El casament de l'any

-Què vols dir?? -va demanar la Hanako
-Primer t'he de treure d'aquí... -va dir Kirajh agafant la Hanako al coll
-AH! -va cridar la Hanako quan el Kirajh va posar la seva mà sobre la ferida que la capitana tenia a la cama
-Què és això? -va dir el Kirajh- I aquesta ferida?? Com t'has fet això??

La Hanako començà a tossir i el Kirajh la va tombar a damunt d'un petit llit que havia a la masmorra.
-Mare meva... -va dir el Kirajh- Tens molta febre!!
-Kirajh -va dir la Hanako obrint els ulls i somrient- M'estic morint...
-NO!! -va dir Kirajh apropant el seu rostre al de la capitana- No em deixis tot sol!! Hanako!!
-Kirajh... -va dir la Hanako- Estic contenta de...
-No parlis -va dir el Kirajh- Jo et trauré d'aquí!! Confies en mi??

La Hanako va somriure. El Kirajh es va apropar a ella i, agafant-li el rostre entre les mans, la va besar amb suavitat i tendresa.
-Sortirem d'aquesta! -va dir el Kirajh- T'ho prometo. Em sembla que amb aquesta febre i aquesta ferida no podràs caminar gaire... Jo et duré!

El Kirajh va carregar la capitana al coll. Amb la mà dreta, es va col·locar la màscara de Vizard que li triplicava la força.
-Ara entendràs que t'he volgut dir abans... - va dir el Kirajh aproximant-se a la paret de la masmorra amb la Hanako al coll. Només amb el moviment d'una mà, el Kirajh va rompre la paret. Més de dos-cents guàrdies armats, esperaven davant la porta i apuntaven a Kirajh amb les seves katanes.

ets increible-va dir la Hanako
no parlis ara mateix estic tan cabrejat que em vaig a cagar mitja Societat D'animes-vaig dir
no moguis un dit-vam dir una orda de shinigamis-en el nom del Byakuya-sama
vos-te ben ensenyats gossos de merda!!!-vaig dir-aparteu-vos que ara no estic pera romanssos.
tots van a per nosaltres
no em fotiu-vaig dir-no escolteu o que?-vaig dir-aparteuvos del nostre cami tinc que portar a la Hanako a un altre lloc pera curar-la-amb un gest de la meua zampakutoh vaig carbonitzar a tots eixos shinigamis
i de cop va apareixer l'ANDREA davant de nosaltres...

-No avançaràs més, Vizard- va dir l'Andrea- He dut reforços. Tinc més de 500 homes aquí contra tu... i estàs tot sol i carregant amb aquella falsa capitana general!!!

L'energia espiritual del Kirajh es va fer més densa, més fosca i negra.
-Alerta! -va dir l'Andrea als seus soldats!- Pretén alguna cosa!! Atureu-lo!!!
-Cero... -va dir Kirajh llençant un gran cero que va matar més de trenta homes.
-Atureu-lo!!! -cridava Andrea amb molta fúria.

-Prou -va dir Kirajh posant la katana al coll de l'Andrea- Si no els ordenes que em deixin escapar, et tallo el coll aquí mateix, cosina meva.
-No em diguis així!! -va cridar l'Andrea- Tu i jo no som família!!
-Ho pots negar tant com vulguis -va dir el Kirajh- A mi tampoc em caus gens bé...
-Ets un desgraciat! -va dir l'Andrea- No et sortiràs amb la teva!!
-Ordena el que t'he dit, o et tallo el coll d'aquí a tres segons! -va dir Kirajh
-Deixeu-lo anar!! -va dir Andrea, espantada, veient que Kirajh no mentia.

Kirajh va llevar la katana del coll de l'Andrea i va començar a córrer pel passadís cercant la sortida.
-Senyoreta Kuchiki!! -varen cridar els guàrdies- Es troba bé, senyoreta??
-Sí... -va dir Andrea- Però ara seguiu-lo!!! No el deixeu escapar!! Els vull morts als dos, a la Hanako i al Vizard!! No descanseu fins que no em digueu els seus cossos morts!!

-Kirajh -va demanar la Hanako- saps que ja ens estan cercant, oi?? Què penses fer?
-Tu descansa -va dir Kirajh- No facis esforços que tens un reiatsu sota zero! Deixe'm-ho tot a mi!
-Però aquestes parets no ens deixen sentir l'energia espiritual dels nostres companys!! -va dir la Hanako tossint

Un kido, llençat pels guàrdies, va impactar a prop del Kirajh
-Merda -va dir el Kirajh- Ja són aquí!!

Estaba en una cel·la completament fosca, amb una petita reixa que deixava entreveure el coll de un dels guàrdies, em vaig incorporar i vaig intentar veure alguna cosa més
-Ey, ja s' ha despertat- va dir un dels guàrdies
-On collons sóc?-
-A una cèl·la de una presó, on passaras els ultims dies de la teva vida- va contestar un guàrdia
-U dubtu- vaig contestar amb un petit somriure a la cara
Unes hores després, els gu'ardies es van adonar que no estaba dins la cèl·la
-Ey! que el près no hi es- va dir un guàrdia
-Com?- va dir l' altre
Van obrir la porta de la cèl·la, i quan varen estar al centre vaig baixar del sostre i vaig noquejar els dos guàrdies, els i vaig prendre la roba, i els hi vaig cambiar per la meva, no havia de patir, a casa en tenia mes, de manera que al següent torn, els guàrdies, es van posar devant la porta pensant que estaba assentat al banc i dormint
-Be, vestit així podre anar més trenquil- I seguidament vaig identificar un reiatsu molt potent, era semblant al d' un hollow, així que era en Kiraj o bés l' Eloi

jo encara anava corrent per els passadissos d'aquell enrevessat laberint , mentres era perseguida per cada cop mes guardies
-Merda! deixeume ja colla de desgraciats!- vaig cridar
ja m'estava cansant, no savia ni on era ni a on anava, pero el que savia era que havia de recuperar la meva zampakuto, pero on estava?
-cada vegada els odio mes- vaig dir per mi mateixa- doncs fare com a la cela
em vaig acostar a una de les parets i li vaig donar un fort cop, aquestes erem menys resistents que les de la cela, o sigui que em va ser facil trencarla, vaig anar trencant parets en linia recta, tot i que no savia on em dirigia. Vaig seguir avançant aixi una bona estona, fins que em vaig adonar de que alla tota la llum que hi havia era artificial, o sigui que estavem sota terra, vaig fer un sprint i em vaig començar a alçar per la paret d'aquella pedra tan fina, notava com els peus em relliscaven i em costava pujar, pero igualment ho vaig intentar i li vaig donar un cop al sostre, el cop va resonar per tots els passadissos i algunes parts del sostre es van començar a derrumbar, vaig començar a caure desde la gran altura de la paret i em vaig donar un fort cop a l'esquena
-AAH!- vaig cridar de dolor, pero em vaig tornar a aixecar i vaig seguir corrent, almenys ara els guardies ja no em perseguien.
Vaig arrivar a una sala on no hi havia cap altre cami per sortir
-MERDA DE LABERINT!- vaig cridar nerviosa

-Merda! -cridava Kirajh mentre esquivava com podia els atacs dels enemics- No ho aconseguirem!! Hem de amargar-nos durant uns minuts, necessito pensar en un pla!!
-Deixe'm anar! -va dir la Hanako- Si no m'haguessis de carregar, tu podries escapar!
-Ni pensar-ho! -va dir Kirajh agafant més fort la Hanako i pegant un sal per esquivar uns guàrdies.
-Cap allà!! -va dir la Hanako a l'orella del Kirajh.

Es ficaren els dos en un estret forat que hi havia a la paret, on dificultosament hi hauria cabut una persona.
-Aquí no ens veuran -va dir Kirajh- És un tall a la paret però fosc... Sembla que és un dipòsit d'aigua -va dir Kirajh veient la gran humitat i foscor que havia a la paret i al terra, a més de la forta olor que feia- Increïble que l'hagis vist! Des de fora no es veu si no et fitxes molt...
-No puc respirar... -va dir la Hanako perquè la fissura a la paret era massa estreta pels dos.
-Avancem cap al fons -va dir Kirajh entrant més dins la fissura que conduïa a una cova molt petita. Kirajh ajudà a la Hanako a entrar-hi. Definitivament era un depòsit d'aigua que els guàrdies devien fer servir. Aquella petita cova, on quasi no hi cabien el Kirajh i la Hanako, tenia a una de les parets una cascada natural.
-Quin fred!! I està massa fosc... -va dir la Hanako apropant-se al Kirajh
-I el teu haori? -va demanar Kirajh vigilant l'entrada i deixant la Hanako al terra, al costat de la cascada.
-L'Andrea me'l va llevar -va dir la Hanako mentre es posava la mà a la ferida infectada.
-Segueixes amb febre? -va demanar Kirajh mentre s'ajupia al costat de la capitana i li tocava el front amb els dits tremolosos. -No crec que els guàrdies vinguin fins aquí en aquests moments... descansarem mitja hora mentre penso un pla per escapar. I ja que hi sóc, et curaré aquesta ferida.

El Kirajh va agafar amb delicadesa la cama de la capitana i va començar a curar-li la ferida.
-Em sap greu -va dir- No sóc gaire ràpid en aquest tipus de kido.
-Aaah! -es va queixar la Hanako mentre la ferida se li tancava. La capitana feia gests de dolor, però en cap moment es va tornar a queixar per no preocupar el Kirajh.
-No sé curar la infecció del tot -va dir Kirajh després d'uns vint minuts.- Estàs un poc millor?
La Hanako va somriure.

-Que valenta! -va dir Kirajh mentre es treia la jaqueta i en rompia un tros. Amb el tros que va rompre, el va embolicar al voltant de la ferida quasi neta de la Hanako. -Amb això t'hauries de poder moure.
-Gràcies -va dir la Hanako intentant posar-se dreta i caient. El Kirajh va ser més ràpid i va agafar la Hanako abans que caigués al terra.
-Amb calma, dona! -va dir el Kirajh agafant per la cintura la capitana i abraçant-la. -Vinga, sortirem d'aquí -Va dir Kirajh acaronant el rostre de la capitana en la foscor.

-Què merda puc fer ara? -va pensar Kirajh- No tinc cap pla per sortir d'aquí!! L'única cosa que he pensat ha estat amagar-me però en qualsevol moment ens trobaran! I la Hanako està tremolant de fred i delira per la febre! Merda! Un pla! Necessito un pla per sortir d'aquí!!
-Kirajh -va dir la Hanako il·luminant la cova amb un kido.
-Apaga això o ens veuran! -va dir Kirajh
-I si sortim per allà?? -va demanar la Hanako avançant cap a la cascada i il·luminant per allà on sortia l'aigua. Hi havia un forat de la mida de dues persones. Hi passarien sense cap problema.
-Perfecte!! -va dir Kirajh posant-se la màscara- Agafa't fort, que saltaré cap allà!!

El Vizard va saltar fins i el forat i va entrar-hi sense cap complicació.
-Hanako -va dir Kirajh- Necessito que il·luminis això...

La Hanako va obeir i va il·luminar l'estança. Era una cova de roca natural que s'endinsava quilòmetres endins i que emetia una aigua cristal·lina i pura.
-On som? -va demanar Kirajh
-Deu ser una reserva d'aigua -va dir la Hanako- Si seguim el riu cap al seu inici segur que trobarem la manera de sortir d'aquí!!
-Aleshores, anem! -va dir Kirajh començant a córrer contra la corrent de l'aigua i allunyant-se poc a poc de la presó.

La Hinamori es va llençar contra la paret de la sala, però no hi havia manera de destrossar-la ja que era feta de roca letal.
-Sembla que sento veus- va pensar.
- Merda, ja estan aquí!- per els forats on havia passat es veien les ombres de molts guàrdies equipats amb llances i antorxes, cada cop eren mes a prop. Quan de sobte un soroll mecànic va ressonar per tota l'estança i la paret del fons de la sala es va obrir amb un soroll eixordador. De la penombra va aparèixer un home vestit amb una bata blanca i la tunica de capità.
-Te- va dir, mentre li llençava una zanpakuto a l'aire. quan la va agafar es va adonar que era la seva zanpakuto.
-D'on las tret- va preguntar la Hinamori encuriosida.
Diguem que l'he agafat prestada, passa que tenim que parlar...-va dir mentre es ficava dins del passadís d'on havia sortit. la Hinamori no sabia que fer, si seguir a un desconegut o trobar una altra sortida, pero la idea de lluitar contra els guaries en una sala subterrània no li feia gaire gracia. Al entrar dins el pasadis, la paret es va tancar automàticament rere seu, el pasadis era fosc nomes es divisava una claror al final d'aquest, va seguir tot recte fins que va arribar a una sala repleta d'ordinadors.
-Em pensava que no vindries- va ressonar una veu rere seu.
-Qui ets i per que m'agudes!- va cridar la Hinamori.
-Em dic Samael i soc el nou capità de la 12ª divisió i crec que no haurieu d'estar tancats, aixi que he decidit donar-hos un cop de mà a tots-
Com sabies que estava en aquella sala?- va preguntar la Hinamori.
Molt facil, la 12ª divisió tenim un munt de camares i entrades secretes en aquesta preso, no ha estat tant dificil trobar-te-
La Hinamori va girar el cap per poder observar millor l’habitació, aquesta era plena de monitors ensenyant un munt de pasadisos i sales del laberint, en una d'elles va poder veure com el Kirajh i la Hanako corrien per un passadis estret.
-Estan be?- va preguntar.
-No et preocupis si segueixen tot recte arribaran a la superficie.

-D'acord! -va dir la Hinamori tota preocupada- Ara el més important és trobar l'Eloi... -el Samael va mirar la Momo amb cara estranya- i la resta dels companys, és clar!!
-Tinc localitzats a un parell de capitans, però n'hi ha altres que ni tan sols són a la mateixa presó! -va dir el Samael- Això dificultarà les coses.
-On són? -va dir la Momo, curiosa.
-No en tinc ni idea... -es va sincerar el Samael- Però ja tinc els meus homes fent feina per això.
-I tu... -va demanar la Momo nerviosa -Estàs sota les ordres del Byakuya??
-No, dona! -va dir el Samael- Jo serveixo la Societat d'ànimes! -Samael es va quedar callat mirant la pantalla amb molta atenció- L'Hades ha escapat de la seva cel·la!!
-Sí? -va demanar la Momo- Com ho saps??
-Mira -va dir Samael augmentant el zoom- Hi ha un guàrdia inconscient allà dintre, però no és ell!!
-Perfecte!! -va dir la Momo- Què fem ara??
-Ara el més important és reunir-nos tots els que puguem i atacar amb totes les nostres forces l'enemic!!
-Però com vols que sortim d'aquí?? -va demanar la Momo
-Quines preguntes dona!! -va dir el Samael orgullós - No t'has d'oblidar que parles amb el capità de la dotzena divisió. Té -va dir traient unes pastilles- Si ens les prenem, tornarem invisibles als ulls dels guàrdies!!
-Meravellós!! -va dir la Momo

El Samael va agafar un aparell petit.
-Aquest aparell m'indica la posició dels capitans que han escapat - diu Samael- Dels altres no en puc saber la localització perquè no han emprat encara el seu reiatsu! Quan l'emprin l'aparell reaccionarà!
-Increïble... -va dir la Momo fluixet.
-Anem!! -va dir el Samael prenent-se la pastilla i corrent cap al passadís

- Kurosaki despera't - Vaig sentir mentres sentia que algu hem donava una bofetada a la cara
- On sóc?
- A Karakua
- I els altres capitans? - Vaig cridar aixecat-me del llit, vaig identificar rapidament qui tenia al davant- Urahara!!!!!
- No et moguis, la teva anime a set fortament danyada, dorm una mica més
- No, tinc que anar a buscar els altre capitans! - L'Urahara em va donar una altre bofatada
- Ara mateix no podràs fer res, a més en Byakuya es més fort que tu, et quedaras aqui i entrenaras amb mi
En el seretei, en Kirajh i la Hanako seguien l'aigua, quan van veure una llum:
- La sortida! - Va cridar en Kirajh
- Sokatsui... - El raig va enganxar directament el cos d'en Kirajh que va sorti volant
- No haurieu de haber escapat...
- Byakuya! - Va cridar la Hanako
- Acaberu com els altres capitans, els que han escapat - Va dir mentres tirava tots els capitans que s'havien escapat de la seva preso, ferits greument - L'Hades, la Hinamori etc... I ara vosaltres - Es va ficar darrera la Hanako i en Kirajh i va ficar les dos mans a la seva cara - Inemuri - Els doses van quedar adormits al acta, van apareixa un home i una dona shinigamis - Així m'agrada capita de la primera divisió.
- Enduelvosels i tanqueulos en una sala que no pari de tirar somnifer, capitana de la segona diviso Soi Fong i capita de la decena divisió Light Mayuri Kurotsuchi.

-El meu pla està sorgint efecte -va dir-se a si mateix Byakuya Kuchiki, assegut a la cadira del capità general de les tretze divisions i lluint el haori que l'identificava com a líder.
-Pare -va dir l'Andrea entrant al despatx, molesta- Per què encara no els hem executat??
-Espera't filla... -va dir el Byakuya- L'extermini d'aquells que no serveixen el meu règim s'ha de dur a terme de manera subtil.
-Però... els hem de matar!! -va dir Andrea, confosa i enfadada.
-Pitjor que la mort, és la humiliació... -va dir Byakuya.
-Quina humiliació? -va dir Andrea- No sé de què parles, pare! Els deixaràs viure??
-Els puc deixar viure... -va dir Byakuya- I si els sotmeto a una tortura inimaginable em pregaran de genolls que els mati!!
-Ja estan mig morts!! -va dir l'Andrea- La Hanako ja deu ser morta!! Fa més d'una setmana que els vares tancar a aquella habitació plena de somnífer!! Fa cinc dies que dormen i que no mengen! Han de ser morts!!
-No m'has deixat acabar de parlar... -va dir Byakuya- T'he dit que els deixaria viure però amb la pitjor de les humiliacions possibles.

L'Andrea va callar, interessada.
-Mayuri ha dissenyat un fàrmac que, injectat a la sang d'un Shinigami, fa que perdi immediatament tots els seus poders -explicà Byakuya- Els injectarem aquest fàrmac i els deixarem en el món humà... sols i sense res: ni poders ni un lloc on anar, espantats i condemnats a morir com si fossin simples humans. En el pitjor dels casos, si la dosi del fàrmac és molt gran, la persona en qüestió pot arribar a perdre els seus records. I si em recorden, em maleiran durant tota la seva existència però... mai podran alçar-se contra mi... Jo sóc el nou rei de la Societat d'Ànimes!!!

-I quan començaràs?? -va demanar Andrea interessada.
-Ja els hem posat a tots els capitans la primera dosi... -va dir Byakuya- Tornar enrere és impossible. Demà els deixarem al món humà...

la Hanako estava a la seva presó dormida, quan va haber- hi un cambi de torn
-Ha, hola, vigila be que no es torni a escapar- va dir el soldat
-Entesos- va dir el guàrdia que li prendria el relleu
Quan el primer ja va ser prou lluny perquè no el veies, el substitut, es va posar un tros de màniga a la boca per no respirar aquell aire, va entrar, va agafar la Hanako i va sortir
-Bé, ja en tinc un, ara em falta el vizard, anem- va dir l' Hades parlant a el cos dormit de la Hanako

Vaig obrir els ulls, hi veia borrós, però vaig distingir un sostre ple d’humitats amb un gran extractor al centre. Em vaig incorporar i vaig veure que era en una cel•la coberta d’una fina capa de boira rosada.
-Somnífer, que poc original ets Byakuya- vaig pensar.- Sort que em vaig pendre una bona dosis de pastilles amb anti-paràlisis i anti-somnífer, ja vaig suposar que al veure que ens escapàvem de la presó, decidiries tancar-nos de tal manera que no escapéssim- vaig pensar tot content d’haver-me anticipat al l’enemic.

-Ara que i penso, la Hinamori també en va prendre les pastilles, espero que li facin efecte aviat-. Vaig observar la sala, a l’altra costat de la reixa hi havia un guàrdia d’esquena a mi.- Si em moc lentament, no crec que em senti, vaig pensar confiat. Per sota de les parets de la sala sortia el gas que pujava cap al sostre de la sala fins al extractor.-Que fàcil- em vaig dir, vaig agafar una vara de ferro del llit i la vaig llençar contra l’extractor, un fort reso mecànic va sonar per tota la sala i el guarda es va girar de cop, per sort, jo m’estava fent el dormit.

- No deu ser res- va pensar el guàrdia. Al cap de pocs minuts la sala va estar saturada de somnífer i aquest va sortir de la cambra, acte seguit, el guàrdia es va desplomar i jo allargant la ma li vaig poder pispar les claus.
La porta va cedir lentament, un cop fora cada cop em sentia mes cansat i notava com anava perdent forces. -No se que em passa, això no es cap efecte del somnífer i les meves pastilles no tenen efectes secundaris- Vaig notar un fort dolor al braç, i me’l vaig mirar, tenia una petita ferida al braç- Merda, m’han injectat alguna cosa a les venes i no se que es, però pel que sembla no es res bo, he d’arribar al laboratori i analitzar la meva sang o sinó... Vaig observar els passadissos laberíntics del recinte- Perfecte no tinc ni idea d’on soc- vaig remugar. – Espero trobar-me algú per poder-lo alliberar, pro donades les circumstancies no se si confiarà amb mi- de sobte vaig sentir un gran crit que venia de davant meu, i no era molt lluny.

El Samael va sentir un crit terrible davant seu...

-Això és la Hanako!! -va dir-se Samael a si mateix- Qui està amb ella? De qui és aquesta energia espiritual?? Ah... és l'Hades!! Merda! -seguia pensant Samael- Ara no puc fer per ells!! He de veure què m'han posat a la sang i m'ho he d'extreure!!

El Samael corria cap al laboratori amb molta rapidesa. La porta estava custodiada per dos guàrdies que va abatre en un obrir i tancar d'ulls. Samael es va extreure una mostra de sang. Es notava cansat i li costava respirar...

-Què és?? -va demanar-se Samael mentre la màquina analitzava la sang del capità de la divisió dotze- Eh?? Aquesta combinació d'elements no l'havia vist mai... -va dir Samael... això pot ser terrible!! -va dir Samael veient la composició de la poció.- He d'avisar els altres!!

Però Samael no va poder tan sols sortir del laboratori ja que Andrea Kuchiki el va copejar per l'esquena amb una pedra, provocant-li una ferida al cap.

-Comencem la festa! -va dir l'Andrea- Injecteu-los a tots la segona dosi!! -va ordenar l'Andrea i uns guàrdies s'inclinaren sobre Samael i el punxaren. Dos guàrdies més entraren a la sala, arrossegant la Hanako i l'Hades -Quina mala estratègia!! -va dir l'Andrea a l'Hades- Pensaves que podries burlar les nostres defenses només si et vesties com nosaltres???
-Calla, mala bruixa! -va dir l'Hades- I deixe'ns estar!!
-Digues adéu als teus records! -va dir Andrea mentre uns guàrdies injectaven la poció a l'Hades.
-Maleïda sigues! -va dir l'Hades mentre es desmaiava.
-QUÈ LI HAS FET?? -va cridar la Hanako espantada mentre tres guàrdies la sostenien- Deixa'ls estar!! Deixa estar els capitans!!
-Estàs espantada, petita Hanako? -va demanar l'Andrea somrient i traient una xeringa amb la poció- No passis pena... d'aquí a uns minuts, no recordaràs res de tot això!! En el fons, et faig un favor, no creus??

I la Hanako es va desmaiar. Quan es va despertar, no recordava res de qui era i uns falsos records havien estat implantats a la seva ment. No recordava la Societat d'ànimes, ni els seus capitans, ni tinents ni subordinats, no recordava el seu sensei Yamamoto, ni els seus amics, ni tan sols el Kirajh...

La resta de capitans, despertaren també sols, amb records falsos i sense recordar res del seu passat...

Quan em vaig despertar, em vaig banyar, en vaig vestir, i em vaig disposar a marxar a la feina:
-Mare, marxo a treballar!- vaig cridar des de l' entrada
-Entesos, és el teu primer dia de feina, així que intenta no fallar!- va dir la mare
-Quins ànims - i vaig ,marxar a treballar
A la ciutat de Karakura, tot seguia igual que sempre, ara començava a treballar, però sentia com un malestar, que no em deixava tranquil desde que em vaig desperatar.

Estava dorminat a la Tenda de l'Urahara, quan em va tocar un raig de llum de la finestra que habia obert l'Urahara:
- Desperat dormilega, que avui treballaras a la botiga amb mi
- Una pregunta Urahara - Vaig dir mentres em vestia - On hem vas trobat?
- A un carrer que hi ha aqui prop, vaig veure com en Byakuya et tirava, molt malferit, casi a punt de morí.
- Malperit.....
- Va no pensis amb aixó i ves a esmorzar que has de fer inventari
Vaig esmorzar amb mala gana pensant amb en Byakuya, mentres l'Urahara estava darrera meu cridat-me:
- Menja més rapid, vinga menja més rapid, va!!!!!!!!!!!! - Jo esta molt estresat :Estres: .
Abans de obrir vaig fer inventari i vaig obrir la botiga, l'Urahara habia anat a fer un vol, el molt gandul, a mig matí va venir un client:
- Bon dia
- Bon dia, el puc atendre amb algú? - VAig dir mentres em girava i veia amb claretat el client - Hades!!!!! Estas bè i els altres capitans?
- Com saps els meu nom? - Va dir l'Hades mentres agafava una poma
- Si ens coneixem del seretei, i la Hinamori no li haura passat res veritat? I vau matar en Byakuya?
- Hinamori, Byakuya, Seretei,capitans? Però a tu que et passa? Saps que millor marxo que tinc que... I a tu que t'importa lo que tingui que fer? Adeu pringat - Deia mentre deixava la poma i marxava.
Vaig decidir sorti al carre potser aquell no era l'Hades? A mig cami, vaig xocar contra una noia:
- Perdona - Vaig distingir qui era la noia - Hinamori!!!!!!!!!!!!!!!!!! - La vaig abraçar molt fort i es va ficar vermella, les seves amigues van començar a cridar:
- Deixa'm brut! - Va dir mentres m'enpanyia - A tu que et passa i com es que saps els meu nom?
- Hinamori... No t'en recordes de mi?
- Mai t'he he vist, i ara marxa de la meva vista o truco a la policia!
Vaig decidir marxar, però estava molt estrenay per lo que passava. Vaig decidir tornar a la tenda de l'Urahara. L'Urahara no em va deixar dormir en tota la nit, em va fer entrenar tota la nit:
- A partir d'ara treballaras a la tenda de dia i de nit entrenaras i dormiras després de dinar.

La Hanako es va despertar al seu llit víctima d'un malson.
-HANAKO!!! -cridà una veu familiar mentre tocava a la porta- Arribaràs tard a la universitat!!

La Hanako es va llevar del llit, confosa. Es va vestir molt lentament i d'esma, com a preocupada per alguna cosa que no acabava de recordar.
-Hauré oblidat entregar alguna feina... -es digué a ella mateixa mentre davallava les escales i entrava a la cuina.

-Bon dia -digué la Hanako en entrar al menjador.
-Germaneta!! -digué la seva germana petita molt contenta- Com has dormit?
-Molt bé, -va mentir la Hanako mentre se servia un poc d'arròs- I tu, Momo??
-Vinga, que arribarem tard -va dir el Samael.
-Oni-san -va dir la Hanako- Vas a treballar avui en cotxe?? Em pots deixar a la Universitat?
-No -va dir el germà gran de la família de mal humor- Avui no puc. A més, avui et toca a tu acompanyar la Momo fins a l'Institut...

-Samael, Hanako, Momo!! -va cridar la mare entrant al menjador- Que ja és hora!!
-Jo ja marxo. Segurament el Hisagi, el Renji i el Kira ja em deuen estar esperant... -va dir Samael agafant la jaqueta i sortint sense dir adéu.
-M'acompanyes, Hana-chan? -va demanar la Momo
-Ahhhh... sí -va dir la Hanako sospirant.
-Què et passa res?? -va dir la Momo
-No! I ara -va riure la Hanako.

La Hanako i la Momo varen sortir de casa. Les dues germanes caminaven lentament.
-Momo... -va dir la Hanako a prop de la tenda Urahara- Aquelles d'allà no són les teves amigues?? Mira, si és la teva amiga Soi-Fong, la Nanao! I també la Yachiru!!
-Oh, és veritat! -va dir la Momo- Doncs me'n vaig!!
-Genial... -va dir la Hanako i se'n va anar corrent en direcció contrària. Potser encara hi seria per allà...

-Perdó per arribar tard!! -va dir la Hanako arribant al portal d'una casa típica japonesa.
-No passa res -va dir el noi que l'esperava, somrient. La Hanako es va posar molt vermella i va abaixar el cap.
-Ahhh... anem, Ukitake?? Arribarem tard a classe!! -va dir la Hanako, mirant de tornar-li el somriure.

Mentre a classe, la Hinamori es va adonar que hi havia un noi nou asseguda al seu costat... un noi amb els cabells blancs i amb aspecte de fer primària. El noi es deia Toshiro Hitsugaya.

-Perfecte -va dir Mayuri des del seu despatx, explicant-li el pla al Byakuya- Aquest sistema d'implantar records falsos m'ha permès inserir els antics capitans dins les seves ments. Ara els antics capitans formen part de les persones properes a la seva vida... això ens permet tenir-los molt més controlats, com a mínim a aquells que han perdut els records...
-Què vols dir? -demanà Kuchiki Byakuya
-Que n'hi ha que encara recorden qui són... -va dir Mayuri
-Em vares dir que era infalible!! -cridà Byakuya molt enfadat- Quins són els que es recorden de tot??
-No ens hem de preocupar!! -va dir Mayuri, espantat- Potser recorden qui són però no tenen cap poder!! Els podem esclafar com a una formiga!!
-Qui són? -va demanar Byakuya, traient la Zanpakuto
-Són l'Eloi, el Joan i el Kirajh... -va dir Mayuri
-MERDA! -va cridar Byauya pegant una potada a una cadira propera, que va caure en terra fent un gran renou- Guàrdies!! Aneu al món humà i mateu-los!!!

Jo anava passejant pel costat del riu , pensatiu.
-Com he pogut arribar aqui? Quin sentit té tot això? L'unic que recordo es la traició del byakuya , que ens van capturar i em va semblar que ens portaven a un cel·la ....
-Merda , merda , merda merda! Que puc fer? - Aleshores em va venir al cap el nom d'un Home - Ja esta , l'Urahara segur que em pot ajudar!
Però en aquell moment vaig veure una persona molt familiar.
Gooraa! vaig cridar jo . La Gooraa semblava extranyada i que no em coneixia de res , i em vaig preocupar , però em vaig fixar que no anava sola. Anava amb la capitana Unohana.
-Merda , l'Unohana! - vaig dir jo.
-Qui ets tu i com saps els meu nom?! I que et passa amb la meva profesora!?
No podia ser , la Gooraa habia perdut la memoria! Vaig anar correns on era la Gooraa , la vaig agafar de la mà i me la vaig endur correns.
-Que fas pervertit de merda ,deixam estar !
-Calla Gooraa , no tenims pas temps per això!
En aquell moment l'Unohana va cridar - Atrapeu-los , l'ex capità de la setena divisió encara ho recorda tot! - i un munt de shinigamis van apareixer de la nada.
-Qui són tots aquest que ens persegueixen !? I ets capità de que?!
-Gooraa , no comprens que ens volen matar? Tenim que arribar ràpidament a un lloc , no et preocupis , no deixare que et facin res, amor meu...
La Gooraa es va posar totalment vermella i no va tornar a dir res , encara que estava completamnet confusa.
Els shinigamis ens ataven a punt d'atrapar...

Quan vaig arribar a la feina vaig veure el Samael, ell ja feia un parell de mesos més que jo que treballava a l'oficina, i em vaig dirigir a saludar-lo, el Samael i jo aviem estudiat el mateix, economia finançiera, ja que ell s' havia de cuidar de les seves germanes, i li seria molt util per al dia a dia, però a ell el que realment li agradaben eren les ciencies:
-Ey Samael- li vaig cridar
-Hola- em va dir mentre es dirigia a mi- ara feia uns quants mesos que no ens veiem, em van avisar que treballariem junts, i per això m' han encarregat que t' ensenyi el teu lloc de feina-
El Samael i jo haviem estat amics desde que erem petits
-Aqui és, i em va ensenyar un racó de la sala, ja que les oficines, eren petits compartiments separats per fustes on hi havia un ordinador i uns calaixos
-Jo treballo, una mica mes enllà, però estarem a la mateixa sala, vinga que t' ensenyo l' edifici, són les 8 i fins les 10 no et donaran feina- em va dir
-Entesos, per cert Samael -vaig dir mentre caminabem cap a una portra que donav a unes escales- avui m' he llevat una mica extrany, no sabria com dirtu, es com si em faltes alguna cosa, putser m' he deixat alguna cosa que fer a casa, u dubtu bastant- vaig dir amb un somriure, mentre em fregava el cap
-Jo m'he llevat igual- em va dir ell
-Deu ser el nou ritme lavaroble-
-Espero que sigui això, no m' agrada oblidar-me de les coses

Estava a punt de tancar la botiga, quan vaig sentir una veu:
- NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO TENQUIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIS - De cop va entrar dos persones a la botiga - Gracies a deu Urahara sort que no m'has tancat la porta els morros
- JOAN! GOORA! - Vaig cridar amb alegria
- ELOI! - VA dir en Joan igualment content - AJUDENS ENS PARCEGUEIXEN
- Rapid anem al soterrani

La Hanako no va poder prestar gens d'atenció aquell dia a la Universitat. Tota l'estona l'Ukitake havia estat pendent d'ella i això, tenia la capitana general als núvols. Coneixia aquell noi de tota la vida i sempre havia estat colada per ell i ara, feia pocs dies que l'Ukitake li havia demanat per sortir junts...

-T'acompanyo a casa -va dir l'Ukitake a la Hanako agafant-la de la mà.
-D'acord -va dir la Hanako. De sobte, quan la pell de l'Ukitake va tocar-la, uns records confusos i diversos aparegueren a la ment de la Hanako. Es veié a ella mateixa vestida amb un kimono corrent de la mà d'un noi de cabells negres que duia una màscara de monstre...
-Hanako?? -va demanar l'Ukitake seriós.
-Ah... això és com el somni d'avui vespre -va dir la Hanako en veu baixa
-Què has dit res?? -va dir l'Ukitake preocupat
-No, tranquil -va dir la Hanako sortint de l'aula amb el noi dels cabells blancs.

En arribar a casa, la Hanako es va girar cap a l'Ukitake per dir-li adéu.
-Moltes gràcies -va dir la Hanako, vermella
-Ni passa res... -va dir l'Ukitake somrient- Això és casa teva?? Que hi puc entrar?
-QUÈ?? -va cridar la Hanako
-Vinga, filla meva -va dir darrere la Hanako la veu del seu pare- Deixa'l entrar a berenar
-PARE!! -Va cridar la Hanako, nerviosa
-Bon dia -va dir el pare, vestit molt estrafolàriament amb una camisa rosa amb flors- Em dic Kyoraku Shunsui, sóc el pare de la Hanako!!
-Molt de gust -va dir l'Ukitake somrient. La Hanako en aquell moment va tenir un calfred... quan l'Ukitake i el seu pare es varen mirar, la Hanako es va estremir, nerviosa... Què era aquesta sensació?? Una altra vegada el somni?? La Hanako mirà de llevar-s'ho del cap i entrà a casa.

-Nee-san! -va cridar la Momo quan la Hanako va entrar a casa- Mira, el pare ens ha comprat berenar, t'estàvem esperant!!
-N'hi haurà per mi, també? -va demanar l'Ukitake agafant la Hanako per les espatlles.

Entraren tots al menjador. Allà hi havia la Momo i la seva amiga Soi-Fong i amb el germà gran Samael hi havia el seu amic Renji.
-Ja hi som tots?? -va demanar el Renji mirant la televisió.
-A berenar! -va dir la Momo emocionada obrint una capsa de galetes.

-UKITAKE!! -va cridar el pare des de la cuina- Que em pots ajudar a servir el pastís??
-I tant -va dir l'Ukitake besant tímidament la Hanako a les galtes. Una altra vegada, el noi de la màscara va venir al cap de la capitana general, sense que ella sabés encara què volia dir.
-No menges, Hana-chan?? -va demanar la Momo.
-Eh?? -va dir la Hanako- Vaig a rentar-me les mans primer...

La Hanako va sortir del menjador i va anar cap al bany, consirosa, quan va sentir les veus de la cuina.

-Ho trobo exagerat... -va dir l'Ukitake- Tants de capitans a aquesta casa vigilant. Què pensa Byakuya?? Que de sobte ho recordarà tot?? Coneixem el Mayuri, així que és impossible que, de sobte, recordi qui és.
-Mayuri no sempre és tan perfeccionista amb la seva feina -va dir Kyoraku- I ja saps que hi ha alguns que sí recorden qui són... Això dificulta els nostres plans.

La Hanako, nerviosa i sense quasi fer soroll, es va amagar darrere la porta mig oberta per sentir millor la conversa. No sentia renou de plats... el pare i l'Ukitake ja es coneixen prou per tenir converses tan profundes??

-Quant a la vigilància -va dir Kyoraku- és normal... són capitans!! Tenen poders semblants als nostres i no és fàcil controlar-los. Byakuya no pot deixar aquesta tasca en mans d'inútils. A més, ja ho saps, el problema són els poders de la Hanako...
-I què fem amb aquells que encara recorden el seu passat??? -va demanar Ukitake
-Byakuya ja ha enviat assassins per matar-los... -va dir Kyoraku- És qüestió d'esperar...

La Hanako va obrir molt els ulls i es va posar les mans a la boca per no fer soroll. A les orelles sentia el cor com bategava frenètic. Què significava aquella conversa?? Per què havia sortit el seu nom?? A qui havien d'assassinar?? Què havia de recordar?? De què es coneixien l'Ukitake i el pare? I el més preocupant... els seus germans estaven segurs??

De sobte la Hanako va cridar. Algú li havia posat la mà a l'esquena. Era el Renji, que va agafar la Hanako i la va empènyer a dins la cuina.
-Capitans... -va dir el Renji. Kyoraku i Ukitake miraren cap a la porta i, en veure la Hanako, varen reaccionar sorpresos- La Hanako els estava escoltant...
-Jo... no he sentit res!! -va dir la Hanako nerviosa. Al seu cap només ressonava la frase "assassins per matar-los" La Hanako es va posar a plorar, pensant el els seus germans.
-No passa res -va dir l'Ukitake abraçant la Hanako. El capità de cabells blancs va aprofitar l'oportunitat per injectar-li a la Hanako més poció de la memòria...
-Demà no recordarà res... -va dir Kyoraku.

En Renji va tornar ha entrar al menjador.
- Que estan bons els entrepans?- va preguntar.
- Si, boníssims! Vam respondre la Momo i jo alhora.
- Hey, Renji saps on es ma germana?- vaig preguntar.
- Si, em sembla que ha anat ha dormir, estava molt cansada.
- A dormir, a aquestes hores, si acabem de brenar.
En Renji no va contestar. -Deu estar amb l’Ukiatke- vaig pensar.
- Una altra cosa, no creus que el nostre cap, en Komamura vol guanyar-se molt la nostra confiança i encara no li em vist la cara.
- Tens raó, en comptes de manar tant ja podria un dia sortir del seu despatx i presentar-se – va dir en Renji distret.
- Uy, sembla que me deixat una cosa a la meva habitació, ara torno. Vaig sortir del menjador mentre la Momo discutia de tonteries amb la Soi-Fong. Al anar cap a la meva habitació vaig passar pel davant de la cuina i vaig distingir la veu del pare i la del Ukitake.- Si l’Ukitake esta amb el pare, la Hanako estarà dormint de veritat?- Vaig pensar. Quan vaig arribar a l’habitació de la meva germana, la porta era oberta de vat a vat, i sobre el llit era ella, vestida i sense tapar.- Buf, si que devia d’estar cansada que s’ha posat ha dormir a les 6, es que això de universitat esgota molt- vaig dir-me per dins. La persiana de l’habitació era pujada fins dalt, i un feix de llum travessava la sala.- Ondia, no estava cansada, estava esgotada, ja que des de petita sempre li ha costat dormir si hi havia llum, i ara ho esta fent amb la persiana pujada, no se que deuen haver fet avui a la universitat- vaig pensar. Aleshores ho vaig veure, una petita brillantor en el braç, em vaig atansar per veure que era, allò que brillava com un robi sobre la seva pell blanca, era una gota de sang. Vaig observar que la sang brollava d’una petita ferida circular que tenia al braç.- Li han injectat alguna cosa!- vaig començar a colpejar suaument la cara- Hanako, desperta!- vaig dir, però no va haver resposta, la Hanako respirava però no reacionava, debia d’estar anestesiada, vaig decidir no comentar-ho a nigu per por de que em passes el mateix, i intentar aclarir els fets. Vaig sortir lentament de l’habitació i em vaig dirigir a la meva, pel passadís vaig mirar el meu braç i tenia al mateix lloc on la Hanako una marca similar- No se que esta passant, però em sembla que jo també hi estic formant part- vaig pensar preocupat- i com trobi qui ha fet això a la Hanako i a mi, juro que el mataré.
Vaig entrar al menjador amb el mòbil a la ma.- Buf, per fi l’he trobat, es que espero una trucada molt important- vaig mentir ensenyant el mòbil- Momo, maca quines polseres mes boniques tens, per que no estires el braç i me les ensenyes- vaig dir.
-Vale Samael, però per que les vols veure?- va preguntar estenent el braç.
-Es que les trobo molt boniques i mai les havia vist-vaig mentir- MERDA, te les mateixes marques al braç-.

-Què està passant aquí?? -va pensar Samael, molt nerviós.
-Samael, anem de festa? -va demanar en Renji, despreocupat
-No, avui no -va dir Samael- Tinc coses a fer...

El Renji es va mirar amb la Soi-Fong, sospitós.
-Et passa res? -va demanar en Renji, en un to de veu més greu.
-No, -va mentir Samael somrient i dissimulant- Passa que he dormit molt malament avui vespre i, ja saps, avui necessito descansar.

Al matí següent:
Era un dissabte solejat i la família aprofitava per arreglar el jardí de la casa.
-Ah, -es va queixar la Momo- La Hanako ja podria ajudar!! Per què a ella no la despertes com m'has despertat a mi?? -va demanar la Momo al Kyoraku
-Vinga -va dir Kyoraku animat- Podarem el taronger i descansarem un poc!
-Només segueixo treballant si em duus dinar cuinat del restaurant del cantó! -va dir la Momo.
-Està bé -va dir Kyoraku- Et duré el que vulguis!

Samael, escoltava sense massa atenció mentre recollia les fulles seques del terra. Va alçar la vista per mirar cap a la finestra de l'habitació on dormia la seva germana. De sobte, al pare li va sonar el telèfon i se'n va anar a dins la casa a parlar. Samael va trobar estranya la conducta del pare, que mai era misteriós ni s'amagava de res. I no li havia agradat tampoc la cara seriosa que havia posat en veure qui el telefonava...
-Vaig al bany -va mentir Samael a la Momo. Samael se'n va anar darrere en Kyoraku per poder sentir la seva conversa:


-Ja està fet, Ukitake -va dir Kyoraku- Ja despertarà, no et preocupis! I realment, si la Hanako es morís millor per a tu, la teva feina s'hauria acabat. No fotis que li has agafat afecte?? -Kyoraku va riure i una veu va contestar a l'altra banda del telèfon, però Samael no va poder entendre què deia.

-Això no és problema nostre! -va dir Kyoraku amb veu de cansat- Si els assassins subordinats de la Soi-Fong encara no han pogut matar els altres, a nosaltres no ens importa, t'he dit!!!

-L'Urahara?? -va demanar Kyoraku. Samael va notar com en la seva veu hi havia un rastre d'amenaça...

Urahara? -va pensar Samael- Això deu ser una persona?? Hauré de mirar d'investigar qui és!! I si l'Urahara aquest és qui ens enverina??? No... un moment, Samael! -va pensar Samael mentre tornava al jardí- Analitza la conversa!! L'Ukitake no sortia amb la meva germana?? I què fa que no és aquí, cuidant d'ella?? Per què el pare ha dit que, si la Hanako es morís, la feina de l'Ukitake hauria acabat?? I el pitjor de tot, el pare ha mencionat la Soi-Fong... aquesta no és l'amiga de la Momo?? I ha dit que tenia subordinats assassins! Però aquesta noia no anava a l'Institut??

Samael va agafar la bossa amb les fulles seques i va continuar grenant
-És evident que -va concloure Samael- tant l'Ukitake com la Soi-Fong només són amics nostres per vigilar-nos... Ens estan vigilant les 24h. Evidentment, el pare també sap alguna cosa... Què faig ara??

-Vaig a comprar el dinar -va dir el pare a Samael, sortint de casa.
-Ah, d'acord -va dir Samael, dissimulant.

Kyoraku es va allunyar de la casa. Samael va estar temptat d'agafar les seves germanes petites i començar a córrer, ben lluny.
-Això no té cap sentit -va dir-se Samael- No puc anar-me'n amb elles ara! No tinc cap lloc on anar i quasi no tinc diners per mantenir-les. Ens vigilen... a tota hora estem vigilats... Però per què?
-Onii-san -va dir la Momo abraçant el seu germà gran. Samael li va tornar l'abraçada mentre reflexionava un pla definitiu.

El vespre, dins el llit, Samael va acabar de concretar un pla:
-Definitivament, el que he de fer és cercar qui és aquest Urahara i veure què en sap ell... Això no li puc dir a ningú perquè, pel que veig, estic 100% vigilat. Quan l'Urahara aquest m'hagi dit tot el que sap (una altra cosa serà veure com li obligo a dir-m'ho i com contacto amb ell sense que ningú se n'adoni) agafaré les meves germanes i me les duré ben lluny d'aquí...

Al matí em vaig despertar i vaig anar al menjaodr, mentre baixava les esclaes vaig sentir la meva mare parlant molt baixet:
-No, aqui no tinc problemes, no recorda res i esta ben trenquil amb aquesta vida- va dir la mare

-Trenquil amb aquesta vida? que coi vol dir que estava trenquil amb aquesta vida? es referia a les jornades lavorals?, i que vol dir que em té controlat?, em sembla que no m'he portat tant malament

La veu al telèfon va dir una cosa, i la meva mare va restar callada

-l' Urahara?- va dir ella - ja ho vaig dir jo quese l' havia de eliminar, que seria una gran molestia, en tot cas ara, la prioritat es que els capitans perdin records i poders

-Records i poders?- vaig pensar jo - quina cosa més extranya, no entenc la conversa

La veu del telèfon va tornar a parlar
-Ara dorm, crec que de tots els capitans es el que menys recorda de la societat d' animes-
La societat d' animes que és això? vaig pensar jo
Sense voler vaig fer una passa endevant i l' escala va fer un soroll
-Kyoraku, haig de penjar, em sembla que s'ha despertat-
En sentir allò, vaig fer cara d' adormit i vaig continuar baixant les escales
-Bon dia mare-
Ella em va saludar com cada matí, com si no hi hagues res d' estrany
-Bon dia fill, vols esmorzar?-
-Si, uns ous amb bacon siusplau-
-Menjaras el que hi hagi a la nevera -
-Entesos , per cert mare - i quan em disposava a fer les preguntes de la trucada una força em va fer callar- dons... que... avui he dormit una mica malament-
-Vols una pastilla de vitamines?-
-No, simplement que estava cansat, per cert aquesta tarda he quedat amb en Samael-
-Entesos, però recorda que ara treballes, per tant no pots fer moltes tonteries-
-D'acord-

Ja a la tarda, vaig sortir de casa, però en comptes de anar a casa en Samael, em vaig dirigir cap a l' objectiu real de la meva excursió de tarda, la tenda extranya que deia "URAHARA" al cartell, i on aquell dependent m' havia saludat com si em conegues de tota la vida feia 2 dies, devia ser aquell l' Urahara?
El que no sabia es que tenia 3 homes seguint-me cada cop que sortia de casa

Gracies a l'Urahara aquells homes van marxar. Encare no havia recuperat el 100% dels meus poders.La Goora es va quedar adormida al quiosc. L'endemà en Joan i jo vam ajudar a l'Urahara al quiosc. Ell estava escombrant a fora quan va tornar apareixa en Ryoku:
- Perdona, ets l'Urahara?
- Jo mateix, digue'm?
- Podem parla a dintre?
- Es clar espere un moment,Eloi, ocupat dels tres homes amagats- Vaig transformar-ma en shinigami, i amb un tres i no res mels vaif carregar
- Com els vells temps - Vaig dir
Vam passar tots dintra la casa del Urahara, vam explicarli tot a en Ryoku, el cual estava molt confus:
- Per cert Joan, i en Kirajh?
- No se, no m'en recordo de gaire cosa

Mentres tant al seretei, en Byakuya i la Andrea estaven reunits:
- Pare, tenim un problema
- Que pasa filla?
- Dons, l'Eloi que ha recuperat els seus poders de shinigami, i te en Ryoku, en Joan i la Goora a casa l'Urahara
- Merda.... - Va dir en Byakuya - No passa res, es l'únic antic capità que queda viu. Sera fàcil matar-lo, encare que....
- Que...?
- No t'agradaria que fos dels nostres, al menys no seria tant suspitos com que moris de cop
- Però com vols fer-ho?
- Amanesat-lo que si no ho fa, matarme al seu esser més estimat, vull que m'el porteu davant meu.
- Si,pare!
A mitja nit vaig contar com algu em donava un cop al cap i em despertava a dintre una presso.

-Urahara... -va dir Samael a la feina mentre cercava per Internet a la feina qualsevol cosa relacionada amb aquell nom... No hi havia res. Va cercar-ho de totes les maneres possibles i no ho va trobar. Pot ser a una guia telefònica?? Però si s'aixecava de la seva taula per anar a demanar el llistí telefònic... potser era massa sospitós.

El Samael es va girar i va veure com el Kira, un company de feina seu l'estava observant.
-Merda! -va dir Samael... -No han de sospitar de mi!!

Tot i així, Samael se les va enginyar per poder accedir al llistí telefònic i va trobar una petita tenda no gaire lluny de casa seva que es deia així... Perfecte! Samael era l'encarregat de fer les compres per la casa aquella setmana! No sospitaria ningú si deia que anava a comprar. I, ja que hi era, podria demanar a les seves germanes que l'acompanyessin...

-Bones! -va cridar Samael quan va arribar a casa
-Ah, Onii-san -va dir la Hanako que era al sofà, estirada
-Ja estàs bé? -va demanar Samael
-Sí... -va dir la Hanako somrient- El pare m'ha dit que he tingut anèmia!
-Que va! -va dir el Samael- I la Momo??
-Encara no ha arribat -va dir la Hanako seient-se al sofà i tapant-se amb una manta.

Samael es va asseure al costat de la seva germana, molt nerviós.
-Hana-chan -va dir Samael
-Què tens? -va demanar la Hanako
-Que hi és el pare? -va demanar el Samael en veu molt baixa
-Sí -va dir la Hanako -és al seu despatx, parlant per telèfon

-Merda! -va pensar Samael- Hauria estat més fàcil si ell no hi hagués estat a casa...
-Bé... -va dir Samael- Doncs saps què farem? Quan vingui la Momo anirem tots tres a comprar el sopar. A tu et convé que et doni l'aire, estàs molt pàl·lida.
-Eh?? -va dir la Hanako- jo avui a la tarda no puc, l'Ukikate vindrà d'aquí a una estona a fer-me companyia.
-No m'agrada gens aquest noi per tu!! -va dir Samael aixecant-se i llevant-li la manta a la Hanako- I prepara't per sortir al carrer!!

La Hanako es va quedar aturada, sense saber què dir, però va fer cas al seu germà gran. Quan la Momo va arribar a casa, Samael va repetir el que li havia dit a la Hanako.
-Que béééé!! -va dir la Momo- Farem un sopar ben bo!
-Hana-chaaan! -va cridar la Momo- Vinga, baixa!!
-Ja estic! -va dir la Hanako baixant les escales.

-On aneu?? -va demanar el pare
-Anem tots tres a comprar el sopar!! -va dir la Momo ben contenta- Què vols res, pare?
-Els tres junts? -va demanar el pare, sospitant
-Merda!! -va pensar Samael
-Ara venim -va dir la Momo
-Hanako -va dir el pare agafant pel braç la noia de cabells taronges- Tu queda't, l'Ukitake arribarà en qualsevol moment.
-Vinga, pare! -va dir Samael- Per quan vingui ja haurà tornat, només seran dos minuts!
-Si, vinga!! -va dir la Momo- Ara venim pare!
-No te'n refies de mi? -va dir Samael- No els passarà res a les meves germanetes! Vénen a mi i ara tornarem...

El pare, davant la pressió que feia la Momo i el Samael, va deixar que els seus fills partissin.
-No passa res... -va dir Kyoraku ja sol a casa- Tanmateix no tinc perquè desconfiar, cap d'ells recorda res. I a més, sempre els segueixen...

-Eh, -va dir la Momo- El supermercat està per allà.
-No anem al supermercat! -va dir Samael
-Eh! -va dir la Hanako ofesa- M'has enganyat!!
-Hanako -va dir Samael- Confia en mi
-No, jo me'n vaig! -va dir la Hanako enfadada
-Vinga, vine amb mi! -va dir Samael agafant la seva germana per la cintura i alçant-la
-Ei!! Deixe'm en terra! -va cridar la Hanako
-Ens estan perseguint -va dir Samael
-Eh?? -va demanar la Hanako
-Aquells dos homes... -va dir Samael seguint caminant- El calb i aquell tan efeminat, fa dies que em segueixen...
-I per què? -va demanar la Hanako
-Pel mateix motiu pel que tu has tingut anèmia... -va dir Samael- però ara sabrem el per què...

Samael va entrar a un carreró que donava a la tenda Urahara. Allà, de sobte els barrà el pas un home molt gran, amb els cabells de punta que acabaven en cascabells... Duia a l'esquena una nena de cabells rosses que ens mirava divertida.
-Per aquí no podeu passar -va dir l'home, amb la seva veu ferotge. Les dues germanes es varen espantar un poc.
-Feu-li cas -va dir el calb, arribant darrere de nosaltres. Ens havien rodejat.
-Si, no el faceu emprenyar i partiu cap a casa -va dir l'home efeminat- I no torneu a aparèixer per aquí...
-Merda! -va pensar Samael- Estem tan a prop... què faig ara?? Ja puc veure la tenda però no puc anar cap allà si aquests homes em barren el pas...