1a reunió de l'associació de dones shinigamis

Mitja hora més tard...

- El Hanataro si que serveix per alguna cosa... per córrer, jo estic morta!!! – Va dir la Meina.
- El pròxim cop li parem una emboscada i li fotem una pallissa!! – Va saltar la Nafi.
- Noies, no sé vosaltres, però ja que hem deixat els aperitius, podríem menjar no? – va dir la Hanako, amb molta gana.
- I també tenim refrescos, que amb la calor que tinc... – Va dir la Layla, que a ella li agradava més el fred.
- Anem doncs!! – Van dir les noies.
I ràpidament van fer shunpo fins arribar a on tenien tots els aperitius.

- Buuuuf, per fi puc menjar, tenia tantes ganes de menjar les gambes que havíem deixat aquí!!! – Deia la Hanako, amb la boca plena de gambes.
- Els refrescos encara estan freds! Qui en vol un? – Va dir la Layla, mentre que dissimuladament se’n va guardar 3.
- Jo en necessito un urgentment!!! – Va dir la Meina, que feia cara d’estar molt cansada.

Cada una anava agafant un refresc, i parlaven mentre bevien, i quan ja portaven 3 refrescs...
- Mireeeeeu!!! Un elefant de color rosa està nadant!!! – Va dir la Patx, amb una cara de no saber què passava.
- On??? Jo vec un unicorn!!! – Va dir la Wely
- Unicorns??? No veieu gambees??? – Va dir la Hanako
- Doncs no se què deu ser, però... i si ho pesquem? Potser es comestible!!! – Va dir la Layla.

La Patx va marxar un moment, i va tornar amb unes quantes canyes.
- Aquí teniu canyes de pescar – Va dir la Patx.
- Com és que tens canyes de pescar aquí? – Va preguntar la Nafi, que ja no se sorprenia gaire.
- Perquè quan vinc a caçar rates, després m’entretinc una mica amb els peixos... – Va dir la Patx, cada cop més vermella, no només de vergonya, sinó també de beguda.
- Noies, voleu dir que estem be? – Va començar a sospitar la Meina.
- No, però és lo normal! – Va dir la Wely.


Mentrestant, l'associació d'homes shinigami, veien com el seu pla era tot un èxit, i alguns ja començaven a posar-se nerviosos.
- Fem alguna foto ja no?? – s’impacientava el kensei.
- No, esperem una mica més, que això encara no és res! – Va dir el Gin, amb el seu somriure malèvol.


En aquells moments, només portaven 3 refrescos, els nois havien posat més alcohol a les que estaven més lluny, les que encara no havien agafat... Aquella festa improvisada acabava de començar.

- Buah, no se quantes llaunes m'he begut ja, però encara tinc molta set- va dir la Meina

- Jo igual- va dir la Layla

- Potser les llaunes estaven caducades i per això la set no ens passa- va dir la Hanako- per que jo he trobat que tenien un gust una mica raret.

- Tenien un gust estrany?- va demanar la Wely- Doncs jo les he trobat com sempre.

- Si, si, jo també- va seguir la Patx- un gust com d'alcohol

- Que han de tenir alcohol, Patx?- va dir la Meina movent la ma dreta d'un costat a l'altre negant el que havia dit la shinigami de cabells vermells

- Bueno noies jo agafo una de les llaunes que queden i m'envaig a donar un passeig per aquí- va dir la Nafi

- Que vagi bé Nafi- Es despedia la Meina fent-li adéu amb les dues mans.

Quan la Nafi ja estava força lluny la Wely va dir:

- Voleu dir que es bo que la Nafi vagi sola per aquí? I si se la menja un unicorn?

- Nooooo- va dir la Hanako- I si troba gambes gegants i se les menja ella sola?

- Que gambes i que unicorns- va dir la Patx- I si es troba amb l'elefant rosa i es fan amics? L'elefant havia de ser el meu amic T.T

- Doncs anem-la a buscar- van dir la Layla, mentres les 4 noies agafaven dues llaunes cadascuna i marxaven en diferents direccions en busca de la Wely, i mentres que la Meina es quedava sola embobada mirant una caixa de galetes que hi havia dibuixats dos lleons.



Al mateix temps l'associació d'homes:

- Ei!, que s'escapen- va dir el Histugaya

- Doncs ens haurem de tornar a dividir. Això es pot posar molt interessant!- va dir l'Ichimaru amb un somriure d'orella a orella.

-Anem de festaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!! -va cridar la Wely fora de si
-ANEEEEEEEEEEEM! -va cridar la Hanako agafant-la per les espatlles mentre quasi queia al terra.
-EEEh, la lluna és com un pa moreno però no és pas morena - va dir la Meina, molt rallada amb la lluna.

Les dones a l'endemà tindrien una ressaca brutal i els homes varen decidir abandonar la batalla durant un vespre per cuidar d'elles (con erotico resultado???????)

-Però si van fatal! -va queixar-se el Kenpachi. Per a ell tot això no era més que una molèstia. Així que va agafar la Nafi i se l'endugué cap a l'onzena divisió. La Nafi començà a pegar-li puntades de peu molt molestes.
-Ala, doncs camina tu -va cridar-li el Kenpachi, perdent la paciència- Eh, has perdut l'habilitat per caminar recte?
-CALLA! -li ordenà la Nafi- Anem a beure!
L'home feu un gest de conformitat i agafant la Nafi com si fos un sac de patates se l'endugué de marxa.


-Asahinaaaaaaa -cridava el Kensei molt molest, perseguint-la. La Meina caminava molt contenta mirant cap al cel.
-Què et passa? No veus que la lluna és com un pa moreno però que és blanca? -va demanar la Meina molt contenta
-Però què dius? La lluna és la lluna, és com és i ja està.
-Ets un soso -es va queixar la Meina.
-No ho sóc!! Sóc un home molt interessant! -va excusar-se el Kensei.
-Sí que ho ets -va dir la Meina tota vermella. El Kensei es va posar vermell com un tomàtec amb chili
-Què has dit? Et semblo interessant?? -va demanar l'home fent una pose guay- No he perdut les facultats de...
Però la dona el va fer callar amb un llarg petó.



Mentre, l'Ichimaru carregava la Wely que li llepava els cabells i anava fent fotos a tothom.
-Ei, deixa de llepar-me els cabells!! -va cridar l'Ichimaru fent voltes sobre si mateix.
-Tenen gust a bacon -va dir la Wely bastant borratxa- Vull un combinat de bacon...
-Vols ginebra amb bacon? Un Gintonic un poc fastigós -va demanar l'Ichimaru divertit. Li encantava fer-la parlar quan anava contenta.
-Doncs si no puc tenir Gintonic... vull un Gin! -va riure la Wely.
-No te'n riguis de mi -va dir ell, fingint que li sabia greu- Com a càstig et segresto a la meva habitació!!


--Demà et veig, Ukitake! -va dir el Toshiro agafant la mà de la Layla i duent-la cap a la Desena Divisió- Hem de veure què fem a l'Associació d'Homes Shinigami.
-Si, clar! -va riure l'Ukitake- No et sobreesforcis!
-Què? -va dir tot vermell- No li faré res, no sóc aquesta classe d'home!!
-... Si jo no he insinuat res raro... -va dir l'home amb cara de circumstàncies- Hana-chan, anem?
-Clar! -va dir la Hanako agafant-lo per un braç- Però no us penseu que heu guanyat, eh? Només ens hem retirat durant un vespre!
-Ja, totes les parelles estan fent una tregua temporal -va riure l'ex-Capità somrient.
-Eeeeeh -va somriure la Hanako. Els seus ulls tenien un poc d'aquella bogeria que havia heretat del Kyoraku- Anem a divertir-nooooos!

L’endemà cap al migdia…

… a un parc perdut a la mà de Déu

Una shinigami de cabells vermells dormia plàcidament al terra, al mig del parc, com si fos la cosa més normal de món.

Les llaunes que s’havien begut començaven a notar-se i la llum del Sol no ajudava.
-M’acagun tot……aaaah….qui ha encés la llum?-Es queixava la Patx.
De mica en mica es va anar incorporant. Li costava, si uns ulls curiosos l’estiguessin mirant veurien els seus múltiples intents de posar-se dreta. Desistin es queda sentada mirant l’infinit.
-Jajajajajajaja- la Patx sent a algu que riu aprop seu però no veu qui. Energèticament (energía quetreu de qui sap on) gira el cap buscant qui riu.
No gaire lluny, un shinigami assegut, més ben dit, recolzat a un banc reia.
La Patx es va posar a la defensiva, la resaca actuava.
-Et fa gràcia que no em pugui aixecar?- burda amb to irònic.
-Tranquil•la, no cal que et posis així, no ho he pogut evitar.- deia el shinigami. Qui té una càmera quan la necesita? Murmura el noi.
-Deies algu?-La Paatx que no està per tonteries i vol dormir.
-No no. Jo de tu em dutxaria i tiraria la roba que portes. Avui a la matinada has estat discutint amb un arbre i després l’araçabes.- El pobre shinigami no podia aguantar el riure.
-QUÈ VAIG FER QUÈ??- la Patx no s’ho podia creure, ella abraçant arbres, no podia ser.
-Cap a les quatre del matí has començat a discutir amb un arbust a crits, he sortit a veure que passava,tinc la casa aquí al costat i al ser una zona silenciosa m’he preocupat. Al sortir ja abraçabes l’arbre. Després t’has estirat al terra has fet la croqueta un rato i t’has adormit.
La cara de la Patx devia ser un poema.
-Merda, creia que ja no abraçava arbres borratxa.- ara era la cara de shinigami un ppoema.
-No és la primera vegada que et passa?
-Canviant de tema, tu em sones. Qui ets?- a la Patx se li havien posat les galtes vermelles fent conjunt amb el cabell i els ulls.
- No crec que no em recordis. Va pensa una mica fes servir el teu reial cap.
La Patx se’l mirava  pensant qui era, li era familiar però de què li sonava. En sec ho va recordar…
-PRINCESA
-Aquet soc jo, tinc nom.
-Si si el que diguis, com estàs de les lesions?
-Em dic Jon.

Unes hores més tard, concretament a l’hora de berenar…

La Patx i la Layla estaven a la sala del te del club de te del Seretei. Una sala decordada amb un estil tradicional japonés. Les dos vestien kimonos. La Layla portava un kimono blau marí amb flors blanques bordades i un obi estrellat, en canvi, la Patx anava amb un kimono vermell amb tons taronjes i grocs que recordaven una posta de Sol.
Les dos prenien el te. La Patx menjava galetes i la Layla feia veure que prenia té calent. (si estés més fred encara se’l beuria)
Era un club molt selecte i snob. Hi podien anar perquè van anar a l’academia amb el fill dels amos. Una llarga historia.
-Així que el Hiro et va portar al cuarto –indagava la Patx. La Layla amb la cara vermelleta anava explicant frases sueltes.
-Si…bueno….jo estava……no estava bé…..i….va venir….i em va portaar al cuarto perquè dormis….i després….
-Hola noies- la Meina interromp a la Layla.
-Hola Meina, Layla continua explicant-la Patx ansiosa volia saber que passava després però també volia saber que havia passat amb la Meina que veina molt feliç.
- És igual. Hola Meina-Saludava la Layla evitant el tema que tard o dora explicaria.
-Què va pasar amb el capità Hitsugaya després que marxessiu?- preguntava la Meina. La Patx i va fer xocar la mà.- Més important per què ens trobem aquí, no hi havia estat mai.
La Meina va mirar els kimonos de les seves companyes.
-Com us podeu permetre venir aquí, jo soc capitana i no havia vingut mai.-deia tímida i una mica gelosa.
-Tenim un amic que treballa aquí-li va resprondre la Layla.
En aquell momento arriben la Wely i la Nafi. Les dos amb gafes de Sol i una d’elles amb bufada a mig estiu.
-Wely i aqueta bufada?-li preguntà la Meina indiscriminadament. La Wely es posa molt nerviosa de cop i comença a parlar sense dir res en concret.
Les cinc noies s’assenten al voltant del te i començen a beure. Cada una d’elles té una historia per explicar i cap vol ser la primera en parlar.
Passen uns deu minutes en silenci fins que arriba la Hanako. Se la veu cansada i fa ulleres.
-Hola, ja heu començat la reunió?
-No encara, t’esperàvem-li respon la Nafi.
La Patx inicia la conversa amb una simple idea.
-Val, el que hem de fer ara és simple: Vendetta.

- VENDETTAAAA!!!! – Van cridar totes alhora!.
- Si... però... com ho fem?? Ara mateix tenim les de perdre, segur que ens van gravar o jo que se què - Va dir la Layla.
- Amb més motius necessitem venjança! – Va dir la Nafi, amb uns ulls que reclamaven derramar sang.
- Doncs que algú doni alguna idea, a poder ser sense cridar, que el meu cap no està del tot bé – Deia la Hanako, que ja s’havia estirat en un sofà que hi havia per allí.
- Té raó, no crec que ara estiguem gaire bé per preparar una venjança com la que es mereixen! – Va dir la Wely, mentre es posava bé la bufanda.

Van callar totes, pensant en el que havia passat aquella nit i en com havien canviat les coses.

- A més... crec que es hem d’explicar moltes coses no?? – Va dir la Patx, amb el seu somriure maliciós.
- Si!! Layla, ens havies d’explicar algo no?? - Va dir la Meina, intentant que no li toqués a ella explicar res.
- No, jo no tinc res a explicar, no va passar res, no se res, no... no! – Va dir la Layla, vermella i nerviosa. – A més, Wely... que amagués darrere d’aquesta bufanda???
- Jo?? Res, jo no amago res!!! – Deia la Wely. – I tu Nafi? Com es que vas més despentinada i amb una cara tan relaxada??
- Què?? Estic igual que sempre! – Va dir la Nafi. – Meina, que hi ha darrere d’aquest somriure de felicitat??
- Eh.. res! – Va dir la Meina, que buscava alguna manera de fer que li toqués a algú altre.

Així van estar una estona, intentant fer que expliquessin què havia passat durant la nit, però ningú volia explicar res.

- Bé, i tu Hanako? Com va anar? – Va dir la Patx.
- A mi? Si no es per menjar gambes no em molesteu, que tinc son! – Deia la Hanako, mentre es girava al sofà.
- Ara si, Meina, et toca explicar-ho a tu! – Va dir la Patx.
- A mi? Per què a mi? – Deia, preocupada i nerviosa.
- Perquè ja vam veure alguna cosa... com per exemple un petó salvaje.... – Va dir la Layla amb una mirada molt insinuadora.
- Si.. Bueno.... jo... – La Meina ja no sabia com escapar de les noies, així que...

- Si.. Bueno.... jo... – La Meina ja no sabia com escapar de les noies, així que...- Un moment! De que punyetes estem parlant si lo important ara es guanyar diners fent el calendari!

- Es veritat- va dir la Patx- algú te alguna idea de que fer?

Totes es van posar a pensar quin podria ser el seu nou pla i quina era la millor manera per atrapar als homes sense que elles fossin atrapades quan de cop es van sentir dos cops a la porta i algú va entrar...

- Hola- va la jove noia de cabells vermells que acabava d'entrar per la porta.

- Hola!- Van dir totes alhora.

- Com va anar ahir, veu aconseguir alguna cosa?- Va demanar la jove de la 5a

De cop totes es van posar a mirar caps els costats per pensar a veure com li explicarien...

- Diguem que no vam aconseguir més que una bona borratxera...- va dir la Hanako

- Ahir entre que no ens van sortir massa bé les coses i tot, doncs avui hem decidit quedar aquí per decidir el pla i estar segures que ningú ens l'esguerarà.- va afegir-hi la Layla.

- Er-chan, tens alguna idea?- va demanar la Meina.

No, deixa'm pensar- va dir la seva germana.

- Ja ho tinc!- va dir la Nafi- I si ens "aliem" amb ells, per fer el calendari junts, i després els apunyalem per la esquena! S'ho tindran ben merescut!

- Si, si, si, m'agrada la idea!- va dir la Wely- un bot a favor!

Finalment totes van estar d'acord en que aquest pla seria el millor, i ara només quedava portar-lo a terme...

Tres mesos més tard d'aquell desastre...

-Mira Jushiro, ha arribat el calendari!! -va dir la Hanako, molt contenta.
-Quin mes ens va tocar? -va demanar l'home.
-Setembre -va dir la Hanako mentre l'obria i anava passant les fotos- Mira, el pare i la mare han quedat molt bé -va riure la Hanako.
-Bé... el teu pare surt mig despullat, no és una visió agradable...

I finalment...
-Mira, la nostra foto!!


Flashback.

-Així que al final fem el calendari junts, un 90% a un 5% -va dir la Hanako
-I el 5% que falta? -va demanar l'Ukitake
-Despeses d'impressió
-No heu fet el repartiment de beneficis molt desequilibrat?? -va demanar l'home
-I tant que no! Els homes del Seireitei es compraran el calendari per veure'ns a les noies! A vosaltres no us miraran! Som generoses amb el 5%!!
-És clar... -va somriure l'Ukitake, tot i que no estava gaire d'acord.- El que no entenc és per què aquests vestits...
-Cada parella triava el que volia... -va dir la Hanako, col·locant-se bé l'obi.
-Ja, però posar-se aquesta armadura és un desastre -va dir l'Ukitake- Per molt que vulguis, no semblo un samurai...
-Viiine -va dir la dona, ajustant-li l'armadura. La cua alta li quedava tan bé...

-El fotògraf ja us espera! -va dir la Meina.
-Jo encara no he acabat de pintar-me -va dir la Hanako, que anava de maiko. La Meina la va ajudar amb el maquillatge mentre que l'Ukitake es col·locava espases i més espases a la cintura.
-Els shinigamis no som massa diferents dels samurais... -va dir, reflexionant- No portem aquestes armadures tan brillants, però la nostra feina no és gaire diferent.
-No hi pensis gaire, només és una foto -va somriure la Hanako, que es va posar les sabates altes de fusta i s'agafà al seu braç per no caure.

Sortiren al pati, al costat d'un estany de carpes.
-Molt beeeeeeee -va dir el fotògraf, l'aclamat Franchesco- Ara que la Capitana agafi el paraigua de paper.

Amb la calor que feia, la parella ho estava passant malament amb els quimonos pesats, les espases, el maquillatge i els ornaments pel cabell. El Franchesco era un fotògraf exigent, el millor del Seireitei que havia fet grans exposicions de fotografia als seus viatges al Hueco Mundo, així que no va estar satisfet fins que no va fer unes 500 fotografies.

-Molt bé, ja hem acabat!
-Buaaaaaaaaaah -varen dir els dos a la vegada- No s'acabava mai!

Fi del flasback


-Ha quedat força bé, no? -va dir l'Ukitake- Quina calor que feia...
-No puc esperar a que sigui setembre! -va dir la Hanako- La cua alta et queda molt bé!
-Els meus cabells t'agraden de la manera que sigui -va somriure l'home- Per l'any que ve, podríem tornar a fer el calendari junts.
-D'aquí a l'any que ve poden passar moltes coses -va riure la Hanako.
-Bé, tens raó. Però nosaltres seguirem aquí -va somriure l'Ukitake.


Fi del rol per part de la Hanako ^^

Es van sentir dos cops secs a la porta.

- Endavant- va dir la capitana de la 9a sense treure els ulls dels papers que estava llegint.

Un home de cabells grisos va entrar al despatx i va deixar un calendari sobre la taula, que va sorprendre a la noia.

- Ostres, em pensava que eres el Bank- va dir la Meina mirant a l'home.
- Em sembla que els meus cabells no son pas verd- es va mig picar l'home .

La jove capitana sense donar-li massa importància va agafar el calendari i se'l va començar a mirar.

- Surts molt serio- va dir la noia quan va arribar al mes de juny i va veure que l'anic capità de la 9a sortia a la foto sense un somriure.

- No sé qui em va dir que no somrigués?- va dir l'home amb ironia.


3 mesos abans.

La Meina s'estava mirant al mirall i observava aquell estrany vestit de colors blancs i daurats del que només n'havia vist dibuixos als llibres d'història del món humà i a les pel•lícules del mateix lloc. No podia evitar mirar-lo, li agradava molt.

- No cal que et miris més, et queda molt bé- va dir l'home que ja estava cansat d'esperar i portava un vestit dels antics grecs, i tenia ganes de fer-se les fotos ràpid i poder oblidar-se de l'assumpte.

Al final cansat d'esperar va agafar la ma de la noia i se la va emportar al lloc on feien les fotos. El Franchesco ja els esperava.

La parella deia cas del fotògraf i es col•locaven tal com ell els indicava.

En un moment va demanar al Kensei que somrigués una mica, però al veure la ganyota que feia, tant el Franchesco com la Meina  li van prohibir que la repetís.

Quan per fi van acabar, la noia es va anar a despedir del fotògraf i a donar-li les gràcies. Quan va marxar l'antic capità de la 9a és va acostar a l'actual.

- Per que no em deixàveu somriure?- va demanar l'home.

La noia és va posar a pensar- diguem que tens un somriure especial- va dir la noia i va marxar fent saltirons, deixant a l'home amb la intriga de com d'"especial" era el seu somriure.


Fi del rol per part de la Meina!!