Odi i destí

No. Definitivament no. No poden anar així les coses. D’ençà que havia perdut contra aquella shinigami de cabells color Naruto que tot anava malament. Tot.
No li venia al cap cap manera d’eliminar aquella formidable enemiga. I això el posava nerviós. Rumiava i rumiava i no trobava res a part del dolor de les seves cremades.
Assegut al seu tro amb el dit índex aixecat anava acumulant reishi i llençant-lo, com si jugués a dards.
Estava avorrit. Fart de tot allò.
Una fletxa va quedar enganxada a la paret, i es va desfer lentament.
Pensar no era pas propi d’ell. Es va aixecar, i tan sols fer-ho tots el seu exèrcit quincy va aparèixer davant seu.
Va passar entre tots ells i va caminar solemnement, vestit com en Juha ho va fer el seu dia, en el moment en que va sortir per la porta l’exèrcit va desaparèixer.
El Wandenreich va quedar buit, excepte una lloba blanca de dues cues, que esperava asseguda a la vora del tro, somrient.

Era vital per a l’Akane mantenir a aquelles dues criatures ben lluny de la tinent de la primera. Amb en Yukishiro era molt fàcil. Tenien uns caràcters semblants. A diferència de la majoria de gent ella veia tot el potencial que aquell nen portava dins, tant a nivell intel•lectual com de lluita. No en va era fill del millor capità que la tretzena havia tingut mai.
Amb l’altre era mes difícil, semblava atret irremediablement per el caos i la destrucció, havia heretat una fusió explosiva dels caràcters dels seus avis. Atenia a poques raons, no obstant la responsabilitat i la decisió brillaven als seus ulls. Portava les paraules “Futur capità comandant” tatuades a la mirada.
S’esperaven moltes coses de tots dos, i ella sabia de sobres que no decebrien.
Mentre Shunshui intentava aixecar l’Amalur sense massa èxit en Shiro llegia un llibre de Victor Hugo a la vora de un arbre.
Akane els mirava i no podia evitar somriure. Al principi no li feia goig cuidar aquell parell, però amb el pas del temps s’havien fet estimar.
Es va fixar amb en Shiro. Unes gotes de sang queien del seu nas. Les va apartar amb un mocador i va dir tranquil•lament:
-Quelcom gros va a passar


Al hueco mundo hi ha mar. Si, com ho sentiu. Un mar inhòspit i fosc on cap hollow s’apropa. Al fons d’aquest mar, a la foscor mes infinita una figura roman agenollada. Els seus ulls ploren sang.
Per primera volta en mil•lennis, somriu.

-Per què hem vingut fins al Hueco Mundo, majestat? -va demanar l'Eriksen, un Quincy pèl-roig al qual tothom veia com el successor de l'Ifrit, una promesa en l'art de la crueltat que odiava tot allò que tingués a veure amb els Déus de la Mort.
-Tinc ganes de matar una estona -va somriure l'Ifrit- I aquí tinc una vella enemiga que em divertirà esquarterar.
-Que imprudent, amb aquestes ferides... -va murmurar la jove Shiho que odiava el seu mestre i tot el que tenia a veure amb els Quincys. Tots els Quincys giraren el seu rostre cap al líder, el jove de cabells blancs que alçà una cella davant de l'arrogància de la seva subordinada.
-Sentiu aquesta olor? -va riure l'Ifrit.
-Fa olor a marisc -va riure il·lusionat l'Eriksen- Sa majestat sempre tan generosa ens convida a un banquet. Un hurra per sa majestat!!
Els Quincys aplaudiren. Estaven un poc baixos de moral després de la derrota contra la maleïda líder dels shinigamis. Volien venjança, volien la victòria del seu cap. Però primer millor planificar-ho amb la panxa ben plena i esborrar tots els records amargs dels darrers dies.
-Sou idiotes -va riure la Shiho- Som aquí per matar l'Espada 8, la Shunsuiko, la maniàtica de les gambes.

Avançaren fins a una gran explanada, plena fins a dalt de caps de gamba en un alt estat de putrefacció. Al fons de tot, al costat d'una columna enorme hi havia unes cadenes molt grans, però no hi havia cap monstre. En canvi, un gran rastre es dirigia cap a la mar.
-No sabia que aquí hi havia mar... -va riure el Shizen, agafant un cap de gamba i llençant-lo.
-No siguis imprudent -va renyar-lo a Shiho.
-Calla ja, nena malsofrida -va explotar l'Eriksen. L'Ifrit va sospirar. De seguida centrà la seva mirada en aquella mar tranquil·la on semblava que alguna cosa s'havia mogut. El cap que havia llençat l'Eriksen havia topat amb alguna cosa. A més, la Shunsuiko no hi era. Havia fugit de la seva explanada de la mort, deixant gambes a mig menjar per alguna raó gran. L'Ifrit la coneixia, sabia que no era d'aquestes persones que deixen un festí a mitges si no havia una raó de pes. I no era pas pel programa del Yumichika de consells de bellesa al qual estava enganxada l'Espada. Havia fugit per aquell monstre que dormitava al fons d'aquella mar profunda i fosca com la seva maldat.

-Ens retirem! -va anunciar l'Ifrit.
-Vos també ho haveu sentit, majestat? -va demanar l'Eriksen, un pèl espantat- Sigui el que sigui aquella bèstia, la seva maldat i el seu poder m'ofeguen.
-Així és -va respondre l'Ifrit- Postposaren l'assassinat de la dona-gamba per més endavant abans que la bèstia es desperti del tot.


Però va ser massa tard.

Només un sol tentacle blanc, alt i gran com un gratacel rompé la superfície de l'aigua i capturà tota l'ala est de l'exèrcit Quincy, arrossegant-los a la mar. La superfície de l'aigua es tornà vermella i els crits dels Quincys cessaren per sempre. La Shiho plorava a un racó tapant-se la cara i l'Eriksen va treure la katana.
-No siguis inconscient -el va renyar l'Ifrit empenyent la Shiho cap a un lloc més segur- No hi podríem fer res. Aquesta bèstia deu ser un autèntic Espada, el més poderós i genuí que haguem vist fins ara. Quin monstre has creat, Shunsuiko?

L’Ifrit no acostumava realment a donar ordres durant el combat, si hom no sabia el que havia de fer durant una batalla es que tenia una vida per la qual no valia massa la pena molestarse. Va agafar distància de la bèstia, elevant-se per l’aire.
La Shiho i en Shizen el varen imitar i van observar aquella enorme massa de tentacles. Analitzant una mica mes el reiatsu es podien percebre parts d’un reiatsu òbviament  manipulat per la dona gamba, però també un altre reiatsu com mai s’havia escoltat. Curiosament, el seu instint nomes l’associava al hueco mundo.
L’exèrcit quincy anava minvant ràpidament. I realment allò no li importava al líder del Wandenreich. No suposaven un poder real.
-Açò sembla una mica com “El senyor dels anells”, llàstima que els nostres Legolas no siguin massa bons-
L’Ifrit va fer una mitja rialla. Shizen observava tot amb cura. Quelcom havia passat per el seu cap.
-Marxem-
-Però i els pocs supervivents que encara lluiten?-
-Per cada cop que em facis repetir una ordre perdràs una extremitat. Compleix ordres o et convertirem en cereals per a Kraken-
Tots tres varen desaparèixer. Mentrestant el poc exèrcit quincy que quedava lluitava com podia. Les fletxes volaven i els crits d'agonia i sofriment plenaven tot el buit del Hueco Mundo.
De sobte una brillantor gegantina esclatà a prop del combat i una gran creu quincy va aparèixer dibuixada al cel. Era el Vollstanding d'un dels sternritters  mes fidels d’ Ifrit, Simon, el seu franctirador. No es va aplegar a vorer res mes a part de un gran raig de llum que va caure des de el cel directament sobre el mar i sobre els seus voltants. No va quedar res.
La gran llum va desaparèixer.

-Quina por fa el gran franctirador de sa majestat! Però realment poc m'importa això a mi. L'experiment ha sigut tot un èxit!! Digna-li al teu cap que ha sigut una llàstima que no l'hagi palmat ell també-
En Simon no va dir res, estava advertit de l'actitud de la gambarrancar. Va mirar la dona seriosament i va partir, ja que la seva feina havia estat acomplerta a la perfecció.
-No se que putes vol fer aquell albí malcarat, però tant de bò continue proporcionant-me tants cadàvers, ara que realment el que mes m'interessa es el seu.., marxem Magikarp. Cal analitzar moltes coses.-


-Capitana comandant. L'exèrcit quincy ha fet una incursió al Hueco Mundo i ha estat pràcticament aniquilat. No obstant el líder es viu-
-Està bé, pots retirar-te- El membre de la segona divisió va marxar prestament.
-Seee!! Ara es moment de fer un arc amb els budells dels quincys! Ataquem ataquem!! deixem-los fets fosfatina de fill de puta!!-
La mare estava amb els seus dos fills quan va rebre eixa noticia. Era d'esperar que en Shunshui actuaria així. No pots lluitar contra la sang, i menys contra una tan ardent com la del seu avi i avia.
-Mare, quelcom no va bé-
-Tens raó Yukishiro. Tens tota la raó-


Fins i tot ell, esser carent d'emocions positives, gaudia en recordar aquella conversa. Aquella conversa i tot el que la va precedir. Sabia tot el que havia  passat. Sabia tot el que passava a aquell mon, al seu mon.

La primera reacció de l'Aizen fou d'incredulitat. La seva ment maquiavèl•lica no entenia com un dels seus espada mes fidels, aquell que es suicidaria si rebera la ordre, s'havia negat a complir-ne una de les mes bàsiques.
-Espere el meu càstig, lord Aizen. Mereixo la mort-
-Explica’m el perquè, Ulquiorra.-
-No ho se, per això que cal que em castigue amb la mort-

Un home de cabells rosa va aparèixer al seu darrere.
-Lord Aizen, envie a l'espada que envie ningú no voldrà anar-hi. I ningú entendrà ben bé el per que. La única cosa que puc assegurar-li es que allí trobarà un poder molt difícil d'entendre. Un poder que va existir abans que tots nosaltres, abans inclús que el capità comandant, abans inclús que el gotei, tal volta mes antic que la pròpia societat d'ànimes-
Tots coneguem la postura de l'Aizen. Assegut al tro, agafant-se la barbeta.
-Tosen, Gin, anem-hi a investigar-
Allò no era un mar, era un oceà. Un oceà d'aigua negra com la mort. Es van llençar cap a dins del mar. Sabien de sobres que allò realment no era aigua, era reiatsu. Reiatsu condensat. Allò era el Hueco Mundo. Durant els 30 minuts que va durar el descens cap a la fosa mes profunda monstres inimaginables varen sortir al seu pas. Monstres dels quals haveren pogut néixer espada mes forts que en Nnoitra o en Grimmjow. Però sabien que eixos mostres no eren sinó una extensió de aquell mar. L'elevat reiatsu havia creat fins i tot vida.

A la part mes profunda del mar hi havia una figura hominoide, agenollada.

-Dieu-me que voleu. Però deixeu-me dir primerament que tan sols puc oferir-vos dolor i sofriment-

Spoiler:

-Dieu-me que voleu. Però deixeu-me dir primerament que tan sols puc oferir-vos dolor i sofriment-

L'Aizen va somriure, creient-se guanyador. Tant li eren les amenaces d'aquell hollow, ésser inferior a tot un Capità Shinigami. Ell era el rei del Hueco Mundo i allà, per molt poderós que es fos, tothom obeïa a l'Aizen. Aquesta era l'única veritat. Aquell hollow no seria una excepció.

-Què fas aquí sol, hollow? -va riure l'Aizen- No saps que a la superfície hi ha tot un exèrcit de poderosos d'Espada que t'esperen? No m'ajudaràs a conquerir el món i situar-me al tro del rei de les ànimes? Quan jo sigui rei et veuràs recompensat.

Aquell monstre només va contestar amb una rialla malèfica que gelava la sang. L'Aizen però, no es va fer enrere tot i notar la incomoditat dels seus companys.

L'Aizen interrompé els seus pensaments somrient. Sabia que estava a punt d'ocórrer alguna cosa emocionant.


Mentre, al despatx de la Capitana de la Primera Divisió, la Tsunade ensenyava nous insults i males maneres al Shunsui.
-I quan li hagis fotut un cop al cap, escups a terra i li dius "He guanyat cabró, done'm els diners del dinar"
-Això es fa a l'acadèmia? Però si el dinar no costa diners, no? -va demanar el Shunsui.
-Ets massa llest, nen -va riure la Tsunade- L'Acadèmia és una jungla! Només el més fort sobreviu. Vols que practiquem això d'escopir al terra? Mira, ho has de fer amb molt d'estil i posant cara de superioritat.
-Tsunade... -va dir la Hanako somrient- Allunya't del meu fill, vols? Si em telefonen de l'Acadèmia dient-me que el meu primogènit és un perill per la resta d'alumnes t'enviaré una setmana al niu de cucs a que reflexionis.

La Tsunade es va posar blava i va agafar al Shunsui per les espatlles.
-Passi el que passi intenta no ser mai com la teva mare, d'acord? És una plasta estricta que fot por. Tu segueix el camí del teu avi. Un altre dia t'ensenyaré a lligar amb noietes.
-D'acord -va dir el Shunsui molt emocionat.

Mentre això passava, la Hanako feia veure que llegia uns informes però en realitat només pensava on amagar els seus fills. Abans de Capitana general era mare i només tenia en ment trobar un lloc segur on els nens no patissin cap mal. Podria enviar-los amb el Jushiro però sabia que ell preferiria que estiguessin els quatre junts. Però la Hanako no podia lluitar còmodament mentre protegia els seus fills.

L'única opció que tenia era enviar-los amb la Divisió Zero, el lloc més segur que la Societat d'Ànimes. Però la Kukaku Shiba feia molt de temps que havia desaparegut i tots els homes que havia enviat a buscar-la no havien tornat mai. On era la Kukaku? Per què havia abandonat el Rukongai? Un misteri més que s'afegia al llistat.

-Capitana -va dir l'Akane que creia encertar les preocupacions de la seva superior- Si vol els puc dur a la part subterrània de la Divisió. Allà hi ha els arxius secrets i segur que al Yukishiro li entusiasmarà la idea.
-Al costat de la presó? -va demanar la Hanako- Massa a prop de l'Aizen, no em fa gràcia amagar-los allà.
-Si vol els puc dur pel setè passadís. És el més allunyat a la presó. -va dir l'Akane- Els protegiré amb la meva vida si cal.
-D'acord -va dir la Hanako. No calia que digués res per veure que estava molt preocupada per aquells dos nens- Però no deixis que el Yukishiro miri l'historial dels assassinats. No m'agradaria que m'hi trobés...


L'Ifrit, el Shizen i la Shiho es reuniren al món dels humans amb la Kukaku Shiba que els renyà per incompetents i els curà les ferides. La Shiho plorava dient que volia tornar a casa seva, oferint un espectacle força desagradable a la gent que passava pels voltants.
-Que aturis de plorar, collons -va cridar l'Eriksen- No veus que tothom ens mira?
-No siguis tan dur amb ella, Eriksen -va dir-li la Kukaku- Només és una nena immadura.
-No t'he dit moltes vegades que no et dirigeixis a mi, shinigami? -va respondre l'Eriksen amb fàstic- No puc sofrir la presència d'algú com tu al nostre exèrcit. A saber quan ens trairàs. Em repugnes.
-No, Ifrit! -va dir la Kukaku aturant el cop de puny que volava cap a la cara de l'Eriksen- No passa res. Que digui el que vulgui. A mi tampoc m'agrades, Eriksen. Em repugna pensar que la persona que vigila l'esquena del Wandenreich sigui tan feble.
-Seràs! -va cridar l'Eriksen aixecant-se amenaçador. La Shiho va començar a plorar més fort.- Que callis!! -va cridar-li l'Eriksen encara més alterat.
-Eriksen -va dir l'Ifrit- Potser que t'hagi afectat el resultat d'aquesta incursió, però mai et tornis a comportar així amb els teus companys Quincys. Em sento generós avui i no et tallaré un braç com a càstig. Però un altre dia no seré tan misericordiós... Ara escolteu-me: no sé què em despertat al Hueco Mundo però sense cap dubte és una bèstia molt perillosa assedegada de sang. Hem de preparar-nos per enfrontar-nos a ella...

-Ajudar-te? Si realment vols conquerir el món cal que siguis lo suficientment poderós com per a fer-ho tot sol. Si necessites ajuda mai podràs fer front al rei de les ànimes. Deixa’m avançar-te una cosa, nen. Perdràs.-
Kaname Tosen no estava gens acostumat a que algú li faltés tan al respecte a lord Aizen, així doncs es va llençar, espasa en mà disposat a aplicar un correctiu a eixe hollow insolent.
Però una cosa ben diferent va ocórrer. L’antic capità de la novena divisió va quedar dividit en dues parts a l’altura de la cintura. Sense haver sentit cap mena de atac, cap moviment de vent ni cap mena de fluctuació al reiatsu del hollow.
Bé, realment era difícil percebre cap mena de reiatsu d’aquell individu.
-Gin, emportat a Kaname i prepara-ho tot-
-Oh, faràs servir això? Ara que mirant com ha quedat- En Gin va fer una ullada al Kaname, que havia perdut el coneixement i estava prest a ser un cadàver- Crec que es la única cosa que el salvarà-
En Gin marxà prest, aplicant prèviament un kidoh cauteritzador a les dues meitats i carregant-les com si foren dues bosses de brossa.
El hollow va fer a l’Aizen una pregunta que no esperava -Vaja, o siga que ara li donaràs poders hollow? Faràs servir aquella pedreta que tant estimes?-
Semblava que aquell hollow sabia massa. I l’Aizen no estava còmode amb la gent que pretenia saber mes que ell. No el convertiria en espada, si en forma hollow havia acabat amb en Tosen sense moures tal volta si el convertia en espada acabarà sent massa poderós, i no volia córrer riscos. No ho feia mai.
-Estalviat el desembeinar la Katana. El teu estimat poder d’hipnosi absoluta no te efecte sobre mi, mira’m bé, no tinc ulls que puguin fer de porta per al teu truc-
Aizen estava ja realment molest, tal volta aquell hollow tenia el poder de l’adivinació, era el mes plausible.
El hollow va sortir de la foscor. No tenia ulls, ni tan sols boca. Era totalment negre, fosc. Només hi havia al món una cosa mes fosca que la pell (si es que allò era pell) d’aquell hollow i era el buit al seu cos. Un buit situat on en el humans es situa el cor. Un buit d’una foscor tan exagerada que feia lluir la nit com si fos la mes grans de les supernoves.
-No m’interessen gens ni mica les teves aspiracions, shinigami. No ets mes que una ombra que desapareixerà prest. No ets el mes fort, i no ho seràs mai, el teu destí es perdre, i de tu depèn el quan, si ara mateix contra mi o dintre de un temps, contra algú altre. Du a terme la teva patètica aspiració. No em correspon a mi aturar-te-
-Interessant l’arrogància que desprens, molt interessant. Sempre es curiós com pot hom ser tan orgullós i no conèixer el seu lloc..-
L’Aizen va caure agenollat, sense saber ben bé el per què. Però va caure. Als pocs instants el seu cos va assimilar que no era sinó simple reiatsu el que l’havia fet caure al terra.
-Ara marxa, intenta fer allò que tens en ment. Però recorda que sempre hi ha algú mes fort. Recorda que apleguis on apleguis ho faràs per que jo t’ho he permès avui. Per que t’he deixat viure-
Per primera vegada a la seua vida l’Aizen va obeir en contra de la seua voluntat. Ningú aplegaria mai a saber el que va passar . Mai ningú aplegaria a saber que el tot poderós Aizen havia tingut por.

-Vaja, aquí hi ha gent que fa segles que no veia. Hi estem tots?-
-Fins i tot el noi dels unicorns ha vingut!!-
-Que putes fem tots ací! La jefa s’ha tornat boja?-
Una flama va socarrar la màniga de la tinent malparlada.
-Capitans i tinents. Calleu i escolteu. Hi ha coses que cal que conegueu.-


-Sternritters, començarà prest la gran batalla. La nostra batalla-

-Sternritters, començarà prest la gran batalla. La nostra batalla-

-Jo em torno a casa, no vull lluitar -va replicar la Shiho. L'Eriksen va posar els ulls en blanc i va obrir la boca per replicar, però el Wandenreich va pegar-li un cop a les costelles i es va callar, doblegat pel dolor.
-Majestaaaat... -es va queixar l'Eriksen, agafant-se l'estomac.
-Obrirem la porta cap a la Societat d'Ànimes en menys d'un minut -va anunciar l'Ifrit- Les ordres són clares: o entres per la porta i em segueixes fins la mateixa mort o et tallo el cap abans que la porta que condueix al Dangai es tanqui. Tu tries, Shiho.

La noia pèl-roja va començar a plorar. La Kukaku obrí la porta del Dangai i els tres Quincys amb la dona Shinigami començaren a córrer per aquell estrany passadís.
-Aquest lloc fa puta por, és molt sinistre. Els shinigamis no es caguen de por quan van al món dels vius? -es va queixar l'Eriksen.
-Aquesta llengua! Aprèn a parlar bé, collons -va queixar-se l'Ifrit avançant al costat de la Kukaku.  
-Ifrit -va dir la Kukaku- Dues coses: la primera és que no puc deixar que em vegin amb tu. Ho has d'entendre, encara tinc família al Seireitei i no vull que els passi res per culpa meva. Quan arribi a la Societat d'Ànimes aniré a casa dels meus germans i m'amagaré allà.
-Ho entenc -va somriure l'Ifrit- I la segona cosa que m'has de dir?
-Que no em miris els pits mentre corro!! -va cridar la Kukaku colpejant fortament a l'Ifrit que començà a volar i sortí catapultat al cel del Rukongai, descendint ràpidament en una parabòlica perfecta per aterrar violentament contra el terra, omplint-se la cara de fang.
-Aquí se separen els nostres camins -va riure la Kukaku- Fes-m'ho saber si la cagues i he d'anar a cercar els teus trossos. Shiho, sigues forta!! Fins després!
-Eh, això és tot? No hi ha un petó apassionat d'acomiadament? -va demanar l'Ifrit. La Kukaku el va callar amb la mirada i se'n va anar tota sola cap a l'oest.
-Ara què hem de fer? -va demanar l'Eriksen mastegant una flor que s'havia trobat pel camí.
-Anem a les portes i entrarem al Seireitei -va riure l'Ifrit- Som Quincys, així que segurament ens duran directament amb la meva vella amiga de cabells pastanaga...

Mentre, al Seireitei.
-Si mireu aquests gràfics de la pressió espiritual del Hueco Mundo -va dir el Samael posant una diapositiva amb un unicorn que volava pel cel deixant una estela d'arcs i estrelles-... podeu veure com la pressió ha augmentat fins a un nivell de 3π² i això m'ha impedit menjar-me el meu entrepà de nutella i formatge. Després em volia dutxar però he pensat "Si tardo en comunicar-ho als altres Capitans la Hanako me la tallarà" però mentre pensava no sé com ja m'havia ficat a la dutxa.
-I per aquest motiu t'has presentat a la reunió només amb la cortina de dutxa com a vestit? -va demanar la Meina.
-T'oblides del gorro! Que avui no em tocava rentar-me els cabells. A més, no són unes cortines qualssevol! Són de l'unicorn Smilnyars!
-I a nosaltres què ens importa el que hagi passat al Hueco Mundo? -va demanar el Victor, Capità de la Cinquena.
-Ens importa perquè sigui el monstre que sigui es dirigeix cap aquí -va riure el Samael- Però ni se us passi pel cap matar-lo! Serà per a les meves investigacions! Estic segur que amb un poc de pell d'Arrancar es podria crear un desodorant molt efectiu pels membres de l'Onzena.
-Què has dit de l'Onzena? -va demanar la Nafi agafant pel coll al Samael.

De sobte dos homes entraren corrent a la sala de reunions i s'acotaren davant dels Capitans sense prestar atenció al Capità de la Dotzena i el seu modelet. Venien corrent tan ràpid que els faltava l'aire.
-Capitana, tenim problemes! Acaben d'entrar per la porta tres personatges no-identificats que demanen per vos.
-Arrancars? -va demanar la Hanako sense moure's de la cadira.
-No, senyora -va dir l'altre subordinat- Tot apunta que són Quincys. Un d'ells va completament tapat amb benes i els altres dos són un noi i una noia pèl-rojos.
-Quincys? -va somriure la Hanako- Interessant...

-Capitana, la situació comença a escapar-se del nostre control. Per una banda tenim la enorme pressió espiritual que ha aparegut al hueco mundo i per l’altra tenim aquí a dos sternritters i al Wandenreich, que podem fer?-
Tots varen callar per uns moments. En Samael va canviar la seva cortina de dutxa per un conjuntet molt mono i una xupa de cuir que posava “Els unicorns si que saben com clavar-la”
Després de una ràpida mirada de la seva germana el nostre estimat científic va desaparèixer deixant un rastre de cors i de paperets amb la llegenda “Vota a en Samael per a miss Seireitei”
-No se a que ve tant de misteri, tan sols son tres, son fàcilment suprimibles. De fet ni tan sols suposen una diversió suficient per a mi-
La capitana de la onzena esperava que l’enviaren ràpidament a sodomitzar anus quincy amb la seva espasa. I semblava que no esperaria molt mes, que marxaria aviat, per començar la festa.
-Tot sembla massa fàcil, no creieu?- La veu del capità de la cinquena sonava coherent- després de perdre el seu exèrcit per a que tindria que venir aquí? Te un pla. Alguna cosa amaga-
-La teva postura em sembla coherent com a poc. Enviarem una partida de dial•lèg-
Tothom va resultar sorprés.
-Tranquils, que no crec que es solucioni tot tan fàcilment. Enviaré la meva tercera oficial, ella tantejarà el terreny. Justament al darrere hi seràs tu, Nafi. Preparada per a quan la cosa es posi lletja, que tenint en compte que son quincys ho farà. La resta, prepareu les vostres divisions per a la batalla-
La reunió es va dissoldre.

-No vull morir no vull morir no vull moriiiiiiiiiiiiiiiiiiiir! No se per que m’has fet venir! Vull marxar a casa! Aquest vent del seireitei em senta fatal, mira la meva pell!!-
En Shizen no deia res, ja no per por a rebre una reprimenda per part del seu cap, si no per que veia que aquest també començava a estar una mica tip de tot açò i amb un poc de sort destruiria la senyoreta Callaghan ràpidament.
-El meu vestit està ple d’arrugues!! Si continuem així no podré posar-me’l per qu...-
-Calla’t-
I un fill de reishi va la seva llengua al seu paladar així com va cosir els seus llavis.
-Gràcies, majestat era insuportable-
-No siguis pilota Eriksen, o et faig el mateix però amb els ulls. I a tu, incordi vermell, et llevaré eixos fils si demostres ser útil com a mínim en aquestes coses-
La Shiho va callar i va mirar al terra, no li quedava altra cosa a part d’obeir.
-Que farem ara, majestat?-
-Doncs realment no ho sé, supose que petarem la xerrada amb l’enviat de la Shinigami-
-Enviarà algú?-
-No les notes? Son dues, una vindrà cap a nosaltres i l’altra esperarà que comenci la lluita per aparèixer , certament es força poderosa, si ens descuidem ens violarà i després ni ens farà un truc ni res-
-Perdoneu la meua insol•lència, però no acabarà essent aquesta una missió suïci..-
Abans de que pogués acabar la frase l’Akane va aparèixer davant dels quincys. Es va inclinar.
-Salutacions a sa majestat el wandenreich així com als seus sternritters mes pròxims. Soc l’Akane Nomura , tercera oficial de la primera divisió i portaveu oficial de la capitana comandant dels tretze esquadrons de protecció-
Eriksen se la va mirar. Anava a dir quelcom sobre que quina vergonya enviar una tercera oficial, però semblava com a mínim, interessant.
-Vaja, ets molt mes educada que la teva capitana comandant, senyoreta Akane Nomura. I ara, comuniquem sisplau les intencions de la vostra capitana comandant-
-No voldria semblar irrespectuosa, sa majestat, però soc aquí per a conèixer les vostres intencions, certament-
-Abans de que hi hagi algun malentés dir que no pretenem lluitar. Tan sols ens defendrem si ens ataquen. El que nosaltres venim a fer es a gaudir de l’espectacle. A gaudir de la destrucció de la societat d’ànimes-
Alguna cosa anava malament. No sabia el que, però alguna cosa anava malament.
La Hanako hi era al seu despatx. Eixe despatx obert que fa tant de temps havia ocupat en Yamamoto, mirant al cel i esperant alguna visita. Segurament el seu vell enemic vindria a visitar-la mentre deixava als seus sternritters lluitant amb els seus enviats, que per altra banda segur que guanyarien.
Va entrar en Samael, a la seva manera. Amb un núvol de de fum rosa mentre a l’habitació sonava un “beautiful” que ves a saber tu d’on venia.
-Bé, anem a lo important. La gent ja no parla del gangnam style? Per qué? si era una cançó collonudèrrima. Tenia a un coreà ballant i a una buenorra pèl-roja sense celles, no podia caure així en l’oblit!!-
La Hanako estava mes que acostumada a les anades de olla del seu germà, havia decidit deixar-lo parlar. Havia aprés a recol•lectar la informació que li era mes interessant.
-I parlant ja de temes banals, al hueco mundo s’ha fet de dia.-
-Com?- Semblava una tonteria del seu germà, però tenia el pressentiment de que no la flipava, per variar
-Si, l’enorme reiatsu ha desaparegut, s’ha condensat tant que ha desaparegut als nostres radars. Al seu torn han aparegut múltiples reiatsus arrancar-
-De quin nivell de poder?-
-Semblen superiors a un capità comú. Faltarà vorer les seves resurreccions, però el que està clar es que com vinguin aquí tindrem un problemeta. Tornant a les coses importants, he pensat que podríem contractar dependents de tendes xineses per al nostre esquadró de seguiment, son boníssims perseguint gent-
Una noia molt alta i prima va aparèixer davant d’ells amb un sonido. Portava un tatuatge d’una fletxa amb una línea perpendicular a la seva galta. Recordava una mica a la Sun-Sun, però semblava mes desnodrida, feia una mica d’angúnia, de fet. No tenia cap resta de màscara, era una arrancar perfecta.
-Salutacions, soc Ixien, l’espada de Sagitari. I malauradament us toca morir.-
-Ho sento germanet, però sembla que et tocarà lluitar, jo tinc coses a fer-
-Jo? Amb aquestos cabells?-
La Hanako va desaparèixer.

Un nen d’uns cinc anys caminava sobre el seireitei. Al palmell de la mà duia tatuada una M acabada amb una fletxa. De sota la seva roba (semblant a la de “Pride”, però de color blanc) va aparèixer un apèndix estrany, semblava una rama, però estava podrida i feia un olor indescriptible. La rama es va introduir al terra del seireitei, que va començar a podrir-se.

Al teulat de la cinquena divisió una dona esperava asseguda. A les seves mans tenia el cap d’un shinigami i llepava la sang que queia amb cura. A un ull no tenia nineta, tenia una lletra estranya tatuada (♍) En aplegar en Víctor se’l va mirar amb desig i va dir, quasi com un sospir:
-Per fi has vingut, capità de la cinquena. Estava ja avorrida de esclafar shinigamis fluixos-

La Hanako corria depressa. Feia els shumpos mes ràpids de la seva vida.
L’Ifrit reia, per que l’espectacle ja havia començat.
Una figura estranya es sentia per fi, plena. Estava acomplint el seu propòsit.

L'Ifrit va fer una gran rialla i començà a riure desesperadament.
-JAJAJAJAJAJAJA, Sentiu aquesta dolça aroma? -va demanar a l'Eriksen i a la Shiho- Aquesta dolça fragància que vaga lentament per l'aire i que es fa més present a cada segon? No us deleix els sentits? No us encalenteix el cor? Aquesta fantàstica olor a la mort imminent dels nostres pitjors enemics. No puc estar més content!!
-Han vingut fins aquí... -va dir l'Eriksen- Els Arrancars ja són a la Societat d'Ànimes.
-Correcte, fill meu -va somriure l'Ifrit- Només cal esperar l'olor de l'extermini total.

De sobte, mentre l'Ifrit encara reia, una gran espasa va caure a sota del seu cap, però l'esquivà quasi sense moure's del lloc.
-Vaja, vaja -va riure l'Ifrit, amb el seu sentit de l'humor inalterable- Que maleducada, senyoreta Capitana. Els shinigamis sou definitivament la pitjor escòria que existeix. M'estava divertint i m'ataques per sorpresa? És aquesta la teva millor tècnica? Patètic...
-Capitana Kenpachi... -va dir l'Akane.
-T'estaves divertint, Quincy de merda? -va cridar la Nafi, indignada- M'importa una merda el perquè hagis vingut fins aquí. Des del moment en que m'han deixat venir a veure't he sabut que era per matar-te. No descansaré fins que la meva espasa estigui saciada de la teva sang immunda! Per què no comencem ja amb la meva pròpia diversió??
L'Ifrit va somriure. Aquell combat prometia molt.


-Capità, vagi alerta! -va cridar la Takiko.
-No pateixis -va contestar el Victor, encarant el seu enemic- Takiko, compto amb tu per protegir la Cinquena Divisió. No deixis que cap dels nostres homes perdi la vida inútilment. Dirigeix el combat!
-No és massa tard per dir aquestes paraules, estúpid Capità? -va demanar l'Arrancar plena de sang.- Al cap i a la fi molts d'homes ja han mort només perquè has tardat molt en presentar-te davant meu.
-Pagaràs per totes aquestes morts, t'ho asseguro! -va cridar el Victor, fora de si. L'enemic es va moure, tallant-li el costat amb un sol moviment.
-No t'impacientis tant i, sobretot, no perdis els nervis -va riure's l'Arrancar- Els teus patètics subordinats eren igual i mira, ja estan morts.
El Victor es va dur la mà a la ferida. Estava clar que no era un enemic que pogués derrotar com si res. Hauria de treure les millors cartes per la victòria.


-Ixien, has dit? -va demanar el Samael- Uuuuuuuh, el teu nom em causa massa mal rollo, me'n vaig!
-M'estàs prenent el pèl? -va demanar l'Arrancar- Es pot saber qui ets?
-No, no es pot saber! -va riure el Samael- Per què tant d'interès en la meva humil persona? No sóc més que el sex-symbol més admirat de tot el Seireitei.
-No sé si ets brillant o molt idiota... -va comentar la dona Arrancar- Però de totes maneres m'estàs fent perdre el temps.
L'espasa d'aquella dona s'apropà al Samael que l'esquivà fent breakingdance al terra. El Samael s'aixecà i començà a cantar un rap:
-Tu m'has demanat, qui coi ets? I com que sóc un maleducat, no t'he atès, però ara has de saber qui és el més gran, ara t'assabentaràs de amb qui estàs tractant! Sóc el Samael, el més genial! Sóc el Samael, qui mola una barbaritat!
-MOR! -va cridar la dona llençant-se cap a ell.
-Eeeeeh, no interrompis l'artista! -va replicar el Samael traient un micro i sent il·luminat per un gran focus gegant- No, no, aquest focus no! Posa'm una llum lila, que afavoreix les meves faccions.
El focus va canviar a una llum verda.
-Nooooooooo! El verd fa que se'm vegin els ulls molt grans! Jo no tinc els ulls grans, oi?? No els tinc!!

L'Arrancar va riure i atacà el Samael mentre estava a sobre d'un llit que no es sabia d'on havia sortit i plorava desconsoladament qual col·legiala amb problemes d'amor. Però de sobte el Samael ja no estava.
-Ets un maleducat -va dir amb una brillantor estranya als ulls- No saps que no es pot atacar l'enemic mentre té una baixada emocional? Les hormones m'estan matant!
-Seré jo qui et mati! -va riure l'enemic.
-Això ja ho veurem -va riure el Samael fonent-se amb les ombres. I és que el fill havia heretat aquell misteriós poder d'amagar-se entre les ombres del seu pare...

La capitana de la 11a estava molt emocionada, feia temps que no s'enfrontava a un adversari tant poderós com era aquell quincy. Tenia moltíssimes ganes de matar-lo i després carregar-se d'aquells dos altres, però per mala sort eren més fluixos.

No havia ni començat la lluita quincy contra shinigami quan va a arribar algú, aquesta algú va fer somriure el Wandenreich, i va dir:

- Veja, vaja, a qui tenim aquí, si es la capitana general

El quincy encara conservava el seu somriure malèfic quan la Hanako va dir:

- Que trames, quincy, i que són aquests espada que han arribat fa una estona al Seireitei?

L'Ifrit es va posar a riure i seguidament va dir:

- M'ho estas dient com si jo en tingues la culpa. Com ja li he dit a la teva tercera oficial nosaltres nomes estem aqui per veure el vostre final, el final de la societat d'ànimes.

-Maleit quincy- va exclamar la Nafi amb més ganes de lluitar que abans.



Pel Sieretei, la capitana més novella es dirigia, amb pas lleuger, cap a la seva divisió. Estava preocupada, havien vingut els quincys, tot hi que nomes eren 3, que tramaven? De cop va veure que un home un tant estrambòtic sortia d'una cantonada. Anava una mica despentinat, tot hi la seva llarga cabellera una mica desigual, la seva roba eren uns pantalons de shinigami però enves de ser negres eren blancs, i una bufanda com de pell també blanca, i per acavar portava tatuat a la panxa un signe algo extrany (♌)

- Hola. Que ets la capitana de la 11a?- va dir el tio amb una mena de somriure una mica sinistre a la cara.

- Nnn... Per que busques la capitana de la 11a?- li va demanar la shinigami de cabells liles

El desconegut es va posar a riure

- Esta clar, no? Diuen que la 11a es la divisió on van els shinigamis més forts, osigui que la seva capitana ha de ser una dels més forts de tot el Sieretei. I el meu adversari ha de ser molt fort, no pot ser un simple shinigami amb el que no en tindria ni per començar.

La Meina va posar la ma a la seva zampakuto i va dir:

- Osigui que m'estas dient que jo no et puc guanyar? Intenta passar d'aqui

La capitana de la 9a estava cabrejada, com més sentia parlar a aquell personatge més ganes tenia de matar-lo i aixi no haver-lo de veure mai més.

No tenia ni idea d’on podia estar el seu capità, però ja n’estava posat a fer ell tota la feina d’intel•ligència. Ho havia fet en els temps d’en Mayuri i ara simplement ho faria amb en Samael. Era la seva feina i li agradava.
Però això si, amb tranquil•litat. L’Akon va agafar un tassó de café del mes amarg (marca “cor de hollow”) i va seure davant de la marabunta d’ordinadors de la dotzena. L’acompanyaven els de sempre. El paio amb cara de cullerot inflat i aquell que semblava el Hanataro de la dotzena (si, aquell al que li van dedicar algun que altre capítol de farciment)
La situació quedava així ara mateix.
El capità de la dotzena “lluitava” contra una arrancar, marcada amb el símbol de sagitari.
El capità de la cinquena lluitava contra l’arrancar amb el símbol de la verge ( si bé amb eixes pintes semblava de tot menys una verge, tot siga dit)
La capitana de la novena estava presta a començar una lluita amb l’arrancar amb el símbol del lleó.
A la part mes alta del seireitei un nen, que no era sinó l’arrancar amb el símbol de l’escorpí, començava a drenar l’energia del seireitei, quelcom dolent passaria si no l’aturaven.
Va fer un glop de café. Era amarg. Li agradava el café amarg, res de eixes mariconades de posar-li sucre o llet. El café per a ell era com la vida. Amarga, però adictiva.
Va dirigir la seva atenció a la gran comitiva. El Wandenreich, amb tres sternritters (un dels quals estava amagat molt hàbilment), per part dels shinigamis estava la capitana de l’onzena, la seva Akane (n’estava profonament enamorat d’ella) i la capitana comandant.
Mentre la Kenpachi lluitava amb l’Ifrit varies coses passaven per la seva ment. La primera es que si els arrancars seguien els símbols zodiacals encara faltaven uns quants per aparèixer. Tot allò podia fer-se etern. Ademés, faltava per aparèixer el líder d’aquells arrancars, que jutjant per la força dels seus subordinats no seria fàcil de vèncer. I que coi feia l’Ifrit allà? Que volia?.
Bé, ell faria la seva feina. Va enviar papallones infernals a tots els oficials, informant de tot el que havia descobert.

L’Ifrit lluitava amb la Nafi, però no feia servir tot el seu poder (ara bé, ella tampoc), el tenia preparat per a un altre enemic.
-Que, cony de Quincy, no vas a fer servir tot el teu poder?-
-Clar que si, però no amb tu.- Va mirar la Hanako -No veus que la teva capitana comandant em te força ganes? Crec que fins i tot m’espera. Però tranquil•la, que et deixaré mes que acompanyada-
Tot va passar en un rellamp. En Shizen va substituir a l’Ifrit per lluitar contra la Nafi. Un tir de reishi aparegut del no res va perforar l’Akane, que va caure al terra, com un pes mort, maleint-ho tot.
L’Ifrit va somriure a la capitana comandant i va desaparèixer. Es dirigia al subterrani. On estaven els seus fills.
La Shiho havia rebut, per la seva banda, unes ordres força estranyes abans d’entrar al seireitei. Tenia que protegir-lo de danys majors. Es per això que va decidir anar a l’encontre de l’espada escorpí.
L’Akane, ja en terra, lluitava per aplegar a la seva Katana. Tenia que acomplir una missió, tenia que protegir la nissaga de la seva capitana comandant.
L’Ifrit era ja al davant d’aquells dos nois. D’aquelles dues promeses.
-Deixeu-me que em presente, soc l’oncle Ifrit. I ara us contaré un petit conte-
Mentre la Hanako corria, l’Akane havia aconseguit agafar la seva espasa.

-Buf, quina merda. El Wandenreich encara havera pogut ser un repte digne, però tu no em serviràs ni de furgadents.-
-Els shinigamis sou tots iguals. Tots. La vostra prepotència ofega la resta d’existències. Bé, per sort la meva missió es, precisament, eliminar-te, Kenpachi. Mira una de les meves noves tècniques. No en tens ganes de una lluita sagnant a espasa? Aquí la tens-
En Shizen comença a emetre reiatsu, que enlloc de ser blau com el de la majoria de quincys, aquell cop era roig fosc, com el seu cabell.
La capitana de l’onzena estava feliç, semblava que aquell nen encara la divertiria i tot.
El reishi es va condensar, creant una espasa gegantina. Una espasa de dos metres de llarg, amb dos guardes.
-Zweihänder-
-Vinga quincy, comencem-

A la dotzena divisió, l’Akon preparava mes café.

Al subterrani les parets eren fredes i feia molta olor d'humitat. I és que allà a baix ni tan sols es notaven ni se sentien mínimament les lluites que s'estaven duent a terme a la superfície.
-Shunsui, ens han ordenat que ens quedem tancats a l'habitació! Si saben que hem sortit ens caurà una bona...
-M'avorreixo -es va queixar una veu més potent i decidida- Anem a veure què fan allà dalt. Potser tinc sort i em converteixo en l'heroi del dia!
-Va, tornem Shunsui! No vull que el pare s'enfadi amb mi -va plorinyar l'altre nen.


Un home desconegut i amb un gran somriure al rostre s'apropà a ells. Era clarament un enemic. El Yukishiro es va espantar i va retrocedir, sàviament. En canvi, el Shunsui no va reaccionar, es quedà mirant aquell enemic hostil amb el foc a la mirada. L'Ifrit ja havia vist abans aquells ulls i els odiava. No hi havia cap dubte de qui eren aquells nens...
-Deixeu-me que em presente, soc l’oncle Ifrit. I ara us contaré un petit conte...

Els nens no varen dir res. L'Ifrit se'ls va tornar a mirar: un era decidit i ple de valor amb unes faccions massa iguals a les de la seva arxi-enemiga i l'altre, més petit, es devia assemblar a algú que li era desconegut.
-No patiu, és una història molt interessant. -va riure l'Ifrit, qui no estava acostumat a tractar amb nens i no acostumava a riure. El seu somriure va fer que el Yukishiro s'aferrés al seu germà.
-Ets un Quincy, oi? -va demanar el nen de cabells taronges. Que poc li agradava aquell nen, se li assemblava massa. No li agradava la idea de tenir al davant algú que potser heretaria aquell foc salvatge. Va decidir ignorar-lo de moment.
-Fa molts, molts d'anys hi va haver una guerra, una guerra d'extermini contra la meva raça. En aquesta guerra va participar una dona que amb la seva katana va matar prop de mil Quincys. Es conta que es va desviar del seu grup i va acabar a un subterrani com aquest, quina casualitat... I allà, tenyida de sang, començà a assassinar sense pietat a tots els nens Quincy que estaven refugiats.

L'Ifrit va riure talment com un maníac escapat d'un manicomi rus i va treure un petit punyal. La brillantor de la seva fulla il·luminà per un moment aquell angost passadís.
-Em demano com ho degué fer... Es deu sentir res llevant la vida a una persona tan petita? Creieu que si ara li torno el favor m'ho agrairà? Ah, m'oblido d'una informació molt important! Que despistat que arribo a ser. Si... la dona d'aquella història sembla que era la vostra mare. No patiu, la propera vegada que la vegeu serà a l'infern. Digueu-li que jo us envio i la saludeu de part meva perquè quan us hagi matat vindrà a per mi...

L'Ifrit aixecà el punyal. El nen de cabells blancs començà a tossir sang.
-Vaaaaja, vaaaaaaaaaaaaaaja -va dir un home desconegut. El punyal de l'Ifrit havia desaparegut i el tenia aquell home que es recolzava contra la paret amb cara de gandul. No duia uniforme de shinigami, sinó un ridícul haori rosa a sobre d'un quimono fosc, però era evident que era un antic soldat, tot i que no podia notar el seu reiatsu. Feia pinta de vell, però semblava molt catxondo. Llàstima haver-lo de matar, es podrien haver dut bé.

-Vaja, un convidat... -va dir l'Ifrit aixecant-se- Qui ets, vell?
-Eh, res de vell, maleducat -va respondre l'home gratant-se el cap- Si estic vell és perquè vaig tenir una feina esgotadora durant molts d'anys, que jo sempre he estat molt atractiu i un crack amb les titis. -es va girar al nen que encara tossia- Va, va Yukishiro, recorda que has de respirar...
-No m'has contestat...
-Em dic Shunsui Kyoraku. -l'Ifrit va alçar una cella- No sé fins a quin grau estàs informat, però sóc l'antic Capità General. I aquests dos nens tan bufons són els meus néts. Entendràs que no puc deixar que els posis la mà a sobre, oi? El seu pare és com un germà per a mi i crec que no m'equivoco si afirmo que ja coneixes la meva filla... -el Kyoraku va mirar la pell cremada de l'Ifrit i va sospirar- Que hi farem! Em tocarà divertir-me amb tu -va dir mentre treia dues espases.

El Quincy començà la lluita amb aquell home que no el deixava ni respirar. Tenia una manera frenètica de moure's i somreia com si estigués a punt de fer trampes en qualsevol moment.
-Vaja, estic un poc oxidat... -va riure mentre feia retrocedir al Quincy.  

-Kyoraku -el va advertir un home que l'Ifrit no va saber reconèixer. Havia arribat sense que se n'adonés però... quan? El nen de cabells blancs se li aferrava a les faldes desesperadament. De fet, aquell nen se li assemblava moltíssim...
-Ja, ja ho sé -va dir el Kyoraku empenyent l'Ifrit contra la paret i va murmurar- Tens sort que el pare insisteixi en sobreprotegir els nens i no vessar sang a davant d'ells, que sinó series tu qui a hores d'ara ens esperaria a l'infern.

L'Ifrit escopí sang al terra. No feia ni dos minuts que lluitava contra aquell home i ja es notava cansat. No ho entenia... És possible que fos més fort que l'estúpida Sotaicho? Algú tan estrident podia tenir tanta força? I de sobte, sense saber com, la situació va canviar. L'Ifrit tenia una espasa al coll a punt de degollar-lo. I ho hauria fet si algú no hagués aturat el cop de la Capitana General que cremava de ràbia.

-Hanako! -la va renyar l'home de cabells blancs de qui l'Ifrit desconeixia el nom- No el matis davant dels nens.
L'home va agafar la mà de la Hanako que intentava enfonsar l'espasa al coll del Quincy i aconseguí fer-li abaixar la katana. Unes gotes de sang caigueren pel coll del Quincy. I és que l'espasa de la dona ja estava plena de sang abans d'arribar allà, perquè de camí s'havia carregat un misteriós Arrancar que responia al signe de peixos.

-Et mataré -va murmurar la Hanako. El seu reiatsu se sentia tan pesat i sufocant com la lava.
-Ja t'agradaria... -va somriure l'Ifrit- Saps, els he contat una història molt interessant als teus fills sobre tu... Que per cert, no et pega massa aquesta vena maternal.
-T'has atrevit a baixar fins aquí -va murmurar la Hanako contenint la seva ira- i espero que aquestes vistes t'agradin perquè seran la teva tomba.

L'Ifrit anava a contestar de manera irreverent quan es presentaren quatre Arrancars rient-se. Una era molt baixeta, amb el signe de Taure. Una altra tenia els cabells verds en una gran cua i el signe de cranc al turmell dret. La que semblava la lider, amb els cabells curts vermells duia el signe d'Àries a la mà, en un tatuatge molt gran i vistós. Finalment, la darrera i més discreta, morena i d'ulls marrons es mirava l'escena divertida, com si no anés amb ella i mostrava el seu signe de la balança.

-Quin espectacle! -va cridar una d'elles- Què és això, una reunió familiar?
-Disculpi senyoreta -va aclarir el Kyoraku divertit- Però aquell individu fastigós no és de la família.
-Pare! No és moment de fer bromes! -el va renyar la Hanako.
-Relaxa't, vaaaa!! -va riure el Kyoraku- I si us convido a tots a sake?

Les quatre Arrancars varen tornar a riure.
-Tenim enemics per triar i uns nens de postres! -va riure la més baixeta- Fins i tot un Quincy! És hora que les nostres espases s'omplin de la sang dels nostres enemics!