Els fils taronges del destí.

**Hanako** Dg 9 Jun 2013 - 20:46

Comença un nou dia i ets conscient que no pots continuar vivint en una mentida. Quan te n’adones que no pots continuar enganyat a tothom del teu voltant. Quan ja fa massa anys i t’has acostumat a la farsa. Quan t’amagues per no ferir persones que estimes. Quan allò que més desitges t’està completament prohibit als ulls dels altres.

Quan acompleixes tots aquests requisits, explotar i rompre les cadenes que tu mateix t’has imposat durant tants d’anys es molt difícil. Només el fet de pensar-ho ja és molt dur. Com mirar als ulls als qui trairàs? Com suportar l’odi de la gent? Com ignorar els comentaris dels teus subordinats?

Sabia des de feia molts d’anys que valia la pena rompre totes les restriccions. El que obtenia fent-ho valia més que res. Desitjava aquella llibertat sense horaris, sense amagar-se. Podria suportar el que fos si ella estava a prop seu. Sentia que junts podien fer front a totes les tempestats que arribessin, que res els faria tombar.

Tot aquest temps s’havia ocultat per por als altres, pel que dirien, per si la pressió dels demés fos tan gran que fes sucumbir la Hanako.

Però la situació havia canviat molt en els darrers mesos. La Hanako havia deixat de ser tinent per recollir el testimoni del seu mestre i del seu pare. Com a Capitana General s’observaven tots els seus moviments, molt pendents dels moment en que s’equivoqués.

Sempre, a tota hora i fos on fos, estava envoltada de gent. Ell només aspirava a col•lar-se al seu despatx sense ser vist, cosa que no podia fer cada dia. Quant de temps més ho podria suportar? No per molt més temps... Sentia que havia arribat al límit, que calia esbucar el mur que ell mateix s’havia construït.

Ressonaven al seu cap les paraules que feia tants i tants anys havia pronunciat “Que sigui el nostre secret”. En aquell moment tan llunyà va ser incapaç d’enfrontar-se a la veritat i en canvi, ara el pes d’aquesta mentida s’havia instal•lat a la seva gola i li dificultava la respiració.

No ho puc continuar amagant molt més, es deia a ell mateix. Però aleshores al costat del rostre de la Hanako apareixia algú més: el seu pare. El Shunsui Kyoraku que havia estat amic seu des de l’acadèmia, amb qui havia compartit tantes hores i confidències.

Sospirà en veu alta. Els seus subordinats ja s’havien adonat que feia més de mitja hora que no escrivia res, que estava perdut en els seus pensaments. La Kiyone anà a dir alguna cosa, però la Rukia la va interrompre i l’obligà a tornar a la feina. Feia molt de temps que el Capità Ukitake estava tan pensatiu. Calia donar-li temps per aclarir-se.

L’Ukitake, aliè al tràfec dels seus subordinats, continuava pensant. Com li podia fer entendre al Shunsui que no havia tingut elecció? Sempre s’havia estimat la noia, sempre. Que ella també l’estimés va ser inesperat. Les normes capritxoses d’aquella passió prohibida no es pogueren evitar i per molt que ell volgués no hauria pogut frenar els seus sentiments. Els seus destins estaven indeslligablement units.

El Kyoraku ho entendria? Comprendria el seu amic? El Shunsui era la primera pedra, el gran obstacle, el primer que ho havia de saber. Sempre que pensava en que li havia de dir, inconscientment reculava.

S’aixecà lentament, sense adonar-se’n que els seus subordinats el miraven. Avui s’havia aixecat amb la determinació que li calia per fer-ho, per confessar i buidar-se de ressentiments i culpes. Esperava que el seu amic l’escoltés fins el final. Sense dir res abandonà la Tretzena Divisió i deixà que els seus passos el guiessin.

No volia ocultar-ho, estava molt nerviós. No sabia com li diria, ni quines paraules serien les més indicades per suavitzar el cop. El nus que tenia a la gola se li feu més pesat, però confiava en l’enteniment i la benvolença del seu amic. El Shunsui també havia tingut amors molt complicats i l’Ukitake li havia fet de confident. Esperava que ara entengués els seus sentiments.

A prop, a l’esquerra, s’alçava la torre de la Primera Divisió. Una fiblada el feu sentir ànsies d’anar-hi, entrar al despatx de la Primera i pregar perquè no hi hagués ningú. Però no hi aniria.

Sabia que si anava la Hanako faria tot el possible per llevar-li la idea del cap i ell, per no veure-la patir, seguiria callant. Avui no volia cedir. Era la seva càrrega i avui mateix acabaria amb ella. No volia haver-se d’amagar més per estar al costat de la Hanako.

Era el moment per ser sincer. Havia temut aquest dia durant feia més de cent anys, l’havia somniat en els seus pitjors malsons.

Trobà el seu amic que sortia de casa, ataviat com de costum amb el haori rosa i el barret ample. Un aspecte singular.

-Ukitake! –cridà molt content agitant una petita botelleta de sake- Et fa un poquet de sakeee?

L’Ukitake no va contestar de seguida, tenia un nus a la gola massa gran. Mirà de somriure però no pogué. El Kyoraku se n’adonà que passava alguna cosa, no en va, feia molts d’anys que coneixia aquell home de cabells blancs. El considerava com el seu germà petit. Li posà la mà a l’espatlla, però l’Ukitake no donava senyals.

-Ukitake... –va murmurar. L’home reaccionà, alçà un moment la vista però evità el contacte visual amb el seu amic. En veure els ulls de preocupació del Shunsui se sentí mala persona.

-Va, anem a algun lloc tranquil –va dir el Kyoraku mentre el seu amic el seguia, sense dir paraula. Caminaren una bona estona, en silenci. L’Ukitake mirava cap a un altre costat tota l’estona, evitant la mirada del seu amic. Si no hagués estat ben resolt a confessar-ho tot aquell mateix dia, hauria fugit d’aquella situació tan incòmoda.

El Kyoraku s’assegué a sobre la gespa, es tragué el barret i serví el sake en dos platets. El Capità de la Tretzena s’assegué al seu costat i acceptà el sake sense beure’l, mentre el seu amic feia els honors i buidava el plat.

-Un poquet de sake i tot passarà, Ukitake –somrigué el Kyoraku, mirant d’animar-lo.

L’Ukitake dugué el plat de sake als llavis, però aturà a mig camí. Posà les mans a sobre dels genolls i agafà el plat amb les dues mans. Hi veia perfectament el seu reflex, trist, pensatiu, amb una gran càrrega que havia d’amollar. Era el moment. Agafà aire, sospirà. El Kyoraku el mirà de reüll.

-Kyoraku... –va començar amb una veu molt insegura. Empassà saliva.- Estic sortint amb la Hanako.

Amollà l’aire. Se sentí un poc marejat. Alçà els ulls per mirar al Kyoraku; l’expressió del seu amic era insondable.

-Què acaba de dir? –pensà el Kyoraku- La meva filla? No pot ser... Ell no la faria una cosa així, és l’Ukitake. Quina necessitat tindria de sortir amb la meva filla, si li treu un munt d’anys!! No pot ser, l’Ukitake és amic meu des de l’acadèmia, és algú amb qui puc confiar cegament. Ell no m’arrebataria la meva filla.

Estava massa consternat, no podia ser una broma. Vols dir que l’Ukitake seria capaç de trair-lo d’aquesta manera? La seva pròpia filla... i ell? De sobte se sentí molt enfurit i no pogué reprimir l’explosió d’ira del seu interior.

L’Ukitake no reaccionà a temps i els forts punys del seu amic impactaren de ple sobre el seu pòmul esquerre, tirant-lo d’esquena sobre la gespa. Tenia gust de sang i un gran mal a la galta. Escopí el líquid vermell i s’incorporà.

Quina sensació tan estranya! Feia tant de temps que no escopia sang que només el record de la seva malaltia el feu tremolar.

A la vora, la botella de sake havia caigut a terra i el seu contingut s’escampava per sobre la gespa. El Kyoraku, fent servir una força innecessària l’agafà pel coll i l’obligà a posar-se dret.

-Per què Ukitake? Per què la meva petita Hanako? És la meva filla... malparit! –començà a cridar el Kyoraku, amb les idees embullades, completament abatut mentre propinava el segon cop al seu amic, ple de ràbia incontrolable, aquesta vegada al llavi. L’Ukitake no es defensà- Per què... Per què? No ho entenc. Jo que sempre t’he donat suport. Em pensava que eres una bona persona!

El tercer cop anà a parar a l’estomac del Capità. Tampoc l’aturà. Era com si l’home de cabells blancs com a part del seu càstig decidís no privar al seu amic del gust de tupar-lo.

-Des de quan? –continuà expressant-se el Kyoraku, en una onada de violència dins els seus pensaments- No ho entenc. Confiava cegament amb tu. Jo que t’he obert tantes vegades les portes de casa meva. Jo que et vaig cuidar quan estaves malalt...

Els cops de cada vegada eren més salvatges. L’Ukitake entenia la ira del Kyoraku, l’acceptava. No s’esperava aquesta reacció per part del Kyoraku, però entenia que se sentís traït. La Hanako sempre havia estat molt important per l’home del haori rosa.

-Com em pagues tot el que he fet per tu? Totes les hores que he passat al teu costat. Per a mi ets com un germà!! –continuà el Kyoraku- Amb la meva filla!! Si és una nena per a tu! Tens edat per ser el seu pare! Com es pot ser tan degenerat... Amb la filla del teu millor amic. Traïdor!!

El darrer cop arribà. L’Ukitake caigué de genolls, derrotat, sense poder-se tan sols posar-se dret. Un puntada de peu el llençà cap per amunt sobre la gespa.

-Ets menyspreable. –va dir el Kyoraku escopint aquestes paraules amb tot l’odi que va poder- No ens tornarem a veure mai més, Capità.

Ni tan sols emprà el seu nom per acomiadar-lo. L’Ukitake, ple de cops i sang que li rajava pel rostre, paradoxalment es trobava molt millor. Li tremolava tot el cos però se sentia completament alliberat. Dues gruixudes llàgrimes li corrien rostre avall.

-Em sap greu... –va dir, sense que l’escoltés ningú, posant-se la mà a sobre dels ulls i notant aquell repugnant gust de sang a la boca. De sobte, reuní forces de no sabia on i s’aixecà. El dia no s’havia acabat encara i havia de donar aquesta notícia a unes quantes persones més.

**Hanako** Dc 19 Jun 2013 - 23:06

La Hanako volava a base de shumpos pel Seireitei, raspant l’aire. Havia sentit el reiatsu de l’Ukitake neguitós tot el dia i estava segura que li havia passat alguna cosa greu. De sobte el seu reiatsu s’havia disparat, com si rebés un impacte molt fort. En sentir-ho, la Capitana abandonà la reunió en què estava sense donar una sola explicació i començà a córrer perseguint aquell reiatsu tan conegut.

Volava pels terrats a una gran velocitat, quasi sense aturar-se a agafar aire. Per què el Capità de la Tretzena havia estat alterat tot el dia? Què li havia passat? Enfonsà amb molta més força els peus i feu un shumpo molt més gran. La teula de ceràmica es rompé a sota dels seus peus a causa de la pressió espiritual.

La Hanako saltà al terra, d’un sol cop, ràpida i en una execució perfecta, entrenada fins a la sacietat. Era l’hora del dinar i els carrers estaven deserts, fent ressonar les passes de la jove amb més ímpetu.

Seguí el rastre del reiatsu un poc més endavant i s’aturà. Era un bosc. No un d’aquests boscos plens de molsa i branques partides, on la natura rebel creix fent el lliure exercici del seu imperi. Era un petit bosquet no gaire lluny de casa seva.

Quan era petita, el Samael la va dur a fer una volta (que ell anomenà “Brigada avançada de recerca de l’unicorn daurat”) i es perderen fins ben entrada la nit, quan els trobà el Capità Rose.

Mai havia tornat a entrar-hi. Els pares havien prohibit que hi anessin i la Hanako, molt estricta i disciplinària, havia obeït aquella ordre fins el darrer moment. El Samael i la seva ànsia de coneixement l’havien empès fins aquell indret en moltes ocasions, però la Hanako no havia traït mai la confiança dels seus pares. No fins que no va ser incapaç de seguir reprimint el que sentia per l’Ukitake.

Entrà al bosc, sense vacil·lar, tallant tot el que estava al seu pas. Un riu poc caudalós hi passava per allà prop. Saltà i caigué a una clariana en un moviment àgil. Allà ja hi havia algú.

La noia llevà ràpidament les mans de la seva katana en veure de qui es tractava i canvià l’expressió del rostre.

-Ah, pare –va dir la Hanako un tant sorpresa. El seu pare, el Shunsui Kyoraku era la darrera persona que s’esperava trobar al mig d’aquell indret. Mirà de somriure tranquil·lament i controlà la seva respiració per semblar més calmada.

La Hanako ja havia arribat i havia tardat molt menys del que ell s’esperava. Però aquest era el fet, que la noia era allà, aparentant perfectament estar calmada. Quants anys feia que fingia d’aquella manera? Quant de temps feia que s’havia col·locat aquella màscara?

-Què hi fas aquí, Hanako? –va demanar el Shunsui Kyoraku. La Hanako somrigué de la manera que sabia que li agradava al seu pare. Se n’adonà de seguida que no estava precisament de bon humor, així que decidí intentar sonar més optimista.

-No res! –va riure la Hanako despreocupadament, intentant sonar calmada i no massa despreocupada. El reiatsu de l’Ukitake no se sentia gaire lluny. S’inventà una mentida per fugir ràpid d’aquella situació inesperada- Estic entrenant i val més que m’afanyi. Ja ens veurem, pare!

La Hanako va somriure plenament. La ira del Shunsui era com una gran massa volcànica que empenyia des del seu estómac per sortir i lluitava ferotgement. No es podia contenir.

-Corres així de ràpid quan notes a tots els teus Capitans en perill? –va demanar el Kyoraku, sarcàstic.

La Hanako es quedà d’una peça, sense saber què contestar. L’ambient es va tensar. Dins l’univers de la Hanako era completament impossible que el seu pare sabés lo seu amb l’Ukitake, així que intentà cercar l’excusa que sonés més convincent. Molts d’anys de pràctica varen fer que trobés la resposta de seguida.

-És la meva obligació –va somriure agafant-se el haori de Capitana- No puc permetre que em falti un sol Capità. He de vetllar per la seva seguretat, de la mateixa manera que ells vetllen per la meva.

-Fins quan? –va demanar el Kyoraku. La ràbia del seu interior sortí de cop, com en una gran erupció. La Hanako es col·locà en guàrdia, instintivament.

-FINS QUAN PENSES MENTIR-ME? –va cridar el Kyoraku avançant fins la seva filla i agafant-la pel braç per sacsar la noia. La Hanako reparà de seguida en la sang que cobria les mans del seu pare però tardà molt de temps en entendre de qui era.

No era que no ho entengués, era que no s’ho podia creure. L’evidència: la sang, el reiatsu alterat del Jushiro, la ràbia que tenia el seu pare... Els havia descobert? Era impossible... Però de ser així, la Hanako entendria la ràbia del pare. Però com? Què havia passat?

-De qui és aquesta sang, pare? –va demanar la Hanako amb els ulls oberts com a plats. El Kyoraku l’amollà, amb rostre de circumstàncies. Així que realment era cert tot el que li havia dit l’Ukitake? Per què? Tenia tres fills que eren el seu tresor. Potser el seu matrimoni no havia estat perfecte, però els seus tres fills constituïen pel Kyoraku un tresor preuat i intocable.

El Samael, molt llest i hàbil que gràcies a la seva intel·ligència havia transformat l’estil de vida del Seireitei. La Hanako, recta i disciplinària fins escalar al més alt de l’escala dels shinigamis i la jove Momo que ja era tota una promesa a la seva Divisió, tot i fer poc temps que s’hi havia unit.

Recordava quan la Hanako era només una nena i s’asseia a les seves faldes després de l’entrenament. Quan l’havia perdut? Quan aquella nena s’havia convertit en una estranya? Quan el Kyoraku li havia perdut la pista?

-Així que és cert... –murmurà el Kyoraku en veu fluixa, intentant aparentar la calma al mig d’aquell volcà- Surts amb l’Ukitake?

La Hanako sentí la fúria del seu pare i com ell, en va, intentava controlar-la i parlar en veu reposada. Finalment el dia que la jove havia temut durant tants d’anys arribava. El seu pare i ella, a aquella clariana d’un bosc que li havia estat prohibit tants d’anys abans.

Sentia que, en el moment que es va sentir perduda de petita havia perdut quelcom i ara, al mateix escenari tants d’anys més tard, estava a punt de perdre el seu pare.

La noia aixecà el cap. La seva mirada era convincent i ferma, sense rastre de penediment. Mirà el seu pare, seriosa, amb el rostre qui fa un discurs combatiu que la Hanako adoptava sovint.

-Sí pare. Estic sortint amb el Jushiro Ukitake –va respondre la Hanako, decidida però amb un deix de nerviosisme. Es passà una mà pels cabells- No t’ho he dit fins ara perquè... sabia que no ho entendries.

El Kyoraku se’n va riure.

-Entendre? –va mofar-se- No ho puc entendre de cap manera, Hanako. En què penses? Hanako, és amic meu! Podria ser el teu pare. No és un home per a tu.

-Et repeteixo que no ho pots entendre –va repetir la noia. Li podia explicar al seu pare tot el que l’Ukitake significava per a ella, però no ho entendria.

-ENTENDRE QUÈ? –va cridar l’home- Ets tu la que no està entenent res! L’Ukitake no és per a tu, Hanako! T’ha ensarronat, que no ho veus que només es vol aprofitar de tu? Oblida’l! No és per a tu!

-Però pare... que et sents parlar? –va demanar la Hanako incrèdula- El Jushiro ensarronant algú? M’ho dius tu, que fa tants anys que el coneixes? Saps que ell no és capaç d’enganyar ningú!

-Hanako, pots ser molt bona lluitant però ets massa tova –va respondre el seu pare- Ets fàcil d’enganyar i massa confiada. No veus que només t’està seduint perquè vol poder? Oblida’l!

Ara va ser la Hanako qui va riure.

-Que l’oblidi? –va riure- No t’entenc. No puc entendre el que dius, pare. Estàs sent paranoic i incoherent. El coneixes millor que ningú, és una bona persona! Sembla que ets tu qui no entén que no puc passar sense ell perquè l’esti...

-Hanako, PROU! –cridà el Kyoraku fora de si- Nena, no saps el que dius! Confia en el teu pare! No el tornis a veure més!

-Pare –va demanar la Hanako molt seriosa- Aquesta sang és del Jushiro?

-No li diguis així! –va respondre el Kyoraku. La conversa s’anava tornant més acalorada- Per a tu és el Capità Ukitake!

-Contesta’m –va exigir la Hanako, sonant molt imperativa.

-No sóc un dels teus subordinats, Hanako –li va recordar el pare, recriminant-li el to de veu i exigint-li més respecte. La Hanako tornà a insistir amb la mirada- I només li he donat el que es mereixia. S’ha aprofitat de la meva filla i jo...

La Hanako esquivà el seu pare i s’endinsà pel bosc. El Kyoraku l’agafà fort per l’espatlla.

-No deixaré que vagis amb ell!! –cridà fora de si- Ets la meva filla! Hanako, el millor per tu és que l’oblidis abans que sigui massa tard!

-Deixa’m anar –va contestar la Hanako esquivant el seu pare- Ja no sóc una nena. No te n’has adonat? Jo decideixo què fer amb la meva vida i amb qui la vull compartir! No necessito el teu permís ni els teus consells!

La Hanako estava mantenint una determinació contra el seu pare que l’Ukitake no s’hauria pensat mai. Sabia que la noia estimava amb devoció el Kyoraku. L’Ukitake se sentia culpable per fer-la triar, per fer-li passar a la Hanako per aquell mal moment. Sabia més que ningú, que la Hanako estava patint.

-D’acord –va dir l’home que notà la presència de l’Ukitake acostant-se. Es girà intentant reprimir l’odi, la ràbia i la impotència que sentia. Notà que l’home arribava al costat de la Hanako. Sentí l’expressió d’horror de la Hanako en veure-li el rostre colpejat i com la ràbia s’apoderava de la seva filla.

No, aquella no era la seva filla. Aquella dona no era la filla que ell coneixia. El Shunsui notà com l’Ukitake i la Hanako es comunicaven sense dir una sola paraula.

L’home girà el cap i aixecà el seu barret. Veié com l’Ukitake tenia la seva filla presa als seus braços. La noia amagava el seu rostre al pit de l’home.

-Pare, -va dir la Hanako conscient que el seu pare l’observava. Dues gruixudes llàgrimes que no va veure ningú caigueren pel seu rostre. Eren plenes de ràbia, de tristesa i impotència- No hi ha res que em puguis dir que em faci allunyar-me del Jushiro.

Els dos antics amics intercanviaren una mirada ràpida, però plena de resolució. Un implorava compassió pel bé de la dona que estimava, l’altre portava la ràbia com a crit.

-Aleshores adéu, Capitana General. –respongué el pare. Foren les darreres paraules que adreçaria a la noia en molt de temps. El seu haori rosa es va perdre entre els arbres.

**Hanako** Dc 3 Jul 2013 - 21:57

-Què fas, bevent sol al terrat a aquestes hores? –va demanar la Nanao- No és un poc prest per pegar-li al sake?

El Kyoraku va ignorar la dona que abans havia estat la seva tinent i va prendre un altre glop de la beguda.

-Shunsui? –va cridar la Nanao, sense tornar a rebre resposta. La dona estirà de la cua a l’excapità i el tombà sobre la teulada. Tenia una expressió absent, perduda i abatuda. La Nanao era la primera vegada que el veia d’aquesta manera, així que decidí fer-hi alguna cosa. S’assegué al seu costat mentre l’home s’incorporava i continuava bevent.

-Què t’ha pass... –va començar la Nanao

-No tenc ganes de parlar, Nanao-chan –va respondre el Kyoraku buidant la botella. En veure que no sortia més contingut líquid de la botella, l’home la llençà terrat avall i impactà amb molta força al pati, rompent-se en mil bocins.

La Nanao s’aixecà. No havia vist mai abans així al Kyoraku, però si no tenia ganes de parlar devia haver-li passat alguna cosa greu. En aquells moments, era millor deixar-lo sol amb el sake i els seus pensaments.

-On vas? –va demanar el Kyoraku.

-A cercar-te més sake –va contestar la dona- Però m’ensumo que no trobaràs la solució als teus problemes al fons d’una botella de sake. Com a molt els ofegaràs...

L’home es quedà pensatiu mentre la Nanao s’allunyava. Se sentia molt malament, enganyat i traït per dues de les persones a les quals els hauria confiat la seva pròpia vida. L’Ukitake, que el coneixia des que eren uns nens... la seva filla a qui havia entrenat durant tota la seva vida.

La Nanao tornà i deixà una altra botella de sake al costat de l’home.

-No en vols? –va demanar la Nanao en veure que no es llençava a beure’l. El Kyoraku arronsà les espatlles. Només volia que tot fos com fins feina unes hores. Volia tenir un amic amb qui confiar cegament, més que si fos un germà. Volia continuar sobre protegint la Hanako, la seva nena petita.

-Beus amb mi, Nanao-chan? –va demanar el Kyoraku, somrient però amb la tristesa reflectida al rostre. La dona es va seure i va beure un poc de sake, tot i que només l’olor ja la marejava.

-Em contaràs què t’ha passat? –va demanar la dona després d’una bona estona en silenci.

-A vegades... no saps amb qui pots confiar –va riure el Kyoraku.

-Sempre pots confiar amb la família –va respondre la Nanao aferrant-se al braç del seu home.

-No –va somriure enigmàticament l’excapità, tornant-li l’aferrada- Ni tan sols en la família...

Mentre, no gaire lluny d’allà, a una caseta petita de color blanc i amb una fusió d’estils oriental i modern, la Capitana General queia vençuda per l’esgotament. La Matsumoto va sortir de la seva habitació on la seva filla major descansava, baixà les escales i girà a la dreta, on hi havia la cuina.

Allà trobà el Gin, que mirava la tele amb els ulls tancats, sense donar-li gaire importància. A un altre racó hi havia l’Ukitake, amb el rostre ple de sang, dret i amb posat nerviós.

La dona sospirà i s’apropà al capità.

-A veure... –va dir la Matsumoto amb el seu to de veu característic, aquest que sembla que tot allò que diu li és completament igual- Em pots explicar què ha passat i per què estàs tot ple de sang? Quina molèstia... Per culpa teva m’he perdut el final de la telenovel·la “Els amors del rei de les ànimes”. I segur que avui el Shinru es liava amb la Maroka!!

La dona feu una rabieta sobirana i pegà un glop a un tassó ple de gel i wisky. L’Ukitake no va respondre, abaixà el rostre, culpable.

-Ukitake! –la va renyar la dona- Més et va tenir una bona explicació per haver-me separat del meu culebrón! Era un capítol mític, entens? MÍTIC! Vull una bona explicació.

-Rangiku... la teva filla i jo mantenim una relació –va respondre l’Ukitake de manera cerimonial.

-Vaaaaaja, vaaaaaaaaja –va riure el Gin, desviant la mirada de la televisió sense gaire dissimul- Jutjant la fila que fas, a l’ex-Capità de la Vuitena no li ha fet gaire gràcia.

-Ichimaru... –va dir l’Ukitake. Creia que començava a entendre perquè aquell home no era de l’agrat de la Hanako. Simplement, tenia l’habilitat de ficar la seva llengua de serp allà on feia més mal i en el moment oportú.

La Matsumoto es va quedar mirant l’Ukitake amb cara de pocs amics.

-Em vols pegar tu també? –va somriure l’Ukitake. En fer-ho una ferida del llavi li va coure i se li obrí. El gust de sang es tornà a fer present.

-No sóc una dona violenta –cridà mentre llençava el comandament a distància de la televisió al Gin amb tan bona punteria que li pegà al cap i el deixà estorat a terra. L’Ukitake, instintivament es feu enrere i tancà els ulls disposat a rebre els punys de la dona de cabells taronges.

-Així no molestarà... –va dir mentre al seu home li sortia fum del cap a causa del cop.

La Matsumoto li ordenà que el seguís fins la sala d’estar on es va asseure al sofà espatarrada. L’Ukitake també s’hi segué.

-Perdona al Shunsui, –va dir la Matsumoto –es fotudament sobre protector amb les nenes. Bé, ja el coneixes...

-No pateixis –va respondre l’home- Això havia de passar tard o d’hora.

-El que em pregunto és... –va dir la Matsumoto tan despreocupada com sempre- Què t’ha vist la meva filla i què has vist tu en ella? Sembla un culebrón barat...

L’Ukitake es quedà d’una peça.

-Ets vell, vares estar molt malalt, no tens diners, tampoc ets excessivament fort i no tens gust estètic... –va amollar la dona mirant-lo de caps a peus. Ara entenia perquè estava amb l’Ichimaru, ja que s’assemblaven bastant en dir les coses talment les pensaven.

-La Hanako i jo tenim personalitats molt afins –va respondre l’Ukitake, vermell i intentant-se defensar.

-Els dos sou massa tous, responsables, avorrits... –va amollar la Matsumoto, enunciant tots aquells defectes i removent-se al sofà, fent una rabieta- Aaaah, com la meva filla pot acabar amb un home tan avorrit! No s’assembla gens a mi!! La Hanako mai serà una dona supersexy com la seva mare –acte seguit es passà les mans pels pits- Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah –va riure com una nena petita i dirigí la mirada als pantalons de l’home- Deus tenir un bon instrument allà baix!!

-NO ÉS RES D’AIXÒ! –va cridar l’Ukitake mentre la Matsumoto reia com una boja al sofà i semblava que no tingués ni aire per respirar. Quan la Matsumoto acabà de descollonar-se, tragué unes galetes i començà a menjar-les com si no hi hagués demà, amb aire despreocupat.

-Rangiku, a tu no t’importa, oi? –va demanar l’home de cabells blancs- No tens res a dir de la relació que tenc amb la teva filla? Hi estàs d’acord? Et sembla bé.

-Em sembla molt bé –va contestar la dona indiferent, com si allò no l’afectés per res. L’Ukitake parpellejà, incrèdul- Què? No em miris així, jo no sóc com el Shunsui! No és una nena, ja és adulta. Pot triar l’home que vulgui. Però si et sóc sincera, m’esperava algú més com el Kuchiki, ja saps... un paio amb disciplina, estricte i soso com ella.

El Capità de la Tretzena no sabia si sentir-se afalagat o insultat. La Rangiku era una dona molt rara, però per sort per a l’home, la vida dels seus fills li havia estat sempre indiferent.

La dona mastegava molt fort i es bellugava per cercar altra galeta, com si fos un ball. Agafà una i li passà a l’Ukitake que la sostingué sense dur-se-la a la boca.

-Ets un dels capitans més admirats. Ja has pensat en això? Què pensarà el Seireitei si s’enteren que surts amb la meva nena? A la gent li agrada molt parlar i criticar als altres. No és per deprimir-te, però la vostra relació es pot mal interpretar.

-No m’importa –va contestar l’Ukitake, decidit.

-Potser a tu no, però la meva filla és Capitana General i està a punt de mira de tothom. No sé quina reacció esdevindrà en saber-se la seva relació amb l’admirat Capità de la Tretzena. –va contestar la Rangiku desafiant.

L’Ukitake no contestà, aclaparat. Ell ja tenia un nom al Seireitei, era un Capità consolidat i estimat pels subordinats i per tots els altres soldats. En canvi, la Hanako acabava d’ascendir a Sotaicho i encara era massa jove. Encara hi havia soldats que desconfiaven de la seva capacitat.

Hi hauria gent que es pensaria que l’Ukitake només estava amb la Hanako pel poder que ella tenia com a Capitana General? Creurien que l’Ukitake havia concertat aquell matrimoni per despit per no haver obtingut el càrrec? O pel contrari es podrien pensar que ella estava amb ell perquè era incapaç de manejar sola la situació?

Definitivament, no ho havia pensat des d’aquesta perspectiva. Però tant li era.

-Eh, des de quan ets aquí? –va demanar la Rangiku cridant i movent els braços qual cucaratxa en veure a la Hanako a la porta.

-Amb els crits que fots no he pogut dormir gens... –va riure la Hanako. L’Ukitake s’aixecà i s‘acostà a la noia.

-Vaja, que des del principi... –va dir la Matsumoto menjant una altra galeta i aprofitant per estirar-se completament al sofà.- Va, va Hanako! Conta’m què tal és l’Ukitake al llit.

-QUÈ? –va cridar la Hanako.

-PERÒ QUÈ DIUS? –es va escandalitzar l’home de cabells blancs

-Conta’m-ho nena! Vinga, no sigueu tímids que els primers consells són gratuïts –va dir traient la llengua.

-No els necessitem –contestà l’Ukitake enfrontant-se a la Matsumoto que reia com una boja.

-Ukitake, no siguis tan sec, que sóc la teva sogra! –la Matsumoto va riure amb malícia i començà a fer la croqueta pel terra mentre es descollonava, fins que va pegar amb els pits a la taula i li va caure el te a sobre, muntant un gran escàndol.

-Mare meva... –va dir l’home posant-se la mà al cap- Serà millor que tornem a la Primera Divisió. La Hanako assentí i s’acomiadà de la seva mare. Accidentalment trepitjà la mà de l’Ichimaru que encara estava inconscient.

-Ha estat un dia llarg –va comentar la Hanako- Potser demà el pare veu les coses des d’una altra perspectiva.

Però el que la Soitaicho no sabia era que el Kyoraku estaria molt de temps per refer-se d’aquell cop.

**Hanako** Dc 10 Jul 2013 - 22:13

-És completament estúpid i una pèrdua de temps! –es queixà la Hanako.

-Et queixes per gust –va respondre l’Ukitake somrient- Si no et feia ganes venir, haver-ho dit en el moment que es va proposar.

-No puc dir que no, sóc la Comandant –va dir la Hanako fent una rabieta.

-Doncs no et queixis –va riure l’home agafant-la en braços- Va, que ens ho passarem bé.

Algun Capità havia suggerit feia setmanes que acudissin tots junts al festival del Tanabata que es celebrava cada any al Seireitei. El pla era anar tots els Capitans junts i reforçar els llaços després de tants canvis i gaudir de la pau. A la Hanako no li feia excessiva il·lusió, però era la seva obligació anar-hi. A més, la noia sabia que l’Ukitake aprofitaria aquella ocasió per deixar ben clar a la resta de Capitans la seva relació.

La Hanako sospirà, morta de vergonya només en imaginar-se la situació. Al mateix temps, una punxada de mal li va recórrer el cor: feia més de dos mesos que no es parlava amb el seu pare.

Arribà amb el rostre trist allà on es trobaven els Capitans. D’entre ells ja es trobava el Samael, lluint unes ulleres en forma de cor que feien llums.

-Onii-saaaaaaaaaan! –va dir-li la Hanako pegant-li un ensurt per l’esquena.

-Ei! –va contestar el Capità de la Dotzena traient un mojito que feia una olor estranya. Es va posar a beure fent un gran renou. El Capità Hirako feu un soroll de disconformitat.- Hanako, no has vingut a dinar a casa del pare.

Una altra fiblada sacsejà el cor de la Capitana.

-No m’ha convidat... –va respondre la noia abaixant el cap. L’Ukitake agafà per la cintura a la Hanako i li somrigué per donar-li ànims.

-Eh Ukitake –va dir el Samael- No recordes el nostre tracte? M’has de saludar fent la dansa de l’unicorn o li contaré a tothom el nostre secret.

-Quin secret? –va demanar la Hanako molesta.

-Sóc un geni del xantatge! –va dir el Samael fent un gest molt típic de l’Urahara- He aconseguit comprar-me trenta revistes d’unicorns! Ah no, espera. Allò ho vaig fer amb els diners que li vaig robar al Kenpachi.

-Què has dit? –va demanar l’interpel·lat- Vols que et talli el teu cap científic?

-Arri, unicorn –va cridar en Samael.

-Onii-san, t’has pujat a un banc –va sospirar la Hanako. Els capitans varen riure i alguns tinents que s’havien acoplat es demanaren com podia ser tan intel·ligent i a la vegada un fan incondicional dels unicorns.

El festival era bastant gran, ple de paradetes i llocs per menjar barat. També hi havia atraccions, majoritàriament trucades, i alguna tenda de màscares.

Entre tanta festa, l’Ukitake estava absent. Pensava en les paraules del Samael que només ell havia pogut desxifrar. La Hanako, al seu costat, gaudia del festival i menjava takoyaki aliena als pensaments de l’home de cabells blancs.

-Millor, -va pensar l’Ukitake- Millor que no es demani en què penso.

Fa 200 anys.

Estava molt alterat i sabia que només hi havia una persona al món que el podia ajudar. Només un home podia posar fi a aquella agonia i a aquell sentiment de culpabilitat que li oprimia el cor.

Feia tres dies, es trobava a l’Ugendo (quarter general de la Tretzena Divisió) feliçment amb la Hanako quan la noia començà a tossir. Quatre gotes de sang caigueren de la seva boca com una pluja mortífera, lenta però que anunciava la mort.

Ella va somriure i digué que no li passava res, sense donar-li la menys mínima importància. Només era sang, no calia preocupar-se per res. Però era evident que alguna cosa sí que li passava i que ell n’era el culpable. Era un home malalt i moltes les malalties s’encomanen. La seva no era una excepció.

Havia estat molt imprudent en romandre al costat de la Hanako sense primerament posar fi a la tuberculosi. I ara tot indicava que la noia mostrava els tímids primers símptomes. Havia estat un ruc pensant que no li passaria res.

L’Ukitake es passava el dia envoltat de gent i ningú no donava signes d’estar mínimament malalt. El Kyoraku feia molts d’anys que el coneixia i estava fort com un roure. Però amb la Hanako tenia una relació que imposava un risc molt més gran i un contacte físic molt més directe. No podia permetre que li passés res, així que estava disposat a acabar amb tot d’una vegada per totes.

Entrà a la Dotzena Divisió i demanà pel Capità. Recordava com feia molts d’anys el Mayuri li havia ofert curar-lo, però es negà perquè ningú amb dos dits de seny s’hauria refiat del Kurotsuchi. Però ara estava disposat a qualsevol cosa.

-Capità Samael... –va dir l’Ukitake entrant a la sala. El Capità estava dret a sobre d’una massa de color rosa molt gran, semblant a un mug però amb potes de calamar que posava cara de satisfacció en ser trepitjat.

-Au, ja t’he recarregat les piles, Carolina –va dir el Samael i el mug amb tentacles va posar cara de “me gusta” i se’n va anar deixant una bava verda per tot. Dos segons més tard vomità a la cadira del Samael.

-Carolina, desagraïda! –va cridar el Samael- A sobre que et recarrego els fitons! Hauries de ser més agraïda! La pròxima vegada et donaré per sopar excrements de búfal deshidratats!

El Samael va fer dues mamballetes i un porc de color blau que caminava sobre dues potes i duia ulleres de hipster vingué corrent a fregar el potat de la Carolina.

-Ben fet, Micaela! –va dir el Samael al porc que es va cagar de satisfacció.

-Què fas, puto porc? Ets un porc!! Brut! Cotxinooo! –cridà mentre el porc feia “oink, oink” i es tombava sobre els seus propis excrements.

L’Ukitake flipava. Aquell noi algun dia seria el seu cunyat? Bé, tant era si estava molt sonat, el més important és que li podia ajudar.

-Capità Samael –va dir l’Ukitake.

-Eh, fes-me un favor –va dir el noi passant-li una fregona- Neteja aquest merder, que he d’atrapar aquell porc hipster!

El Samael va desaparèixer deixant al Capità de la Tretzena a càrrec de la neteja de la sala. L’Ukitake sospirà i fregà aquell estropici quan el Samael tornà duent el porc fermat amb una corda que cantava el “chiqui chiqui”

El Capità de la Dotzena fermà el porc a una cadira i tornà als seus experiments. L’Ukitake se li acostà quan va veure que l’ignorava.

-Segueixes aquí? –va demanar el Samael.

-Capità Samael... –va començar l’Ukitake- Venc a demanar-te un favor. Voldria que em curessis de la meva malaltia.

Un dels llapis de l’escriptori del Samael va cridar i es va menjar una goma d’esborrar, fent un gran eructe al final que despentinà els dos homes.

-Què et fa pensar que et puc curar? –va demanar en Samael

-El Capità Mayuri podia –va dir, intentant picar al Samael- I tothom diu que tu ets molt més llest i intel·ligent que ell, per tant, també em podràs curar.

-Sí, sóc tot un prodigi –va dir el Samael traient pit- Així que vols que et curi... Per què no ho has volgut fins ara?

-Ara tenc algú a qui no vull que li passi res. I molt menys si és per culpa meva –va confessar l’Ukitake- Per això et demano que em curis tan aviat com puguis.

-No serà una cosa fàcil. –va dir el Samael posant-se unes ulleres de cul de got i mastegant una barra de regalim –Fa molt de temps que estàs malalt i això no es cura en dos dies...

-Empra el temps que sigui necessari –contestà el Capità.

-Serà dolorós, segurament... –va dir el Samael fent un esquena en un full de paper- En tres anys pots estar completament curat. Completament! Paraula del gran i magnífic Samael.

-T’ho agraeixo profundament, Capità Samael –va dir l’Ukitake fent una gran reverència.

-I ara parlem del preu –va respondre el Samael somrient i posant-se una sombrilla hawaiana al cap- Crec que per curar-te aquesta malaltia tan persistent necessitaré un estable nou pels meus unicorns... Ah, i quaranta unicorns blancs de pura raça.

-Ehh... i on els aconsegueixo? –va demanar el Capità de la Tretzena.

-Això no ho sé... –va contestar el Samael. En aquell moment, el porc Micaela es desfé de la seva lligadura i començà a córrer com un boig per tot el laboratori. El Samael l’ignorà i obrí una revista científica on sortia una noieta sexy en postures sugerents mostrant els elements de la taula periòdica.

-Samael, hi ha una cosa més que et vull demanar –va dir l’Ukitake, implorant l’atenció del científic- Es tracta de la Hanako. Si us plau, vull que la revisis i que impedeixis que contragui la meva malaltia.

El Samael mostrà interès aquesta vegada. Posà una expressió que l’Ukitake no va ser ben bé capaç d’interpretar, entre misteriosa i cautelosa.

-Què hi té a veure la meva germana amb això? –va demanar mentre anava lligant fils- No serà que... et vols curar per ella?

-Exactament –va confessar l’Ukitake- Si us plau, Capità Samael! No deixis que li passi res a la Hanako. No m’ho podria perdonar mai...

-...Que potser t’estimes la meva germana? –va demanar el Samael com si no n’estés segur i mirant amb una lupa els cabells del Capità de la Tretzena.. L’Ukitake va assentir. - Totes aquestes coses a mi se m’escapen, no les entenc i no són útils pel progrés de la sagrada ciència dels unicorns.

-Això vol dir que em curaràs i t’ocuparàs de la Hanako? –va demanar l’Ukitake.

-Si és el que la Hanako vol i és per la seva seguretat, ho faré –va contestar el Capità fent un gest honorable, qual heroi de pel·lícula americana- Et curaré, Ukitake, a canvi que cada vegada que ens vegem em ballis la dansa de l’unicorn.

-..... D’acord –va contestar l’home- I mantindràs en secret la relació que tinc amb la teva germana?

-OH, això si que val un unicorn de pura raça! –L’Ukitake el va mirar amb cara de pocs amics- D’acord, doncs un pijama de “happy unicorn” pel meu aniversari i cada any per reis vull un tom de la sagrada enciclopèdia de les espècies fantàstiques!

-Com tu vulguis... –sospirà l’Ukitake. El Samael s’aixecà per celebrar el tracte, però relliscà amb una babosa que transportava palets de cranc putrefactes.

Gràcies al Samael, la Hanako es va curar als tres dies sense que la malaltia ni tan sols es pogués estendre i sense que ella se n’adonés de res. L’Ukitake, tres anys més tard era un home nou. Encara s’havia d’acostumar al seu nou estat de salut i el tractament havia estat molt dolorós, però valia mil vegades la pena. Ho tornaria a fer tantes vegades com fos necessari.

L’Ukitake tornà al present quan la Hanako l’agafà de la mà i l’estirà a veure els peixos d’una atracció.

-En vols un? –va demanar l’home, somrient.

-No, i ara! –va respondre la noia contenta llevant-li els cabells de davant el rostre- Però estic contenta que hagis tornat a la terra.

El Samael intentà quaranta-dues vegades fer-se amb un peixet però no ho aconseguí.

-Va, anem d’aquí –va dir el germà gran, enfadat.

L’Ukitake abraçà a la Hanako per l’esquena per partir i, just quan es girà, es topà amb els ulls del Kyoraku, no gaire lluny d’allà. L’home del quimono rosa li mantingué la mirada, es donà mitja volta i desaparegué entre la gent sense deixar ni rastre.

**Hanako** Dg 28 Jul 2013 - 22:17

El temps anava passant, lentament. Les fulles dels arbres es tornaren vermelles i caigueren per decorar els carrers del Seireitei. El fred començava a fer-se notar, i els shinigamis es refugiaven dins les seves Divisions, a l'espera d'un plat de sopa de miso ben calenta i una xerradeta al costat del foc.

Però a la Tretzena Divisió, l'ambient era tens. Durant tot l'estiu, els rumors que relacionaven el seu Capità i la Capitana de la Primera havien fet que els soldats de la divisió 13 es veiessin acosats per tota classe de preguntes pels membres d'altres divisions. Qui ho duia molt bé i ignorava a tothom era la Momo Hinamori, la germana petita de la Capitana General. Durant el sopar, els seus companys tornaren a insistir mentre ella menjava els fideus amb molt d'escàndol.
-Va, Hinamori-san, vostè ho ha de saber -li demanava un noi amb molt de respecte.
-Per què no ens ho dius d'una vegada? Estic fart que els de la setena m'ho demanin.
-Digue'ns que és mentida!! -cridava un vespre més la Kiyone.

La Momo s'empassà els fideus.
-Per què m'ho demaneu a mi? Si us interessa la vida sentimental del Capità demaneu-li a ell -va dir despreocupada la Momo agafant més fideus.
-No et facis la despreocupada -li cridà la Kiyone- Se'l relaciona amb la teva germana, ho has de saber!
-Uhm... la meva germana té dret a viure la seva vida sense que algú com tu hi fiqui el nas -va contestar la Momo de molt mal humor. Aquella Kiyone era completament insuportable i ja li estava pujant la mosca al nas. S'imaginava que la petita noieta rossa estaria més guapa al mig d'un bon bassiot de sang.
-Què has dit? -va cridar la Kiyone- Jo necessito saber-ho!! No ho entens?? Necessito saber que és un rumor fals!!

Tot el menjador es va quedar en silenci.
-Va, calma't, Kiyone- va respondre el Sentaro- Deixa estar la Hinamori.
-Però Sentaro... -va cridar veient com tot el menjador la mirava amb llàstima- Per què em mireu així? Ho sabeu, vosaltres, si és cert el rumor? El meu estimat Capità i la germana d'aquesta...?
-Tenc un nom... -va respondre tranquil·lament la Momo treient l'espasa- I sí, crec que estaries més guapa plena de sang.
-Vols brega? -va cridar la Kiyone.
-PROU! -va cridar la Rukia, agafant pels braços a la Kiyone- Ja n'hi ha prou, Kiyone. Cada vespre estàs igual! Hauries d'agrair-li a la Hinamori que tingui tanta paciència.
-Ella ho sap i no m'ho vol dir!! NECESSITO SABER QUE ÉS MENTIDA, KUCHIKI!! -va cridar la Kiyone fora de si, completament boja.- Que no ho entens? Aquesta pressió em matarà!! Ho vull saber!!

Una altra vegada es va imposar el silenci.
-Kiyone... -va murmurar el Sentaro. Molts a la Divisió sabien la veritat. Durant l'estiu, el Capità i la germana de la Hinamori havien passat llargues estones junts als terrenys de la Tretzena Divisió. Algú que els hagués vist, no hauria pogut negar la relació entre els dos. Però no tots els soldats els havien vist i, evidentment, la Rukia i el Sentaro se'n cuidaren que la Kiyone no els vegés.

La Momo s'aixecà, cansada d'aguantar aquell espectacle vespre si, vespre també.
-Kiyone, tu -li va dir la noia de cabells blaus sense gaire educació- Val més que no t'acostis al Capità Ukitake o et mataré. Creu-me que ho faré, de fet, en tenc moltes ganes. Deixa ja de molestar-me i no t'atreveixis a dir una sola paraula de la meva germana o tindràs la mateixa sort que un misserable hollow.

La Momo abandonà el menjador, cansada i farta d'aquella maleïda noia. La Kiyone es va fotre a plorar, com una desesperada. La Rukia també sortí d'allà, per anar a informar al Capità del que havia passat. Només el Sentaro es quedà allà consolant a la noia dels cabells rossos.
-Aleshores és cert...És cert, Sentaro? -va demanar la noia. El Sentaro va assentir lentament, amb llàstima, i la seva companya començà a plorar més fort. Alguns dels membres de la Divisió se'n reien d'ella fluixet, mentre que d'altres pensaven que estava muntant un espectacle.
-Kiyone, oblida't del Capità d'una vegada per totes i centra't en la teva feina -va recomanar-li el Sentaro- No hi pots fer res.
-M'ho pagarà! -va dir la Kiyone en fluixet, quan el menjador havia decidit ignorar-la i continuar amb el sopar- T'ho juro que m'ho pagarà, per molt Sotaicho que sigui!
-Oblida-ho -li va aconsellar el seu amic- No hi pots fer res. El Capità fa molts d'anys que l'ha triat i no pas a tu. A més, Kiyone jo... jo a tu...
-Deixa'm anar! -va cridar la noia posseïda per una fúria incontrolable- He dit que m'ho pagarà i... i no saps el que una noia és capaç de fer per amor!

Li bastaren dues nits a la Kiyone per vengar-se. Alguns diuen que la varen veure borratxa pels bars del Seireitei mentre contava a tothom que la nova Sotaicho s'estava aprofitant del seu estimat Capità perquè no era suficientment forta per exercir sola el càrrec. Molts no la creien, perquè era una noia jove i de bona família, que no necessitava aprofitar-se de ningú tenint el pare que tenia.

Però com que la llavor de la desconfiança ja estava sembrada, alguns arribaren a la conclusió que era el Capità Ukitake el que anava darrere del càrrec de Sotaicho i volia aprofitar-se de la jove. Fos com fos, en dos dies, la seva relació era el punt de mira de tot el Seireitei i els rumors al seu pas eren incontrolables. La situació pels dos Capitans era molt incòmoda i compromesa.

Durant l'estiu tothom havia parlat en alguna ocasió de lo junts que estaven sempre, de les llargues visites que es feien a les seves Divisions i de la confiança que semblava que tenien, una confiança que rallava a allò que hom entendria per una relació. Molts ja ho tenien per sabut i ho acceptaven sense problemes, altres ho miraven amb ulls recelosos, ja que entre els dos Capitans havia molta diferència d'edat. Però al cap i a la fi, tots pensaven que era la vida dels dos Capitans i que tenien dret a fer el que vulguessin mentre que el Seireitei funcionés com cal.

-Em sap molt de greu, Capità -es disculpava la Rukia- No he pogut aturar els peus de la Kiyone. Sense cap mena de dubte, aquest rumor l'ha escampat ella i ara, vostè i la Sotaicho deuen estar...
El Sentaro es va agenollar davant del Capità.
-Li suplico que la perdoni, Capità -va dir el noi, humiliat- Jo carregaré amb les conseqüències de la seva prepotència.
-No pateixis, Sentaro -va respondre l'Ukitake, intentant calmar als seus subordinats- No deixaré que això m'afecti, ja sóc un home gran i tenc clar el que vull. He sobreviscut a rumors pitjors, us ho asseguro.
-Li suplico perdó, Capità -va repetir el Sentaro.
-Tranquil. No deixaré que això m'allunyi de la Hanako... vull dir, de la Capitana Kyoraku -va somriure als seus subordinats mentre fitxava la mirada en l'horitzo, mansament. Aquella situació no li preocupava gens.

De sobte la seva expressió canvià i obrí els ulls en un posat de sorpresa. Algú que feia molt de temps que no veia entrava per la porta, imposant el silenci. Els seus subordinats feren una lleugera reverència i els deixaren sols. L'home entrà al despatx situat a sobre del llac i adoptà una pose molesta, com si estés enfadat simplement pel fet de ser allà.

-Feia molt de temps, Ukitake... -va dir l'home, intentant calmar-se.
-Kyoraku...

**Hanako** Dt 30 Jul 2013 - 16:45

El robust ex-Capità entrà al despatx i sense demanar permís es va seure tranquil·lament al terra, davant del seu amic, que l'observava en silenci, entre sorprés i trist. El Kyoraku evitava la mirada del seu amic, que l'observava atentament, en silenci. Els dos homes, que havien estat inseparables durant tant de temps, ara no sabien què dir-se.

El Kyoraku intentava controlar el seu mal humor, recordant el motiu de la seva visita. Però tot i així, decidí no obrir la boca, de moment. La situació era molt tensa, tant, que desitjava que la Kuchiki no s'hagués anat i els hagués deixat sols. Però, la veritat és que, tot i que seguia molt molest amb aquell home, el considerava com un germà i no podia seguir molt més temps enfadat amb ell. Sospirà, lamentant no haver dut una botelleta de sake.

L'Ukitake se'l mirà encara més sorprés. L'home del kimono rosa el mirà, fent que el Capità s'avergonyís un poc, però li mantingués la mirada. Al cap i a la fi, no s'havia de sentir malament per res. O bé, potser si per haver-li ocultat durant tant de temps al seu amic una veritat tan amarga. Volia disculpar-se quan...

-Em sap greu, Ukitake -va dir el Kyoraku amb ràbia. L'Ukitake obrí la boca, sorprés. El seu amic no era d'aquestes persones que demanen perdó amb facilitat. Era un home molt orgullós, molt conseqüent dels seus actes i que mai se'n penedia de res. Per què ara havia canviat de parer?

-Per què em demanes perdó a mi? -va respondre l'Ukitake- En tot cas, sóc jo qui s'ha de disculpar, no m'he comportat com ho faria un bon amic. He sigut...
-Va, calla -va contestar el Kyoraku- En realitat un poc fill de puta sí que ho has estat...
-Kyoraku... -el va renyar l'Ukitake.
-Però, jo també tenc part de culpa -va contestar- Protegeixo massa les meves nenes i no me n'adono que són lliures per triar el que vulguin. -El Kyoraku sospirà- La Hanako s'ha fet molt gran sense que jo m'hagi adonat.

L'Ukitake no contestà. El pes del seu cor encara no s'havia afluixat.
-No vaig poder fer res per evitar-ho, t'ho...
-Vols fer el favor de callar? -li va respondre el Kyoraku emprenyat- Que ho entenc! Si el teu destí i el de la meva filla estava lligat per un fil taronja no es pot fer res... Així que deixa de disculpar-te.

L'Ukitake va tornar a quedar-se en silenci mentre el Kyoraku reanudava la conversa.
-Veuràs, darrerament, el rumors sobre tu i la meva filla s'han estés per tot el Seireitei. Al principi em molestava però... ara ho he entès. Tot ha estat gràcies a la teva tercera al càrrec que ha estat molt molesta darrerament pel "Hollow Errant", escampant rumors falsos.
-Aquell bar d'strepteasse? -va demanar l'Ukitake escandalitzat.
-Eh, que també fan uns mojitos per cagar-se! -es va excusar el Kyoraku.
-Però dubto molt que tu hi vagis per la beguda... -va sospirar l'Ukitake.
-Ja m'estàs renyant, com quan anàvem a l'Acadèmia! -es queixà el Kyoraku. L'Ukitake somrigué, envait pels bons records.

-Bé, la Kotetsu anava escampant rumors i va ser quan em vaig adonar que cegat per la ràbia havia oblidat completament qui ets -va continuar el Kyoraku un poc melancolic- Et conec des de fa molts d'anys i ets una bona persona. Si la meva filla ha d'estar amb algú... prefereixo que sigui amb un home bo i digne de confiança.
-...
-Què? No estàs content que aprovi la vostra relació? Que és aquesta cara de pasme? Que no m'has sentit?
-Si, si! -va respondre l'Ukitake- Només que m'ha sorprés molt.
-Ja, comprensible -va contestar el Kyoraku- Me n'he d'anar, he promés a la Nanao-chan que la duria a... bé, en realitat me'n vaig a beure. Vols venir?
-Clar -va respondre l'Ukitake, aixecant-se.
-Però convides tu -va dir el Kyoraku rient- Si seré el teu sogre m'has de fer feliç! Demanarem unes tapetes per començar i una gerreta de sake, després menú de sushi i que ens el digui una cambrera catxonda, d'aquelles que duen unes faldilles molt curtes!
-Eh, no et passis! No duc pas tants diners per pagar aquestes coses...
-Però no és per a tu, sinó per a mi! -va dir el Kyoraku i agafà l'Ukitake pel coll del quimono- Ni et passi pel cap mirar altra dona si estàs amb la meva nena!!
-No en feia comptes -va confessar l'Ukitake mentre l'home l'amollava.
-Uhmmm... seria indecent que et donés consells matrimonials avançats? -va demanar-se el Kyoraku, sortint del despatx.
-Tu també? Ja ens ho va dir la Rangiku i NO ELS NECESSITO! -va cridar l'Ukitake. Alguns membres de la seva divisió es giraren per mirar com els seu Capità cridava.
-Disculpeu-lo nois -va dir el Kyoraku, llevant-se el barret- És tensió sexual no resolta.
-PERÒ QUÈ DIUS? -va cridar l'Ukitake, encara més fort.
-Espero pel teu bé que sigui no resolta i que no li toquis un pèl a la meva nena -va dir el Kyoraku traient una katana.
-És no resolta, no resolta, però pel que més vulguis, treu aquesta katana del meu coll! -va mentir l'Ukitake.
-Molt bé, Ukitake! Ets un home molt respectable -va riure el Kyoraku- Seràs un bon gendre!
-Si hi arribo viu... -va murmurar fluixet l'home deixant-se arrossegar pel seu amic.

Contenido patrocinado

Els fils taronges del destí.

Els fils taronges del destí.

Re: Els fils taronges del destí.

Re: Els fils taronges del destí.

Re: Els fils taronges del destí.

Re: Els fils taronges del destí.

Re: Els fils taronges del destí.

Re: Els fils taronges del destí.