L'ànima de la mort.

Megumi Dahl era el que podríem dir una estudiant model. Treia unes notes envejables. Era presidenta del club d’art i del de ciències. Tothom la estimava.
-Megumi, que et semblaria... si tu i jo anàrem al cine demà a la tarda- I amb un somriure radiant i una amabilitat que tan sols les millors persones poden dur a terme ella sempre rebutjava. –Ho sento, Takeshi, no puc, Avui tinc feina a la sala de té.- El pobre Takeshi feia cara de decebut, però amb un nou somriure de la Megumi li esborrava la pena.
Per que ademés de tot el que ja feia també treballava. I molt.
Vivia sola. Vivia sola, però mai estava sola, era com el sol, sempre tenia a gent al voltant que depenien de la llum que desprenia. Ajudava als ancians, feia els deures amb els nens del veïnat, i sovint cuinava per als Nakamura, els seus veïns d’edifici.
Respecte a la seva família, els seus pares van faltar feia temps, en l’accident d’aviació del World Trade Center. Tenia un parell de germans, però eren joves amb ganes d’aventures. Un estava a la India i l’altre a l’Atlàntic. Estava contenta per ells. Els trobava a faltar, però podia viure sense la seva companyia.
La llàstima es que Megumi no era guapa.
Era preciosa.
Havia vingut al mon per representar l’harmonia de dos terres ben diferents. Per una banda el seu pare Olaf, Noruec i per altra la seva delicada mare d’origen japonés, la Mikoto.
Tenia uns cabells llisos d’un color daurat que faria plorar de vergonya al mateix Mides. Els seus ulls, contradient totes les lleis de la genètica, eren de l’oceà, amb qui també compartien immensitat i poder. Tot això acompanyat per una altura envejable per a moltes de les seves companyes.
I tot acabat d’enllestir amb una amabilitat inhumana.
Un dimecres a la nit, després de passar-se la tarda fent experiments al club de ciències, la Megumi caminava sola de tornada a casa. A uns auriculars de aquestos tan enormes que porta ara la gent jove sonava l’última cançó de “Girls Generation”. Un gat inquiet era la única cosa que es podia escoltar al poble.
Va entrar al seu apartament, va estirar els braços del cansament i va procedir a prendre un bany antològic.
Després va calentar uns fideus al microones i mentre a la tele emetien “Fullmetal Alchemist” va sopar. Després ja estava massa cansada com per a fer feina i va decidir anar a dormir ben aviat.
Va entra a la seva habitació amb el seu estimat llit occidental ( havia heretat del seu pare l’odi extrem per aquells llits japonesos a l’altura del betun) i va córrer les cortines, deixant la finestra oberta. El so dels grills la relaxava.
En córrer les cortines va vorer quelcom damunt del seu ordinador. Quelcom que no havia estat a la seva habitació. Era una petita calavera de ceràmica , que cabia perfectament al palmell de la seva mà. No feia por, però. Era una calavera mexicana.
Els mexicans son persones curioses, mes que tenir por a la mort, li fan la festa.
La calavera era blanca decorada amb motius negres. Semblava somriure, recordant que no es podia escapar de la mort, però que no hi havia per que preocupar-se, que no seria un comiat a la vida, si no una festa de benvinguda.
Sense pensar –ho dos cops, la va agafar. Tancant el palmell de la mà sobre ella. Estava molt freda.
La senyora Nakamura va escoltar un crit provinent de casa de la Megumi. Abans de poder dir res al seu home, va vorer a la seva finestra com el seu fill menut corria a la casa de la seva veïna, que era també la seva estimada.
La casa estava en silenci quan el noi va entrar. Va caminar fins l’habitació i quan hi va entrar també va cridar, perdent el coneixement.
A fora, un oportú cotxe passava. La senyora Nakamura va vorer com un cos fi i delicat penjava del sostre, enganxat a una biga. Un cos fi que coneixia massa bé. El cos de la Megumi.


Ifrit venia de comprar unes delicioses flautes de xocolata al supermercat 24 hores de prop d’un dels seus pisos. Mentre pensava en si hi podia haver quelcom mes “gayer” que el festival d’eurovisió es va topar amb el cordó policial.
Un policia, de forma molt amable, li va comunicar que no podia passar per allí, que hi havia una investigació oberta. Ifrit va obeir i va pegar la volta... per a seguidament plantar-se a dalt amb un Hirenkyaku ciclat i reshulón.
-Sembla que la nena petita dels Dahl s’ha suïcidat-
-Com??? Aquella dolçor de personeta? Si tothom la volia!!!-
Ifrit compartia el pensament d’aquell policia acabat de sortir de l’acadèmia. Tothom estimava a aquella noia. Ell no havia tingut massa relació amb ella, per això de ser el líder d’una organització oculta dedicada a la destrucció de monstres creats per l’oblit i que tenia que amagar-se de Déus de la mort. Però com a tota la gent del veïnat, la tenia controlada. Algun cop l’havia salvat d’un hollow menor, com a tota la gent del poble (fer la fenia ben feta tenia l’avantatge que coneixies gent)
-El menut dels Nakamura l’ha trobat. Millor dit l’ha buscat. La seva mare ens ha dit que han escoltat un crit i que el nen ha anat a investigar. L’ha trobada penjada a la seva habitació.-
-I el nen com està?-
-Ha quedat inconscient després de trobar-la. Ara mateix una psicòloga està parlant amb ell... no deu haver sigut una troballa agradable-
-I es segur que s’ha penjat?-
-Aparentment si. El forense que ha examinat l’habitació no ha trobat indicis de que fora un assassinat. Ha sigut molt pulcre tot. Només s’explicaria si ho tingués tot premeditat-
L’ambulància s’emportava una camilla tapada amb una manta del color de l’alumini.
-Aquestes coses no son gens agradables. Es com quan vàrem trobar el cadàver de...-
Ifrit va ensumar l’ambient com si fora un gos, en busca d’algun reiatsu estrany. Però no hi havia res de res. Fins i tot ell es resistia a pensar que aquella noieta s’havia suïcidat.
No va trobar res diferent. Ni hollow, ni shinigami, ni arrancar, ni quincy.
Una mica trist va tornar a casa. No va ni tastar les flautes de xocolata.


Un dia, mentre el vandenreich viciava una estoneta al pokemon groc (Que?, inclús els dolents tenen aficions. No se si ho sabies però l’Aizen feia macramé, i en Juha Bach col•leccionava segells) una figura va entrar al seu palau. Un home alt, ben plantat, amb uns cabells tan rossos que semblaven quasi blancs. Lluïa una gavardina negra. Amb una camisa blanca a sota.
-Vaja! Mira qui tenim aquí! Si es el senyor Hans Voralberna! Les ultimes dades que tenien de tu els shinigàmis deien que eres un nen. I mira-te’l!! Ja ets tot un home!!-
L’home de la gavardina no esperava ser reconegut, no almenys d’entrada,
-i que vol el senyor Yukio d’aquest humil quincy? Ara que ho pense açò es un fet històric!! Vaig a per unes birres alemanyes que de segur t’agradaran!!. El líder dels quincys parlant amb el poder adquisitiu dels extints Xcution!! Ups... açò últim oblida-ho...-
Aquells ulls verds el van mirar inquisidor. Eren molt diferents als de aquell nen petit, egocèntric i malcriat que havia perdut de forma tan estrepitosa contra el capità Hitsugaya,
-Quincy, tenim un problema.-

Aquella boineta tan cutre que portava sempre en Yukio va caure al terra. Qualsevol persona normal havera pensat que havia pogut ser el vent, però aquells dos homes tenien clar que no. La gorra tenia un petit tall.
-Vaja, tal volta no domines encara les conjugacions verbals. “Tenim”? Tu i jo? Ara som un grup i jo sense saber res? Caldria que guardares una mica les teves paraules, fullbringuer. O tal volta tingui que fer-te una traqueotomia d’urgència per a evitar que diguis tonteries.
Yukio no va dir ni una sola paraula. Un silenci incòmode va entrar a l’habitació i acariciava als dos personatges.
El fullbringuer va llençar un periòdic que va caure just a les mans del quincy. Estava obert a la secció d’ esqueles. Un vell mort d’atac al cor. Un jove atropellat. Una noieta que havia caigut d’un sisé pis. Una parella morta a un accident de trànsit. Hi havia també la Megumi.
-I? No van ser els hollows, jo faig la meva feina. I la faig bé.-
-Però la teva missió es mantindre segures totes les persones de la ciutat, no? Doncs ja et dic que no estàs fent bé la teva feina-
Aquest cop l’agulla va passar tan aprop de l’ull d’en Yukio que va sentir la ràfaga perfectament.
-No em diguis com he de fer la meva feina, merdeta-
I aquell silenci incòmode tornava a regnar. Quasi semblava que estigués allí ballant el “Gangnam style”.
-Aquestes morts no han sigut accidentals. Han sigut assassinats.-
-Vaja, t’ha posseït “L”? Ara, que la pinta de nen ric menja llepolies ja la tens-
-La meva intenció es ajudar-te, però com ja veig que no vols marxaré. Sort, quincy-
Mentre el noi girava cua les portes del palau es van tancar. El silenci va quedar xafat entre aquelles dues portes enormes, rèpliques exactes de les portes de l’infern de Rodin.
-Un cop mes les teves afirmacions son incorrectes. Tens informació. Me la donaràs. I després ja vorem que faig de tu. Realment nomes entrar he vist que portes la paraula traïció escrita al somriure. Tal com vareu fer amb l’Ichigo fa ja un fotimer d’anys. La diferència es que jo no soc un marrec- Dient això es va aixecar -Un cop acabem amb tot açò i a la mínima us mataré a tots. -
-Les meves intencions no son eixes. Realment es una mica humiliant el motiu de la meva visita. Però soc aqui per demanar-te ajuda.-
-Ajuda? No et pense ajudar. No a tu. Acaba ja amb aquesta merda. Digues el que tens que dir-
-Està bé, està bé.- Ifrit no tenia el dia per a tonteries. Si no deia res interessant l’empalaria per després tallar-li el cap i posar-lo en una estaca a l’entrada del palau.
-Saps de sobres les bases del nostre poder. Tenim la capacitat d’extraure l’ànima dels objectes per a potenciar-los. Doncs bé, ha aparegut una anomalia. –
-Anomalia?-
-Ha aparegut un objecte que furta les ànimes de les persones per augmentar el seu propi poder-
-Un objecte ha desenvolupat consciència pròpia? I està matant gent? I augmentant el seu poder? Deu meu,açò es cada cop mes inversemblant-
-El problema es que aquest objecte ha augmentat el seu reiatsu de forma gens despreciable. I ha començat a buscar persones amb poder espiritual elevat. Ja ha eliminat a un dels nostres. A la noia del fang. Ademés te l’habilitat de camuflar el seu reiatsu, i desaparèixer quan t’apropes-
-I per que deuria parar-lo? Està fent-me un favor. Quan acabe amb tots vosaltres el llençaré al seireitei. I que vagi fent feina per a mi-
-El problema es que te víctimes clares. Fullbringuers i quincys-
-Quincys? Per ara soc l’únic quincy aquí. I no he rebut cap visita d’un objecte assasí. I ademés, com saps tu els seus objectius? Comence a vorer el teu pla. I no m’agrada.-
Una espasa enorme adornada amb la creu quincy va caurer just al darrere de Yukio, estripant la seva gavardina.
-Per que a diferència de tu, jo he fet un estudi de les víctimes. Totes tenien dos trets diferencials. O tenien sang quincy –En aquell moment Ifrit va recordar el cognom de la noia, Dahl, d’origen alemany.- O tenien habilitats latents fullbring.-
-Bé, ja en se prou. Marxa.-
-Però encara no he acabat, hi ha mes coses que deuries saber...-
Ifrit ja tenia prou informació, no volia saber res mes d’aquell muntonet de merda amb cognom impronunciable.
-O marxes o mors. Tria-
I Yukio va marxar, sense dir res. Ifrit va tornar a seure al seu lloc. Es va passar la mà per el front i va pensar: -La merda s’amuntona..-

-Simon, fes-li un avís. Però no el matis. Tan sols fes-li un nou forat, però que no siga massa invalidant. A la cuixa o al braç. Que es pugui curar amb certa facilitat però que sigui molt dolorós.-
Semblava que parlara sol, però en Simon ho havia escoltat tot i sabia massa bé que l’ordre era per a ell, que ademés era l’únic sternritter que hi havia al Vandenreich en eixos moments.
Sense dir ni una paraula va sortir a fora. Va apuntar el seu rifle i va disparar. La bala va colpejar de ple a la cuixa de Yukio, que va fer un crit de dolor insuportable. Seguidament, l’ sternritter va desaparèixer amb la mateixa velocitat amb la que havia aplegat, i sense dir ni una sola paraula.
Yukio ja s’esperava una cosa així. Es mes, esperava tenir que combatre amb algun sternritter, però millor així. No tenia ganes de lluitar contra aquell franctirador, tenia pinta de ser un combat força difícil. A mes a mes, segur que aquell sternritter moriria aviat a les mans d’aquell objecte maleït. I amb un poc de sort aquell Quincy estúpid també cauria, pagaria cara aquella prepotència.
Al Vandenreich el líder de la organització pensava detingudament en la situació.
-Simon, no vull que ningú de vosaltres s’hi pose en aquest merder. Ho arreglaré tot sol. I no em vingau amb que us necessito. Aquesta ordre es ben clara. Sota pena de traïció.-
L’ sternritter poc parlador no va dir res, com era d’esperar, però ho va entendre tot perfectament i va passar a escriure-ho a una nota. Fins i tot per donar eixe tipus d’ordres s’estalviaria parlar amb els seus companys.
Ifrit necessitava reflexionar. I com a bon home quan necessitava reflexionar es feia un bon “copazo” al bar.
Mentre es feia un bon Jack Daniel’s al bar fumant un puro caríssim una noia morena se li va apropar.
-Pensava que el gran Vandenreich no fumava-
-I de fet no fuma- I després de dir això Ifrit va tossir com si un pulmó intentarà fugir-li.- Fumar es molt dolent per a la salut. A part d’incrementar el risc de càncer pulmonar una barbaritat també esdevé en malalties pulmonars cròniques com la bronquitis crònica, que es molt limitant. Ademés d’agreujar quasi totes les patologies vasculars conegudes.-
-Això sembla un dels consells que donarien als nois i noies d’un institut-
-No fumeu, que es molt dolent- Va dir l’Ifrit imitant aquella famosa postura del “I want you” de l’oncle Sam.-
-Deixa de fer acudits dolents, imbècil-
Un capó dolorós es va escoltar a tot el bar.
-I bé, que penses fer amb aquella cosa?-
-Primerament allunyar-la de tu, no vull que et passi res dol..-
I abans d’acabar la frase ja tenia un puny que acariciava violentament el seu ull.
-Saps que odie que em tractes com una princeseta indefensa. Mes li val a aquella cosa no vindrer a per mi-
Ifrit va fer cara de “Si, pobra d’ella... si s’apropa a tu rebrà de valent”
Un altre cop de puny. A l’altre ull. Ja semblava un panda.
-De totes maneres- Va dir la dona aliena a tot el dolor físic que havia causat- Allò va a per els teus i a per els fullbringuers.
-Penses que haurà pogut ser els shinigamis?-
-Saps que el unicornofílic pot fer qualsevol cosa... però no crec que de ser ell ho sapigui la capitana comandant, ella es mes d’esclafar-te com a una formigueta. Així doncs que faràs?-
-Crec saber qui pot donar-me certa informació. Aniré a vorer al meu kiosker preferit.-
-Si es cosa dels shinigamis... estaràs en un bon merder, t’hi poses directament a les seves mans.-
-Millor que millor, acabaria ràpid amb aquest merder-
I fent-li un petó va sortir del bar.

-I bé, que faries tu en aquest cas?-
-Jo enviaria una divisió sencera per a vorer que putes passa i deixar a tots aquells fullbringuers merdosos i als flipats dels quincys convertits en merda de hàmster sidós!!-
-No parle amb vosté, tinent. Parle amb la tercera oficial-
-Continue oposant-me a que aquesta merdeta tinga un nivell tan alt a la nostra divisió, Hanako- la capitana comandant la va mirar durant uns segons- sama..
-Tens algun bon argument per determinar que no serà una bona oficial?-
-Si, que es molt PUTA!!-
-Oh calla’t, actues ja com una nena, fent servir insults quan no tens res mes a dir. Fas un poc de llàstima.- Akane estava calmada, més preocupada per la pregunta de la seva capitana que no pas per allò que aquella Bruce Banner rossa pogués dir.
-T’estriparé, gremmlin transsexual. T’estriparé, cremaré les teves cendres, donaré les cendres als gossos, i després cremaré les seves merdes-
-Pareu, per favor. Contesta a la meva pregunta, Akane. Que faries en aquesta situació?-
-No enviaria a la segona a investigar. Han perdut molts membres i al seu capità, ademés un dels nostres potencials enemics va ser el responsable. No es gens d’estranyar que tingui a aquesta divisió molt investigada. Disposem d’alguna informació per part de la dotzena divisió?-
-Bé, el meu germà estava molt emocionat per que havia descobert com fusionar una gamba i un unicorn elevant la seva eroticitat a la quarta potència així que poca cosa he pogut esbrinar. Tan sols m’ha dit que ha detectat moviments de reiatsu quincy i fullbringuer.-
-Bé, així doncs si s’han detectat moviments als dos bàndols tenim dues alternatives. Que s’estiguen enfrontant o que estiguen col•laborant. Així doncs jo enviaria a un petit grup, de tres persones com a molt.-
-Tu eres tonta o t’has estacat un gripau al•lucinogen al potorro?. Estàs parlant de mobilització d’exèrcits. Estiguin fent el que estiguin fent si envies a tres persones l’esclafaran-
-No propose un atac a gran escala. El motiu es simple investigació, però amb opció de contraatac de ser necessari. Si estan lluitant només haurem d’esperar a que un guanyi i aprofitar per esclafar-lo. I si estan col•laborant serà el moment per colpejar els fonaments de la seva unió. Es un gran moment per desfer-nos de uns grans enemics. És per això que em reafirme en la meva postura. Tres persones, de nivell tinent com a mínim. A poder ser un de nivell capità per si les coses es posen una mica difícils.-
-Tens a algú en ment, Akane?-
-No capitana, pense que ja no tinc jurisdicció en aquest aspecte. Li correspon a vosté determinar qui anirà, ja que coneix millor el seu personal. Ara bé, no envie a la tinent Tsunade, per favor. Sempre es necessària una mica de diplomàcia, i si la tinent es troba amb el líder dels quincys pot acabar tot molt malament-
-Seràs gorrina!!!-
Mentre les dues lluitaven amb les seves espases i la Tsunade cridava com un Nazgul en època de cel la capitana comandant pensava. Aquella noieta era especial, havia quasi copiat el seu pensament. Aplegaria lluny. Ja havia pensat qui l’acompanyaria. No podia posar en risc el gruix del gotei, la plantilla actual. Però hi havia certs participants retirats que de segur que voldrien col•laborar.
L’ambient es va tornar sec, de sobte feia molta calor.
-Pareu. Akane, presentat en 2 hores al senkaimon. Allí coneixeràs als que t’acompanyaran en la missió-
Les dues varen flipar de forma molt lisèrgica. Quedant-se de pedra.
-Com ordeni, capitana-


-Com que no en saps res, Urahara? No vingues fent la mà, que tu ho saps sempre tot. Alguna cosa deus haver escoltat respecte a aquest fullbring autòmat-
-No puc dir-te res que hagi estat demostrat, quincymalote-san. Tan sols teories-
-Tira-li Martí que se’ns farà de nit-
-Saps, per a ser un quincy d’orige Rus parles com si fossis un Valencià de l’horta o de la Vall-
-La meva àvia materna era d’un poble de València. Resulta que un bon dia va voler trucar la seva Mobylette per anar a treballar al “bancal” amb tan mala pata que la va trucar massa i de la “petardà” va acabar a Rússia. Allí va conèixer al meu avi.-
-Saps que per ser així i contar aquestes coses ningú et pren seriosament?-
-No vull que ningú ho faci, és avorrit. Vinga va, conta’m la teva teoria, Kiosker-
-Un fullbringuer extrau les ànimes dels objectes,com ja saps. El fet de que un objecte faci el mateix però a l’inrevés em fa pensar en un fullbring defectuós. És a dir, que un fullbringuer no va aconseguir dominar el seu fullbring i aquest ha pres consciència pròpia. També sospite que aquest fullbring te que estar molt relacionat amb la mort. Qui sap si un taüt o una làpida o alguna cosa semblant...-
-Total, que no m’ajudes gens ni mica. Ale, a fer la mà. Ja investigaré jo-
-El que si que puc dir-te es que segurament l’antic Xcution està darrere de tot açò i que el seireitei estarà a punt d’enviar a algú per investigar. Només teniu enemics. Ni tan sols els teus sternritters podran fer alguna cosa davant de tant d’adversari-
-Ja ho se, per això ho faré tot sol-
-Vas a morir-
-Doncs com tots algun dia, amic meu-
Va anar a tots els escenaris de les morts sospitoses. I no va trobar res. Decidí seure en un banc del parc. Esperaria allí, amb la facilitat que tenia per a atraure els problemes de segur que prompte vindria tot a ell.
Al seu costat va aparèixer una calavereta petita.
Una porta senkaimon es va obrir al cel.
Forces espirituals de tipus fullbring s’apropaven.
Va mirar la calavera. Va mirar la porta. Va ensumar l’aire, que feia olor a fullbring.
-Sembla que la riuada de merda m’ha pillat a un carreró sense sortida, i badallant. Que anem a fer.-
Es va aixecar i es va situar al centre de l’hipotètic triangle que formaven aquelles tres forces. Va cantar.
-Estàs fotut, Estàs fotut..-