La mort d'en Bank

Aquest rol està connectat al meu rol de El Shinigami Renegat, així que s'entendrà millor si us l'heu llegit abans.

Feia un dia esplèndid. El sol brillava, ni un núvol al cel, els ocells cantaven... bé, el que es suposava que volia dir "un dia esplèndid".
Em trobava als camps de tir de la novena divisió. Aquella setmana d'estiu semblava que el seiretei hagués caigut en la monotonia més absoluta. No passava res de nou, cada dia era igual que l'anterior i la Revista havia decidit que, per publicar una revista de tres pàgines, esperéssim a la setmana següent per publicar-ne sis.
Doncs bé, com anava dient em trobava al camp de tir afinant la punteria amb les dagues. Ni el tir amb arc, ballesta o qualsevol artefacte complex se'm donaven bé, jo era bo llençant ganivets i prou. De fet en allò ningú em podia guanyar.

La Capitana Meina va venir al camp de tir amb un barret de palla i unes ulleres de sol.
—Si, Capitana? —vaig preguntar quan va arribar, esperant que em digués que hi havia alguna notícia que necessitava que el tinent de la 9a anés a investigar.
En canvi, va treure's un ventall de la butxaca i es va començar a ventar.
—Bank, avui no hi ha feina a la divisió. Pots marxar a casa si vols —va dir-me la Meina.
—Segur Meina? No hi ha res de res...?
—Res de res... ves a casa home, treballes massa. La Yoruichi i la Nami estaran contentes de veure't.
—D'acord, moltes gràcies Meina!
Vaig recollir les dagues i em vaig dirigir content cap a casa. La Nami i la Yoruichi estaven a l'escola, així que encara tardarien unes hores en arribar. Suficient per preparar un bon dinar.


La Yoruichi esperava a la Nami al jardí de la mansió Kuchiki, que feia d'escola als nens petits del seiretei que encara no tenien edat per entrar a l'acadèmia. Després de la classe de gimnàstica, que ella impartia, la Nami tenia classe d'història amb el Kyoraku i ara sortia de classe.
—Mama! —la Nami va dir adéu a la seva amiga Tomoe i va córrer cap a ella. Li va fer una abraçada i, mentre li explicava com li havia anat el dia, les dues van sortir de l'escola agafades de la mà mentre tornaven a casa.
Aviat es van adonar que alguna cosa no anava bé. Es van trobar gent corrents amunt i avall pels carrers del Seiretei. La Yoruichi va agafar la Nami a coll i va anar corrents pels terrats fins a casa seva. El Bank segurament sabria què passava o li hauria deixat una nota.

La Yoruichi es va començar a preocupar a mesura que s'aproximava a casa, doncs el nombre de gent esvalotada augmentava. Va afanyar-se. La Nami captava que alguna cosa no anava bé i s'agafava amb força a la seva mare.

A la Yoruichi li va caure l'ànima als peus en veure que la seva casa estava rodejada de shinigamis. Bé, no rodejaven la casa.

Rodejaven un cràter.


Uh... on sóc?

Aquella olor em resultava coneguda. Fins hi tot el reiatsu que percebia al meu voltant em sonava.

Hueco Mundo...

—Mama, que ha passat?
La Nami tenia llàgrimes als ulls en veure aquell forat al lloc que abans tenia la seva casa, les seves coses, la seva família. La Yoruichi la va abraçar amb tendresa, però ella seguia igual de consternada. Qui? Per què? Un intent d'assasinat? Volien matar-la a ella o al Bank? Va descartar a la Nami, la sola idea de pensar que algú li volia mal li encenia la sang.
Va buscar amb la mirada al seu marit entre el batibull de shinigamis, però no el va trobar. Potser estava a la novena encara.
Va veure a la Hanako parlant uns shinigamis i s'hi va acostar.
—Yoruichi! —la Hanako va abraçar-la a ella i a la Nami.
—Hanako-san, què ha passat? —va preguntar la Yoruichi.
La Hanako va mirar a la Nami amb cara de preocupació. Va cridar a un shinigami de la seva divisió.
—Porta a la nena a casa meva, que l'Ukitake se'n faci càrrec —va ordenar.
—Mama? —va preguntar la Nami mirant a la Yoruichi.
—No et preocupis petita —va dir la Yoruichi acariciant-la—. Investigaré una mica què ha passat i vindré.
—Amb el Papa? —va il•lusionar-se la Nami.
—Clar que sí —la Yoruichi va començar a preguntar-se per què el Bank no havia aparegut ja.
El Shinigami es va emportar a la Nami i la Hanako i la Yoruichi van anar a veure al Samael, que es passejava amb dos bastonets per dins del cràter.

—A veure —va començar el Samael—. Avui a les dotze hores, vint-i-quatre minuts i setanta-vuit segons, hi ha hagut una gran concentració de reiatsu que ha durat exactament 8x10^-6 dies que ha provocat el que veieu —va dir obrint els braços i alçant la veu com si tot allò fos obra seva.
—Però... has de saber una altra cosa —va dir la Hanako en veure que el Samael començava a dir xifres a l'atzar—. La Meina... m'ha dit que el Bank ja havia marxat de la divisió a les dotze.
La Yoruichi va notar com que li començava a faltar l'aire.
—On... on és el Bank? —va preguntar la Yoruichi.
—Desintegrat —va dir el Samael mentre aixecava una pedra.
La Hanako va agafar un dels bastons i li va etzibar un cop al cap.
—Ho sento Yoruichi, només és una possibilitat... —va començar a excusar-se la Hanako.
Però la Yoruichi ja no la sentia. Notava que li faltava alguna cosa, un sentiment que no havia sentit mai, ni tan sols quan va abandonar la família Shihoin. La pobra Nami estava esperant a que la Yoruichi arribés... amb el Bank...
En veure que no l'escoltava la Hanako va callar, sense saber què dir ni què fer. Només es sentia els sorolls del Samael furgant el terra amb els bastonets i els shinigamis a l'exterior del cràter.

Interrompent aquell moment tens va arribar un shinigami vestit amb un mono de color blanc. Portava un petit cargol a les mans.
—Capità! Hem trobat això al jardí! Emet unes partícules espirituals particulars!
—Oh, OH, OH! —el Samael va deixar anar un orgasme i va agafar el cargol—. Partícules alfa, beta, gamma, theta, pi... hmmm
Va agafar el cargol i se'l va menjar. Aleshores es va punxar amb una agulla que va treure de la butxaca i els ulls se li van tornar de color verd moc.
—Hmmm... ja vec... —va dir—. Llàstima. Si. Hòstia!
—Què passa? —va preguntar la Hanako.
—Hi han certs fets que fan que els cargols pugin emmagatzemar i transmetre informació —va explicar el shinigami que havia trobat el cargol—. En alguns llocs fins hi tot els fan servir de telèfon.
—I aquest cargol ha vist tot el que ha passat —va explicar el Samael—. El cargol es deia Frederich.
—I què ha passat? —va preguntar la Yoruichi amb un últim bri d'esperança.
—El Bank ha estat segrestat —va explicar el Samael—. Per quatre individus que portaven zanpakutos. Han fugit per una garganta.
La Yoruichi no necessitava saber res més. El Bank seguia viu.


Hueco Mundo

Estava en una cel•la feta amb arbres podrits, a unes muntanyes del desert del Hueco Mundo. Tenia les mans lligades a l'esquena amb una cadena i hi havia una destral clavada a ella.
Poc a poc vaig recordar. Aquella destral era el shikai d'un dels que m'havien segrestat que anul•lava el reiatsu del que tocava, semblant a la roca letal.

Si, els que m'havien segrestat.

Els records em tornaven. Jo estava fent el dinar tan tranquil•lament quan de sobte quatre figures encaputxades van aparèixer al jardí de casa meva. No notava cap reiatsu provinent d'ells així que vaig suposar que les capes els l'amagaven.
Ningú va dir res. Un d'ells va fer un senyal amb la mà i dos més van avançar, traient les zanpakutos. Immediatament van treure el shikai, un una destral i l'altre una espasa llarga.

Es van llençar cap a mi. Vaig esquivar el de la destral i amb el ganivet de cuina vaig parar l'espasa llarga, però vaig sortir propulsat cap a la paret. Devia tenir un poder que llençava el que tocava pels aires o ves a saber.
Caure lluny em va anar bé, ja que estava al costat de les escales. Vaig pujar ràpidament i, sota del nostre llit, vaig agafar la meva zanpakuto. Abans però que pogués desembeinar-la, l'enemic amb la katana llarga em va llençar un cop que em va fer travessar la paret de l'habitació, la de l'habitació del jacuzzi i vaig caure al jardí. Quan em vaig incorporar tenia darrere meu els dos enemics i davant el que havia donat l'ordre d'atacar.
Portava la cara tapada, igual que els altres.
—Aiden Banknana —va dir-me—. Vindràs amb nosaltres.
—No.
—Ara et dius Shihoin Banknana oi?
Se'm van tensar els músculs.
—Si no vens amb nosaltres, pot ser que passi alguna cosa a l'escola on hi ha la teva esposa i la teva filla —va dir-me el molt malparit.
—Hi han tres ex-capitans i un ex-capità general. No podreu fer-hi res.
—Oh, crec que podrien sobreviure a això —l'home va assenyalar a la quarta persona.
La quarta persona tenia un trident a les mans. Estava elevada uns deu metres del nivell de terra i del trident en sortia una bola lluminosa enorme.
—Però... —va continuar l'home—. Creus que la teva filla podria sobreviure a l'atac d'un Bankai com aquest?

Un bankai

Recordo que em vaig rendir després d'això. Aleshores l'home de la destral em va tallar l'esquena. No va sortir sang, però vaig notar que el meu reiatsu s'escapava fins que em devia desmaiar.

Així que estic al Hueco Mundo on una colla de shinigamis han amenaçat la meva família. Bé...

Els dos shinigamis que m'havien atacat a casa meva van venir a treure'm de la gàbia. Em van treure les cadenes i em van fer caminar pel desert. Com que tenia el reiatsu debilitat pel shikai d'un d'ells no van prendre cap tipus de precaució, cosa que em va donar temps per pensar mentre em recuperava.

Al cap d'un minut vam arribar a unes ruïnes que hi havien al peu d'una de les muntanyes del Hueco Mundo. Les ruïnes eren només un terra de pedra amb tres columnes a un costat i dues a l'altre; al fons hi havia un escaló i una espècie de cadira de pedra on seia una de les figueres encaputxades. A la seva dreta hi havia una shinigami, que pel reiatsu vaig deduir que era la que tenia el Bankai destructiu.

A més, recolzada a la part esquerra del tron hi havia la meva zanpakuto.

Els dos shinigamis em van fer agenollar davant de l'encaputxat que hi havia assegut a la cadira. M'agafaven dels braços i em mantenien el cap aixecat perquè el mirés.

—Shihoin Banknana —va dir lentament el que estava assegut. Era el mateix que havia amenaçat a la meva família just abans de segrestar-me—. Saps per què ets aquí?

Es va fer el silenci.

—Contesta! —va dir un dels dos shinigamis fotent-me una puntada de peu a la cara.

Però no vaig dir res.

—Ja t'ho diré jo per què ets aquí! —va cridar la dona shinigami mentre desembeinava la zanpakuto—. Tu vas matar al meu germà!

Això em va agafar per sorpresa. Al seu germà? Jo només he matat...
—Minuro —vaig bufar.
El Shinigami Renegat. Un dels millors de la segona divisió a qui vaig derrotar amb l'ajuda de la Yoruichi i vaig matar seguint ordres de la segona divisió.
—No diguis el seu nom malparit! —la shinigami va aixecar la seva zanpakuto i, just quan estava a punt de matar-me, l'home del tron va cridar:
—Para Nagisa. Tindràs la teva oportunitat.
La dona va vacil•lar amb l'espasa a l'aire, però va retrocedir.

Desertors de la segona divisió. Crec que hauré de tornar a la vella feina...
Vaig analitzar la situació
El reiatsu em torna ràpidament, dec tenir ànsies per lluitar. Quatre enemics, dos tenen shikai que conec els seus poders, l'altra pot arribar al Bankai. Són membres de la segona així que el seu shumpó serà semblant al meu. Un enemic desconegut, sembla el líder que deixa que els altres li facin la feina bruta. Si el deixo tranquil no m'atacarà fins que acabi amb els altres, així que m'he de guardar les forces.

Em vaig posar a riure, mirant al terra.
La dona em va mirar amb cara assassina i els homes es van mirar espantats.
—Desertors... —vaig dir—. Has desertat per venjar al teu germà? I aquests dos galifardeus que t'acompanyen també els has portat amb tu perquè sola no pots oi?
—Puc arribar al Bankai, no ets ningú comparat amb mi —va cridar la Nagisa, visiblement emprenyada.
—BUAHAHAHA —vaig dir imitant el riure del Don Kanonji. La vaig mirar als ulls—. Ton germà també podia fer-ho i bé que el vaig pelar.
La Nagisa es va llançar contra mi fent un crit i empunyant la zanpakuto mentre l'home de la cadira intentava impedir-ho.
—Hadó 11, Tsuzuri Raiden! —eren pocs els kidós que sabia fer, però aquell era dels que em sortien millor. Els meus braços es van envoltar d'electricitat i els homes em van deixar anar per la descàrrega. La Nagisa va vacil•lar i li vaig llençar dues dagues de les que encara portava quan havia tornat d'entrenar de la 9a, que va esquivar saltant a un costat.
Aquells instants de confusió van ser suficients per mi.
Els tres shinigamis empunyaven les zanpakutos i l'altre home estava davant seu, tens. Jo estava al costat del tron, amb la meva zanpakuto.
—Emmiralla, Afsio —la meva katana es va doblar i vaig empunyar les meves armes, una a cada mà.
Els altres shinigamis també van treure els seus shikais: un tenia la destral que absorbia reiatsu, l'altre la nodachi que llançava el que tocava pels aires i la noia tenia una llança de fusta, semblant a la que tenia el Bankai del Minuro. Ignorava els seus poders, així que devia estar atent.
L'altre home, encara encaputxat, va saltar a dalt de la columna més alta.
—Bé, volia humiliar-lo una mica abans de matar-lo —va dir—. Mateu-lo!

Tal com havia pensat, aquest tio es pensa que és el millor i em subestima.

Els dos homes van carregar cap a mi mentre la dona cridava:
—Hadó 33, Sokatsui!
Vaig desplaçar-me a la dreta per evitar l'atac. L'enemic de la destral em va caure des de dalt però vaig parar el cop amb l'espasa. Al voler atacar-lo amb l'altra katana, el de la nodachi va aparèixer fent un crit de guerra i amb el seu impacte va trencar un tros de la muntanya. El vaig esquivar fàcilment i vaig ajuntar les espases per formar la meva katana doble.
Els dos es van posar davant meu i es van mantenir en guàrdia.

La noia. Què fa?

Aviat vaig veure la resposta. Els dos homes es van apartar. La noia era darrere seu amb la llança girant davant seu.
—Hadó 58, Tenran! —la dona va cridar i un tornado va venir cap a mi.

He.

Altre cop la imitació barata del poder del meu shikai. Vaig fer girar l'espasa doble i el tornado que vaig generar va inutilitzar completament el seu Hadó i va aixecar un núvol de pols en el que no es podia veure res.
—Inútils! Ja us he parlat dels seus poders, deixeu de jugar! —l'home a dalt de la columna els va cridar això mentre el núvol de pols ens amagava a tots.
Vaig seguir les corrents d'aire del núvol. Les sentia. Feia poc que havia descobert que podia fer això amb el shikai activat.

...

Allà!

Havia detectat una figura que impedia el pas de l'aire. Ràpidament, sense que se n'adonés, vaig clavar-li l'espasa a la gola: era el shinigami de l'espasa a dues mans, mort a l'acte.
Abans que el núvol desaparegués, vaig matar l'altre travessant-li el cor.

Al desaparèixer el núvol de pols, la cara de la dona i de l'encaputxat van deixar veure una sorpresa absoluta. Evidentment m'havien subestimat i ara dos dels seus companys jeien morts víctimes del tinent de la 9a divisió.

La Nagisa, en un esclat de fúria, va invocar el seu Bankai. La llança se li convertí en el trident que havia vist abans i es posà en posició d'atac. Era evident que ara ja no em subestimarien i m'havia d'esforçar al màxim per sortir-ne viu.
Però ara la cara de sorpresa la vaig posar jo.
El núvol de pols aixecat pel xoc del tornado de la Nagisa i el del meu shikai havia retirat la caputxa del seu líder.

Era l'arrancar a qui havia entrevistat quan vaig ascendir a tinent, fa uns anys. En aquell aleshores era dèbil, però quan la caputxa li va caure vaig sentir el seu enorme reiatsu. Començava a pensar que no me'n sortiria quan vaig adonar-me que la dona shinigami preparava un dels seus atacs per desintegrar-me...

No l'esquivaré a temps...


Fa unes hores, en un altre lloc...

—Yoruichi!
Però ella no en va fer cas. Amb quatre shumpós dignes de la Deessa de la Velocitat va vestir-se amb el seu antic uniforme de la segona i va agafar algun dels artefactes de la família Shihoin. Aleshores es va plantar davant del Samael.
—Vull que m'obris un passatge al Hueco Mundo.
—Però saps que les possibilitats d'arribar al mateix lloc que el Bank són del zero coma zero zero zero zero zero zero zero zero zero zero...
—Yoruichi espera, hauríem de reunir informació per poder rescatar al Bank —va dir la Hanako.
—Si esperem el Bank morirà! —la Yoruichi havia perdut la paciència.
—zero zero zero zero zero zero zero...
—I si anem ara haurem de buscar per tot el Hueco Mundo a cegues —va protestar la Hanako.
La Yoruichi va callar un moment mentre meditava la situació.
—zero zero zero zero zero zero u per cent —va concluir el Samael, que havia necessitat una bombona d'oxigen sencera per pronunciar-ho tot seguit.
La Yoruichi va sospirar.
—Pots fer-hi res?
—Es clar! —el Samael es va fer l'ofès i va marxar cap al seu laboratori.


Efectivament, unes hores més tard el Samael havia construït una porta a l'estil Stargate que connectava al Hueco Mundo.
—Aquesta porta seguirà el reiatsu del Banana i ens portarà cap a ell amb un error de 2 Km —va dir científicament el Samael. Després va fer una ombra al terra amb una llanterna i les seves mans en forma d'unicorn, que la Yoruichi va interpretar que volia dir que ja podia passar. Tot i així, la Hanako la va aturar.
—Jo també vinc.
—Ca... Capitana General!?!?! —tots els shinigamis que hi havien encara investigant el lloc es van quedar de pedra.
—Necessito una mica d'acció —va badallar la Hanako.
—Gràcies Hanako —va dir la Yoruichi, un pèl penedida per haver-li aixecat la veu abans.
—Jo també vinc —va dir el Samael.
—Eh... Sam... millor que no —va protestar la Hanako.
—Clar, sinó qui obrirà la porta des de l'altre costat eh? —el Samael va ensenyar una clau daurada que portava al cinturó.
—Això funciona amb clau? —va sorprendre's la Hanako.
—Ei! Jo també vinc!
Tots es van girar cap a l'origen d'aquella veu. L'Ukitake s'acostava caminant tranquil•lament portant la seva zanpakuto i la de la Hanako.
—Té, te l'havies deixada —va xiuxiuejar-li a la Hanako que, vermella, es posà la zanpakuto al cinturó.
—Ukitake, estàs segur? —la Hanako no estava segura de que l'Ukitake aguantés lluites i acció contra qui sigui que fos els seus enemics.
—Hi tant, hi ha una cosa que vull comprovar
—Ostres doncs jo també vull acció! —la Meina va aparèixer de darrere d'un arbust i va plantar-se davant dels altres, zanpakuto en mà—. El meu tinent es pot cuidar sol, però m'agradaria ajudar-lo.
—Bé doncs, per mi perfecte —va dir la Hanako—. Yoruichi, anem?
Però quan els quatre es van girar es van adonar que la Yoruichi ja feia estona que havia marxat.

No l'esquivaré a temps...

La bola gegant del bankai de la dona shinigami ja em fregava quan, de sobte, algú em va agafar i em va llençar contra una paret, a la vora de l’explosió que va desencadenar la bola d’energia.
—Yoruichi! —estava alegrat de veure-la i de que m’hagués salvat, però aviat vaig veure el preu de la seva valentia—. La teva cama...
—Ai... no és res... —la Yoruichi tenia la cama dreta ennegrida, tota cremada. Per sort no se li havia desintegrat.
—Argh! —la Nagisa, la dona shinigami, va fer un crit i va apuntar el trident cap a nosaltres. Aleshores un canó lluminós va caure cap a nosaltres. La presència de la Yoruichi allà em va permetre recuperar els ànims; la vaig agafar i amb un shumpo ens vam apartar pels pèls del canó de llum.
La Yoruichi però va perdre forces i va caure al terra, amb la respiració agitada.
—Yoru-chan!
—Merda Bank, venia a ajudar-te i ara encara l’he liat més —va dir amb un somriure mentre s’aguantava el dolor.

Una altra canonada em va fer agafar-la i moure-la d’allà. Però cada cop em costava més esquivar les canonades amb la Yoruichi a sobre fins que la cinquena canonada va passar fregant la meva esquena i me la va cremar.
—Bank! Estàs bé? —va dir la Yoruichi amb veu feble quan vaig deixar-la a terra amb un sospir.
La Nagisa va riure i va començar a preparar una de les seves altres boles de destrucció massiva. Mentrestant, l’arrancar que els liderava va riure i va dir:
—Bé! He d’admetre que per uns instants m’havies espantat quan has matat als altres dos, però...
—Desertors de la segona —vaig explicar a la Yoruichi, ignorant a l’arrancar i a la shinigami—. I els lidera un arrancar amic meu.
—Hahahaha —va riure la Yoruichi—. Sembla que morirem aquí eh.
—On és la Nami?
—Amb els Ukitake.
—Mata’l! —va cridar l’arrancar, a la seva bola. La Nagisa va dirigir la bola cap a nosaltres... era la fi.

Em vaig abraçar a la Yoruichi però, just abans de tancar els ulls, vaig veure una figura que saltava davant nostre i cridant:
—Fuujin no Mai
La bola d’energia va rebre milers d’impactes de fulles d’aire i es va desfer, inofensiva. Aleshores la dona que ens havia salvat, que portava els cabells liles i un ventall a la mà es va girar somrient.
—Ups, interrompo res?
—Meina! —vaig cridar, però aleshores vaig sentir un crit d’agonia. Vaig mirar en la direcció d’on provenia el crit i vaig veure a la Hanako que caminava tranquil•lament embeinant la zanpakuto mentre, a darrere seu, la Nagisa jeia al terra socarrimada, sense vida.
—Hoi! —va saludar la Hanako.
Darrere nostre van aparèixer el Samael i l’Ukitake, que va posar-se immediatament a curar la cama de la Yoruichi mentre la sermonejava.
—Com m’heu trobat? —vaig exclamar després de fer-los-hi una reverència per haver-nos salvat.
—Tuturuuu! Samael desu —va exclamar el Samael.

Aleshores però vaig sentir que un reiatsu s’allunyava... no podia deixar aquell arrancar amb vida, era una amenaça per la meva família.
—Perdoneu —vaig dir—, he de fer una cosa. Cuideu a la Yoruichi per favor.
I vaig començar a córrer perseguint el malparit que havia volgut mal a mi i a la meva família, ignorant el dolor de l’esquena, amb la katana doble a la mà dreta.
—Oh, vaig a veure —va dir la Meina posant-se a córrer darrere meu.
—Jo també —el Samael va treure una càmera de fotos i va córrer darrere la Meina.
La Hanako es va quedar una estona amb l’Ukitake i, quan van haver estabilitzat a la Yoruichi, se la va carregar a l’esquena i els dos van seguir a l’imprudent tinent de la novena.

—Sóc més ràpid que tu.
Havia avançat a l’arrancar i ara estava davant seu, enmig de l’infinit desert del Hueco Mundo.
—Tsch —va bufar—. Ja n’he tingut prou de tu, per què no et mors ja?
—Has amenaçat a la meva família —vaig començar a augmentar el reiatsu al meu voltant i em vaig posar en posició d’atac, amb la katana doble a l’esquena.
Aleshores l’arrancar va riure i va treure la seva zanpakuto.
—Doncs et mataré a tu primer, la teva dona està mig minusvàlida així que no em costarà i després la teva filleta serà la part més...
No vaig deixar-li acabar la frase, em vaig llençar endavant i el vaig atacar amb tota la fúria i les tècniques de combat que havia après durant anys. Tot i així, ell estava fresc i havia perfeccionat els seus reflexos; estàvem a un nivell molt igualat.

Mentre intercanviàvem cops, el Samael va treure una cadira de platja i la Meina un para-sol i una tovallola i es van posar a mirar el combat des de sobre d’una roca.
—Ei qui porta els granissats? —va preguntar la Meina.
—La Hanako diria —va queixar-se el Samael.

En un moment de la batalla, la meva vista es va desviar cap al para-sol taronja fluorescent de la Meina. Va ser aquest instant de desconcentració que l’arrancar va aprofitar per fer-me un tall al costat esquerre del tronc. Em vaig retirar d’un sang i ell va fer allò típic que fan els dolents de les pelis, llepar la sang de l’espasa.
Vaig separar la katana doble i vaig adoptar una altra posició de combat amb les dues katanes. Però ell va riure.
—Ara que he vist que els teus companys no t’ajudaran, ja estic tranquil.
De sobte un gran reiatsu es va acumular a la vora de l’arrancar.

—Corre Hanako, que has arribat a la millor part —va dir el Samael, fent fotos, quan l’Ukitake i la Hanako van arribar amb la Yoruichi.
—Ara treurà la Resurreción —va informar la Meina.
—Feia temps que no en veia una —va dir la Hanako, repartint granissats per tots.
—Què fa el Bank...?
—Ah, ja t’has despertat Yoruichi —va dir l’Ukitake somrient amb un granissat de llimona.

—Mira la meva Resurrección —va cridar l’arrancar—. “El Plátano"!

Després de la gran acumulació de reiatsu, l’arrancar s’havia transformat: una llarga melena de color groc plàtan, una màscara que li cobria el nas i les orelles amb una banya en forma de plàtan, tres urpes a cada mà a l’estil Lobezno i una faldilla groga de tres puntes, com si fos un plàtan mig pelat.
—Oh! Plàtan contra Banana! —el Samael es va excitar.
La Meina, la Hanako i l’Ukitake seien a la tovallola bevent granissat i observant el combat.
—Vols dir que sobreviurà? —va preguntar la Hanako.
—Clar, el meu tinent és molt fort —va elogiar-me la Meina—. Un cop li vaig preguntar la diferència entre un plàtan i una banana i em va portar un escrit de 300 pàgines, dient que era un resum. Es pot dir que aquest arrancar és l’arxienemic del Bank.
—Ostres, que treballador —va mormolar l’Ukitake fregant-se la barbeta.
—No l’hauríeu d’ajudar una mica? —va preguntar la Yoruichi, que s’havia despertat i s’havia agenciat un granissat.
La Hanako, la Meina i l’Ukitake la van mirar.
—Nah —van exclamar els tres.

Un plàtan...

Notava que la ràbia creixia dins meu. No només havia amenaçat la meva família sinó que, a més... un plàtan... un plàtan... aquells organismes traïdors i corruptes que volen la destrucció de les bananes...
L’Arrancar es va llençar cap a mi amb les urpes de tigre. Era molt més ràpid que jo i amb prou feines vaig esquivar dos dels seus cops, em va ferir al pit, al braç esquerre i a la cama dreta en pocs segons.
Vaig fer un salt enrere i vaig intentar tapar-me la ferida del pit, que sagnava profusament.
—Veus, no pots fer res contra mi —va dir el plàtan rient com un malvat.

Un plàtan...

Jo no l’escoltava, la fúria em podia. No sentia el dolor. Reiatsu, més reiatsu. Ha arribat el moment.

L’Arrancar es va llençar cap a mi altre cop, ferint-me dos cops més al pit i un cop casi em frega la galta dreta.
Però aquest cop no em vaig retirar, vaig bloquejar les urpes amb les katanes i d’un cop de peu el vaig fer retirar a ell. Aleshores, abans que pogués tornar a atacar, vaig creuar les katanes.
—Bankai —vaig dir.
El reiatsu acumulat al meu voltant va prendre forma i vaig alliberar el Bankai. Feia poc que el dominava i era el primer cop que el feia servir en un combat. Ni la Yoruichi sabia que el podia fer, l’única persona que ho sabia era la Meina, que m’havia entrenat per aconseguir-lo.
—Hue hue hue —va riure la Meina.
—Ostres aleshores és veritat —la Hanako observava amb atenció. L’Ukitake també.
—Ja pot fer el Bankai?! —la Yoruichi flipava en colors.
—Fa poc que el domina —va explicar la Meina, orgullosa.
Els cinc van mirar cap a on era jo.

Tenia la roba tota d’un gris platejat. Les dues katanes s’havien fet més llargues i mostraven una empunyadura blanca sobre fons verd. La guarda era també grisa i les fulles eren blanques. A més, la funda de la zanpakuto s’havia doblat per poder guardar les dues katanes i s’havia tornat també de color blanc. Entre tant de gris i blanc destacava el meu cabell verd, que havia crescut un pam.
—Merda —va exclamar l’arrancar—. No sabia que podies fer un Bankai. Hauré d’anar amb tot!
L’Arrancar va apuntar-me amb les dues urpes i van sortir milers de plàtans com els del Mario Karts. Sincerament, no sabia què passaria quan aquests plàtans infames em toquessin, però no ho volia saber.
—Kaze —vaig dir, apuntant-lo amb una katana. Al instant es va generar un tornado al voltant de la katana que va sortir disparat cap a l’Arrancar, desviant tots els plàtans de merda i enviant el seu conjurador al terra.
—Puaj —va dir l’Arrancar, escopint la sorra de la boca. Aleshores va clavar les urpes al terra— Aixqueu-vos!
Aleshores dos plàtans enormes de sorra, també en forma dels del Mario Karts, es van formar del desert del Hueco Mundo. Per què es feu una idea, devien tenir el tamany de tres Jidambos un a sobre de l’altre.
Però dos immunds plàtans de sorra gegants no significaven res per mi. Es van llançar a sobre meu i vaig fer dos talls a l’aire amb les espases.
—Umi
Dos fulles de vent enormes van partir els plàtans en dos, que van caure com la pols que eren pacíficament al terra del desert.

—Ostres si que odia els plàtans —va comentar la Hanako.
—Els hi té molta mania... —va dir la Yoruichi, que havia deixat el granissat per agafar un gelat Extreme-life.
—Doncs no ho entenc, amb lo bons que estan els plàtans de sorra... —va comentar el Samael.
La Meina i l’Ukitake discutien apartats de tots, com dos apostadors de carreres.

Mentrestant, l’Arrancar va crear altre cop els dos plàtans. Però, aquest cop, els va fusionar i després s’hi va introduir ell.

Què cony fa?

—HA HA HA HA —la seva veu sonava més profunda quan sortia de la boca del plàtan gegantíssim de sorra—. Les teves fulles no són prou grans per tallar això, shinigami de...
—Umi —vaig dir, llençant un cop d’espasa. La fulla va travessar el plàtan, però no el tallà del tot. El plàtan de sorra es va regenerar instantàniament.

Ostres, tenia raó.

El plàtan gegant es va llençar cap a mi. De dins seu sortien centenars d’urpes esmolades que vaig esquivar amb la rapidesa que em proporcionava el meu Bankai.
Em vaig col·locar a dalt d’una roca i vaig mirar cap a on hi havien els meus amics, prenent granissat i observant el combat.

Suposo que volen espectacle... doncs ale.

Vaig agafar les katanes i vaig començar a tallar l’aire davant meu a una velocitat vertiginosa.

1, 2... 13... 56... 140... 419...

—Se t’ha acabat el poder? —va riure’s el plàtan gegant—. Deixa que et mati!
El plàtan gegant de sorra va fer un salt i va començar a caure a sobre meu.

... 1000!

Vaig embeinar les katanes a les fundes i vaig ajuntar les mans:
—Umikaze!
Un miler de fulles de katana formades d’aire van aparèixer al meu voltant, sota el meu control.

(perdoneu que fa temps que no escrivia aquest rol, he passat per una temporada de desinspiració profunda )

Quan el plàtan gegant de sorra semblava just a punt de caure a sobre meu, vaig dirigir les fulles de vent en una dansa mortífera amb les meves mans (al més pur estil Byakuyà), que van començar a desfer el plàtan de sorra com si d’un ventilador es tractés.

Després, vaig dirigir les fulles a l’interior del cap del plàtan i va explotar com un coet artificial, on les guspires eren la sorra. El que vindria ser el cos del coet era el meu enemic, que va caure fent un plof a la sorra del desert, banyat en la seva pròpia sang.

—Com...? —em va preguntar quan vaig ser al seu costat, amb les dues katanes preparades pel cop final. Em vaig acostar i li vaig xiuxiuejar a l’orella:
—Un Plàtan no pot derrotar a una Banana —i li vaig donar el cop de gràcia que acabà amb la seva vida.

Després d’això, els records són un pèl confusos. Al desfer el Bankai, les ferides als braços, al pit i a l’esquena van fer el mal que no havien fet fins ara. Però la Yoruichi, ja més recuperada, va venir al meu ajut i entre els dos ens vam poder mantenir drets.

Aleshores els altres van venir a felicitar-me per la victòria. La Hanako, clara i concisa, em va dir poques paraules però encertades. El Samael... bé, la veritat és que vaig passar una mica d’ell, sobretot quan va començar a dir coses sense sentit. L’Ukitake estava molt content, cosa que em va estranyar, em va donar la mà i em va donar l’enhorabona. Tot i així, la que més em va estranyar va ser la Meina, que estava entre enfadada i decebuda, o trista. Em va donar l’enhorabona i va ser aleshores quan vaig preguntar què passava.

—Veuràs... —la Hanako semblava un pèl confosa—. La Meina i l’Ukitake han estat discutint una bona estona...
—I l’Ukitake ha guanyat la discussió —va proclamar triomfant el Samael, com si hagués estat mèrit seu (que mai ho sabré).
—I sobre què heu discutit? —vaig preguntar.
—Vull que siguis el nou capità de la 13a Divisió —va dir l’Ukitake.

Hi va haver un silenci només trencat pels meus esbufecs.
—Enhorabona —va dir-me la Yoruichi a cau d’orella, cosa que em va fer reaccionar.
—Esperi, què? Això és molt estrany, no hauríeu de fer un tribunal o no se què?
—Ja l’hem fet! —va exclamar la Hanako assenyalant-se a ella, a la Meina i al Samael—. Tres capitans hem avaluat el teu Bankai i, amb una mica de reticència per part de la Meina, hem decidit aprovar-te com a capità de la 13a!
—Ostres... gràcies! —vaig dir, insegur de què s’ha de dir quan et nomenen capità.

—Bé i ara, tornem! —va dir la Hanako.
—Hmmm, hi ha un problema germaneta —va dir el Samael, obrint els braços—. La clau m’ha caigut en algun lloc del desert.

Així doncs, ens vam dividir en dos grups: la Meina, l’Ukitake i jo vam estar buscant per la sorra del Hueco Mundo mentre la Yoruichi i la Hanako torturaven al Samael.

Finalment vam poder tornar a casa.


Després d’uns dies a la quarta, que em vaig passar casi en l’exclusiva companyia de la Yoruichi i de la meva filla Nami, quan em van donar l’alta vam dirigir-nos cap a la nostra nova casa. Era, si pot ser, més gran que l’anterior:

A l’entrada hi havia un rebedor bastant gran amb un bonsai al mig que feia dos cops la meva alçada. La porta del rebedor donava directament a un menjador enorme amb connexió directa al jardí, que era un bosc de cirerers amb el típic estany dels jardins japonesos amb la típica font de la canya aquella que mai he entès per què serveix.
Des del menjador, a la dreta, hi havia una sala que servia de rebost i una contigua que servia de cuina. A l’esquerra del menjador hi havia un passadís que portava a dalt, un pis ple d’habitacions (som 3 persones a casa i tenim deu habitacions O.O).

Al cap d’uns dies, quan ja ens vam haver acostumat a la casa nova, va venir l’Ukitake. Ens vam asseure a prendre el te mentre m’ensenyava el meu haori, que m’havien fet encarregar quan era al llit. Era com els haoris normals de capitans amb l’excepció que no tenia mànigues i que tots els detalls negres eren blau fosc.
L’Ukitake em va explicar les funcions que havia de dur a terme com a capità de la tretzena divisió i en vaig prendre nota tan bé com vaig poder.

L’Ukitake va marxar cap al vespre, quan s’estava ponent el sol. Tot i així em quedava un regust amarg a la boca, abans de ser capità em faltava una cosa molt important a fer.

Va ser així com em vaig dirigir a la novena divisió, on vaig trobar a la Meina distreta llençant pedres a un toll d’aigua.
—Capitana Meina! —vaig dir en to de salutació. El salt que va fer va ser antinatural, com un gat que es vol agafar a les cortines quan s’espanta, però de seguida es va relaxar.
—Ah... hola Bank. No cal que em diguis capitana, ara els dos ho som, estem iguals —la vaig notar un pèl trista.
—He vingut a donar-te les gràcies Meina! —vaig dir amb una reverència. M’havia preparat el que li volia dir durant tot el camí—. Aquí a la novena he conegut gent encantadora que m’ha fet sentir a gust, ha estat un plaer treballar amb tots vosaltres a la revista i...
Em vaig quedar en blanc, estava plorant d’emoció. Lo més fort és que la Meina feia esforços visibles per no plorar també.

Doncs allà ens tens, al vespre enmig del camp de tir desert de la novena, el capità de la 13a plorant juntament amb la capitana de la 9a. Al final però vam decidir que ja ens ho havíem dit tot i que s’havia de celebrar. Amb la seva autoritat de capitana, la Meina va fer despertar a tota la novena divisió i vam tenir una festa que va durar fins al matí següent.

Així doncs, el matí següent que havia de començar a fer de capità, em vaig despertar després d’haver dormit només dues hores amb una ressaca considerable. Em recordava al meu ascens a tinent, que també havia vingut precedit per una ressaca. Així que vaig fer un petó a la Yoruichi quan va portar a la Nami a l’escola i vaig caminar tranquil·lament cap a la tretzena divisió (no sense abans haver passat per la 4a a que la Patx em curés la ressaca amb alguna pastilla que tenia mal gust).

Fi del rol