El laberint de la mort.

Un broll de sang, un cos pesat caient al terra i després només el silenci.

Començà a córrer altra vegada, passadís amunt, seguint el renou de la batalla que es lliurava al pis de dalt. El soroll de l’acer, els crits i l’olor a sang es filtraven de manera molt clara i allà, a aquell soterrani, se sentia tot com si ho estàs vivint en primera persona. Les rialles, els esquitxos de sang, els caps rodolant pel terra... Tot era tan viu i tan present com el mateix moment.

La seva insígnia de tinent brillà uns segons, il•luminada per l’acer de la Suzaku. La noia agità l’espasa violentament per netejar-la i continuà el seu camí, cap endavant.

Només entrar al palau dels Quincy, ella amb uns setanta efectius de divisions diverses havien caigut en una trampa, aterrant al soterrani. Molts shinigamis no s’havien recuperat de l’ensurt de la caiguda quan ja havien estat degollats.

Allà els esperaven els Quincy, llestos per començar la matança. El Capità Nahaya (nde: un que m’acabo d’inventar) havia caigut amb ells també, de manera que molts soldats respiraren alleujats, sabent-se vencedors.

La primera batalla va ser la més dura, i els efectius shinigamis es varen reduir considerablement.

-Quina massacre... –va murmurar l’acabat d’ascendir tinent Wataya, al mig de tots aquells cadàvers de shinigamis i Quincys, enemics compartint tomba.
-Hem de continuar avançant –va dir el Capità- La batalla de veritat s’està lliurant allà dalt. Correm! Hi ha d’haver alguna manera de sortir d’aquí.
-El Zurigawa està molt ferit, senyor! –va cridar una noia, agafant un cos mig inert.
-No tenim temps ara, Midori! –va contestar el Capità.
-Però senyor...
-Què no ho sents? No sents els crits de la batalla de sobre nostre? –va demanar el Capità- No ens podem endarrerir! La vida dels nostres companys podria dependre de la nostra rapidesa en sortir d’aquí!
-Ja està tot a punt, Capità! Som uns vint-i-cinc efectius.
-Gràcies, tinent Kyoraku –va respondre l’home- Ha estat una batalla molt dura.
-Respon, Zurigawa!! RESPON! –cridava la Midori.
-Hem de continuar –va dir el tinent Wataya i els homes es posaren drets i començaren a seguir al Capità.

Corrien tots en grup, ben ràpid, seguint la lleugera llum del kido del tinent Wataya. El grup caminava en silenci, amb rapidesa, amb l’ombra de la mort encara molt present. La Midori plorava mentre corria a la cua de l’avançadeta shinigami.

-Per aquí ja hem passat, Capità
-Tens raó, Kyoraku –va dir el Capità de cabells verds- Aquest mur mig esbucat m’és familiar.
-Aquest soterrani és un laberint!
-Necessitem més llum
-No podem fer més llum, o els Quincys vindran de seguida i ens mataran com han matat els nostres companys!
-Tots morirem –va dir la Midori
-Silenci! –va dir el Capità- No morirà ningú més. Hem de sortir d’aquí...
-Si em permet, senyor –va dir un dels nois del grup al que la Hanako no coneixia- Tenc uns plànols de l’edifici que ens està enviant el Capità Luisenbarn des de fora.
-Onii-san... –va murmurar la Hanako.
-Està captant la nostra ubicació i ens dirà en breus el camí més curt a seguir! –va continuar el noi de la Dotzena, mostrant un dispositiu en forma de brúixola.  
-Estem salvats –va dir la Midori.
-La sortida està molt més lluny del que em pensava... –va dir el Capità- Hem de travessar tot el castell per sota.  Ja ens podem posar en marxa! Serà un camí molt llarg, val més que ens afanyem!

I començà la carrera, llarga i esgotadora. Els shinigamis corrien seguint el Capità, cansats i plens de suor i sang, amb la moral entre baixa per la pèrdua dels companys, i l’ànim de sortir aviat d’allà sota gràcies al Capità de la Dotzena que els guiava des de fora.

De sobte, el camí començà a fer-se gran i els shinigamis començaren a córrer molt més aviat, contents davant la possibilitat que hi hagués una sortida pròxima.

-Hi ha llum, hi ha un llum! Estem salvats!! –va cridar un dels nois. Era cert, allà davant hi havia un llum d’oli provinent d’una petita làmpada que sostenia un Sternritter. I no estava sol. Estava acompanyat per deu més, tots vestits de blanc i amb una rialla perversa al rostre.
-Mireu, les rates que s’esmunyen per les clavegueres ja han arribat –va dir el Quincy del mig, de rostre allargat i cabells blaus, molt curts. Agafà una cosa del terra, el cos d’un shinigami que duia el cap tapat amb un sac de patates. Li descobrí el rostre, era el moribund Zurigawa.
-ZURIGAWA! –va cridar la Midori i començà a córrer cap a ell.
-No vinguis, Midori –va dir el noi. Però va ser massa tard. El Quincy activà la corda i el Zurigawa va quedar penjant pel coll del sostre.
-NOOOOOOOOOOO! –cridà la Midori, mentre el noi s’agitava frenèticament i, de sobte, es deixava de moure, mentre la corda d’on penjava el seu cos encara oscil•lava sinistrament. La melodia macabra de la rialla dels Quincys acompanyà l’escena.

El Quincy de cabells blaus avançà rapidíssim i clavà la seva espasa al coll de la Midori. La noia deixà de cridà, feu un lleig soroll i es desplomà al terra, morta.

La batalla començà en un segon. El fanal caigué al terra i el fràgil renou d’espases xocant es convertí en una marea d’acer. Se sentien espases de per tot, sang que queia al terra, gemecs, rialles, cossos caient, crits de patiment...

El més impotent de tot plegat era no poder girar-te un sol segon per veure si els teus companys seguien amb vida. La més mínima distracció et podia costar la vida. La Hanako lluitava contra una dona Quincy, alta, jove i d’ulls blaus. Les espases se separaren una fracció de segon. La noia alçà la seva katana per atestar un cop des de dalt quan la Hanako enfonsà la Suzaku directament al seu cor. La noia deixà caure l’espasa i caigué cap enrere, sense respirar.

Un nen Quincy estava allà, plantat, mirant l’escena. El noi anà cap a la Hanako amb una espasa rompuda, però ple de determinació. Amb l’espasa encara plena de sang, la Hanako l’agafà amb les dues mans, carregant amb un shumpo. El nen cridà i també caigué, lentament sobre la dona d’ulls blaus.

Allò era la guerra. La crueltat, la vida i la mort, la manca de misericòrdia pels dos bàndols. Ni els nens petits estaven exclosos de la lluita, eren simples titelles als quals se’ls havia donat una arma esmolada.

Els crits s’anaven reduint i els cossos al terra anaven en augment. La Hanako no tingué temps per vacil•lar i tallà per la meitat a un home alt i gran, que duia al seu darrere la mort de 4 shinigamis.

El darrer Quincy va caure. Els sobrevivents, per primera vegada, es miraren els uns als altres. Només eren 5, el Capità, els dos tinents i dos oficials. El noi de la Dotzena Divisió havia mort, així que el cercaren entre la pila de cadàvers per trobar la brúixola.

Ningú va dir res mentre remenava cossos sense vida cercant aquell aparell. La culpabilitat, la por, la impotència de la batalla, el privilegi de ser dels pocs que encara conservava la vida i el dubte de saber fins o arribarien. Trobarien el seu final al proper enfrontament? O tindrien la sort d’allargar la seva vida uns minuts més?

-Continuem –va dir el Capità, agafant la brúixola. Els 4 shinigamis el seguiren en silenci. Ningú despenjà al Zurigawa del sostre, ni va fer res per separar els cadàvers dels Sternritters dels del shinigamis. A la guerra no es podia perdre el temps retent homenatge als caiguts. Encara hi havia més endavant enemics per vèncer, calia continuar.

Els següents Quincys que es trobaren no es feren esperar. Mentre s’apropaven anunciant la mort, un dels oficials s’orinà i perdé la compostura, trobant ràpidament el seu final a mans d’un Quincy robust.

Aquí no hi hagué paraules, ni presentacions. Les espases parlaren en lloc de les persones. El cruel acer s’enfonsava en la carn, la sang a dojo abandonava el cos i passava a tenyir la fulla i les mans del vencedor. El tinent Wataya cridà agudament i caigué al terra.

El Quincy vencedor pegà una potada molt violenta al seu cap i l’esclafà amb un soroll vomitiu. La Hanako tallà el peu d’aquell individu, que caigué al terra, sense poder-se aixecar. Calia rematar-lo ara, abans que fes servir el ransotengai.

Un fil blau de reiatsu ja envoltava el cos del Quincy, un fil que no pogué suportar l’estocada de la Hanako, al igual que les benes del seu coll. Una Quincy intentà ferir a la Hanako per l’esquena, però la noia l’esquivà i es col•locà al seu costat.

-Mor, filla de... –va cridar la Quincy abans de rebre l’impacte directe d’un Sokatsui a sobre el cor. Un gran forat es formà a l’abdomen de la Quincy quedant sentenciat el seu destí.

Dues persones sobrevisqueren a aquella batalla, el Capità i la tinent de la Primera Divisió, la filla del Shunsui Kyoraku.

-Ens hem quedat sols, Kyoraku –va riure el Capità, amb el haori ple de sang i aguantant amb molta força la brúixola- No estem molt lluny...

El Capità estava molt mal ferit. Somrigué, sabent que allà, al soterrani d’un palau Quincy, s’acabaria la seva vida. La Hanako no digué res i en silenci continuà el camí. El Capità tossí agudament, deixant anar una bona quantitat de sang. Somrigué i es recolzà a un mur.

Mirà la brúixola, com si fos un tresor molt important.

-Kyoraku... –va dir, molt cansat- A la pròxima batalla segurament moriré.

La Hanako assentí, sense dir res i comprengué el que volia dir el Capità, que li allargava el braç per passar-li la brúixola. La Hanako l’agafà i la fermà al seu cinturó.

-És tot recte. –va somriure el Capità- Quan arribis al final d’aquest passadís... és allà. La gran sala dels Sternritters. El seu líder també es troba allà... Kyoraku, abans de morir, assegura’t d’enviar uns quants d’aquests desgraciats a l’infern. Allà ens trobarem tots.

El Capità s’assegué al terra, completament derrotat per l’esgotament.

-Així que aquí s’acaba tot –va dir somrient- No està malament, he tingut una bona vida. Però aquesta guerra... tot és molt cruel. Veure morir els teus subordinats, les teves mans contínuament tacades, l’olor i el gust a sang que no s’esborra per res... No tenir ni tan sols temps per preguntar-li el nom a la persona que acabes de matar.
-Capità, aixequi’s –va demanar la Hanako.
-No, jo em quedo a lluitar aquí –va respondre- No ho sents? Allà al davant està ple d’enemics als quals no podré derrotar. El meu bankai a aquestes lluites no ha pogut fer res... Tu segueixes viva, sense una rascada, i encara no has alliberat el teu shikai. Sobreviu a aquest laberint de la mort i uneix-te a la lluita amb els Capitans.

La Hanako no respongué.

-Assegureu-vos de construir una Societat d’Ànimes lliure de patiment –va dir posant-se dret i agafant l’espasa- Que la mort de tots els nostres homes, no hagi estat en va. I ara, parteix. Ja s’acosten i els detindré aquí.

La tinent de la Primera Divisió feu una reverència mentre el Capità l’afanyava amb les mans. Corregué pel passadís, tota sola. No sentia res, només ensumava l’olor a sang, el gust de sang, les seves mans plenes de tota la sang mesclada dels enemics sense nom als que ja havia mort.

I la batalla definitiva encara estava per arribar.

El passadís era molt més curt del que s’havia imaginat. De sobte ja estava al final d’aquell condemnat laberint on havia deixat tots els seus companys, on la mort s’havia endut tots els que l’acompanyaven.

La porta estava tapiada amb uns maons molt gruixats. La Hanako, completament en silenci, els tocà i notà la seva superfície rugosa. D’haver pogut veure hauria vist com hi deixava una taca de sang en forma de dits allà estampada.

Respirà a fons. A l’altra costat de la paret se sentien veus i presències espirituals que provenien d’un grapat de Quincys. Què havia de fer? Com és que encara no se n’havien adonat de la seva presència? Tan segurs estaven que ningú es salvaria? No es sentien crits, ni renous... tot estava en silenci, com si només esperessin que els enemics s’acabessin tard o d’hora.

La Hanako contenia la respiració a l’altra banda de la paret, mentre sentia com de prop el Capità lluitava contra els enemics. Havia de sortir d’allà...

-Es pensen que el nostre líder és aquí? –va escoltar la Hanako des de l’altre costat de la paret. Els Quincys havien iniciat una conversa.
-Això diuen els caps –va dir un altre, més lluny- Quina sorpresa se’n duran quan vegin que aquí només hi ha les dones i els científics...
-No es podran endur cap sorpresa perquè ja seran tots morts! –va dir la veu d’una noia. Se sentí el teclejar d’un ordinador- Pensa que tots els Sternitters han vingut aquí per protegir les dones i els nens.
-Si acaben amb ells, adéu al futur dels Quincys. Són el nostre tresor més preuat, fins i tot més que el nostre Vandenreich –va dir un noi jove.
-No siguis blasfem, nen! –el va renyar un altre- El nostre líder és molt important i està sent protegit pels Sternritters més forts... D’aquí unes hores atacarà la Societat d’Ànimes que es troba desprotegida i la victòria serà nostra.
-Els shinigamis també han vingut sense el seu líder... –es va riure la dona una altra vegada.
-Han entrat a la sala de les estampes –va dir el noi jove- D’allà no en sortiran vius!
-I què hi ha dels que han caigut a la meva trampa? –va dir un que tenia veu de lent.
-Vinga, ja deuen ser tots morts. Hem enviat al Ranger, te’n recordes? D’aquelles rates no en queda ni una. –va dir la noia- Ara només hem d’avisar als Sternritters de la posició exacta de cada shinigami.
-I no t’oblidis dels de la divisió de tecnologia que estan a fora. Vull el cap d’aquell Capità en una vitrina. Ens ha donat tants problemes...

Dos segons més tard, el cap d’aquell home rodolava pel terra.
-Un shinigami! –cridà la dona mentre rebia una forta espasada a les costelles i queia cap enrere, sobre el seu ordinador i després al terra. Només hi quedava un noi jove que tremolava i un Quincy gran amb aspecte de lent. La Hanako matà al darrer sense que tan sols tingués temps a reaccionar.
-No em matis! –va suplicar el noi caient de genolls al terra. El noi, d’uns 16 anys mirava la Hanako amb horror, amb el pànic d’algú que sap que ja li ha arribat l’hora. L’espasa baixà, sentenciant el seu final.

La Hanako invocà una papallona infernal. Havia d’informar al Seireitei de tot el que passava. Havia d’avisar a la Societat d’Ànimes que seria atacada d’aquí res. Potser encara estava a temps d’evitar-ho. Una cosa la colpejà suaument, des del seu cinturó. Era la brúixola del Samael.

-Onii-san? –va demanar la Hanako pitjant un botó. No va funcionar. S’afanyà en enviar una papallona infernal a la Societat d’Ànimes i preparà el Tenteikura per informar a tots els Capitans i tinents de tot el que havia descobert.

La comunicació s’acabà. Era hora de carregar-se aquelles màquines. D’elles se sentia la veu dels Quincys que demanaven indicacions.

-Centre de control! Què ha passat?
-Els shinigamis s’han reorganitzat, què ocorre?
-La Divisió d’intel•ligència no és al seu lloc! On són? Centre de control?

La Hanako tallà tots els cables i deixà inservibles aquells aparells amb uns quants kidos. El Samael actualitzà les dades de la seva brúixola. Si seguia per la porta de la dreta recte durant 10 minuts arribaria al lloc de la batalla.

Corregué passadís avall, tan ràpid com podia. No hi havia ningú al seu davant i tampoc al darrere. Tot el que havia al darrere seu era mort. Ja arribava. Just a l’altre costat de les portes verdes estava la batalla. La Hanako somrigué. Era l’hora d’enfrontar el seu destí i lluitar tant com pogués, tant com durés la seva vida.

Però, de sobte, escoltà uns plors a l’altre costat d’una quasi invisible porta de fusta negra. Què era? Empenyé la porta suaument. Eren dones i nens petits entre un munt de mantes i pans a mig rossegar. Els nens ploraven pel soroll de la lluita i les mares intentaven calmar-los amb paraules d’ànim.

La Hanako tornà a somriure. Però aquesta vegada va ser una rialla macabra, malèfica i sinistra. Els havia trobat. Havia trobat el futur dels Quincy. Totes les dones i els nens dels quals parlaven els Quincys del centre de control estaven allà, indefensos.
La tinent acabà d’obrir la porta i totes les dones miraren cap a ella. Les mares abraçaren els seus nens, que començaren a plorar mentre la Hanako treia la seva espasa.

-No us preocupeu –va dir la Hanako somrient- Serà molt ràpid, quasi ni us n’adonareu.

El primer nen acabà per sempre els seus plors en braços de la seva mare, que el protegí sobre el seu pit. La Suzaku es clavà al cos del nen i també travessà la seva mare. La dona cridà i caigué morta al terra. Les altres dones començaren a cridar demanant auxili. Algunes varen treure els seus arcs, però estaven massa espantades per encertar amb les fletxes.

La Hanako sempre havia odiat aquella maleïda veu que feien els nens petits, les preguntes inútils i idiotes que feien, les seves manetes sense força ni poder.

-Si us plau, pietat! –va cridar una noia Quincy embarassada. L’espasa li travessà completament la gran panxa i la talla per la meitat amb un sol cop molt brusc. Un nen pròxim plorà com un desesperat. El seu plor no s’allargà massa. La justícia de l’acer anava aniquilant lentament el futur dels Quincys.

-Deixa anar el meu fill, si us plau! –va cridar una dona amb les mans en alt- Mata’m a mi però deixa que visqui el nen!

Una a una les mares anaven caient i el soroll dels crits dels nens va ser silenciat. Les seves veus primes varen ser substituïdes pels plors desconsolats de les mares. Una fletxa passa molt a prop del cap de la Hanako. Una dona Quincy, amb el seu fill mort als peus estava resolta a lluitar. Tot i la seva determinació, el seu destí s’afegí al de les seves companyes.

Les darreres dones s’ajuntaren a un racó, al costat d’un munt de palla apilada esperant el seu final. No oposaren resistència quan, una a una, la Hanako les obligava a aixecar-se i acabava amb les seves vides.

No li agradava matar a aquells que supliquen de genolls si ho podia evitar. El cos de la darrera dona caigué al terra, inert i escampant un bassiot de sang. La Hanako escopí al terra, fastiguejada per l’olor que feia.

Obrí els ulls i ho veié tot vermell. Es passà la màniga per netejar-se els ulls i se n’adonà que estava completament plena de sang. El seu aspecte devia ser feréstec. Tot el quimono, tot i ser negre, estava recobert de sang. El juban (la part blanca del quimono), la pell, els tabi (calcetins) i les sandàlies. Els seus cabells gotejaven sang a dojo.

Es mirà les mans, plenes del líquid vermell i acaronà la fulla de la katana, fent-la neta amb el mateix quimono per poder-la guardar. La Hanako intentà fer-se net el rostre, però només s’escampava la sang que hi tenia a les mans.
Succeí d’imprevist.

Res la podia haver preparat per aquell dolor que sentí aleshores, tan agut i tan present com el pitjor dels malsons. Es dugué la mà al costat, però no hi havia res. El més present era el mal, l’agut i inimaginablement dolor que sentia en aquell moment. Gemí quasi inaudiblement.

Una fulla esmolada es feia camí en la seva carn, l’acer cruel de la mort. La Hanako es girà i pegà una potada a un nen que s’havia amagat entre la palla. El nen sortí volant i s’estampà contra la paret. La noia es tambalejà, però aconseguí mantenir l’equilibri. Tosí mentre reunia forces i estirà amb força i determinació.

El crit de dolor de la Hanako es feu agut. Es desclavà el petit punyal de l’esquena, fent-se un dolor impossible de descriure. Encara hauria d’estar agraïda. El nen no havia tingut ni la suficient força ni la punteria per ferir-la de mort.

La Hanako observà el punyal, alçant una cella mentre la seva pròpia sang li regalimava per les mans i queia al terra, produint un eco quasi inaudible per ningú més. El nen s’aixecà del terra, amb el llavi partit i amb la mirada plena d’odi.

-Ets un dimoni –li va cridar el nen, amb els ulls plens de frustració, ràbia i odi. La Hanako somrigué, complaguda. Agafà la petita daga i l’acostà al coll del nen, fent un gran esforç per acotar-se. Era curiós. Així com les mares havien cridat, plorat i implorat per salvar la seva vida, aquell nen es mantenia dret. Era un adversari lloable, tot i ser un Quincy.

Però les ordres del Capità General havien estat clares: que no en quedi un sol de viu. Era un extermini. El nen no es va bellugar quan la daga, calenta per la sang de la tinent, li passà a prop del coll.

-Doncs ens veurem a l’infern, petit Quincy. –La Hanako somrigué i tallà el coll d’aquella criatura. S’incorporà ràpid, amb dificultat i respirà altra vegada aquella pudor que feia la sang.

Abandonà la sala entre el foc que ella mateixa havia creat amb la Suzaku, per evitar possibles supervivents. Ara era el moment d’encarar l’autèntica batalla.

Tal és l’odi que sento que m’ha dut a cometre aquesta infàmia. Els caps dels nens pel terra, amb l’expressió d’horror gravada per sempre més als seus rostres torturaven la Hanako. La tinent després de cremar-ho tot, sentí arcades i es recolzà a una paret, amb la vista ennuvolada.

Respirà profundament, no hi havia temps per perdre. Mentre ella estava allà intentant respirar, shinigamis estaven morint a la batalla per la llibertat del Seireitei. La Hanako entrà al camp de batalla, resolta i decidida a deixar-hi la vida, no sense abans endur-se amb ella a l’infern a tants Quincys com pogués.

Prest va perdre el compte. Va perdre el compte de tots els colls que havia trencat, de totes les extremitats que havia tallat, de tots els crits d’horror que havia despertat. Era quasi automàtic, no pensava en res, simplement lluitava.

Tres-cents, quatre-cents, cinc-cents. No ho sabia. No sabia l’estona que feia que lluitava, però semblaven dècades. Potser ja n’havia mort cinc-cents? Mirés on mirés només veia un terra ple de cossos sense vida, la mort en blanc i en negre. Havia perdut el compte de totes les vides que havia arrabassat.

Només continuava lluitant, brandint la katana en defensa del seu bàndol. No, era impossible, amb el temps que feia que lluitava en devia haver mort molts més de cinc-cents, sense contar els nens ni els científics d’abans. Potser ja set-cents? O eren quasi mil en total? 

Un altre Quincy es plantà al seu davant, continuant amb la cadena de la mort. Era molt senzill, un pas al davant, el pes cap a la dreta, l’espasa com una prolongació del seu propi braç, com a part del seu cos. Les espases xoquen, reclamant justícia pels caiguts. L’espasa del Quincy ataca, es llença cap al davant. La Hanako ho veia passar tot com a càmera lenta.

-Massa obertures –va mumurar la noia i amb molta rapidesa llençà l’espasa contra les costelles d’aquell home. Posà els ulls en blanc i caigué al terra. No acabava de matar-ne un, que ja estava lluitant contra un altre. Aquesta vegada un noi molt enèrgic, que es movia frenèticament, sense aturar.

La Hanako no era d’aquestes persones que lluitava tudant la seva energia amb moviments innecessaris. El noi estava molt cansat, la suor i la sang es mesclaven al seu rostre. La noia feu un shumpo, i aparegué acotada al seu costat per tallar-li les cames. Fi del joc. A prop seu, un shinigami queia al terra, mort per un Quincy que reia desesperat.

-Moriu escòria! –va cridar. Al seu davant hi havia una bona pila de cadàvers amb uniforme negre. El cor d’aquell shinigami va ser travessat en un sol segon per la Suzaku.

Un cop de puny sacudí la Hanako i la llençà cap enrere. La tinent aconseguí mantenir-se dreta i corregué cap al seu enemic, un Quincy corpulent que lluitava amb les seves pròpies mans. La Hanako s’imaginava l’orgullós que devia estar aquell home d’haver mort tants shinigamis amb les seves mans, brutalment, com tots.

Aquell era el seu objectiu, les mans d’aquell Quincy. L’home llençà un fort cop de puny, molt directe i precís. La Hanako s’esquivà per uns mil·límetres, sorpresa de la seva precisió. El Quincy va somriure, llençant una altra descàrrega. Per molt que la noia ho intentés, l’única cosa que podia fer era esquivar aquells cops. No tenia cap oportunitat d’atacar, li era completament impossible.

Com ho podia fer? Aquell Quincy coneixia perfectament tots els punts vitals i la Hanako no podia fer més que esquivar els seus punys. Una altra vegada es salvà pels pèls. El Quincy somreia, veient-se vencedor i preparà el seu cop final, molt més fort i precís que els altres.

La Hanako l’esquivà amb un kido, però rebent part de l’impacte. El Quincy caigué cap al davant de la mateixa inèrcia i va ser el moment en el qual la Hanako, girant sobre si mateixa, aconseguí tallar-li les mans. El Quincy cridà, posseït per una fúria incontrolable i es llençà cap a la cama de la Hanako, que mossegà amb totes les seves forces.

La noia cridà, notant com aquelles dents es clavaven amb molt d’odi, com si es volguessin dur amb elles la seva cama. No, de fet era això el que estava intentant. Volia endur-se’n la cama de la noia a mossegades.

El Quincy estirà, mirant a la Hanako amb la boca plena de la seva sang i escopint al terra un tros del que la noia identificà com a part de la seva pròpia carn. La sang, calenta, degotava per la cama de la Hanako, que es quedà paralitzada davant d’aquell monstre que, des del terra, la mirava àvid de la seva carn.

Tornà a llençar-se cap al davant, amb les dents afilades disposades a arrabassar el que trobessin al seu davant. La Hanako mirà d’esquivar-lo però caigué al terra, a sobre del cadàver d’un shinigami ros. El rostre d’aquell noi mort, amb els ulls en blanc es trobava a centímetres del de la tinent.

Les cames del Quincy es deixaren caure a sobre de la Hanako. Estava atrapada sota aquell Quincy tan gran amb ganes de venjança, que la mirava sabent que la mataria lentament. La Hanako intentà aixecar-se, però tenia la cama paralitzada. Com era possible que li hagués fet una ferida tan gran només amb les dents?

-Hola bonica –va dir el Quincy sense mans, passant la llengua pel coll de la Hanako- M’estic morint de dolor... M’estic contenint molt per no cridar del dolor que em fan les mans que m’has tallat...

La Hanako intentà moure les cames, però no podia, no es podia bellugar el més mínim.

-Vull cridar, vull cridar! –va dir l’home- Em fa massa mal. Jo, l’Sternritter P, The punch, que depenia completament de la força dels meus punys... Et mataré, noieta. Et llevaré la carn a mossegades. Moriràs lentament, com jo, però amb la diferència que quan et trobin morta ningú no et reconeixerà. Ara no et moguis, començaré per aquestes galtes tan vermelles que tens...

Obrí la boca, cridant i llençant-se cap a ella. La Hanako desistí de moure’s i aixecà l’espasa, recordant que la tenia encara entre les mans, i enfonsant-la al coll d’aquell maleït Quincy.

L’espasa sortí per l’altre costat i es clavà fins el tsuba. L’home es dugué els braços sense mà fins el coll i obrí la boca per darrera vegada, per tancar-la bruscament a sobre d’uns quants cabells de la Hanako.

Les llàgrimes corrien rostre avall de la noia, massa espantada. Durant uns minuts havia perdut el control de la batalla i havia deixat que un enemic ferit la deixés completament indefensa. Havia perdut el control, havia sucumbit al pànic i al terror d’aquell infern.

El cos d’aquell Quincy caigué al terra, al seu costat. La noia es passà les mans pel rostre, conscient de la sort que havia dut i que la mort havia estat molt a punt d’endur-se-la també a ella. No podia tornar a succeir. No podia permetre veure’s una altra vegada en una situació tan extrema.

Es mirà la cama, estava plena de sang i li faltava un tros de la mida d’una queixalada d’un llop. La Hanako estirà la roba d’un dels cadàvers colindants i començà a embolicar-se la ferida amb molta força. Però per molt que ho intentés, la sang continuava sortint. Recordà els primer auxilis que havia après amb el seu sensei, però eren per ferides lleus i no tan profundes com aquella mossegada. No hi podia fer res.

Moriria allà. Moriria allà al mig, entre aquella pila de cadàvers, com un soldat més. Moriria i no tornaria a veure mai més al pare i a la mare, ni als seus germans, ni tornaria a passejar pel Seireitei. Tard o d’hora algun Quincy la trobaria allà, al mig de tots aquells cadàvers, sense poder-se aixecar i l’esclafaria com a una mosca. Potser era el millor; no volia viure recordant a tots aquells nens als quals havia assassinat brutalment.

-Tinent... –va dir un dels cadàvers a no gaires passes d’ella. La Hanako es sobresaltà, espantada. Una mà anava cap a ella. Era una noia shinigami a qui no havia vist mai a la seva vida- Tinent, salvi’m...

La Hanako es quedà mirant aquella noia, sense saber què dir.

-Salvi’m, si us plau –va dir plorant- No vull morir aquí. No em deixi...

Tot era massa cruel, sense sentit. Un nus es va formar a la gola de la Hanako. Estava entre els morts, entre aquells que ja havien estat sentenciats, però aquella noia es negava a morir-se. La noia tossí, intentant respirar.
-Jo volia ser shinigami con el meu pare –va dir- No volia morir a una guerra absurda. Volia servir al Seireitei i dur una vida senzilla...

La noia plorava desconsoladament, sabent que la mort no tardaria en arribar-li. La Hanako s’arrossegà fins a ella i li agafà la mà. La noia plorà amb més força i, de sobte, callà per sempre. La Hanako la deixà anar i intentà posar-se dreta. La cama li feia molt de mal, però havia de seguir lluitant.

Havia de continuar cap endavant perquè molta gent pogués viure una vida senzilla al Seireitei.

-Sekitan ni henkan, Suzaku –va murmurar la Hanako espantada. La fulla de la seva espasa començà a cremar. La Hanako l’apagà amb un gest, sabent que si tocava la fulla es cremaria. Ho havia de fer, si volia seguir lluitant ho havia de fer. Es llevà les benes de la cama que no servien de res i va prendre aire.

Cremava, cremava moltíssim i feia molt de mal, un mal tan gran que no es pot descriure amb paraules. La carn li cremava amb el contacte de la Suzaku, però la ferida es tancava. La Hanako apretava les dents, sense poder emetre cap crit i, finalment, deixà caure l’espasa, amb les gotes de suor regalimant-li pel rostre.

La cama li feia mal, li feia massa mal però no podia estar més temps allà. Mentre ella era allà, hi havia gent que s’estava morint en aquella lluita, shinigamis que potser coneixia, de la seva mateixa Divisió, amb noms i cognoms i una família.

Es posà dreta. La cama ja no li sagnava, encara que la cremada coïa molt. Decidí ignorar-ho, havia d’ignorar-ho i seguir endavant. Sortí del seu amagatall disposada a carbonitzar a tants Quincys com pogués.

-Endavant, Suzaku –va murmurar la Hanako- Convertim aquesta sala en un autèntic infern infestat de flames.

Ja no quedava res. La Hanako somrigué, sabent que arribava el seu final. Havia aconseguit trobar-se amb el Capità Hirako, però ara estaven els dos sols envoltats d’Sternritters. No hi havia sortida possible. S’havia acabat la seva sort.

El Capità Hirako també somrigué, burleta. Esquena amb esquena, la Hanako no li podia veure el rostre, però coneixia la característica rialla del Capità de la Cinquena i sabia que estava pensant el mateixa que ella: “fins aquí hem arribat”.

Estaven sols, els dos shinigamis sols a aquella sala. La Hanako no podia saber quants Sternritters hi havia allà, envoltant-los i esperant per veure’ls morir. Una vintena? O potser més fins i tot... Les seves espases cridaven ansioses de venjança i no callarien fins que la sang d’aquells dos shinigamis tenyís el terra.

Allò ja s’acabava, però la Hanako podia dir adéu amb un somriure. Havia estat molt feliç: el pare l’havia educat per ser una bona shinigami i havia arribat a tinent molt jove. Havia entrat a la Divisió que volia, on havia fet amics i havia après moltíssim del mestre Yamamoto.

Estava contenta que la Rangiku fos la seva mare, encara que els seus caràcters fossin molt diferents, tant que no semblessin mare i filla. Fins i tot ara pensava que els seus cabells, que sempre havia odiat per l’estrident to taronja, no estaven pas tan malament. Si pogués viure un poc més, potser els hauria lluït amb més orgull.

Estimava també els seus germans; l’excèntric Samael i la petita Momo. Desitjava que tinguessin una vida molt llarga i sense complicacions, aliens a la guerra i que mai es taquessin les mans amb aquella sang.

També havia estimat a un sol home. De poder sobreviure a aquella batalla li hauria agradat molt poder dur una llarga vida al seu costat, sense haver-se d’amagar. No volia plorar, però la desesperació s’estava apoderant d’ella. No volia morir, però tenia al davant els rostres dels qui l’assassinarien.

Ara sabia què havien sentit tots aquells Quincys que havien mort a les seves mans. Ara se n’adonava de la quantitat de gent que havia vist el rostre de la Hanako abans de tancar els ulls per sempre. Tots aquells nens...

Potser s’ho mereixia, es mereixia morir allà. Contràriament, duria sempre a sobre el pes de la vida de tots aquells nens, mares, quincys rasos i Sternritters que havia matat. Que morís allà era justícia.

I feia mal, morir-se? Això no li podia dir pas ningú. Ella tampoc li podria contar a ningú perquè deixaria aquell món per sempre. Deixaria enrere la seva família, els seus amics, el seu mestre i la persona que estimava.

El Capità Hirako donà la senyal i la Hanako es llençà contra els Quincys, assumint el seu destí. Morir, és evident que moriria allà, però primerament havia d’endur-se’n per davant tots els que pogués. La lluita era molt desigual i els ulls de l’enemic, plens de la dolça supèrbia que desprenen aquells que es saben guanyadors, feien molta por a la noia.

La Suzaku s’alçà, envoltada entre flames, però els Sternritters no desistiren. Feia molta calor, moltíssima i tenia el cos tan cansat que quasi no podia continuar.

La lluita es va interrompre quan la resta de Capitans varen irrompre a la sala.  Un segon. Amb un sol segon la fortuna havia canviat de bàndol i ara eren els shinigamis els que es veien vencedors. A la Hanako el motiu d’aquella guerra ja no li importava. Només demanava acabar aviat amb aquell bany de sang.

Però no va poder fer molt més. Notà com algú l’agafava per sota del braç i la carregava, ajudant-la a sortir de la zona de la batalla. Va reconèixer el seu aroma i va somriure.

-Onii-san... –va somriure la Hanako agafant-se al Samael.
-Tranquil•la, ja s’ha acabat –va dir el germà gran mentre la batalla finalment es decidia. El Capità Hirako, acompanyat per la Capitana Unohana somreia també.

-Kyoraku fukutaicho, ens veia ja morts –va dir fent broma- I estava preocupat, perquè no tenia un bon epitafi i segur que la Hiyori m’hauria escrit alguna vulgaritat...

Es va fer el silenci. Ja s’havia acabat. Tot aquell infern s’havia quedat sense flames, sense crits d’odi i guerra que alimentessin aquell esgarrifós escenari. Els Capitans en silenci abaixaren les armes, retent un silenciós homenatge per aquells shinigamis que havien donat la vida a aquella batalla. Era el deure dels indignes que no havien ofert el seu cos a aquell camp de cadàvers.

-Anem –va dir en Samael, agafant la seva germana petita i carregant-la a la seva esquena- T’han de mirar les ferides.

La Hanako no va dir res. S’aferrà al seu germà, que la dugué a un campament improvisat on unes infermeres deixaren la Hanako sobre una camilla, espantades per la fila que feia la tinent. La Hanako es queixà quan la tombaren a causa de la ferida del punyal a l’esquena.

-Està plena de sang, com volen que la curi? –es va queixar una infermereta amb cara de fàstic. La Capitana Unohana va aparèixer, somrient com de costum. La Hanako va tenir un calfred en veure la dona.

-Aquesta ferida de l’esquena no té massa bona pinta –va dir la Capitana- Necessito el meu equip del Seireitei per curar-la bé i saber si hi tens part de la fulla allà dintre. Segurament t’hi quedarà una marca. Aquesta ferida a la cama... veig que ja l’has sabut tractar.

El Capità Kuchiki, allà al costat, s’aixecà. Estava molt malferit al braç i pàl•lid com la lluna.

-On aneu, Capità Kuchiki? –va demanar la Unohana.
-Ara cremaran el camp de batalla i hi vull ser –va respondre- Molts dels meus homes han donat la seva vida pel Seireitei. El meu honor em comana ser-hi quan el foc els consumeixi.

La Hanako l’imità, com a representant de la Primera Divisió i de tots els seus integrants. Altes columnes de foc s’alçaven, fagocitant la nit, mentre les petites figures dels déus de la mort ho contemplaven en silenci.

Però aquell foc que cremava els cossos i esborrava el rastre ferotge de la guerra no podia fer-los oblidar la cruesa de la batalla, l’aroma de la sang vessada i el rostre feréstec de la mort.