràs, Yoruichi? —va preguntar-li.
—M'estic a una casa al Rukongai, en uns minuts hi arribo sense problema —va respondre la Yoruichi—. Que et preocupes Kensei?
La Meina i jo vam riure.
—Va dona, no imaginis coses —va protestar.
—Queda't a dormir amb el Bank! —va saltar la Meina.
Tant la Yoruichi, com el Kensei i la Meina em van mirar amb una cara de... enfí, de
—Vaig a buscar un altre matalàs! —va dir la Meina sortint corrents.
—Però... —vaig mirar al Kensei demanant ajuda—. Muguruma-san, no és adequat que...
El Kensei va posar-me el puny al cap.
—Quina bona nit que fa! —va dir despreocupadament.
La Yoruichi em va abraçar per darrere i em van pujar els colors a la cara.

Érem ja a la meva cambra, estàvem els dos estirats junts i em va xiuxiuejar:
—Hem de celebrar moltes coses eh Bank. Ets tinent...
—Hem salvat el seretei... —vaig contestar mirant-la.
—La teva divisió ja no t'odia...
—I estic amb la millor companyia possible.


Em van pujar els colors a la cara de recordar aquella nit. Mare de Déu quina nit.
—Me'n recordo, si —vaig dir, vermell com un tomàquet.
—Doncs bé... tenia un pressentiment, vaig demanar al Tessai que m'examinés i...
Es va posar davant meu, em va agafar per la cintura, em va mirar als ulls i em va dir:
—Estic embarassada.

—Uh? —vaig preguntar, atònit.
La Yoruichi em va mirar amb un somriure.
—De veritat? —vaig preguntar amb llàgrimes de felicitat als ulls.
—Siii! —va respondre abraçant-me.
—Això és fantàstic Yoru! Però... si no estem casats!
—Això s'haurà de solucionar doncs, no et sembla? —va dir picant-me l'ullet.
—Vols casar-te amb mi? —vaig preguntar mirant-la fixament amb un somriure.
Ens vam fer un llarg petó a la llum de la lluna.


El dia següent, a la redacció de la novena divisió, els shinigamis de la novena reien i es feien bromes. Com cada setmana, la Meina va haver d'entrar a recordar-los que no es relaxessin ja que la setmana següent havien d'entregar un altre número de la revista.
—Per cert, on és el Bank? —va preguntar la Meina als seus subordinats.
—Per aquí no l'he vist —va contestar una shinigami.
—Jo tampoc.
—No, jo tampoc.
—Potser és al camp de tir —va suggerir un altre shinigami.
La Meina va dirigir-se al camp de tir, però jo no era allà tampoc.
—Has vist el Bank? —va preguntar la Meina una mica mosquejada al Tenma, que estava per allà.
—Ahir a la nit vam repartir revistes fins tard, Capitana —va recordar el Tenma—. Potser s'ha adormit.
—Si és així el mato —va pensar la Meina en veu alta mentre anava a buscar a les estances del tinent.


Mentrestant, a una mansió dels Shihoin...
—Hey! —el germà de la Yoruichi estava abraçat a mi amb una sobredosi d'alcohol considerable— Déu ni do quina punteria tens eh, Bank!
Tota la sala va riure i jo, com us podeu imaginar, com un tomàquet.
—Bé, ara que esteu casats ja no cal patir per res —va declarar el cap de la família shihoin.
—Però... no ha anat tot massa ràpid? —vaig preguntar amb timidesa, ja que eren les 10 del matí, la Yoruichi i jo ja estàvem casats, coneixia a tota la seva família i la meitat d'aquesta ja anava beguda. No havia pogut convidar ningú a la boda, només de pensar en el que em diran certes persones quan els hi digui que m'he casat sense avisar-los se'm posava la pell de gallina.
—HAHAHAHAHA —el germà de la Yoruichi va riure ben fort—. Anar ràpid, mira qui parla! Tu què eh... aquí te pillo...
—Yushiro... —va començar el cap de família, tot i que tenia ganes de riure de valent.
—A la primera eh Bank! —el germà de la Yoruichi em va donar un copet amb el colze i encara va riure més fort.
Vam seguir parlant, rient i bevent com si fóssim amics de tota la vida. Bé, des de fa unes hores i per sempre aquesta gent era la meva família i ja m'hi sentia a gust. Des de que vaig morir i vaig arribar a la societat d'ànimes, només recordava que tenia una germana i segurament pares, però no en sabia res. Tenir una família altre cop em feia sentir viu.
Després de menjar i beure, el cap de la família ens va agafar a mi i a la Yoruichi i ens va portar al jardí de la mansió.
—Feia temps que no teníem una festa tan animada, gràcies Banknana —va començar el cap de família.
—Pot dir-me Bank, Shihoin-sama —se'm feia estrany ja que algú em digués d'alguna manera que no fos Bank a seques.
—Tampoc cal que siguis tan formal amb mi, Bank! —va exclamar fotent-me un cop a l'esquena, cosa que va provocar que la Yoruichi i jo riguéssim. Després però, es va posar seriós—. M'has caigut molt bé Bank. T'he de reconèixer que em feia cosa que la Yoruichi es casés amb algú que no fos noble. Però crec que seràs un bon marit.
—No es preocupi! —vaig dir heroicament
—En veritat es preocupa més per tu que per mi —va exclamar la Yoruichi rient.
—Doncs si —va dir el cap Shihoin i els tres vam riure—. Però bé, et vull fer una proposta Bank. En comptes de passar el teu cognom a la Yoruichi, què us sembla si a partir d'ara tu també esdevens un Shihoin?
Si no estigués acostumat a les extravagàncies dels Shihoin m'hagués sorprès més, però després de les extravagàncies de la ara la meva esposa, d'un casament secret i d'un banquet amb nobles vaig saber reaccionar sense col•lapsar-me.
—Seria un honor.

Vaig tornar per fi a les meves estances que ja era fosc.
—És graciós —vaig dir-me a mi mateix, parat a on la nit de cap d'any la Meina i el Kensei ens van acomiadar a mi i a la Yoruichi—. Em pregunto què hagués passat si hagués fet les coses diferent...
—Doncs que potser la teva capitana no estaria enfadada! —la Meina va sortir de les ombres, espantant-me—. On t'havies ficat?
—Tot té una explicació raonable... ho sento molt Meina-sempai!
—T'he estat buscant tot el dia, estaràs fent informes durant una setmana!
—Si... —vaig pensar que podria haver estat molt pitjor, així que no vaig dir res més.
—I demà m'ho expliques tot, que tinc son.
Dit això se'n va anar. Jo vaig posar-me al llit i aviat em vaig adormir pensant com podria fer contenta a la Meina i que deixés d'estar enfadada amb mi.

El dia següent vaig entrar al despatx de la Meina. Estava animat, era un home casat amb una dona increïble, una setmana d'informes no m'amargaria la felicitat. La Meina m'estava esperant amb un somriure i una pila d'informes. Es va aixecar de la cadira quan vaig arribar.
—Bon dia Capitana! —vaig saludar amb un somriure.
—Bon dia. Et vec de bon humor... així m'agrada! A fer informes!
—Hoi!
Vaig assentir i em vaig posar a la taula a enfrontar-me al primer informe.
—I bé —va preguntar la Meina al cap d'una estona mentre feia veure que llegia els títols dels llibres que hi havien al prestatge—. Què va passar perquè no vinguessis?
—Doncs bé... —vaig respirar fons—. Recordes la nit de cap d'any? Que vam fer una festa a la novena?
—Sí, però no vec quina relació té una festa de fa dos mesos amb la teva desaparició d'ahir.
—Recordes que tu i el Kensei vàreu permetre que la Yoruichi es quedés a dormir amb mi?
—Si... —de sobte va fer un bot—. Que li vas demanar per sortir ahir potser?!
—Bé... —em vaig posar vermell, costava més dir-ho del que havia pensat.
—Aix que mono el meu tinent!
—La Yoruichi està embarassada.

Un silenci es va estendre pel despatx.

—Bank... —la Meina s'havia quedat parada, però de sobte va fer un salt i em va agafar pel coll mentre em sacsejava—. Com se t'acut deixar embarassada a una noia si no esteu casaaaats!!!
—No... no és això... Meinaaa! —deia jo intentant respirar.
—Oh! —em va deixar de sobte—. Que t'ha fotut les banyes potser?
—Noooo —vaig exclamar fregant-me el coll—. Es precipita massa Capitana!
—Ah gumen, però no em parlis de vostè —la Meina es va asseure a la taula amb les cames creuades. Uns informes havien caigut al terra però tant la capitana com el tinent els vàrem ignorar—. I doncs?
—Ahir no vaig poder venir... perquè els Shihoin ens van organitzar un casament.

Un altre silenci es va estendre pel despatx. La Meina va tornar a saltar-me al coll.

—I no m'hi has convidat?! —deia mentre em sacsejava.
—Arggg! No... no vaig poder! —la Meina va deixar-me no gaire convençuda—. A canvi et vull oferir una cosa.
—Oh! Què és, què és?
—Voldràs ser la padrina del Shihoinet que tindrem la Yoruichi i jo?
—SIIIIIII
La Meina va fer un bot d'alegria i es va posar a ballar fent tombs pel despatx, cridant emocionada. Jo vaig riure de pura felicitat i em vaig posar a ballar també.
De cop es va obrir la porta i un shinigami va entrar amb la zanpakuto mig desembeinada.
—Què passa res, Capitana?

Un altre silenci, aquest en plan "nos han pillao", es va estendre per la sala. Però aquest cop tant la Meina com jo vam saltar al coll del shinigami.
—Que m'he casat! —exclamava jo sacsejant al pobre shinigami.
—I jo seré la padrina del miniBank! —exclamava la Meina sacsejant-lo també.

Bé, suposo que és comprensible que el shinigami s'espantés i fugís, però aviat tota la divisió va venir-me a felicitar i a donar-me l'enhorabona. Això si, dels informes no me'n vaig salvar u.u

La Meina i jo vam sortir de la novena divisió apressuradament.
—De debò Capitana no cal que m'acompanyis —deia jo—. Ja hi aniré jo, a buscar una casa per viure.
—No t'acompanyo a triar una casa per vosaltres —va dir somrient la Meina—. T'acompanyo a buscar a la persona més adequada per aquesta tasca.
—I qui és?
—La persona que més es coneix el seretei i que agrairà que la distreguis una estona de la seva feina...
Ens vam parar just davant de la primera divisió. Vaig començar a intuir a qui es referia abans hi tot que entréssim al despatx de la Capitana General.

—Amb permís! —va dir la Meina trucant a la porta. Jo vaig saludar amb una lleugera reverència.
—Oh! Si són els oficials eròtics de la novena! —va dir amb un somriure que denotava cansament—. En què us puc ajudar?
La Meina va entregar una carta a la Hanako i mentre ella l'agafava encuriosida, la Meina va marxar dient:
—M'esperen a la meva divisió, moltes gràcies!
Jo vaig quedar-me mirant la porta amb curiositat quan la Hanako va fer un bot de la cadira. Tenia uns ulls com unes taronges. Abans de que pogués preguntar res, però, va exclamar:
—Moltes felicitats Shihoin Banknana! —la felicitació em va agafar per sorpresa, però vaig ser capaç de contestar amb un "gràcies" molt tímid. Però la cosa no es va acabar aquí. Quan havia escrit la Meina aquella carta?—. Així que busques consell sobre on vols una casa eh...?
—No la vull distreure Capitana Hanako...
—T'ordeno que em diguis on vols la casa, Tinent Bank! —va dir-me amb autoritat. Però després va sospirar i va assenyalar la taula del despatx—. Per favor, que m'aniria bé sortir d'aquest despatx una mica. A més, la Meina té raó, en qüestions de família jo et puc ajudar!
Vaig pensar que tenia tota la raó, ja que tenia fills i portava anys casada amb l'Ukitake.
—Bé, com demani —vaig dir—. Ara així a primera vista, coneixent la Yoruichi m'aniria bé... una casa amb jardí!
—Oh! Tota la raó. Deixa'm pensar...
—No et preocupis pels diners, paguen els Shihoin.
—Perfecte doncs!
Dit això vam sortir de la divisió. La Hanako em va dir que aprop de la novena hi havia un bosquet on s'hi havien construït cases, però es trobaven deshabitades perquè havien estat construïdes pels nobles i aquests, quan van ser acabades, les van rebutjar.
—Hi ha una immobiliària al seretei o coses així? —vaig preguntar dubtós.
—En veritat n'hi ha, tot i que la majoria de shinigamis viuen als quarters de la seva divisió alguns lloguen i es compren casetes pel voltant —va respondre la Hanako—. Quan vegis la casa que t'agrada només cal que m'ho diguis i de seguida arreglo els papers
—Oh moltes gràcies!

Vam seguir caminant.
—Per cert —va comentar—. On és la Yoruichi?
—Bé, ara mateix a la quarta —vaig respondre—. El Tessai no en sabia prou sobre aquests temes però a la quarta poden determinar si serà fill o filla amb el reiatsu.
—Recordo que la Tinent Patx era companya teva a l'acadèmia, ja li has dit?
—hahahaha crec que no —en veritat estava rient per no plorar, espero que la Patx no s'enfadi gaire.

Al arribar al grup de cases, vam començar a mirar-les. Es notava que eren superiors a la mitjana, bastant més grans, de dos pisos, amb un mobiliari més refinat que quatre trossos de fusta.

Nobles... construeixen cases, les moblen i després les abandonen... i ara jo estic casat amb una.

Vaig riure del meu propi sarcasme.
Després de veure unes quantes cases i després de trobar uns okupes shinigamis que feien una festa a una d'elles (es van cagar al veure a la Capitana General, un d'ells fins hi tot es va voler fer el Harakiri però jo em vaig ocupar de prendre-li la Zanpakuto i la Hanako el sake), em vaig decidir per una amb un gran jardí, dos pisos (com les altres), cinc habitacions, un menjador molt ample, una cuina molt ben equipada i un petit despatx molt ben il•luminat per emportar-me els informes a casa.
Ens vam asseure en aquell mateix despatx a omplir quatre papers de la venda. Després del paperam, potser perquè la Hanako no tenia ganes de tornar a la feina, va donar-me quatre consells sobre criatures i família, que jo vaig apreciar i apuntar tal com si tornés a estar a l'acadèmia.
—I què passarà si la Yoruichi es transforma en gat mentre està embarassada? —va preguntar la Hanako mentre l'acompanyava de tornada a la Primera Divisió.
—Ostres, no ho havia pensat —vaig començar a imaginar-me rodejat de gatets negres per tot arreu.
—Més val que no ho faci! —va dir una veu coneguda.
La Patx va caure d'una teulada a sobre meu.
—Així que no m'avises eh? Me n'he d'assabentar per la teva dona? Vergonyós Bank —la Patx estava asseguda a sobre meu amb les cames creuades.
—Patx! Saps que t'ho hagués dit de seguida —vaig dir seriosament, tot i que aviat vaig començar a riure.
La Yoruichi estava asseguda a la teulada d'on havia sortit la Patx, rient i tocant-se la panxa.
—I bé? —vaig preguntar quan la Patx va haver sortit de damunt meu.
—Bank, tindràs una filla.

Ja havien passat quatre mesos des de que ens havíem comprat la casa. Havíem estat ocupats amb el trasllat perquè, tot i que jo no tenia gaires possessions, la Yoruichi va dur una muntanya d'andròmines Shihoin des de casa seva. També em va fer baixar al món dels humans a una gran botiga anomenada Ikea. Mare de Déu quin mareig.

—Oh mira això! —la Yoruichi portava tota l'estona parant-se a mirar tots els mobles i objectes que veia. Jo, entre que no m'acostumava a portar guigai i que aquell dia l'Ikea estava ple a vessar, m'estava amargant bastant.
—Eh? Què és? —deia mentre m'obria pas entre la gent.
Quan vaig arribar a on era ella la vaig veure abraçant una estora d'aquelles peludes i suaus.
—Mira que suau que és... —va dir posant-me-la a la cara.
—Hi tant... hahaha —només em faltava l'estora per incrementar la calor que sentia en aquells moments.

I al final l'estora estava allà, als meus peus, al mig de la sala d'estar. Aleshores vaig recordar l'anècdota de la prestatgeria que tenia al despatx. La Hanako havia volgut ajudar-nos amb la mudança, però degut a la feina que tenia a la primera va demanar al Kyoraku i a l'Ukitake que ens vinguessin a donar un cop de mà. Al final vaig acabar pujant jo la prestatgeria mentre els dos homes i la Yoruichi reien explicant-se batalletes de la guerra amb l'Aizen i contra els Quincys, asseguts a l'estora.

Però bé, finalment havíem acabat la mudança i m'havia deixat caure per fi a un sofà caríssim que els Shihoin ens havien regalat. M'estava començant a adormir quan la Yoruichi va sortir de ves-a-saber-on i va començar a fer-me pessigolles.
—Hahahaha Yoru! —vaig cridar un cop vaig haver saltat del sofà.
—Encara has d'aprendre molt si una dona embarassada de sis mesos et pot sorprendre així —va dir amb el seu somriure murri i felí que tant la caracteritza.
—Bé, ja quasi són set —vaig dir somrient mentre l'abraçava i li acariciava la panxa.
Ens vam quedar quiets allà, a sobre l'estora, abraçant-nos els tres.
—Bank...
—Si...?
—Has pensat ja en el nom de la nena?
—Si, hi he donat uns quants tombs... m'agradaria alguna cosa simple, però original.
—Aleshores no li podem posar Soi Fong? —va riure la Yoruichi.
—Dona... hahahaha
—Aleshores què has pensat...?
—Doncs... —vaig fer una pausa dramàtica per donar-li emoció—. Què et sembla Nami?
—Nami? D'on has tret un nom així? Què vol dir?
—No en tinc ni idea hahahahaha
—Però m'agrada hahahahaha —sempre que la Yoruichi reia, reia més fort que jo i semblava un concurs a veure qui dels dos era més feliç. Ens vam passar la tarda rient.

Van passar uns 40 dies amb una espècie de rutina. Jo anava de bon matí a la novena a treballar per la revista, però la Meina m'havia donat una "baixa parcial per paternitat" i tenia les tardes lliures, que aprofitava per passar l'estona amb la Yoruichi. Un dia vam anar a pescar, però s'avorria i vam infiltrar-nos a la mansió dels Kuchiki a pescar al llac del seu jardí, per descobrir que la Yachiru havia pescat els peixos anys abans. Un altre dia, suposem que per motius de l'embaràs, va negar-se rotundament a menjar-se el peix i una de les coses que odio més tan en el món dels morts com el dels vius és el peix, així que vam donar el plat al Yushiro, que venia a vegades a veure com estava la família, que se'l va menjar molt de gust.

El dia esperat va arribar una setmana abans del que planejàvem, així que ens va agafar per sorpresa un matí. Jo estava discutint una entrevista amb un parell de shinigamis de la novena quan va entrar el Yushiro i em va dir que la Yoruichi havia trencat aigües i que en aquells moments es trobava a la quarta, a punt de parir. No crec que mai pugui repetir la velocitat d'aquell shumpó, fins hi tot vaig deixar enrere al jove Shihoin. Em vaig obrir pas entre la gent de la quarta però, al entrar a l'habitació on hi havia la Yoruichi, la Patx em va aconsellar que m'esperés a fora. Després de donar-li la ma a la Yoruichi i de tranquil•litzar-la, vaig esperar-me a fora amb el Yushiro, de braços creuats i fent voltes amunt i avall.

Van ser dues hores llargues, però segons els que em van assegurar els de la quarta allò acostumava a durar molt més. La força de la Yoruichi i la seva constitució l'havien ajudada molt en aquest aspecte.

En entrar a la cambra aquell 25 d'Agost i vaig córrer a abraçar a la Yoruichi.
—Ja l'has vista? —vaig preguntar a la Yoruichi.
—Si —va dir, visiblement emocionada—. Ara l'estan rentant.
I, efectivament, de seguida va venir la Patx somrient amb un petit paquetet envoltat en mantes blanques. La Yoruichi i jo ens vam abocar sobre la petita Nami.
—Felicitats —va dir-nos la Patx.

Era una coseta petita de pell morena i un plor agut. La Yoruichi la gronxava i jo acariciava la maneta. Un cop va obrir els ulls, totes les semblances amb la Yoruichi van donar pas a uns ulls grisos que havia heretat del seu pare.



CONTINUARÀ...