El misteriós nadal de la 9a divisió [Wely+Meina]

**Meina** Dg 4 Gen 2015 - 3:25

A l'entrada principal de la divisió hi estàvem tots, amb tots de caixes al nostre voltant, donant-li ànims a la Wely Gin.

-Tinent, la trobarem molt a faltar- va dir una shinigami ras

- Si, ens has de vindre a visitar sovint- li vaig dir jo- jo per que et podré anar veient a les reunions, però els altres no.

- Es clar- va dir la noia- intentaré anar venint per ajudar-vos amb la revista.

- Però vigila que la feina de capitana es molt complicada i si a sobre ens has de vindre a ajudar- va dir el 8e al càrrec- no la volem fer treballar més del compte.

- Molts d'ànims Tinent Gin- va dir una altre noia de la divisió.

Mentre estava a la porta de la divisió i la capitana i els altres em despedíen, em vaig començar a sentir molt malament. Sabia que em feia molta il•lusió ser capitana, però una part de mi es moria de ganes de passar més temps a la novena, que s'havia convertit en una família per mi.
Ja a punt de marxar, la capitana em va donar un cop a l'espatlla per donar-me ànims i la vaig mirar amb la cara una mica trista, ella ho va notar i, després d'un silenci molt llarg, va dir:

- I si celebrem el nadal junts?

- Siiiiiiiii-vaig dir tota il·lusionada mentre tornava entrar les meves coses- podem fer una festa amb bon menjar!

Tots estaven molt contents, semblava que havien començat la festa allà mateix.

- I que no falti l'amic invisible a últim moment! -va dir la capitana Meina, rient amb la seva tinent.

Després de decidir entre tots, molt emocionats, de fer l'amic invisible i el nadal, vam fer el sorteig de l'amic invisible, i tots ens vam separar corrents a comprar els regals, ja que l'amic invisible el celebraríem el dia següent.

A mi concretament m'havia tocat un noi, i per mala sort no el coneixia massa ja que feia poc que havia entrat a la divisió. I després de pensar una bona estona amb el seu regal vaig decidir comprar-li una bufanda i un gorro a conjunt, ja que aquest era un regal que quasi mai fallava. Així que em vaig dirigir ràpid a una de les botigues del sieretei per comprar-li un conjunt de color negre i blau.

A mi em va tocar el tercer al càrrec. El coneixia bastant, ja que essent la tinent passava molt de temps amb ell, i per això sabia que era la pitjor persona que m'hauria pogut tocar. Des que vaig ascendir a tinent em tenia una tírria impressionant perquè volia el meu lloc, i es moria de ràbia perquè li havien donat a una shinigami d'una altra divisió. I ara que havia ascendit a capitana el seu odi havia crescut fins a un punt inimaginable, però alhora s'alegrava de que el lloc de tinent tornés estar buit. Com que sabia que res del que li regalés li agradaria vaig optar per la opció fàcil i vaig anar a comprar una bufanda i un parell de mitjons. Després vaig tornar a casa, satisfeta de poder quedar-me a la divisió un dia més i vaig anar a dormir esperant que arribés l'endemà

El dia següent va arribar molt lent, em va costar moltíssim d'adormir-me ja que tenia moltes ganes de celebrar el nadal amb la Wely i tota la divisió.

Al matí em vaig llevar vaig esmorzar i em vaig posar a fer alguns informes.

-Per que hi han d'haver informes fins-hi tot a Nadal- em queixava jo T.T

I em va tocar estar tot el matí fent feina, fins que arriba la hora de dinar!

Per fi va arribar l'hora del gran dinar! Al contrari que el dia anterior, ja no pensava en allò com una despedida i així vaig poder disfrutar molt més!
A poc a poc tothom anava entrant i deixant el seu regal sota l'arbre de nadal que decorava el menjador de la divisió (l'havíem fet especialment la capitana Meina i jo, posant el símbol Uchiha enlloc de l'estrella).

Casualment tots els regals tenien el mateix paper i semblava que a dins amagaven alguna cosa semblant a la llana...

Quan ja hi érem tots varem seure a la taula a punt pel gran banquet. Tots esperàvem que la capitana fes algun discurset nadalenc com a senyal per començar a menjar, estàvem afamats!
Llavors la Meina es va aixecar i es va disposar a parlar, però alguna cosa va fer que canviés ràpidament el que anava a dir:

-Eh.... Els regals!!!! On són??

Anava a fer el discurs de nadal, quan de cop em vaig adonar que els regals que teòricament estaven sota de l'arbre no hi eren, havien desaparegut, així que vaig dir:

- Eh... Els regals!!!! On són??

De cop tots els de la divisió es van girar mirant cap a aquella direcció, i van afirmar, com deia jo, que els regals que havíem anat ahir tots a comprar a corre cuita ja no hi eren.

- Que pot haver passat?- va demanar un jove shinigami

- I si ens els han robat- va dir una altre

- Però com ens els poden haver robat, si no ens hem mogut d'aqíi- es va queixar en 7e al càrrec
Mentres tots estaven al voltant del arbre discutint qui es podria haver emportat els regals "sorpresa", vaig mirar un moment a la Wely, que mig blanca va dir...

- El dinar tampoc hi és...

Tothom estava alarmat, els regals no hi eren! Jo ho estava acabant d'assimilar quan vaig veure que en el segon que ens havíem girat tots cap a l'arbre el dinar havia desaparegut. Vaig mirar a la capitana Meina i li vaig dir...

- El dinar tampoc hi és...

- Què?! No pot ser!!- va dir la Meina indignada

Quan la gent se'n va adonar l'ambient va canviar radicalment, passant de simple sorpresa a autèntica desesperació.

Tots sabíem que els regals eren bufandes, gorres i mitjons (i els més atrevits s'haurien regalat calçotets), així que no ens importaven massa.

Però el dinar era un assumpte seriós, només ens podíem permetre menjar tan luxós una o dues vegades a l'any, i per molt arreglats que ens haguessim posat aquell dia tots seguíem portant un (o una) espadatxí salvatge a dins.

Amb la capitana com a líder i jo com a tinent varem anar tots a cercar les zanpakutos, disposats a arribar fins on fes falta per recuperar el joiós dinar.

**Wely Gin** Dg 4 Gen 2015 - 3:36

Qui s'atrevia a robar-nos el dinar? No tenia perdó, que ho fes un dia normal era passable, però per nadal que ens curravem molt aquell maginfic apat, fen els plats més bons de la SS.
Així que el primer que vem fer va ser buscar pistes que hagues deixat el lladre per la habitació.
Tots miravem per cada racó per trobar la mínima pista, i tots vam mirar per tot arreu per que si de cas, pero res, no vem trobar cap pista de la persona que ens havia robat el nostre disitjat apat.
Finalment, un dels shinigamis més vells de la divisió va dir:
- A aqui hi ha un petit troç de tel•la enganxat a un costat de la finestra
Tots ens vam girar, i vam avançar cap a on era aquell shinigami, mirant el diminut troç de tela.
-Però no voleu dir que aquest troç serà d'algu que s'hi ha enganxat sense voler- va dir una jove shinigami- seria massa coincidencia que hagues sigut del lladre.
- No ens espatllis la unica pista que tenim- es va queixar la Wely
- A algu li sona aquesta roba?- vaig demanar, a mi no em sonava haver vist a ningu amb una roba aixi.
- Un moment- va dir la Wely- i si mirem les camares...
Teniem camares a tota la divisió, però amb tot l'estress de la perdua del menjar tothom se'n havia oblidat.

No sabia com se'ns havia passat per alt algo tan obvi com les càmares. Varem correr cap a la sala de seguretat i varem rebobinar la cinta.
Es veia com tots ens asseiem a la taula i al costat de l'arbre apareixia una espècie de bola negra i desapareixia amb tots els regals. Llavors, tornava a aparèixer a sobre de la taula i passava el mateix amb el sopar.
- Em resulta molt familiar aquesta bola negra... Tu què creus, capitana?- li vaig dir a la Meina tota intrigada.
Per sorpresa meva, ella posava una cara d'indignació absoluta. Potser ja havia trobat al culpable?
- Wely, ja l'hem enxampat -em va dir tota seriosa- tots, seguiu-me. L'hem de trobar sigui com sigui!

Em vaig posar a caminar direcció Rukongai, sabia perfectament de qui es tractava el lladre, amb les imatges m'havia deixat clar que era ell, i ja sabia on trobar-lo.
Ho pagaria ben car per robar-nos el menjar.
Aixi que vem sortir al Rukongai i ens vam dirigir a un poble dels distictes més pobres, i ens vam parar al mig de la plaça principal (si es que se'n podia dir plaça).
Aqui uns quants dels shinigamis em van demanar si el lladre es trobava aqui, pero vaig negar el cap mentre mirava cap a totes direccións i em vais posar rumb cap a un bosc on es trobava a l'oest del poble.
Vam estar caminant una bona estona per aquell bosc fins que, davant nostre va apareixer una cova...
- Aquí és... -vaig dir

Varem entrar a la cova tot encuriosits perquè encara no sabiem qui era el misteriós culpable. La Meina estava tan capficada en les seves malediccions que no havia pensat en dir-nos res.
Tenia algunes teories, pero cap m'acabava de semblar correcte. Llavors varem arribar al final de la cova i la Meina va cridar:
- Va, surt! Ja t'hem trobat! Torna'ns el dinar i els regals!
No entenia res, la capitana estava parlant sola, allà no hi havia ningú. Però de cop allò que semblava una paret negra es va anar desfent, i a dins hi havia algú...
- Capità Tosen!!- vaig cridar sorpresa, igual que la majoria dels shinigamis que ens acompanyaven- Clar, aquella bola negra era el teu shikai, i la Meina l'ha reconegut al moment!
- Aquí teniu al culpable dels incidents de la nostra divisió! Kaname Tosen!- va cridar la Meina assenyalant-lo amb el dit, al pur estil Detectiu Conan- Ara, mentre ens ho tornes tot, i espero pel teu bé que res s'hagi fet malbé, ens expliques per què ens has fet això
- D'acord...- va dir el Tosen amb cara de nen enfadat perquè l'acaben d'enxampar- És que... em sentia molt sol. L'Aizen-taicho està a la presó, el Kensei-taicho i el Hisagi encara m'odien i em varen pegar una pallissa per haver-los traït i tal, i l'Ichimaru em tracta malament.
"Sempre tocant els nassos, ditxós Gin" vaig pensar jo, mentre la Meina posava cara d'estar pensant "no m'extranya que el Kensei et vulgui pegar".

Estavem tots envoltant al entic capità renagat, que feia cara de ser una persona que no havai trencat mai un plat, però qui se'l anava a creure...
- Si no tens a ningú amb qui passar el Nadal és per que t'ho has buscat, no ens vingus a nosaltres a ploriquejar- vaig dir, potser estava sent una mica dura, pero es el que creia més necessari, així m'ho havia ensenyat la capitana Nafi.
- Perdo capitana, però no li fa pena- em va dir una shinigami- el pobre està sol i tota la gent que coneix el tracta malament.
- Pero s'ho ha busc...- no em van deixar acavar la frase.
- Si, pobret capitana, com a minim el nadal no l'hauria de passar sol- va dir un altre.
- Ja, però si esta en aquesta posició és per que algo ha fet- va dir un altre- no heu llegit el llibre d'historia?
- Però imaginat que tu et trobes en la mateixa situació que ell, segur que no t'agradaria passar el nadal sol- deia un altre mentres una llarga discussió havia començat.
- Tu que creus capitana?- em va demanar la Wely
- Buah... ni idea, realment no en se massa d'ell, no estava massa atenta a les classes d'historia... -vaig dir, mentres desbiava la mirada.

- Viiiinga, va, que es quedi a dinar... -va dir la Meina- però com a condició has de fer que també vinguin el Kensei i l'Ichimaru.
Jo tot d'una vaig pillar de què anava la cosa, i vaig dir:
- Si, exacte, que fa molts anys que has deixat la novena i si no tens a ningú conegut et sentiràs apartat- vaig dir fent veure que estava molt seriosa.
El Tosen va córrer a buscar-los, mentre la Meina i jo reiem de manera pícara i malèvola. Mentre varem tornar a la divisió amb el dinar i els regals.
Una vegada tots allà varem poder celebrar el Nadal junts i després de dinar varem començar una festa que va durar fins a les cinc de la matinada!
Evidentment, tots els regals varen ser bufandes, gorros i mitjons (i calçotets), excepte el del Tosen, que va ser un peluix per poder abraçar i que no es sentís sol.
I d'aquesta manera, entre rialla i rialla, em vaig despedir de la novena divisió, on havia passat els millors anys de la meva vida, encara que només de manera simbòlica (feia comptes passar cada dos per tres a veure als meus antics companys).

El misteriós nadal de la 9a divisió [Wely+Meina]

El misteriós nadal de la 9a divisió [Wely+Meina]

Re: El misteriós nadal de la 9a divisió [Wely+Meina]