Una missió complicada

Portava uns dies entrenant-me a la desena divisió, m’ho passava molt be, era tant diferent de l’acadèmia... aquí podíem fer bromes mentre entrenàvem, i amb la Matsumoto, que ens entrenava alguns dies, les hores passaven volant!
Fèiem un entrenament dur, però a la vegada divertit. Per a entrenar el shumpo jugàvem a “fet i amagar”, per entrenar el combat cos a cos teníem uns gigais plegables que havia creat l’Urahara. Aquells gigais eren molt graciosos, perquè quan els guanyaves, es desinflaven. Aquest començava a ser el meu dia a dia, i m’agradava.

Un dia, la Matsumoto ens va dir que ens poséssim en ordre i drets, que el capità Hitsugaya vindria a dir-nos una cosa molt important. Quan va venir el Hitsugaya, semblava preocupat, però el que més em va cridar l’atenció, va ser que la Matsumoto no feia bromes ni el molestava, per tant, el que ens havia de dir era molt més important del que tots ens podíem pensar.

- Us hem reunit aquí perquè tenim una missió a Hueco Mundo; serà una missió difícil, i haurem de lluitar amb arrancars, així que, vinc aquí per a preguntar qui vol venir amb nosaltres. – Va dir el Hitsugaya.
Feia cara de preocupat i de dubtós, potser es pensava que no hi hauria gaires shinigamis que voldrien anar-hi.
- Si se’m permet, m’agradaria participar en aquesta missió.- Vaig dir mentre feia un pas endavant de la fila de shinigamis.

Després només tres o quatre persones més van fer un pas endavant, tots els altres miraven cap al cel o al terra, intentant no mirar-lo.
- Bé doncs, els que heu fet un pas endavant veniu amb mi, els altres podeu seguir amb l’entrenament.- Va dir el Hitsugaya amb veu severa.

Vam arribar ràpidament a una de les sales de la desena divisió. Hi havia un mapa de Hueco Mundo a la taula amb unes creus en unes zones.
- Seieu si us plau. – Va dir seriós.- Ara us explicaré en què consisteix aquesta missió; per a fer-la tindrem tres dies d’entrenament intensiu, espero que estigueu preparats; si no us veieu suficientment preparats com per aguantar aquest entrenament o us espanta, podeu marxar, no us obligaré a participar.

Per sort, no va marxar ningú. Erem molt pocs, concretament set persones, contant al Hitsugaya erem 8. Alguns erem iniciats de feia una setmana o dues, d’altres portaven un any.
- Començo doncs.- Va dir mentre agafava una mena de pal estrany per a senyalar les zones del mapa on aniríem.- Hem rebut noticies dels shinigamis que tenim com a encarregats a Hueco Mundo, com podeu veure, no són bones noticies. Alguns arrancars que creiem morts, no ho estan, i comencen a causar problemes per aquestes zones (senyalant aquelles zones marcades amb una X). Han intentat parlar amb ells, però els arrancar han començat a atacar als shinigamis, i per tant, nosaltres anirem a intentar parlar amb ells, i si no ens fan cas, els hem de matar. Naturalment no són arrancars dèbils, són forts i molt perillosos. Per aquest motiu tindreu tres dies d’entrenament, com ja us he dit, amb mi. Avui podeu descansar, comencem a partir de demà. Així que demà a les 8 del matí us vull aquí en aquesta sala; no feu tard.

Ens havia espantat a tots, així que vam marxar preocupats, i sense saber com podríem descansar després de saber el que ens esperava.

Eren les 7 del matí, amb prou feines havia pogut dormir, estava impacient, nerviosa, amb ganes de començar l’entrenament, però també estava espantada, dubtava molt de mi mateixa, dubtava de si podria aguantar el que ens esperava.

Havíem arribat tots puntuals, però teníem cara de son. Estàvem asseguts a les cadires i al sofà que hi havia en aquella sala. La porta es va obrir de sobte, i vam fer un salt per posar-nos ràpidament de peu. Va entrar la Matsumoto, bé, el que es podia veure d’ella, perquè portava molta roba a les mans i només podíem veure el cap i les cames, darrere seu venia el Hitsugaya, badallant.

- Bon dia, aquesta roba que porta la Matsumoto és per vosaltres, a partir d’ara us posareu aquesta roba per entrenar.- Va dir mentre intentava no badallar més.- Aquesta roba és molt semblant a la que porteu ara, però pesa més i també pot fer que sigueu més lents.

Anavem agafant la roba amb desconfiança. Quan em va tocar a mi agafar-la, em pensava que no pesaria tant, començava a espantar-me de veritat, allò potser seria massa per mi.

- L’entrenament, com us vaig dir ahir, serà de tres dies; cada dia entrenarem una cosa diferent; avui començarem a lluita cos a cos i a curta distància, demà shunpo i kido, i el tercer dia entrenarem atac a distància i entrenarem el poder de cada zanpakuto.- Va dir mentre mirava uns papers.- Ara us donaré un mapa de les zones d’entrenament, cada número és una zona on haureu d’anar, estan numerats per ordre de lloc on haureu d’anar. Si teniu algun dubte per entendre aquest mapa m’ho podeu preguntar a mi o a la Matsumoto.

I així vam començar el primer dia d’entrenament. Per a fer el combat cos a cos, lluitàvem entre nosaltres; i si ens fèiem mal no passava res, ja que havien demanat a la quarta divisió que enviessin a algú per curar-nos.

Al final del dia estàvem tots estirats, per terra, fins i tot el Hitsugaya. Haviem fet més de 30 combats i el pobre shinigami de la quarta divisió estava esgotat per totes les ferides que havia curat.
- Capità Hitsugaya, una pregunta.- Vaig dir tímidament.
- Ja em pots dir Hitsugaya, després de totes les hores que haurem de passar tots junts, a partir d’ara tractem-nos de tu, que sinó és molt pesat.- Va dir amb mig somriure als llavis.- Digues.
- Cada dia serà així de... “cansat”?.- No sabia si preguntant això ho estava fent malament, però havíem acabat tots molt cansats.
- Demà serà una mica més tranquil quan fem kido, però quan fem shunpo serà bastant cansat i el tercer dia també, així que avui aneu a dormir aviat i descanseu molt.

Ens vam anar aixecant, mentre miràvem la posta de sol, pensant en l’entrenament de l’endemà.

El despertador seguia sonant i quasi que no em podia aixecar, encara estava cansada, i no tenia ganes de començar el segon dia d’entrenament. Era massa aviat com per anar a entrenar, per què ens feia matinar??

- Molt bé, comencem amb l’entrenament de kido. Serà un entrenament bastant semblant al que fèieu quan estàveu a l’acadèmia, però té alguns canvis. Aprendreu kidos que no us han ensenyat encara, i perfeccionareu el kido que teniu ara.
- I qui ens ensenyarà aquests kido? – Va preguntar la Shiika.
- Ha vingut la Yoruichi, ja sabeu que a ella el kido i coses així se li donen molt bé. – Va dir el Hitsugaya. – Tindreu un altre company, només vindrà avui, pel kido... són ordres del Byakuya... oi Renji?
- Si... – Va dir el Renji, avergonyit

Ens miràvem entre nosaltres, no ens sorprenia gens, era algo que ja sabíem tots, i des de feia temps.
I així vam començar l’entrenament de kido, era una mica cansat, però rèiem contínuament... ningú podia aguantar-se el riure quan veiem com li explotava sempre a la cara al Renji, en algun moment ho aconseguia, però eren pocs aquells moments.

- Ja hem acabat, aneu a dinar, i després farem entrenament de shunpo.

Semblava que aquells dies no s’acabaven mai, l’única cosa que era com a més divertida eren els moments en els que estàvem els 8 menjant, o descansant, encara que aquells moments eren escassos.

La Shiika, una de les shinigamis amb les que m’havia fet més amiga, ja que també era nova com jo, estava esbufegant, com quasi tots els que estàvem entrenant amb la Yoruichi. El shunpo d’aquella dona era impossible de seguir, com podia anar tan ràpid??

- Hitsugaya, quan acabarem? Ja és de nit, i no podem més... – Vaig dir, esbufegant.
- Tens raó, se’ns ha allargat una mica. – Va dir el Hitsugaya. – Demà veniu a les 9, així podreu descansar una mica més.
- Ui si... un gran descans... – Va murmurar l’Ikuto, un altre dels shinigamis que vam entrar nous a la 10a divisió.
- Has dit alguna cosa? – Va dir el Hitsugaya, amb cara d’una mica enfadat.
- No... no he dit res, bona nit. – Va dir ràpidament.

I així ja havia passat un altre dia d’entrenament. Realment, començava a dubtar si podria aguantar allò, era molt dur, i si això ja era difícil... la missió que ens esperava encara ho seria més.


A l’endemà, els atacs a distància eren bastant fàcils, era estratègia principalment i tenir punteria, una cosa que per sort, tenia força be. Després ens van separar per tipus de zanpakuto, per tipus d’atac. El Hitsugaya era el que m’havia d’entrenar a mi, ja que la meva zanpakuto era de tipus gel, com la seva.

- Bé, crec que no cal que t’ajudi massa, saps com dominar el gel, només cal practicar el combat cos a cos, és a dir, dominar el gel i utilitzar-lo per a fer un atac encara més bo per al combat cos a cos. – Va dir el Hitsugaya, que portava una estona analitzant els meus moviments mentre lluitàvem.
- D’acord, però... com? – Vaig preguntar, que no sabia com lluitar davant seu, em feia vergonya.
- Seguim lluitant i ho descobriràs. – Va dir amb un somriure a la cara.



- Molt bé, hem acabat l’entrenament, ara teniu dos dies de descans, d’aquí a dos dies heu de venir aquí, i marxarem, així que ja podeu descansar i anar preparant el que hagueu de preparar. – Va dir el Hitsugaya, mentre badallava.
- Bona nit capità. – Vam dir tots alhora.

I així es van acabar aquells 3 dies tan llargs, i avorrits en part. Aviat començaria una nova missió, la meva primera missió sent de la desena divisió.

Havia arribat el dia d’anar a Hueco Mundo, el capità Samael ens havia preparat una entrada directe a Las Noches, prèviament ens va advertir que no es feia responsable dels problemes que tinguéssim quan hi anéssim, cosa que no desprenia molta confiança...

Estàvem tots preparats, amb unes robes que ens havien donat per tapar-nos més.
- Quan arribem a Las Noches ens trobarem als shinigamis que s’ocupen d’aquella zona, i ens explicaran amb detalls quina és la situació. – Va dir el Hitsugaya, amb fermesa.

I així vam començar a entrar per aquella espècie de túnel/portal que havia fet el capità de la 12a divisió, amb una mica de por pel que ens podríem trobar.

De sobte, tota la llum que hi havia, va desaparèixer, estàvem completament a les fosques, no es veia res, però notàvem alguna cosa pel terra, hi havia quelcom que estava caminant, alguna cosa peluda!
- Què és això?? – Va preguntar un dels shinigamis.
- Deu ser el vent, no us preocupeu – Va dir el Hitsugaya, intentant calmar-nos.
- Hado 31, Shakkaho! – Vaig fer ràpidament, però controlant i donant poca força per a què només il•luminés el camí.
- Bona pensada. – Va dir el Hitsugaya.

- Kyaaaa.- Va cridar la Shiika.
- Què és això?? – Va dir el Naruse, un dels que havien entrat la mateixa setmana que jo.
- No us preocupeu, són uns animals inofensius si no toqueu el seu menjar, però que si us agafen carinyo, us seguiran per tot arreu. – Va dir el Hitsugaya.
- Són Wombats? – Va dir un dels que ja portaven més temps a la 10a.
- Si, i pel que es veu, hem trobat un lloc on els agrada molt estar! – Va dir el Hitsugaya.


El Naruse, que no havia escoltat que si t’agafen carinyo, et segueixen, va acariciar a un dels wombats; i aquest, òbviament, el va començar a seguir, i així uns quants més. Ell corria, però els wombats, no el deixaven de seguir, fins que al final, la gran majoria van tornar amb els altres, menys el que ell havia acariciat, que el seguia i no marxava de cap manera.

- Això et passa per no escoltar, ara potser l’hauràs d’adoptar i tot! – Va dir la Shiika.
- Si no el vols me’l pots donar a mi, és adorable! – Vaig dir mentre l’agafava als braços, ja que el pobre Wombat estava cansat de perseguir al Naruse.
- Ja te’l pots quedar, no vull mascotes! – Va dir mentre se n’apartava.
- Doncs li haurem de posar nom, no? – Va dir la Mao.
- Si... però quin? – Vaig preguntar.

- Li podríem dir Kiwa. – Va dir la Saika, una de les que portaven més temps a la 10a.
- Si, m’agrada! – Vaig dir. – Així doncs, petitona, et diràs Kiwa.
No sabia si li agradava, però es va adormir als meus braços com un nen petit.

- Hauriem de seguir. – Va dir el Hitsugaya, seriós.
I així vam seguir anant per aquella espècie de túnel, fins que vam arribar a Las Noches, on uns quants shinigamis amb cara de preocupació ens estaven esperant.

- Benvinguts, us estàvem esperant. – Va dir un home una mica gran.
- Gràcies, on podem deixar les coses? – Va dir el Hitsugaya.
- Seguiu-me. – Va dir el shinigami.

Ens va guiar fins a una habitació que tenia 9 llits, preparats, i amb armaris per poder posar les coses.
- Ja podeu desar les coses al seu lloc, ens veiem d’aquí a 15 minuts a la sala principal. – Va dir el Hitsugaya, mentre deixava les coses damunt d’un dels llits.

Vam anar guardant les nostres coses, encara quedaven 5 minuts, però ningú sabia on estava la sala principal, així que vaig deixar a la Kiwa dins del llit on dormiria jo, i vam anar tots a buscar la sala principal.

- Ja esteu? – Va preguntar el Hitsugaya. – Doncs ja podeu seure per aquí que ara ens explicaran que ha passat i com està la situació.
- Bé, alguns dels espada que teòricament havien mort a la batalla de Karakura de fa anys, resulta que no estan morts, estan vius i han sorprès als shinigamis que teníem repartits pel desert fen guàrdia i vigilant que no passés res. – Va dir aquell shinigami, amb cara de cansat. – De moment no han aconseguit accedir a Las Noches, però no sabem si podrem aguantar aquesta situació.

- Quins espada són? – Va preguntar el Naruse, mig emocionat.
- El Barragan, el Nnoitra i tenim dubtes de que també estigui viu l’Ulquiorra, però aquest últim no està confirmat. – Va dir, impacient.
- No són números baixos... així que serà complicat. – Va dir el Hitsugaya. – Hauriem de parlar de com ho farem i com ens repartirem pel desert. Què us sembla si ara descansem, i ho parlem després de sopar?

Ràpidament vam dir tots que si, necessitàvem pensar i acceptar o entendre què estava passant.

Mentre sopàvem, el Den, el vell shinigami, ens va explicar què havia passat amb detalls. El Barragan, el Nnoitra i les seves parts havien atacat als vigilants de la zona sud i de la zona nord, però la zona est i l’oest havien quedat intactes, així que no sabien si els podrien atacar per allà.

- Considerant que ara on més dèbils som és al sud i al nord, segurament tornaran a atacar en aquelles dos zones. – Va dir el Naruse.
- No, pel que acaba d’explicar, on tenim ara més shinigamis és al nord i al sud, i ho saben, així que segurament atacaran per l’est i l’oest . – Vaig dir.
- Si, creiem que atacaran per l’est i l’oest, però no sabem com preparar-nos. – Va dir el Den, amb preocupació.
- No es preocupi, ara ho parlarem i buscarem la millor estratègia possible. – Va dir el Hitsugaya, intentant alleugerar la preocupació d’en Den.


Quan vam acabar de sopar, estàvem sentats en rotllana.
- Sabem que segurament entraran per l’est i l’oest, així que ens separarem en diferents grups, nosaltres som 9, i els shinigamis que estan per aquí ens ajudaran. – Va dir el Hitsugaya, mentre senyalava en un mapa de Hueco Mundo les portes est i oest. – Vull que els que porten més anys en aquesta divisió vagin a la porta oest. Els altres vindreu amb mi a la porta est.
- Però serem molt pocs no? – Va dir un que portava uns quants anys.
- No, els shinigamis d’aquí vindran amb vosaltres. – Va dir el Hitsugaya. – Demà al matí comencem.



I així va ser, abans de marxar cap a les portes, vam deixar les coses recollides, i a la Kiwa dormint.
- Aneu amb compte i si veieu que no podeu, aviseu-nos. – Va dir el Hitsugaya.
- Si capità! – Van dir tots alhora.


La lluita començava! Només arribar a la porta, ja es veia l’ombra del Barragan i de totes les seves parts... ens tocaria un enemic molt difícil.
- Hola! Així que us han enviat a vosaltres? Tan pocs? . – Va dir el Barragan, amb una mirada de superioritat. – Acabarem ràpid pel que vec.

Ningú va dir res, els 4 estavem davant del Barragan, amb la mà damunt de la zanpakuto, preparats per començar aquella lluita per la qual ens havíem preparat tant.

- Vosaltres encarregueu-vos de les fraccions. – Va dir el Hitsugaya sense treure la mirada del Barragan.
- Si capità!. – Vam dir els tres alhora.


No podia evitar preocupar-me per ell, però no podia posar-me pel mig així com així, perquè només li faria nosa.
- Et toca lluitar contra la criatura més preciosa de la creació. – Vaig sentir que algú deia per darrere meu amb una veu forçadament aguda.
- Què és aquesta cosa? – Vaig mirar amb una cara estranya a l’arrancar que hi havia davant meu. – Naruseee!!! No voldries canviar de fracció no??
- Jo? I lluitar contra aquesta cosa? No gràcies. – Va dir el Naruse, mentre reia.
- Doncs bé, comencem. – Vaig dir, mentre agafava bé la zanpakuto. Tenia pressa, volia ajudar en tot el que pogués al Hitsugaya, així que havia d’acabar ràpid amb aquesta cosa rara.
- Com goses dir que soc una cosa? Soc la persona més bella de tot l’Univers. – Va dir mentre movia els cabells llargs i liles. – Em dic Charlotte Chuhlhourne.
- Jo em dic Layla. – Vaig dir seca, mentre em preparava per atacar. – Tinc pressa, així que anem per feina.

Vaig atacar de cara, i em podia parar sense problemes, però quan ell atacava, el parava jo, era un combat bastant igualat.

- Així que tot i tenir aquestes pintes pots lluitar. – Vaig dir fluixet.
- Clar que si, encara que sigui preciós puc lluitar. – Va dir, amb un to agut.
- Ene Murasame. – Vaig dir. Com podia ser tan insuportable aquest arrancar?. – S’ha acabat, comença la lluita de veritat.
- Tècnica final del preciós Charlotte Cuhlhourne, atlètic, exòtic, eròtic, sàdic, romàntic, fantàstic, ultra-genial de dolç miracle... Atac de guillotina! – Va cridar.

Aquest era el seu atac? El nom era massa llarg, per la força que tenia aquest atac. El vaig parar fàcilment, i vaig començar a congelar el terra al seu voltant.

- Això és tot? No tens res més? – Vaig preguntar.
- Això és només el principi! – Va dir. – Kirameke, Reina de Roses.
- Què és això? – Vaig dir, intentant aguantar el riure.
- És la meva resurrecció! – Va dir. – Ara encara soc més preciós.
- No... si ja... – Vaig dir, fent tots els esforços possibles per aguantar el riure.
- S’ha acabat, ara veuràs, ningú se’n riu de la meva resurrecció. – Va dir, enfadat.

Em va donar un cop amb molta força; el vaig intentar parar com vaig poder, però em va enviar pels aires. El dolor era bastant fort, havia fet un bon forat a la paret. Vaig veure que el Hitsugaya em mirava amb cara de preocupació, li vaig fer un senyal de que estava bé, i vaig girar la cara cap al Charlotte. Ell ho havia fet només per demostrar que tenia poder, però això només havia fet que m’enfadés.

- Ja t’he dit que ningú se’n reia de la meva resurrecció. – Va dir rient.
- Si, però ara s’acaba de decidir la batalla, i has perdut. – Vaig dir. En el moment en el que el seu puny havia tocat la meva zanpakuto, s’havia gelat, i al xocar contra la paret, havia creat tota una capa de gel al terra.
- Què? Quan...? – Va dir, amb els ulls molt oberts.
- Espero que sàpigues patinar. – Vaig dir amb un somriure ben gran, mentre li vaig donar una patada per a que rellisqués pel gel.

Tal i com anava, amb aquells peus, no podia fer res, relliscava i queia contínuament.

- S’ha acabat Charlotte. – Vaig dir, mentre amb la zanpakuto el vaig acabar de congelar.

Vaig guardar la zanpakuto, el Hitsugaya encara estava lluitant, i era millor no posar-se pel mig. El Naruse i la Shiika encara estaven lluitant contra el Ggio Vega, però tampoc m’hi podia posar gaire pel mig, a més ho portaven bastant bé, així que em vaig quedar mirant la lluita del Hitsugaya.

- Ens ha costat, però ho hem aconseguit! – Va dir el Naruse, mentre venia recolzat a l’espatlla de la Shiika.
- Si, però ara hauríem d’anar a que et mirin la cama. – Va dir la Shiika, amb veu de preocupada.
- Aneu, jo em quedo aquí esperant al Capità. – Vaig dir mentre tornava a seure al terra.

La lluita seguia, però cada cop s’apartaven més de Las Noches, potser perquè el Hitsugaya no volia que ningú prengués mal; així que els vaig seguir amb una distància mínimament prudent, bé... una distància que em permetés veure’ls, m’era indiferent la prudència!




Al cap d’una estona, el Hitsugaya va poder derrotar al Barragan, li havia costat molt, va ser una lluita llarga, molt llarga, no sabia ni quina hora era, havia perdut el control del temps feia estona.

- Capità, hem guanyat. – Vaig dir ràpidament en veure’l a prop.
- Si? Me n’alegro... molt... – Va dir. Però va ser l’última cosa que va dir, es va desmaiar.
- Capità?? Hitsugaya?? – Vaig dir preocupada. Llavors vaig veure la ferida; tenia una ferida molt gran al costat dret de la panxa, i estava perdent bastanta sang.

No podia portar-lo fins Las Noches, ens havíem apartat massa, així que vaig buscar algun lloc on poder estar mínimament bé. El vaig estirar, i em vaig posar al costat dret, on tenia la ferida.
En aquell moment vaig agrair moltíssim a la Patx, ja que feia un temps, m’havia ensenyat alguna tècnica de curació, així que sense pensar, vaig aplicar ràpidament una de les tècniques que m’havia ensenyat. Per sort, va fer servei, i li va millorar una mica la ferida, vaig trencar una mica de la meva roba, i li vaig embenar tan bé com vaig poder.

Al cap d’una estona, ja m’havia adormit, estava cansada, i també molt nerviosa per l’estat de salut del Hitsugaya, però en sec, algú em va despertar.

- Layla, ho has fet tu? – Va murmurar el Hitsugaya, que s’havia despertat.
- Si, quan he vist la ferida... m’has espantat molt Capità! – Vaig dir, mig enfadada.
- Gràcies per tot Layla, podria dormir una mica més? – Va dir, molt fluixet mentre posava el cap damunt de la meva falda un altre cop.
- I tan... descansa Capità. – Vaig dir, mentre li acariciava el cap.